POST-TRUTH

Enri Feerer Olivares

Enric Ferrer Solivares

Les modes de més enllà de l’Atlàntic ens arriben amb calculada insistència. Ara mateix ens han regalat amb la novíssima ximpleria de la post-veritat o post-truth, en el seu idioma. Ni els antiquíssims sofistes s’hi van atrevir a tant. Ara bé, no és útil rebaixar a un acudit tal moda ni considerar-la una notòria provocació. Dir, a hores d’ara, que la veritat ja no té cap funció ni en l’acció ni en el pensament humà, és com tornar als estadis més endarrerits de l’evolució. Substituir els referents essencials de la racionalitat per l’opinió personal, sempre subjecta a l’emoció del moment o al propi interès, a qui pot beneficiar?

No cal acudir a cap teoria de la conspiració. Darrere de la post-veritat, com un espantall contra la ingenuïtat dels ocells, no s’hi amaga ningú. Ja no els cal disfressar-se, perquè la seua ideologia, reiterada en els mitjans de comunicació o en els plans d’estudi, entre altres instàncies, ja s’ha convertit paradoxalment en veritat admesa en molts àmbits, sense la necessitat de verificar-la. S’hi tracta de deixar l’individu sense atributs racionals, indefens davant els allaus de la història, adaptat emocionalment a la massa, instat a viure en un permanent actualisme allunyat del passat i del futur, invitat a gaudir d’una llibertat circumscrita al consum i coronat per una buidor de llautó, constituït en un etern adolescent necessitat d’un guia amb autoritat.

Al llarg del segle XX, tant la literatura com alguns corrents artístics, ja ens havien advertit que la cultura, precisament per la seua grandesa, té un component feble, una baula fràgil que pot fer trontollar, sobretot en temps de crisi, l’edifici sencer de la condició humana. La història del segle dels horrors ha vingut a confirmar-ho, sense pal·liatius. Novel·les com Un món feliç o 1984, encara que posteriorment frivolitzades en un Big Brother qualsevol, són, a hores d’ara, profecia acomplerta en alguns dels seus aspectes.

Si la moda, qualsevol moda amb màscara ideològica, té importància, és pel seu valor de símptoma d’unes causes més profundes, com la por davant els canvis esfereïdors del nostre món, a tots els nivells. És per això que tornar als fonaments és ben necessari, com la reflexió i la crítica, un poc a l’estil dels il·lustrats o dels humanistes existencialistes i personalistes, tot passant pel garbell dels mestres de la sospita. Al capdavall, en l’estela de Kant, haurem de tornar a defendre, amb totes les conseqüències, que la persona humana és un fi en ella mateixa i no un mitjà per aconseguir un poder, un guany econòmic o un simple prosèlit. La preterida filosofia encara pot, des de la raó i la consciència recta, animar el debat i fins tot guanyar la partida als neosofistes de torn.

UnMundoFeliz_by_masg72

CIÈNCIA ÉS CULTURA

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

És la ciència una part de la cultura humana? Si fem la pregunta d’aquesta manera segurament la majoria de persones respondran que sí. Nosaltres n’estem convençuts. I no sols això, sinó que pensem que la ciència, aquella part del coneixement humà que pretén entendre les lleis que governen la natura i tracta d’aplicar-les pel benestar de la humanitat, és una de les grans gestes de la nostra espècie en la història.

 

En ple segle XXI, vivim en un món tecnològic que no es podria entendre sense els grans avanços que la ciència i la tecnologia han fet els darrers 100 anys. Mirem on mirem la ciència se’ns hi apareix: en el coneixement que amaga un mòbil, en la presència discreta dels satèl·lits de comunicació, en el GPS que guia un cotxe, en les sofisticades proves mèdiques d’un hospital, en les comunicacions digitals, fins i tot en el menjar de taula…

 

Es podria suposar que la majoria dels usuaris de tecnologia coneixem, encara que siga bàsicament, els principis científics en què es basen. De fet, una part dels nostres impostos s’han invertit en la recerca que ha fet possible la recent revolució tecnològica i a més, a les assignatures científiques de l’ESO i el Batxillerat es donen les eines tècniques bàsiques per comprendre el món actual. Però, els comportaments i les accions que fan els ciutadans denoten que no han assolit aquests coneixements, que els han oblidats o que no els consideren importants en el dia a dia.

