Portada1jpg

Cicle de Conferències: LA CIÈNCIA EN MARXA

Un any més el CEIC organitza el Cicle de Conferències de Ciència i Tecnologia, enguany amb el lema: LA CIÈNCIA EN MARXA. El divendres 6 d’octubre a les 19.30 h, s’encetarà el cicle amb la conferència del Dr. Vicent Pons i Grau. El coordinador d’aquesta edició, Joaquin Grau, farà la presentació del cicle. Tot seguit la conductora de l’acte, Paula Grau Gimeno ens presentarà al ponent. Paula Grau és enginyera de camins i col·laboradora del llibre de Vicent Pons,”Introducción a la ingenieria forense”.

 

 

1CONFE_CEIC_PORTADA_WEB1CONFE_CEIC_INTER_WEB

llipret-porra-4-alta

UN ABANS I UN DESPRÉS DE LA FIRA I FESTES: LA FIRA DEL 1881

Estela Pellicer Historiadora de l'Art

Estela Pellicer
Historiadora de l’Art

Ja s’acosta la Fira! Adults i xiquets esperem el dia de l’arribada del Tio de la Porra  i la seua banda de tambors, que al seu pas per escoles convida la xicalla a gaudir de les festes. Aquest personatge vestit de soldat francès s’ha guanyat l’estima dels gandians, convertint-se en els anys en l’element indispensable. Pot ser que la causa d’aquest protagonisme siga que el Tio de la Porra és l’únic element identitari i de caràcter popular que conservem a la Fira i Festes de Gandia.

En l’actualitat la Fira ha perdut la funció comercial que encara conserven les Fires de Xàtiva o de Cocentaina, entre d’altres fundades entre els segles XIII i XIV. A més, la programació ha anat evolucionant al llarg del temps. En una publicació del 1929 al diari Bayrén, podem veure com eren les festes: comparses de disfresses, dansetes, quadrilles de matachines o bojos, corregudes de joies, i com no, el nostre Tio de la Porra, tot descrit de la següent manera:

“Comenzaban los festejos con lo único que nos queda intacto: la salida de la banda de tambores con el Tío de la Porra al frente. Representa este personaje a un omen de prestar; al Alcalde, pero caricaturizado; y simboliza el acto la invitación que la autoridad hace a los vecinos para que sin recelos ni preocupaciones se asocien al jolglorio que se avecina, para lo cual él comienza dando ejemplo, representando tal parodia. (1)

El caràcter popular de la festa anà perdent-se gradualment, amb la modernitat i el progrés que anaven arribant a Gandia. Des de finals del segle XIX la societat havia canviat i havia aflorat una classe social enriquida gràcies al comerç i a la indústria, que començava a veure en mals ulls aquelles tradicions amb olor a ruralitat i associades a temps passats. Els costums socials s’adaptaven als nous gandians que volien una ciutat més refinada i elegant.

Arribà el 1881 i tots aquells desitjos de modernització de la ciutat i de les costums per fi es feren palpables. Comença l’enderrocament de la muralla medieval seguint el projecte de l’Eixample Sud, aprovat al 1880, que obria la ciutat a nous espais: el futur Passeig de les Germanies o la plaça del Prado. Però amés aquest any la Fira anava a ser diferent: es celebrava l’Exposició Regional Agrícola, Industrial i de Maquinària.

Es preneren moltes mesures perquè l’Exposició tinguera èxit i els visitants no quedaren decebuts: es rebaixaren a la meitat els bitllets de ferrocarril per als participants, es milloraren vies de comunicació com la carretera d’Albaida, i fins i tot es restaurà l’antiga façana del Teatre Principal,  inaugurat vint anys abans al carrer Duc Carles de Borja (actual Centre d’Higiene).

