Des de la seua aparició en el Neolític, la ceràmica ha acompanyat  l’home en totes les seues manifestacions, des de les imatges de la seua vida espiritual fins a l’ajovar domèstic i els materials de construcció del seu habitatge. Fou també un dels primers materials que l’home va fer servir per a desenvolupar les seues aptituds estètiques.

En el territori valencià sempre ha estat una indústria rellevant. Els ibers que habitaren aquestes terres, edetans i contestants, desenvoluparen una ceràmica de gran qualitat i un estil decoratiu propi i diferenciat. En el s. XV la ceràmica daurada, produïda principalment a Manises, omplia les taules de l’aristocràcia i la reialesa europea fins a anar exhaurint-se la seva esplendor eclipsada per les novetats  estilístiques i tècniques, provinents del Renaixement italià.

27 Benipeixcar, Sagrada Familia,En aquesta època començaran a difondre els retaules devocionals ceràmics situats als carrers i dedicats a algun sant. Aquests panells són una manifestació artística popular situada en espais públics que expressen el gust i l’estil d’una època. Però,  també contenen un important valor documental. Sovint trobem escrits el nom del sant i, de vegades, la data i el nom de la persona o col·lectiu que ho va encarregar. N’hi ha que contenen el relat escrit d’un miracle o una jaculatòria. També ens permeten comprovar els canvis en les devocions populars fins a relegar un sant en benefici d’un altre com una moda dels cultes. I constaten les transformacions i els avanços tècnics que van produint-se. Els panells del s. XVIII exhibeixen un estil popular amb una pinzellada expressiva i fluida i un cromatisme lluminós i ben equilibrat, malgrat disposar solament de cinc colors: groc, taronja, blau, verd i marró púrpura. A poc a poc s’ampliarà la paleta de colors i es popularitzarà l’ús dels fons amb aerografia. Així mateix, sorgiran pintors de ceràmica amb formació acadèmica que mostren un dibuix més rigorós i un tractament del color més elaborat, malgrat perdre’s el sabor popular i la pinzellada espontània.26 Benipeixcar, San Juan de Ribera y San Martín

En els últims temps la pressió urbanística ha modificat irreversiblement el paisatge cultural urbà, amb la desaparició d’una part del patrimoni històricoartístic que ha format part, durant anys, dels carrers de la ciutat. Els plafons ceràmics, que en alguns casos van arribar a ser sufragats pels veïns d’un carrer o els membres d’una confraria, no han pogut salvar-se a aquesta sostracció del patrimoni popular, a pesar que la Llei de protecció del patrimoni cultural valencià  protegeix tots els panells anteriors a 1940. Cal recordar que, al contrari del que sol pensar-se, els panells protegits no pertanyen als propietaris de la façana en la qual estan ubicats, sinó, són de propietat pública.

Molts pobles de la Safor han conservat en els seus carrers tot aquest patrimoni, al contrari que ha succeït a Gandia que, fins i tot recentment, ha perdut un nombre considerable de retaules amb total impunitat. Conéixer i apreciar aquestes obres artístiques ajudarà al fet que no desapareguen i es conserven, si és possible, en els emplaçaments originals.

Boro Mañó.
Tècnic en Ceràmica i Llicenciat en BBAA.

 

32 Sants de la Pedra

CEIC

CEIC