alfonsroig01

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Hi ha persones que són, o haurien de ser, un referent en la nostra vida, no per imitar-los, cada persona viu en una situació única, però sí per veure si el que van pensar i fer té sentit per a millorar la nostra situació. Alfons Roig és una d’eixes persones. Per ficar-lo breument en context, direm que era un sacerdot nascut l’any 1903 a Bétera, que fou amic d’artistes i intel·lectuals d’ací i de qualsevol lloc, cultura, creença i religió. La seua estima no era indiscriminada, s’acostava als perseguits per causa de la justícia, als nets de cor, als que ploren… sí, tenia Les Benaurances ben assimilades, fins al punt que sa casa, l’ermita de Llutxent, la va batejar un poeta com l’Illa dels Benaurats.

 

També deixava que s’acostaren a ell i a la seua illa els que necessitaven créixer sense prohibicions, lluny de les estretes convencions socials que imposava la dictadura de Franco. Molts joves pogueren llegir a Miguel Hernández per primera vegada gràcies a ell. Esta poesia, com la major part de la poesia de la Generació del 27, estava proscrita. Alfons Roig, a través de la poesia i l’art viu del seu temps, orientà i obrí un nou horitzó a alumnes tant del Seminari de Montcada com de l’Escola de Belles Arts, centres on va ser professor. Però, com es va formar ell mateix?

L’any 1946, Alfons Roig va perdre de vista el campanar del seu poble, va viatjar a Roma per ampliar estudis i va obrir els ulls. Als seus diaris deixà anotat com a Roma miraven mal als espanyols “pels nostres morts”. Allí escoltà un nou relat de la guerra diferent del que s’escoltava a casa; però dins de casa també hi havien veus silenciades que li van confirmar eixa altra versió. Juan Gil-Albert, Vicente Aleixandre dins de casa, María Zambrano, Emilio Prados i José Bergamín en l’exili, li fan veure les coses d’una altra manera. Este encontre entre Alfons Roig i els intel·lectuals de la República és el que volem traure a la llum en una exposició que estic comissariant i que es presentarà a la tardor. En ella col·laboren el MUVIM, el CEIC, l’Ajuntament de Gandia i diferents fundacions i institucions relacionades amb la Generació del 27.

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

En una sèrie de breus articles, anirem dibuixant el perfil d’Alfons Roig en el seu contacte amb eixa generació malaurada, que uns diuen peregrina i altres massacrada. El dibuix anirà sorgint al pas que avança la recerca, ja que queden encara moltes històries en l’ombra necessàries per a reconstruir el nostre propi passat. Com deixà escrit Roig: “A ningú no s’amaga com és de difícil de donar-nos una versió verídica, directa i completa dels esdeveniments, fins i tot estètics, ocorreguts en el temps de la Segona República. Esta República coneguda precisament com La República dels intel·lectuals, els poetes, els artistes i els escriptors. Les raons d’això són obvies. Entre la Segona República i nosaltres hi ha enmig una Guerra Civil i una Derrota. Creiem que només l’acció del temps reeixirà a aclarir les deformacions i els silencis inevitables del que passà aleshores.”

 

imatge

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “SER VALENCIANS”

El proper divendres 2 de juny a les 20:00 hores en la la Casa de Cultura de Bellreguard es presentarà el llibre  de Ricard Pérez Casado, Ser valencians.
Presentarà l’acte Nèstor Novell i Pérez Casado, ex alcalde de València ens parlarà de l’obra en qué reflexiona sobre el Pàis i el valencianisme.
invitacio-alcalde
DECLARACIÓN SCHUMAN

PARLEM D’EUROPA

Enri Ferrer Olivares Membre de l'Executiva del CEIC

Enri Ferrer Solivares
Conseller del CEIC AV

Entre els extrems de l’espectre polític hi ha una rara unanimitat en menysprear la construcció europea, amb tant de treball encetada després de la II Guerra Mundial. Una unanimitat que tan sols toca els aspectes més cridaners, com la potent burocràcia de Brussel·les o la baixa qualitat democràtica de les institucions europees, com si tot el procés d’unió haguera estat fet sense cap gran projecte directriu. Fer memòria dels inicis del procés pot ajudar a entendre els seus grans èxits i també els seus fracassos.