 

Cal dir que els ciutadans no podem delegar totalment en el coneixement científic. Al llarg de la vida hem de decidir de manera responsable i racional sobre diversos dilemes que la societat ens planteja i, per això, hem de posseir els criteris suficients per no errar, per tindre una opinió ben fonamentada. Sense educació científica, molts ciutadans sucumbeixen fàcilment a les falses solucions de les pseudociències i als temors de les conspiracions globals. I així observem que quan no ens curem a la primera o ens fan por les medicines ens recomanen l’homeopatia, que només és aigua amb sucre. Quan el diagnòstic és greu i el pronòstic temible, inviten a provar les medicines alternatives, com sucs i plantes, amb nefastos resultats. Però n’hi ha molt més: acupuntura, hipnosi, percepció extrasensorial, chemtrails, etc.

 

La ciència ensenya a pensar racionalment, també en l’àmbit social i cívic. Ensenya a ser crítics, a rebutjar el principi d’autoritat, a creure només les evidències contrastades. El mètode científic és un dels grans invents de la humanitat. I per això que la ciència s’ha de considerar part de la cultura humana. En aquest temps ja no s’hi val a ser de lletres i no voler saber res de ciències, ni al contrari: cada vegada és més important la ciència transversal.

 

És veritat que comprendre els nous avanços científics requereix un esforç de vegades superior al que exigeixen altres branques del saber. Per tal de resoldre aquesta dificultat va nàixer fa segles, de la mà de Galileo Galilei, la divulgació científica, amb la qual els científics expliquen de manera didàctica el seu treball i els seus descobriments. És d’alguna manera un retorn agraït dels científics a la societat per la confiança i la inversió econòmica que s’ha hagut de fer per la seua recerca. I per això actualment, encara que tímidament, la divulgació científica comença a demanar-se en les convocatòries de fons científics.

 

El CEIC Alfons el Vell, ben conscient d’aquest requeriment i amatent a totes les branques del coneixement, ha ofert els darrers quatre anys diversos cicles de conferències de ciència i tecnologia a càrrec de científics de la Safor i, vist l’èxit assolit, es vol eixamplar aquesta vessant a partir d’enguany, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València amb activitats d’alguns dels seus investigadors. En el futur, la nostra voluntat és engrescar també la Universitat de València i els centres d’ensenyament secundari de la comarca.  Si ho aconseguim, no sols explicarem el món amb els ulls de la ciència, sinó que transformarem aquesta acció en una eina de cohesió social i també cultural.

 

Però la visió exposada fins ací, de vegades no està clara a tot arreu. Valga com a exemple el cas que es comentà en la passada reunió científica de la Sociedad Española de Astronomía, celebrada el juliol a Bilbao: un interessant projecte de divulgació de l’astronomia fou rebutjat d’una convocatòria del Ministeri de Cultura per no considera-lo “cultura”.

 

De vegades qui hauria de donar llum, dóna fum. Encara resta molt per avançar i hem de dir-ho ben clar: sí, la ciència és, ha sigut i serà part de la nostra cultura.

 

 

Edició digitalitzada en PDF del llibre ALFONS EL VELL Duc Reial de Gandia

Us presentem la reedició amb format PDF de descarrega lliure del llibre ALFONS EL VELL Duc Reial de Gandia de Jaume Castillo Sainz.

Punjeu sobre la coberta del llibre per accedir a la pàgina de descarrega

 

108104317av30_alfonselvel

També podeu escoltar l’entrevista que va fer Radio Gandia a l’autor, Jaume Castillo, i al director del CEIC, Rafael Delgado, en aquest enllaç:

https://goo.gl/ulLtWF

 

 

 

 

 

REFLEXIONS SOBRE EL PATRIMONI DE GANDIA

Isabel Canet

Isabel Canet

Quina és la situació actual del patrimoni cultural de Gandia?

