Marie Curie

La dona i la ciència, històries per a recordar

Ximo Grau Sala Conseller del CEIC i professor de matemàtiques jubilat

Ximo Grau Sala
Conseller del CEIC i professor de matemàtiques jubilat

Fa uns dies em vaig quedar perplex en veure i confirmar la reiterada afirmació d’un europarlamentari polonés. “Les dones no són igual que els homes. Com hem d’acceptar una cosa tan evident?” I continuava, utilitzant l’exemple del bàsquet per reforçar el seu argumentari: “Es cobra segons la talla. Els més baixos no poden cobrar igual que els més alts“.

Aquests comentaris no sé si només són masclistes, o són més aviat misògins. Però em recorden el filòsof Aristòtil que, al 300 abans de Crist, en el seu afany de menysprear la dona, considerant-la inferior a l’home, també va arribar a afirmar: “… i a més tenen menys dents que nosaltres els homes“. Em pregunte si Janusz Korwin-Mikke igual que Aristòtil s’han casat amb dones mellades… Si és així, tot té una explicació.

Estava convençut que les espècies “rares” a poc a poc anirien desapareixent i amb el temps s’extingirien. Però ves per on, en ple segle XXI hi ha rebrots i, el que és pitjor encara, hi ha “palmers que s’hi senten identificats“.

Trencant l’ordre cronològic que pensava seguir i, en defensa dels polonesos que no pensen com l’esmentat eurodiputat, a qui li falla la memòria, recordaré que una de les científiques més grans de la història va ser dona i polonesa: la química i física Marie Salomea Sklodowska Curie. Més coneguda pel cognom del seu espòs i el seu primer nom, simplement, Marie Curie. Va dedicar la seva vida sencera a l’estudi de la radioactivitat, i va ser la màxima pionera en aquest àmbit. Va nàixer el 1867 i va morir l’any 1934 i fou la primera persona que aconseguí dos premis Nobel, pels quals, literalment, va donar la seva vida, com moltes dones al llarg de la història, sempre en contra de la repressió i les limitacions per raó del seu sexe.

Molt abans, la primera dona de la Història que és anomenada científica és, sense cap dubte, Hipàtia d’Alexandria (370 d. C.), filòsofa, física i matemàtica que fou un símbol de la defensa de les ciències contra la irracionalitat i l’estupidesa de les envestides religioses radicals. Va morir esquarterada a la plaça, el 416, a mans d’un grup de fanàtics ultraortodoxos cristians, perquè consideraven una heretgia els seus treballs en filosofia, física i astronomia.

Émilie du Châtelet (1706-1749) va ser una matemàtica, física, lingüista, escriptora, traductora i filòsofa. Una dona intel·ligent i culta, màxim exponent de la física newtoniana a França, a qui només en privat li estava permès discutir de temes científics o filosòfics amb els seus col·legues. Havia de disfressar-se d’home perquè la deixaren entrar a l’Acadèmia de Ciències de París, centre de discussions científiques per excel·lència, i també en alguns cafès de la capital francesa que eren lloc habitual de reunió de matemàtics, astrònoms i físics.

Marie-Sophie Germain (1776-1831) fou una matemàtica, física i filòsofa francesa que va fer importants contribucions a la teoria de nombres i a la teoria de l’elasticitat. Malgrat l’oposició dels seus pares i les dificultats presentades per una societat sexista, va adquirir la seua formació amb els llibres de la biblioteca del seu pare i la correspondència mantinguda amb famosos i grans matemàtics com ara Lagrange, Legendre i Gauss. Fou, per tant, autodidacta i també s’havia de disfressar d’home per tal de poder estudiar en institucions matemàtiques (només hi podien entrar homes). Autografiava les seves investigacions i estudis com “M. (monsieur) Leblanc” per tal d’ocultar la seva identitat i per assistir a l’escola de París, Sophie va haver de robar la identitat de l’alumne M. Leblanc.

Aquestes dones són part d’una llista inacabable, on destaca el compromís de la lluita no sols per el saber, sinó també per la llibertat. Tampoc vull deixar de recordar:

Ada Lovelace (1815-1852 ), matemàtica anglesa, filla de Lord Byron, considerada com la primera programadora d’ordinadors perquè col·laborà en el disseny d’una màquina analítica capaç de resoldre equacions diferencials.

Sofia Vasílievna Kovalévskaya  (1850-1891), matemàtica russa i la primera dona professora universitària d’Europa a qui la Universitat de Berlín va negar la possibilitat de llegir els treballs de la seua tesi.

Emmy Noether (1882-1835), alemanya i una de les matemàtiques més grans de la història, especialista en àlgebra.

