Bergamin

ALFONS ROIG I JOSE BERGAMÍN: “EL MEU MÓN NO ÉS D’ESTE REGNE”. (VI)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Com bé diu Maria Teresa León en les seues memòries, “la història de la democràcia està escrita en tinta blanca sobre paper blanc. És molt difícil de seguir.” Este és l’esperit d’estos breus escrits: seguir una línia de la història de la democràcia de la mà dels seus protagonistes. A més de les qüestions artístiques, que per a ell estaven lligades a la formació de l’esperit, a Alfons Roig el movia voler saber i que es fera la llum sobre la història recent, assumir la responsabilitat de la seua generació i deixar als joves el camí net per a fer una vida en llibertat.

José Bergamín en la Inauguración del II Congreso Internacional de escritores para la Defensa de la CulturaEsta darrera entrada sobre Alfons Roig i la generació del 27, voldria dedicar-la no sols a José Bergamín, el que fora president durant la II República de l’Associació d’Escriptors Antifeixistes i del II Congrés d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura del 1937, sinó també a d’altres intel·lectuals del moment. És per això que m’agradaria esmentar-los, si més no, per tal de recordar també a altres republicans exiliats, dels quals no tenim documentació, però que sabem per referències que Roig va conéixer i apreciar. Per exemple José Herera Petere, amic de Bergamín i Zambrano, col·laborador de la revista Cruz y Raya i autor d’En España ya todo está preparado para que se enamoren los sacerdotes. El pintor Luis Fernández, l’escultor Baltasar Lobo o l’escriptora Mercé Comaposada i Guillén, exiliats a Paris, del cercle d’amics de María Zambrano i propers a Picasso.

Tornant a José Bergamín, va tenir les seues filies i fòbies, com a bon polemista. Fernando Delgado, fent memòria de les converses amb Vicente Alixandre, el descriu com un “àcrata impertinent, de catolicisme heterodox i lúcida actitud intel·lectual”. Vicente Aleixandre, Aurora de Albornoz i María Zambrano sempre l’ajudaren i el defensaren. Per algú d’ells es conegueren Alfons Roig i José Bergamín el 19 de setembre de 1956, a Paris, i després es trobaren unes quantes vegades en diferents viatges. Al seu diari, Roig el qualifica d'”intel·ligentíssim, fi i brillant”.

Per fer una breu semblança de Bergamín, direm que va nàixer a Madrid en 1895 i va morir a Donostia en 1983. Va estudiar dret a la Universitat Central de Madrid, on va freqüentar les tertúlies literàries i va conéixer els escriptors més destacats del moment. Els seus primers articles van aparéixer en la revista Índice, dirigida per Juan Ramón Jiménez, en els anys 1921 i 1922. Va ser en esta revista on, segons ell, va sorgir tota la nòmina d’escriptors de la Generació del 27, nom que detestava, perquè ell preferia denominar-la “Generació de la República”. Amb la proclamació d’esta en 1931, assumeix diversos càrrecs polítics. En 1933 funda i dirigeix la revista Cruz y Raya, revista d’orientació catòlica progressista i, segons Maria Teresa León, també és seu el títol de la revista El mono azul, tan important en els anys de la Guerra Civil.

La guerra el va sorprendre a Madrid on presidí l’Aliança d’Escriptors Antifeixistes, des de la seua fundació. Organitzà també el II Congrés celebrat durant juliol a València, que inaugurà amb un discurs en el qual citava a Sant Agustí, a Santa Teresa i destacava la part divina de la persona. A València col·laborà en la revista Hora de España, al costat de María Zambrano, Ramón Gaya, Emilio Prados, Antonio Machado i altres. En 1938 viatja a Paris per treballar a l’ambaixada com agregat cultural i s’hi quedarà fins al final de la guerra. El 6 de maig embarca cap a Mèxic, on romandrà fins a 1946. Durant el seu exili va viure a Mèxic, Veneçuela, Uruguai i França, fundà diverses editorials i escriurà bona part de la seua obra, assaig i poesia principalment.

El 1958 va aconseguir un visat per a viatjar a Espanya i es quedà quatre anys, fins que la seua signatura en una carta oberta al llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, on es demanaven explicacions per tortures infligides a miners a Astúries, el va dur a refugiar-se en l’ambaixada d’Uruguai a Madrid. Aleshores va fugir del país, on ja no va poder tornar fins al 1970. En els darrers anys a Madrid es va convertir en un dissident de la “transició” i va publicar el manifest “Error monarquia: el meu món no és d’este regne”, i es va “exiliar” a Euskadi, on morí en 1983.