Al programa festiu d’aquest any per a la Fira i Exposició s’inclogueren els espectacles més refinats i cridaners, com actuacions de Sarsuela i funcions teatrals al Teatre Principal, focs d’artifici i traques, corregudes de bous, serenates a la plaça de Jaume I, desfilades de gegants i espectacles amb acròbates. Les antigues comparses de disfresses i les quadrilles de bojos foren substituïdes per una cavalcada amb carros triomfals i disfresses ben elegants, que el cronista de l’època destacava pels seu órden y buen gusto de la colocación de cada uno de los gremios. (2)

porraEs tracta d’un model de Fira nou, on desapareixen tradicions com els quadres de dansetes, les comparses de bojos o l’Ajuntament de farsa. D’ací endavant, la Fira es convertí en una festa que tenia com a model la Fira de Juliol de València. S’aniria perdent el caràcter identitari i el patrimoni immaterial associat, del qual solament hem pogut conservar la figura del Tio de la Porra.

Tot i això, la Fira i Festes és la fita més rellevant que tenim a la ciutat. Quan acaba l’estiu esperem amb ganes les primeres notícies de la programació i comencem a contar les dies que falten per a sentir els tambors del Tio de la Porra anunciant la Festa. Són dies on expressem la nostra necessitat social d’estar al carrer, de passejar, de vetlar als concerts, de retrobar-se amb els amics i de gaudir de la Festa.

(1) BAYREN, Gandia, 11 d’Octubre del 1928, Arxiu Històric de Gandia.
(2) EL LITORAL. Octubre, Gandia, 1881 Arxiu Històric de Gandia
Memorabilia2

ALFONS ROIG I JUAN GIL-ALBERT (II)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Juan Gil-Albert és un clàssic intemporal. L’afirmació no és meua, és d’un clàssic viu de la poesia, Francisco Brines. Intemporal perquè el seu llenguatge poètic s’entén hui i es podria entendre en el segle XVI; el seu tema igualment: el pas inexorable del temps. Eixa mateixa tensió que tots en principi sentim, a ell el portà a deixar-ne constància admirablement tant en poesia com en prosa.

Juan Gil-Albert va nàixer a Alcoi en 1904 i va morir a València en 1994. Es considera un poeta i assagista de la Generació del 27. Les seues memòries, Memorabilia, Drama patrio i Los días están contados, descriuen de primera mà el clima previ a la Guerra Civil, el conflicte, l’exili i la pàtria humiliada que troba al seu retorn l’any 1948, panorama que el fa dir: “los derrotados de la contienda civil no éramos sólo nosotros, los que nos fuimos; los derrotados eran todos aquellos que lucharon, equivocados o no, por una España distinta”.

Revista "Hora de España"

Revista “Hora de España”

Durant la guerra, quan València era la capital de la II República, havia cofundat la revista Hora de España que aparegué en gener de 1937. El mateix any, fou secretari del II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura junt amb Emilio Prados i presidit per José Bergamín. Després de la desfeta, va passar al camp de concentració de Saint Cyprien fins que van ser reclamats, ell i altres col·laboradors d’Hora de España, pel govern de Mèxic i allà s’exilià. Va tornar a València l’any 1948 i es va tancar en el que ell anomenà insilio.

Molt probablement Roig estableix relació amb Gil-Albert poc després de tornar de Roma, coincidint amb el retorn del poeta del seu desterrament. En les seues memòries, les paraules de Gil-Albert sobre l’Església del moment són dures, però es cuida molt de generalitzar, suposem que per casos com el de Roig i el d’alguns pocs capellans més, que cita sense dir-ne el nom. Ara bé, fa una critica sense contemplacions al franquisme i els seus sequaços, no pot tolerar un “règim” que considerava el fet de pensar com a delictiu, “una inclinación peligrosa que había que atajar a toda costa, taponando las fuentes”. Per esta i altres raons, “al que venia de fuera le parecía encontrarse un país murado en el que invisible, y esto era sin duda lo más tenebroso, reinaba el terror.”