Mileva Marić, (1875-1948), matemàtica i física sèrbia, esposa d’Einstein, col·laboradora indiscutible en la tasca del seu marit, que va ser qui va assolir tota la notorietat.

Rosalind Elsie Franklin (1920-1958). Biofísica i cristal·lògrafa anglesa que tingué una participació crucial en la comprensió de l’estructura de l’ADN.

Maryam Mirzakhani, (1977) jove matemàtica iraniana, guardonada el 2014 amb la Medalla Fields i que va ser la primera dona que rebé aquest premi, equivalent al Nobel de les matemàtiques.

El meu homenatge a totes les dones, i en particular a aquelles que han dedicat el seu temps, el seu esforç i fins i tot la seua vida a la ciència, a més de lluitar per una societat igualitària.

 


Sin título-1

 

 

 

 

 

post-truth-2_399_266

POST-TRUTH

Enri Feerer Olivares

Enric Ferrer Solivares

Les modes de més enllà de l’Atlàntic ens arriben amb calculada insistència. Ara mateix ens han regalat amb la novíssima ximpleria de la post-veritat o post-truth, en el seu idioma. Ni els antiquíssims sofistes s’hi van atrevir a tant. Ara bé, no és útil rebaixar a un acudit tal moda ni considerar-la una notòria provocació. Dir, a hores d’ara, que la veritat ja no té cap funció ni en l’acció ni en el pensament humà, és com tornar als estadis més endarrerits de l’evolució. Substituir els referents essencials de la racionalitat per l’opinió personal, sempre subjecta a l’emoció del moment o al propi interès, a qui pot beneficiar?

No cal acudir a cap teoria de la conspiració. Darrere de la post-veritat, com un espantall contra la ingenuïtat dels ocells, no s’hi amaga ningú. Ja no els cal disfressar-se, perquè la seua ideologia, reiterada en els mitjans de comunicació o en els plans d’estudi, entre altres instàncies, ja s’ha convertit paradoxalment en veritat admesa en molts àmbits, sense la necessitat de verificar-la. S’hi tracta de deixar l’individu sense atributs racionals, indefens davant els allaus de la història, adaptat emocionalment a la massa, instat a viure en un permanent actualisme allunyat del passat i del futur, invitat a gaudir d’una llibertat circumscrita al consum i coronat per una buidor de llautó, constituït en un etern adolescent necessitat d’un guia amb autoritat.

Al llarg del segle XX, tant la literatura com alguns corrents artístics, ja ens havien advertit que la cultura, precisament per la seua grandesa, té un component feble, una baula fràgil que pot fer trontollar, sobretot en temps de crisi, l’edifici sencer de la condició humana. La història del segle dels horrors ha vingut a confirmar-ho, sense pal·liatius. Novel·les com Un món feliç o 1984, encara que posteriorment frivolitzades en un Big Brother qualsevol, són, a hores d’ara, profecia acomplerta en alguns dels seus aspectes.

Si la moda, qualsevol moda amb màscara ideològica, té importància, és pel seu valor de símptoma d’unes causes més profundes, com la por davant els canvis esfereïdors del nostre món, a tots els nivells. És per això que tornar als fonaments és ben necessari, com la reflexió i la crítica, un poc a l’estil dels il·lustrats o dels humanistes existencialistes i personalistes, tot passant pel garbell dels mestres de la sospita. Al capdavall, en l’estela de Kant, haurem de tornar a defendre, amb totes les conseqüències, que la persona humana és un fi en ella mateixa i no un mitjà per aconseguir un poder, un guany econòmic o un simple prosèlit. La preterida filosofia encara pot, des de la raó i la consciència recta, animar el debat i fins tot guanyar la partida als neosofistes de torn.

UnMundoFeliz_by_masg72

fiocruz_acesso_conhecimento_grande

CIÈNCIA ÉS CULTURA

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

És la ciència una part de la cultura humana? Si fem la pregunta d’aquesta manera segurament la majoria de persones respondran que sí. Nosaltres n’estem convençuts. I no sols això, sinó que pensem que la ciència, aquella part del coneixement humà que pretén entendre les lleis que governen la natura i tracta d’aplicar-les pel benestar de la humanitat, és una de les grans gestes de la nostra espècie en la història.

