Doctor Francisco Camarena.

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. UN CIENTÍFIC GANDIÀ A NOVA YORK

Alberto Peñín

Alberto Peñín

M’he compromés amb el director del CEIC Alfons el Vell a acostar-me de tant en tant al bloc de nostra pàgina web amb comentaris d’actualitat referits a temes o persones saforenques  que tinguen una repercussió més enllà de les revoltes de Sant Joan, l’àmbit tradicional on sempre s’ha posat la ratlla local. Es una bona gimnàstica per a conèixer la repercussió de les nostres activitats i per conéixer els nostres veïns que fan treballs punters i investigacions d’interés general.

En aquest primer text vull acostar-me a un físic gandià que porta des de 2010 treballant amb una Universitat americana mitjançant un conveni de col·laboració per investigar sobre l’ús d’ultrasons i imatges en el tractament de malalties del cervell com ara el Parkinson o l’Alzheimer. Es tracta de Francesc Camarena (Gandia, 1974), professor del Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València (UPV), que ha passat uns quants anys viatjant a Nova York amb diverses  estades a la Columbia University i en concret en l’UEIL (Ultrasound and Elasticity Imaging Laboratory), posant en contacte grups d’ambdós països, primer per a quantificar la força de la radiació dels ultrasons sobre el teixit humà amb una tècnica prèvia desenvolupada pel grup americà i després per a conéixer les deformacions que es produeixen al crani quan se li fa arribar ultrasons focalitzats. La hipòtesi de partida es que determinades cèl·lules es comporten diferentment en la transmissió dels ultrasons, segons siguen sanes o malignes, aquestes amb una duresa 10 vegades superior al teixit normal.

Passada aquesta fase -i un cop publicats els resultats, com cal, en una revista de referència-, s’ha passat a avaluar l’absorció del teixit al fetge (any 2012) i, durant la seua estada de tres mesos d’aquest estiu de 2016, a desenvolupar l’operatiu que permeta conéixer les condicions de les diferents estructures del cervell (hipocamp, putamen i caudet), el tipus d’ultrasò i la incidència en cadascuna d’elles, per detectar-hi anomalies. Està en tramitació un altre projecte de col·laboració entre l’UEIL, la UPV i l’Hospital Mútua de Terrassa per a dur endavant aquest operatiu.

Si s’hi dóna el resultat esperat, podríem estar davant un nou sistema de detecció de malalties ultrasònic, ràpid, senzill, precís i  no agressiu, que, com a mínim, millorarà les prestacions de les costoses ressonàncies magnètiques. Els ultrasons aplicats al cervell o als tumors, poden posar, mes endavant, els tractaments a punts concrets, substituint les actuals aplicacions de quimioteràpia tan agressives i poc selectives.

Em sembla apassionant el tema, per ser les malalties del cervell un dels objectius preferents de la investigació mèdica actual, amb una gran falta d’instruments auxiliars per al diagnòstic o, quan es puga, l’avaluació del tractament. I ací treballa sense fer soroll mediàtic el nostre amic gandià, al que vaig poder visitar allà a la Columbia, on, amb la seua família, residí tres mesos aprofitant el mes de vacances –coses de la nostra precarietat de mitjans- abans de tornar a Gandia i a les seues classes. Pot ser que dins de dos o tres anys tinguem resultats de gran ressó. Hui, per al Laboratori de Nova York treballen més de 30 persones, i un grup d’ells, ben capdavanter, ho fa des de Gandia.

El dia 25 de Novembre vam sentir Paco Camarena en una conferencia programada pel CEIC Alfons el Vell i la UPV, dins del Cicle de Ciència i Tecnologia a la Safor de 2016, a la Casa de la Marquesa. Un autèntic luxe. Un exemple per depassar les corbes de Sant Joan i obrir nous horitzons.

Doctor Francisco Camarena.

Doctor Francisco Camarena.

 

L’EDUCACIÓ LITERÀRIA

Juli Capilla

Juli Capilla

El proppassat 29 d’octubre vaig participar a Alcoi en una taula redona organitzada per la Taula de Filologia, el títol de la qual era –és!– tot un repte: “Com ensenyar literatura i fer lectors”. Vaig preparar-me a consciència unes notes per a l’ocasió, uns apunts que em permeteren parlar d’un tema que, a més de complex, ateny la societat en conjunt.

