Sin-título-1

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. LUCIA CASTELLÓ, SOPRANO

Lucia Castelló

Lucia Castelló

Una circumstància inesperada em donà l’oportunitat de poder conéixer personalment a esta gandiana de pro -saforenca més bé-, cantant lírica a nivell internacional, que s’ha obert camí en el complicat món de la música clàssica des de la seua residència a Viena, on viu des de fa més de 15 anys. Va ser amb motiu de l’estrena mundial a València de la cantata “Paisatge matinal”, peça composta per Antón Garcia Abril –allí present- amb textos en valencià de Carles Salvador, per a commemorar el 250 anys de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Una afonia imprevista de la cantant ens va fer pensar als organitzadors en modificar i fins i tot anul•lar l’acte.
Amb una professionalitat exemplar i una voluntat de ferro, Lucía Castelló va pujar a l’escenari tot sabent les seues limitacions, i va poder fer la cantata, que va ser rebuda amb forts aplaudiments pel públic, l’autor i pels propis companys d’escenari: el pianista Alejandro Zabala i el Quarteto Bretón. Malauradament la cantant ja no va poder seguir amb el programa previst, les ”Cançons d’absència”, obra de Vicent Torres, un altre poeta valencià també present, però l’única peça que va poder interpretar va deixar els assistents fortament impressionats. En acabar el concert vam parlar amb ella de Gandia i dels nostres indrets comuns.
Lucia Castelló va nàixer a Gandia i pertany a una ampla família de músics. Sa mare, Asunción Cartagena, pianista i professora de molts gandians, els seus quatre germans i molts cosins han estat tocats per l’art en general i per la música en particular, imbuïts per l’àvia Mª Joaquina, fundadora de la saga. Té també la nostra artista una relació especial amb Xeraco, on son pare va ser interventor de l’Ajuntament. Estudià piano i cant a Gandia, amb Salvador Carbó, José María Pérez Busquier i Ana Luisa Chova. Una vegada finalitzats els estudis musicals al Conservatori de València es traslladà a Viena on va ser alumna de la soprano americana Carol Byers i on començà la seua activitat professional. Encara hui continua vivint a la capital austríaca, casada i amb un fill, però torna a Gandia sovint i estiueja a la platja de Daimús.

La seua veu, segons els crítics, es d’una gran bellesa, neta i potent. Veu lírica, redona, amb ample registre, s’acobla a les intencions del compositor i procura ser fidel a la partitura, cosa que li ha fet ser intèrpret preferida d’autors com l’esmentat Garcia Abril. Amb ell va enregistrar La Luz de tu interior (2015), un CD de 28 cançons del qual es va fer un vídeo promocional justament a Gandia, a la Casa de la Marquesa, el mes de maig de 2017.

Lucia Castalló-1

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Quasi sempre acompanyada per Alejandro Zabala al piano i centrada majoritàriament en música espanyola, Castelló té un repertori que abasta a Guridi, Falla, Turina, Palacios, Rodrigo, Martín i Soler, Monsalvatge o Matilde Salvador. Ha intervingut com a soprano lírica en personatges d’òperes tan coneguts com la Cleopatra de “Julio César” de G.F. Händel, la comtessa de “Les noces de Figaro” de Mozart, Nerone de “La coronació de Popea” de Monteverdi, i un bon grapat d’operetes i leds més.

És, però, el repertori de cançons de poetes de renom, musicats per compositors actuals, el que li ha proporcionat un reconeixement en el món de la lírica i, en conseqüència, a muntar a Viena la direcció artística d’una empresa de música clàssica espanyola (clasicaEs).
Lucía Castelló, a pesar de viure i treballar lluny d’ací, no s’ha desvinculat mai de la seua llengua i cultura, com ho demostren el repertori valencià de poemes i cantates i també la relació habitual i sincerament afectiva amb la seua terra d’origen. De les seues visites professionals aquests darrers anys hi ha testimonis a la premsa, ràdio i televisió locals. És una dels les persones il•lustres que encaixa perfectament en esta sèrie titulada “Més enllà de Sant Joan” protagonitzada per gandians i gandianes que han eixit del nostre cercle i que son un bon eixemple de força i vàlua personal.

Alberto Peñín,
conseller del CEIC Alfons el Vell

Lucia Castelló en València

Lucia Castelló en València

guernica-780x515

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. ROSARIO PEIRÓ CARRASCO

Rosario Peiró 1-Rosario_Peiro--a-retallarCarrasco és un altre dels personatges saforencs que ha desenvolupat la seua trajectòria professional fora de la comarca. Actualment treballa al front de les col·leccions del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía  (MNCARS) de Madrid.  Va nàixer a Beniarjó i estudià al Col·legi de les Carmelites i a l’Institut Maria Enriquez de Gandia. Amplià la seua formació a Barcelona, on es graduà en Història i va cursar les especialitats d’arqueologia i d’art contemporani. Va fer pràctiques a la Fundació Tàpies, amb Manuel Borja-Villel de director i, posteriorment, amb una beca, se n’anà a la Universitat de Washington (EUA) per eixamplar coneixements amb un màster de Museologia. A Nova York va cursar durant tres anys estudis de Teoria i Crítica de l’Art mentre treballava al MoMA en la preparació d’una exposició retrospectiva de Jasper Jones.

De tornada a Espanya treballa al MACBA comissariant  i dirigint projectes expositius i també imparteix classes de Teoria de l’Art a la Universitat Pompeu Fabra. L’any 2008 Manuel Borja-Villel és nomenat director del MNCARS i Rosario Peiró s’uneix al seu equip com a directora de l’Àrea de Col·leccions, on encara continua, reconeguda ja pel món artístic internacional.

Solana, Dalí, Gris i Miró a la col·lecció del Reina Sofia.

Solana, Dalí, Gris i Miró a la col·lecció del Reina Sofia.

A banda del seu quefer diari dedicat a la investigació dels fons del museu, al comissariat d’exposicions (la primera sobre La irrupción del siglo XX: utopías y conflictos, 2009, tractava l’inici de la col·lecció del  Museu entre 1900-1945 i de les avantguardes artístiques), i  a editar i dirigir publicacions. Recentment ha dedicat sobretot el seu temps a la joia del museu, el Guernica de Picasso, que el propassat 2017 va fer 80 anys.