La unitat d’Europa és un vell somni, però als segles XIX i XX, per Napoleó i Hitler i per la força de les armes, s’intentà una reordenació europea que no era altra cosa que una constel·lació de satèl·lits al voltant de França o Alemanya, respectivament. Al mateix temps, com va recordar Spengler, entre altres, l’Europa de la primera postguerra mundial caminava cap al suïcidi. Una actitud autodestructiva que forma part de la complexa vida política i cultural europea, com un tapís fet i desfet contínuament. Després de 1945, l’Europa destruïda, dividida i moribunda, encara va trobar algunes reserves d’esperança entre alguns pensadors, com E. Mounier o S.de Madariaga, o polítics com R. Schuman, K. Adenauer, A. De Gasperi, P.H. Spaak o el mateix W. Churchill.

dia Europa 2017Precisament va ser Schuman, ministre d’Afers Exteriors del govern francés, l’inspirat autor del discurs del dia 9 de maig de 1950, tot fent present una idea de Jean Monnet, on va aparéixer una primera concreció de l’ideal europeista: la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, és a dir, la pretensió de posar en mans d’una autoritat supranacional les produccions de les regions més problemàtiques entre França i Alemanya. Robert Schuman en coneixia bé el problema, perquè havia nascut alemany a l’Alsàcia annexionada i havia assumit la nacionalitat francesa després del tractat de Versalles, al final de la Gran Guerra. La data del 9 de maig recorda, cada any, aquell primer naixement de la unitat europea, produït sense cap intervenció manu militari, sinó per consens i amb el propòsit d’assegurar una pau definitiva en l’Europa Occidental.

L’exemple de la CECA i del Benelux – la unió duanera dels Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg-, va possibilitat la creació d’altres entitats europees, fins arribar als tractats de Roma (1957) que van posar en marxa la Comunitat Econòmica Europea. El llarg camí recorregut, tot i no haver encara assumit plenament els drets socials dels treballadors, els dels pobles sense Estat o els del immigrants, entre altres mancances, sí que ha significat l’època més pacífica i expansiva de l’Europa contemporània. És per això que cal evocar, cada 9 de maig, els ideals de pau i concòrdia que han fet possible trencar la sinistra dinàmica d’enfrontament entre els europeus, tal com també ens recorda la senyera de les dotze estrelles, amb la seues ressonàncies bíbliques, com a expressió de tot un poble, l’europeu.

 

CorredorMediterraneoTarragona_NoticiaAmpliada

CIUTAT I XARXES (I)

 

Nèstor Novell Economista i Director del CEIC 1984-1994

Nèstor Novell
Economista i Director del CEIC 1984-1994

Si baixem d’escala, ens trobem en el nivell dels estats. En els que són centralistes i uniformitzadors com el nostre és sagnant la connivència entre la capital de l’estat i l’estat. Així, Madrid i la seua àrea metropolitana,la 5a d’Europa, s’estén per 330 municipis de la Comunitat de Madrid i de les províncies d’Àvila, Segovia, Guadalajara i Toledo. Madrid és província (però només a efectes electorals), capital de comunitat autònoma, capital de l’àrea metropolitana, i capital de l’estat, cadascuna de les quals li subministra importants rendes de capitalitat i inversions a dojo. Madrid hagués pogut ser un districte federal per no acumular la capitalitat de l’estat i la de la comunitat autònoma, però no ha estat així i entén, en la seua lògica, que això del federalisme va en contra dels seu interessos. Tot i la bona voluntat que li posà Maragall, el federalisme, allò d’un estat fet de nacions, a Castella no s’ho creu ningú i, com a molt, hi ha que arriba a una mena de federalisme jacobí.

Per altra banda, el sistema político-administratiu espanyol està muntat de manera que el mecanismes de coordinació i cooperació multilaterals entre les comunitats autònomes són inexistents, amb les consegüents disfuncions. Una clara negació de la cultura de cooperació combinada amb una pressió constant de l’estat cap a la recentralització.