Cal preguntar-se, de bestreta, de qui és la responsabilitat a l’hora de fer lectors. Únicament de l’escola? El paper dels ensenyants és, sens dubte, cabdal. Però també ho és el de la família, el de l’administració i el de la societat en general. I, en aquest sentit, no vivim, ni de bon tros, en el millor dels contextos possibles. Perquè, quins són els valors que ens transmet la societat actual, quines les prioritats, quin l’oci que ens venen? Què és el que interessa prioritzar? Moltes vegades prima el plaer immediat, els productes de baixa qualitat i d’escàs abast intel·lectual. A hores d’ara, l’oci és un negoci lligat, en bona mesura, a les múltiples pantalles que ens assetgen tothora i envaeixen la nostra quotidianitat. Els mòbils, els ordinadors, les playstation, etc., han acaparat l’imaginari col·lectiu dels nostres infants i joves –i, de vegades també, el dels adults.

Quan he comentat que la responsabilitat de fer lectors no és únicament de l’escola no ho feia per escapolir-me’n, ni de lluny. Els docents tenim molt a fer en aquest àmbit. I més ara, amb aquesta invasió –no gens subtil– d’aparells electrònics que semblen haver substituït, o si més no desplaçat, els lectors envers una altra manera d’entretenir-se, ni que siga a través de les lletres. Internet ha revolucionat –no sé si dir-ne involucionat– la manera de llegir. Llegim de biaix, a trossos, perquè ens hem acostumat a la fragmentació, a la parcialitat, a la sinècdoque permanent i enganyosa. Fins i tot els e-books han canviat la manera de llegir. No sé, però, si es llegeix igual en un e-book que en un llibre. Jo crec que no. Com ens ho farem per subratllar-lo? I com el rellegirem? Si és que en tenim l’oportunitat perquè fins ara un llibre llegit ens el guardàvem en la biblioteca personal o familiar, a casa. Què en quedarà de tots aquests “llibres” electrònics?

Fem lectors també a partir de la creació d’una biblioteca personal. Hi ha llibres que ens acompanyen tota la vida: en el record, però també físicament. Els carreguem potser en cada mudança que fem de casa, encara que no els llegirem o rellegirem tots. Però ens els emportem. La biblioteca personal fa lectors. Les famílies fan lectors. També la biblioteca del barri, la biblioteca del centre escolar i la biblioteca d’aula. La biblioteca personal és, però, d’una transcendència sense parió, perquè consolida l’hàbit de la lectura. Si els infants i els joves només llegeixen a classe, difícilment llegiran fora de l’escola o de l’institut.

Això em du directament al problema de la socialització dels llibres. A la pràctica que darrerament s’imposa als centres d’adquirir un exemplar d’un llibre de lectura per classe. I és un problema perquè aquesta pràctica, si és continuada i general, impedeix la consolidació de futurs lectors. Vostès em diran que els llibres són molt cars. I tenen part de raó, però no tota. Alguns, no tots, ho són. D’altra banda, els llibres no tenen preu, en realitat. La seua vàlua depèn, en bona mesura també, del valor que atribuïm a cada llibre. Que me’n diuen, dels mòbils o dels jocs d’ordinador? No són cars? Tot dependrà de la valoració que fem del llibre. I si algú no pot accedir-hi, per manca de liquiditat, és un altra qüestió. És ací on haurien d’intervenir els que ens administren, generant subvencions, ajudes, el recolzament a les famílies amb menys recursos. I les editorials, per descomptat, també hauríem de fer un esforç per abaratir el preu de venda al públic dels llibres.

