Memorabilia2

ALFONS ROIG I JUAN GIL-ALBERT

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Juan Gil-Albert és un clàssic intemporal. L’afirmació no és meua, és d’un clàssic viu de la poesia, Francisco Brines. Intemporal perquè el seu llenguatge poètic s’entén hui i es podria entendre en el segle XVI; el seu tema igualment: el pas inexorable del temps. Eixa mateixa tensió que tots en principi sentim, a ell el portà a deixar-ne constància admirablement tant en poesia com en prosa.

Juan Gil-Albert va nàixer a Alcoi en 1904 i va morir a València en 1994. Es considera un poeta i assagista de la Generació del 27. Les seues memòries, Memorabilia, Drama patrio i Los días están contados, descriuen de primera mà el clima previ a la Guerra Civil, el conflicte, l’exili i la pàtria humiliada que troba al seu retorn l’any 1948, panorama que el fa dir: “los derrotados de la contienda civil no éramos sólo nosotros, los que nos fuimos; los derrotados eran todos aquellos que lucharon, equivocados o no, por una España distinta”.

Revista "Hora de España"

Revista “Hora de España”

Durant la guerra, quan València era la capital de la II República, havia cofundat la revista Hora de España que aparegué en gener de 1937. El mateix any, fou secretari del II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura junt amb Emilio Prados i presidit per José Bergamín. Després de la desfeta, va passar al camp de concentració de Saint Cyprien fins que van ser reclamats, ell i altres col·laboradors d’Hora de España, pel govern de Mèxic i allà s’exilià. Va tornar a València l’any 1948 i es va tancar en el que ell anomenà insilio.

Molt probablement Roig estableix relació amb Gil-Albert poc després de tornar de Roma, coincidint amb el retorn del poeta del seu desterrament. En les seues memòries, les paraules de Gil-Albert sobre l’Església del moment són dures, però es cuida molt de generalitzar, suposem que per casos com el de Roig i el d’alguns pocs capellans més, que cita sense dir-ne el nom. Ara bé, fa una critica sense contemplacions al franquisme i els seus sequaços, no pot tolerar un “règim” que considerava el fet de pensar com a delictiu, “una inclinación peligrosa que había que atajar a toda costa, taponando las fuentes”. Per esta i altres raons, “al que venia de fuera le parecía encontrarse un país murado en el que invisible, y esto era sin duda lo más tenebroso, reinaba el terror.”

Davant d’esta situació, Gil-Albert es tanca fins al punt que reconeix en Roig el seu únic contacte amb el món. Alfons Roig es va fer com de casa i Gil-Albert també passava temporades amb l’Alfons a l’ermita de Llutxent, lloc que anomenà Beatus Ille, l’illa dels benaurats. Per sort nostra, en els anys 1970 Gil-Albert comença a ser reconegut pels joves poetes que el trauen del silenci i s’inicia la publicació de l’obra que havia estat escrita en la soledat del seu insili. Quan mor Alfons Roig en 1987 a Gandia, Gil-Albert, ja persona reconeguda, declara al setmanari La Ciutat: “Era un home d’una gran personalitat i d’una bondat infinita. Sempre que va poder va aprofitar els seus viatges per l’estranger per visitar els amics en l’exili. Quan s’escriga la història de la cultura valenciana, Alfons Roig necessitarà un capítol a part.”

L’anterior entrada al blog, l’acabàvem amb una qüestió oberta de Roig sobre la II República i la seua derrota: que va passar? Les proses autobiogràfiques de Juan Gil-Albert són una reflexió molt lúcida sobre el que ell visqué però a més a més, com totes les reflexions ben fetes i ben comunicades, ens ajuda a entendre el nostre present, “nuestra voz puede servir si no de guía, de provechosa advertencia. Somos, como escribíamos en una sección de nuestra Hora de España: Testimonios.” Fem-los servir.

Visita de Juan Gil-Albert a l'ermita de Llutxent, 1973

Visita de Juan Gil-Albert a l’ermita de Llutxent, 1973

lectures d'estiu_2

HISTÒRIES, NOVEL·LES, LECTORS I PROTECCIÓ SOLAR

Enri Ferrer Solilivares Membre del CEIC

Enric Ferrer Solivares. Conseller del CEIC AV

El ritual de cada estiu, vora la mar, és llegir un llibre com més gruixut millor. La lectura sembla ser un bon protector contra les malèfiques radiacions solars del present. Potser per això hi ha, entre els lectors o lectores, una clara preferència per les novel·les de temàtica històrica o que s’hi assemblen.