En prop de 40 anys de democràcia, Madrid s’ha convertit en la capital política, administrativa, industrial, financera i comercial de l’estat. L’acumulació d’infrastructures és enorme, moltes d’elles comptabilitzades en la balances fiscals regionals com de tots els espanyols: terminals d’aeroport, museus, teatres, auditoris, recintes ferials, carreteres, autovies, trens de rodalies, metro, etc. I entre més, tota la xarxa radial de ferrocarrils –les convencionals i les d’AVE, també les de l’eix Mediterrani (?). Avui Madrid concentra la seu de les grans empreses de producció, les de serveis i les financeres, i pot fer pagar impostos més baixos atesa la bona salut de les seues finances en tindre de l’estat inversions de tota mena. Però a més, concentra el poder polític, el poder mediàtic i el d’allò que es denomina la Brigada Aranzadi –els alts càrrecs dels grans cossos de l’administració: del poder executiu, legislatiu, judicial, militar i eclesiàstic-. Avui Espanya és Madrid i la idea d’Espanya és la mentalitat que destil·la aquesta concentració de poder i d’interessos, centralista, uniformista i castellanista. Les declaracions dels implicats a la Gurtel fan una fotografia impagable d’aquest poder, públic i privat, concentrat a la llotja del Bernabeu, fent negocis confessables i inconfessables.

Què fan la resta de les ciutats de l’estat davant d’una competència tan desigual? No haurien de treballar en xarxa per fer front a aquesta situació.? En el cas del Corredor Mediterrani, per posar l’exemple més recent on se’ns ha quedat cara d’idiota una vegada més, no haurien de plantar cara també les altres ciutats de l’estat?. Barcelona ho fa a mitges, i València?: No juga a la lliga europea, però vol jugar a la lliga de l’estat?. Per poder-ho fer caldria que fos el cap i casal del País, però dubte que arribe a ser-ho de la seua àrea metropolitana. Si la Declaració de València és l’inici d’una nova etapa, benvinguda siga. El cas d’Alacant és pitjor.

corredor_central_i_med_tv3El Corredor Mediterrani, el preferent per a nosaltres perquè ens connecta a Europa, significa el 50% de la població de l’estat, el 51% de les exportacions, el 45% del PIB, el 47% del teixit productiu, el 46% dels llocs de treball, el 63% del trànsit de mercaderies portuàries… Aquestes dades el justificarien des del punt de vista de la racionalitat econòmica i mediambiental, no només des del País Valencià estant, sinó també des del punt de vista estatal. Però la qüestió no és racional, és la manifestació del nacionalisme espanyol: cal dificultar les relacions econòmiques entre Catalunya i València (que vol dir també entre els ports, els aeroports i amb Europa). També passa el mateix amb el corredor de l’Ebre: Si ací tenim el coll de botella de Vandellòs, allà està el de Castejón de l’Ebre: A la pàgina web de Renfe podeu voreu que de València a Saragossa per tren (246 Km) el temps del trajecte és de 5 hores; de València a Bilbao (472 Km, via AVE Madrid) és de 8 hores, i el de Barcelona –Bilbao (467 Km) de 7 hores. Aquesta és la comunicació ferroviària entre les principals ciutats de l’estat després dels milers de milions invertits en l’AVE: allò que no va a Madrid és ignorat, encara que el balafiament de recursos siga enorme.

Cal congratular-se perquè la nova Generalitat i també els empresaris n’han donat un suport decidit a la reclamació. Tot i que, aquests últims, de coneguda actitud reverencial amb el poder (encara recordem la seua posició en la desfeta del sistema financer valencià o en l’aposta per “l’eje de la prosperidad”), no pogueren evitar dir: “Espanya a més de radial també ha de ser perimetral”. No està gens malament el joc d’equilibris!. Pitjor ha estat la premsa regional: “el president de la Generalitat no acudirà a l’aquelarre nacionalista” referint-se a l’acte pel Corredor Meditarrani de l’Institut Villalonga.

