CONFERENCIA-1WEB

1a CONFERÈNCIA SETMANA DE LA CIÈNCIA

PresentacioGANDIA-Hildegarda-de-Bingen-4

1a CONFERÈNCIA DONES SÀVIES 2019

HILDEGARDA DE BINGEN:

PENSAR, IMAGINAR I CREAR A L’EDAT MITJANA

Georgina Rabassó

Georgina Rabassó

El 25 d’octubre a la Biblioteca Central de Gandia, vàrem inaugurar el segon cicle Dones Sàvies amb la conferència de Georgina Rabassó sobre la sàvia medieval Hildegarda de Bingen (1098-1179).

En un clima de gran interés i amb l’espai de gom a gom, vàrem gaudir d’una introducció a l’univers d’Hildegarda força suggerent. La gran erudició de Rabassó va fer possible un animat debat sobre diferents connexions de la sàvia alemanya amb diverses corrents filosòfiques i altres figures del seu temps.

Georgina Rabassó és doctora en Filosofia i professora associada a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. És investigadora del Seminari Filosofia i Gènere, i d’ADHUC —Centre de Recerca Teoria, Gènere, Sexualitat. La seua recerca se centra principalment en l’estudi dels escrits d’autoria femenina sobre ciència i filosofia entre els segles XII i XVII, de manera transdisciplinària i a partir del concepte d’imaginació científica. Investiga el pensament de les filòsofes i sobre aquest tema ha publicat nombrosos articles. La seua tesi doctoral, que va ser guardonada amb el Premi Extraordinari de Doctorat i amb el Premi Rafael Patxot i Jubert de l’Institut d’Estudis Catalans, ha estat publicada amb el títol L’univers vivent d’Hildegarda de Bingen: perspectives filosòfiques (2018).

La seua conferència va estar dividida en tres parts (al final d’aquest text disposen de l’accés al .pdf de la conferència): La primera dedicada a la importància de l’oïda en la transmissió de la saviesa en aquell temps on per a la dona el monestir era un lloc d’accés al saber on es llegia habitualment en veu alta; a més estaven les visions i la veu del cel que li parlava i la seua forma de transmissió d’aquesta saviesa a través dels llibres i les cartes, però també a través del cant.

La segona part ens parlà del cosmos sonor i ens comentà algunes il·lustracions dels llibres de la també Santa i Doctora de l’Església sobre la forma de l’univers. I per acabar ens parlà de la capacitat creadora del so i de la importància del cant. Segons Georgina Rabassó per a “Hildegarda: racionalitat, paraula i veu estan molt vinculats, i exercitar-ne uns perfecciona també l’ús dels altres dos. Per tant, si intentem millorar la nostra veu (i el cant de lloança és el mitjà idoni per fer-ho), acabarem perfeccionant les nostres paraules i la nostra ciència.”

Recordem que Hildegarda de Bingen és una de les veus femenines poderoses de l’edat mitjana europea. Autora visionària i polifacètica, va escriure nombrosos volums sobre temàtiques molt diverses: tractats espirituals, hagiografies, epístoles, escrits de botànica i medicina, textos sobre la constitució i el funcionament de l’univers, i composicions líriques i musicals, entre d’altres. Inspirada per una “veu del cel”, Hildegarda tenia un missatge essencial per revelar a les persones del seu temps, i va afrontar molts obstacles per poder transmetre el seu saber. Els llibres que va escriure, alguns d’ells bellament il·lustrats, plasmen un dels imaginaris més rics i originals de l’edat mitjana i mostren de primera mà quins eren els interessos i les inquietuds d’aquelles dones.

Per saber-ne més que aquesta dona fascinant, la doctora Rabassó ens facilita una bibliografia i un recull de textos acompanyats per un quadre comparatiu de les visions de l’univers d’Hildegarda en dues de les seues obres fonamentals, Scivias i Llibre de les obres divines (a la seua disposició al final d’aquest text).

Esperem la seua assistència a la segona conferència el 14 de novembre, aquesta vegada dedicada a la Física Aplicada en la qual comptarem amb la doctora Carmen Morant Zacarés de la Universitat Autònoma de Madrid per parlar-nos de Lise Meitner, descobridora de la fissió nuclear i oblidada per als premis Nobel.

Presentació de la conferència, en format .pdf

Recull de textos i quadre comparatiu, en format .pdf

invitació acte oficial dia biblioteca

DIA DE LA BIBLIOTECA

Aquesta setmana la Xarxa de Biblioteques de Gandia està de celebració.

El proper 24 d’octubre és el Dia de la Biblioteca. Se celebra a nivell estatal i enguany Gandia n’és la seu oficial, l’amfitriona elegida per
la Asociación Española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil.

Per això, s’ha organitzat un programa d’actes molt divers, i us animem a participar en alguna de les activitats.