Barrejar història i literatura, segons alguns crítics d’estricta obediència, pot ser tan absurd com abocar gasosa a un vi de bona collita. Amb una bona dosi d’ironia, algun d’aquests crítics, proposa una fórmula de gran eficàcia per a fabricar novel·les acollides a l’ampli mantell de la història. Poseu-hi, diuen, la paraula darrer seguida d’algun fet històric o un personatge o el que siga, i tot seguit ja teniu en marxa tota una proposta narrativa, com, per exemple, El darrer templer, El darrer neandertal o El darrer comte de Daltabaix, etc.

D’altres pensen, amb més bonhomia, que en un tal matrimoni inestable, les fronteres no tenen unes fites definitives i que s’hi poden envair territoris que els guardians acadèmics tenien ben defensats davant de qualsevol incursió enemiga. En aquest sentit, s’hi pot adduir que una novel·la com Eugénie Grandet, de Balzac, a les seues primeres pàgines explica la formació i el triomf de la burgesia benestant des de la revolució de 1789 fins arribar a la restauració monàrquica després de la derrota de Napoleó, possiblement amb més fonament que moltes serioses explicacions, escolars o no, d’aquest període de tan gran transformació social.

Tot amb tot, aquestes novel·les tenen els seus encerts i també els seus límits. Que ofereixen una considerable seducció és més que evident: ens instal·len en un passat embellit per personatges heroics, ungits pels més alts ideals, però que amaguen, potser massa sovint, el parany d’injectar, sense cap dolor, alguna dosi d’ideologia ben actual, com la glorificació de la força per damunt de la intel·ligència.

En un altre estrat, les marques històriques poden fer creure que tenim al davant una visió objectiva del passat, mentre ens oblidem que ja hem entrat en el territori de la literatura, de la ficció que crea escenaris, personatges o conflictes, que no tenen altra referència que el mateix artefacte narratiu, fora del qual desapareixen, com les boires del matí davant el sol roent del migdia.

Si hi afegim el tractament del llenguatge, els estralls de l’anacronisme poden ser deleteris. Sorprendre els diàlegs d’aquells senyors medievals servits amb un llenguatge del nostre temps, pot produir un cert somriure, encara més espaterrant si la psicologia dels afers de cor que s’hi manifesta, ens recorda els programes televisius on parlar de la intimitat, real o inventada, pareix ser normal, encara que siga per un modest guany.

Si el ritme de les ones s’acompanya amb el pas de les pàgines del llibre, amb el cel blau per escenari, potser també allò que ara considerem digne de crítica, doblegats encara  pel treball, màgicament l’esplai transformarà l’escàs valor del paper en l’or impagable del descans.

lectures d'estiu_hdr

A.Roig dibuixat per A. Alfaro

ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Hi ha persones que són, o haurien de ser, un referent en la nostra vida, no per imitar-los, cada persona viu en una situació única, però sí per veure si el que van pensar i fer té sentit per a millorar la nostra situació. Alfons Roig és una d’eixes persones. Per ficar-lo breument en context, direm que era un sacerdot nascut l’any 1903 a Bétera, que fou amic d’artistes i intel·lectuals d’ací i de qualsevol lloc, cultura, creença i religió. La seua estima no era indiscriminada, s’acostava als perseguits per causa de la justícia, als nets de cor, als que ploren… sí, tenia Les Benaurances ben assimilades, fins al punt que sa casa, l’ermita de Llutxent, la va batejar un poeta com l’Illa dels Benaurats.

 

També deixava que s’acostaren a ell i a la seua illa els que necessitaven créixer sense prohibicions, lluny de les estretes convencions socials que imposava la dictadura de Franco. Molts joves pogueren llegir a Miguel Hernández per primera vegada gràcies a ell. Esta poesia, com la major part de la poesia de la Generació del 27, estava proscrita. Alfons Roig, a través de la poesia i l’art viu del seu temps, orientà i obrí un nou horitzó a alumnes tant del Seminari de Montcada com de l’Escola de Belles Arts, centres on va ser professor. Però, com es va formar ell mateix?

