MARIA BENEYTO: MEMÒRIES D’UNA ADOLESCENT EN TEMPS DE GUERRA
“… como si el vientre de la luz se abriese para albergarnos y recibirnos”, una llum que prometia l’esperança. Així recorda María Beneyto (València 1925- 2011), la seua arribada a València l’any 1937 des de Madrid, on la família havia emigrat anys endarrere.
El 16 de gener, dins el cicle Dones Sàvies, Rosa María Rodríguez Magda ens parlà de María Beneyto a través de l’obra Regreso a la ciudad del mar. Aquestes memòries novel·lades, són continuació de Antigua patria, on l’escriptora narrava la seua infància en el Madrid de preguerra. Rosa María Rodríguez s’ha encarregat tant de l’edició de Regreso a la ciudad del mar, com de la Poesia Completa de Beneyto. Arran d’aquesta darrera edició, feta en vida de l’escriptora i poeta, Rosa María va assumir el paper de marmessora de la seua obra literària i ens comentava que encara hi queden inèdits de la Beneyto per eixir a la llum.
Amb 22 anys publicà María Beneyto el primer poemari en castellà Canción olvidada (1947) i després en català Altra veu (1952), però és sobretot arran de guanyar el Premi Ciutat de Barcelona amb el llibre de poemes Ratlles a l’aire (1956) que començà a ser coneguda. Va comptar amb l’amistat i l’impuls de Max Aub, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i de Xavier Casp entre altres, que l’animaren a continuar escrivint en català. L’associació d’escriptor en llengua catalana, de la que va ser sòcia d’honor, destaca sobretot la seua novel·la La dona forta, guardonada el 1965 amb el premi Joan Senent: “resulta imprescindible esmentar la novel·la La dona forta (1967), obra de personatge col·lectiu que seguia l’estructura utilitzada per altres escriptors en aquell moment, com ara Blai Bonet o Camilo José Cela. Els crítics han qualificat aquesta novel·la com la més interessant publicada al País Valencià durant els anys seixanta.” Va ser premiada en nombrosos certàmens literaris, tant en castellà com català, però encara així, a final dels 70 deixa d’escoltar-se la seua veu i roman en silenci fins que és de nou recordada en la dècada dels 90, arran de rebre en 1992 el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana. Aleshores va publicar en 1993 Després de soterrada la tendresa, a més de tres poemaris en castellà Archipiélago (poesia inèdita, 1975-1993), Nocturnidad y alevosía i Hojas para algún día de noviembre; per continuar més endavant, entre altres, Para desconocer la primavera (1994), Elegies de pedra trencadissa (1997) i Quasi un poc de res (2001). Junt amb Rosa María Rodríguez Magda preparà durant 2005 la Poesia Completa, publicada en el 2008 per l’Ajuntament de València. Regreso a la ciudad del mar s’ha publicat pòstumament, en 2019, i enceta la col·lecció Amb Veu Pròpia de l’Institut Valencià de les Dones de la Generalitat Valenciana.
Com complements didàctics acompanyant aquest resum, compten amb la presentació i cronologia elaborada per Rosa María Rodríguez Magda. Preguem mantenir la unitat de la presentació i que es mencione l’autoria en cas d’usar-se.
Un dels temes que va sorgir al debat va ser l’escassa presència d’escriptors i escriptores valencianes en el panorama nacional i internacional, Rosa María Rodríguez ho acusava mig de broma al fet que “no som prou exòtics”. Un altre tema va ser la falta de presència de les dones en les publicacions d’assaig, punt que hem tractat diverses vegades en Dones Sàvies. Precisament Rosa Maria presentava el 17 de gener en Madrid un estudi titulat Dónde estan las mujeres en el ensayo, promogut per l’associació Clásicas y Modernas. Les conclusions de l’estudi, basant en dades d’editorials i premsa dels anys 2017 i 2018, és que sols el 20 % de les obres publicades són d’autoria femenina. Que implica aquest fet? Si tenim en compte que “El ensayo, en cuanto expositor y generador de ideas, constituye por excelencia el género que determina quién tiene la autoridad para construir el relato de la utoridad… podemos concluir que hoy por hoy el liderazgo intelectual de las mujeres sigue minusvalorado.”
Desitgem que aquest cicle Dones Sàvies puga contribuir d’alguna manera a ficar remei a aquesta situació visibilitzant a les clàssiques i animant a les joves a prendre la paraula.