IMG_4092L’any Roig s’ha acabat, però cal que continuem fent estos exercicis de recuperació de la nostra memòria. No s’hi val a amagar els draps bruts. Tenim documents i testimonis de primera mà que cal airejar, més que res per a evitar la manipulació i el negacionisme. Si no veiem les pedres, tornarem a caure. Saber és dur, però no val a girar el cap. És un exercici de responsabilitat. Per sort tenim veus valentes entre els deixebles de Roig, com la de Ximo Garcia Roca, que en la seua conferència “L’església en temps de la dictadura i el cas d’Alfons Roig”, ens va donar una lliçó memorable recordant al mestre, conferència que es pot llegir a la pàgina web del CEIC Alfons el Vell. Em quede amb la frase que segons Garcia Roca resumeix la convicció de Roig: “quan busques la veritat, trobes el bé; i si busques el bé, allò que apareix és la bellesa.”

 

 

Rosa Mascarell amb Maria Zambrano

ALFONS ROIG I MARIA ZAMBRANO, ROMA 1955. (V)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Roma, 3 d’agost de 1955, Maria Zambrano li escriu a José Luis Cano: Mi buen amigo José Luis Cano: Gracias por haberme enviado la visita del Padre Alfons Roig. Cuando salió ayer de mi casa yo me quedé y [olía] la habitación con el aire de que había estado aquí un Santo. Renuncio a decirle cómo se me revolvieron las entrañas ¡Ay España nuestra! Que Dios se lo pague. Dígaselo Ud a él, pues yo no se lo dije. Soy tímida y torpe.

Corre la veu d’eixa visita entre els amics de Maria. Per exemple Vicente Aleixandre li escriu a Alfons Roig el 8 d’agost: “Sabía que había Vd. visitado a María Zambrano. Las noticias vuelan y se incluso que María quedó encantada y conmovida con usted”. Puc donar fe que Maria, més de trenta anys després, continuava emocionada per aquella visita en la qual, segons ella, Alfons Roig es va agenollar per demanar-li perdó en nom de l’església espanyola, una església que oficialment havia fet costat als rebels i al dictador, tot deixant de banda, quan no fent creuada, contra els republicans, els “rojos” com els nomenaven en aquell temps. La història estava repetint-se en aquell moment, l’estiu de 1955, a l’Argentina: avions amb la V de victòria i la creu havien massacrat a la gent congregada en la Plaza de Mayo. Alfons Roig estaria commocionat per aquella església amb la qual ell, religiós i home de pau, no combregava.

Epistolari Maria Zambrano - Alfons Roig

Epistolari Maria Zambrano – Alfons Roig

A l’agost de 1955 començà una bonica amistat entre el sacerdot “dissident” i la que fou la millor filòsofa espanyola del segle XX. Amistat que durà per sempre, malgrat que no arribaren a trobar-se en el moment final quan Maria tornà definitivament a Madrid, després de dubtar molt, tot siga dit. Maria tornà per morir en casa, perquè el seu llegat quedara en el poble on va nàixer en 1904, Vélez-Málaga, i per poder anar publicant mentre li aguantaren les forces. Però el país que va trobar en 1984 distava molt de ser el país que volien construir aquells joves republicans i republicanes, acomboiats amb les missions pedagògiques i la FUE, un país que volien lliure i il·lustrat.

En l’epistolari que ara ha eixit a la llum, es conten eixos dubtes. Alfons i Maria parlen de la situació del país, però també de les seues afinitats artístiques, de religió, de les penes i les alegries, i també de malalties a mesura que van fent-se majors. Una correspondència entranyable que ens fa veure la calor humana de l’Alfons i l’agraïment de Maria per sentir-se escoltada dins del seu país, i també pels torrons i llepolies que l’Alfons envia a les germanes Zambrano pel Nadal.

Es recullen també en l’epistolari cartes creuades entre la colla d’amigues i amics i que fan referència a la relació Roig- Zambrano. Molt bonica la relació amb ells de Paloma Prados, neboda d’Emilio Prados, que atén, tant a Maria com a Alfons, com una fillola sol·lícita i simpàtica.

Traure esta història a la llum, a més de complir un desig de Zambrano, ha estat una recerca enriquidora. No podem oblidar la història recent. La nostra constitució física no ha canviat des de l’època prehistòrica, no som ni millors ni pitjors, però podem dependre, tant del que és bo com del que és roín, de tot allò que les persones que ens han precedit van fer. La distància en el temps, quan llegim o escoltem història, fa les mateixes funcions que la distància del pati de butaques a l’escenari d’un teatre. Igual que al teatre, la història també ens pot emocionar i, a més a més, fer reflexionar i canviar.