Com hauríem d’inculcar la lectura? Potser abans ens hauríem de preguntar com hem d’ensenyar llengua. O simplement, com hem d’ensenyar. “Fem massa gramàtica. No ens hi obsessionem! Fem-los parlar! Llegim!”, em va dir un dia Miquel Planes, un home que vaig conèixer en l’IES Altaia d’Altea. Era mestre de tota la vida, i tenia raó. Hauríem d’estudiar la literatura, i la llengua, i la gramàtica, a través de la literatura. Ens hauríem de formar lingüísticament gràcies a la literatura. Això vol dir adquisició de la gramàtica, i de les normes, a través de la lectura. Perquè la lectura, a més d’incitar a la imaginació i d’entretenir, és una font de coneixement que entra millor perquè ho fa de manera emotiva i significativa. Fem gramàtica, no dic que no, però no descurem la lectura, o fem-la servir per tal d’adquirir també les normes d’escriptura –accents diacrítics inclosos… Cal ensenyar a llegir, a llegir en profunditat, tot respectant els signes de puntuació, i ensenyar a fer lectures ben fetes. Si llegim en veu alta, comprovarem el poder que té la paraula.

I com es fa això de fer lectors? Ensenyar a llegir és triar unes lectures, i no unes altres. I per poder fer una bona selecció cal adequar-se a l’edat, al medi, a l’entorn, als temps que corren, al perfil de l’alumnat. Donem-los a triar, també, lliurement als alumnes, les lectures que els vinguen de gust. Orientem-los, guiem-los, ajudem-los, però no rígidament, sinó de manera que siguen ells els qui de manera crítica i personal trien les seues lectures.

Em deixe moltes coses per dir, per manca d’espai. Hi afegiria una última apreciació: no m’imagine un món sense llibres de paper; la mena de món inhòspit que va descriure Vicente Muñoz Puelles en una novel·la extraordinària, Any 2083. Crusoe, Cortázar, Hemingway, Saramago, Pavese, Asimov… però també Mira, Cabré, Riera, Margarit, etc., etc., etc., els voldria tots en paper, per poder-hi subratllar o anotar un pensament, una sensació, una digressió. I que quede en el llibre com una empremta indeleble, desat per sempre més al prestatge de la biblioteca de casa.

Juli Capilla, escriptor i editor

 

 

 

 

Aules ESPG

APRENDRE, ENSENYAR I CONSTRUIR LA SOCIETAT DEL FUTUR


Pep Pastor. Director EPSG

Pep Pastor. Director EPSG

Aprendre és una actitud. Aprendre significa escoltar per a poder entendre el que està passant. S’aprèn del que l’altre és. Aprendre significa humilitat per a reconèixer el nostre desconeixement i millorar-lo. Aprendre significa obrir la nostra ment i fer-la més ampla per a fer buit a allò inesperat, al que mai es pensa, al que ens descol·loca. Aprendre també significa pensar en allò après per a passar-ho pel tamís de la nostra capacitat crítica i posar-ho en el seu lloc. Aprendre és un diàleg amb molts que després es transforma en un diàleg amb un mateix. El que es manté en la intimitat d’un passeig en solitari per a després tornar a l’àgora on posar-ho en comú. Aprendre és una sort meravellosa que tenim i a la qual cal seguir aferrats.

Ensenyar és una vocació. És una vocació que ens capacita per a lliurar-nos amb generositat a un dels millors oficis que existeixen: l’ensenyament. Ensenyar significa recol·lectar els coneixements i sabers amb paciència i tendresa. Cuidar-los com es cuiden les coses que estimem, sense presses i gaudint-los. Escodrinyar-los amb curiositat, alegria i treball. I després transmetre’ls. Transmetre’ls amb generositat, amb paciència i amb valor als nostres estudiants (no oblidem que un professor ha de ser abans de res un infatigable estudiant), fer-los útils, posant de manifest fins i tot la utilitat d’allò inútil. El més difícil d’ensenyar és ensenyar a aprendre.

Un dels més grans béns que té la humanitat és el saber. I transmetre’l ens responsabilitza per a seguir millorant aquest bé. Posem en això tots els nostres sentits, capacitat intel·lectual i de treball per a seguir exercint aquesta vocació, la d’ensenyar.

Investigar és una passió. Eixa passió que et porta el voler saber el perquè de les coses. Una passió que t’enganxa i t’enganxa i a la que li dediquem molt de temps sense adonar-nos-en, abstrets i fent-nos preguntes contínuament. Fer proves i experiments que ens permeten arribar a conclusions. No defallir després de diferents fracassos en la confirmació d’una hipòtesi. Continuar insistint fins a aconseguir allò intuït o descartar-ho.