Va coordinar la gran exposició monogràfica  Piedad y terror en Picasso: el camino a Guernica, (comissariada per T. J. Clark i A. Wagner), amb més de 150 obres del pintor pertanyents al Reina Sofia i a unes  30 institucions i coleccions privades de tot el món (Musée Picasso, Centre Georges Pompidou, Tate Modern o el MoMA) i una exposició de dibuixos  preparatoris, sense oblidar la del Pavelló d’Espanya en la Fira de París de 1937, obra de l’arquitecte Josep Lluís Sert, l’espai per al qual es va encarregar l’emblemàtic quadre a Picasso. Esta mostra va rebre entre abril i setembre més de 680.000 visitants i tingué una amplíssima repercussió*.

3- Guernica amb gente (tret d'internet-ABC)

Sobre el món del Guernica va muntar també el seminari  Guerra y catástrofe  (1929-1945), i hi posà en funcionament  i dirigí el  Fons Documental Guernica (1937-1949), el qual, des de 2015, ha compilat una exhaustiva documentació històrica, en gran part digitalitzada (més de 2.000 arxius) i que en format de web-arxiu interactiu permet consultar els més interessants documents relatius i visualitzar amb detall la famosa obra. Aquest servei ha convertit el Centre en referència obligada per al coneixement del Guernica per la qual cosa acaba de rebre el Premi Webby, WEBBY 2018 a la millor web cultural del món.  guernica.museoreinasofia.es

A hores d’ara Rosario Peiró es troba preparant una exposició de fotografia dels anys 50-60 per al 12 de juny amb la col·lecció d’Adolfo Autrich i per a després de l’estiu una mostra commemorativa del quaranta aniversari de la Constitució Espanyola amb una gran col·lecció d’obres adquirides en estos anys d’autors poc representats a les sales generals del Museu.

Tot i això encara té ben presents les seues arrels familiars i alguns dels seus professors de l’Institut gandià, com són Mª Carmen Fernández  i Santiago La Parra, que li despertaren el gust per l’art i la història.

És l’objectiu d’aquestes pàgines recuperar i donar a conéixer a una saforenca  que ha fet la seua exitosa trajectòria professional “més enllà de les revoltes de Sant Joan” i de la qual ens sentim ben orgullosos. Estic segur que sentirem parlar prou d’ella en el futur.

Alberto Peñín

* Piedad y terror en Picasso: el camino a Guernica 

96762422_o

EL MAIG DEL 68 SENSE ENYORANCES

Enri Ferrer Solilivares Membre del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

Volíem aprendre francés, després d’haver-ho intentat amb l’escolar Perrier o les estranyes converses de l’Assimil, tan irònicament imitades en La cantant calba de Ionesco. Ens calia la immersió lingüística que només ens podia oferir una estada a França, encara que fóra mitjançant alguna associació d’intercanvi o en algun efímer treball.
El llarg camí en un autobús de 1968, tan freqüentat pel nostres paisans emigrants, ens va deixar al mateix París, el somni tricolor de les nostres desitjades llibertats. I de sobte, al carrer, les Companyies Republicanes de Seguretat, envestint amb contundència aplecs de jóvens, com anyells conduïts a l’escorxador. Tot això –ho sabíem d’alguna manera- també formava part d’allò que ben prompte tindria el rètol de revolució del maig del 68, sobretot quan els treballadors de la indústria hi van confluir.
Els eslògans, amb la típica brevetat francesa, sempre començaven per un voluntariós Il faut… Cal fer un pas avant, cal crear un món nou. Fins i tot encara ens ve a la memòria aquell apocalíptic Il faut détruire la destruction. La utopia a l’abast de la mà. Era potser la moneda menuda dels seriosos capitals intel•lectuals dels Sartre, Lefevbre, Marcuse o Lacan, que omplien llibreries sense compradors, també amb la companyia del Livre Rouge d’un tal Mao, l’omnipotent xinés de la Revolució Cultural, iniciada en 1966, un escarni més de la pobra cultura, indefens parrac que tot ho tapa.
Aquella joventut va trencar molts convencionalismes, però no les estructures fonamentals del poder polític i econòmic. Les divisions franceses en territori alemany, a penes van tornar a creuar la frontera, van deixar quasi tot al seu lloc de sempre. Resseguir la petjada que ha deixat aquella excepcional primavera de 1968 és una agredolça incursió en la memòria personal i col•lectiva, una incursió que també és alliçonadora, com tota experiència important o tota oportunitat perduda o aigualida.
Ha passat mig segle. Sembla que, en cada etapa de la història, cal esperonar la joventut amb algun manifest com el Indignez-vous!, de 2010, també a França, escrit per Stéphane Hessel, fill de l’escriptor alemany Franz Hessel , que va morir en 1941 al camp de concentració francés de Les Milles. Tres anys després el seu fill, des de França, va ser internat en el camp de Buchenwald. No deixa de ser irònic que la indignació d’un sector de la joventut actual és coetània dels moviments neototalitaris, sobretot d’Alemanya i França, com també els casos d’alguns països de l’antic camp soviètic i que ara, aixoplugats en la Unió Europea, tornen a mostrar maneres ben poc democràtiques. Les veus, com la de Hessel, formades en l’infern d’experiències terribles, són un avís d’extrema importància per a fer front a les espentes de la història que no permeten enyorances, sinó una actitud de resistència intel•ligent i una gran dosi de dignitat humana, per tal de no tornar als sagnants êtendards de la tyrannie… tot evocant l’himne dels nostres veïns i amics francesos.

Paris-Mayo-1968

Sants de la Pedra

PLAFONS CERÀMICS EN ELS CARRERS DE GANDIA

Des de la seua aparició en el Neolític, la ceràmica ha acompanyat  l’home en totes les seues manifestacions, des de les imatges de la seua vida espiritual fins a l’ajovar domèstic i els materials de construcció del seu habitatge. Fou també un dels primers materials que l’home va fer servir per a desenvolupar les seues aptituds estètiques.

