Sin título-1

EXPOSICIÓ DEL PATRIMONI ARTÍSTIC CONTEMPORANI

Román de la Calle, catedràtic d'Estètica i Teoria de les Arts de la Universitat de València i President de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles

Román de la Calle, catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts de la Universitat de València i President de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles

Gràcies a aquesta exposició́ que ara celebrem, la vida quotidiana de Gandia podrà̀ dialogar, colze a colze, amb les propostes artístiques mostrades i els ciutadans es familiaritzaran, una vegada més, amb el fet cultural propiciat, sorprenent- se, admirant-se i interrogant-se a si mateixos sobre el sentit i l’abast del mateix art contemporani. La veritat és que així són aquests diàlegs de l’art amb el pols diari de l’existència: sorprenents i, fins i tot, polèmics, però sempre fructuosos. Es tracta de veure i reflexionar, de contemplar i jutjar/jugar, de participar i qüestionar. Açò és el que realment desitgem constatar, després d’aquest rosari de dècades transcorregudes, que ja formen part de la història, de la “nostra pròpia història”.

Atenguem a les obres:
Es tracta, d’una banda, de quinze obres, adquirides després de la mostra extraordinària, dedicada a L’Any Borja. Entre elles, descobrim importants aportacions del nostre

CARMEN CALVO  Aún sonríen sus labios

CARMEN CALVO
Aún sonríen sus labios

panorama artístic valencià, com Juan Genovés, Soledad Sevilla, Manuel Valdés, Manuel Boix, Artur Heras, Rafael Armengol o Carmen Calvo. També, noms rellevants de l’horitzó històric nacional, com poden ser Antoni Tàpies, Jaume Plensa, A. Ràfols-Casamada o Carlos Pazos.

En paral·lel, descobrim dènou obres incorporades al fons patrimonial, gràcies als diversos certàmens, celebrats a Gandia, al llarg de lustres. Entre ells, notables artistes com Sebastià Miralles, Maribel Doménech, José Sanleón, Manuel Rei- Fueyo, Javier Chapa, J. J. Barberà, Nico Munuera o Moisés Mahiques.

També s’hi arrepleguen quatre obres assumides per donació, motivades per circumstàncies diferents (com les de Ll. Coll Alas), algunes vinculades concretament a mostres artístiques celebrades al municipi de Gandia (les d’Enrique Sanisidro i Manuel Sánchez).

Finalment, cal ressenyar, així mateix, la compra institucional d’altres quatre peces, anteriors a la comentada celebració borgiana del 2010, d’autors especialment significatius, com són Pablo Picasso, Eusebio Sempere, Francisco Lozano o Nacho Criado.

MOISES MAHIQUES  12 gallinitas ciegas en la sala nº 31

MOISES MAHIQUES
12 gallinitas ciegas en la sala nº 31

 

FITXA TÈCNICA:

ORGANITZA: Ajuntament de Gandia. Regidoria de Cultura  I CEIC Alfons el Vell

COMISARIS: Romà de la Calle  I Antoni Durà

COORDINACIÓ: Mar Beltran Alandete i   Joan Josep Payà

DOCUMENTACIÓ: Silvia Martínez i  Joan Josep Payà

Diaz Cuyas

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. EL MÓN DE PEPE DÍAZ, CRÍTIC D’ART

Poetes en el museu. Entre la literatura i l’art.

José Díaz Cuyá

José Díaz Cuyá

José Díaz Cuyás (Gandia, 1962) és un altre dels gandians il·lustres que un dia se’n va anar travessant les revoltes de Sant Joan i a hores d’ara és pràcticament un desconegut  per a nosaltres. La veu de Pepe Díaz és quasi imprescindible en la crítica i el pensament de l’art contemporani. El seu nom, alineat als moviments més renovadors i heterodoxos, apareix sovint en la direcció de revistes especialitzades, en el camp de la investigació i en escrits, conferències, seminaris, debats o fórums de l’efervescent món de l’art contemporani.