 

En ple segle XXI, vivim en un món tecnològic que no es podria entendre sense els grans avanços que la ciència i la tecnologia han fet els darrers 100 anys. Mirem on mirem la ciència se’ns hi apareix: en el coneixement que amaga un mòbil, en la presència discreta dels satèl·lits de comunicació, en el GPS que guia un cotxe, en les sofisticades proves mèdiques d’un hospital, en les comunicacions digitals, fins i tot en el menjar de taula…

 

Es podria suposar que la majoria dels usuaris de tecnologia coneixem, encara que siga bàsicament, els principis científics en què es basen. De fet, una part dels nostres impostos s’han invertit en la recerca que ha fet possible la recent revolució tecnològica i a més, a les assignatures científiques de l’ESO i el Batxillerat es donen les eines tècniques bàsiques per comprendre el món actual. Però, els comportaments i les accions que fan els ciutadans denoten que no han assolit aquests coneixements, que els han oblidats o que no els consideren importants en el dia a dia.

 

Cal dir que els ciutadans no podem delegar totalment en el coneixement científic. Al llarg de la vida hem de decidir de manera responsable i racional sobre diversos dilemes que la societat ens planteja i, per això, hem de posseir els criteris suficients per no errar, per tindre una opinió ben fonamentada. Sense educació científica, molts ciutadans sucumbeixen fàcilment a les falses solucions de les pseudociències i als temors de les conspiracions globals. I així observem que quan no ens curem a la primera o ens fan por les medicines ens recomanen l’homeopatia, que només és aigua amb sucre. Quan el diagnòstic és greu i el pronòstic temible, inviten a provar les medicines alternatives, com sucs i plantes, amb nefastos resultats. Però n’hi ha molt més: acupuntura, hipnosi, percepció extrasensorial, chemtrails, etc.

 

La ciència ensenya a pensar racionalment, també en l’àmbit social i cívic. Ensenya a ser crítics, a rebutjar el principi d’autoritat, a creure només les evidències contrastades. El mètode científic és un dels grans invents de la humanitat. I per això que la ciència s’ha de considerar part de la cultura humana. En aquest temps ja no s’hi val a ser de lletres i no voler saber res de ciències, ni al contrari: cada vegada és més important la ciència transversal.

 

És veritat que comprendre els nous avanços científics requereix un esforç de vegades superior al que exigeixen altres branques del saber. Per tal de resoldre aquesta dificultat va nàixer fa segles, de la mà de Galileo Galilei, la divulgació científica, amb la qual els científics expliquen de manera didàctica el seu treball i els seus descobriments. És d’alguna manera un retorn agraït dels científics a la societat per la confiança i la inversió econòmica que s’ha hagut de fer per la seua recerca. I per això actualment, encara que tímidament, la divulgació científica comença a demanar-se en les convocatòries de fons científics.

 

El CEIC Alfons el Vell, ben conscient d’aquest requeriment i amatent a totes les branques del coneixement, ha ofert els darrers quatre anys diversos cicles de conferències de ciència i tecnologia a càrrec de científics de la Safor i, vist l’èxit assolit, es vol eixamplar aquesta vessant a partir d’enguany, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València amb activitats d’alguns dels seus investigadors. En el futur, la nostra voluntat és engrescar també la Universitat de València i els centres d’ensenyament secundari de la comarca.  Si ho aconseguim, no sols explicarem el món amb els ulls de la ciència, sinó que transformarem aquesta acció en una eina de cohesió social i també cultural.

 

Però la visió exposada fins ací, de vegades no està clara a tot arreu. Valga com a exemple el cas que es comentà en la passada reunió científica de la Sociedad Española de Astronomía, celebrada el juliol a Bilbao: un interessant projecte de divulgació de l’astronomia fou rebutjat d’una convocatòria del Ministeri de Cultura per no considera-lo “cultura”.

 

De vegades qui hauria de donar llum, dóna fum. Encara resta molt per avançar i hem de dir-ho ben clar: sí, la ciència és, ha sigut i serà part de la nostra cultura.

 

 

Sin título-1

REFLEXIONS SOBRE EL PATRIMONI DE GANDIA

Isabel Canet

Isabel Canet

Quina és la situació actual del patrimoni cultural de Gandia?

Una pregunta tan concreta i directa com aquesta pot resultar incòmoda, i fins difícil de contestar, perquè ningú no disposa d’una resposta que puga aproximar-se a la realitat amb cert grau de rigor.

El patrimoni cultural, si exceptuem els grans monuments, és un autèntic desconegut per a la major part de la ciutadania, fins i tot per a l’administració local, que té gran part de les competències sobre la seua gestió.

Per tant, resulta imprescindible realitzar un diagnòstic global de l’estat de la qüestió. Des de la identificació dels recursos patrimonials existents, materials i immaterials, històrics i artístics, arqueològics i etnològics etc., passant per l’anàlisi del seu estat de conservació i principals deficiències, com també  les possibilitats d’interpretació i posada en valor de cara a millorar les possibilitats de gaudi per part de la societat a la qual pertanyen.

