NSm7drz-B-8.movieposter_maxres

Cinc anotacions sobre les ciències

Professor del Departament de sociologia i antropologia social de la Universitat de València. Doctor en filosofia, ciències de l'educació i sociologia.

Francesc J. Hernàndez. Professor del Departament de sociologia i antropologia social de la Universitat de València. Doctor en filosofia, ciències de l’educació i sociologia.

Hi ha molts professors, però pocs mestres. Els professors són valuosos pel que diuen; els mestres, pel que no diuen. Al meu treball he hagut d’interpretar o traduir textos, formular conceptes o realitzar anàlisis empíriques. Quan trobe una dificultat, sempre pense en els autèntics mestres: aquella persona que interpretava millor que ningú els textos, com si els espremera fins l’última gota de suc; aquella altra capaç de fer una traducció que palesara el significat del text original de manera cristal·lina; en la persona que encunyava nocions científiques exactíssimes, com si estigueren forjades en ferro, o aquella altra capaç d’extraure tota la màgia a les xifres. Ells han estat els meus mestres. Quan trobe una dificultat, pense en aquests i apel·le al seu exemple. Ells realment no em diuen res. És el que han fet (o millor: van fer al passat) i no el que em puguen dir el que m’ensenya. Açò no és original. El gran director Billy Wilder, que va començar al cinema de la mà d’Ernst Lubitsch, tenia al seu despatx de Hollywood una frase emmarcada, que era la pregunta que es feia quan havia de rodar una seqüència: «How would Lubitsch do it?». Ara és pot veure al Museu del Cinema de Berlín.

Allò que he escrit val per a qualsevol saber, però la ciència és més que un saber. Llançar un penalti a la panenka, interpretar la dansa del vetlatori, fer llata amb palma o preparar un arròs al forn són sabers, però no són ciència. La ciència fa afirmacions universals i necessàries. Està feta de la matèria dels déus, amb la diferència que la ciència existeix i els déus no n’estem segurs.
Les ciències són una disciplina. Així les anomenava, per exemple, el nostre Lluís Vives en la seua obra enciclopèdica Les disciplines. La paraula «disciplina» prové del llatí «discere» i de l’arrel indo-europea «dek-», que vol dir «prendre». La persona que es dedica a la ciència copsa el món (l’a-prén), però també s’agafa a ell mateix, es disciplina a fer un esforç i seguir unes normes. L’esforç del científic no és distint, en el seu autodisciplinament, al de l’atleta: està format per accions individuals, mitjançant les quals ens enfrontem a nosaltres mateixos. Com quan dormim, com quan morim.

cometa_Shoemaker_Levy_9En juliol de 1994, el cometa Shoemaker-Levy 9 va col·lidir amb Júpiter. Hi hagué una explosió. Analitzant l’espectre de la seua llum, els científics pogueren deduir la composició i la presència d’aigua en un planeta que arriba a estar a 788 milions de quilòmetres del sol. Els humans som éssers particulars: podem veure tan lluny i no la misèria o el sofriment de qui està ací, a la vora.

Ningú fa cap descobriment. Se sol dir que l’esforç és individual, però l’arsenal de conceptes, teories, mètodes de recerca, tècniques d’anàlisi o procediments d’exposició, és sempre col·lectiu. Però hi ha una altra raó encara més important per la qual ningú no fa, en sentit estricte, un descobriment: perquè és la realitat la que es desvela ella mateixa. Açò ja ho va expressar fa poc més de 700 anys Ramon Llull. Aquest filòsof va inventar un dispositiu lògic, un protoordinador, format per diverses figures que combinaven lletres; aquestes lletres representaven coses diverses (definicions, qüestions, subjectes, etc.). Parlant de la quarta d’aquestes figures en un dels seus llibres escrigué: «És propi de la quarta figura que l’intel·lecte aplique al seu propòsit aquelles lletres que semblen més aplicables al propòsit» Què significa aquesta frase tan enigmàtica? El que vol dir, clar i ras, és que ell tampoc no sabia ben bé què significava cada combinació de lletres, però que calia buscar-li el significat. Altrament dit, com va escriure Hegel cinc segles després: «Allò que és racional ha de ser real». Els científics, com Llull, fem combinacions, relacions, models, conceptualitzacions, càlculs… per trobar allò racional. Però que siga real és una altra cosa. Sempre és la realitat la que té l’última paraula i es mostra quan vol. No debades, els grecs, per parlar de «veritat», feien servir el mot «aletheia» que vol dir literalment «des-velament».

L'astrònom. Johannes Vermeer, 1668

L’astrònom. Johannes Vermeer, 1668

llipret-porra-4-alta

UN ABANS I UN DESPRÉS DE LA FIRA I FESTES: LA FIRA DEL 1881

Estela Pellicer Historiadora de l'Art

Estela Pellicer
Historiadora de l’Art

Ja s’acosta la Fira! Adults i xiquets esperem el dia de l’arribada del Tio de la Porra  i la seua banda de tambors, que al seu pas per escoles convida la xicalla a gaudir de les festes. Aquest personatge vestit de soldat francès s’ha guanyat l’estima dels gandians, convertint-se en els anys en l’element indispensable. Pot ser que la causa d’aquest protagonisme siga que el Tio de la Porra és l’únic element identitari i de caràcter popular que conservem a la Fira i Festes de Gandia.