Una pregunta tan concreta i directa com aquesta pot resultar incòmoda, i fins difícil de contestar, perquè ningú no disposa d’una resposta que puga aproximar-se a la realitat amb cert grau de rigor.

El patrimoni cultural, si exceptuem els grans monuments, és un autèntic desconegut per a la major part de la ciutadania, fins i tot per a l’administració local, que té gran part de les competències sobre la seua gestió.

Per tant, resulta imprescindible realitzar un diagnòstic global de l’estat de la qüestió. Des de la identificació dels recursos patrimonials existents, materials i immaterials, històrics i artístics, arqueològics i etnològics etc., passant per l’anàlisi del seu estat de conservació i principals deficiències, com també  les possibilitats d’interpretació i posada en valor de cara a millorar les possibilitats de gaudi per part de la societat a la qual pertanyen.

Com més es retarde aquest diagnòstic, més dolents seran els resultats que reflectirà perquè en les darreres dècades la situació general no ha deixat d’apitjorar. Pensem, per començar, en la pèrdua constant d’edificis històrics experimentada pel el centre de Gandia. Tot i l’existència d’una normativa que tenia per objectiu la preservació del seu caràcter patrimonial (PERIMMU), els edificis nous han anat substituint aquells que conformaven el teixit històric, i causant un greu deteriorament de la imatge tradicional que ha de tenir un centre històric per a ser considerat com a tal. L’aspecte d’alguns carrers resulta més proper a la del centre comercial d’una ciutat moderna que no a la que ha de tenir el casc històric d’una ciutat d’orígens medievals. Els grans monuments com el Palau Ducal, la Col·legiata, l’Escola Pia, el Convent de Sant Roc etc. van, a poc a poc, convertint-se en illots descontextualitzats dins un teixit urbà en vies de renovació que impedeix fruir d’una contemplació adequada o fer-ne una correcta lectura del seu valor cultural.

Però no podem limitar-nos a parlar de la situació de l’antiga Vila o la Vilanova dins de les muralles. Gandia disposa, dins del seu vast espai urbà, d’altres centres històrics com el Raval o el Grau, i a més, els dos que es van annexionar dels anys seixanta, es a dir: Beniopa i Benipeixcar. Cap d’ells ha rebut, des de la planificació elaborada i aplicada per l’administració, de cap consideració als seus valors culturals ni mesures destinades a la seua necessària preservació. Aquests nuclis històrics han evolucionat seguint normatives urbanístiques que ni tan sols tenien en compte la seua identitat històrica. La imatge que ofereixen avui dia és una barreja de cases i edificis d’allò més diversos on el caràcter tradicional a poc a poc va diluint-se. I poc acabar per perdre’s del tot.

Arribats en aquest punt ens podem formular d’altres preguntes: pot permetre’s Gandia la pèrdua dels seus nuclis històrics i efectuar el seu paper de la capital de la comarca des de la renuncia al seu llegat urbà i cultural? S’ho pot permetre econòmicament, tenint en compte l’important paper que juga el patrimoni en la consolidació del sector turístic? En què i a qui beneficia la negligència amb la qual, durant aquests últims anys, s’ha tractat un element cabdal de la ciutat com és el patrimoni?

És tard, però encara no del tot, per a reflexionar sobre aquestes qüestions i acarar un futur millor per a aquesta ciutat que habitem.

Isabel Canet Ferrer

 

Beniopa

Beniopa

 

 

EL CEIC ALFONS EL VELL DEDICA EL SEU CALENDARI DE 2017 A L’ART PÚBLIC EN GANDIA

El CEIC Alfons el Vell ha dedicat el seu calendari de 2017 a l’art públic gandià. Un patrimoni sovint desconegut pels ciutadans, però que està format per una considerable col·lecció d’obres d’art de grans artistes.

L’art i sobretot els grans contenidors culturals han esdevingut en les darreres dècades alguns dels fenòmens de masses que més han contribuït a revitalitzar la imatge de les ciutats. Moltes d’elles han aconseguit una nova percepció social gràcies a apostes públiques per Centres d’Art.

