image-mostra-720x380

Presentació del llibre “Arte y Cultura en la memoria de la transición valenciana (1975-2000)”

El passat 11 d’octubre es va presentar, a la Casa de la Cultura Marqués González de Quirós, el llibre “Arte y Cultura en la memòria de la transicíón valenciana: 1975-2000”. L’acte va ser presentat per la consellera del CEIC Mar Beltrán i va estar a càrrec de Romà de la Calle (coordinador de la publicació) i d’Alberto Peñín.

Román de la Calle va explicar l’orígen de l’Acadèmia de Belles Arts de València i va justificar la necessitat que hi havia d’un llibre com el que es presentava, on s’analitzava el paper de les institucions en l’art valencià contemporani. El coordinador de la publicació va repassar els diferents capítols que composen el volum i va destacar el paper jugat per la revista CIMAL, revista clau per entendre la història recent de l’art valencià i que va aparèixer a Gandia l’any 1979 de la mà de Pasqual Lucas.

NSm7drz-B-8.movieposter_maxres

Cinc anotacions sobre les ciències

Professor del Departament de sociologia i antropologia social de la Universitat de València. Doctor en filosofia, ciències de l'educació i sociologia.

Francesc J. Hernàndez. Professor del Departament de sociologia i antropologia social de la Universitat de València. Doctor en filosofia, ciències de l’educació i sociologia.

Hi ha molts professors, però pocs mestres. Els professors són valuosos pel que diuen; els mestres, pel que no diuen. Al meu treball he hagut d’interpretar o traduir textos, formular conceptes o realitzar anàlisis empíriques. Quan trobe una dificultat, sempre pense en els autèntics mestres: aquella persona que interpretava millor que ningú els textos, com si els espremera fins l’última gota de suc; aquella altra capaç de fer una traducció que palesara el significat del text original de manera cristal·lina; en la persona que encunyava nocions científiques exactíssimes, com si estigueren forjades en ferro, o aquella altra capaç d’extraure tota la màgia a les xifres. Ells han estat els meus mestres. Quan trobe una dificultat, pense en aquests i apel·le al seu exemple. Ells realment no em diuen res. És el que han fet (o millor: van fer al passat) i no el que em puguen dir el que m’ensenya. Açò no és original. El gran director Billy Wilder, que va començar al cinema de la mà d’Ernst Lubitsch, tenia al seu despatx de Hollywood una frase emmarcada, que era la pregunta que es feia quan havia de rodar una seqüència: «How would Lubitsch do it?». Ara és pot veure al Museu del Cinema de Berlín.

Allò que he escrit val per a qualsevol saber, però la ciència és més que un saber. Llançar un penalti a la panenka, interpretar la dansa del vetlatori, fer llata amb palma o preparar un arròs al forn són sabers, però no són ciència. La ciència fa afirmacions universals i necessàries. Està feta de la matèria dels déus, amb la diferència que la ciència existeix i els déus no n’estem segurs.
Les ciències són una disciplina. Així les anomenava, per exemple, el nostre Lluís Vives en la seua obra enciclopèdica Les disciplines. La paraula «disciplina» prové del llatí «discere» i de l’arrel indo-europea «dek-», que vol dir «prendre». La persona que es dedica a la ciència copsa el món (l’a-prén), però també s’agafa a ell mateix, es disciplina a fer un esforç i seguir unes normes. L’esforç del científic no és distint, en el seu autodisciplinament, al de l’atleta: està format per accions individuals, mitjançant les quals ens enfrontem a nosaltres mateixos. Com quan dormim, com quan morim.

cometa_Shoemaker_Levy_9En juliol de 1994, el cometa Shoemaker-Levy 9 va col·lidir amb Júpiter. Hi hagué una explosió. Analitzant l’espectre de la seua llum, els científics pogueren deduir la composició i la presència d’aigua en un planeta que arriba a estar a 788 milions de quilòmetres del sol. Els humans som éssers particulars: podem veure tan lluny i no la misèria o el sofriment de qui està ací, a la vora.