En l’actualitat la Fira ha perdut la funció comercial que encara conserven les Fires de Xàtiva o de Cocentaina, entre d’altres fundades entre els segles XIII i XIV. A més, la programació ha anat evolucionant al llarg del temps. En una publicació del 1929 al diari Bayrén, podem veure com eren les festes: comparses de disfresses, dansetes, quadrilles de matachines o bojos, corregudes de joies, i com no, el nostre Tio de la Porra, tot descrit de la següent manera:

“Comenzaban los festejos con lo único que nos queda intacto: la salida de la banda de tambores con el Tío de la Porra al frente. Representa este personaje a un omen de prestar; al Alcalde, pero caricaturizado; y simboliza el acto la invitación que la autoridad hace a los vecinos para que sin recelos ni preocupaciones se asocien al jolglorio que se avecina, para lo cual él comienza dando ejemplo, representando tal parodia. (1)

El caràcter popular de la festa anà perdent-se gradualment, amb la modernitat i el progrés que anaven arribant a Gandia. Des de finals del segle XIX la societat havia canviat i havia aflorat una classe social enriquida gràcies al comerç i a la indústria, que començava a veure en mals ulls aquelles tradicions amb olor a ruralitat i associades a temps passats. Els costums socials s’adaptaven als nous gandians que volien una ciutat més refinada i elegant.

Arribà el 1881 i tots aquells desitjos de modernització de la ciutat i de les costums per fi es feren palpables. Comença l’enderrocament de la muralla medieval seguint el projecte de l’Eixample Sud, aprovat al 1880, que obria la ciutat a nous espais: el futur Passeig de les Germanies o la plaça del Prado. Però amés aquest any la Fira anava a ser diferent: es celebrava l’Exposició Regional Agrícola, Industrial i de Maquinària.

Es preneren moltes mesures perquè l’Exposició tinguera èxit i els visitants no quedaren decebuts: es rebaixaren a la meitat els bitllets de ferrocarril per als participants, es milloraren vies de comunicació com la carretera d’Albaida, i fins i tot es restaurà l’antiga façana del Teatre Principal,  inaugurat vint anys abans al carrer Duc Carles de Borja (actual Centre d’Higiene).

Al programa festiu d’aquest any per a la Fira i Exposició s’inclogueren els espectacles més refinats i cridaners, com actuacions de Sarsuela i funcions teatrals al Teatre Principal, focs d’artifici i traques, corregudes de bous, serenates a la plaça de Jaume I, desfilades de gegants i espectacles amb acròbates. Les antigues comparses de disfresses i les quadrilles de bojos foren substituïdes per una cavalcada amb carros triomfals i disfresses ben elegants, que el cronista de l’època destacava pels seu órden y buen gusto de la colocación de cada uno de los gremios. (2)

porraEs tracta d’un model de Fira nou, on desapareixen tradicions com els quadres de dansetes, les comparses de bojos o l’Ajuntament de farsa. D’ací endavant, la Fira es convertí en una festa que tenia com a model la Fira de Juliol de València. S’aniria perdent el caràcter identitari i el patrimoni immaterial associat, del qual solament hem pogut conservar la figura del Tio de la Porra.

Tot i això, la Fira i Festes és la fita més rellevant que tenim a la ciutat. Quan acaba l’estiu esperem amb ganes les primeres notícies de la programació i comencem a contar les dies que falten per a sentir els tambors del Tio de la Porra anunciant la Festa. Són dies on expressem la nostra necessitat social d’estar al carrer, de passejar, de vetlar als concerts, de retrobar-se amb els amics i de gaudir de la Festa.

(1) BAYREN, Gandia, 11 d’Octubre del 1928, Arxiu Històric de Gandia.
(2) EL LITORAL. Octubre, Gandia, 1881 Arxiu Històric de Gandia
Homenatge a Vicente Aleixandre per la publicació del seu poemari La destrucción o el amor, 1934. (Fundación María Zambrano)

ALFONS ROIG I VICENTE ALEIXANDRE (III)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Escriu Vicent Andrés Estellés, en desembre de l’any 1984 per a El País: “Aún recuerdo la impresión primera, material, táctil, de aquel ejemplar de Sombra del paraíso […] fue un libro, publicado en plena posguerra, que me inundó, que me anegó, que me dejó ahíto de luz, de claridad. Es un libro que me ha acompañado durante todo este tiempo: el libro donde hay más belleza reunida de cuantos recuerdo; un libro deslumbrador, oleadas de belleza que determinan por caminos todavía no aclarados algún gesto, alguna influencia no declarada en mis versos.” L’autor d’este llibre tan admirat per Estellés és Vicente Aleixandre, que havia faltat en eixos dies.

Vicente Aleixandre i Merlo va nàixer a Sevilla l’any 1898, però la seua infància va transcórrer entre Màlaga i Madrid. Alfons Roig va entrar en contacte amb ell a través dels lligams familiars que Aleixandre tenia a València. Un nebot seu, Fernando Hípola Aleixandre, era sacerdot i va coincidir amb Roig al Seminari de Montcada. Un altre familiar valencià va ser Joan Baptista Peset i Aleixandre, per a qui Estellés va escriure Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. La condemna a mort del rector Peset per Franco va ser rebutjada fins i tot per l’arquebisbe de València que demà l’indult, però les noves autoritats de la Universitat de València no varen fer res per defendre’l. Potser, este crim també influí en el canvi de perspectiva de Roig: de creure la propaganda contra “los rojos” que utilitzaven els franquistes a acostar-se als vençuts. Malgrat que, en un primer moment, fos un gest de pura misericòrdia cristiana, aviat esdevingué en sincera amistat.

Felicitació nadalenca de Aleixandre a Roig, 1957. (Arxiu Alfons Roig, Biblioteca del MuVIM).

Felicitació nadalenca de Aleixandre a Roig, 1957. (Arxiu Alfons Roig, Biblioteca del MuVIM).

Així com el seu malaurat familiar valencià, Aleixandre també donà el seu suport a la República i va mantenir sempre les seues idees d’esquerres, però no va poder eixir del país, malgrat intentar-ho, i va romandre la resta de la seua vida a Madrid sense deixar de publicar i fent de mestre a sa casa de la jove generació de poetes. En 1949 és nomenat Acadèmic de la Llengua i en 1977 va rebre el Premi Nobel de Literatura, un premi, que ell mateix va oferir a tota la seua generació, la Generació del 27 o de la República.