Va nàixer a Gandia i estudià primer als Jesuïtes, després al Col·legi Cervantes i més tard, intern, a la Universitat Laboral de Xest. Les vacances sempre el retornaven a la seua ciutat, on  repartia el temps entre la família, la mistela del Telero, el Cineclub Ateneu i el grup ecologista, com ell mateix ens conta. Acabat el batxlllerat es gradua en Història de l’Art a Madrid (1986).

Començà a donar classes d’Estètica i Teoria de l’Art en l’Escola de Belles Arts de Madrid i d’Història de l’Art a Ciudad Real, fins que el 1989 es trasllada al Centro Atlántico de Arte Moderno, CAAM, de Las Palmas per posar en marxa el departament de documentació i exercir de coordinador de l’activitat pública del centre. Doctorat en el 95, es queda a CanJosé Díaz Cuyáàries, d’on era la seua mare, impartint classes, des de 1999, com a professor d’Estètica i Teoria de l’Art de la Universitat de La Laguna. Allí s’ha quedat a viure.

Destaca com a referència del seu tarannà l’assaig «Contra la Historia y el Arte en general: la tarea crítica de Ángel González y Juan José Lahuerta» (2014), dins del projecte “Desacuerdos 08” sobre art, polítiques i esfera pública a l’Estat Espanyol.  En 2003 enceta una línia que situa el cos humà com intermediari necessari per a entendre qualsevol experiència artística. Uns anys abans havia començat a dirigir la Revista de pensament crític contemporani ACTO (2001-2009), amb monogràfics tan cridaners com els dedicats a Duchamp, el sol, la rialla o els fantasmes. És destacable també l’anàlisi de les avantguardes dels anys 60 i 70, amb els corrents d’acció i perfomances.

Revista "ACTO"

Revista “ACTO”

Ha estat comissari d’exposicions, coordinador d’activitats al voltant de l’art experimental i articulista provocador amb textos com “La rarefacta fragancia del arte experimental en España. De la revuelta a la posmodernidad (1962-1982)” (2011) “Yves Klein entre caníbales” en la Revista de Occidente (2012); Fou ponent, també, del curs “El territorio incierto de la teoría del arte en el capitalismo académico” (2010) dirigit per Yaiza Hernández.

En l’actualitat és coordinador del grup d’investigació anomenat “TURICOM, Turismo, Cuerpo y Muerte en la cultura del ocio”, un grup interuniversitari amb seu a la Universitat de La Laguna, i anteriorment ho fou d’un altre grup interuniversitari que treballà sobre “La formación del artista: investigación y capitalismo  académico” entre Madrid-Navarra-La Laguna, financiat pel Museu Reina Sofía. En el primer, format a partir del monogràfic sobre “Art i Turisme” en la Revista de Occidente (2012), ens parla d’una suggeridora connexió entre els dos conceptes, alhora que les seues reflexions del fet artístic, sempre transversals, ens col·loquen davant dels més actuals dilemes de la producció cultural que tant ens afecten a la societat valenciana en general i al CEIC Alfons el Vell en particular.

Tot just fa uns mesos Díaz Cuyás escrivia sobre “Poetas en el museo. Entre la literatura y el arte, la poesía experimental no encuentra su sitio en la historia. Una muestra en el MUSAC (León), lo vuelve a demostrar” (El País, 17/03/2017), un article que torna a posar els ulls en la situació actual de l’art, des de les aportacions artístiques dels 60 a la valoració de la poesia experimental. El crític gandià sempre es mou en un món fronterer, per sobre de les barreres que imposen els coneixements tradicionals, de la crítica i de la història, de l’art i de l’experimentació, plenament conscient de que el seu discurs pot generar desconcert i perplexitat en el lector.

En aquest moment està enllestint un treball per al monogràfic de la revista valenciana Concreta (coordinada per Núria Enguita i Laura Vallés), dedicat a “Art i Turisme”, en el qual insisteix en les relcions entre l’art experimental dels 60 i l’inici del turisme de masses. Esperem poder llegir-lo en octubre.

