Notre-Dame-incendio-Paris-Francia_EDIIMA20190416_0703_23

SI TOT ÉS EFÍMER…

Enric Ferrer Solivares Membre  del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

Fa uns dies va cremar Notre-Dame, a París. L’allau de comentaris, que no han apagat el foc creuat de les possibles negligències, han atiat tota mena d’opinions, amb el corresponent llast ideològic. També s’ha recordat que el patrimoni de l’Església francesa va passar a ser propietat de l’Estat per la llei de separació de 1905 d’ambdues entitats, de tal manera que l’Església ocupa els edificis religiosos sense títol jurídic. La República laica, per la seua banda, es va convertir en la més gran propietària d’edificis religiosos. Que la conservació d’un patrimoni artístic tan gran no ha estat sempre modèlica per part de les instàncies públiques és prou evident, com s’ha denunciat en moltes ocasions.

L’art és efímer, com tota obra humana. El diccionari, amb la seua obsequiosa obvietat, avisa que efímer vol dir de curta durada. El recentment desaparegut Lluís Duch, amb la seua fina antropologia, ens avisava que l’ésser humà és “com algú que només disposa d’una certa quantitat d’espai i de temps, que és efímer, per tant”. El contrast amb la beneiteria del progrés continu és evident. Precisament una de les reflexions més popularitzades sobre el caràcter efímer de les civilitzacions va ser obra d’un il·lustrat del XVIII, coetani de la Revolució Francesa i defensor de la igualtat dels éssers humans. S’hi tracta de Constantin Volney, autor de Les ruïnes ou Méditations sur les révolutions des empires, el qual, en contemplar les restes de ciutats com Palmira, a Síria, pensava que l’igualitarisme humà, confirmat pel temps destructor dels senyors i del poble menut, unit al progrés sens fi, obriria una etapa de felicitat per a tots.

1555354636560k

L’obsessió per Palmira també ha arribat a la nostra àpoca, fins i tot en els bitllets de banc de Síria, el país dirigit per una despòtica dinastia familiar. Així, un bitllet de l’any 1998 va ser dedicat, en el seu anvers,  a la reina Zenòbia dels nabateus, acompanyada d’un dibuix de les ruïnes de Palmira, la seua capital del segle II d.C. El revers presenta una imponent represa d’aigua, amb la cornucòpia de fruites i verdures que se’n beneficiaran. Història i propaganda marxen en feliç connubi com és acostumat en qualsevol règim polític. Les vicissituds posteriors, ja entrat el segle actual, han desfet, a la baixa, les altes fantasies progressistes de Volney. S’ha arribat a destruir en bona part les ja destruïdes ruïnes de Palmira, com si la mort de més de tres-cents mil hòmens i dones no haguera estat suficient per a apaivagar l’odi dels fonamentalistes.

NewSyrian1000front

I no deixem el segle XVIII. Immanuel Kant, el pensador més ajustat a la raó, insubornable en el seu profund humanisme, va nàixer a la prussiana oriental ciutat de Königsberg. L’epitafi de la seua tomba –una frase del final de la seua Crítica de la raó pràctica– diu així: “Dues coses omplin l’esperit d’admiració i respecte, sempre nous i en creixença, cada vegada que la reflexió s’ocupa d’elles: el cel estelat sobre mi i la llei  moral en mi”. La seua tomba continua al mateix cementeri de la ciutat que ara és russa i té el nom de Kalinin, seu d’una important base militar, com una falca entre Polònia i Lituània, és a dir, entre dos països de la Unió Europea. La base va ser un gran projecte estratègic de la Unió Soviètica per al control de la mar Bàltica. Ara, com a territori rus, ha esperonat els dimonis irracionals: esborrar la memòria de Kant, profanar la seua tomba i, en conseqüència, el seu llegat filosòfic i humanista. Tot amb tot, Kant va conéixer els excessos de la Revolució Francesa i l’entronització a Notre-Dame de la deessa Raó en una cerimònia grotesca que no va agradar als revolucionaris més puristes, com el mateix Robespierre, en el context del Terror més extrem. Val a dir també, que el cicle revolucionari va acabar en mans de l’autoritarisme napoleònic. Tota una lliçó pràctica i recurrent en la història contemporània.

Entre les runes de la catedral de París ha aparegut intacte el gall del penell de l’agulla neogòtica de Viollet-le- Duc, potser per a enfortir el mite de la Gallia eterna, o simplement que el metall temprat pel fred i la calor ha superat l’envestida del foc, dit en clau racionalista. Sembla que, si volem un futur raonable, la disjuntiva és supèrflua.

 

 

Publicado en CEIC Alfons el Vell, Opinions, Reflexions a peu d'obra y etiquetado , , , .