Aleixandre manté una contínua correspondència amb Alfons Roig i es visiten en Madrid, València i en Miraflores de la Sierra on Aleixandre passa els estius. En les cartes es poden llegir comentaris com este d’Aleixandre a Roig: “…me recuerda nuestras charlas en esta casa, que deseo reanudar en cualquier viaje suyo, muy sabrosamente.” El to és de confiança i estima cordial i intel·lectual, sabem que s’intercanvien llibres i notícies sobre amics comuns com ara l’amic d’infància a Màlaga Emilio Prados, el professor José Luis L. Aranguren, María Zambrano o José Luis Cano.

Compartien també tots dos l’admiració per Picasso, que Aleixandre conegué arran de l’exposició del pintor en Madrid en 1935. Inclús li dedicà uns versos:
Su mano grande
que un momento asió el orbe, abierta tiéndese,
camino vivo para los humanos.

Segur que les converses entre el poeta i el religiós eren tan saboroses com les coques que Roig enviava a Aleixandre, “Las coques que recibí estaban deliciosas y se las agradecí muy de veras.” Les cartes són més aviat concises, esperant el moment de la conversa directa entre els amics, però també les aprofita Aleixandre per a comentar els articles de Roig: “Le animo a no dejar la pluma. Sus dos artículos no se pierden en lo acesorio. Es usted, aunque lo haya descubierto tan tarde, un critico de arte nato.” Venint d’un premi Nobel, esta alabança no és qualsevol cosa.

Imatge del cartell de l'exposició Alfons Roig i la Generació del 27, 28 de setembre 2017, MuVIM.

Imatge del cartell de l’exposició Alfons Roig i la Generació del 27, 28 de setembre 2017, MuVIM.

El 28 de setembre al MuVIM, podrem conéixer més d’eixa relació d’amistat entre Aleixandre i Roig en l’exposició dedicada a Alfons Roig i la Generació del 27.

db94a-miguel

Miguel Hernández, el poeta del triste destino

Agustina Pérez Consellera del CEIC AV

Agustina Pérez
Consellera del CEIC AV

La biografía de un poeta está en su obra, y Miguel Hernández dejó escrito en ella su destino con claridad profética:

                                                       Llegó con tres heridas:
                                                                la del amor,
                                                            la de la muerte,
                                                             la de la vida

Vida dura, pero abrazada con ansia. Amor esquivo, doloroso a veces, pero perseguido con tenacidad. Muerte que lo cercaba con fuerza, que lo perseguía terca. Y a la que burló siempre hasta que fanatismo, crueldad, venganza e intransigencia se aliaron con ella para dejarlo morir.

Su espíritu encarna el ideal republicano de formación liberadora de las personas. Una función que Miguel Hernández ejerce sin descanso, para permitir a un pueblo analfabeto ser capaz de tener conciencia libre para decidir. Una herencia de la España krausista de la Institución Libre de Enseñanza.

A nadie, con un mínimo de sensibilidad, deja indiferente su vida y su obra. En ella se hace carne el ideal de emplear el arte para la transformación del mundo, y no para su mera observación.

Sus primeros poemas son un contacto con el mundo para entenderlo y entenderse. Y escribe con una voz aún indecisa, fruto de sus lecturas autodidactas.

Pero su “yo” se ahoga en Orihuela. Vuela a la capital, Madrid, y descubre el “nosotros”. Conoce las desigualdades, el clasismo, las desilusiones que lo acercan a una clase oprimida  que se levanta del suelo con el triunfo de la II República. El poeta se implica entonces en las Misiones Pedagógicas y se lanza a los caminos para extender la cultura. El contacto con campesinos de Salamanca y Extremadura lo confirma en la necesidad de que el pueblo acceda al conocimiento y hace cambiar su ideología.

Porque no todos en Madrid lo consideraron su igual, y muchas veces su clasismo los hizo sentirse lejanos del joven de alpargatas y pantalón de rayas.

No aceptaron, en su exquisitez aristocrática, al joven venido de Orihuela. Quizá temieron su mirada limpia y el torrente libre de su poesía porque les recordaba demasiado al pueblo.

Además de Bergamín y Altolaguirre, sólo Aleixandre y Cossío lo ayudaron a sobrevivir, aunque él nunca supo hasta qué extremo lo hicieron los dos últimos.

La ilusión del cambio republicano dura poco, y el viento cruel de un golpe de estado lo lanza, junto a los que defendían la República, a una cruel guerra civil. Y no se esconde, lucha, escribe, alienta a los que defienden la legalidad frente al golpismo.

La  amarga derrota del orden establecido provoca su persecución, encierro y condena a muerte, como la de tantos otros. Sin más culpa que haber luchado para restablecer la República votada por el pueblo, que el golpe de estado franquista quería hacer desaparecer.

No lograron doblegarlo. Incluso encarcelado, lucha.Y lo hace escribiendo. De su calidad humana y poética nos quedan un cuaderno manuscrito, poemas al hijo muerto, cuentos para el nuevo hijo escritos en papel higiénico y una inmensa esperanza, aun en los peores momentos. Cancionero y romancero de ausencias es uno de los libros más emocionantes, humanos y poéticos que conozco.

Escrito con el alma, convirtiendo su agonía en esperanza, con el consuelo de dar aunque no se reciba.

Sin importarle su dolor, con la fuerza de quien está seguro de hacer lo correcto.

El franquismo nunca se atrevió a fusilarlo. Ya había sido suficiente la muerte alevosa de un gran poeta, Federico García Lorca.

Había otro modo de matarlo sin mancharse las manos: dejarlo morir encarcelado, enfermo y solo, torturado por la pena.