En el territori valencià sempre ha estat una indústria rellevant. Els ibers que habitaren aquestes terres, edetans i contestants, desenvoluparen una ceràmica de gran qualitat i un estil decoratiu propi i diferenciat. En el s. XV la ceràmica daurada, produïda principalment a Manises, omplia les taules de l’aristocràcia i la reialesa europea fins a anar exhaurint-se la seva esplendor eclipsada per les novetats  estilístiques i tècniques, provinents del Renaixement italià.

27 Benipeixcar, Sagrada Familia,En aquesta època començaran a difondre els retaules devocionals ceràmics situats als carrers i dedicats a algun sant. Aquests panells són una manifestació artística popular situada en espais públics que expressen el gust i l’estil d’una època. Però,  també contenen un important valor documental. Sovint trobem escrits el nom del sant i, de vegades, la data i el nom de la persona o col·lectiu que ho va encarregar. N’hi ha que contenen el relat escrit d’un miracle o una jaculatòria. També ens permeten comprovar els canvis en les devocions populars fins a relegar un sant en benefici d’un altre com una moda dels cultes. I constaten les transformacions i els avanços tècnics que van produint-se. Els panells del s. XVIII exhibeixen un estil popular amb una pinzellada expressiva i fluida i un cromatisme lluminós i ben equilibrat, malgrat disposar solament de cinc colors: groc, taronja, blau, verd i marró púrpura. A poc a poc s’ampliarà la paleta de colors i es popularitzarà l’ús dels fons amb aerografia. Així mateix, sorgiran pintors de ceràmica amb formació acadèmica que mostren un dibuix més rigorós i un tractament del color més elaborat, malgrat perdre’s el sabor popular i la pinzellada espontània.26 Benipeixcar, San Juan de Ribera y San Martín

En els últims temps la pressió urbanística ha modificat irreversiblement el paisatge cultural urbà, amb la desaparició d’una part del patrimoni històricoartístic que ha format part, durant anys, dels carrers de la ciutat. Els plafons ceràmics, que en alguns casos van arribar a ser sufragats pels veïns d’un carrer o els membres d’una confraria, no han pogut salvar-se a aquesta sostracció del patrimoni popular, a pesar que la Llei de protecció del patrimoni cultural valencià  protegeix tots els panells anteriors a 1940. Cal recordar que, al contrari del que sol pensar-se, els panells protegits no pertanyen als propietaris de la façana en la qual estan ubicats, sinó, són de propietat pública.

Molts pobles de la Safor han conservat en els seus carrers tot aquest patrimoni, al contrari que ha succeït a Gandia que, fins i tot recentment, ha perdut un nombre considerable de retaules amb total impunitat. Conéixer i apreciar aquestes obres artístiques ajudarà al fet que no desapareguen i es conserven, si és possible, en els emplaçaments originals.

Boro Mañó.
Tècnic en Ceràmica i Llicenciat en BBAA.

 

32 Sants de la Pedra

Bergamin

ALFONS ROIG I JOSE BERGAMÍN: “EL MEU MÓN NO ÉS D’ESTE REGNE”. (VI)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Com bé diu Maria Teresa León en les seues memòries, “la història de la democràcia està escrita en tinta blanca sobre paper blanc. És molt difícil de seguir.” Este és l’esperit d’estos breus escrits: seguir una línia de la història de la democràcia de la mà dels seus protagonistes. A més de les qüestions artístiques, que per a ell estaven lligades a la formació de l’esperit, a Alfons Roig el movia voler saber i que es fera la llum sobre la història recent, assumir la responsabilitat de la seua generació i deixar als joves el camí net per a fer una vida en llibertat.

José Bergamín en la Inauguración del II Congreso Internacional de escritores para la Defensa de la CulturaEsta darrera entrada sobre Alfons Roig i la generació del 27, voldria dedicar-la no sols a José Bergamín, el que fora president durant la II República de l’Associació d’Escriptors Antifeixistes i del II Congrés d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura del 1937, sinó també a d’altres intel·lectuals del moment. És per això que m’agradaria esmentar-los, si més no, per tal de recordar també a altres republicans exiliats, dels quals no tenim documentació, però que sabem per referències que Roig va conéixer i apreciar. Per exemple José Herera Petere, amic de Bergamín i Zambrano, col·laborador de la revista Cruz y Raya i autor d’En España ya todo está preparado para que se enamoren los sacerdotes. El pintor Luis Fernández, l’escultor Baltasar Lobo o l’escriptora Mercé Comaposada i Guillén, exiliats a Paris, del cercle d’amics de María Zambrano i propers a Picasso.

Tornant a José Bergamín, va tenir les seues filies i fòbies, com a bon polemista. Fernando Delgado, fent memòria de les converses amb Vicente Alixandre, el descriu com un “àcrata impertinent, de catolicisme heterodox i lúcida actitud intel·lectual”. Vicente Aleixandre, Aurora de Albornoz i María Zambrano sempre l’ajudaren i el defensaren. Per algú d’ells es conegueren Alfons Roig i José Bergamín el 19 de setembre de 1956, a Paris, i després es trobaren unes quantes vegades en diferents viatges. Al seu diari, Roig el qualifica d'”intel·ligentíssim, fi i brillant”.

Per fer una breu semblança de Bergamín, direm que va nàixer a Madrid en 1895 i va morir a Donostia en 1983. Va estudiar dret a la Universitat Central de Madrid, on va freqüentar les tertúlies literàries i va conéixer els escriptors més destacats del moment. Els seus primers articles van aparéixer en la revista Índice, dirigida per Juan Ramón Jiménez, en els anys 1921 i 1922. Va ser en esta revista on, segons ell, va sorgir tota la nòmina d’escriptors de la Generació del 27, nom que detestava, perquè ell preferia denominar-la “Generació de la República”. Amb la proclamació d’esta en 1931, assumeix diversos càrrecs polítics. En 1933 funda i dirigeix la revista Cruz y Raya, revista d’orientació catòlica progressista i, segons Maria Teresa León, també és seu el títol de la revista El mono azul, tan important en els anys de la Guerra Civil.