Davant d’esta situació, Gil-Albert es tanca fins al punt que reconeix en Roig el seu únic contacte amb el món. Alfons Roig es va fer com de casa i Gil-Albert també passava temporades amb l’Alfons a l’ermita de Llutxent, lloc que anomenà Beatus Ille, l’illa dels benaurats. Per sort nostra, en els anys 1970 Gil-Albert comença a ser reconegut pels joves poetes que el trauen del silenci i s’inicia la publicació de l’obra que havia estat escrita en la soledat del seu insili. Quan mor Alfons Roig en 1987 a Gandia, Gil-Albert, ja persona reconeguda, declara al setmanari La Ciutat: “Era un home d’una gran personalitat i d’una bondat infinita. Sempre que va poder va aprofitar els seus viatges per l’estranger per visitar els amics en l’exili. Quan s’escriga la història de la cultura valenciana, Alfons Roig necessitarà un capítol a part.”

L’anterior entrada al blog, l’acabàvem amb una qüestió oberta de Roig sobre la II República i la seua derrota: que va passar? Les proses autobiogràfiques de Juan Gil-Albert són una reflexió molt lúcida sobre el que ell visqué però a més a més, com totes les reflexions ben fetes i ben comunicades, ens ajuda a entendre el nostre present, “nuestra voz puede servir si no de guía, de provechosa advertencia. Somos, como escribíamos en una sección de nuestra Hora de España: Testimonios.” Fem-los servir.

Visita de Juan Gil-Albert a l'ermita de Llutxent, 1973

Visita de Juan Gil-Albert a l’ermita de Llutxent, 1973

lectures d'estiu_2

HISTÒRIES, NOVEL·LES, LECTORS I PROTECCIÓ SOLAR

Enri Ferrer Solilivares Membre del CEIC

Enric Ferrer Solivares. Conseller del CEIC AV

El ritual de cada estiu, vora la mar, és llegir un llibre com més gruixut millor. La lectura sembla ser un bon protector contra les malèfiques radiacions solars del present. Potser per això hi ha, entre els lectors o lectores, una clara preferència per les novel·les de temàtica històrica o que s’hi assemblen.

Barrejar història i literatura, segons alguns crítics d’estricta obediència, pot ser tan absurd com abocar gasosa a un vi de bona collita. Amb una bona dosi d’ironia, algun d’aquests crítics, proposa una fórmula de gran eficàcia per a fabricar novel·les acollides a l’ampli mantell de la història. Poseu-hi, diuen, la paraula darrer seguida d’algun fet històric o un personatge o el que siga, i tot seguit ja teniu en marxa tota una proposta narrativa, com, per exemple, El darrer templer, El darrer neandertal o El darrer comte de Daltabaix, etc.

D’altres pensen, amb més bonhomia, que en un tal matrimoni inestable, les fronteres no tenen unes fites definitives i que s’hi poden envair territoris que els guardians acadèmics tenien ben defensats davant de qualsevol incursió enemiga. En aquest sentit, s’hi pot adduir que una novel·la com Eugénie Grandet, de Balzac, a les seues primeres pàgines explica la formació i el triomf de la burgesia benestant des de la revolució de 1789 fins arribar a la restauració monàrquica després de la derrota de Napoleó, possiblement amb més fonament que moltes serioses explicacions, escolars o no, d’aquest període de tan gran transformació social.

Tot amb tot, aquestes novel·les tenen els seus encerts i també els seus límits. Que ofereixen una considerable seducció és més que evident: ens instal·len en un passat embellit per personatges heroics, ungits pels més alts ideals, però que amaguen, potser massa sovint, el parany d’injectar, sense cap dolor, alguna dosi d’ideologia ben actual, com la glorificació de la força per damunt de la intel·ligència.