L’Espanya radial condemna a València i a Alacant a ser “estacions termini”. La qüestió és si els nostres empresaris estarien per elaborar un nou relat de País, és a dir, si voldrien recuperar les relacions històriques amb el Mediterrani: les Balears, l’Algèria, les Dues Sicílies, amb l’Occitània, clar que amb Barcelona i Saragossa i Europa, i també amb Granada, i amb Lisboa via Ciudad Real. Un relat molt més ric, i més si va acompanyat per la reindustrialització i la millora de la productivitat i dels salaris, que el d’una visió radial que ha transformat l’estructura econòmica de la Península a un cost, material i immaterial, excessiu i massa sovint insuportable.

Publicat originalment el 21/02/2017 en eldiario.es
Reproduït amb el permís de l’autor

llenguatge

UNA KOINÉ PERILLOSA

Juli Capilla

Juli Capilla

“No he cambiado de tierra, / Porque no es posible a quien su lengua une”. Heus ací uns versos eloqüents del poeta Luis Cernuda, expressats amargament en el seu exili a Anglaterra, durant el franquisme. Potser el poeta haguera volgut desvincular-se per complet de la seua pàtria, dissortat país per qui sentia llavors, en aquells moments d’ostracisme castrant, una desafecció manifesta. I, tanmateix, li va ser del tot impossible desmarcar-se’n, pel vincle que hi sentia, per un amor gairebé incondicional teixit a força de paraules, les del seu castellà pulcre i diàfan. Tal era la unió entre esperit i paraula, entre l’home i la parla.

No és l’únic cas d’escriptor ibèric que es va aferrar, la passada centúria, a les paraules de la seua llengua per manifestar una adhesió patriòtica incondicional. Vicent Andrés Estellés, sense anar més lluny, va fer palesa la seua estima per la llengua del seu poble: “Em moriré escrivint els millors versos de l’idioma català en el segle xx”. Celso Emilio Ferreiro ho expressava en el seu gallec ancestral: “Lingoa proletaria do meu pobo / eu fáloa porque sí, porque me gosta / porque me peta e quero e dame a gaña”. I Fernando Pessoa, el més internacional dels poetes portuguesos de tots els temps, va dir, lacònicament, en una ocasió: “A minha pàtria é a lingua portuguesa”.

Però aquesta afecció per la llengua pròpia, aquesta proximitat de caràcter afectiu o sentimental que en fa, de l’idioma nostre, un estendard irrenunciable, sembla que cada vegada és més feble o, si més no, presenta escletxes evidents; al segle xxi, si més no. I no em referisc tant a la indiferència –en el millor dels casos– o a l’hostilitat –en el pitjor– que alguns valencians mostren envers la llengua pròpia, sinó al pragmatisme asèptic que professa i practica alguna gent en la societat actual: n’hi ha qui parla als fills en anglès, sense pertànyer a la corona britànica ni a cap de les nacions de la Commonwealth. No és broma. Ho he comprovat al carrer, a Dénia i a Gandia, per exemple, i us puc assegurar que, per la dicció –i si m’ho permeteu també, per l’aparença– no pareixien britànics.

Em sorprèn aquesta pràctica; minoritària encara, sí, però preocupant –almenys al meu modest parer. No tinc la força moral per a jutjar aquesta gent tan peculiar. I no sóc qui per a dir-li a ningú en quina llengua han de parlar als fills. Però m’espanta aquesta pràctica lingüística que desproveeix la llengua de tot allò que la caracteritza més enllà del codi merament lingüístic i en fa un instrument de comunicació estricta, sense matisos, sense cap tipus d’arrelament amb el medi circumdant, tallant de soca-rel, valga la redundància, qualsevol lligam amb els avantpassats, amb el llegat cultural que tota llengua atresora. O és que no es perd res amb aquest canvi pragmàtic? I què hi guanyem?