La guerra el va sorprendre a Madrid on presidí l’Aliança d’Escriptors Antifeixistes, des de la seua fundació. Organitzà també el II Congrés celebrat durant juliol a València, que inaugurà amb un discurs en el qual citava a Sant Agustí, a Santa Teresa i destacava la part divina de la persona. A València col·laborà en la revista Hora de España, al costat de María Zambrano, Ramón Gaya, Emilio Prados, Antonio Machado i altres. En 1938 viatja a Paris per treballar a l’ambaixada com agregat cultural i s’hi quedarà fins al final de la guerra. El 6 de maig embarca cap a Mèxic, on romandrà fins a 1946. Durant el seu exili va viure a Mèxic, Veneçuela, Uruguai i França, fundà diverses editorials i escriurà bona part de la seua obra, assaig i poesia principalment.

El 1958 va aconseguir un visat per a viatjar a Espanya i es quedà quatre anys, fins que la seua signatura en una carta oberta al llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, on es demanaven explicacions per tortures infligides a miners a Astúries, el va dur a refugiar-se en l’ambaixada d’Uruguai a Madrid. Aleshores va fugir del país, on ja no va poder tornar fins al 1970. En els darrers anys a Madrid es va convertir en un dissident de la “transició” i va publicar el manifest “Error monarquia: el meu món no és d’este regne”, i es va “exiliar” a Euskadi, on morí en 1983.

IMG_4092L’any Roig s’ha acabat, però cal que continuem fent estos exercicis de recuperació de la nostra memòria. No s’hi val a amagar els draps bruts. Tenim documents i testimonis de primera mà que cal airejar, més que res per a evitar la manipulació i el negacionisme. Si no veiem les pedres, tornarem a caure. Saber és dur, però no val a girar el cap. És un exercici de responsabilitat. Per sort tenim veus valentes entre els deixebles de Roig, com la de Ximo Garcia Roca, que en la seua conferència “L’església en temps de la dictadura i el cas d’Alfons Roig”, ens va donar una lliçó memorable recordant al mestre, conferència que es pot llegir a la pàgina web del CEIC Alfons el Vell. Em quede amb la frase que segons Garcia Roca resumeix la convicció de Roig: “quan busques la veritat, trobes el bé; i si busques el bé, allò que apareix és la bellesa.”

 

 

Diaz Cuyas

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. EL MÓN DE PEPE DÍAZ, CRÍTIC D’ART

Poetes en el museu. Entre la literatura i l’art.

José Díaz Cuyá

José Díaz Cuyá

José Díaz Cuyás (Gandia, 1962) és un altre dels gandians il·lustres que un dia se’n va anar travessant les revoltes de Sant Joan i a hores d’ara és pràcticament un desconegut  per a nosaltres. La veu de Pepe Díaz és quasi imprescindible en la crítica i el pensament de l’art contemporani. El seu nom, alineat als moviments més renovadors i heterodoxos, apareix sovint en la direcció de revistes especialitzades, en el camp de la investigació i en escrits, conferències, seminaris, debats o fórums de l’efervescent món de l’art contemporani.

Va nàixer a Gandia i estudià primer als Jesuïtes, després al Col·legi Cervantes i més tard, intern, a la Universitat Laboral de Xest. Les vacances sempre el retornaven a la seua ciutat, on  repartia el temps entre la família, la mistela del Telero, el Cineclub Ateneu i el grup ecologista, com ell mateix ens conta. Acabat el batxlllerat es gradua en Història de l’Art a Madrid (1986).

Començà a donar classes d’Estètica i Teoria de l’Art en l’Escola de Belles Arts de Madrid i d’Història de l’Art a Ciudad Real, fins que el 1989 es trasllada al Centro Atlántico de Arte Moderno, CAAM, de Las Palmas per posar en marxa el departament de documentació i exercir de coordinador de l’activitat pública del centre. Doctorat en el 95, es queda a CanJosé Díaz Cuyáàries, d’on era la seua mare, impartint classes, des de 1999, com a professor d’Estètica i Teoria de l’Art de la Universitat de La Laguna. Allí s’ha quedat a viure.

Destaca com a referència del seu tarannà l’assaig «Contra la Historia y el Arte en general: la tarea crítica de Ángel González y Juan José Lahuerta» (2014), dins del projecte “Desacuerdos 08” sobre art, polítiques i esfera pública a l’Estat Espanyol.  En 2003 enceta una línia que situa el cos humà com intermediari necessari per a entendre qualsevol experiència artística. Uns anys abans havia començat a dirigir la Revista de pensament crític contemporani ACTO (2001-2009), amb monogràfics tan cridaners com els dedicats a Duchamp, el sol, la rialla o els fantasmes. És destacable també l’anàlisi de les avantguardes dels anys 60 i 70, amb els corrents d’acció i perfomances.

Revista "ACTO"

Revista “ACTO”

Ha estat comissari d’exposicions, coordinador d’activitats al voltant de l’art experimental i articulista provocador amb textos com “La rarefacta fragancia del arte experimental en España. De la revuelta a la posmodernidad (1962-1982)” (2011) “Yves Klein entre caníbales” en la Revista de Occidente (2012); Fou ponent, també, del curs “El territorio incierto de la teoría del arte en el capitalismo académico” (2010) dirigit per Yaiza Hernández.

En l’actualitat és coordinador del grup d’investigació anomenat “TURICOM, Turismo, Cuerpo y Muerte en la cultura del ocio”, un grup interuniversitari amb seu a la Universitat de La Laguna, i anteriorment ho fou d’un altre grup interuniversitari que treballà sobre “La formación del artista: investigación y capitalismo  académico” entre Madrid-Navarra-La Laguna, financiat pel Museu Reina Sofía. En el primer, format a partir del monogràfic sobre “Art i Turisme” en la Revista de Occidente (2012), ens parla d’una suggeridora connexió entre els dos conceptes, alhora que les seues reflexions del fet artístic, sempre transversals, ens col·loquen davant dels més actuals dilemes de la producció cultural que tant ens afecten a la societat valenciana en general i al CEIC Alfons el Vell en particular.