Investigar no és un acte solitari. És un acte col·lectiu, fins i tot social com la mateixa cultura, que posa al servei del grup la passió i el saber de cada individu per a obtenir-ne el resultat. La recerca és una altra forma d’aprendre i de crear coneixement. Sense la recerca l’ensenyament s’acaba reduint a una repetició superficial d’allò existent.

Les retallades pressupostàries en recerca poden minvar considerablement, entre altres aspectes, la qualitat del cicle de l’ensenyament. No ho podem ni hem de consentir. Hem de lluitar contra això. Amb actitud, vocació i passió el nostre treball com a docents que ens han de permetre bandejar la ignorància consentida i la desídia  permesa i ajudar a construir una societat més culta i més desenvolupada tant en coneixement com en benestar. No ens en queda una altra.

 

Aules ESPG

 

 

EL NOSTRE PAISATGE CULTURAL I LA SEUA… DESAPARICIÓ?


Rafael Delgado.  Director CEIC

Rafael Delgado.
Director CEIC

Entre tots els biomes del planeta, el mediterrani és el que es considera més fet a la mida de l’ésser humà. Consegüentment, poques àrees han estat tan transformades i des de tan antic com l’espai on va nàixer la revolució neolítica, fa uns 10.000 anys, i les successives civilitzacions han passat sense descans, mogudes per la passió de dominar-lo. Un territori periòdicament assolat i colonitzat, on les societats potser han estat massa acostumades als canvis per a fer-ne bona saó. És cert que hi ha una sòlida història de comerç, negociació i diàleg amb el nouvingut, però també de violència i terribles sofriments produïts per aquest fet.

La mediterrània és, per damunt de tot, una terra caracteritzada pels contrastos -també per les paradoxes i les contradiccions-, com el fet de ser un territori tèrmicament amable però pobre hídricament i tampoc gens fàcil orogràficament. Per això no és casual que es parle de distintes mediterrànies dins d’un paisatge fragmentat i extraordinàriament divers des del punt de vista ecològic, conegut com un dels més valuosos del planeta. Paradoxalment, una diversitat produïda per la intensíssima pressió antròpica secular, de qui en la lògica del “qui menja a qui” ha assumit el paper principal, explotant tots els ecosistemes possibles i generant els paisatges agroforestals, reconeguts mundialment per la seua biodiversitat.

El treball secular de la nostra civilització impulsada per les necessitats, és cert, ha propiciat el modelat territorial que hem conegut i l’ha fet arribar fins a nosaltres. En el secà, l’arquitectura dels vessants conforma el major espai construït per la mà humana en el món, cercant i conservant cada gram de terra. Contradictòriament, en les planes l’aigua és el miracle de la vida i ha sigut domesticada des d’antuvi. Els fèrtils sòls i l’organització social hi han permés l’existència dels vergers agrícoles que coneguem com a hortes, entre les que destacava l’Horta de Gandia, elogiada per nombrosos viatgers com la més important del Regne de València: la terra de l’abundància, els aromes i els sentits.

Com a conseqüència de diversos fenòmens resumits en la desagrarització i l’èxode rural, els diversos autors situen el moment de ruptura general de la societat rural i les formes tradicionals d’aprofitament del territori al voltant dels anys 60 del passat segle. S’eixuga un cabal de vida que alguns encara hem arribat a conèixer; un fil infinit de coneixement que ha travessat els segles de boca en boca, de predecessors a successors. La ruralitat es retira i amb ella la presència de les persones en la major part del territori, per primera vegada en molts segles.

I ara, quin sentit tindrà l’espai humà deshumanitzat? Què farem amb aquest paisatge cultural, que és la nostra pròpia identitat? Podríem, com farien els nostres ancestres neolítics, donar les gràcies a la Mare Terra que ens ha acollit un temps al seu si, abans de desaparéixer amb la nostra civilització. D’alguna manera és el que fem quan recordem amb panegírics i anècdotes les nostres vivències en el parèntesi espacial i temporal que hem tingut la sort de gaudir. O també podríem buscar noves formes de gestió d’aquest territori i dels seus recursos, avançant a partir de l’herència cultural rebuda i la humil saó que encara conservem. En serem capaços? Ho hem de fer.