L’any 1946, Alfons Roig va perdre de vista el campanar del seu poble, va viatjar a Roma per ampliar estudis i va obrir els ulls. Als seus diaris deixà anotat com a Roma miraven mal als espanyols “pels nostres morts”. Allí escoltà un nou relat de la guerra diferent del que s’escoltava a casa; però dins de casa també hi havien veus silenciades que li van confirmar eixa altra versió. Juan Gil-Albert, Vicente Aleixandre dins de casa, María Zambrano, Emilio Prados i José Bergamín en l’exili, li fan veure les coses d’una altra manera. Este encontre entre Alfons Roig i els intel·lectuals de la República és el que volem traure a la llum en una exposició que estic comissariant i que es presentarà a la tardor. En ella col·laboren el MUVIM, el CEIC, l’Ajuntament de Gandia i diferents fundacions i institucions relacionades amb la Generació del 27.

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

En una sèrie de breus articles, anirem dibuixant el perfil d’Alfons Roig en el seu contacte amb eixa generació malaurada, que uns diuen peregrina i altres massacrada. El dibuix anirà sorgint al pas que avança la recerca, ja que queden encara moltes històries en l’ombra necessàries per a reconstruir el nostre propi passat. Com deixà escrit Roig: “A ningú no s’amaga com és de difícil de donar-nos una versió verídica, directa i completa dels esdeveniments, fins i tot estètics, ocorreguts en el temps de la Segona República. Esta República coneguda precisament com La República dels intel·lectuals, els poetes, els artistes i els escriptors. Les raons d’això són obvies. Entre la Segona República i nosaltres hi ha enmig una Guerra Civil i una Derrota. Creiem que només l’acció del temps reeixirà a aclarir les deformacions i els silencis inevitables del que passà aleshores.”

 

imatge

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “SER VALENCIANS”

El proper divendres 2 de juny a les 20:00 hores en la la Casa de Cultura de Bellreguard es presentarà el llibre  de Ricard Pérez Casado, Ser valencians.
Presentarà l’acte Nèstor Novell i Pérez Casado, ex alcalde de València ens parlarà de l’obra en qué reflexiona sobre el Pàis i el valencianisme.
invitacio-alcalde
DECLARACIÓN SCHUMAN

PARLEM D’EUROPA

Enri Ferrer Olivares Membre de l'Executiva del CEIC

Enri Ferrer Solivares
Conseller del CEIC AV

Entre els extrems de l’espectre polític hi ha una rara unanimitat en menysprear la construcció europea, amb tant de treball encetada després de la II Guerra Mundial. Una unanimitat que tan sols toca els aspectes més cridaners, com la potent burocràcia de Brussel·les o la baixa qualitat democràtica de les institucions europees, com si tot el procés d’unió haguera estat fet sense cap gran projecte directriu. Fer memòria dels inicis del procés pot ajudar a entendre els seus grans èxits i també els seus fracassos.

La unitat d’Europa és un vell somni, però als segles XIX i XX, per Napoleó i Hitler i per la força de les armes, s’intentà una reordenació europea que no era altra cosa que una constel·lació de satèl·lits al voltant de França o Alemanya, respectivament. Al mateix temps, com va recordar Spengler, entre altres, l’Europa de la primera postguerra mundial caminava cap al suïcidi. Una actitud autodestructiva que forma part de la complexa vida política i cultural europea, com un tapís fet i desfet contínuament. Després de 1945, l’Europa destruïda, dividida i moribunda, encara va trobar algunes reserves d’esperança entre alguns pensadors, com E. Mounier o S.de Madariaga, o polítics com R. Schuman, K. Adenauer, A. De Gasperi, P.H. Spaak o el mateix W. Churchill.

dia Europa 2017Precisament va ser Schuman, ministre d’Afers Exteriors del govern francés, l’inspirat autor del discurs del dia 9 de maig de 1950, tot fent present una idea de Jean Monnet, on va aparéixer una primera concreció de l’ideal europeista: la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, és a dir, la pretensió de posar en mans d’una autoritat supranacional les produccions de les regions més problemàtiques entre França i Alemanya. Robert Schuman en coneixia bé el problema, perquè havia nascut alemany a l’Alsàcia annexionada i havia assumit la nacionalitat francesa després del tractat de Versalles, al final de la Gran Guerra. La data del 9 de maig recorda, cada any, aquell primer naixement de la unitat europea, produït sense cap intervenció manu militari, sinó per consens i amb el propòsit d’assegurar una pau definitiva en l’Europa Occidental.