En un altre estrat, les marques històriques poden fer creure que tenim al davant una visió objectiva del passat, mentre ens oblidem que ja hem entrat en el territori de la literatura, de la ficció que crea escenaris, personatges o conflictes, que no tenen altra referència que el mateix artefacte narratiu, fora del qual desapareixen, com les boires del matí davant el sol roent del migdia.

Si hi afegim el tractament del llenguatge, els estralls de l’anacronisme poden ser deleteris. Sorprendre els diàlegs d’aquells senyors medievals servits amb un llenguatge del nostre temps, pot produir un cert somriure, encara més espaterrant si la psicologia dels afers de cor que s’hi manifesta, ens recorda els programes televisius on parlar de la intimitat, real o inventada, pareix ser normal, encara que siga per un modest guany.

Si el ritme de les ones s’acompanya amb el pas de les pàgines del llibre, amb el cel blau per escenari, potser també allò que ara considerem digne de crítica, doblegats encara  pel treball, màgicament l’esplai transformarà l’escàs valor del paper en l’or impagable del descans.

lectures d'estiu_hdr

A.Roig dibuixat per A. Alfaro

ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27 (I)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Hi ha persones que són, o haurien de ser, un referent en la nostra vida, no per imitar-los, cada persona viu en una situació única, però sí per veure si el que van pensar i fer té sentit per a millorar la nostra situació. Alfons Roig és una d’eixes persones. Per ficar-lo breument en context, direm que era un sacerdot nascut l’any 1903 a Bétera, que fou amic d’artistes i intel·lectuals d’ací i de qualsevol lloc, cultura, creença i religió. La seua estima no era indiscriminada, s’acostava als perseguits per causa de la justícia, als nets de cor, als que ploren… sí, tenia Les Benaurances ben assimilades, fins al punt que sa casa, l’ermita de Llutxent, la va batejar un poeta com l’Illa dels Benaurats.

 

També deixava que s’acostaren a ell i a la seua illa els que necessitaven créixer sense prohibicions, lluny de les estretes convencions socials que imposava la dictadura de Franco. Molts joves pogueren llegir a Miguel Hernández per primera vegada gràcies a ell. Esta poesia, com la major part de la poesia de la Generació del 27, estava proscrita. Alfons Roig, a través de la poesia i l’art viu del seu temps, orientà i obrí un nou horitzó a alumnes tant del Seminari de Montcada com de l’Escola de Belles Arts, centres on va ser professor. Però, com es va formar ell mateix?

L’any 1946, Alfons Roig va perdre de vista el campanar del seu poble, va viatjar a Roma per ampliar estudis i va obrir els ulls. Als seus diaris deixà anotat com a Roma miraven mal als espanyols “pels nostres morts”. Allí escoltà un nou relat de la guerra diferent del que s’escoltava a casa; però dins de casa també hi havien veus silenciades que li van confirmar eixa altra versió. Juan Gil-Albert, Vicente Aleixandre dins de casa, María Zambrano, Emilio Prados i José Bergamín en l’exili, li fan veure les coses d’una altra manera. Este encontre entre Alfons Roig i els intel·lectuals de la República és el que volem traure a la llum en una exposició que estic comissariant i que es presentarà a la tardor. En ella col·laboren el MUVIM, el CEIC, l’Ajuntament de Gandia i diferents fundacions i institucions relacionades amb la Generació del 27.

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

En una sèrie de breus articles, anirem dibuixant el perfil d’Alfons Roig en el seu contacte amb eixa generació malaurada, que uns diuen peregrina i altres massacrada. El dibuix anirà sorgint al pas que avança la recerca, ja que queden encara moltes històries en l’ombra necessàries per a reconstruir el nostre propi passat. Com deixà escrit Roig: “A ningú no s’amaga com és de difícil de donar-nos una versió verídica, directa i completa dels esdeveniments, fins i tot estètics, ocorreguts en el temps de la Segona República. Esta República coneguda precisament com La República dels intel·lectuals, els poetes, els artistes i els escriptors. Les raons d’això són obvies. Entre la Segona República i nosaltres hi ha enmig una Guerra Civil i una Derrota. Creiem que només l’acció del temps reeixirà a aclarir les deformacions i els silencis inevitables del que passà aleshores.”

