DSC_3524

CIUTAT I XARXES (i II)

Però passem a parlar d’un tercer nivell de xarxes de ciutats, a l’autonòmic (és a dir, de País). Quin paper haurien de jugar les nostres ciutats?. Deixaré de banda el 80% dels nostres 542 municipis que tenen menys de 20.000 habitants (el 71% amb menys de 5.000), incapaços en termes financers i recursos humans de fer front a les seues obligacions (i així ens ha lluït la cosa en el desenvolupament urbanístic). Ens n’hem de fixar en el 12% restant: els 50 entre 20 i 50 mil habitants i, especialment, en les 15 ciutats de més de 50 mil sobre les quals pivota l’estructuració del País. Si, perquè ni Castelló, ni València ni Alacant, miren més enllà del seu propi melic, i des de fa més de 30 anys que ningú dóna resposta als necessaris canvis en l’estructura administrativa i territorial valenciana.

La història ens ha portat a ser un poble insolidari i individualista. No és el moment de raonar-ho, però sense dubte, alguna cosa hi té a veure allò del sentiment de poble incomplet que deia Joan Fuster. Aquest individualisme insolidari també es manifesta als municipis. Raó té Josep V. Boira quan diu que avui és més difícil explicar el beneficis de la comarcalització que no abans. Pel camí de l’ajornament de les solucions anem perdent moltes oportunitats.

Ja seria hora que la Generalitat renunciara al model d’administració centralista i actuara tenint en compte la diversitat del territori valencià i les seues particulars condicions socials, culturals i econòmiques. La solució no és altra que descentralitzar la seua actuació en les possiblement 5 Governacions, les quals acollirien, amb molt de grat, una política territorial adreçada al conjunt de la seua base productiva, social i mediambiental. La divisió provincial és artificial i anacrònica; la seua gestió és ineficaç i molt cara; la seua representativitat té greus dèficits democràtics: i a més, en “sacralitzar” les ratlles en el territori, genera greus fractures, no només físiques i econòmiques, sinó també respecte la percepció del conjunt del territori valencià.

A escala municipal, caldria apostar pel principi de subsidiarietat (amb ens locals multinivell, dedicats a la provisió de serveis públics i de participació i gestió més propers al ciutadà); aprofundir en els processos d’avantatge col·laboratiu (economies d’escala, maximització de les externalitats positives i minimització de les negatives i, planificar a escala escaient, les indivisibilitats) i aplicar el principi de proporcionalitat en el repartiment de funcions (la grandària dels ens administratius ha de ser adequada a les funcions que tenen encomanades).

Són principis comuns arreu d’Europa que ens portaria, per una banda, a una llei de comarcalització (les 15 o 16 comarques de gestió) que aproximara les decisions al ciutadà i gestionara la majoria de les competències dels municipis de menys de 20.000 habitants, per una altra, a un clar reforçament de les instàncies municipals més petites, establint un marc clar de col·laboració/agrupació municipal (espontani i/o incentivat) per a la gestió conjunta de segons quines competències i, en darrer lloc, a l’assignació d’una estratègia territorial de les ciutats de més de 20.000 habitants al si de cada comarca i de cada governació.

Quan parlem de xarxes territorials de ciutats intermèdies el paradigma és les Comarques Centrals Valencianes (CCV) o possible Governació de les Muntanyes, però qui diu les CCV també podria dir el corredor del Vinalopó, l’àrea metropolitana de València amb les Riberes i el Camp de Túria, o escala de comarca funcional, els Ports i el Maestrat, o l’eix Sagunt-Sogorb.

Un informe de l’OCDE ja alertava del perill que tenen les àrees intermèdies – aquelles que es troben entre dues àrees metropolitanes- d’empobrir-se si no tenen la capacitat de desenvolupar una estratègia territorial pròpia basada en la col·laboració de les ciutats i dels agents socials. L’efecte d’absorció d’activitat econòmica i de prestació de serveis per part de les grans ciutats de l’entorn les perjudica. De fet, si mirem el que ha passat en els darreres 25 anys veurem que aquest procés d’empobriment s’hi ha incrementat i s’ha vist agreujat per les polítiques de desindustrialització i les de suport a la construcció, el turisme i el comerç urbà, que són sectors basats en contractes temporals i salaris molt baixos.

En el cas de les CCV, l’àrea (quatre o cinc comarques funcionals) ve definida per una constel·lació de ciutats mitjanes: Xàtiva, Ontinyent, Alcoi, Benidorm, Dénia i Gandia, i altres una mica més petites (la Vila, Xàbia, Oliva, Albaida, Canals, Banyeres, Ibi, Cocentaina….) que encerclen una àrea rural d’alt valor antropològic, paisatgístic i mediambiental que en realitat, justifica i explica la resta del territori.

Comarques valencianes

Comarques valencianes

Econòmicament s’estructura per una densa xarxa de petites i mitjanes empreses: turístiques, comercials, d’indústria agroalimentària i de serveis a la costa; i industrials, de logística i de serveis a l’interior. Totes plegades necessiten, i Ibi i el treball d’AIJU és l’exemple a seguir, una revolució en el sector de serveis a l’empresa que force la col·laboració mútua i la creació de cadenes de valor flexibles i diverses arreu del territori. La col·laboració en xarxa de les ciutats permetria generar sinèrgies que crearen l’ambient d’innovació i les iniciatives necessàries per fer realitat projectes estratègics de desenvolupament que beneficiaren el conjunt de l’àrea. No podem oblidar que aquest territori fa de frontissa entre les dos conurbacions del País, el Camp d’Alacant i l’Horta de València que continuen sense mirar-se una a l’altra, absortes en els seus respectius melics.

Tindran la capacitat les ciutats mitjanes del País de cercar amb èxit un model de col·laboració?. L’empresariat, els sindicats, els centres de formació i els dispositius d’innovació s’organitzaran per aconseguir una política territorial adequada a la seua àrea?. Estarà la Generalitat per la labor d’atendre les demandes dels territori?. Algunes iniciatives positives hi han, però… en fi, els déus proveiran.

Publicat originalment el 27/02/2017 en eldiario.es
Reproduït amb el permís de l’autor

Publicado en Reflexions a peu d'obra y etiquetado , , , , .