Molt proper als seus amics, em manifesta –quan li parle d’aquest blog- la il·lussió que li fa connectar amb el seu poble, la seua amistat amb Charo Peiró, cap del Departament de col.leccions del Reina Sofia (Madrid) i el  reconeixement a Vicent Todolí, ambdos saforencs i dedicats a l’art i la cultura actual. Només el seu germà Paco Díaz i els amics de joventut són el lligam que li queda, prim però ben sentit, amb nosaltres. Hauríem de buscar una oportunitat per a conéixer-lo personalment i que ens parlara d’ell i d’aquests temes tan atractius.

Alberto Peñín (de la sèrie Més enllà de Sant Joan, que es publica en aquest blog del CEIC)
A propósito de La destrucción del arte Dario Gamboni en conversación con José Díaz Cuyás

A propósito de La destrucción del arte Dario Gamboni en conversación con José Díaz Cuyás

 

enprimerapersona2

EN PRIMERA PERSONA, 2a edició

El dijous 28 de desembre és dura a cap la segona edició de la jornada de joves: En primera persona. En aquesta ocasió tindrà lloc en el Foment AIC a les 19.30 h. Es tracta d’un acte que reuneix a diversos joves de la Safor que estan destacant en el seu camp d’estudi o professional i que han estat recentment estudiant o treballant a l’estranger. La idea és donar a conéixer la seua tasca i la seua persona i que ens conten la seua experiència, motivació o perspectives de futur.

Enguany els convidats són:

  • Carme Vidal: Enginyera d’Obres Públiques per la UPV. Màster d’Ecosistemes Marins per la UPV-EPG. Treballa actualment en la construcció de gasoductes a Holanda.

 

  • Anna Gomar (Gandia 1981) Llicenciada en Veterinaria per la UAB. Especialitzada en producció ovina. Promotora d’Esquellana, un projecte de recuperació de la llana d’ovelles valencianes i dignificar l’ofici de pastores i pastors.

 

  • Joan Negre és Llicenciat en Història i Doctor en Arqueologia. . Ha treballat com a investigador a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Siena (Itàlia) i el Centre Austral d’Investigacions Científiques (Argentina), des d’on ha dirigit diversos projectes de recerca arqueològica a les Terres de l’Ebre, Castelló i Terra del Foc.

 

  • Isabel Couchoud es iI·lustradora i artista vivint a Londres.Graduada per la universitat de Belles Arts de San Carlos (València) al 2014. Màster en Il.lustracio al Camberwell College of Arts (Londres) al 2017. Treballant de freelance des de 2017.

enprimerapersona

captura_de_pantalla_2017-10-15_a_las_10.22.07_0

CONFERÈNCIA DE XIMO GARCIA ROCA

El dilluns dia 11 de desembre a la Casa de La Marquesa es va celebrar la conferència de Ximo Garcia Roca, titulada «L’església en temps de la dictadura i el cas d’Alfons Roig», la darrera de les conferències organitzades al voltant de l’Exposició «Alfons Roig i la generació del 27».
Davant d’un nombrós públic, Garcia Roca va destacar la importància de recuperar i posar en valor la figura d’Alfons Roig, de fet, va exposar el difícil, rellevant i silenciós paper jugat per Alfons Roig «en temps de mediocritat i silenci». Com a religiós i docent, va nedar contra corrent en el camp de la religió i l’estètica, apostant sempre per la modernitat, la conciliació i l’apertura. Va ser fidel representant de la «renaixença teològica valenciana» però, sobretot, va ser una persona bondadosa que durant tota la seua vida va tractar de crear ponts, mediant entre pensaments aparentment irreconciliables. Per tot açò, va pagar un important preu personal però al mateix temps deixà una forta empremta en molts dels qui el van conèixer.