Com més es retarde aquest diagnòstic, més dolents seran els resultats que reflectirà perquè en les darreres dècades la situació general no ha deixat d’apitjorar. Pensem, per començar, en la pèrdua constant d’edificis històrics experimentada pel el centre de Gandia. Tot i l’existència d’una normativa que tenia per objectiu la preservació del seu caràcter patrimonial (PERIMMU), els edificis nous han anat substituint aquells que conformaven el teixit històric, i causant un greu deteriorament de la imatge tradicional que ha de tenir un centre històric per a ser considerat com a tal. L’aspecte d’alguns carrers resulta més proper a la del centre comercial d’una ciutat moderna que no a la que ha de tenir el casc històric d’una ciutat d’orígens medievals. Els grans monuments com el Palau Ducal, la Col·legiata, l’Escola Pia, el Convent de Sant Roc etc. van, a poc a poc, convertint-se en illots descontextualitzats dins un teixit urbà en vies de renovació que impedeix fruir d’una contemplació adequada o fer-ne una correcta lectura del seu valor cultural.

Però no podem limitar-nos a parlar de la situació de l’antiga Vila o la Vilanova dins de les muralles. Gandia disposa, dins del seu vast espai urbà, d’altres centres històrics com el Raval o el Grau, i a més, els dos que es van annexionar dels anys seixanta, es a dir: Beniopa i Benipeixcar. Cap d’ells ha rebut, des de la planificació elaborada i aplicada per l’administració, de cap consideració als seus valors culturals ni mesures destinades a la seua necessària preservació. Aquests nuclis històrics han evolucionat seguint normatives urbanístiques que ni tan sols tenien en compte la seua identitat històrica. La imatge que ofereixen avui dia és una barreja de cases i edificis d’allò més diversos on el caràcter tradicional a poc a poc va diluint-se. I poc acabar per perdre’s del tot.

Arribats en aquest punt ens podem formular d’altres preguntes: pot permetre’s Gandia la pèrdua dels seus nuclis històrics i efectuar el seu paper de la capital de la comarca des de la renuncia al seu llegat urbà i cultural? S’ho pot permetre econòmicament, tenint en compte l’important paper que juga el patrimoni en la consolidació del sector turístic? En què i a qui beneficia la negligència amb la qual, durant aquests últims anys, s’ha tractat un element cabdal de la ciutat com és el patrimoni?

És tard, però encara no del tot, per a reflexionar sobre aquestes qüestions i acarar un futur millor per a aquesta ciutat que habitem.

Isabel Canet Ferrer

 

Beniopa

Beniopa

 

 

Doctor Francisco Camarena.

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. UN CIENTÍFIC GANDIÀ A NOVA YORK

Alberto Peñín

Alberto Peñín

M’he compromés amb el director del CEIC Alfons el Vell a acostar-me de tant en tant al bloc de nostra pàgina web amb comentaris d’actualitat referits a temes o persones saforenques  que tinguen una repercussió més enllà de les revoltes de Sant Joan, l’àmbit tradicional on sempre s’ha posat la ratlla local. Es una bona gimnàstica per a conèixer la repercussió de les nostres activitats i per conéixer els nostres veïns que fan treballs punters i investigacions d’interés general.

En aquest primer text vull acostar-me a un físic gandià que porta des de 2010 treballant amb una Universitat americana mitjançant un conveni de col·laboració per investigar sobre l’ús d’ultrasons i imatges en el tractament de malalties del cervell com ara el Parkinson o l’Alzheimer. Es tracta de Francesc Camarena (Gandia, 1974), professor del Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València (UPV), que ha passat uns quants anys viatjant a Nova York amb diverses  estades a la Columbia University i en concret en l’UEIL (Ultrasound and Elasticity Imaging Laboratory), posant en contacte grups d’ambdós països, primer per a quantificar la força de la radiació dels ultrasons sobre el teixit humà amb una tècnica prèvia desenvolupada pel grup americà i després per a conéixer les deformacions que es produeixen al crani quan se li fa arribar ultrasons focalitzats. La hipòtesi de partida es que determinades cèl·lules es comporten diferentment en la transmissió dels ultrasons, segons siguen sanes o malignes, aquestes amb una duresa 10 vegades superior al teixit normal.

Passada aquesta fase -i un cop publicats els resultats, com cal, en una revista de referència-, s’ha passat a avaluar l’absorció del teixit al fetge (any 2012) i, durant la seua estada de tres mesos d’aquest estiu de 2016, a desenvolupar l’operatiu que permeta conéixer les condicions de les diferents estructures del cervell (hipocamp, putamen i caudet), el tipus d’ultrasò i la incidència en cadascuna d’elles, per detectar-hi anomalies. Està en tramitació un altre projecte de col·laboració entre l’UEIL, la UPV i l’Hospital Mútua de Terrassa per a dur endavant aquest operatiu.

