image-mostra-720x380

Presentació del llibre “Arte y Cultura en la memoria de la transición valenciana (1975-2000)”

El passat 11 d’octubre es va presentar, a la Casa de la Cultura Marqués González de Quirós, el llibre “Arte y Cultura en la memòria de la transicíón valenciana: 1975-2000”. L’acte va ser presentat per la consellera del CEIC Mar Beltrán i va estar a càrrec de Romà de la Calle (coordinador de la publicació) i d’Alberto Peñín.

Román de la Calle va explicar l’orígen de l’Acadèmia de Belles Arts de València i va justificar la necessitat que hi havia d’un llibre com el que es presentava, on s’analitzava el paper de les institucions en l’art valencià contemporani. El coordinador de la publicació va repassar els diferents capítols que composen el volum i va destacar el paper jugat per la revista CIMAL, revista clau per entendre la història recent de l’art valencià i que va aparèixer a Gandia l’any 1979 de la mà de Pasqual Lucas.

NSm7drz-B-8.movieposter_maxres

Cinc anotacions sobre les ciències

Professor del Departament de sociologia i antropologia social de la Universitat de València. Doctor en filosofia, ciències de l'educació i sociologia.

Francesc J. Hernàndez. Professor del Departament de sociologia i antropologia social de la Universitat de València. Doctor en filosofia, ciències de l’educació i sociologia.

Hi ha molts professors, però pocs mestres. Els professors són valuosos pel que diuen; els mestres, pel que no diuen. Al meu treball he hagut d’interpretar o traduir textos, formular conceptes o realitzar anàlisis empíriques. Quan trobe una dificultat, sempre pense en els autèntics mestres: aquella persona que interpretava millor que ningú els textos, com si els espremera fins l’última gota de suc; aquella altra capaç de fer una traducció que palesara el significat del text original de manera cristal·lina; en la persona que encunyava nocions científiques exactíssimes, com si estigueren forjades en ferro, o aquella altra capaç d’extraure tota la màgia a les xifres. Ells han estat els meus mestres. Quan trobe una dificultat, pense en aquests i apel·le al seu exemple. Ells realment no em diuen res. És el que han fet (o millor: van fer al passat) i no el que em puguen dir el que m’ensenya. Açò no és original. El gran director Billy Wilder, que va començar al cinema de la mà d’Ernst Lubitsch, tenia al seu despatx de Hollywood una frase emmarcada, que era la pregunta que es feia quan havia de rodar una seqüència: «How would Lubitsch do it?». Ara és pot veure al Museu del Cinema de Berlín.

Allò que he escrit val per a qualsevol saber, però la ciència és més que un saber. Llançar un penalti a la panenka, interpretar la dansa del vetlatori, fer llata amb palma o preparar un arròs al forn són sabers, però no són ciència. La ciència fa afirmacions universals i necessàries. Està feta de la matèria dels déus, amb la diferència que la ciència existeix i els déus no n’estem segurs.
Les ciències són una disciplina. Així les anomenava, per exemple, el nostre Lluís Vives en la seua obra enciclopèdica Les disciplines. La paraula «disciplina» prové del llatí «discere» i de l’arrel indo-europea «dek-», que vol dir «prendre». La persona que es dedica a la ciència copsa el món (l’a-prén), però també s’agafa a ell mateix, es disciplina a fer un esforç i seguir unes normes. L’esforç del científic no és distint, en el seu autodisciplinament, al de l’atleta: està format per accions individuals, mitjançant les quals ens enfrontem a nosaltres mateixos. Com quan dormim, com quan morim.

cometa_Shoemaker_Levy_9En juliol de 1994, el cometa Shoemaker-Levy 9 va col·lidir amb Júpiter. Hi hagué una explosió. Analitzant l’espectre de la seua llum, els científics pogueren deduir la composició i la presència d’aigua en un planeta que arriba a estar a 788 milions de quilòmetres del sol. Els humans som éssers particulars: podem veure tan lluny i no la misèria o el sofriment de qui està ací, a la vora.