 

imatge

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “SER VALENCIANS”

El proper divendres 2 de juny a les 20:00 hores en la la Casa de Cultura de Bellreguard es presentarà el llibre  de Ricard Pérez Casado, Ser valencians.
Presentarà l’acte Nèstor Novell i Pérez Casado, ex alcalde de València ens parlarà de l’obra en qué reflexiona sobre el Pàis i el valencianisme.
invitacio-alcalde
DECLARACIÓN SCHUMAN

PARLEM D’EUROPA

Enri Ferrer Olivares Membre de l'Executiva del CEIC

Enri Ferrer Solivares
Conseller del CEIC AV

Entre els extrems de l’espectre polític hi ha una rara unanimitat en menysprear la construcció europea, amb tant de treball encetada després de la II Guerra Mundial. Una unanimitat que tan sols toca els aspectes més cridaners, com la potent burocràcia de Brussel·les o la baixa qualitat democràtica de les institucions europees, com si tot el procés d’unió haguera estat fet sense cap gran projecte directriu. Fer memòria dels inicis del procés pot ajudar a entendre els seus grans èxits i també els seus fracassos.

La unitat d’Europa és un vell somni, però als segles XIX i XX, per Napoleó i Hitler i per la força de les armes, s’intentà una reordenació europea que no era altra cosa que una constel·lació de satèl·lits al voltant de França o Alemanya, respectivament. Al mateix temps, com va recordar Spengler, entre altres, l’Europa de la primera postguerra mundial caminava cap al suïcidi. Una actitud autodestructiva que forma part de la complexa vida política i cultural europea, com un tapís fet i desfet contínuament. Després de 1945, l’Europa destruïda, dividida i moribunda, encara va trobar algunes reserves d’esperança entre alguns pensadors, com E. Mounier o S.de Madariaga, o polítics com R. Schuman, K. Adenauer, A. De Gasperi, P.H. Spaak o el mateix W. Churchill.

dia Europa 2017Precisament va ser Schuman, ministre d’Afers Exteriors del govern francés, l’inspirat autor del discurs del dia 9 de maig de 1950, tot fent present una idea de Jean Monnet, on va aparéixer una primera concreció de l’ideal europeista: la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, és a dir, la pretensió de posar en mans d’una autoritat supranacional les produccions de les regions més problemàtiques entre França i Alemanya. Robert Schuman en coneixia bé el problema, perquè havia nascut alemany a l’Alsàcia annexionada i havia assumit la nacionalitat francesa després del tractat de Versalles, al final de la Gran Guerra. La data del 9 de maig recorda, cada any, aquell primer naixement de la unitat europea, produït sense cap intervenció manu militari, sinó per consens i amb el propòsit d’assegurar una pau definitiva en l’Europa Occidental.

L’exemple de la CECA i del Benelux – la unió duanera dels Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg-, va possibilitat la creació d’altres entitats europees, fins arribar als tractats de Roma (1957) que van posar en marxa la Comunitat Econòmica Europea. El llarg camí recorregut, tot i no haver encara assumit plenament els drets socials dels treballadors, els dels pobles sense Estat o els del immigrants, entre altres mancances, sí que ha significat l’època més pacífica i expansiva de l’Europa contemporània. És per això que cal evocar, cada 9 de maig, els ideals de pau i concòrdia que han fet possible trencar la sinistra dinàmica d’enfrontament entre els europeus, tal com també ens recorda la senyera de les dotze estrelles, amb la seues ressonàncies bíbliques, com a expressió de tot un poble, l’europeu.