Ningú fa cap descobriment. Se sol dir que l’esforç és individual, però l’arsenal de conceptes, teories, mètodes de recerca, tècniques d’anàlisi o procediments d’exposició, és sempre col·lectiu. Però hi ha una altra raó encara més important per la qual ningú no fa, en sentit estricte, un descobriment: perquè és la realitat la que es desvela ella mateixa. Açò ja ho va expressar fa poc més de 700 anys Ramon Llull. Aquest filòsof va inventar un dispositiu lògic, un protoordinador, format per diverses figures que combinaven lletres; aquestes lletres representaven coses diverses (definicions, qüestions, subjectes, etc.). Parlant de la quarta d’aquestes figures en un dels seus llibres escrigué: «És propi de la quarta figura que l’intel·lecte aplique al seu propòsit aquelles lletres que semblen més aplicables al propòsit» Què significa aquesta frase tan enigmàtica? El que vol dir, clar i ras, és que ell tampoc no sabia ben bé què significava cada combinació de lletres, però que calia buscar-li el significat. Altrament dit, com va escriure Hegel cinc segles després: «Allò que és racional ha de ser real». Els científics, com Llull, fem combinacions, relacions, models, conceptualitzacions, càlculs… per trobar allò racional. Però que siga real és una altra cosa. Sempre és la realitat la que té l’última paraula i es mostra quan vol. No debades, els grecs, per parlar de «veritat», feien servir el mot «aletheia» que vol dir literalment «des-velament».

L'astrònom. Johannes Vermeer, 1668

L’astrònom. Johannes Vermeer, 1668

1CONFE_CEIC)

1a Conferència del Cicle

El passat 6 d’octubre a les 19:30 a la Casa de la Marquesa de Gandia es va produir la conferència del Dr. Vicent Pons i Grau “Les aportacions de l’enginyeria Forense a la Gerència del Risc”. Davant un nombrós públic, el Dr. Vicent Pons va explicar els principis de l’enginyeria forense i alguns dels avanços produïts als darrers anys, per exemple en el camp de la modelització. La conferència va estar esguitada d’interessants referències a casos mediàtics dels darrers anys, com l’incendi de la Torre Windsor o l’incendi de la Granadella. El ponent va reclamar un major reconeixement per aquesta branca de l’enginyeria, una major inversió en investigació i un tractament més acurat d’aquests temes relacionats amb desastres.

IMG_20171006_195833

Portada1jpg

Cicle de Conferències: LA CIÈNCIA EN MARXA

Un any més el CEIC organitza el Cicle de Conferències de Ciència i Tecnologia, enguany amb el lema: LA CIÈNCIA EN MARXA. El divendres 6 d’octubre a les 19.30 h, s’encetarà el cicle amb la conferència del Dr. Vicent Pons i Grau. El coordinador d’aquesta edició, Joaquin Grau, farà la presentació del cicle. Tot seguit la conductora de l’acte, Paula Grau Gimeno ens presentarà al ponent. Paula Grau és enginyera de camins i col·laboradora del llibre de Vicent Pons,”Introducción a la ingenieria forense”.

 

 

1CONFE_CEIC_PORTADA_WEB1CONFE_CEIC_INTER_WEB

llipret-porra-4-alta

UN ABANS I UN DESPRÉS DE LA FIRA I FESTES: LA FIRA DEL 1881

Estela Pellicer Historiadora de l'Art

Estela Pellicer
Historiadora de l’Art

Ja s’acosta la Fira! Adults i xiquets esperem el dia de l’arribada del Tio de la Porra  i la seua banda de tambors, que al seu pas per escoles convida la xicalla a gaudir de les festes. Aquest personatge vestit de soldat francès s’ha guanyat l’estima dels gandians, convertint-se en els anys en l’element indispensable. Pot ser que la causa d’aquest protagonisme siga que el Tio de la Porra és l’únic element identitari i de caràcter popular que conservem a la Fira i Festes de Gandia.

En l’actualitat la Fira ha perdut la funció comercial que encara conserven les Fires de Xàtiva o de Cocentaina, entre d’altres fundades entre els segles XIII i XIV. A més, la programació ha anat evolucionant al llarg del temps. En una publicació del 1929 al diari Bayrén, podem veure com eren les festes: comparses de disfresses, dansetes, quadrilles de matachines o bojos, corregudes de joies, i com no, el nostre Tio de la Porra, tot descrit de la següent manera:

“Comenzaban los festejos con lo único que nos queda intacto: la salida de la banda de tambores con el Tío de la Porra al frente. Representa este personaje a un omen de prestar; al Alcalde, pero caricaturizado; y simboliza el acto la invitación que la autoridad hace a los vecinos para que sin recelos ni preocupaciones se asocien al jolglorio que se avecina, para lo cual él comienza dando ejemplo, representando tal parodia. (1)

El caràcter popular de la festa anà perdent-se gradualment, amb la modernitat i el progrés que anaven arribant a Gandia. Des de finals del segle XIX la societat havia canviat i havia aflorat una classe social enriquida gràcies al comerç i a la indústria, que començava a veure en mals ulls aquelles tradicions amb olor a ruralitat i associades a temps passats. Els costums socials s’adaptaven als nous gandians que volien una ciutat més refinada i elegant.