 València 1937, començant per la esquerra: miliciano, Juan Chabàs, Araceli Zambrano, María Zambrano i Manuel Rodriguez Aldave.

València 1937, començant per la esquerra: miliciano, Juan Chabàs, Araceli Zambrano, María Zambrano i Manuel Rodriguez Aldave.

EmilioPradosEnElExilio

ALFONS ROIG I EMILIO PRADOS, EL CAÇADOR DE NÚVOLS (IV)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

El passat juliol, a la Universitat d’Estiu de Gandia, Joan B. Llinares va pronunciar la que seria la seua darrera llisó magistral, on ens va parlar de Jorge Semprún com a filòsof. Un dels grans misteris que han ocupat als filòsofs ha estat la mort, preparar-se per a ella ha estat considerat com un dels exercicis vitals més decisius. Semprún pensava que la felicitat és arribar a la mort amb la convicció que s’ha fet el que calia fer. En este cas Emilio Prados va morir ben infeliç.

D’Emilio Prados Such (Màlaga, 1899- Mèxic 1962) va dir Vicente Aleixandre, amic seu des de la infància, que: “Tenía inmensamente vivo el sentido de la justicia, y más todavía: allí, en su figura infantil, en aquellos ojos humildes y con luz, vi yo por primera vez la vislumbre instantánea del rayo dulce y largo de la misericordia”. Este viu sentit de la justícia i la misericòrdia el portaren a bolcar-se completament en aquelles persones que ell podia ajudar: els xiquets pobres del barri d’El Palo de Màlaga als que ensenyava a llegir, els treballadors en demanda de salari just, el govern legítim, els xiquets òrfens arribats a Mèxic… I sempre pensava que no feia prou.

EmilioPradosEnElExilio(ArchivodelaF.M.Z.)

Prados va nàixer en una família benestant de Màlaga, preocupada per l’educació dels fills, de tal manera que l’enviaren amb quinze anys a l’Institut Escola de Madrid, la institució educativa més progressista en aquell moment. En 1918 s’incorpora al grup universitari de la Residència d’Estudiants, que es converteix en el punt convergent de les idees avantguardistes i intel·lectuals d’Europa. És en la Residència on s’inicia en la poesia de la mà de Juan Ramón Jiménez. Funda en 1926, al costat de Manuel Altolaguirre, la revista Litoral, un dels principals òrgans de difusió de la poesia de la Generació del 27.

“El cazador de nubes”, com l’anomena Federico Garcia Lorca, comença en aquells anys a decantar-se cap a posicions d’esquerra. A partir de 1932 la seua poesia es converteix en social i política, i lluita decididament en favor dels interessos republicans. A l’estiu de 1937, a València, participa en l’organització del II Congrés Internacional d’Escriptors en defensa de la Cultura, com a secretari junt amb Gil-Albert i en la revista Hora de España. En 1939 ix cap a l’exili, tot establint-se en Mèxic després d’anar penosament errant per França amb just el que portava damunt.

Remetem als escrits de José Luis Cano, José Sanchís-Banús i Patricio Hernández sobre Emilio Prados per conéixer a fons la seua personalitat i la seua poesia. En este breu article tan sols volem assenyalar la seua relació amb Roig i, cosa curiosa, els dos estudiosos de Prados deprés de Cano varen fer per conéixer a l’Alfons, el primer a París, el segon a l’ermita de Llutxent.

Segons José Sanchis-Banús, Alfons Roig “descubre a finales de los años 40 la poesia de los desterrados”, coincidint amb el fet vital del seu primer viatge a Roma i “perdre de vista el campanar del poble”. Els primers amb  qui va establir contacte personal van ser Juan Gil-Albert, recentment tornat a València del seu exili, i Vicente Aleixandre amb contactes a València, com ja hem contat en un altre article. Tant Aleixandre com Gil-Albert tenien una gran amistat amb Prados, i, donat l’interés de Roig, segurament li parlaren d’ell i de la seua difícil situació vital a Mèxic. No oblidem tampoc que per a María Zambrano Emilio era “el seu germà” i de segur que havia estat tema de conversa en l’agost del 1955, a Roma, quan Alfons hi va visitar Maria. “No tenía que haber esperado a que le animaran a escribirme. ¿Por qué? ¡Ya ve cuánta alegria! ¡Cuánto bien me ha hecho y me va a seguir haciendo!”, li diu Prados a Roig en la primera carta.