 

CorredorMediterraneoTarragona_NoticiaAmpliada

CIUTAT I XARXES (I)

 

Nèstor Novell Economista i Director del CEIC 1984-1994

Nèstor Novell
Economista i Director del CEIC 1984-1994

Si baixem d’escala, ens trobem en el nivell dels estats. En els que són centralistes i uniformitzadors com el nostre és sagnant la connivència entre la capital de l’estat i l’estat. Així, Madrid i la seua àrea metropolitana,la 5a d’Europa, s’estén per 330 municipis de la Comunitat de Madrid i de les províncies d’Àvila, Segovia, Guadalajara i Toledo. Madrid és província (però només a efectes electorals), capital de comunitat autònoma, capital de l’àrea metropolitana, i capital de l’estat, cadascuna de les quals li subministra importants rendes de capitalitat i inversions a dojo. Madrid hagués pogut ser un districte federal per no acumular la capitalitat de l’estat i la de la comunitat autònoma, però no ha estat així i entén, en la seua lògica, que això del federalisme va en contra dels seu interessos. Tot i la bona voluntat que li posà Maragall, el federalisme, allò d’un estat fet de nacions, a Castella no s’ho creu ningú i, com a molt, hi ha que arriba a una mena de federalisme jacobí.

Per altra banda, el sistema político-administratiu espanyol està muntat de manera que el mecanismes de coordinació i cooperació multilaterals entre les comunitats autònomes són inexistents, amb les consegüents disfuncions. Una clara negació de la cultura de cooperació combinada amb una pressió constant de l’estat cap a la recentralització.

En prop de 40 anys de democràcia, Madrid s’ha convertit en la capital política, administrativa, industrial, financera i comercial de l’estat. L’acumulació d’infrastructures és enorme, moltes d’elles comptabilitzades en la balances fiscals regionals com de tots els espanyols: terminals d’aeroport, museus, teatres, auditoris, recintes ferials, carreteres, autovies, trens de rodalies, metro, etc. I entre més, tota la xarxa radial de ferrocarrils –les convencionals i les d’AVE, també les de l’eix Mediterrani (?). Avui Madrid concentra la seu de les grans empreses de producció, les de serveis i les financeres, i pot fer pagar impostos més baixos atesa la bona salut de les seues finances en tindre de l’estat inversions de tota mena. Però a més, concentra el poder polític, el poder mediàtic i el d’allò que es denomina la Brigada Aranzadi –els alts càrrecs dels grans cossos de l’administració: del poder executiu, legislatiu, judicial, militar i eclesiàstic-. Avui Espanya és Madrid i la idea d’Espanya és la mentalitat que destil·la aquesta concentració de poder i d’interessos, centralista, uniformista i castellanista. Les declaracions dels implicats a la Gurtel fan una fotografia impagable d’aquest poder, públic i privat, concentrat a la llotja del Bernabeu, fent negocis confessables i inconfessables.

Què fan la resta de les ciutats de l’estat davant d’una competència tan desigual? No haurien de treballar en xarxa per fer front a aquesta situació.? En el cas del Corredor Mediterrani, per posar l’exemple més recent on se’ns ha quedat cara d’idiota una vegada més, no haurien de plantar cara també les altres ciutats de l’estat?. Barcelona ho fa a mitges, i València?: No juga a la lliga europea, però vol jugar a la lliga de l’estat?. Per poder-ho fer caldria que fos el cap i casal del País, però dubte que arribe a ser-ho de la seua àrea metropolitana. Si la Declaració de València és l’inici d’una nova etapa, benvinguda siga. El cas d’Alacant és pitjor.

