Caratula-INOBLIDABLES

Inoblidables personatges saforencs. La Felicitat de sentir-se de la Safor

Pau Rausell-Köster. Universitat de València (fotografía Eva Máñez)

Pau Rausell-Köster. Universitat de València (fotografía Eva Máñez)

És cert que ser o viure a la Safor no és cap mèrit que puga destacar-se a cap CV, ni ens donarà més avantatges vitals que haver naixcut a La Roda d’Albacete, però ja deien Justo Serna i Anaclet Pons, que d’Història i de la Safor en saben molt  que la microhistòria local la trobem allà on l’observador delimita un entorn a partir d’una col·lectivitat amb la qual s’identificaria, però que és variable ja que les pertinences no són naturals ni immediatament evidents. A més, aquell que reconeix una pertinença sap que està en veïnatge amb altres que també li són pròpies, encara que no sempre siguin coherents entre si. Més encara, aquestes filiacions en què ens reconeixem com a subjectes històrics no tenen per què coincidir amb les que es percebien en el passat ni amb aquelles altres a les quals al·ludeixen els historiadors. Jo sols puc afermar, introspectivament,  que el paisatges, el garbí, les platges i el circ de la Safor marquen caràcter. I si marquen caràcter és necessari que condicionen la història, ja siga aquesta en minúscules o en majúscules. I, estic ben segur, que així ho creuen també Lluís Sevilla i Jesús Alonso, dos pixavins esporgats vitalment per una dècada de diferència, que ens garbellen amb la seua maura i tafanera  saviesa, un grapat (un poc més d’un trentena) de biografies de personatges saforencs d’adés i d’ara.

Militars, aventurers, eclesiàstics, metges, capellans, anarquistes, cronistes, futbolistes científics, empresaris i emprenedors, prohoms…. i algunes dones recuperades d’eixe malaltia patriarcal de la que poc a poc, molt poc a poc, ens anem curant, passen pel llibre Inoblidables recorrent en cronològic ordre els darrers dos cents anys  en un tres i no res. Trets de personatges descrits per una vintena de biògrafs experts que arriben fins ahir mateixa, com aquell que diu. I, naturalment, la meua lectura àvida i veloç, iniciada a una versió digital de l’obra per a escriure aquesta ressenya en temps i forma ha acabat esbiaixant la meua atenció en tot allò que m’era familiar (en sentit literal i figurat) i pròxim.

Ara que acabe de fer una estada de quinzes dies a Xina, em quede aclaparat i encisat per la biografia de Sinibaldo de Mas i Sans, oncle de Sinibaldo Gutierrez Más, company i soci d’aventures empresarials i polítiques del meu besavi José Rausell Ribas, i ja m’he engrescat per saber-ne més. El primer ambaixador espanyol a Xina, …¡a mitjans del S. XIX¡…ni més ni menys. També he acabat llegint amb molt de detall la biografia de la germana de la meua àvia Ángeles Malonda, la primera farmacèutica de Gandia, que recorde ben bé viva i xarradora   i de la que ja havia llegit amb molt de detall la seua novel·la autobiogràfica, Aquello sucedió así, que ja va guanyar el Premi Espejo de España el 1982. Tot i que el llibre fa cert esforç,…¡Quantes dones valentes, decidides i que expliquen el salt a la modernitat de la societat valenciana queden encara per ressenyar¡

També, com no, he mirat amb detall les biografies de Joan Climent o Paco Candela, amics dels meus pares Birgit Köster i Pep Rausell, i que passaren vins i sopars a l’àtic de Germanies, allà al pis damunt la “caja de ahorros”, sense dubte el millor pis de tota Gandia i que també tindria moltes coses a contar de la Safor dels 50 del segle passat fins avui. I finalment, amb la darrera biografia, la de Pascual Lucas, he tingut l’oportunitat de rellegir la meua pròpia vida. Quan jo tenia 13 anys, a Pascual Lucas li varen furtar una obra de la galeria mentre ell era al despatx, és per això que durant la meua adolescència i per l’amistat entre el meu pare i Pascual, jo anava després d’escola a la Galeria Lucas a fer els deures i estar a l’aguait quan entrava algú com a instrument de dissuasió (¡jo, que estava flac i escarransit com un gos de pobre¡) per a que no tingueren la temptació de despenjar les obres i emportar-se-les. I així la meua educació estètica varen ser les exposicions de Tapies, Clavé, Will Faber, Willy Ramos o Lindström. De fet recorde el dia que es va fer la foto que apareix al llibre amb Bengt, Ximo Muñoz i el propi Lucas. I recorde les cortines de la Galeria Lucas i com després, jo ja d’universitari a València col·laborava amb Espai Lucas, ja amb els seus fills Vicente i Pascual i la seua dona Glòria.

