d5bc7ea5-d5d5-4c9a-af3e-89280ca58886

SAFOR DE LLETRES. Àlbum de imatges

El CEIC Alfons el Vell i l’associació d’escriptors Saforíssims  van organitzat la setmana del 7 a l’11 de maig les jornades anomenades «Safor de Lletres».

Al llarg d’una setmana s’han portat a terme 32 tallers a una dotzena de centres educatius de la comarca. Han hagut tallers de poesia, de narrativa i, fins i tot, de rap, així com contacontes i xerrades d’autors. S’estima que vora 1.000 alumnes han gaudit d’aquestes activitats que han permés portar la literatura actual a les aules.

A més, durant els set dies que va durar, es van desenvolupar diverses activitats obertes al públic. El dilluns 7 de maig vam començar aquestes jornades de lletres amb un informàtic, Javier Vicente, qui va fer un taller sobre com escriure millors tweets i posts al Facebook. Llenguatge i xarxes socials anaven de la mà en un taller molt pràctic, actual i interessant. El dimarts 8 de maig va ser el torn de Begonya Pozo, la poeta i professora de la Universitat de València va fer un impactant i esplèndid  taller sobre poesia actual feta per dones. El dimecres va vindre un dels filòlegs més prestigiosos i veterrans, Vicent Pitarch que va impartir una conferència sobre Pompeu Fabra i les normes de Castelló. El dijous 10 de maig vam comptar amb una de les grans referències de la literatura infantil i juvenil, Carles Cano qui va impartir un taller anomenat «10 raons per les quals contar a l’escola». Per últim el divendres 11 de maig es va retre homenatge al nostre poeta «Joan Climent», l’acte que es va desenvolupar als salons de Foment va comptar amb molt de públic i va consistir en un interessant parlament d’Antònia Cabanilles i la posterior lectura de diversos textos del poeta amb la música d’Imma Gorrita. L’acte va comptar amb la presència i intervenció de l’alcaldessa de Gandia, Diana Morant.

 

Tan el CEIC Alfons el Vell com Saforíssims fan una valoració molt positiva de les jornades i esperen consolidar el «Safor de Lletres» com una activitat anual que ajude a dignificar i vissivilitzar les nostres lletres i els nostres autors.

96762422_o

EL MAIG DEL 68 SENSE ENYORANCES

Enri Ferrer Solilivares Membre del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

Volíem aprendre francés, després d’haver-ho intentat amb l’escolar Perrier o les estranyes converses de l’Assimil, tan irònicament imitades en La cantant calba de Ionesco. Ens calia la immersió lingüística que només ens podia oferir una estada a França, encara que fóra mitjançant alguna associació d’intercanvi o en algun efímer treball.
El llarg camí en un autobús de 1968, tan freqüentat pel nostres paisans emigrants, ens va deixar al mateix París, el somni tricolor de les nostres desitjades llibertats. I de sobte, al carrer, les Companyies Republicanes de Seguretat, envestint amb contundència aplecs de jóvens, com anyells conduïts a l’escorxador. Tot això –ho sabíem d’alguna manera- també formava part d’allò que ben prompte tindria el rètol de revolució del maig del 68, sobretot quan els treballadors de la indústria hi van confluir.
Els eslògans, amb la típica brevetat francesa, sempre començaven per un voluntariós Il faut… Cal fer un pas avant, cal crear un món nou. Fins i tot encara ens ve a la memòria aquell apocalíptic Il faut détruire la destruction. La utopia a l’abast de la mà. Era potser la moneda menuda dels seriosos capitals intel•lectuals dels Sartre, Lefevbre, Marcuse o Lacan, que omplien llibreries sense compradors, també amb la companyia del Livre Rouge d’un tal Mao, l’omnipotent xinés de la Revolució Cultural, iniciada en 1966, un escarni més de la pobra cultura, indefens parrac que tot ho tapa.
Aquella joventut va trencar molts convencionalismes, però no les estructures fonamentals del poder polític i econòmic. Les divisions franceses en territori alemany, a penes van tornar a creuar la frontera, van deixar quasi tot al seu lloc de sempre. Resseguir la petjada que ha deixat aquella excepcional primavera de 1968 és una agredolça incursió en la memòria personal i col•lectiva, una incursió que també és alliçonadora, com tota experiència important o tota oportunitat perduda o aigualida.
Ha passat mig segle. Sembla que, en cada etapa de la història, cal esperonar la joventut amb algun manifest com el Indignez-vous!, de 2010, també a França, escrit per Stéphane Hessel, fill de l’escriptor alemany Franz Hessel , que va morir en 1941 al camp de concentració francés de Les Milles. Tres anys després el seu fill, des de França, va ser internat en el camp de Buchenwald. No deixa de ser irònic que la indignació d’un sector de la joventut actual és coetània dels moviments neototalitaris, sobretot d’Alemanya i França, com també els casos d’alguns països de l’antic camp soviètic i que ara, aixoplugats en la Unió Europea, tornen a mostrar maneres ben poc democràtiques. Les veus, com la de Hessel, formades en l’infern d’experiències terribles, són un avís d’extrema importància per a fer front a les espentes de la història que no permeten enyorances, sinó una actitud de resistència intel•ligent i una gran dosi de dignitat humana, per tal de no tornar als sagnants êtendards de la tyrannie… tot evocant l’himne dels nostres veïns i amics francesos.