L’exemple de la CECA i del Benelux – la unió duanera dels Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg-, va possibilitat la creació d’altres entitats europees, fins arribar als tractats de Roma (1957) que van posar en marxa la Comunitat Econòmica Europea. El llarg camí recorregut, tot i no haver encara assumit plenament els drets socials dels treballadors, els dels pobles sense Estat o els del immigrants, entre altres mancances, sí que ha significat l’època més pacífica i expansiva de l’Europa contemporània. És per això que cal evocar, cada 9 de maig, els ideals de pau i concòrdia que han fet possible trencar la sinistra dinàmica d’enfrontament entre els europeus, tal com també ens recorda la senyera de les dotze estrelles, amb la seues ressonàncies bíbliques, com a expressió de tot un poble, l’europeu.

 

DSC_3524

CIUTAT I XARXES (i II)

Però passem a parlar d’un tercer nivell de xarxes de ciutats, a l’autonòmic (és a dir, de País). Quin paper haurien de jugar les nostres ciutats?. Deixaré de banda el 80% dels nostres 542 municipis que tenen menys de 20.000 habitants (el 71% amb menys de 5.000), incapaços en termes financers i recursos humans de fer front a les seues obligacions (i així ens ha lluït la cosa en el desenvolupament urbanístic). Ens n’hem de fixar en el 12% restant: els 50 entre 20 i 50 mil habitants i, especialment, en les 15 ciutats de més de 50 mil sobre les quals pivota l’estructuració del País. Si, perquè ni Castelló, ni València ni Alacant, miren més enllà del seu propi melic, i des de fa més de 30 anys que ningú dóna resposta als necessaris canvis en l’estructura administrativa i territorial valenciana.

La història ens ha portat a ser un poble insolidari i individualista. No és el moment de raonar-ho, però sense dubte, alguna cosa hi té a veure allò del sentiment de poble incomplet que deia Joan Fuster. Aquest individualisme insolidari també es manifesta als municipis. Raó té Josep V. Boira quan diu que avui és més difícil explicar el beneficis de la comarcalització que no abans. Pel camí de l’ajornament de les solucions anem perdent moltes oportunitats.

Ja seria hora que la Generalitat renunciara al model d’administració centralista i actuara tenint en compte la diversitat del territori valencià i les seues particulars condicions socials, culturals i econòmiques. La solució no és altra que descentralitzar la seua actuació en les possiblement 5 Governacions, les quals acollirien, amb molt de grat, una política territorial adreçada al conjunt de la seua base productiva, social i mediambiental. La divisió provincial és artificial i anacrònica; la seua gestió és ineficaç i molt cara; la seua representativitat té greus dèficits democràtics: i a més, en “sacralitzar” les ratlles en el territori, genera greus fractures, no només físiques i econòmiques, sinó també respecte la percepció del conjunt del territori valencià.

A escala municipal, caldria apostar pel principi de subsidiarietat (amb ens locals multinivell, dedicats a la provisió de serveis públics i de participació i gestió més propers al ciutadà); aprofundir en els processos d’avantatge col·laboratiu (economies d’escala, maximització de les externalitats positives i minimització de les negatives i, planificar a escala escaient, les indivisibilitats) i aplicar el principi de proporcionalitat en el repartiment de funcions (la grandària dels ens administratius ha de ser adequada a les funcions que tenen encomanades).

Són principis comuns arreu d’Europa que ens portaria, per una banda, a una llei de comarcalització (les 15 o 16 comarques de gestió) que aproximara les decisions al ciutadà i gestionara la majoria de les competències dels municipis de menys de 20.000 habitants, per una altra, a un clar reforçament de les instàncies municipals més petites, establint un marc clar de col·laboració/agrupació municipal (espontani i/o incentivat) per a la gestió conjunta de segons quines competències i, en darrer lloc, a l’assignació d’una estratègia territorial de les ciutats de més de 20.000 habitants al si de cada comarca i de cada governació.

Quan parlem de xarxes territorials de ciutats intermèdies el paradigma és les Comarques Centrals Valencianes (CCV) o possible Governació de les Muntanyes, però qui diu les CCV també podria dir el corredor del Vinalopó, l’àrea metropolitana de València amb les Riberes i el Camp de Túria, o escala de comarca funcional, els Ports i el Maestrat, o l’eix Sagunt-Sogorb.

Un informe de l’OCDE ja alertava del perill que tenen les àrees intermèdies – aquelles que es troben entre dues àrees metropolitanes- d’empobrir-se si no tenen la capacitat de desenvolupar una estratègia territorial pròpia basada en la col·laboració de les ciutats i dels agents socials. L’efecte d’absorció d’activitat econòmica i de prestació de serveis per part de les grans ciutats de l’entorn les perjudica. De fet, si mirem el que ha passat en els darreres 25 anys veurem que aquest procés d’empobriment s’hi ha incrementat i s’ha vist agreujat per les polítiques de desindustrialització i les de suport a la construcció, el turisme i el comerç urbà, que són sectors basats en contractes temporals i salaris molt baixos.