Però al llibre hi ha molt més del que jo he filtrat per les meues pròpies experiències vitals i biogràfiques. I la vista completa ens dona un collage, o més bé un trencadís, que conforma un dibuix d’una comunitat de persones. Jo no crec molt en l’esperit dels pobles o l’ànima de les nacions, però tinc certa percepció de que a la Safor, des de ja fa algunes centúries, podem identificar certes ones de creativitat, talent i innovació i de determinació, honestedat que de quan en quan cal recopilar, en un llibre com Inoblidables. Personatges saforencs d’adés i ara com ho fan Jesús E. Alonso i  Lluís Sevilla. Exercicis com eixe evidencien que l’anàlisi finalista del què és un territori no pot ser més que aquell espai físic i simbòlic on tractem de maximitzar la utilitat, el benestar, la felicitat  (com vulguem dir-ho, segons l’argot que utilitzem i l’aproximació disciplinar que usem), dels individus que estan allà. El territori no pot ser explicat si no és a través de la vida de les persones que hi viuen, i l’anàlisi territorial, l’única funcionalitat última que tindria és tractar de configurar la realitat de manera que maximitze la utilitat, el benestar, la felicitat dels qui conformen eixe territori.

Jo, ara i hui, sóc una mica més feliç que abans de topar-me amb el llibre Inoblidables. Personatges saforencs d’adés i ara.

 

Coberta-INOBLIDABLES

 

-CIMAL_5

FOTOS DE LA 2a CONFERÈNCIA “CIMAL”

El divendres 14 es va dur a cap la segona conferència del cicle que forma part de les activitats organitzades com homenatge a la revista CIMAL. Els arquitectes Alberto Peñín i Rafa Durá mantingueren un substanciós diàleg sobre arquitectura contemporània. Peñin és un  testimoni  imprescindible de la tasca que va realitzar la revista al voltant de l’art contemporani, incloent-hi l’arquitectura. A més d’amic personal de l’editor i propietari, Pascual Lucas, també va ser col·laborador.

162b688e-cd99-490b-a4ea-46c09fa3d977 c2ac4d0e-e72e-467f-ae8d-fa15bda47c4e

e81ab4db-9f9b-4a96-a967-f5c8f0aae1b0

FOTOS DE LA 1a CONFERÈNCIA “CIMAL”

El temps va volar aviat…a Gandia, tot parlant del context històric sociopolític i cultural, que va envoltar el naixement, consolidació i tancament de la revista CIMAL i de les persones que van fer possible eixa aventura editorial. Una història compartida, convertida en diàleg entre amics…Romà de la Calle, Jose María Yturralde fundadors junt a Pasqual Lucas de la Revista CIMAL.2e1ae0fc-4daa-4938-9ba2-d209b76a1ca6 41f9d96b-0e00-4edc-9045-a1df5cf80218 346f8c79-a062-497a-944e-4bb9017e3c71 504c1b79-5b8d-4ca4-bd05-74284f48a698

-CIMAL2

ÀLBUM DE FOTOS. INAUGURACIÓ EXPOSICIÓ REVISTA CIMAL

El pasat 17 de maig es va inaugurar en la Casa de Cultura Marqués González de Quirós la mostra Revista Cimal (1979 – 2003). Cultura i utopia a la ciutat de Gandia, organitzada pel CEIC Alfons el Vell i el departament de Cultura de l’Ajuntament de Gandia.

Fotos: Vicente Burguera