Si s’hi dóna el resultat esperat, podríem estar davant un nou sistema de detecció de malalties ultrasònic, ràpid, senzill, precís i  no agressiu, que, com a mínim, millorarà les prestacions de les costoses ressonàncies magnètiques. Els ultrasons aplicats al cervell o als tumors, poden posar, mes endavant, els tractaments a punts concrets, substituint les actuals aplicacions de quimioteràpia tan agressives i poc selectives.

Em sembla apassionant el tema, per ser les malalties del cervell un dels objectius preferents de la investigació mèdica actual, amb una gran falta d’instruments auxiliars per al diagnòstic o, quan es puga, l’avaluació del tractament. I ací treballa sense fer soroll mediàtic el nostre amic gandià, al que vaig poder visitar allà a la Columbia, on, amb la seua família, residí tres mesos aprofitant el mes de vacances –coses de la nostra precarietat de mitjans- abans de tornar a Gandia i a les seues classes. Pot ser que dins de dos o tres anys tinguem resultats de gran ressó. Hui, per al Laboratori de Nova York treballen més de 30 persones, i un grup d’ells, ben capdavanter, ho fa des de Gandia.

El dia 25 de Novembre vam sentir Paco Camarena en una conferencia programada pel CEIC Alfons el Vell i la UPV, dins del Cicle de Ciència i Tecnologia a la Safor de 2016, a la Casa de la Marquesa. Un autèntic luxe. Un exemple per depassar les corbes de Sant Joan i obrir nous horitzons.

Doctor Francisco Camarena.

Doctor Francisco Camarena.

 

L’EDUCACIÓ LITERÀRIA

Juli Capilla

Juli Capilla

El proppassat 29 d’octubre vaig participar a Alcoi en una taula redona organitzada per la Taula de Filologia, el títol de la qual era –és!– tot un repte: “Com ensenyar literatura i fer lectors”. Vaig preparar-me a consciència unes notes per a l’ocasió, uns apunts que em permeteren parlar d’un tema que, a més de complex, ateny la societat en conjunt.

Cal preguntar-se, de bestreta, de qui és la responsabilitat a l’hora de fer lectors. Únicament de l’escola? El paper dels ensenyants és, sens dubte, cabdal. Però també ho és el de la família, el de l’administració i el de la societat en general. I, en aquest sentit, no vivim, ni de bon tros, en el millor dels contextos possibles. Perquè, quins són els valors que ens transmet la societat actual, quines les prioritats, quin l’oci que ens venen? Què és el que interessa prioritzar? Moltes vegades prima el plaer immediat, els productes de baixa qualitat i d’escàs abast intel·lectual. A hores d’ara, l’oci és un negoci lligat, en bona mesura, a les múltiples pantalles que ens assetgen tothora i envaeixen la nostra quotidianitat. Els mòbils, els ordinadors, les playstation, etc., han acaparat l’imaginari col·lectiu dels nostres infants i joves –i, de vegades també, el dels adults.

Quan he comentat que la responsabilitat de fer lectors no és únicament de l’escola no ho feia per escapolir-me’n, ni de lluny. Els docents tenim molt a fer en aquest àmbit. I més ara, amb aquesta invasió –no gens subtil– d’aparells electrònics que semblen haver substituït, o si més no desplaçat, els lectors envers una altra manera d’entretenir-se, ni que siga a través de les lletres. Internet ha revolucionat –no sé si dir-ne involucionat– la manera de llegir. Llegim de biaix, a trossos, perquè ens hem acostumat a la fragmentació, a la parcialitat, a la sinècdoque permanent i enganyosa. Fins i tot els e-books han canviat la manera de llegir. No sé, però, si es llegeix igual en un e-book que en un llibre. Jo crec que no. Com ens ho farem per subratllar-lo? I com el rellegirem? Si és que en tenim l’oportunitat perquè fins ara un llibre llegit ens el guardàvem en la biblioteca personal o familiar, a casa. Què en quedarà de tots aquests “llibres” electrònics?

Fem lectors també a partir de la creació d’una biblioteca personal. Hi ha llibres que ens acompanyen tota la vida: en el record, però també físicament. Els carreguem potser en cada mudança que fem de casa, encara que no els llegirem o rellegirem tots. Però ens els emportem. La biblioteca personal fa lectors. Les famílies fan lectors. També la biblioteca del barri, la biblioteca del centre escolar i la biblioteca d’aula. La biblioteca personal és, però, d’una transcendència sense parió, perquè consolida l’hàbit de la lectura. Si els infants i els joves només llegeixen a classe, difícilment llegiran fora de l’escola o de l’institut.