Al calendari d’enguany s’han seleccionat 14 obres de les quals hi ha una fitxa tècnica descriptiva i interpretativa. El fet de no conéixer i per tant no valorar aquestes obres ha fet sovint que hagen estat maltractades per decisions inapropiades al voltant de la seua ubicació i altres aspectes que han malmès el seu valor social.

En la confecció dels textos i les imatges han participat historiadors de l’art, arquitectes, artistes, llicenciats en belles arts i experts, tots ells membres o col·laboradors del CEIC Alfons el Vell. La introducció ha sigut escrita per l’artista Antoni Durà, molt lligat a la gestió cultural a l’ajuntament de Gandia en els darrers anys.

El CEIC Alfons el Vell amb aquesta modesta publicació intenta difondre una selecció de les peces artístiques que podem trobar a Gandia, amb la intenció de que siguen valorades i tractades correctament pels poders públics i per la població. Volem que els gandians i els visitants puguen accedir-ne perquè les consideren part del seu paisatge viscut, un paisatge urbà propi, identitari i un referent de qualitat per a la ciutat culta que desitgem.

El calendari està disponible en les oficines del CEIC (plaça Jaume I, 10. Biblioteca Municipal)

I JORNADA «EN PRIMERA PERSONA ”

El 28 de desembre de 2016 se celebrà a Gandia la primera Jornada “En primera persona”. Una trobada que aprofitant els retorns nadalencs, pretén acostar les experiències i projectes de joves gandians i gandianes que estan desenvolupant els seus treballs i investigacions a altres llocs del món.

En aquesta primera trobada vam comptar amb David Pistoni, Tonet Durà, Miguel Vicedo i Pablo La Parra, en una taula moderada per la consellera del CEIC Alfons el Vell Anna Igualde. Durant 15 minuts, els quatre convidats van exposar les seues experiències i després es va encetar un debat-col·loqui, en què el públic va participar activament.

En l’exposició de David Pistoni vam poder conéixer com un grup de joves inicien un col·lectiu de treball i recerca per optar a projectes internacionals d’enginyeria amb èxit, fent palés la importància del treball cooperatiu i de creure en el talent del jovent. Tonet Durà ens va mostrar el procés d’edició i el seu treball a la sèrie infantil Gumball, en la que treballa, així com també quines són les possibilitat de l’art actual en l’animació, aplicant les noves tecnologies d’edició digital. Miguel Vicedo va destacar la importància de buscar en els països emergents nous nínxols de treball i també el seu treball en la promoció de nous talents en l’empresa General Electric.

Finalment Pablo La Parra, després de fer paleses les dificultats de les humanitats i de la cultura en l’actualitat davant la caiguda del suport institucional, va explicar el seu treball de recerca “Europa, futur anterior”, que estudia la utilització de les imatges del segle XX en la creació de la consciència col·lectiva futura.

Una Jornada exitosa que ens invita a seguir obrint les portes i les finestres de la nostra casa als joves de la Safor, tant els que hi són com els que han marxat, perquè ells han de ser els protagonistes del millor futur que tots volem.

JORNADA «EN PRIMERA PERSONA»

El 28 de desembre de 2016, a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós de Gandia, el CEIC organitza la jornada-trobada “EN PRIMERA PERSONA» on quatre joves de la Safor que tornen a casa pel Nadal, compartiran amb nosaltres les seues experiències i projectes a l’estranger.

L’acte començarà amb una breu exposició, de 20 minuts, dels projectes que desenvolupen tots quatre:
-Miguel Vicedo ens parlarà de turbines d’última generació i del seu treball en General Electric (Houston)
-Tonet Durà ens contara la seua experiència a Cartoon Network (Londres) com artista de fons i conceptes d’art.
-David Pistoni de Makers UPV i del projecte «Hyperloop UPV».
-Pau La Parra del seu treball de recerca: «Europa, futur anterior”.