El canónigo Luis Almarcha nunca le perdonó que cambiara de ideología y se convirtiera, según sus palabras, en un “degenerado”. Y lo condenó  a una muerte lenta en la cárcel, tras el indulto de Franco. Además se permitió atormentarlo por medio de su vicario –auténtico comisario político- hasta su agonía, exigiéndole el matrimonio canónico con Josefina. Son estremecedores los documentos que lo demuestran.

Conoció trece prisiones en toda la geografía peninsular. Y, a consecuencia de sus penalidades, contrajo una grave enfermedad pulmonar que lo llevó a la muerte, sin atención médica apenas, el 28 de marzo de 1942. Sólo tenía 31 años.

Se prohibió hacerle una máscara funeraria y alguno de sus compañeros de cárcel, de modo clandestino, realizó unos dibujos a lápiz en los que se aprecia su tremendo deterioro físico. Nada quedaba del joven fuerte que dibujó dos años antes su compañero de cárcel, el dramaturgo Buero Vallejo.

Miguel HernandezLa Comisión de Cultura del Congreso aprobó, por unanimidad, en diciembre del año pasado, la propuesta de Compromís de declarar 2017 “Año Miguel Hernández”, con motivo del 75 aniversario de su muerte.

Y el Gobierno valenciano ha escogido el 28 de marzo, día en que murió el poeta, para recordar cada año a las víctimas de la Guerra Civil y el franquismo.

Miguel Hernández fue víctima, como tantos, de un verdadero quebranto de cualquier derecho fundamental, empezando por la dignidad, la libertad y la seguridad, ya que no tuvo ni derecho de defensa.

lectures d'estiu_2

HISTÒRIES, NOVEL·LES, LECTORS I PROTECCIÓ SOLAR

Enri Ferrer Solilivares Membre del CEIC

Enric Ferrer Solivares. Conseller del CEIC AV

El ritual de cada estiu, vora la mar, és llegir un llibre com més gruixut millor. La lectura sembla ser un bon protector contra les malèfiques radiacions solars del present. Potser per això hi ha, entre els lectors o lectores, una clara preferència per les novel·les de temàtica històrica o que s’hi assemblen.

Barrejar història i literatura, segons alguns crítics d’estricta obediència, pot ser tan absurd com abocar gasosa a un vi de bona collita. Amb una bona dosi d’ironia, algun d’aquests crítics, proposa una fórmula de gran eficàcia per a fabricar novel·les acollides a l’ampli mantell de la història. Poseu-hi, diuen, la paraula darrer seguida d’algun fet històric o un personatge o el que siga, i tot seguit ja teniu en marxa tota una proposta narrativa, com, per exemple, El darrer templer, El darrer neandertal o El darrer comte de Daltabaix, etc.

D’altres pensen, amb més bonhomia, que en un tal matrimoni inestable, les fronteres no tenen unes fites definitives i que s’hi poden envair territoris que els guardians acadèmics tenien ben defensats davant de qualsevol incursió enemiga. En aquest sentit, s’hi pot adduir que una novel·la com Eugénie Grandet, de Balzac, a les seues primeres pàgines explica la formació i el triomf de la burgesia benestant des de la revolució de 1789 fins arribar a la restauració monàrquica després de la derrota de Napoleó, possiblement amb més fonament que moltes serioses explicacions, escolars o no, d’aquest període de tan gran transformació social.

Tot amb tot, aquestes novel·les tenen els seus encerts i també els seus límits. Que ofereixen una considerable seducció és més que evident: ens instal·len en un passat embellit per personatges heroics, ungits pels més alts ideals, però que amaguen, potser massa sovint, el parany d’injectar, sense cap dolor, alguna dosi d’ideologia ben actual, com la glorificació de la força per damunt de la intel·ligència.

En un altre estrat, les marques històriques poden fer creure que tenim al davant una visió objectiva del passat, mentre ens oblidem que ja hem entrat en el territori de la literatura, de la ficció que crea escenaris, personatges o conflictes, que no tenen altra referència que el mateix artefacte narratiu, fora del qual desapareixen, com les boires del matí davant el sol roent del migdia.

Si hi afegim el tractament del llenguatge, els estralls de l’anacronisme poden ser deleteris. Sorprendre els diàlegs d’aquells senyors medievals servits amb un llenguatge del nostre temps, pot produir un cert somriure, encara més espaterrant si la psicologia dels afers de cor que s’hi manifesta, ens recorda els programes televisius on parlar de la intimitat, real o inventada, pareix ser normal, encara que siga per un modest guany.

Si el ritme de les ones s’acompanya amb el pas de les pàgines del llibre, amb el cel blau per escenari, potser també allò que ara considerem digne de crítica, doblegats encara  pel treball, màgicament l’esplai transformarà l’escàs valor del paper en l’or impagable del descans.

lectures d'estiu_hdr

A.Roig dibuixat per A. Alfaro

ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27 (I)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Hi ha persones que són, o haurien de ser, un referent en la nostra vida, no per imitar-los, cada persona viu en una situació única, però sí per veure si el que van pensar i fer té sentit per a millorar la nostra situació. Alfons Roig és una d’eixes persones. Per ficar-lo breument en context, direm que era un sacerdot nascut l’any 1903 a Bétera, que fou amic d’artistes i intel·lectuals d’ací i de qualsevol lloc, cultura, creença i religió. La seua estima no era indiscriminada, s’acostava als perseguits per causa de la justícia, als nets de cor, als que ploren… sí, tenia Les Benaurances ben assimilades, fins al punt que sa casa, l’ermita de Llutxent, la va batejar un poeta com l’Illa dels Benaurats.