Això em du directament al problema de la socialització dels llibres. A la pràctica que darrerament s’imposa als centres d’adquirir un exemplar d’un llibre de lectura per classe. I és un problema perquè aquesta pràctica, si és continuada i general, impedeix la consolidació de futurs lectors. Vostès em diran que els llibres són molt cars. I tenen part de raó, però no tota. Alguns, no tots, ho són. D’altra banda, els llibres no tenen preu, en realitat. La seua vàlua depèn, en bona mesura també, del valor que atribuïm a cada llibre. Que me’n diuen, dels mòbils o dels jocs d’ordinador? No són cars? Tot dependrà de la valoració que fem del llibre. I si algú no pot accedir-hi, per manca de liquiditat, és un altra qüestió. És ací on haurien d’intervenir els que ens administren, generant subvencions, ajudes, el recolzament a les famílies amb menys recursos. I les editorials, per descomptat, també hauríem de fer un esforç per abaratir el preu de venda al públic dels llibres.

Com hauríem d’inculcar la lectura? Potser abans ens hauríem de preguntar com hem d’ensenyar llengua. O simplement, com hem d’ensenyar. “Fem massa gramàtica. No ens hi obsessionem! Fem-los parlar! Llegim!”, em va dir un dia Miquel Planes, un home que vaig conèixer en l’IES Altaia d’Altea. Era mestre de tota la vida, i tenia raó. Hauríem d’estudiar la literatura, i la llengua, i la gramàtica, a través de la literatura. Ens hauríem de formar lingüísticament gràcies a la literatura. Això vol dir adquisició de la gramàtica, i de les normes, a través de la lectura. Perquè la lectura, a més d’incitar a la imaginació i d’entretenir, és una font de coneixement que entra millor perquè ho fa de manera emotiva i significativa. Fem gramàtica, no dic que no, però no descurem la lectura, o fem-la servir per tal d’adquirir també les normes d’escriptura –accents diacrítics inclosos… Cal ensenyar a llegir, a llegir en profunditat, tot respectant els signes de puntuació, i ensenyar a fer lectures ben fetes. Si llegim en veu alta, comprovarem el poder que té la paraula.

I com es fa això de fer lectors? Ensenyar a llegir és triar unes lectures, i no unes altres. I per poder fer una bona selecció cal adequar-se a l’edat, al medi, a l’entorn, als temps que corren, al perfil de l’alumnat. Donem-los a triar, també, lliurement als alumnes, les lectures que els vinguen de gust. Orientem-los, guiem-los, ajudem-los, però no rígidament, sinó de manera que siguen ells els qui de manera crítica i personal trien les seues lectures.

Em deixe moltes coses per dir, per manca d’espai. Hi afegiria una última apreciació: no m’imagine un món sense llibres de paper; la mena de món inhòspit que va descriure Vicente Muñoz Puelles en una novel·la extraordinària, Any 2083. Crusoe, Cortázar, Hemingway, Saramago, Pavese, Asimov… però també Mira, Cabré, Riera, Margarit, etc., etc., etc., els voldria tots en paper, per poder-hi subratllar o anotar un pensament, una sensació, una digressió. I que quede en el llibre com una empremta indeleble, desat per sempre més al prestatge de la biblioteca de casa.

Juli Capilla, escriptor i editor

 

 

 

 

Aules ESPG

APRENDRE, ENSENYAR I CONSTRUIR LA SOCIETAT DEL FUTUR


Pep Pastor. Director EPSG

Pep Pastor. Director EPSG

Aprendre és una actitud. Aprendre significa escoltar per a poder entendre el que està passant. S’aprèn del que l’altre és. Aprendre significa humilitat per a reconèixer el nostre desconeixement i millorar-lo. Aprendre significa obrir la nostra ment i fer-la més ampla per a fer buit a allò inesperat, al que mai es pensa, al que ens descol·loca. Aprendre també significa pensar en allò après per a passar-ho pel tamís de la nostra capacitat crítica i posar-ho en el seu lloc. Aprendre és un diàleg amb molts que després es transforma en un diàleg amb un mateix. El que es manté en la intimitat d’un passeig en solitari per a després tornar a l’àgora on posar-ho en comú. Aprendre és una sort meravellosa que tenim i a la qual cal seguir aferrats.