Tot just fa uns mesos Díaz Cuyás escrivia sobre “Poetas en el museo. Entre la literatura y el arte, la poesía experimental no encuentra su sitio en la historia. Una muestra en el MUSAC (León), lo vuelve a demostrar” (El País, 17/03/2017), un article que torna a posar els ulls en la situació actual de l’art, des de les aportacions artístiques dels 60 a la valoració de la poesia experimental. El crític gandià sempre es mou en un món fronterer, per sobre de les barreres que imposen els coneixements tradicionals, de la crítica i de la història, de l’art i de l’experimentació, plenament conscient de que el seu discurs pot generar desconcert i perplexitat en el lector.

En aquest moment està enllestint un treball per al monogràfic de la revista valenciana Concreta (coordinada per Núria Enguita i Laura Vallés), dedicat a “Art i Turisme”, en el qual insisteix en les relcions entre l’art experimental dels 60 i l’inici del turisme de masses. Esperem poder llegir-lo en octubre.

Molt proper als seus amics, em manifesta –quan li parle d’aquest blog- la il·lussió que li fa connectar amb el seu poble, la seua amistat amb Charo Peiró, cap del Departament de col.leccions del Reina Sofia (Madrid) i el  reconeixement a Vicent Todolí, ambdos saforencs i dedicats a l’art i la cultura actual. Només el seu germà Paco Díaz i els amics de joventut són el lligam que li queda, prim però ben sentit, amb nosaltres. Hauríem de buscar una oportunitat per a conéixer-lo personalment i que ens parlara d’ell i d’aquests temes tan atractius.

Alberto Peñín (de la sèrie Més enllà de Sant Joan, que es publica en aquest blog del CEIC)
A propósito de La destrucción del arte Dario Gamboni en conversación con José Díaz Cuyás

A propósito de La destrucción del arte Dario Gamboni en conversación con José Díaz Cuyás

 

Rosa Mascarell amb Maria Zambrano

ALFONS ROIG I MARIA ZAMBRANO, ROMA 1955. (V)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Roma, 3 d’agost de 1955, Maria Zambrano li escriu a José Luis Cano: Mi buen amigo José Luis Cano: Gracias por haberme enviado la visita del Padre Alfons Roig. Cuando salió ayer de mi casa yo me quedé y [olía] la habitación con el aire de que había estado aquí un Santo. Renuncio a decirle cómo se me revolvieron las entrañas ¡Ay España nuestra! Que Dios se lo pague. Dígaselo Ud a él, pues yo no se lo dije. Soy tímida y torpe.

Corre la veu d’eixa visita entre els amics de Maria. Per exemple Vicente Aleixandre li escriu a Alfons Roig el 8 d’agost: “Sabía que había Vd. visitado a María Zambrano. Las noticias vuelan y se incluso que María quedó encantada y conmovida con usted”. Puc donar fe que Maria, més de trenta anys després, continuava emocionada per aquella visita en la qual, segons ella, Alfons Roig es va agenollar per demanar-li perdó en nom de l’església espanyola, una església que oficialment havia fet costat als rebels i al dictador, tot deixant de banda, quan no fent creuada, contra els republicans, els “rojos” com els nomenaven en aquell temps. La història estava repetint-se en aquell moment, l’estiu de 1955, a l’Argentina: avions amb la V de victòria i la creu havien massacrat a la gent congregada en la Plaza de Mayo. Alfons Roig estaria commocionat per aquella església amb la qual ell, religiós i home de pau, no combregava.

Epistolari Maria Zambrano - Alfons Roig

Epistolari Maria Zambrano – Alfons Roig

A l’agost de 1955 començà una bonica amistat entre el sacerdot “dissident” i la que fou la millor filòsofa espanyola del segle XX. Amistat que durà per sempre, malgrat que no arribaren a trobar-se en el moment final quan Maria tornà definitivament a Madrid, després de dubtar molt, tot siga dit. Maria tornà per morir en casa, perquè el seu llegat quedara en el poble on va nàixer en 1904, Vélez-Málaga, i per poder anar publicant mentre li aguantaren les forces. Però el país que va trobar en 1984 distava molt de ser el país que volien construir aquells joves republicans i republicanes, acomboiats amb les missions pedagògiques i la FUE, un país que volien lliure i il·lustrat.

En l’epistolari que ara ha eixit a la llum, es conten eixos dubtes. Alfons i Maria parlen de la situació del país, però també de les seues afinitats artístiques, de religió, de les penes i les alegries, i també de malalties a mesura que van fent-se majors. Una correspondència entranyable que ens fa veure la calor humana de l’Alfons i l’agraïment de Maria per sentir-se escoltada dins del seu país, i també pels torrons i llepolies que l’Alfons envia a les germanes Zambrano pel Nadal.

Es recullen també en l’epistolari cartes creuades entre la colla d’amigues i amics i que fan referència a la relació Roig- Zambrano. Molt bonica la relació amb ells de Paloma Prados, neboda d’Emilio Prados, que atén, tant a Maria com a Alfons, com una fillola sol·lícita i simpàtica.

Traure esta història a la llum, a més de complir un desig de Zambrano, ha estat una recerca enriquidora. No podem oblidar la història recent. La nostra constitució física no ha canviat des de l’època prehistòrica, no som ni millors ni pitjors, però podem dependre, tant del que és bo com del que és roín, de tot allò que les persones que ens han precedit van fer. La distància en el temps, quan llegim o escoltem història, fa les mateixes funcions que la distància del pati de butaques a l’escenari d’un teatre. Igual que al teatre, la història també ens pot emocionar i, a més a més, fer reflexionar i canviar.

 València 1937, començant per la esquerra: miliciano, Juan Chabàs, Araceli Zambrano, María Zambrano i Manuel Rodriguez Aldave.

València 1937, començant per la esquerra: miliciano, Juan Chabàs, Araceli Zambrano, María Zambrano i Manuel Rodriguez Aldave.