L’adaptació a les exigències del mercat n’és el més obvi, dels “avantatges”. Els individus que inhalen l’anglès directament dels seus pares no anglesos parlaran fluidament aquest idioma i, per tant, podran integrar-se més fàcilment en l’esquifit àmbit laboral. Però, realment, és necessària aquesta pràctica? Els qui es crien en la llengua materna dels pares, no podrien ser tan competents en anglès com els que ho fan directament en aquest idioma? Parle únicament d’una competència comunicativa. No crec que calga una immersió tan exigent com artificiosa per ser solvent en anglès. Hi ha mil maneres d’aprendre’l. Ara més que mai. Perquè és omnipresent: a Internet, al cinema, a la publicitat, pertot arreu.

Sincerament, em fa l’efecte que amb aquesta pràctica perdrem més d’un llençol pel camí. Puc entendre la necessitat que hi ha ara d’una koiné que ens permet una comunicació amb les persones de qualsevol part del món. Més encara, és del tot aconsellable i necessària, aquesta adquisició, la de l’anglès. També la d’altres llengües no seria baldera. Ens hem parat a pensar per què no ens interessem tant com amb l’anglès per la resta de llengües del món? Els idiomes enriqueixen. Ens fan més humans, més tolerants, més permeables a la diferència. Clar i ras: no estic en contra de l’anglès, en absolut. Però fer-ne un objectiu primordial, substitutiu i anorreador de la llengua pròpia, em sembla una barbaritat; un empobriment imperdonable.

Tota tria és ideològica, per bé que no tothom tria conscientment. Molta gent es deixa arrossegar per les inèrcies socials, les modes, els prejudicis que imposen els poderosos. Potser estem assistint, sense adonar-nos-en, a un procés lent de colonització cultural que passa per l’adquisició d’uns hàbits quotidians –sobretot d’oci– que afavoreixen la puixança econòmica dels que la promouen, i que implica també l’assumpció com a pròpia de la llengua dels amos.

La diversitat lingüística és una riquesa que no podem balafiar alegrement o inconscient, com si no tinguera importància, com si fóra sobrera, aquesta varietat, com si la llengua fóra únicament un vehicle de comunicació immediata, com si fórem autòmats, els usuaris hipnòtics d’una llengua asèptica: inodora, incolora i insípida.

 

Escultra "25 d'abril" d'Antoni Miró

Escultra “25 d’abril” d’Antoni Miró

unnamed2

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE REEDITAT PEL CEIC: “Josep Camarena i l’ocàs del món rural”

El 21 d’abril de 2017, divendres, a les 19,30 hores en el Centre Social de Marxuquera, organitzat pel CEIC Alfons el Vell i la Junta de Districte de Marxuquera es presenta el llibre reeditat pel CEIC escrit per Ignasi Mora,  “Josep Camarena i l’ocàs del món rural”.

L’acte anira a càrrec de Santiago La Parra i Anna Igualde, consellers del CEIC Alfons el Vell, que reflexionaran al voltant del llibre, la figura de Josep Camarena i també presentaran l’espai web sobre l’il·lustre professor.

 

unnamed

 

segunda-republica-alegoria2

DE COMMEMORACIONS I PROTAGONISTES: UNA REFLEXIÓ AL VOLTANT DEL 14 D’ABRIL

Lluís Sevilla Parra. Historiador

Lluís Sevilla Parra. Historiador

El 14 d’abril de 1931, la proclamació de la II República va donar pas a una època de somnis, d’utopies, però també de compromisos, on les esperances en la transformació de la societat i en la modernització del país estaven presents. Per a moltes persones,  principis com els d’igualtat, llibertat, justícia o solidaritat havien de guiar aquest canvi. Però, el 1939, amb la finalització de la Guerra Civil, es trencava amb l’experiència republicana i s’instaurava la dictadura del general Franco. Els vencedors van fer tots els possibles per tal d’eliminar de l’imaginari col·lectiu qualsevol referència al període republicà, tot posant en funcionament una terrible maquinària repressiva. Durant quasi quaranta anys, només els qui havien donat suport al colp d’Estat contra el legítim govern republicà foren els protagonistes dels homenatges i les commemoracions. Per a la resta, els vençuts, els quedava la repressió, l’estigmatització, el silenci i l’oblit.