Comptem amb les cartes de Prados a Roig, però les de Roig a Prados són una incògnita que el professor Patricio Hernández està intentant resoldre. Les cartes passaven per José Luis Cano, al que era més fàcil enviar i rebre correu de Méxic, gràcies a la revista Ínsula de la que era cofundador, però potser alguna es va perdre i les de Roig deuen estar en algun arxiu a l’espera  que siguen descobertes i publicades. Són cartes d’una importància decisiva per conèixer la influència de la mística en la darrera poesia d’Emilio Prados. “¡Cuánta fe nueva me ha dado para escribir! ¡Para seguir! Nuestra palabra que duda, siempre es salvada también por la palabra misma. Pero necesita eso, la fe, la caridad y la esperanza al lado. Vd., hoy, me ha hecho nacer nueva criatura.” Paraules de Prados a Roig del 7 d’octubre de 1955 des de Mèxic.

IMG_4092En l’exposició “Alfons Roig i la Generació del 27” que ara es pot veure al MuVIM i que viatjarà a Gandia en novembre, es poden veure les cartes originals d’Emilio Prados al “Padre Roig. Querido amigo”, també la transcripció que en va fer José Sanchis-Banús en la revista Ínsula, en 1977. A més a més, podrem escoltar el 27 d’octubre, a València, al professor Patricio Hernández que aportarà nova llum sobre esta apassionant història entre el poeta filòsof que era Prados, segons ell mateix, i el “sacerdot liberal”, per obert i tolerant, que era Alfons Roig, segons José Sanchis-Banús i molts altres que el conegueren.

Homenatge a Vicente Aleixandre per la publicació del seu poemari La destrucción o el amor, 1934. (Fundación María Zambrano)

ALFONS ROIG I VICENTE ALEIXANDRE (III)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Escriu Vicent Andrés Estellés, en desembre de l’any 1984 per a El País: “Aún recuerdo la impresión primera, material, táctil, de aquel ejemplar de Sombra del paraíso […] fue un libro, publicado en plena posguerra, que me inundó, que me anegó, que me dejó ahíto de luz, de claridad. Es un libro que me ha acompañado durante todo este tiempo: el libro donde hay más belleza reunida de cuantos recuerdo; un libro deslumbrador, oleadas de belleza que determinan por caminos todavía no aclarados algún gesto, alguna influencia no declarada en mis versos.” L’autor d’este llibre tan admirat per Estellés és Vicente Aleixandre, que havia faltat en eixos dies.

Vicente Aleixandre i Merlo va nàixer a Sevilla l’any 1898, però la seua infància va transcórrer entre Màlaga i Madrid. Alfons Roig va entrar en contacte amb ell a través dels lligams familiars que Aleixandre tenia a València. Un nebot seu, Fernando Hípola Aleixandre, era sacerdot i va coincidir amb Roig al Seminari de Montcada. Un altre familiar valencià va ser Joan Baptista Peset i Aleixandre, per a qui Estellés va escriure Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. La condemna a mort del rector Peset per Franco va ser rebutjada fins i tot per l’arquebisbe de València que demà l’indult, però les noves autoritats de la Universitat de València no varen fer res per defendre’l. Potser, este crim també influí en el canvi de perspectiva de Roig: de creure la propaganda contra “los rojos” que utilitzaven els franquistes a acostar-se als vençuts. Malgrat que, en un primer moment, fos un gest de pura misericòrdia cristiana, aviat esdevingué en sincera amistat.

Felicitació nadalenca de Aleixandre a Roig, 1957. (Arxiu Alfons Roig, Biblioteca del MuVIM).

Felicitació nadalenca de Aleixandre a Roig, 1957. (Arxiu Alfons Roig, Biblioteca del MuVIM).

Així com el seu malaurat familiar valencià, Aleixandre també donà el seu suport a la República i va mantenir sempre les seues idees d’esquerres, però no va poder eixir del país, malgrat intentar-ho, i va romandre la resta de la seua vida a Madrid sense deixar de publicar i fent de mestre a sa casa de la jove generació de poetes. En 1949 és nomenat Acadèmic de la Llengua i en 1977 va rebre el Premi Nobel de Literatura, un premi, que ell mateix va oferir a tota la seua generació, la Generació del 27 o de la República.