Ningú fa cap descobriment. Se sol dir que l’esforç és individual, però l’arsenal de conceptes, teories, mètodes de recerca, tècniques d’anàlisi o procediments d’exposició, és sempre col·lectiu. Però hi ha una altra raó encara més important per la qual ningú no fa, en sentit estricte, un descobriment: perquè és la realitat la que es desvela ella mateixa. Açò ja ho va expressar fa poc més de 700 anys Ramon Llull. Aquest filòsof va inventar un dispositiu lògic, un protoordinador, format per diverses figures que combinaven lletres; aquestes lletres representaven coses diverses (definicions, qüestions, subjectes, etc.). Parlant de la quarta d’aquestes figures en un dels seus llibres escrigué: «És propi de la quarta figura que l’intel·lecte aplique al seu propòsit aquelles lletres que semblen més aplicables al propòsit» Què significa aquesta frase tan enigmàtica? El que vol dir, clar i ras, és que ell tampoc no sabia ben bé què significava cada combinació de lletres, però que calia buscar-li el significat. Altrament dit, com va escriure Hegel cinc segles després: «Allò que és racional ha de ser real». Els científics, com Llull, fem combinacions, relacions, models, conceptualitzacions, càlculs… per trobar allò racional. Però que siga real és una altra cosa. Sempre és la realitat la que té l’última paraula i es mostra quan vol. No debades, els grecs, per parlar de «veritat», feien servir el mot «aletheia» que vol dir literalment «des-velament».

L'astrònom. Johannes Vermeer, 1668

L’astrònom. Johannes Vermeer, 1668

1CONFE_CEIC)

1a Conferència del Cicle

El passat 6 d’octubre a les 19:30 a la Casa de la Marquesa de Gandia es va produir la conferència del Dr. Vicent Pons i Grau “Les aportacions de l’enginyeria Forense a la Gerència del Risc”. Davant un nombrós públic, el Dr. Vicent Pons va explicar els principis de l’enginyeria forense i alguns dels avanços produïts als darrers anys, per exemple en el camp de la modelització. La conferència va estar esguitada d’interessants referències a casos mediàtics dels darrers anys, com l’incendi de la Torre Windsor o l’incendi de la Granadella. El ponent va reclamar un major reconeixement per aquesta branca de l’enginyeria, una major inversió en investigació i un tractament més acurat d’aquests temes relacionats amb desastres.

IMG_20171006_195833

Portada1jpg

Cicle de Conferències: LA CIÈNCIA EN MARXA

Un any més el CEIC organitza el Cicle de Conferències de Ciència i Tecnologia, enguany amb el lema: LA CIÈNCIA EN MARXA. El divendres 6 d’octubre a les 19.30 h, s’encetarà el cicle amb la conferència del Dr. Vicent Pons i Grau. El coordinador d’aquesta edició, Joaquin Grau, farà la presentació del cicle. Tot seguit la conductora de l’acte, Paula Grau Gimeno ens presentarà al ponent. Paula Grau és enginyera de camins i col·laboradora del llibre de Vicent Pons,”Introducción a la ingenieria forense”.

 

 

1CONFE_CEIC_PORTADA_WEB1CONFE_CEIC_INTER_WEB

llipret-porra-4-alta

UN ABANS I UN DESPRÉS DE LA FIRA I FESTES: LA FIRA DEL 1881

Estela Pellicer Historiadora de l'Art

Estela Pellicer
Historiadora de l’Art

Ja s’acosta la Fira! Adults i xiquets esperem el dia de l’arribada del Tio de la Porra  i la seua banda de tambors, que al seu pas per escoles convida la xicalla a gaudir de les festes. Aquest personatge vestit de soldat francès s’ha guanyat l’estima dels gandians, convertint-se en els anys en l’element indispensable. Pot ser que la causa d’aquest protagonisme siga que el Tio de la Porra és l’únic element identitari i de caràcter popular que conservem a la Fira i Festes de Gandia.

En l’actualitat la Fira ha perdut la funció comercial que encara conserven les Fires de Xàtiva o de Cocentaina, entre d’altres fundades entre els segles XIII i XIV. A més, la programació ha anat evolucionant al llarg del temps. En una publicació del 1929 al diari Bayrén, podem veure com eren les festes: comparses de disfresses, dansetes, quadrilles de matachines o bojos, corregudes de joies, i com no, el nostre Tio de la Porra, tot descrit de la següent manera:

“Comenzaban los festejos con lo único que nos queda intacto: la salida de la banda de tambores con el Tío de la Porra al frente. Representa este personaje a un omen de prestar; al Alcalde, pero caricaturizado; y simboliza el acto la invitación que la autoridad hace a los vecinos para que sin recelos ni preocupaciones se asocien al jolglorio que se avecina, para lo cual él comienza dando ejemplo, representando tal parodia. (1)

El caràcter popular de la festa anà perdent-se gradualment, amb la modernitat i el progrés que anaven arribant a Gandia. Des de finals del segle XIX la societat havia canviat i havia aflorat una classe social enriquida gràcies al comerç i a la indústria, que començava a veure en mals ulls aquelles tradicions amb olor a ruralitat i associades a temps passats. Els costums socials s’adaptaven als nous gandians que volien una ciutat més refinada i elegant.

