L’EDUCACIÓ LITERÀRIA

Juli Capilla

Juli Capilla

El proppassat 29 d’octubre vaig participar a Alcoi en una taula redona organitzada per la Taula de Filologia, el títol de la qual era –és!– tot un repte: “Com ensenyar literatura i fer lectors”. Vaig preparar-me a consciència unes notes per a l’ocasió, uns apunts que em permeteren parlar d’un tema que, a més de complex, ateny la societat en conjunt.

Cal preguntar-se, de bestreta, de qui és la responsabilitat a l’hora de fer lectors. Únicament de l’escola? El paper dels ensenyants és, sens dubte, cabdal. Però també ho és el de la família, el de l’administració i el de la societat en general. I, en aquest sentit, no vivim, ni de bon tros, en el millor dels contextos possibles. Perquè, quins són els valors que ens transmet la societat actual, quines les prioritats, quin l’oci que ens venen? Què és el que interessa prioritzar? Moltes vegades prima el plaer immediat, els productes de baixa qualitat i d’escàs abast intel·lectual. A hores d’ara, l’oci és un negoci lligat, en bona mesura, a les múltiples pantalles que ens assetgen tothora i envaeixen la nostra quotidianitat. Els mòbils, els ordinadors, les playstation, etc., han acaparat l’imaginari col·lectiu dels nostres infants i joves –i, de vegades també, el dels adults.

Quan he comentat que la responsabilitat de fer lectors no és únicament de l’escola no ho feia per escapolir-me’n, ni de lluny. Els docents tenim molt a fer en aquest àmbit. I més ara, amb aquesta invasió –no gens subtil– d’aparells electrònics que semblen haver substituït, o si més no desplaçat, els lectors envers una altra manera d’entretenir-se, ni que siga a través de les lletres. Internet ha revolucionat –no sé si dir-ne involucionat– la manera de llegir. Llegim de biaix, a trossos, perquè ens hem acostumat a la fragmentació, a la parcialitat, a la sinècdoque permanent i enganyosa. Fins i tot els e-books han canviat la manera de llegir. No sé, però, si es llegeix igual en un e-book que en un llibre. Jo crec que no. Com ens ho farem per subratllar-lo? I com el rellegirem? Si és que en tenim l’oportunitat perquè fins ara un llibre llegit ens el guardàvem en la biblioteca personal o familiar, a casa. Què en quedarà de tots aquests “llibres” electrònics?

Fem lectors també a partir de la creació d’una biblioteca personal. Hi ha llibres que ens acompanyen tota la vida: en el record, però també físicament. Els carreguem potser en cada mudança que fem de casa, encara que no els llegirem o rellegirem tots. Però ens els emportem. La biblioteca personal fa lectors. Les famílies fan lectors. També la biblioteca del barri, la biblioteca del centre escolar i la biblioteca d’aula. La biblioteca personal és, però, d’una transcendència sense parió, perquè consolida l’hàbit de la lectura. Si els infants i els joves només llegeixen a classe, difícilment llegiran fora de l’escola o de l’institut.

Això em du directament al problema de la socialització dels llibres. A la pràctica que darrerament s’imposa als centres d’adquirir un exemplar d’un llibre de lectura per classe. I és un problema perquè aquesta pràctica, si és continuada i general, impedeix la consolidació de futurs lectors. Vostès em diran que els llibres són molt cars. I tenen part de raó, però no tota. Alguns, no tots, ho són. D’altra banda, els llibres no tenen preu, en realitat. La seua vàlua depèn, en bona mesura també, del valor que atribuïm a cada llibre. Que me’n diuen, dels mòbils o dels jocs d’ordinador? No són cars? Tot dependrà de la valoració que fem del llibre. I si algú no pot accedir-hi, per manca de liquiditat, és un altra qüestió. És ací on haurien d’intervenir els que ens administren, generant subvencions, ajudes, el recolzament a les famílies amb menys recursos. I les editorials, per descomptat, també hauríem de fer un esforç per abaratir el preu de venda al públic dels llibres.

Com hauríem d’inculcar la lectura? Potser abans ens hauríem de preguntar com hem d’ensenyar llengua. O simplement, com hem d’ensenyar. “Fem massa gramàtica. No ens hi obsessionem! Fem-los parlar! Llegim!”, em va dir un dia Miquel Planes, un home que vaig conèixer en l’IES Altaia d’Altea. Era mestre de tota la vida, i tenia raó. Hauríem d’estudiar la literatura, i la llengua, i la gramàtica, a través de la literatura. Ens hauríem de formar lingüísticament gràcies a la literatura. Això vol dir adquisició de la gramàtica, i de les normes, a través de la lectura. Perquè la lectura, a més d’incitar a la imaginació i d’entretenir, és una font de coneixement que entra millor perquè ho fa de manera emotiva i significativa. Fem gramàtica, no dic que no, però no descurem la lectura, o fem-la servir per tal d’adquirir també les normes d’escriptura –accents diacrítics inclosos… Cal ensenyar a llegir, a llegir en profunditat, tot respectant els signes de puntuació, i ensenyar a fer lectures ben fetes. Si llegim en veu alta, comprovarem el poder que té la paraula.

I com es fa això de fer lectors? Ensenyar a llegir és triar unes lectures, i no unes altres. I per poder fer una bona selecció cal adequar-se a l’edat, al medi, a l’entorn, als temps que corren, al perfil de l’alumnat. Donem-los a triar, també, lliurement als alumnes, les lectures que els vinguen de gust. Orientem-los, guiem-los, ajudem-los, però no rígidament, sinó de manera que siguen ells els qui de manera crítica i personal trien les seues lectures.

Em deixe moltes coses per dir, per manca d’espai. Hi afegiria una última apreciació: no m’imagine un món sense llibres de paper; la mena de món inhòspit que va descriure Vicente Muñoz Puelles en una novel·la extraordinària, Any 2083. Crusoe, Cortázar, Hemingway, Saramago, Pavese, Asimov… però també Mira, Cabré, Riera, Margarit, etc., etc., etc., els voldria tots en paper, per poder-hi subratllar o anotar un pensament, una sensació, una digressió. I que quede en el llibre com una empremta indeleble, desat per sempre més al prestatge de la biblioteca de casa.

Juli Capilla, escriptor i editor

 

 

 

 

Posted in CEIC Alfons el Vell, Reflexions a peu d'obra and tagged , , , .