 

També deixava que s’acostaren a ell i a la seua illa els que necessitaven créixer sense prohibicions, lluny de les estretes convencions socials que imposava la dictadura de Franco. Molts joves pogueren llegir a Miguel Hernández per primera vegada gràcies a ell. Esta poesia, com la major part de la poesia de la Generació del 27, estava proscrita. Alfons Roig, a través de la poesia i l’art viu del seu temps, orientà i obrí un nou horitzó a alumnes tant del Seminari de Montcada com de l’Escola de Belles Arts, centres on va ser professor. Però, com es va formar ell mateix?

L’any 1946, Alfons Roig va perdre de vista el campanar del seu poble, va viatjar a Roma per ampliar estudis i va obrir els ulls. Als seus diaris deixà anotat com a Roma miraven mal als espanyols “pels nostres morts”. Allí escoltà un nou relat de la guerra diferent del que s’escoltava a casa; però dins de casa també hi havien veus silenciades que li van confirmar eixa altra versió. Juan Gil-Albert, Vicente Aleixandre dins de casa, María Zambrano, Emilio Prados i José Bergamín en l’exili, li fan veure les coses d’una altra manera. Este encontre entre Alfons Roig i els intel·lectuals de la República és el que volem traure a la llum en una exposició que estic comissariant i que es presentarà a la tardor. En ella col·laboren el MUVIM, el CEIC, l’Ajuntament de Gandia i diferents fundacions i institucions relacionades amb la Generació del 27.

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

En una sèrie de breus articles, anirem dibuixant el perfil d’Alfons Roig en el seu contacte amb eixa generació malaurada, que uns diuen peregrina i altres massacrada. El dibuix anirà sorgint al pas que avança la recerca, ja que queden encara moltes històries en l’ombra necessàries per a reconstruir el nostre propi passat. Com deixà escrit Roig: “A ningú no s’amaga com és de difícil de donar-nos una versió verídica, directa i completa dels esdeveniments, fins i tot estètics, ocorreguts en el temps de la Segona República. Esta República coneguda precisament com La República dels intel·lectuals, els poetes, els artistes i els escriptors. Les raons d’això són obvies. Entre la Segona República i nosaltres hi ha enmig una Guerra Civil i una Derrota. Creiem que només l’acció del temps reeixirà a aclarir les deformacions i els silencis inevitables del que passà aleshores.”

 

DECLARACIÓN SCHUMAN

PARLEM D’EUROPA

Enri Ferrer Olivares Membre de l'Executiva del CEIC

Enri Ferrer Solivares
Conseller del CEIC AV

Entre els extrems de l’espectre polític hi ha una rara unanimitat en menysprear la construcció europea, amb tant de treball encetada després de la II Guerra Mundial. Una unanimitat que tan sols toca els aspectes més cridaners, com la potent burocràcia de Brussel·les o la baixa qualitat democràtica de les institucions europees, com si tot el procés d’unió haguera estat fet sense cap gran projecte directriu. Fer memòria dels inicis del procés pot ajudar a entendre els seus grans èxits i també els seus fracassos.

La unitat d’Europa és un vell somni, però als segles XIX i XX, per Napoleó i Hitler i per la força de les armes, s’intentà una reordenació europea que no era altra cosa que una constel·lació de satèl·lits al voltant de França o Alemanya, respectivament. Al mateix temps, com va recordar Spengler, entre altres, l’Europa de la primera postguerra mundial caminava cap al suïcidi. Una actitud autodestructiva que forma part de la complexa vida política i cultural europea, com un tapís fet i desfet contínuament. Després de 1945, l’Europa destruïda, dividida i moribunda, encara va trobar algunes reserves d’esperança entre alguns pensadors, com E. Mounier o S.de Madariaga, o polítics com R. Schuman, K. Adenauer, A. De Gasperi, P.H. Spaak o el mateix W. Churchill.

dia Europa 2017Precisament va ser Schuman, ministre d’Afers Exteriors del govern francés, l’inspirat autor del discurs del dia 9 de maig de 1950, tot fent present una idea de Jean Monnet, on va aparéixer una primera concreció de l’ideal europeista: la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, és a dir, la pretensió de posar en mans d’una autoritat supranacional les produccions de les regions més problemàtiques entre França i Alemanya. Robert Schuman en coneixia bé el problema, perquè havia nascut alemany a l’Alsàcia annexionada i havia assumit la nacionalitat francesa després del tractat de Versalles, al final de la Gran Guerra. La data del 9 de maig recorda, cada any, aquell primer naixement de la unitat europea, produït sense cap intervenció manu militari, sinó per consens i amb el propòsit d’assegurar una pau definitiva en l’Europa Occidental.

L’exemple de la CECA i del Benelux – la unió duanera dels Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg-, va possibilitat la creació d’altres entitats europees, fins arribar als tractats de Roma (1957) que van posar en marxa la Comunitat Econòmica Europea. El llarg camí recorregut, tot i no haver encara assumit plenament els drets socials dels treballadors, els dels pobles sense Estat o els del immigrants, entre altres mancances, sí que ha significat l’època més pacífica i expansiva de l’Europa contemporània. És per això que cal evocar, cada 9 de maig, els ideals de pau i concòrdia que han fet possible trencar la sinistra dinàmica d’enfrontament entre els europeus, tal com també ens recorda la senyera de les dotze estrelles, amb la seues ressonàncies bíbliques, com a expressió de tot un poble, l’europeu.

 

DSC_3524

CIUTAT I XARXES (i II)

Però passem a parlar d’un tercer nivell de xarxes de ciutats, a l’autonòmic (és a dir, de País). Quin paper haurien de jugar les nostres ciutats?. Deixaré de banda el 80% dels nostres 542 municipis que tenen menys de 20.000 habitants (el 71% amb menys de 5.000), incapaços en termes financers i recursos humans de fer front a les seues obligacions (i així ens ha lluït la cosa en el desenvolupament urbanístic). Ens n’hem de fixar en el 12% restant: els 50 entre 20 i 50 mil habitants i, especialment, en les 15 ciutats de més de 50 mil sobre les quals pivota l’estructuració del País. Si, perquè ni Castelló, ni València ni Alacant, miren més enllà del seu propi melic, i des de fa més de 30 anys que ningú dóna resposta als necessaris canvis en l’estructura administrativa i territorial valenciana.