1200px-Exterior_del_Museu_Arqueològic_de_Gandia_(MAGa)

GANDIA NECESSITA UN MUSEU

Joan Negre Pérez Doctor en Arqueologia

Joan Negre Pérez
Doctor en Arqueologia

Durant part d’este any i el vinent, Gandia serà la capital cultural valenciana i, per tant, se li ha atorgat el paper d’esdevindre la representant dels valors, els costums i els béns -materials i immaterials- de les nostres terres. Al cap i a la fi, la seua rica història, plena d’obres literàries universals, creacions musicals i artístiques destacadíssimes, així com avenços variats en tots els camps del saber, és un exponent inavaluable del patrimoni humà de la ciutat, la comarca, i de tot el País Valencià.

Esta distinció -alhora que impuls per a la promoció dels diversos àmbits de la nostra cultura- ha estat, però, mancada d’una certa reflexió. Tres eren els eixos que devien dirigir els actes programats de la ciutat: el literari, una aposta segura a la nostra ciutat per bagatge històric; el de la cultura popular, on s’han integrat aspectes variats de les nostres tradicions; i, finalment, l’expositiu. És al darrer brancal al qual vull referir-me en les properes línies. I no per a criticar les iniciatives que s’estan realitzant, sinó per a reflexionar sobre les greus mancances que patim la resta del temps. I és que, resulta difícil entendre com la capital cultural valenciana no compta amb cap museu.

És cert, tenim el Museu Faller, però, tot i presentar una bona oferta per apropar-nos una herència immaterial tan rellevant com són les nostres festes més universals, és un espai de titularitat privada del qual no pot dependre l’oferta cultural de la ciutat. També teníem el Museu d’Art de les Clarisses. Quasi dos milions d’euros va invertir l’Ajuntament de Gandia en restaurar les obres i adequar l’hospital de San Marc per convertir-lo en un espai immillorable per conservar-les i divulgar-les. Fins que l’Arquebisbat de València, gràcies al fet que estes peces d’art formen part d’una col·lecció privada sense cap tipus de declaració d’interés públic, va decidir emportar-se-les d’allí.

01L’espai on havia sigut instal·lada aquella selecció d’obres és a més la seu del Museu Arqueològic de Gandia (MAGa). Desgraciadament, esta institució, mancada des de l’inici dels recursos necessaris, però també sense iniciativa per mamprendre activitats de promoció i divulgació de la seua tasca, és hui en dia un ens que no complix amb les seues funcions més bàsiques. Les seues accions es limiten a l’exposició permanent d’un conjunt reduït i descuidat del nostre patrimoni arqueològic, que tan sols mostra parcialment la riquesa dels seus fons, i a les activitats programades per a centres educatius i col·lectius diversos de la comarca.

Un museu com el MAGa hauria d’haver comptat des d’un primer moment amb el recolzament, econòmic i institucional, per a gestionar una més àmplia i diversificada col·lecció permanent, comptar amb la presència d’exposicions temporals -com les que diputacions i Generalitat ofereixen constantment a altres entitats- i programar xarrades, congressos, publicacions i altres activitats que feren conéixer la seua tasca en el conjunt de la comarca i més enllà. A més de tot això, la col·laboració entre MAGa i el Servei Municipal d’Arqueologia hauria de ser molt més fluida, fins al punt d’esdevindre un mateix ens que optimitzara no sols la difusió del patrimoni arqueològic, sinó el seu estudi a través de la participació en projectes de recerca.

1200px-Exterior_del_Museu_Arqueològic_de_Gandia_(MAGa)

Com pot ser que, a dia de hui, el castell de Bairén continue sent un jaciment desconegut, sense cap intervenció sistemàtica, cap pla director en actiu per a la seua posada en valor i amb zero potencial turístic? La Bastida de les Alcusses (Moixent), La Carència (Torís), L’Altet de Palau (La Font de la Figuera), la Lloma de Betxí (Paterna) o la Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna) són només alguns dels jaciments que la Diputació de València està finançant amb l’objectiu de protegir i donar a conéixer el nostre llegat històric.

Prenguem-nos esta capitalitat cultural com un nou començament per a la ciutat. Aprofitem que tenim un govern local jove i amb ganes de treballar, preocupat per construir un model de ciutat que potencie un turisme de qualitat, i que institucions privades, com el Palau Ducal, estan realitzant un magnífic treball en esta mateixa direcció. Fem un bon museu a la ciutat. No cal que siga un d’arqueologia. Pensem-ne un d’ampli on tot el patrimoni de la comarca, cultural i natural, tinga cabuda. Integrem-nos a les xarxes cooperatives de les diputacions valencianes, de manera que puguem desenvolupar projectes en comú per potenciar el turisme cultural i no-estacional.

Diversos partits polítics, de tots els colors, comentaven recentment les bondats de cedir un espai públic, l’antic edifici de correus a la Plaça dels Colomets, a la Universidad Católica de Valencia. Quin goig i quin reviscolament del centre històric suposaria, en deien. A mi m’agradaria fer una contraproposta. Enlloc de beneficiar una institució privada, habilitem de nou este espai per a la ciutadania i per a la gent que ens visite. Dissenyem a Gandia un museu, amb l’ajuda de la Generalitat i la Diputació, que realment complisca un paper protagonista en el dia a dia de la ciutat. Un que participe activament en la vida de la ciutadania i vertebre una oferta lúdica i divulgativa digna de la capital cultural valenciana.

CORREUS

DSC_0433web

LA SETMANA DE LA CIÈNCIA A GANDIA, NOVEMBRE DE 2017

Joaquin Grau Sala, catedràtic de Matemàtiques i conseller del CEIC

Joaquin Grau Sala, catedràtic de Matemàtiques i conseller del CEIC

 

La Setmana de la Ciència a Gandia és un esdeveniment de divulgació científica i de participació ciutadana organitzat conjuntament pel CEIC Alfons el Vell, el Campus de Gandia de la UPV i del Centre internacional de Gandia de la UV, així com d’altres entitats. El seu objectiu és oferir al públic de Gandia i comarca l’oportunitat de conéixer de prop el treball que realitzen els científics i les seves investigacions, motivacions i esforços. La societat en general podrà conéixer els últims avenços de la ciència i de la tecnologia.