01e5650c-0ecd-4598-a7cc-73c19b2b7b94

 

Rosa Mascarell amb Maria Zambrano

ALFONS ROIG I MARIA ZAMBRANO, ROMA 1955. (V)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Roma, 3 d’agost de 1955, Maria Zambrano li escriu a José Luis Cano: Mi buen amigo José Luis Cano: Gracias por haberme enviado la visita del Padre Alfons Roig. Cuando salió ayer de mi casa yo me quedé y [olía] la habitación con el aire de que había estado aquí un Santo. Renuncio a decirle cómo se me revolvieron las entrañas ¡Ay España nuestra! Que Dios se lo pague. Dígaselo Ud a él, pues yo no se lo dije. Soy tímida y torpe.

Corre la veu d’eixa visita entre els amics de Maria. Per exemple Vicente Aleixandre li escriu a Alfons Roig el 8 d’agost: “Sabía que había Vd. visitado a María Zambrano. Las noticias vuelan y se incluso que María quedó encantada y conmovida con usted”. Puc donar fe que Maria, més de trenta anys després, continuava emocionada per aquella visita en la qual, segons ella, Alfons Roig es va agenollar per demanar-li perdó en nom de l’església espanyola, una església que oficialment havia fet costat als rebels i al dictador, tot deixant de banda, quan no fent creuada, contra els republicans, els “rojos” com els nomenaven en aquell temps. La història estava repetint-se en aquell moment, l’estiu de 1955, a l’Argentina: avions amb la V de victòria i la creu havien massacrat a la gent congregada en la Plaza de Mayo. Alfons Roig estaria commocionat per aquella església amb la qual ell, religiós i home de pau, no combregava.

Epistolari Maria Zambrano - Alfons Roig

Epistolari Maria Zambrano – Alfons Roig

A l’agost de 1955 començà una bonica amistat entre el sacerdot “dissident” i la que fou la millor filòsofa espanyola del segle XX. Amistat que durà per sempre, malgrat que no arribaren a trobar-se en el moment final quan Maria tornà definitivament a Madrid, després de dubtar molt, tot siga dit. Maria tornà per morir en casa, perquè el seu llegat quedara en el poble on va nàixer en 1904, Vélez-Málaga, i per poder anar publicant mentre li aguantaren les forces. Però el país que va trobar en 1984 distava molt de ser el país que volien construir aquells joves republicans i republicanes, acomboiats amb les missions pedagògiques i la FUE, un país que volien lliure i il·lustrat.

En l’epistolari que ara ha eixit a la llum, es conten eixos dubtes. Alfons i Maria parlen de la situació del país, però també de les seues afinitats artístiques, de religió, de les penes i les alegries, i també de malalties a mesura que van fent-se majors. Una correspondència entranyable que ens fa veure la calor humana de l’Alfons i l’agraïment de Maria per sentir-se escoltada dins del seu país, i també pels torrons i llepolies que l’Alfons envia a les germanes Zambrano pel Nadal.

Es recullen també en l’epistolari cartes creuades entre la colla d’amigues i amics i que fan referència a la relació Roig- Zambrano. Molt bonica la relació amb ells de Paloma Prados, neboda d’Emilio Prados, que atén, tant a Maria com a Alfons, com una fillola sol·lícita i simpàtica.

Traure esta història a la llum, a més de complir un desig de Zambrano, ha estat una recerca enriquidora. No podem oblidar la història recent. La nostra constitució física no ha canviat des de l’època prehistòrica, no som ni millors ni pitjors, però podem dependre, tant del que és bo com del que és roín, de tot allò que les persones que ens han precedit van fer. La distància en el temps, quan llegim o escoltem història, fa les mateixes funcions que la distància del pati de butaques a l’escenari d’un teatre. Igual que al teatre, la història també ens pot emocionar i, a més a més, fer reflexionar i canviar.

 València 1937, començant per la esquerra: miliciano, Juan Chabàs, Araceli Zambrano, María Zambrano i Manuel Rodriguez Aldave.

València 1937, començant per la esquerra: miliciano, Juan Chabàs, Araceli Zambrano, María Zambrano i Manuel Rodriguez Aldave.