Posteriorment, es desenvolupa una taula redona, moderada per Anna Igualde, consellera del CEIC Alfons el Vell, on el públic assistent podrà interaccionar amb els invitats.

cartell-joves2

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «UN VIAJE A FILIPINAS»

El dia 14 de desembre de 2016, en la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, a les 20,00 hores, té lloc la presentació del llibre “Un viaje a Filipinas”, una edició a partir del diari escrit pel soldat nascut a Gandia Josep Joaquim Bonet i Serra, el 1891, uns anys abans de la independència d’Espanya. Aquest llibre, que va ser descobert per atzar entre enderrocs, està escrit a mà, amb més de 500 pàgines i 50 il·lustracions, va ser reproduït ara per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert en una edició facsímil fidel a l’original. L’avinentesa de la publicació i l’interés històric de l’obra, i més en el lloc d’origen de l’autor són inqüestionables.

A la presentació participa, a més del director del CEIC Alfons el Vell, Rafael Delgado, que dóna la rebuda institucional, el director de Publicacions i Investigació de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, que explica la importància de l’obra i el procés de recuperació i edició, així com les persones que hi van participar.

El presentador del llibre, Santiago La Parra, en fa una extensa anàlisi crítica, on contextualitza el dietari en el seu temps, un moment de crisi i d’enderrocament d’un imperi, amb constants referències i paral·lelismes sobre l’actualitat. A continuació s’establí un animat debat amb el públic assistent.

Presentació del llibre «Un viaje a Filipinas»

El CEIC Alfons el Vell i l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert presenten “Un viaje a Filipinas”

El dimecres 14 de desembre, en la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, a les 20,00 hores, tindrà la lloc la presentació del llibre “Un viaje a Filipinas”, una edició a partir del diari escrit pel soldat nascut a Gandia Josep Joaquim Bonet i Serra, el 1891, uns anys abans de la independència d’Espanya.

El llibre, que va ser descobert per atzar entre enderrocs, està escrit a mà, amb més de 500 pàgines i 50 il·lustracions, ha sigut reproduït ara per l’ l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert en una edició facsímil fidel a l’original. L’avinentesa de la publicació i l’interés històric de l’obra, i més en el lloc d’origen de l’autor són inqüestionables.

Maquetación 1

HOMENATGE A LA PARAULA 2016. SILENCIADES

El dia 20 de novembre, coincidint exactament amb el cinc-cents vint-i-sisé aniversari de la primera edició del Tirant lo Blanc celebràrem, al Teatre Serrano, l’Homentage a la Paraula. La cita amb la literatura, des de fa 20 anys, del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell, amb el suport d’artistes, escriptors, músics i societat civil, com ara Saforíssims Societat Literària, i propiciat per l’Ajuntament de Gandia per mitjà de la regidoria de Cultura. Silenciades, la publicació de l’any 2016, ha sigut un repte necessari i ineludible per reunir en una aportació simbòlica, discreta, prudent i inclusiva, les creacions literàries de dones i homes del segle XXI, escriptores i escriptors que han verbalitzat les paraules d’unes dones que van estar sotmeses al menyspreu o a la indiferència per una societat misògina que les anul·lava, dones ofegades per un silenci humiliant, per la desafecció.

 Ens reunirem per a donar vida i veu a les dones ignorades en l’espectacle produït per Núria Sanz i dirigit per Ruth Palonés La cara oculta de la Lluna. L’escola de Teatre Serrano dramatitzà i verbalitzà fragments de Silenciades aconseguint moments de tensió màxima: dues adolescents reproduïren el pensament de Christine de Pisan una dona molt avançada per a la seua època, una dona de sal es rebel·là contra Lot, i fantàstic el monòleg de Maria Lejárraga, ficció basada en la realitat més lamentable.

Ens acompanyaren  autoritats i amics, el Teatre Serrano novament va ser el lloc acollidor on la paraula va prendre un protagonisme especial i particular fent-nos sentir al final de la representació més lliures i més reivindicatius. L’acte va  ser presentat per Vicenta Llorca, membre del consell executiu del CEIC i coordinadora de l’Homenatge a la Paraula de 2016.

Fotos de Pere Millet