El projecte de la setmana de la ciència ha de reunir, al meu entendre, les següents característiques: il·lusió, viabilitat, sostenibilitat, operativitat, informació, recursos, assumpció del projecte, crítica, transparència, nivell, comunicació amb la gent, i efectivitat.

Tractaré d’explicar cadascuna d’aquestes característiques i els suports amb què comptem:

  • Il·lusió: De segur que des de fa temps és una idea que a molts ens ha passat pel cap i no hem trobat mai el moment de substanciar. Va ser en l’estiu de 2016 quan Enric Marco, astrònom i conseller del CEIC Alfons el Vell, i el qui subscriu aquest article, mantinguérem una conversa amb Francesc Colomer, astrònom amic d’Enric i “pare” de la setmana de la ciència de Quart, el qual ens animà a posar em marxa aquest projecte.
  • Viabilitat: Del món de les idees a la plasmació real d’aquestes, és el camí a recórrer. Si sols ens quedem al món de la fantasia, açò no deixarà de ser una simple il·lusió. Aleshores, com podíem fer realitat aquesta fantàstica i sublim idea? En primer lloc calia fer-ne una exposició i aconseguir un convenciment dels entesos en el lloc que consideràvem oportú, el CEIC Alfons el Vell. Sembla que la idea va agradar i ens vam posar en marxa. Dues persones, i tot un organisme autònom amb capacitat per fer possible el projecte? Dels dos organitzadors es passa a un equip on estan Rafa Delgado, l’antic director, i Lluís Miret, l’actual director del CEIC Alfons el Vell, i la inestimable col·laboració de Boro Mañó. Es tracta de fer viable el projecte. Cal pensar en futur, escampar a d’altres institucions el projecte, fer-les-en partícips i millorar-lo si cal amb d’altres aportacions.
  • Sostenibilitat: El Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València, el Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València junt al CEIC Alfons el Vell, tres institucions autònomes i cadascuna d’elles amb recursos suficients, decideixen aportar experiència, professorat i mitjans materials i humans, per aconseguir que la setmana de la ciència a Gandia no sols siga el projecte d’un any, sinó un projecte ferm i sostenible per molts anys.
  • Operativitat: La concreció de les activitats suposa la selecció dels camps científics o tecnològics que s’han de desenvolupar, els ponents, professors, guies, etc. que duran a terme les activitats, i el lloc o llocs on es celebraran. És clar que els destinataris de la setmana de la ciència són xiquets, joves i adults. Aquesta diferenciació, com a conseqüència, ens porta a demanar la col·laboració de mestres i de professorat dels col·legis i instituts, sense els quals resulta impossible motivar i fer arribar la ciència als destinataris. Per tant, des d’ací demanem també la col·laboració dels professionals de l’ensenyament.
  • Informació: Cada institució (UPV del Campus de Gandia, UV Centre Internacional de Gandia, i Alfons el Vell), mitjançant la seua base de dades, farà difusió del programa complet i detallat de la setmana de la ciència.
  • Recursos: L’optimització dels recursos és un concepte que, per les circumstàncies de l’època que vivim en l’actualitat, el tenim, malauradament, prou clar. Des del convenciment que és un bé d’interès públic i sense ànim de lucre, demanen a les institucions públiques i a d’altres entitats, les aportacions que permetran donar la rellevància que correspon a aquestes iniciatives culturals de caràcter científic i tecnològic contingudes en la setmana de la ciència. L’experiència d’altres setmanes de la ciència en ciutats com València, Barcelona, Madrid, etc. permeten la confirmació d’una disposició favorable.
  • Assumpció del projecte: L’assumpció del projecte és inevitable per donar-li una vida saludable i també llarga. És per això que pretenem crear l’associació “Amics de la ciència i la tecnologia a Gandia”. Una iniciativa que s’ha constituït en altres llocs i amb un resultat fantàstic. Perquè un projecte assumit i compartit per molts és garantia de salut i continuïtat.
  • Crítica: “La qualitat d’un producte la verifica el consumidor”, almenys en primera instància. Aquesta premissa ha de presidir les actuacions i activitats de la setmana de la ciència. S’arbitrarà un sistema d’avaluació on cada assistent podrà donar la seua opinió, així com també fer comentaris al respecte, que desprès s’analitzaran i es posaran en valor.
  • Transparència: Tant l’estructura organitzativa com el format i dinàmica del desenvolupament dels actes serà pública. És donarà tota la informació per via digital i serà accessible a tothom.
  • Nivell: Un esdeveniment com la setmana de la ciència, si ha de tindre relleu i atraure un públic divers, siga o no professional o iniciat, ha de comptar amb persones altament qualificades de primera línia d’investigació. Les dues Universitats i els membres del CEIC Alfons el Vell tenen a l’abast personalitats en els diversos camps de la ciència i de la tecnologia. A més, caldrà afegir altres professores i professors d’altres universitats o institucions que amablement es presten a col·laborar-hi.
  • Comunicació amb la gent: En el projecte comptem amb el suport de la premsa, la ràdio i la televisió locals que, amb l’antelació adequada, anunciaran els actes i les activitats a desenvolupar. A més, a posteriori, hi haurà la possibilitat de fer entrevistes als ponents de les xerrades, o de donar informació detallada del dia a dia.
  • Efectivitat: Com tot projecte, aquest també té una finalitat: “pretenem acostar al públic l’extraordinari món de la ciència i la tecnologia i, si de cas, iniciar els joves en les seues possibles vocacions”. Aleshores cal demanar que les temàtiques, els tipus d’activitats, les exposicions, el cine, etc. tracten aspectes de l’actualitat de la investigació o divulgació de la ciència i tecnologia, però en qualsevol cas, cal que sempre facen aportacions novedoses o desconegudes per a la major part del públic receptor. En definitiva, que siguen aportacions “significatives”.