corredor_central_i_med_tv3El Corredor Mediterrani, el preferent per a nosaltres perquè ens connecta a Europa, significa el 50% de la població de l’estat, el 51% de les exportacions, el 45% del PIB, el 47% del teixit productiu, el 46% dels llocs de treball, el 63% del trànsit de mercaderies portuàries… Aquestes dades el justificarien des del punt de vista de la racionalitat econòmica i mediambiental, no només des del País Valencià estant, sinó també des del punt de vista estatal. Però la qüestió no és racional, és la manifestació del nacionalisme espanyol: cal dificultar les relacions econòmiques entre Catalunya i València (que vol dir també entre els ports, els aeroports i amb Europa). També passa el mateix amb el corredor de l’Ebre: Si ací tenim el coll de botella de Vandellòs, allà està el de Castejón de l’Ebre: A la pàgina web de Renfe podeu voreu que de València a Saragossa per tren (246 Km) el temps del trajecte és de 5 hores; de València a Bilbao (472 Km, via AVE Madrid) és de 8 hores, i el de Barcelona –Bilbao (467 Km) de 7 hores. Aquesta és la comunicació ferroviària entre les principals ciutats de l’estat després dels milers de milions invertits en l’AVE: allò que no va a Madrid és ignorat, encara que el balafiament de recursos siga enorme.

Cal congratular-se perquè la nova Generalitat i també els empresaris n’han donat un suport decidit a la reclamació. Tot i que, aquests últims, de coneguda actitud reverencial amb el poder (encara recordem la seua posició en la desfeta del sistema financer valencià o en l’aposta per “l’eje de la prosperidad”), no pogueren evitar dir: “Espanya a més de radial també ha de ser perimetral”. No està gens malament el joc d’equilibris!. Pitjor ha estat la premsa regional: “el president de la Generalitat no acudirà a l’aquelarre nacionalista” referint-se a l’acte pel Corredor Meditarrani de l’Institut Villalonga.

L’Espanya radial condemna a València i a Alacant a ser “estacions termini”. La qüestió és si els nostres empresaris estarien per elaborar un nou relat de País, és a dir, si voldrien recuperar les relacions històriques amb el Mediterrani: les Balears, l’Algèria, les Dues Sicílies, amb l’Occitània, clar que amb Barcelona i Saragossa i Europa, i també amb Granada, i amb Lisboa via Ciudad Real. Un relat molt més ric, i més si va acompanyat per la reindustrialització i la millora de la productivitat i dels salaris, que el d’una visió radial que ha transformat l’estructura econòmica de la Península a un cost, material i immaterial, excessiu i massa sovint insuportable.

Publicat originalment el 21/02/2017 en eldiario.es
Reproduït amb el permís de l’autor

llenguatge

UNA KOINÉ PERILLOSA

Juli Capilla

Juli Capilla

“No he cambiado de tierra, / Porque no es posible a quien su lengua une”. Heus ací uns versos eloqüents del poeta Luis Cernuda, expressats amargament en el seu exili a Anglaterra, durant el franquisme. Potser el poeta haguera volgut desvincular-se per complet de la seua pàtria, dissortat país per qui sentia llavors, en aquells moments d’ostracisme castrant, una desafecció manifesta. I, tanmateix, li va ser del tot impossible desmarcar-se’n, pel vincle que hi sentia, per un amor gairebé incondicional teixit a força de paraules, les del seu castellà pulcre i diàfan. Tal era la unió entre esperit i paraula, entre l’home i la parla.

No és l’únic cas d’escriptor ibèric que es va aferrar, la passada centúria, a les paraules de la seua llengua per manifestar una adhesió patriòtica incondicional. Vicent Andrés Estellés, sense anar més lluny, va fer palesa la seua estima per la llengua del seu poble: “Em moriré escrivint els millors versos de l’idioma català en el segle xx”. Celso Emilio Ferreiro ho expressava en el seu gallec ancestral: “Lingoa proletaria do meu pobo / eu fáloa porque sí, porque me gosta / porque me peta e quero e dame a gaña”. I Fernando Pessoa, el més internacional dels poetes portuguesos de tots els temps, va dir, lacònicament, en una ocasió: “A minha pàtria é a lingua portuguesa”.