Aleixandre manté una contínua correspondència amb Alfons Roig i es visiten en Madrid, València i en Miraflores de la Sierra on Aleixandre passa els estius. En les cartes es poden llegir comentaris com este d’Aleixandre a Roig: “…me recuerda nuestras charlas en esta casa, que deseo reanudar en cualquier viaje suyo, muy sabrosamente.” El to és de confiança i estima cordial i intel·lectual, sabem que s’intercanvien llibres i notícies sobre amics comuns com ara l’amic d’infància a Màlaga Emilio Prados, el professor José Luis L. Aranguren, María Zambrano o José Luis Cano.

Compartien també tots dos l’admiració per Picasso, que Aleixandre conegué arran de l’exposició del pintor en Madrid en 1935. Inclús li dedicà uns versos:
Su mano grande
que un momento asió el orbe, abierta tiéndese,
camino vivo para los humanos.

Segur que les converses entre el poeta i el religiós eren tan saboroses com les coques que Roig enviava a Aleixandre, “Las coques que recibí estaban deliciosas y se las agradecí muy de veras.” Les cartes són més aviat concises, esperant el moment de la conversa directa entre els amics, però també les aprofita Aleixandre per a comentar els articles de Roig: “Le animo a no dejar la pluma. Sus dos artículos no se pierden en lo acesorio. Es usted, aunque lo haya descubierto tan tarde, un critico de arte nato.” Venint d’un premi Nobel, esta alabança no és qualsevol cosa.

Imatge del cartell de l'exposició Alfons Roig i la Generació del 27, 28 de setembre 2017, MuVIM.

Imatge del cartell de l’exposició Alfons Roig i la Generació del 27, 28 de setembre 2017, MuVIM.

El 28 de setembre al MuVIM, podrem conéixer més d’eixa relació d’amistat entre Aleixandre i Roig en l’exposició dedicada a Alfons Roig i la Generació del 27.

Memorabilia2

ALFONS ROIG I JUAN GIL-ALBERT (II)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Juan Gil-Albert és un clàssic intemporal. L’afirmació no és meua, és d’un clàssic viu de la poesia, Francisco Brines. Intemporal perquè el seu llenguatge poètic s’entén hui i es podria entendre en el segle XVI; el seu tema igualment: el pas inexorable del temps. Eixa mateixa tensió que tots en principi sentim, a ell el portà a deixar-ne constància admirablement tant en poesia com en prosa.

Juan Gil-Albert va nàixer a Alcoi en 1904 i va morir a València en 1994. Es considera un poeta i assagista de la Generació del 27. Les seues memòries, Memorabilia, Drama patrio i Los días están contados, descriuen de primera mà el clima previ a la Guerra Civil, el conflicte, l’exili i la pàtria humiliada que troba al seu retorn l’any 1948, panorama que el fa dir: “los derrotados de la contienda civil no éramos sólo nosotros, los que nos fuimos; los derrotados eran todos aquellos que lucharon, equivocados o no, por una España distinta”.

Revista "Hora de España"

Revista “Hora de España”

Durant la guerra, quan València era la capital de la II República, havia cofundat la revista Hora de España que aparegué en gener de 1937. El mateix any, fou secretari del II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura junt amb Emilio Prados i presidit per José Bergamín. Després de la desfeta, va passar al camp de concentració de Saint Cyprien fins que van ser reclamats, ell i altres col·laboradors d’Hora de España, pel govern de Mèxic i allà s’exilià. Va tornar a València l’any 1948 i es va tancar en el que ell anomenà insilio.

Molt probablement Roig estableix relació amb Gil-Albert poc després de tornar de Roma, coincidint amb el retorn del poeta del seu desterrament. En les seues memòries, les paraules de Gil-Albert sobre l’Església del moment són dures, però es cuida molt de generalitzar, suposem que per casos com el de Roig i el d’alguns pocs capellans més, que cita sense dir-ne el nom. Ara bé, fa una critica sense contemplacions al franquisme i els seus sequaços, no pot tolerar un “règim” que considerava el fet de pensar com a delictiu, “una inclinación peligrosa que había que atajar a toda costa, taponando las fuentes”. Per esta i altres raons, “al que venia de fuera le parecía encontrarse un país murado en el que invisible, y esto era sin duda lo más tenebroso, reinaba el terror.”