Rafael Delgado Artés. Director del CEIC Alfons el Vell

Marxuquera

El CEIC Alfons el Vell, una institució al servei de la societat

Gabriel García Frasquet

Gabriel García Frasquet

El Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell ha complit 32 anys. Durant aquest període de temps, defugint tots els personalismes, ha anat bastint una empresa col·lectiva on han participat centenars de persones entre historiadors, literats, filòlegs, economistes, geògrafs, biòlegs, artistes…, que han treballat il·lusionadament pel seu compromís amb una societat que volien normal, amb la dignitat i l’autoestima recuperades.

El Centre n’ha estat una plataforma facilitadora, fundada amb una altura de mires digna de lloança per l’Ajuntament de Gandia, tot i que sabia que havia de ser autònom en el seu funcionament i que no es deixaria mediatitzar per cap opció política.

Al llarg de la seua trajectòria la nostra institució ha procurat dirigir els seus esforços cap a la formació, la creació i la producció cultural lligades a la realitat saforenca i valenciana en general  perquè els seus efectes tingueren presència, continuïtat i influència en el territori i en la ciutadania com a estructuradors de la identitat individual i col·lectiva.

Així mateix ha combinat dialècticament la cultura del ser, formes de vida, tradicions i manifestacions que caracteritzen el poble, amb la del voler, que el fa avançar amb la reflexió, la investigació, la capacitat d’anàlisi i d’actuació i la creació artística.

Les seues àmplies col·leccions contenen publicacions de referència en diversos àmbits del saber. Celebra anualment espectacles literaris com l’Homenatge a la Paraula. Ha difós els clàssics valencians, fins i tot internacionalment, i al mateix temps ha impulsat les creacions dels moderns. Ha organitzat centenars d’actes culturals, jornades i congressos científics i grans exposicions com les dedicades a Ausiàs March o els Borja. Ha impulsat plataformes reivindicatives de patrimoni natural i historicoartístic.

Ha col·laborat amb les universitats, però també amb els moviments de renovació pedagògica, amb altres centres d’estudis, ajuntaments i associacions culturals.

Ha insistit en el fet que  la modernització social, la competitivitat empresarial, les xarxes viàries, la gestió dels recursos hídrics o l’edificabilitat s’han de realitzar amb criteris de sostenibilitat si no volem destruir el futur.

Ha formulat propostes territorials i socioeconòmiques, com la de les Comarques Centrals Valencianes, que han obtingut un ampli ressò i ajuden a repensar el País.

En definitiva el Centre ha afavorit el debat i la reflexió rigorosa des de postures  progressistes, però no partidistes, per tal que la lectura crítica de la realitat ajudara a transformar-la.

I la globalitat de la seua intervenció, de vegades amb encerts i d’altres aprenent dels errors, sense complaences ni defallences, s’ha basat sempre en la voluntat ferma de servir la societat.

Esperem, des de la modèstia de les possibilitats amb què treballa la nostra institució, poder seguir generant projectes i investigacions que responguen a les necessitats del present i als reptes del futur.

 

Gabriel Garcia Frasquet

Exdirector 1995-2012

NOVA SECCIÓ: REFLEXIONS A PEU D’OBRA

reflexionsEnraonar, canviar impressions, és una necessitat humana que ens distingeix com a animals socials i racionals. Reflexionar des de l’experiència pròpia sobre els temes més importants del nostre entorn, amb voluntat crítica i constructiva, és una forma saludable d’ajudar a millorar la societat.

Amb Reflexions a peu d’obra encetem una nova secció i donem la paraula a persones amigues, col·laboradores i membres del CEIC Alfons el Vell, professionals de reconegut prestigi en l’àmbit de la ciència, de la cultura o de l’art, perquè des de la seua àrea de coneixement i amb el seu punt de vista ens parlen d’aquells temes que consideren més rellevants, relacionats d’una manera o una altra amb els àmbits d’actuació del CEIC Alfons el Vell, que al llarg de 32 anys han estat molt amplis i transversals.