Arribà el 1881 i tots aquells desitjos de modernització de la ciutat i de les costums per fi es feren palpables. Comença l’enderrocament de la muralla medieval seguint el projecte de l’Eixample Sud, aprovat al 1880, que obria la ciutat a nous espais: el futur Passeig de les Germanies o la plaça del Prado. Però amés aquest any la Fira anava a ser diferent: es celebrava l’Exposició Regional Agrícola, Industrial i de Maquinària.

Es preneren moltes mesures perquè l’Exposició tinguera èxit i els visitants no quedaren decebuts: es rebaixaren a la meitat els bitllets de ferrocarril per als participants, es milloraren vies de comunicació com la carretera d’Albaida, i fins i tot es restaurà l’antiga façana del Teatre Principal,  inaugurat vint anys abans al carrer Duc Carles de Borja (actual Centre d’Higiene).

Al programa festiu d’aquest any per a la Fira i Exposició s’inclogueren els espectacles més refinats i cridaners, com actuacions de Sarsuela i funcions teatrals al Teatre Principal, focs d’artifici i traques, corregudes de bous, serenates a la plaça de Jaume I, desfilades de gegants i espectacles amb acròbates. Les antigues comparses de disfresses i les quadrilles de bojos foren substituïdes per una cavalcada amb carros triomfals i disfresses ben elegants, que el cronista de l’època destacava pels seu órden y buen gusto de la colocación de cada uno de los gremios. (2)

porraEs tracta d’un model de Fira nou, on desapareixen tradicions com els quadres de dansetes, les comparses de bojos o l’Ajuntament de farsa. D’ací endavant, la Fira es convertí en una festa que tenia com a model la Fira de Juliol de València. S’aniria perdent el caràcter identitari i el patrimoni immaterial associat, del qual solament hem pogut conservar la figura del Tio de la Porra.

Tot i això, la Fira i Festes és la fita més rellevant que tenim a la ciutat. Quan acaba l’estiu esperem amb ganes les primeres notícies de la programació i comencem a contar les dies que falten per a sentir els tambors del Tio de la Porra anunciant la Festa. Són dies on expressem la nostra necessitat social d’estar al carrer, de passejar, de vetlar als concerts, de retrobar-se amb els amics i de gaudir de la Festa.

(1) BAYREN, Gandia, 11 d’Octubre del 1928, Arxiu Històric de Gandia.
(2) EL LITORAL. Octubre, Gandia, 1881 Arxiu Històric de Gandia
Memorabilia2

ALFONS ROIG I JUAN GIL-ALBERT (II)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Juan Gil-Albert és un clàssic intemporal. L’afirmació no és meua, és d’un clàssic viu de la poesia, Francisco Brines. Intemporal perquè el seu llenguatge poètic s’entén hui i es podria entendre en el segle XVI; el seu tema igualment: el pas inexorable del temps. Eixa mateixa tensió que tots en principi sentim, a ell el portà a deixar-ne constància admirablement tant en poesia com en prosa.

Juan Gil-Albert va nàixer a Alcoi en 1904 i va morir a València en 1994. Es considera un poeta i assagista de la Generació del 27. Les seues memòries, Memorabilia, Drama patrio i Los días están contados, descriuen de primera mà el clima previ a la Guerra Civil, el conflicte, l’exili i la pàtria humiliada que troba al seu retorn l’any 1948, panorama que el fa dir: “los derrotados de la contienda civil no éramos sólo nosotros, los que nos fuimos; los derrotados eran todos aquellos que lucharon, equivocados o no, por una España distinta”.

Revista "Hora de España"

Revista “Hora de España”

Durant la guerra, quan València era la capital de la II República, havia cofundat la revista Hora de España que aparegué en gener de 1937. El mateix any, fou secretari del II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura junt amb Emilio Prados i presidit per José Bergamín. Després de la desfeta, va passar al camp de concentració de Saint Cyprien fins que van ser reclamats, ell i altres col·laboradors d’Hora de España, pel govern de Mèxic i allà s’exilià. Va tornar a València l’any 1948 i es va tancar en el que ell anomenà insilio.

