guernica-780x515

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. ROSARIO PEIRÓ CARRASCO

Rosario Peiró 1-Rosario_Peiro--a-retallarCarrasco és un altre dels personatges saforencs que ha desenvolupat la seua trajectòria professional fora de la comarca. Actualment treballa al front de les col·leccions del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía  (MNCARS) de Madrid.  Va nàixer a Beniarjó i estudià al Col·legi de les Carmelites i a l’Institut Maria Enriquez de Gandia. Amplià la seua formació a Barcelona, on es graduà en Història i va cursar les especialitats d’arqueologia i d’art contemporani. Va fer pràctiques a la Fundació Tàpies, amb Manuel Borja-Villel de director i, posteriorment, amb una beca, se n’anà a la Universitat de Washington (EUA) per eixamplar coneixements amb un màster de Museologia. A Nova York va cursar durant tres anys estudis de Teoria i Crítica de l’Art mentre treballava al MoMA en la preparació d’una exposició retrospectiva de Jasper Jones.

De tornada a Espanya treballa al MACBA comissariant  i dirigint projectes expositius i també imparteix classes de Teoria de l’Art a la Universitat Pompeu Fabra. L’any 2008 Manuel Borja-Villel és nomenat director del MNCARS i Rosario Peiró s’uneix al seu equip com a directora de l’Àrea de Col·leccions, on encara continua, reconeguda ja pel món artístic internacional.

Solana, Dalí, Gris i Miró a la col·lecció del Reina Sofia.

Solana, Dalí, Gris i Miró a la col·lecció del Reina Sofia.

A banda del seu quefer diari dedicat a la investigació dels fons del museu, al comissariat d’exposicions (la primera sobre La irrupción del siglo XX: utopías y conflictos, 2009, tractava l’inici de la col·lecció del  Museu entre 1900-1945 i de les avantguardes artístiques), i  a editar i dirigir publicacions. Recentment ha dedicat sobretot el seu temps a la joia del museu, el Guernica de Picasso, que el propassat 2017 va fer 80 anys.

Va coordinar la gran exposició monogràfica  Piedad y terror en Picasso: el camino a Guernica, (comissariada per T. J. Clark i A. Wagner), amb més de 150 obres del pintor pertanyents al Reina Sofia i a unes  30 institucions i coleccions privades de tot el món (Musée Picasso, Centre Georges Pompidou, Tate Modern o el MoMA) i una exposició de dibuixos  preparatoris, sense oblidar la del Pavelló d’Espanya en la Fira de París de 1937, obra de l’arquitecte Josep Lluís Sert, l’espai per al qual es va encarregar l’emblemàtic quadre a Picasso. Esta mostra va rebre entre abril i setembre més de 680.000 visitants i tingué una amplíssima repercussió*.

3- Guernica amb gente (tret d'internet-ABC)

Sobre el món del Guernica va muntar també el seminari  Guerra y catástrofe  (1929-1945), i hi posà en funcionament  i dirigí el  Fons Documental Guernica (1937-1949), el qual, des de 2015, ha compilat una exhaustiva documentació històrica, en gran part digitalitzada (més de 2.000 arxius) i que en format de web-arxiu interactiu permet consultar els més interessants documents relatius i visualitzar amb detall la famosa obra. Aquest servei ha convertit el Centre en referència obligada per al coneixement del Guernica per la qual cosa acaba de rebre el Premi Webby, WEBBY 2018 a la millor web cultural del món.  guernica.museoreinasofia.es

A hores d’ara Rosario Peiró es troba preparant una exposició de fotografia dels anys 50-60 per al 12 de juny amb la col·lecció d’Adolfo Autrich i per a després de l’estiu una mostra commemorativa del quaranta aniversari de la Constitució Espanyola amb una gran col·lecció d’obres adquirides en estos anys d’autors poc representats a les sales generals del Museu.

Tot i això encara té ben presents les seues arrels familiars i alguns dels seus professors de l’Institut gandià, com són Mª Carmen Fernández  i Santiago La Parra, que li despertaren el gust per l’art i la història.

És l’objectiu d’aquestes pàgines recuperar i donar a conéixer a una saforenca  que ha fet la seua exitosa trajectòria professional “més enllà de les revoltes de Sant Joan” i de la qual ens sentim ben orgullosos. Estic segur que sentirem parlar prou d’ella en el futur.

Alberto Peñín

* Piedad y terror en Picasso: el camino a Guernica 

d5bc7ea5-d5d5-4c9a-af3e-89280ca58886

SAFOR DE LLETRES. Àlbum d’imatges

El CEIC Alfons el Vell i l’associació d’escriptors Saforíssims  van organitzat la setmana del 7 a l’11 de maig les jornades anomenades «Safor de Lletres».

Al llarg d’una setmana s’han portat a terme 32 tallers a una dotzena de centres educatius de la comarca. Han hagut tallers de poesia, de narrativa i, fins i tot, de rap, així com contacontes i xerrades d’autors. S’estima que vora 1.000 alumnes han gaudit d’aquestes activitats que han permés portar la literatura actual a les aules.