La història ens ha portat a ser un poble insolidari i individualista. No és el moment de raonar-ho, però sense dubte, alguna cosa hi té a veure allò del sentiment de poble incomplet que deia Joan Fuster. Aquest individualisme insolidari també es manifesta als municipis. Raó té Josep V. Boira quan diu que avui és més difícil explicar el beneficis de la comarcalització que no abans. Pel camí de l’ajornament de les solucions anem perdent moltes oportunitats.

Ja seria hora que la Generalitat renunciara al model d’administració centralista i actuara tenint en compte la diversitat del territori valencià i les seues particulars condicions socials, culturals i econòmiques. La solució no és altra que descentralitzar la seua actuació en les possiblement 5 Governacions, les quals acollirien, amb molt de grat, una política territorial adreçada al conjunt de la seua base productiva, social i mediambiental. La divisió provincial és artificial i anacrònica; la seua gestió és ineficaç i molt cara; la seua representativitat té greus dèficits democràtics: i a més, en “sacralitzar” les ratlles en el territori, genera greus fractures, no només físiques i econòmiques, sinó també respecte la percepció del conjunt del territori valencià.

A escala municipal, caldria apostar pel principi de subsidiarietat (amb ens locals multinivell, dedicats a la provisió de serveis públics i de participació i gestió més propers al ciutadà); aprofundir en els processos d’avantatge col·laboratiu (economies d’escala, maximització de les externalitats positives i minimització de les negatives i, planificar a escala escaient, les indivisibilitats) i aplicar el principi de proporcionalitat en el repartiment de funcions (la grandària dels ens administratius ha de ser adequada a les funcions que tenen encomanades).

Són principis comuns arreu d’Europa que ens portaria, per una banda, a una llei de comarcalització (les 15 o 16 comarques de gestió) que aproximara les decisions al ciutadà i gestionara la majoria de les competències dels municipis de menys de 20.000 habitants, per una altra, a un clar reforçament de les instàncies municipals més petites, establint un marc clar de col·laboració/agrupació municipal (espontani i/o incentivat) per a la gestió conjunta de segons quines competències i, en darrer lloc, a l’assignació d’una estratègia territorial de les ciutats de més de 20.000 habitants al si de cada comarca i de cada governació.

Quan parlem de xarxes territorials de ciutats intermèdies el paradigma és les Comarques Centrals Valencianes (CCV) o possible Governació de les Muntanyes, però qui diu les CCV també podria dir el corredor del Vinalopó, l’àrea metropolitana de València amb les Riberes i el Camp de Túria, o escala de comarca funcional, els Ports i el Maestrat, o l’eix Sagunt-Sogorb.

Un informe de l’OCDE ja alertava del perill que tenen les àrees intermèdies – aquelles que es troben entre dues àrees metropolitanes- d’empobrir-se si no tenen la capacitat de desenvolupar una estratègia territorial pròpia basada en la col·laboració de les ciutats i dels agents socials. L’efecte d’absorció d’activitat econòmica i de prestació de serveis per part de les grans ciutats de l’entorn les perjudica. De fet, si mirem el que ha passat en els darreres 25 anys veurem que aquest procés d’empobriment s’hi ha incrementat i s’ha vist agreujat per les polítiques de desindustrialització i les de suport a la construcció, el turisme i el comerç urbà, que són sectors basats en contractes temporals i salaris molt baixos.

En el cas de les CCV, l’àrea (quatre o cinc comarques funcionals) ve definida per una constel·lació de ciutats mitjanes: Xàtiva, Ontinyent, Alcoi, Benidorm, Dénia i Gandia, i altres una mica més petites (la Vila, Xàbia, Oliva, Albaida, Canals, Banyeres, Ibi, Cocentaina….) que encerclen una àrea rural d’alt valor antropològic, paisatgístic i mediambiental que en realitat, justifica i explica la resta del territori.

Comarques valencianes

Comarques valencianes

Econòmicament s’estructura per una densa xarxa de petites i mitjanes empreses: turístiques, comercials, d’indústria agroalimentària i de serveis a la costa; i industrials, de logística i de serveis a l’interior. Totes plegades necessiten, i Ibi i el treball d’AIJU és l’exemple a seguir, una revolució en el sector de serveis a l’empresa que force la col·laboració mútua i la creació de cadenes de valor flexibles i diverses arreu del territori. La col·laboració en xarxa de les ciutats permetria generar sinèrgies que crearen l’ambient d’innovació i les iniciatives necessàries per fer realitat projectes estratègics de desenvolupament que beneficiaren el conjunt de l’àrea. No podem oblidar que aquest territori fa de frontissa entre les dos conurbacions del País, el Camp d’Alacant i l’Horta de València que continuen sense mirar-se una a l’altra, absortes en els seus respectius melics.

Tindran la capacitat les ciutats mitjanes del País de cercar amb èxit un model de col·laboració?. L’empresariat, els sindicats, els centres de formació i els dispositius d’innovació s’organitzaran per aconseguir una política territorial adequada a la seua àrea?. Estarà la Generalitat per la labor d’atendre les demandes dels territori?. Algunes iniciatives positives hi han, però… en fi, els déus proveiran.