En el cas de les CCV, l’àrea (quatre o cinc comarques funcionals) ve definida per una constel·lació de ciutats mitjanes: Xàtiva, Ontinyent, Alcoi, Benidorm, Dénia i Gandia, i altres una mica més petites (la Vila, Xàbia, Oliva, Albaida, Canals, Banyeres, Ibi, Cocentaina….) que encerclen una àrea rural d’alt valor antropològic, paisatgístic i mediambiental que en realitat, justifica i explica la resta del territori.

Comarques valencianes

Comarques valencianes

Econòmicament s’estructura per una densa xarxa de petites i mitjanes empreses: turístiques, comercials, d’indústria agroalimentària i de serveis a la costa; i industrials, de logística i de serveis a l’interior. Totes plegades necessiten, i Ibi i el treball d’AIJU és l’exemple a seguir, una revolució en el sector de serveis a l’empresa que force la col·laboració mútua i la creació de cadenes de valor flexibles i diverses arreu del territori. La col·laboració en xarxa de les ciutats permetria generar sinèrgies que crearen l’ambient d’innovació i les iniciatives necessàries per fer realitat projectes estratègics de desenvolupament que beneficiaren el conjunt de l’àrea. No podem oblidar que aquest territori fa de frontissa entre les dos conurbacions del País, el Camp d’Alacant i l’Horta de València que continuen sense mirar-se una a l’altra, absortes en els seus respectius melics.

Tindran la capacitat les ciutats mitjanes del País de cercar amb èxit un model de col·laboració?. L’empresariat, els sindicats, els centres de formació i els dispositius d’innovació s’organitzaran per aconseguir una política territorial adequada a la seua àrea?. Estarà la Generalitat per la labor d’atendre les demandes dels territori?. Algunes iniciatives positives hi han, però… en fi, els déus proveiran.

Publicat originalment el 27/02/2017 en eldiario.es
Reproduït amb el permís de l’autor

CorredorMediterraneoTarragona_NoticiaAmpliada

CIUTAT I XARXES (I)

 

Nèstor Novell Economista i Director del CEIC 1984-1994

Nèstor Novell
Economista i Director del CEIC 1984-1994

Si baixem d’escala, ens trobem en el nivell dels estats. En els que són centralistes i uniformitzadors com el nostre és sagnant la connivència entre la capital de l’estat i l’estat. Així, Madrid i la seua àrea metropolitana,la 5a d’Europa, s’estén per 330 municipis de la Comunitat de Madrid i de les províncies d’Àvila, Segovia, Guadalajara i Toledo. Madrid és província (però només a efectes electorals), capital de comunitat autònoma, capital de l’àrea metropolitana, i capital de l’estat, cadascuna de les quals li subministra importants rendes de capitalitat i inversions a dojo. Madrid hagués pogut ser un districte federal per no acumular la capitalitat de l’estat i la de la comunitat autònoma, però no ha estat així i entén, en la seua lògica, que això del federalisme va en contra dels seu interessos. Tot i la bona voluntat que li posà Maragall, el federalisme, allò d’un estat fet de nacions, a Castella no s’ho creu ningú i, com a molt, hi ha que arriba a una mena de federalisme jacobí.

Per altra banda, el sistema político-administratiu espanyol està muntat de manera que el mecanismes de coordinació i cooperació multilaterals entre les comunitats autònomes són inexistents, amb les consegüents disfuncions. Una clara negació de la cultura de cooperació combinada amb una pressió constant de l’estat cap a la recentralització.

En prop de 40 anys de democràcia, Madrid s’ha convertit en la capital política, administrativa, industrial, financera i comercial de l’estat. L’acumulació d’infrastructures és enorme, moltes d’elles comptabilitzades en la balances fiscals regionals com de tots els espanyols: terminals d’aeroport, museus, teatres, auditoris, recintes ferials, carreteres, autovies, trens de rodalies, metro, etc. I entre més, tota la xarxa radial de ferrocarrils –les convencionals i les d’AVE, també les de l’eix Mediterrani (?). Avui Madrid concentra la seu de les grans empreses de producció, les de serveis i les financeres, i pot fer pagar impostos més baixos atesa la bona salut de les seues finances en tindre de l’estat inversions de tota mena. Però a més, concentra el poder polític, el poder mediàtic i el d’allò que es denomina la Brigada Aranzadi –els alts càrrecs dels grans cossos de l’administració: del poder executiu, legislatiu, judicial, militar i eclesiàstic-. Avui Espanya és Madrid i la idea d’Espanya és la mentalitat que destil·la aquesta concentració de poder i d’interessos, centralista, uniformista i castellanista. Les declaracions dels implicats a la Gurtel fan una fotografia impagable d’aquest poder, públic i privat, concentrat a la llotja del Bernabeu, fent negocis confessables i inconfessables.