Molt probablement Roig estableix relació amb Gil-Albert poc després de tornar de Roma, coincidint amb el retorn del poeta del seu desterrament. En les seues memòries, les paraules de Gil-Albert sobre l’Església del moment són dures, però es cuida molt de generalitzar, suposem que per casos com el de Roig i el d’alguns pocs capellans més, que cita sense dir-ne el nom. Ara bé, fa una critica sense contemplacions al franquisme i els seus sequaços, no pot tolerar un “règim” que considerava el fet de pensar com a delictiu, “una inclinación peligrosa que había que atajar a toda costa, taponando las fuentes”. Per esta i altres raons, “al que venia de fuera le parecía encontrarse un país murado en el que invisible, y esto era sin duda lo más tenebroso, reinaba el terror.”

Davant d’esta situació, Gil-Albert es tanca fins al punt que reconeix en Roig el seu únic contacte amb el món. Alfons Roig es va fer com de casa i Gil-Albert també passava temporades amb l’Alfons a l’ermita de Llutxent, lloc que anomenà Beatus Ille, l’illa dels benaurats. Per sort nostra, en els anys 1970 Gil-Albert comença a ser reconegut pels joves poetes que el trauen del silenci i s’inicia la publicació de l’obra que havia estat escrita en la soledat del seu insili. Quan mor Alfons Roig en 1987 a Gandia, Gil-Albert, ja persona reconeguda, declara al setmanari La Ciutat: “Era un home d’una gran personalitat i d’una bondat infinita. Sempre que va poder va aprofitar els seus viatges per l’estranger per visitar els amics en l’exili. Quan s’escriga la història de la cultura valenciana, Alfons Roig necessitarà un capítol a part.”

L’anterior entrada al blog, l’acabàvem amb una qüestió oberta de Roig sobre la II República i la seua derrota: que va passar? Les proses autobiogràfiques de Juan Gil-Albert són una reflexió molt lúcida sobre el que ell visqué però a més a més, com totes les reflexions ben fetes i ben comunicades, ens ajuda a entendre el nostre present, “nuestra voz puede servir si no de guía, de provechosa advertencia. Somos, como escribíamos en una sección de nuestra Hora de España: Testimonios.” Fem-los servir.

Visita de Juan Gil-Albert a l'ermita de Llutxent, 1973

Visita de Juan Gil-Albert a l’ermita de Llutxent, 1973

lectures d'estiu_2

HISTÒRIES, NOVEL·LES, LECTORS I PROTECCIÓ SOLAR

Enri Ferrer Solilivares Membre del CEIC

Enric Ferrer Solivares. Conseller del CEIC AV

El ritual de cada estiu, vora la mar, és llegir un llibre com més gruixut millor. La lectura sembla ser un bon protector contra les malèfiques radiacions solars del present. Potser per això hi ha, entre els lectors o lectores, una clara preferència per les novel·les de temàtica històrica o que s’hi assemblen.

Barrejar història i literatura, segons alguns crítics d’estricta obediència, pot ser tan absurd com abocar gasosa a un vi de bona collita. Amb una bona dosi d’ironia, algun d’aquests crítics, proposa una fórmula de gran eficàcia per a fabricar novel·les acollides a l’ampli mantell de la història. Poseu-hi, diuen, la paraula darrer seguida d’algun fet històric o un personatge o el que siga, i tot seguit ja teniu en marxa tota una proposta narrativa, com, per exemple, El darrer templer, El darrer neandertal o El darrer comte de Daltabaix, etc.

D’altres pensen, amb més bonhomia, que en un tal matrimoni inestable, les fronteres no tenen unes fites definitives i que s’hi poden envair territoris que els guardians acadèmics tenien ben defensats davant de qualsevol incursió enemiga. En aquest sentit, s’hi pot adduir que una novel·la com Eugénie Grandet, de Balzac, a les seues primeres pàgines explica la formació i el triomf de la burgesia benestant des de la revolució de 1789 fins arribar a la restauració monàrquica després de la derrota de Napoleó, possiblement amb més fonament que moltes serioses explicacions, escolars o no, d’aquest període de tan gran transformació social.

Tot amb tot, aquestes novel·les tenen els seus encerts i també els seus límits. Que ofereixen una considerable seducció és més que evident: ens instal·len en un passat embellit per personatges heroics, ungits pels més alts ideals, però que amaguen, potser massa sovint, el parany d’injectar, sense cap dolor, alguna dosi d’ideologia ben actual, com la glorificació de la força per damunt de la intel·ligència.