Arribà el 1881 i tots aquells desitjos de modernització de la ciutat i de les costums per fi es feren palpables. Comença l’enderrocament de la muralla medieval seguint el projecte de l’Eixample Sud, aprovat al 1880, que obria la ciutat a nous espais: el futur Passeig de les Germanies o la plaça del Prado. Però amés aquest any la Fira anava a ser diferent: es celebrava l’Exposició Regional Agrícola, Industrial i de Maquinària.

Es preneren moltes mesures perquè l’Exposició tinguera èxit i els visitants no quedaren decebuts: es rebaixaren a la meitat els bitllets de ferrocarril per als participants, es milloraren vies de comunicació com la carretera d’Albaida, i fins i tot es restaurà l’antiga façana del Teatre Principal,  inaugurat vint anys abans al carrer Duc Carles de Borja (actual Centre d’Higiene).

Al programa festiu d’aquest any per a la Fira i Exposició s’inclogueren els espectacles més refinats i cridaners, com actuacions de Sarsuela i funcions teatrals al Teatre Principal, focs d’artifici i traques, corregudes de bous, serenates a la plaça de Jaume I, desfilades de gegants i espectacles amb acròbates. Les antigues comparses de disfresses i les quadrilles de bojos foren substituïdes per una cavalcada amb carros triomfals i disfresses ben elegants, que el cronista de l’època destacava pels seu órden y buen gusto de la colocación de cada uno de los gremios. (2)

porraEs tracta d’un model de Fira nou, on desapareixen tradicions com els quadres de dansetes, les comparses de bojos o l’Ajuntament de farsa. D’ací endavant, la Fira es convertí en una festa que tenia com a model la Fira de Juliol de València. S’aniria perdent el caràcter identitari i el patrimoni immaterial associat, del qual solament hem pogut conservar la figura del Tio de la Porra.

Tot i això, la Fira i Festes és la fita més rellevant que tenim a la ciutat. Quan acaba l’estiu esperem amb ganes les primeres notícies de la programació i comencem a contar les dies que falten per a sentir els tambors del Tio de la Porra anunciant la Festa. Són dies on expressem la nostra necessitat social d’estar al carrer, de passejar, de vetlar als concerts, de retrobar-se amb els amics i de gaudir de la Festa.

(1) BAYREN, Gandia, 11 d’Octubre del 1928, Arxiu Històric de Gandia.
(2) EL LITORAL. Octubre, Gandia, 1881 Arxiu Històric de Gandia
Homenatge a Vicente Aleixandre per la publicació del seu poemari La destrucción o el amor, 1934. (Fundación María Zambrano)

ALFONS ROIG I VICENTE ALEIXANDRE (III)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Escriu Vicent Andrés Estellés, en desembre de l’any 1984 per a El País: “Aún recuerdo la impresión primera, material, táctil, de aquel ejemplar de Sombra del paraíso […] fue un libro, publicado en plena posguerra, que me inundó, que me anegó, que me dejó ahíto de luz, de claridad. Es un libro que me ha acompañado durante todo este tiempo: el libro donde hay más belleza reunida de cuantos recuerdo; un libro deslumbrador, oleadas de belleza que determinan por caminos todavía no aclarados algún gesto, alguna influencia no declarada en mis versos.” L’autor d’este llibre tan admirat per Estellés és Vicente Aleixandre, que havia faltat en eixos dies.