Ensenyar és una vocació. És una vocació que ens capacita per a lliurar-nos amb generositat a un dels millors oficis que existeixen: l’ensenyament. Ensenyar significa recol·lectar els coneixements i sabers amb paciència i tendresa. Cuidar-los com es cuiden les coses que estimem, sense presses i gaudint-los. Escodrinyar-los amb curiositat, alegria i treball. I després transmetre’ls. Transmetre’ls amb generositat, amb paciència i amb valor als nostres estudiants (no oblidem que un professor ha de ser abans de res un infatigable estudiant), fer-los útils, posant de manifest fins i tot la utilitat d’allò inútil. El més difícil d’ensenyar és ensenyar a aprendre.

Un dels més grans béns que té la humanitat és el saber. I transmetre’l ens responsabilitza per a seguir millorant aquest bé. Posem en això tots els nostres sentits, capacitat intel·lectual i de treball per a seguir exercint aquesta vocació, la d’ensenyar.

Investigar és una passió. Eixa passió que et porta el voler saber el perquè de les coses. Una passió que t’enganxa i t’enganxa i a la que li dediquem molt de temps sense adonar-nos-en, abstrets i fent-nos preguntes contínuament. Fer proves i experiments que ens permeten arribar a conclusions. No defallir després de diferents fracassos en la confirmació d’una hipòtesi. Continuar insistint fins a aconseguir allò intuït o descartar-ho.

Investigar no és un acte solitari. És un acte col·lectiu, fins i tot social com la mateixa cultura, que posa al servei del grup la passió i el saber de cada individu per a obtenir-ne el resultat. La recerca és una altra forma d’aprendre i de crear coneixement. Sense la recerca l’ensenyament s’acaba reduint a una repetició superficial d’allò existent.

Les retallades pressupostàries en recerca poden minvar considerablement, entre altres aspectes, la qualitat del cicle de l’ensenyament. No ho podem ni hem de consentir. Hem de lluitar contra això. Amb actitud, vocació i passió el nostre treball com a docents que ens han de permetre bandejar la ignorància consentida i la desídia  permesa i ajudar a construir una societat més culta i més desenvolupada tant en coneixement com en benestar. No ens en queda una altra.

 

Aules ESPG

 

 

EL NOSTRE PAISATGE CULTURAL I LA SEUA… DESAPARICIÓ?


Rafael Delgado.  Director CEIC

Rafael Delgado.
Director CEIC

Entre tots els biomes del planeta, el mediterrani és el que es considera més fet a la mida de l’ésser humà. Consegüentment, poques àrees han estat tan transformades i des de tan antic com l’espai on va nàixer la revolució neolítica, fa uns 10.000 anys, i les successives civilitzacions han passat sense descans, mogudes per la passió de dominar-lo. Un territori periòdicament assolat i colonitzat, on les societats potser han estat massa acostumades als canvis per a fer-ne bona saó. És cert que hi ha una sòlida història de comerç, negociació i diàleg amb el nouvingut, però també de violència i terribles sofriments produïts per aquest fet.

La mediterrània és, per damunt de tot, una terra caracteritzada pels contrastos -també per les paradoxes i les contradiccions-, com el fet de ser un territori tèrmicament amable però pobre hídricament i tampoc gens fàcil orogràficament. Per això no és casual que es parle de distintes mediterrànies dins d’un paisatge fragmentat i extraordinàriament divers des del punt de vista ecològic, conegut com un dels més valuosos del planeta. Paradoxalment, una diversitat produïda per la intensíssima pressió antròpica secular, de qui en la lògica del “qui menja a qui” ha assumit el paper principal, explotant tots els ecosistemes possibles i generant els paisatges agroforestals, reconeguts mundialment per la seua biodiversitat.

El treball secular de la nostra civilització impulsada per les necessitats, és cert, ha propiciat el modelat territorial que hem conegut i l’ha fet arribar fins a nosaltres. En el secà, l’arquitectura dels vessants conforma el major espai construït per la mà humana en el món, cercant i conservant cada gram de terra. Contradictòriament, en les planes l’aigua és el miracle de la vida i ha sigut domesticada des d’antuvi. Els fèrtils sòls i l’organització social hi han permés l’existència dels vergers agrícoles que coneguem com a hortes, entre les que destacava l’Horta de Gandia, elogiada per nombrosos viatgers com la més important del Regne de València: la terra de l’abundància, els aromes i els sentits.

Com a conseqüència de diversos fenòmens resumits en la desagrarització i l’èxode rural, els diversos autors situen el moment de ruptura general de la societat rural i les formes tradicionals d’aprofitament del territori al voltant dels anys 60 del passat segle. S’eixuga un cabal de vida que alguns encara hem arribat a conèixer; un fil infinit de coneixement que ha travessat els segles de boca en boca, de predecessors a successors. La ruralitat es retira i amb ella la presència de les persones en la major part del territori, per primera vegada en molts segles.