Què fan la resta de les ciutats de l’estat davant d’una competència tan desigual? No haurien de treballar en xarxa per fer front a aquesta situació.? En el cas del Corredor Mediterrani, per posar l’exemple més recent on se’ns ha quedat cara d’idiota una vegada més, no haurien de plantar cara també les altres ciutats de l’estat?. Barcelona ho fa a mitges, i València?: No juga a la lliga europea, però vol jugar a la lliga de l’estat?. Per poder-ho fer caldria que fos el cap i casal del País, però dubte que arribe a ser-ho de la seua àrea metropolitana. Si la Declaració de València és l’inici d’una nova etapa, benvinguda siga. El cas d’Alacant és pitjor.

corredor_central_i_med_tv3El Corredor Mediterrani, el preferent per a nosaltres perquè ens connecta a Europa, significa el 50% de la població de l’estat, el 51% de les exportacions, el 45% del PIB, el 47% del teixit productiu, el 46% dels llocs de treball, el 63% del trànsit de mercaderies portuàries… Aquestes dades el justificarien des del punt de vista de la racionalitat econòmica i mediambiental, no només des del País Valencià estant, sinó també des del punt de vista estatal. Però la qüestió no és racional, és la manifestació del nacionalisme espanyol: cal dificultar les relacions econòmiques entre Catalunya i València (que vol dir també entre els ports, els aeroports i amb Europa). També passa el mateix amb el corredor de l’Ebre: Si ací tenim el coll de botella de Vandellòs, allà està el de Castejón de l’Ebre: A la pàgina web de Renfe podeu voreu que de València a Saragossa per tren (246 Km) el temps del trajecte és de 5 hores; de València a Bilbao (472 Km, via AVE Madrid) és de 8 hores, i el de Barcelona –Bilbao (467 Km) de 7 hores. Aquesta és la comunicació ferroviària entre les principals ciutats de l’estat després dels milers de milions invertits en l’AVE: allò que no va a Madrid és ignorat, encara que el balafiament de recursos siga enorme.

Cal congratular-se perquè la nova Generalitat i també els empresaris n’han donat un suport decidit a la reclamació. Tot i que, aquests últims, de coneguda actitud reverencial amb el poder (encara recordem la seua posició en la desfeta del sistema financer valencià o en l’aposta per “l’eje de la prosperidad”), no pogueren evitar dir: “Espanya a més de radial també ha de ser perimetral”. No està gens malament el joc d’equilibris!. Pitjor ha estat la premsa regional: “el president de la Generalitat no acudirà a l’aquelarre nacionalista” referint-se a l’acte pel Corredor Meditarrani de l’Institut Villalonga.

L’Espanya radial condemna a València i a Alacant a ser “estacions termini”. La qüestió és si els nostres empresaris estarien per elaborar un nou relat de País, és a dir, si voldrien recuperar les relacions històriques amb el Mediterrani: les Balears, l’Algèria, les Dues Sicílies, amb l’Occitània, clar que amb Barcelona i Saragossa i Europa, i també amb Granada, i amb Lisboa via Ciudad Real. Un relat molt més ric, i més si va acompanyat per la reindustrialització i la millora de la productivitat i dels salaris, que el d’una visió radial que ha transformat l’estructura econòmica de la Península a un cost, material i immaterial, excessiu i massa sovint insuportable.

Publicat originalment el 21/02/2017 en eldiario.es
Reproduït amb el permís de l’autor

Jornada Palomero.indd

VI JORNADA SOBRE ESCRIPTORS VALENCIANS

L’acadèmia valenciana de la llengua ha organitzat la VI JORNADA SOBRE ESCRIPTORS VALENCIANS, enguany dedicada a l’assaig en homenatge a Joan Fuster, que se celebrarà el pròxim divendres, dia 12 de maig, en la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la universitat de València. vos adjuntem el programa de la jornada i l’enllaç per a formalitzar la inscripció.

Programa Jornada

Programa Jornada