Vicente Aleixandre i Merlo va nàixer a Sevilla l’any 1898, però la seua infància va transcórrer entre Màlaga i Madrid. Alfons Roig va entrar en contacte amb ell a través dels lligams familiars que Aleixandre tenia a València. Un nebot seu, Fernando Hípola Aleixandre, era sacerdot i va coincidir amb Roig al Seminari de Montcada. Un altre familiar valencià va ser Joan Baptista Peset i Aleixandre, per a qui Estellés va escriure Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. La condemna a mort del rector Peset per Franco va ser rebutjada fins i tot per l’arquebisbe de València que demà l’indult, però les noves autoritats de la Universitat de València no varen fer res per defendre’l. Potser, este crim també influí en el canvi de perspectiva de Roig: de creure la propaganda contra “los rojos” que utilitzaven els franquistes a acostar-se als vençuts. Malgrat que, en un primer moment, fos un gest de pura misericòrdia cristiana, aviat esdevingué en sincera amistat.

Felicitació nadalenca de Aleixandre a Roig, 1957. (Arxiu Alfons Roig, Biblioteca del MuVIM).

Felicitació nadalenca de Aleixandre a Roig, 1957. (Arxiu Alfons Roig, Biblioteca del MuVIM).

Així com el seu malaurat familiar valencià, Aleixandre també donà el seu suport a la República i va mantenir sempre les seues idees d’esquerres, però no va poder eixir del país, malgrat intentar-ho, i va romandre la resta de la seua vida a Madrid sense deixar de publicar i fent de mestre a sa casa de la jove generació de poetes. En 1949 és nomenat Acadèmic de la Llengua i en 1977 va rebre el Premi Nobel de Literatura, un premi, que ell mateix va oferir a tota la seua generació, la Generació del 27 o de la República.

Aleixandre manté una contínua correspondència amb Alfons Roig i es visiten en Madrid, València i en Miraflores de la Sierra on Aleixandre passa els estius. En les cartes es poden llegir comentaris com este d’Aleixandre a Roig: “…me recuerda nuestras charlas en esta casa, que deseo reanudar en cualquier viaje suyo, muy sabrosamente.” El to és de confiança i estima cordial i intel·lectual, sabem que s’intercanvien llibres i notícies sobre amics comuns com ara l’amic d’infància a Màlaga Emilio Prados, el professor José Luis L. Aranguren, María Zambrano o José Luis Cano.

Compartien també tots dos l’admiració per Picasso, que Aleixandre conegué arran de l’exposició del pintor en Madrid en 1935. Inclús li dedicà uns versos:
Su mano grande
que un momento asió el orbe, abierta tiéndese,
camino vivo para los humanos.

Segur que les converses entre el poeta i el religiós eren tan saboroses com les coques que Roig enviava a Aleixandre, “Las coques que recibí estaban deliciosas y se las agradecí muy de veras.” Les cartes són més aviat concises, esperant el moment de la conversa directa entre els amics, però també les aprofita Aleixandre per a comentar els articles de Roig: “Le animo a no dejar la pluma. Sus dos artículos no se pierden en lo acesorio. Es usted, aunque lo haya descubierto tan tarde, un critico de arte nato.” Venint d’un premi Nobel, esta alabança no és qualsevol cosa.

Imatge del cartell de l'exposició Alfons Roig i la Generació del 27, 28 de setembre 2017, MuVIM.

Imatge del cartell de l’exposició Alfons Roig i la Generació del 27, 28 de setembre 2017, MuVIM.

El 28 de setembre al MuVIM, podrem conéixer més d’eixa relació d’amistat entre Aleixandre i Roig en l’exposició dedicada a Alfons Roig i la Generació del 27.

db94a-miguel

Miguel Hernández, el poeta del triste destino

Agustina Pérez Consellera del CEIC AV

Agustina Pérez
Consellera del CEIC AV

La biografía de un poeta está en su obra, y Miguel Hernández dejó escrito en ella su destino con claridad profética:

                                                       Llegó con tres heridas:
                                                                la del amor,
                                                            la de la muerte,
                                                             la de la vida

Vida dura, pero abrazada con ansia. Amor esquivo, doloroso a veces, pero perseguido con tenacidad. Muerte que lo cercaba con fuerza, que lo perseguía terca. Y a la que burló siempre hasta que fanatismo, crueldad, venganza e intransigencia se aliaron con ella para dejarlo morir.

Su espíritu encarna el ideal republicano de formación liberadora de las personas. Una función que Miguel Hernández ejerce sin descanso, para permitir a un pueblo analfabeto ser capaz de tener conciencia libre para decidir. Una herencia de la España krausista de la Institución Libre de Enseñanza.