Amb aquesta iniciativa, tractarem de contagiar des dels més joves als més grans, des dels iniciats i amants de la ciència i tecnologia, als que només són curiosos, des dels experts i professionals d’aquests camps als que simplement no han tingut l’oportunitat de conéixer i gaudir d’aquest món apassionant.

L’èxit de la setmana de la ciència serà, si s’acompleixen els objectius previstos, l’èxit de tots els gandians, de tots els saforencs i, en definitiva, l’èxit de tots.

 

imatge portada1

EmilioPradosEnElExilio

ALFONS ROIG I EMILIO PRADOS, EL CAÇADOR DE NÚVOLS (IV)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

El passat juliol, a la Universitat d’Estiu de Gandia, Joan B. Llinares va pronunciar la que seria la seua darrera llisó magistral, on ens va parlar de Jorge Semprún com a filòsof. Un dels grans misteris que han ocupat als filòsofs ha estat la mort, preparar-se per a ella ha estat considerat com un dels exercicis vitals més decisius. Semprún pensava que la felicitat és arribar a la mort amb la convicció que s’ha fet el que calia fer. En este cas Emilio Prados va morir ben infeliç.

D’Emilio Prados Such (Màlaga, 1899- Mèxic 1962) va dir Vicente Aleixandre, amic seu des de la infància, que: “Tenía inmensamente vivo el sentido de la justicia, y más todavía: allí, en su figura infantil, en aquellos ojos humildes y con luz, vi yo por primera vez la vislumbre instantánea del rayo dulce y largo de la misericordia”. Este viu sentit de la justícia i la misericòrdia el portaren a bolcar-se completament en aquelles persones que ell podia ajudar: els xiquets pobres del barri d’El Palo de Màlaga als que ensenyava a llegir, els treballadors en demanda de salari just, el govern legítim, els xiquets òrfens arribats a Mèxic… I sempre pensava que no feia prou.

EmilioPradosEnElExilio(ArchivodelaF.M.Z.)

Prados va nàixer en una família benestant de Màlaga, preocupada per l’educació dels fills, de tal manera que l’enviaren amb quinze anys a l’Institut Escola de Madrid, la institució educativa més progressista en aquell moment. En 1918 s’incorpora al grup universitari de la Residència d’Estudiants, que es converteix en el punt convergent de les idees avantguardistes i intel·lectuals d’Europa. És en la Residència on s’inicia en la poesia de la mà de Juan Ramón Jiménez. Funda en 1926, al costat de Manuel Altolaguirre, la revista Litoral, un dels principals òrgans de difusió de la poesia de la Generació del 27.

“El cazador de nubes”, com l’anomena Federico Garcia Lorca, comença en aquells anys a decantar-se cap a posicions d’esquerra. A partir de 1932 la seua poesia es converteix en social i política, i lluita decididament en favor dels interessos republicans. A l’estiu de 1937, a València, participa en l’organització del II Congrés Internacional d’Escriptors en defensa de la Cultura, com a secretari junt amb Gil-Albert i en la revista Hora de España. En 1939 ix cap a l’exili, tot establint-se en Mèxic després d’anar penosament errant per França amb just el que portava damunt.

Remetem als escrits de José Luis Cano, José Sanchís-Banús i Patricio Hernández sobre Emilio Prados per conéixer a fons la seua personalitat i la seua poesia. En este breu article tan sols volem assenyalar la seua relació amb Roig i, cosa curiosa, els dos estudiosos de Prados deprés de Cano varen fer per conéixer a l’Alfons, el primer a París, el segon a l’ermita de Llutxent.

Segons José Sanchis-Banús, Alfons Roig “descubre a finales de los años 40 la poesia de los desterrados”, coincidint amb el fet vital del seu primer viatge a Roma i “perdre de vista el campanar del poble”. Els primers amb  qui va establir contacte personal van ser Juan Gil-Albert, recentment tornat a València del seu exili, i Vicente Aleixandre amb contactes a València, com ja hem contat en un altre article. Tant Aleixandre com Gil-Albert tenien una gran amistat amb Prados, i, donat l’interés de Roig, segurament li parlaren d’ell i de la seua difícil situació vital a Mèxic. No oblidem tampoc que per a María Zambrano Emilio era “el seu germà” i de segur que havia estat tema de conversa en l’agost del 1955, a Roma, quan Alfons hi va visitar Maria. “No tenía que haber esperado a que le animaran a escribirme. ¿Por qué? ¡Ya ve cuánta alegria! ¡Cuánto bien me ha hecho y me va a seguir haciendo!”, li diu Prados a Roig en la primera carta.

Comptem amb les cartes de Prados a Roig, però les de Roig a Prados són una incògnita que el professor Patricio Hernández està intentant resoldre. Les cartes passaven per José Luis Cano, al que era més fàcil enviar i rebre correu de Méxic, gràcies a la revista Ínsula de la que era cofundador, però potser alguna es va perdre i les de Roig deuen estar en algun arxiu a l’espera  que siguen descobertes i publicades. Són cartes d’una importància decisiva per conèixer la influència de la mística en la darrera poesia d’Emilio Prados. “¡Cuánta fe nueva me ha dado para escribir! ¡Para seguir! Nuestra palabra que duda, siempre es salvada también por la palabra misma. Pero necesita eso, la fe, la caridad y la esperanza al lado. Vd., hoy, me ha hecho nacer nueva criatura.” Paraules de Prados a Roig del 7 d’octubre de 1955 des de Mèxic.

IMG_4092En l’exposició “Alfons Roig i la Generació del 27” que ara es pot veure al MuVIM i que viatjarà a Gandia en novembre, es poden veure les cartes originals d’Emilio Prados al “Padre Roig. Querido amigo”, també la transcripció que en va fer José Sanchis-Banús en la revista Ínsula, en 1977. A més a més, podrem escoltar el 27 d’octubre, a València, al professor Patricio Hernández que aportarà nova llum sobre esta apassionant història entre el poeta filòsof que era Prados, segons ell mateix, i el “sacerdot liberal”, per obert i tolerant, que era Alfons Roig, segons José Sanchis-Banús i molts altres que el conegueren.