A més, durant els set dies que va durar, es van desenvolupar diverses activitats obertes al públic. El dilluns 7 de maig vam començar aquestes jornades de lletres amb un informàtic, Javier Vicente, qui va fer un taller sobre com escriure millors tweets i posts al Facebook. Llenguatge i xarxes socials anaven de la mà en un taller molt pràctic, actual i interessant. El dimarts 8 de maig va ser el torn de Begonya Pozo, la poeta i professora de la Universitat de València va fer un impactant i esplèndid  taller sobre poesia actual feta per dones. El dimecres va vindre un dels filòlegs més prestigiosos i veterrans, Vicent Pitarch que va impartir una conferència sobre Pompeu Fabra i les normes de Castelló. El dijous 10 de maig vam comptar amb una de les grans referències de la literatura infantil i juvenil, Carles Cano qui va impartir un taller anomenat «10 raons per les quals contar a l’escola». Per últim el divendres 11 de maig es va retre homenatge al nostre poeta «Joan Climent», l’acte que es va desenvolupar als salons de Foment va comptar amb molt de públic i va consistir en un interessant parlament d’Antònia Cabanilles i la posterior lectura de diversos textos del poeta amb la música d’Imma Gorrita. L’acte va comptar amb la presència i intervenció de l’alcaldessa de Gandia, Diana Morant.

 

Tan el CEIC Alfons el Vell com Saforíssims fan una valoració molt positiva de les jornades i esperen consolidar el «Safor de Lletres» com una activitat anual que ajude a dignificar i vissivilitzar les nostres lletres i els nostres autors.

96762422_o

EL MAIG DEL 68 SENSE ENYORANCES

Enri Ferrer Solilivares Membre del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

Volíem aprendre francés, després d’haver-ho intentat amb l’escolar Perrier o les estranyes converses de l’Assimil, tan irònicament imitades en La cantant calba de Ionesco. Ens calia la immersió lingüística que només ens podia oferir una estada a França, encara que fóra mitjançant alguna associació d’intercanvi o en algun efímer treball.
El llarg camí en un autobús de 1968, tan freqüentat pel nostres paisans emigrants, ens va deixar al mateix París, el somni tricolor de les nostres desitjades llibertats. I de sobte, al carrer, les Companyies Republicanes de Seguretat, envestint amb contundència aplecs de jóvens, com anyells conduïts a l’escorxador. Tot això –ho sabíem d’alguna manera- també formava part d’allò que ben prompte tindria el rètol de revolució del maig del 68, sobretot quan els treballadors de la indústria hi van confluir.
Els eslògans, amb la típica brevetat francesa, sempre començaven per un voluntariós Il faut… Cal fer un pas avant, cal crear un món nou. Fins i tot encara ens ve a la memòria aquell apocalíptic Il faut détruire la destruction. La utopia a l’abast de la mà. Era potser la moneda menuda dels seriosos capitals intel•lectuals dels Sartre, Lefevbre, Marcuse o Lacan, que omplien llibreries sense compradors, també amb la companyia del Livre Rouge d’un tal Mao, l’omnipotent xinés de la Revolució Cultural, iniciada en 1966, un escarni més de la pobra cultura, indefens parrac que tot ho tapa.
Aquella joventut va trencar molts convencionalismes, però no les estructures fonamentals del poder polític i econòmic. Les divisions franceses en territori alemany, a penes van tornar a creuar la frontera, van deixar quasi tot al seu lloc de sempre. Resseguir la petjada que ha deixat aquella excepcional primavera de 1968 és una agredolça incursió en la memòria personal i col•lectiva, una incursió que també és alliçonadora, com tota experiència important o tota oportunitat perduda o aigualida.
Ha passat mig segle. Sembla que, en cada etapa de la història, cal esperonar la joventut amb algun manifest com el Indignez-vous!, de 2010, també a França, escrit per Stéphane Hessel, fill de l’escriptor alemany Franz Hessel , que va morir en 1941 al camp de concentració francés de Les Milles. Tres anys després el seu fill, des de França, va ser internat en el camp de Buchenwald. No deixa de ser irònic que la indignació d’un sector de la joventut actual és coetània dels moviments neototalitaris, sobretot d’Alemanya i França, com també els casos d’alguns països de l’antic camp soviètic i que ara, aixoplugats en la Unió Europea, tornen a mostrar maneres ben poc democràtiques. Les veus, com la de Hessel, formades en l’infern d’experiències terribles, són un avís d’extrema importància per a fer front a les espentes de la història que no permeten enyorances, sinó una actitud de resistència intel•ligent i una gran dosi de dignitat humana, per tal de no tornar als sagnants êtendards de la tyrannie… tot evocant l’himne dels nostres veïns i amics francesos.

Paris-Mayo-1968

L'autora Roser Soler signa llibres.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE ROSER SOLER: ÀLBUM DE FOTOS

El passat 2 de març es va presentar al Saló de la Casa de Cultura el llibre de Roser Soler: Pluja Teatre (1972-2013). Una aproximació a la història cultural de la Safor. El llibre ha estat editat pel CEIC Alfons el Vell.

Foto: Lluís Romero