En un altre estrat, les marques històriques poden fer creure que tenim al davant una visió objectiva del passat, mentre ens oblidem que ja hem entrat en el territori de la literatura, de la ficció que crea escenaris, personatges o conflictes, que no tenen altra referència que el mateix artefacte narratiu, fora del qual desapareixen, com les boires del matí davant el sol roent del migdia.

Si hi afegim el tractament del llenguatge, els estralls de l’anacronisme poden ser deleteris. Sorprendre els diàlegs d’aquells senyors medievals servits amb un llenguatge del nostre temps, pot produir un cert somriure, encara més espaterrant si la psicologia dels afers de cor que s’hi manifesta, ens recorda els programes televisius on parlar de la intimitat, real o inventada, pareix ser normal, encara que siga per un modest guany.

Si el ritme de les ones s’acompanya amb el pas de les pàgines del llibre, amb el cel blau per escenari, potser també allò que ara considerem digne de crítica, doblegats encara  pel treball, màgicament l’esplai transformarà l’escàs valor del paper en l’or impagable del descans.

lectures d'estiu_hdr

A.Roig dibuixat per A. Alfaro

ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27 (I)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Hi ha persones que són, o haurien de ser, un referent en la nostra vida, no per imitar-los, cada persona viu en una situació única, però sí per veure si el que van pensar i fer té sentit per a millorar la nostra situació. Alfons Roig és una d’eixes persones. Per ficar-lo breument en context, direm que era un sacerdot nascut l’any 1903 a Bétera, que fou amic d’artistes i intel·lectuals d’ací i de qualsevol lloc, cultura, creença i religió. La seua estima no era indiscriminada, s’acostava als perseguits per causa de la justícia, als nets de cor, als que ploren… sí, tenia Les Benaurances ben assimilades, fins al punt que sa casa, l’ermita de Llutxent, la va batejar un poeta com l’Illa dels Benaurats.

 

També deixava que s’acostaren a ell i a la seua illa els que necessitaven créixer sense prohibicions, lluny de les estretes convencions socials que imposava la dictadura de Franco. Molts joves pogueren llegir a Miguel Hernández per primera vegada gràcies a ell. Esta poesia, com la major part de la poesia de la Generació del 27, estava proscrita. Alfons Roig, a través de la poesia i l’art viu del seu temps, orientà i obrí un nou horitzó a alumnes tant del Seminari de Montcada com de l’Escola de Belles Arts, centres on va ser professor. Però, com es va formar ell mateix?

L’any 1946, Alfons Roig va perdre de vista el campanar del seu poble, va viatjar a Roma per ampliar estudis i va obrir els ulls. Als seus diaris deixà anotat com a Roma miraven mal als espanyols “pels nostres morts”. Allí escoltà un nou relat de la guerra diferent del que s’escoltava a casa; però dins de casa també hi havien veus silenciades que li van confirmar eixa altra versió. Juan Gil-Albert, Vicente Aleixandre dins de casa, María Zambrano, Emilio Prados i José Bergamín en l’exili, li fan veure les coses d’una altra manera. Este encontre entre Alfons Roig i els intel·lectuals de la República és el que volem traure a la llum en una exposició que estic comissariant i que es presentarà a la tardor. En ella col·laboren el MUVIM, el CEIC, l’Ajuntament de Gandia i diferents fundacions i institucions relacionades amb la Generació del 27.

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

En una sèrie de breus articles, anirem dibuixant el perfil d’Alfons Roig en el seu contacte amb eixa generació malaurada, que uns diuen peregrina i altres massacrada. El dibuix anirà sorgint al pas que avança la recerca, ja que queden encara moltes històries en l’ombra necessàries per a reconstruir el nostre propi passat. Com deixà escrit Roig: “A ningú no s’amaga com és de difícil de donar-nos una versió verídica, directa i completa dels esdeveniments, fins i tot estètics, ocorreguts en el temps de la Segona República. Esta República coneguda precisament com La República dels intel·lectuals, els poetes, els artistes i els escriptors. Les raons d’això són obvies. Entre la Segona República i nosaltres hi ha enmig una Guerra Civil i una Derrota. Creiem que només l’acció del temps reeixirà a aclarir les deformacions i els silencis inevitables del que passà aleshores.”