Publicat originalment el 27/02/2017 en eldiario.es
Reproduït amb el permís de l’autor

CorredorMediterraneoTarragona_NoticiaAmpliada

CIUTAT I XARXES (I)

 

Nèstor Novell Economista i Director del CEIC 1984-1994

Nèstor Novell
Economista i Director del CEIC 1984-1994

Si baixem d’escala, ens trobem en el nivell dels estats. En els que són centralistes i uniformitzadors com el nostre és sagnant la connivència entre la capital de l’estat i l’estat. Així, Madrid i la seua àrea metropolitana,la 5a d’Europa, s’estén per 330 municipis de la Comunitat de Madrid i de les províncies d’Àvila, Segovia, Guadalajara i Toledo. Madrid és província (però només a efectes electorals), capital de comunitat autònoma, capital de l’àrea metropolitana, i capital de l’estat, cadascuna de les quals li subministra importants rendes de capitalitat i inversions a dojo. Madrid hagués pogut ser un districte federal per no acumular la capitalitat de l’estat i la de la comunitat autònoma, però no ha estat així i entén, en la seua lògica, que això del federalisme va en contra dels seu interessos. Tot i la bona voluntat que li posà Maragall, el federalisme, allò d’un estat fet de nacions, a Castella no s’ho creu ningú i, com a molt, hi ha que arriba a una mena de federalisme jacobí.

Per altra banda, el sistema político-administratiu espanyol està muntat de manera que el mecanismes de coordinació i cooperació multilaterals entre les comunitats autònomes són inexistents, amb les consegüents disfuncions. Una clara negació de la cultura de cooperació combinada amb una pressió constant de l’estat cap a la recentralització.

En prop de 40 anys de democràcia, Madrid s’ha convertit en la capital política, administrativa, industrial, financera i comercial de l’estat. L’acumulació d’infrastructures és enorme, moltes d’elles comptabilitzades en la balances fiscals regionals com de tots els espanyols: terminals d’aeroport, museus, teatres, auditoris, recintes ferials, carreteres, autovies, trens de rodalies, metro, etc. I entre més, tota la xarxa radial de ferrocarrils –les convencionals i les d’AVE, també les de l’eix Mediterrani (?). Avui Madrid concentra la seu de les grans empreses de producció, les de serveis i les financeres, i pot fer pagar impostos més baixos atesa la bona salut de les seues finances en tindre de l’estat inversions de tota mena. Però a més, concentra el poder polític, el poder mediàtic i el d’allò que es denomina la Brigada Aranzadi –els alts càrrecs dels grans cossos de l’administració: del poder executiu, legislatiu, judicial, militar i eclesiàstic-. Avui Espanya és Madrid i la idea d’Espanya és la mentalitat que destil·la aquesta concentració de poder i d’interessos, centralista, uniformista i castellanista. Les declaracions dels implicats a la Gurtel fan una fotografia impagable d’aquest poder, públic i privat, concentrat a la llotja del Bernabeu, fent negocis confessables i inconfessables.

Què fan la resta de les ciutats de l’estat davant d’una competència tan desigual? No haurien de treballar en xarxa per fer front a aquesta situació.? En el cas del Corredor Mediterrani, per posar l’exemple més recent on se’ns ha quedat cara d’idiota una vegada més, no haurien de plantar cara també les altres ciutats de l’estat?. Barcelona ho fa a mitges, i València?: No juga a la lliga europea, però vol jugar a la lliga de l’estat?. Per poder-ho fer caldria que fos el cap i casal del País, però dubte que arribe a ser-ho de la seua àrea metropolitana. Si la Declaració de València és l’inici d’una nova etapa, benvinguda siga. El cas d’Alacant és pitjor.

corredor_central_i_med_tv3El Corredor Mediterrani, el preferent per a nosaltres perquè ens connecta a Europa, significa el 50% de la població de l’estat, el 51% de les exportacions, el 45% del PIB, el 47% del teixit productiu, el 46% dels llocs de treball, el 63% del trànsit de mercaderies portuàries… Aquestes dades el justificarien des del punt de vista de la racionalitat econòmica i mediambiental, no només des del País Valencià estant, sinó també des del punt de vista estatal. Però la qüestió no és racional, és la manifestació del nacionalisme espanyol: cal dificultar les relacions econòmiques entre Catalunya i València (que vol dir també entre els ports, els aeroports i amb Europa). També passa el mateix amb el corredor de l’Ebre: Si ací tenim el coll de botella de Vandellòs, allà està el de Castejón de l’Ebre: A la pàgina web de Renfe podeu voreu que de València a Saragossa per tren (246 Km) el temps del trajecte és de 5 hores; de València a Bilbao (472 Km, via AVE Madrid) és de 8 hores, i el de Barcelona –Bilbao (467 Km) de 7 hores. Aquesta és la comunicació ferroviària entre les principals ciutats de l’estat després dels milers de milions invertits en l’AVE: allò que no va a Madrid és ignorat, encara que el balafiament de recursos siga enorme.

Cal congratular-se perquè la nova Generalitat i també els empresaris n’han donat un suport decidit a la reclamació. Tot i que, aquests últims, de coneguda actitud reverencial amb el poder (encara recordem la seua posició en la desfeta del sistema financer valencià o en l’aposta per “l’eje de la prosperidad”), no pogueren evitar dir: “Espanya a més de radial també ha de ser perimetral”. No està gens malament el joc d’equilibris!. Pitjor ha estat la premsa regional: “el president de la Generalitat no acudirà a l’aquelarre nacionalista” referint-se a l’acte pel Corredor Meditarrani de l’Institut Villalonga.

L’Espanya radial condemna a València i a Alacant a ser “estacions termini”. La qüestió és si els nostres empresaris estarien per elaborar un nou relat de País, és a dir, si voldrien recuperar les relacions històriques amb el Mediterrani: les Balears, l’Algèria, les Dues Sicílies, amb l’Occitània, clar que amb Barcelona i Saragossa i Europa, i també amb Granada, i amb Lisboa via Ciudad Real. Un relat molt més ric, i més si va acompanyat per la reindustrialització i la millora de la productivitat i dels salaris, que el d’una visió radial que ha transformat l’estructura econòmica de la Península a un cost, material i immaterial, excessiu i massa sovint insuportable.