Díptic setmana-Dia de la Biblioteca

fELIX-1

EXPOSICIÓ DE FÉLIX MURCIA

El dijous 19 s’inaugura a la Casa de Cultura de Gandia una exposició sobre Félix Murcia, un dels directors d’Art Cinematogràfic més reconeguts del cinema espanyol. Murcia ha sigut nominat a dotze premis Goya i guardonat en cinc ocasions. I és Premi Nacional de Cinematografia 1999.

 

Us facilitem informació sobre esta interessant mostra
DIPTIC_FRONTAL-web
DIPTIC_INTERIOR-web
Ambrogio-Lorenzetti-Good-government-Sala-della-pace-North-wall-Palazzo-Pubblico

L’EXEMPLARITAT PÚBLICA

Enric Ferrer Solivares Membre  del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

En la història del Pensament política abunden les exhortacions al bon govern, tant des de perspectives autoritàries com de democràtiques. El problema és el divers significat que s’atribueix al sentit d’un bon govern, potser amb l’oblit, més o menys intencionat  del que s’entén per auctoritas  i per potestas. La primera respon al reconeixement de l’exemplaritat moral que inspira el convenciment personal en els ciutadans per a actuar d’una forma determinada; mentre l’altra es basa en la força coercitiva del poder, que castiga qualsevol actuació contrària a la llei, fruit de la decisió del governant.

Per tal de fer una aproximació al problema, entre molts altres exemples, podem seleccionar els següents per tractar-se d’autors ben allunyats de la nostra realitat actual i així subratllar la seua independència.

Un dels autors més citats és Niccolò Machiavelli (Florència, 1469-1527). Com a diplomàtic va ser enviat, l’any 1502, per a espiar César Borja i conéixer els seus objectius polítics. Al seu llibre De Principatibus, ossia Il Principe (1513, publicat en 1532) va aprofitar la seua relació amb el Borja per a descriure un tipus de política a l’estil d’una partida d’escacs. En aquest sentit el duc, en morir el seu pare,  va aproximar-se al seu enemic el cardenal Della Rovere, prompte elegit papa, per tal d’atraure’l al seu objectiu estratègic, però que tot seguit es va convertir novament en el seu enemic, una errada de càlcul que va pagar ben cara i que va meréixer un fred comentari del florentí: Qui creu que en els grans personatges els nous beneficis fan oblidar les velles injúries, s’hi enganya. També més avant, tot evocant el final del Borja, escrivia el següent: Recollides per mi totes les accions del duc, no sabria blasmar-lo. Em sembla, en canvi, proposar-lo per a ser imitat per tots aquells que per fortuna o amb les armes han arribat al poder. Perquè ell com tenia un gran ànim i altes intencions no s’hi podia conduir d’una altra manera; tan sols si oposà a això la brevetat de la vida d’Alexandre i la seua malaltia. Com s’ha dit moltes vegades, Machiavelli aspirava a descriure com són els hòmens, no com haurien de ser.

La bonhomia de Cervantes en l’obreta teatral La elección de los alcaldes de Daganzo, ja a principis del segle XVII, hi presentava un fictici debat electoral, on els candidats exposaven el seu programa amb gran claredat: l’un era un enemic de la cultura i defensor de la religiositat popular sense fonament; un altre de la força bruta; mentre el darrer tan sols desitjava aplicar amb benevolència el trellat o sentit comú, amb els següents versos:

   Yo, señores, si acaso fuese alcalde,

mi vara no sería tan delgada (…)

       que no me la encorvase el dulce peso

               de un bolsón de ducados, ni otras dádivas.

 Al mateix segle XVII trobem, als Països Baixos, el cas excepcional del filòsof Baruc Spinoza, de professió polidor de lents, autor d’un pòstum Tractatus politicus, on podem llegir reflexions tan aclaridores com la següent: Un Estat, la salvació del qual depén de la bona fe d’algú i que els seus negocis tan sols són ben administrats si els qui els dirigeixen volen fer-ho amb honradesa no serà de cap manera estable. Ben al contrari, si es vol que es puga mantenir, els seus afers públics s’hauran d’organitzar de tal manera que els encarregats d’administrar-los, tant si es guien per la raó com per la passió, no puguen sentir-se induïts a ser deslleials o a actuar de mala fe. En realitat per a la seguretat de l’Estat no importa el que anima els hòmens a la recta administració de les coses, mentre siguen ben administrades. En efecte, la llibertat d’esperit o fortalesa és una virtut privada, mentre la virtut de l’Estat és la seguretat.

S’hi apunta, abans dels il·lustrats, el control democràtic del poder, la seguretat jurídica i el convenciment que la millora de la política només es pot fer amb mesures polítiques. Una doctrina que encara té una clara vigència en el nostre segle XXI.

 Alegoría del Buen Gobierno. sXV.,  Pietro i Ambrogio  Lorenzetti


Alegoría del Buen Gobierno. sXV.
Pietro i Ambrogio Lorenzetti