Davant d’esta situació, Gil-Albert es tanca fins al punt que reconeix en Roig el seu únic contacte amb el món. Alfons Roig es va fer com de casa i Gil-Albert també passava temporades amb l’Alfons a l’ermita de Llutxent, lloc que anomenà Beatus Ille, l’illa dels benaurats. Per sort nostra, en els anys 1970 Gil-Albert comença a ser reconegut pels joves poetes que el trauen del silenci i s’inicia la publicació de l’obra que havia estat escrita en la soledat del seu insili. Quan mor Alfons Roig en 1987 a Gandia, Gil-Albert, ja persona reconeguda, declara al setmanari La Ciutat: “Era un home d’una gran personalitat i d’una bondat infinita. Sempre que va poder va aprofitar els seus viatges per l’estranger per visitar els amics en l’exili. Quan s’escriga la història de la cultura valenciana, Alfons Roig necessitarà un capítol a part.”

L’anterior entrada al blog, l’acabàvem amb una qüestió oberta de Roig sobre la II República i la seua derrota: que va passar? Les proses autobiogràfiques de Juan Gil-Albert són una reflexió molt lúcida sobre el que ell visqué però a més a més, com totes les reflexions ben fetes i ben comunicades, ens ajuda a entendre el nostre present, “nuestra voz puede servir si no de guía, de provechosa advertencia. Somos, como escribíamos en una sección de nuestra Hora de España: Testimonios.” Fem-los servir.

Visita de Juan Gil-Albert a l'ermita de Llutxent, 1973

Visita de Juan Gil-Albert a l’ermita de Llutxent, 1973

A.Roig dibuixat per A. Alfaro

ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27 (I)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Hi ha persones que són, o haurien de ser, un referent en la nostra vida, no per imitar-los, cada persona viu en una situació única, però sí per veure si el que van pensar i fer té sentit per a millorar la nostra situació. Alfons Roig és una d’eixes persones. Per ficar-lo breument en context, direm que era un sacerdot nascut l’any 1903 a Bétera, que fou amic d’artistes i intel·lectuals d’ací i de qualsevol lloc, cultura, creença i religió. La seua estima no era indiscriminada, s’acostava als perseguits per causa de la justícia, als nets de cor, als que ploren… sí, tenia Les Benaurances ben assimilades, fins al punt que sa casa, l’ermita de Llutxent, la va batejar un poeta com l’Illa dels Benaurats.

 

També deixava que s’acostaren a ell i a la seua illa els que necessitaven créixer sense prohibicions, lluny de les estretes convencions socials que imposava la dictadura de Franco. Molts joves pogueren llegir a Miguel Hernández per primera vegada gràcies a ell. Esta poesia, com la major part de la poesia de la Generació del 27, estava proscrita. Alfons Roig, a través de la poesia i l’art viu del seu temps, orientà i obrí un nou horitzó a alumnes tant del Seminari de Montcada com de l’Escola de Belles Arts, centres on va ser professor. Però, com es va formar ell mateix?

L’any 1946, Alfons Roig va perdre de vista el campanar del seu poble, va viatjar a Roma per ampliar estudis i va obrir els ulls. Als seus diaris deixà anotat com a Roma miraven mal als espanyols “pels nostres morts”. Allí escoltà un nou relat de la guerra diferent del que s’escoltava a casa; però dins de casa també hi havien veus silenciades que li van confirmar eixa altra versió. Juan Gil-Albert, Vicente Aleixandre dins de casa, María Zambrano, Emilio Prados i José Bergamín en l’exili, li fan veure les coses d’una altra manera. Este encontre entre Alfons Roig i els intel·lectuals de la República és el que volem traure a la llum en una exposició que estic comissariant i que es presentarà a la tardor. En ella col·laboren el MUVIM, el CEIC, l’Ajuntament de Gandia i diferents fundacions i institucions relacionades amb la Generació del 27.

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

En una sèrie de breus articles, anirem dibuixant el perfil d’Alfons Roig en el seu contacte amb eixa generació malaurada, que uns diuen peregrina i altres massacrada. El dibuix anirà sorgint al pas que avança la recerca, ja que queden encara moltes històries en l’ombra necessàries per a reconstruir el nostre propi passat. Com deixà escrit Roig: “A ningú no s’amaga com és de difícil de donar-nos una versió verídica, directa i completa dels esdeveniments, fins i tot estètics, ocorreguts en el temps de la Segona República. Esta República coneguda precisament com La República dels intel·lectuals, els poetes, els artistes i els escriptors. Les raons d’això són obvies. Entre la Segona República i nosaltres hi ha enmig una Guerra Civil i una Derrota. Creiem que només l’acció del temps reeixirà a aclarir les deformacions i els silencis inevitables del que passà aleshores.”