Aquest oblit només es pot combatre amb la investigació i la divulgació, des del rigor històric. A hores d’ara, huitanta-sis anys després de la proclamació de la II República, ens debatem entre la nostàlgia i la justícia de reconèixer les lluites i les ànsies de llibertat manifestades per una gran part de la població durant aquest període. Per aquest motiu, no ens hauríem d’oblidar de les persones que amb el seu esforç i, fins i tot, amb la seua vida van contribuir a la defensa dels ideals republicans. En recordar la seua trajectòria vital, estem col·laborant en la recuperació de la memòria democràtica.

En aquest sentit, hem de destacar la publicació de dos articles al darrer número de la Revista de la Safor, dedicats a dos protagonistes d’aquest temps, l’alcalde anarquista Marcel·lí Pérez i el metge Fernando Pérez, els quals van treballar per a millorar les condicions de vida dels seus conciutadans i estaven convençuts que l’educació seria el motor que permetria la transformació de la societat. El seu destí va anar lligat al de la República i, el 19 de desembre de 1939, foren executats a Paterna, junt a altres republicans gandians.

Aquests articles han contribuït a recuperar la memòria col·lectiva dels vençuts, dels que durant la dictadura franquista no formaven part de la història oficial. Aquesta tasca ha de plantejar-se com un reconeixement dels que van lluitar defensant els valors republicans, amb el somni d’aconseguir una societat més justa i participativa. A més, als darrers anys, l’Associació Republicana de la Safor i l’Ajuntament de Gandia han impulsat la celebració d’una sèrie d’activitats que han permés recuperar vivències i protagonistes, tot dignificant la memòria republicana.

En definitiva, com afirmava l’historiador Julián Casanova, l’any 2007, podem indicar que el “futuro de la memoria pasa por transmitir esas experiencias de violencia política y de violación de los derechos humanos a nuestros jóvenes, a quienes no formaron parte de esa historia. Algunos dicen que ya vale, que estamos hartos de memoria, de guerra, de historia, aunque nunca nos hartemos de fútbol o del chismorreo que domina la programación televisiva”.

Gandia

Gandia


T01

 

 

 

AOR_9709 copia

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. LA REVOLUCIÓ DIGITAL COMENÇA PER COM PAGUEM

Santiago Carbó

Santiago Carbó *

Pagar amb una polsera o unes ulleres de sol; comprar apuntant a un escàner amb l’iris o fer del telèfon intel·ligent el canal fonamental del nostre estalvi i inversió. Són exemples que la digitalització financera és part de la nostra realitat i ho serà encara més en el futur. A la nostra percepció actual li falta, potser, comprendre com la intel·ligència artificial acabarà de transformar els nostres usos i costums. Aquesta és la veritable era de la informació, la de les ciutats intel·ligents, la de la programació com a eina de creació, la d’un nou canvi en les relacions laborals. Per fer-se una idea cal pensar que en el que portem de segle s’ha emmagatzemat més informació (mitjançant les tecnologies a l’ús) que a la resta de la història de la humanitat.

Els economistes, sociòlegs i historiadors hem aprés en les últimes dècades que darrere de cada disrupció hi ha un procés d’investigació i adopció de llarg recorregut en que l’eclosió es confon la incepció. La digitalització financera porta temps entre nosaltres però és la democratització de l’accés a la informació (Facebook, Twitter) i el seu ús massiu el que està focalitzant l’atenció actual i condicionant el desenvolupament futur.

En el sistema financer, un fenomen molt conegut és el relacionat amb la fintech (contracció de les paraules angleses finance i technology), que ós un domini d’activitat en el qual les empreses utilitzen les tecnologies de la informació i la comunicació per crear i / o oferir serveis financers de forma més eficaç i menys costosa. Potser l’exemple més clar i quotidià de la fintech i de la digitalització financera està vinculat als mitjans de pagament. La capacitat de realitzar pagaments d’una manera més eficient i segura possible és una dels principals baules que componen la cadena de producció i les relacions de consum i inversió de l’economia moderna.