Paris-Mayo-1968

Sants de la Pedra

PLAFONS CERÀMICS EN ELS CARRERS DE GANDIA

Des de la seua aparició en el Neolític, la ceràmica ha acompanyat  l’home en totes les seues manifestacions, des de les imatges de la seua vida espiritual fins a l’ajovar domèstic i els materials de construcció del seu habitatge. Fou també un dels primers materials que l’home va fer servir per a desenvolupar les seues aptituds estètiques.

En el territori valencià sempre ha estat una indústria rellevant. Els ibers que habitaren aquestes terres, edetans i contestants, desenvoluparen una ceràmica de gran qualitat i un estil decoratiu propi i diferenciat. En el s. XV la ceràmica daurada, produïda principalment a Manises, omplia les taules de l’aristocràcia i la reialesa europea fins a anar exhaurint-se la seva esplendor eclipsada per les novetats  estilístiques i tècniques, provinents del Renaixement italià.

27 Benipeixcar, Sagrada Familia,En aquesta època començaran a difondre els retaules devocionals ceràmics situats als carrers i dedicats a algun sant. Aquests panells són una manifestació artística popular situada en espais públics que expressen el gust i l’estil d’una època. Però,  també contenen un important valor documental. Sovint trobem escrits el nom del sant i, de vegades, la data i el nom de la persona o col·lectiu que ho va encarregar. N’hi ha que contenen el relat escrit d’un miracle o una jaculatòria. També ens permeten comprovar els canvis en les devocions populars fins a relegar un sant en benefici d’un altre com una moda dels cultes. I constaten les transformacions i els avanços tècnics que van produint-se. Els panells del s. XVIII exhibeixen un estil popular amb una pinzellada expressiva i fluida i un cromatisme lluminós i ben equilibrat, malgrat disposar solament de cinc colors: groc, taronja, blau, verd i marró púrpura. A poc a poc s’ampliarà la paleta de colors i es popularitzarà l’ús dels fons amb aerografia. Així mateix, sorgiran pintors de ceràmica amb formació acadèmica que mostren un dibuix més rigorós i un tractament del color més elaborat, malgrat perdre’s el sabor popular i la pinzellada espontània.26 Benipeixcar, San Juan de Ribera y San Martín

En els últims temps la pressió urbanística ha modificat irreversiblement el paisatge cultural urbà, amb la desaparició d’una part del patrimoni històricoartístic que ha format part, durant anys, dels carrers de la ciutat. Els plafons ceràmics, que en alguns casos van arribar a ser sufragats pels veïns d’un carrer o els membres d’una confraria, no han pogut salvar-se a aquesta sostracció del patrimoni popular, a pesar que la Llei de protecció del patrimoni cultural valencià  protegeix tots els panells anteriors a 1940. Cal recordar que, al contrari del que sol pensar-se, els panells protegits no pertanyen als propietaris de la façana en la qual estan ubicats, sinó, són de propietat pública.

Molts pobles de la Safor han conservat en els seus carrers tot aquest patrimoni, al contrari que ha succeït a Gandia que, fins i tot recentment, ha perdut un nombre considerable de retaules amb total impunitat. Conéixer i apreciar aquestes obres artístiques ajudarà al fet que no desapareguen i es conserven, si és possible, en els emplaçaments originals.

Boro Mañó.
Tècnic en Ceràmica i Llicenciat en BBAA.

 

32 Sants de la Pedra

L'autora Roser Soler signa llibres.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE ROSER SOLER: ÀLBUM DE FOTOS

El passat 2 de març es va presentar al Saló de la Casa de Cultura el llibre de Roser Soler: Pluja Teatre (1972-2013). Una aproximació a la història cultural de la Safor. El llibre ha estat editat pel CEIC Alfons el Vell.

Foto: Lluís Romero