Però aquesta afecció per la llengua pròpia, aquesta proximitat de caràcter afectiu o sentimental que en fa, de l’idioma nostre, un estendard irrenunciable, sembla que cada vegada és més feble o, si més no, presenta escletxes evidents; al segle xxi, si més no. I no em referisc tant a la indiferència –en el millor dels casos– o a l’hostilitat –en el pitjor– que alguns valencians mostren envers la llengua pròpia, sinó al pragmatisme asèptic que professa i practica alguna gent en la societat actual: n’hi ha qui parla als fills en anglès, sense pertànyer a la corona britànica ni a cap de les nacions de la Commonwealth. No és broma. Ho he comprovat al carrer, a Dénia i a Gandia, per exemple, i us puc assegurar que, per la dicció –i si m’ho permeteu també, per l’aparença– no pareixien britànics.

Em sorprèn aquesta pràctica; minoritària encara, sí, però preocupant –almenys al meu modest parer. No tinc la força moral per a jutjar aquesta gent tan peculiar. I no sóc qui per a dir-li a ningú en quina llengua han de parlar als fills. Però m’espanta aquesta pràctica lingüística que desproveeix la llengua de tot allò que la caracteritza més enllà del codi merament lingüístic i en fa un instrument de comunicació estricta, sense matisos, sense cap tipus d’arrelament amb el medi circumdant, tallant de soca-rel, valga la redundància, qualsevol lligam amb els avantpassats, amb el llegat cultural que tota llengua atresora. O és que no es perd res amb aquest canvi pragmàtic? I què hi guanyem?

L’adaptació a les exigències del mercat n’és el més obvi, dels “avantatges”. Els individus que inhalen l’anglès directament dels seus pares no anglesos parlaran fluidament aquest idioma i, per tant, podran integrar-se més fàcilment en l’esquifit àmbit laboral. Però, realment, és necessària aquesta pràctica? Els qui es crien en la llengua materna dels pares, no podrien ser tan competents en anglès com els que ho fan directament en aquest idioma? Parle únicament d’una competència comunicativa. No crec que calga una immersió tan exigent com artificiosa per ser solvent en anglès. Hi ha mil maneres d’aprendre’l. Ara més que mai. Perquè és omnipresent: a Internet, al cinema, a la publicitat, pertot arreu.

Sincerament, em fa l’efecte que amb aquesta pràctica perdrem més d’un llençol pel camí. Puc entendre la necessitat que hi ha ara d’una koiné que ens permet una comunicació amb les persones de qualsevol part del món. Més encara, és del tot aconsellable i necessària, aquesta adquisició, la de l’anglès. També la d’altres llengües no seria baldera. Ens hem parat a pensar per què no ens interessem tant com amb l’anglès per la resta de llengües del món? Els idiomes enriqueixen. Ens fan més humans, més tolerants, més permeables a la diferència. Clar i ras: no estic en contra de l’anglès, en absolut. Però fer-ne un objectiu primordial, substitutiu i anorreador de la llengua pròpia, em sembla una barbaritat; un empobriment imperdonable.

Tota tria és ideològica, per bé que no tothom tria conscientment. Molta gent es deixa arrossegar per les inèrcies socials, les modes, els prejudicis que imposen els poderosos. Potser estem assistint, sense adonar-nos-en, a un procés lent de colonització cultural que passa per l’adquisició d’uns hàbits quotidians –sobretot d’oci– que afavoreixen la puixança econòmica dels que la promouen, i que implica també l’assumpció com a pròpia de la llengua dels amos.

La diversitat lingüística és una riquesa que no podem balafiar alegrement o inconscient, com si no tinguera importància, com si fóra sobrera, aquesta varietat, com si la llengua fóra únicament un vehicle de comunicació immediata, com si fórem autòmats, els usuaris hipnòtics d’una llengua asèptica: inodora, incolora i insípida.

 

Escultra "25 d'abril" d'Antoni Miró

Escultra “25 d’abril” d’Antoni Miró