Qualsevol disrupció en un sistema de pagaments pot tindre efectes desestabilitzadors molt importants. No totes les transformacions disruptives han d’implicar, necessàriament, un impacte negatiu sobre el sistema però és responsabilitat dels reguladors, els agents supervisors i de la pròpia indústria, que les pertorbacions no tinguen efectes indesitjats sobre l’estabilitat financera i garantir un adequat nivell de competència en el sistema. Enteses de forma positiva, les innovacions en els mitjans de pagament poden portar substancials beneficis econòmics i socials. De fet, aixÌ ha estat al llarg de la història.

Espanya és un cas molt interessant en el context internacional per tal d’avaluar la transformació fintech i, en particular, l’impacte del canvi en els mitjans de pagament. Les compres en línia constitueixen el major avanç en aquests pagaments, passant de 33.661 milions d’euros el 2014 a 38.283 milions d’euros el 2015 i estimant-se que arribaran als 68.272.000 d’euros el 2020. Això suposaria duplicar el mercat de comerç electrònic espanyol en un horitzó de cinc anys.

Les operacions de pagament amb telèfon mòbil i les transferències en línia segueixen una trajectòria més moderada. La situació actual a Espanya pel que fa a l’import de les operacions fintech encara és modesta en relació amb les expectatives per a altres països. S’estima que el 2016 els pagaments fintech van superar els 722.000 milions d’euros als Estats Units, 470.000 milions d’euros a la Xina, 170.000 milions d’euros al Regne Unit o 129.000 milions d’euros a Alemanya.

Comercio-electronico-en-crecimientoI la banca electrònica? El 2015 hi havia ja 15.270.000 d’usuaris de banca electrònica a Espanya i 29,9 milions d’usuaris actius d’Internet amb potencial d’ús de pagaments fintech. Així mateix, en 2015 2,45 milions de pimes (petites i mitjanes empreses) també estaven en disposició de poder realitzar aquests pagaments. Per 2020, podria haver fins a 8 milions més d’usuaris de banca electrònica. Entre els usuaris actuals de pagaments fintech a Espanya, 28.800.000 ho són de comerç en línia (podrien ser 33 milions el 2020) i 7,6 milions de transferències en línia de pagament (que podrien ser 1 milió més cap a 2020). De moment, tan sols 270.000 usen el pagament per mòbil però aquesta xifra podria superar els 3 milions el 2020.

Aquest important canvi comença per com paguem però s’estendrà a tots els àmbits de la nostra vida. Estem preparats?

 

 

* Nota biogràfica

Santiago Carbó Valverde (Gandia 1966) es un rellevant economista. Catedràtic d’Anàlisi Econòmic en la Universidad de Granada i Catedràtic d’Economia de la Bangor University (Regne Unit) a més de la CUNEF, Va deixar Gandia per a estudiar i després exercir la seua professió, tornant de temps en temps per veure la seua família i trobar-se amb els seus amics.

Persona de tarannà molt discret, viu immers al seu paper de teòric, investigador i ara també de divulgador. A Granada va ser Director del Departament i Degà de la Facultat de Ciències Econòmiques, abans de ser Director executiu de Digitalització Financera de la Fundació de Caixes d’Estalvis (FUNCAS) i del BMN. Els seus contactes amb l’exterior el dugueren fins Gales, on es va doctorar el 1993 i és actualment catedràtic.

És consultor del Banc de la Reserva Federal  de Chicago i del Banc Central Europeu, i fora dels circuits de revistes especialitzades, les seus opinions les sentim a sovint -sense reconéixer el seu origen- a la ràdio, al funcasblog, a la premsa i en algunes conferències que imparteix a València, la darrera fa pocs dies, el 18 de Febrer, dins del seminari “La via valenciana”.

Temes com fusió i adquisicions d’empreses, regulació i competència, tractats comercials i noves economies, son especialitats en què és una autoritat reconeguda. Estem ben contents d’apropar-lo a casa mitjançant aquest blog i esperem tindre’l en una conferència a Gandia que organitzarà el CEIC Alfons el Vell a la tardor.  

Alberto Peñin (de la sèrie Més enllà de Sant Joan)