A nadie, con un mínimo de sensibilidad, deja indiferente su vida y su obra. En ella se hace carne el ideal de emplear el arte para la transformación del mundo, y no para su mera observación.

Sus primeros poemas son un contacto con el mundo para entenderlo y entenderse. Y escribe con una voz aún indecisa, fruto de sus lecturas autodidactas.

Pero su “yo” se ahoga en Orihuela. Vuela a la capital, Madrid, y descubre el “nosotros”. Conoce las desigualdades, el clasismo, las desilusiones que lo acercan a una clase oprimida  que se levanta del suelo con el triunfo de la II República. El poeta se implica entonces en las Misiones Pedagógicas y se lanza a los caminos para extender la cultura. El contacto con campesinos de Salamanca y Extremadura lo confirma en la necesidad de que el pueblo acceda al conocimiento y hace cambiar su ideología.

Porque no todos en Madrid lo consideraron su igual, y muchas veces su clasismo los hizo sentirse lejanos del joven de alpargatas y pantalón de rayas.

No aceptaron, en su exquisitez aristocrática, al joven venido de Orihuela. Quizá temieron su mirada limpia y el torrente libre de su poesía porque les recordaba demasiado al pueblo.

Además de Bergamín y Altolaguirre, sólo Aleixandre y Cossío lo ayudaron a sobrevivir, aunque él nunca supo hasta qué extremo lo hicieron los dos últimos.

La ilusión del cambio republicano dura poco, y el viento cruel de un golpe de estado lo lanza, junto a los que defendían la República, a una cruel guerra civil. Y no se esconde, lucha, escribe, alienta a los que defienden la legalidad frente al golpismo.

La  amarga derrota del orden establecido provoca su persecución, encierro y condena a muerte, como la de tantos otros. Sin más culpa que haber luchado para restablecer la República votada por el pueblo, que el golpe de estado franquista quería hacer desaparecer.

No lograron doblegarlo. Incluso encarcelado, lucha.Y lo hace escribiendo. De su calidad humana y poética nos quedan un cuaderno manuscrito, poemas al hijo muerto, cuentos para el nuevo hijo escritos en papel higiénico y una inmensa esperanza, aun en los peores momentos. Cancionero y romancero de ausencias es uno de los libros más emocionantes, humanos y poéticos que conozco.

Escrito con el alma, convirtiendo su agonía en esperanza, con el consuelo de dar aunque no se reciba.

Sin importarle su dolor, con la fuerza de quien está seguro de hacer lo correcto.

El franquismo nunca se atrevió a fusilarlo. Ya había sido suficiente la muerte alevosa de un gran poeta, Federico García Lorca.

Había otro modo de matarlo sin mancharse las manos: dejarlo morir encarcelado, enfermo y solo, torturado por la pena.

El canónigo Luis Almarcha nunca le perdonó que cambiara de ideología y se convirtiera, según sus palabras, en un “degenerado”. Y lo condenó  a una muerte lenta en la cárcel, tras el indulto de Franco. Además se permitió atormentarlo por medio de su vicario –auténtico comisario político- hasta su agonía, exigiéndole el matrimonio canónico con Josefina. Son estremecedores los documentos que lo demuestran.

Conoció trece prisiones en toda la geografía peninsular. Y, a consecuencia de sus penalidades, contrajo una grave enfermedad pulmonar que lo llevó a la muerte, sin atención médica apenas, el 28 de marzo de 1942. Sólo tenía 31 años.

Se prohibió hacerle una máscara funeraria y alguno de sus compañeros de cárcel, de modo clandestino, realizó unos dibujos a lápiz en los que se aprecia su tremendo deterioro físico. Nada quedaba del joven fuerte que dibujó dos años antes su compañero de cárcel, el dramaturgo Buero Vallejo.

Miguel HernandezLa Comisión de Cultura del Congreso aprobó, por unanimidad, en diciembre del año pasado, la propuesta de Compromís de declarar 2017 “Año Miguel Hernández”, con motivo del 75 aniversario de su muerte.

Y el Gobierno valenciano ha escogido el 28 de marzo, día en que murió el poeta, para recordar cada año a las víctimas de la Guerra Civil y el franquismo.

Miguel Hernández fue víctima, como tantos, de un verdadero quebranto de cualquier derecho fundamental, empezando por la dignidad, la libertad y la seguridad, ya que no tuvo ni derecho de defensa.