I ara, quin sentit tindrà l’espai humà deshumanitzat? Què farem amb aquest paisatge cultural, que és la nostra pròpia identitat? Podríem, com farien els nostres ancestres neolítics, donar les gràcies a la Mare Terra que ens ha acollit un temps al seu si, abans de desaparéixer amb la nostra civilització. D’alguna manera és el que fem quan recordem amb panegírics i anècdotes les nostres vivències en el parèntesi espacial i temporal que hem tingut la sort de gaudir. O també podríem buscar noves formes de gestió d’aquest territori i dels seus recursos, avançant a partir de l’herència cultural rebuda i la humil saó que encara conservem. En serem capaços? Ho hem de fer.

Rafael Delgado Artés. Director del CEIC Alfons el Vell

Marxuquera

El CEIC Alfons el Vell, una institució al servei de la societat

Gabriel García Frasquet

Gabriel García Frasquet

El Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell ha complit 32 anys. Durant aquest període de temps, defugint tots els personalismes, ha anat bastint una empresa col·lectiva on han participat centenars de persones entre historiadors, literats, filòlegs, economistes, geògrafs, biòlegs, artistes…, que han treballat il·lusionadament pel seu compromís amb una societat que volien normal, amb la dignitat i l’autoestima recuperades.

El Centre n’ha estat una plataforma facilitadora, fundada amb una altura de mires digna de lloança per l’Ajuntament de Gandia, tot i que sabia que havia de ser autònom en el seu funcionament i que no es deixaria mediatitzar per cap opció política.

Al llarg de la seua trajectòria la nostra institució ha procurat dirigir els seus esforços cap a la formació, la creació i la producció cultural lligades a la realitat saforenca i valenciana en general  perquè els seus efectes tingueren presència, continuïtat i influència en el territori i en la ciutadania com a estructuradors de la identitat individual i col·lectiva.

Així mateix ha combinat dialècticament la cultura del ser, formes de vida, tradicions i manifestacions que caracteritzen el poble, amb la del voler, que el fa avançar amb la reflexió, la investigació, la capacitat d’anàlisi i d’actuació i la creació artística.

Les seues àmplies col·leccions contenen publicacions de referència en diversos àmbits del saber. Celebra anualment espectacles literaris com l’Homenatge a la Paraula. Ha difós els clàssics valencians, fins i tot internacionalment, i al mateix temps ha impulsat les creacions dels moderns. Ha organitzat centenars d’actes culturals, jornades i congressos científics i grans exposicions com les dedicades a Ausiàs March o els Borja. Ha impulsat plataformes reivindicatives de patrimoni natural i historicoartístic.

Ha col·laborat amb les universitats, però també amb els moviments de renovació pedagògica, amb altres centres d’estudis, ajuntaments i associacions culturals.

Ha insistit en el fet que  la modernització social, la competitivitat empresarial, les xarxes viàries, la gestió dels recursos hídrics o l’edificabilitat s’han de realitzar amb criteris de sostenibilitat si no volem destruir el futur.

Ha formulat propostes territorials i socioeconòmiques, com la de les Comarques Centrals Valencianes, que han obtingut un ampli ressò i ajuden a repensar el País.

En definitiva el Centre ha afavorit el debat i la reflexió rigorosa des de postures  progressistes, però no partidistes, per tal que la lectura crítica de la realitat ajudara a transformar-la.

I la globalitat de la seua intervenció, de vegades amb encerts i d’altres aprenent dels errors, sense complaences ni defallences, s’ha basat sempre en la voluntat ferma de servir la societat.

Esperem, des de la modèstia de les possibilitats amb què treballa la nostra institució, poder seguir generant projectes i investigacions que responguen a les necessitats del present i als reptes del futur.

 

Gabriel Garcia Frasquet

Exdirector 1995-2012

NOVA SECCIÓ: REFLEXIONS A PEU D’OBRA

reflexionsEnraonar, canviar impressions, és una necessitat humana que ens distingeix com a animals socials i racionals. Reflexionar des de l’experiència pròpia sobre els temes més importants del nostre entorn, amb voluntat crítica i constructiva, és una forma saludable d’ajudar a millorar la societat.

Amb Reflexions a peu d’obra encetem una nova secció i donem la paraula a persones amigues, col·laboradores i membres del CEIC Alfons el Vell, professionals de reconegut prestigi en l’àmbit de la ciència, de la cultura o de l’art, perquè des de la seua àrea de coneixement i amb el seu punt de vista ens parlen d’aquells temes que consideren més rellevants, relacionats d’una manera o una altra amb els àmbits d’actuació del CEIC Alfons el Vell, que al llarg de 32 anys han estat molt amplis i transversals.