DECLARACIÓN SCHUMAN

PARLEM D’EUROPA

Enri Ferrer Olivares Membre de l'Executiva del CEIC

Enri Ferrer Solivares
Conseller del CEIC AV

Entre els extrems de l’espectre polític hi ha una rara unanimitat en menysprear la construcció europea, amb tant de treball encetada després de la II Guerra Mundial. Una unanimitat que tan sols toca els aspectes més cridaners, com la potent burocràcia de Brussel·les o la baixa qualitat democràtica de les institucions europees, com si tot el procés d’unió haguera estat fet sense cap gran projecte directriu. Fer memòria dels inicis del procés pot ajudar a entendre els seus grans èxits i també els seus fracassos.

La unitat d’Europa és un vell somni, però als segles XIX i XX, per Napoleó i Hitler i per la força de les armes, s’intentà una reordenació europea que no era altra cosa que una constel·lació de satèl·lits al voltant de França o Alemanya, respectivament. Al mateix temps, com va recordar Spengler, entre altres, l’Europa de la primera postguerra mundial caminava cap al suïcidi. Una actitud autodestructiva que forma part de la complexa vida política i cultural europea, com un tapís fet i desfet contínuament. Després de 1945, l’Europa destruïda, dividida i moribunda, encara va trobar algunes reserves d’esperança entre alguns pensadors, com E. Mounier o S.de Madariaga, o polítics com R. Schuman, K. Adenauer, A. De Gasperi, P.H. Spaak o el mateix W. Churchill.

dia Europa 2017Precisament va ser Schuman, ministre d’Afers Exteriors del govern francés, l’inspirat autor del discurs del dia 9 de maig de 1950, tot fent present una idea de Jean Monnet, on va aparéixer una primera concreció de l’ideal europeista: la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, és a dir, la pretensió de posar en mans d’una autoritat supranacional les produccions de les regions més problemàtiques entre França i Alemanya. Robert Schuman en coneixia bé el problema, perquè havia nascut alemany a l’Alsàcia annexionada i havia assumit la nacionalitat francesa després del tractat de Versalles, al final de la Gran Guerra. La data del 9 de maig recorda, cada any, aquell primer naixement de la unitat europea, produït sense cap intervenció manu militari, sinó per consens i amb el propòsit d’assegurar una pau definitiva en l’Europa Occidental.

L’exemple de la CECA i del Benelux – la unió duanera dels Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg-, va possibilitat la creació d’altres entitats europees, fins arribar als tractats de Roma (1957) que van posar en marxa la Comunitat Econòmica Europea. El llarg camí recorregut, tot i no haver encara assumit plenament els drets socials dels treballadors, els dels pobles sense Estat o els del immigrants, entre altres mancances, sí que ha significat l’època més pacífica i expansiva de l’Europa contemporània. És per això que cal evocar, cada 9 de maig, els ideals de pau i concòrdia que han fet possible trencar la sinistra dinàmica d’enfrontament entre els europeus, tal com també ens recorda la senyera de les dotze estrelles, amb la seues ressonàncies bíbliques, com a expressió de tot un poble, l’europeu.

 

Publicado en CEIC Alfons el Vell, Reflexions a peu d'obra y etiquetado , , , .