P1070870b

4a CONFERÈNCIA: Forats negres, molt més que ciència-ficció a càrrec del Dr. Alberto Aparici

L’última conferència d’enguany, del cicle  que el CEIC organitza sobre Ciència i Tecnologia, ha tractat sobre un dels fenòmens més extraordinaris de la natura: els forats negres. Aquests són el resultat final del col·lapse d’una immensa estrella que mor i de la qual en resta un objecte estrany, fosc, com un forat negre en el tapís estel·lar, ja que d’aquest cadàver no en surt absolutament res, ni la mateixa llum. El Dr. Alberto Aparici, físic i divulgador científic, ens va introduir en els misteris d’aquests estranys objectes que la física ha considerat durant molt de temps com una mena d’entelèquia, més bé com un divertiment de la ciència-ficció que una realitat física.

03El Dr. Aparici ens relatà detalladament què sabem d’aquests objectes, com naixen a partir de l’enfonsament d’una estrella que no pot suportar el seu immens pes, què podem trobar-hi dins una vegada formats i què ens passaria si ens atrevírem a visitar-ne un. Les equacions de la Relativitat General exposada per Einstein el 1915 poden explicar teòricament i de manera detallada aquests cossos i situen al seu centre una singularitat de l’espai-temps, un punt on la densitat i l’energia es fan infinites.

Els forats negres amb l’energia més gran i un camp gravitatori extrem són el laboratori astrofísic perfecte on es podrien testejar les noves teories unificades de la física, que permetrien englobar la Relativitat i la Física Quàntica, fins ara teories incompatibles.

Diversos descobriments recents com els forats negres supermassius situats al centre de les galàxies espirals, i en especial el recent descobriment de les ones gravitatòries causades pel xoc de forats negres binaris els han donat definitivament carta de naturalesa. Els forats negres existeixen, són ben reals.

El Dr. Aparisi amb els organitzadors del Cicle, Joaquin Grau i Enric Marco

El Dr. Aparici amb els organitzadors del Cicle, Joaquin Grau i Enric Marco

Alberto Aparici és doctor per la Universitat de València des del 2013 i ha estudiat la física dels neutrins. És també el responsable de la divulgació a l’Institut de Física Corpuscular, un centre mixt de la Universitat de València i el CSIC, i col·labora en tasques docents amb la Universitat de València i la Universitat Jaume I de Castelló. Des de l’any 2015 col·labora amb el magazine digital Jot Down, i des de 2011 realitza la secció de ciència del programa La Brújula a Onda Cero radio.

 

01 (2)

 

 

 

Epistolari

VISITA A L’EXPOSICIÓ I PRESENTACIÓ DE L’EPISTOLARI MARIA ZAMBRANO – ALFONS ROIG

El passat dijous 30 de novembre a les 18:00 h, Rosa Mascarell Dauder, comissària de l’exposició «Alfons Roig i la generació del 27», ens va oferir una visita guiada a l’esmentada exposició situada a la Sala de Dones de l’antic Hospital de Sant Marc. Els assistents van tindre l’oportunitat d’aprofundir en les estretes relacions entre Alfons Roig i autors tan significatius com Vicente Aleixandre, María Zambrano, José Bergamín, Juan Gil-Albert o els hereus de Miguel Hernández.

Posteriorment, a les 19:30, a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós es va presentar l’epistolari «Alfons Roig – María Zambrano», editat per la institució Alfons el Magnànim i del que és autora Rosa Mascarell. L’acte va ser presentat per Teresa Pasqual qui va ressaltar  la qualitat i importància de la correspondència entre tots dos personatges. Unes cartes plenes de cultura, respecte i amistat que mereixien eixir a la llum i què aporten valuosa i inèdita informació sobre aquests dos personatges, el seu temps i la seua relació amb la generació del 27.

Madrid 1989, omençant per l'esquerra: Rosa Mascarell, María Zambrano, José Andérica, Isabel García Lorca i Joaquín Lobato

Madrid 1989, omençant per l’esquerra: Rosa Mascarell, María Zambrano, José Andérica, Isabel García Lorca i Joaquín Lobato