Publicat originalment el 21/02/2017 en eldiario.es
Reproduït amb el permís de l’autor

llenguatge

UNA KOINÉ PERILLOSA

Juli Capilla

Juli Capilla

“No he cambiado de tierra, / Porque no es posible a quien su lengua une”. Heus ací uns versos eloqüents del poeta Luis Cernuda, expressats amargament en el seu exili a Anglaterra, durant el franquisme. Potser el poeta haguera volgut desvincular-se per complet de la seua pàtria, dissortat país per qui sentia llavors, en aquells moments d’ostracisme castrant, una desafecció manifesta. I, tanmateix, li va ser del tot impossible desmarcar-se’n, pel vincle que hi sentia, per un amor gairebé incondicional teixit a força de paraules, les del seu castellà pulcre i diàfan. Tal era la unió entre esperit i paraula, entre l’home i la parla.

No és l’únic cas d’escriptor ibèric que es va aferrar, la passada centúria, a les paraules de la seua llengua per manifestar una adhesió patriòtica incondicional. Vicent Andrés Estellés, sense anar més lluny, va fer palesa la seua estima per la llengua del seu poble: “Em moriré escrivint els millors versos de l’idioma català en el segle xx”. Celso Emilio Ferreiro ho expressava en el seu gallec ancestral: “Lingoa proletaria do meu pobo / eu fáloa porque sí, porque me gosta / porque me peta e quero e dame a gaña”. I Fernando Pessoa, el més internacional dels poetes portuguesos de tots els temps, va dir, lacònicament, en una ocasió: “A minha pàtria é a lingua portuguesa”.

Però aquesta afecció per la llengua pròpia, aquesta proximitat de caràcter afectiu o sentimental que en fa, de l’idioma nostre, un estendard irrenunciable, sembla que cada vegada és més feble o, si més no, presenta escletxes evidents; al segle xxi, si més no. I no em referisc tant a la indiferència –en el millor dels casos– o a l’hostilitat –en el pitjor– que alguns valencians mostren envers la llengua pròpia, sinó al pragmatisme asèptic que professa i practica alguna gent en la societat actual: n’hi ha qui parla als fills en anglès, sense pertànyer a la corona britànica ni a cap de les nacions de la Commonwealth. No és broma. Ho he comprovat al carrer, a Dénia i a Gandia, per exemple, i us puc assegurar que, per la dicció –i si m’ho permeteu també, per l’aparença– no pareixien britànics.

Em sorprèn aquesta pràctica; minoritària encara, sí, però preocupant –almenys al meu modest parer. No tinc la força moral per a jutjar aquesta gent tan peculiar. I no sóc qui per a dir-li a ningú en quina llengua han de parlar als fills. Però m’espanta aquesta pràctica lingüística que desproveeix la llengua de tot allò que la caracteritza més enllà del codi merament lingüístic i en fa un instrument de comunicació estricta, sense matisos, sense cap tipus d’arrelament amb el medi circumdant, tallant de soca-rel, valga la redundància, qualsevol lligam amb els avantpassats, amb el llegat cultural que tota llengua atresora. O és que no es perd res amb aquest canvi pragmàtic? I què hi guanyem?

L’adaptació a les exigències del mercat n’és el més obvi, dels “avantatges”. Els individus que inhalen l’anglès directament dels seus pares no anglesos parlaran fluidament aquest idioma i, per tant, podran integrar-se més fàcilment en l’esquifit àmbit laboral. Però, realment, és necessària aquesta pràctica? Els qui es crien en la llengua materna dels pares, no podrien ser tan competents en anglès com els que ho fan directament en aquest idioma? Parle únicament d’una competència comunicativa. No crec que calga una immersió tan exigent com artificiosa per ser solvent en anglès. Hi ha mil maneres d’aprendre’l. Ara més que mai. Perquè és omnipresent: a Internet, al cinema, a la publicitat, pertot arreu.

Sincerament, em fa l’efecte que amb aquesta pràctica perdrem més d’un llençol pel camí. Puc entendre la necessitat que hi ha ara d’una koiné que ens permet una comunicació amb les persones de qualsevol part del món. Més encara, és del tot aconsellable i necessària, aquesta adquisició, la de l’anglès. També la d’altres llengües no seria baldera. Ens hem parat a pensar per què no ens interessem tant com amb l’anglès per la resta de llengües del món? Els idiomes enriqueixen. Ens fan més humans, més tolerants, més permeables a la diferència. Clar i ras: no estic en contra de l’anglès, en absolut. Però fer-ne un objectiu primordial, substitutiu i anorreador de la llengua pròpia, em sembla una barbaritat; un empobriment imperdonable.

Tota tria és ideològica, per bé que no tothom tria conscientment. Molta gent es deixa arrossegar per les inèrcies socials, les modes, els prejudicis que imposen els poderosos. Potser estem assistint, sense adonar-nos-en, a un procés lent de colonització cultural que passa per l’adquisició d’uns hàbits quotidians –sobretot d’oci– que afavoreixen la puixança econòmica dels que la promouen, i que implica també l’assumpció com a pròpia de la llengua dels amos.

La diversitat lingüística és una riquesa que no podem balafiar alegrement o inconscient, com si no tinguera importància, com si fóra sobrera, aquesta varietat, com si la llengua fóra únicament un vehicle de comunicació immediata, com si fórem autòmats, els usuaris hipnòtics d’una llengua asèptica: inodora, incolora i insípida.

 

Escultra "25 d'abril" d'Antoni Miró

Escultra “25 d’abril” d’Antoni Miró