96762422_o

EL MAIG DEL 68 SENSE ENYORANCES

Enri Ferrer Solilivares Membre del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

Volíem aprendre francés, després d’haver-ho intentat amb l’escolar Perrier o les estranyes converses de l’Assimil, tan irònicament imitades en La cantant calba de Ionesco. Ens calia la immersió lingüística que només ens podia oferir una estada a França, encara que fóra mitjançant alguna associació d’intercanvi o en algun efímer treball.
El llarg camí en un autobús de 1968, tan freqüentat pel nostres paisans emigrants, ens va deixar al mateix París, el somni tricolor de les nostres desitjades llibertats. I de sobte, al carrer, les Companyies Republicanes de Seguretat, envestint amb contundència aplecs de jóvens, com anyells conduïts a l’escorxador. Tot això –ho sabíem d’alguna manera- també formava part d’allò que ben prompte tindria el rètol de revolució del maig del 68, sobretot quan els treballadors de la indústria hi van confluir.
Els eslògans, amb la típica brevetat francesa, sempre començaven per un voluntariós Il faut… Cal fer un pas avant, cal crear un món nou. Fins i tot encara ens ve a la memòria aquell apocalíptic Il faut détruire la destruction. La utopia a l’abast de la mà. Era potser la moneda menuda dels seriosos capitals intel•lectuals dels Sartre, Lefevbre, Marcuse o Lacan, que omplien llibreries sense compradors, també amb la companyia del Livre Rouge d’un tal Mao, l’omnipotent xinés de la Revolució Cultural, iniciada en 1966, un escarni més de la pobra cultura, indefens parrac que tot ho tapa.
Aquella joventut va trencar molts convencionalismes, però no les estructures fonamentals del poder polític i econòmic. Les divisions franceses en territori alemany, a penes van tornar a creuar la frontera, van deixar quasi tot al seu lloc de sempre. Resseguir la petjada que ha deixat aquella excepcional primavera de 1968 és una agredolça incursió en la memòria personal i col•lectiva, una incursió que també és alliçonadora, com tota experiència important o tota oportunitat perduda o aigualida.
Ha passat mig segle. Sembla que, en cada etapa de la història, cal esperonar la joventut amb algun manifest com el Indignez-vous!, de 2010, també a França, escrit per Stéphane Hessel, fill de l’escriptor alemany Franz Hessel , que va morir en 1941 al camp de concentració francés de Les Milles. Tres anys després el seu fill, des de França, va ser internat en el camp de Buchenwald. No deixa de ser irònic que la indignació d’un sector de la joventut actual és coetània dels moviments neototalitaris, sobretot d’Alemanya i França, com també els casos d’alguns països de l’antic camp soviètic i que ara, aixoplugats en la Unió Europea, tornen a mostrar maneres ben poc democràtiques. Les veus, com la de Hessel, formades en l’infern d’experiències terribles, són un avís d’extrema importància per a fer front a les espentes de la història que no permeten enyorances, sinó una actitud de resistència intel•ligent i una gran dosi de dignitat humana, per tal de no tornar als sagnants êtendards de la tyrannie… tot evocant l’himne dels nostres veïns i amics francesos.

Paris-Mayo-1968

L'autora Roser Soler signa llibres.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE ROSER SOLER: ÀLBUM DE FOTOS

El passat 2 de març es va presentar al Saló de la Casa de Cultura el llibre de Roser Soler: Pluja Teatre (1972-2013). Una aproximació a la història cultural de la Safor. El llibre ha estat editat pel CEIC Alfons el Vell.

Foto: Lluís Romero

Bergamin

ALFONS ROIG I JOSE BERGAMÍN: “EL MEU MÓN NO ÉS D’ESTE REGNE”. (VI)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Com bé diu Maria Teresa León en les seues memòries, “la història de la democràcia està escrita en tinta blanca sobre paper blanc. És molt difícil de seguir.” Este és l’esperit d’estos breus escrits: seguir una línia de la història de la democràcia de la mà dels seus protagonistes. A més de les qüestions artístiques, que per a ell estaven lligades a la formació de l’esperit, a Alfons Roig el movia voler saber i que es fera la llum sobre la història recent, assumir la responsabilitat de la seua generació i deixar als joves el camí net per a fer una vida en llibertat.

José Bergamín en la Inauguración del II Congreso Internacional de escritores para la Defensa de la CulturaEsta darrera entrada sobre Alfons Roig i la generació del 27, voldria dedicar-la no sols a José Bergamín, el que fora president durant la II República de l’Associació d’Escriptors Antifeixistes i del II Congrés d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura del 1937, sinó també a d’altres intel·lectuals del moment. És per això que m’agradaria esmentar-los, si més no, per tal de recordar també a altres republicans exiliats, dels quals no tenim documentació, però que sabem per referències que Roig va conéixer i apreciar. Per exemple José Herera Petere, amic de Bergamín i Zambrano, col·laborador de la revista Cruz y Raya i autor d’En España ya todo está preparado para que se enamoren los sacerdotes. El pintor Luis Fernández, l’escultor Baltasar Lobo o l’escriptora Mercé Comaposada i Guillén, exiliats a Paris, del cercle d’amics de María Zambrano i propers a Picasso.

Tornant a José Bergamín, va tenir les seues filies i fòbies, com a bon polemista. Fernando Delgado, fent memòria de les converses amb Vicente Alixandre, el descriu com un “àcrata impertinent, de catolicisme heterodox i lúcida actitud intel·lectual”. Vicente Aleixandre, Aurora de Albornoz i María Zambrano sempre l’ajudaren i el defensaren. Per algú d’ells es conegueren Alfons Roig i José Bergamín el 19 de setembre de 1956, a Paris, i després es trobaren unes quantes vegades en diferents viatges. Al seu diari, Roig el qualifica d'”intel·ligentíssim, fi i brillant”.

Per fer una breu semblança de Bergamín, direm que va nàixer a Madrid en 1895 i va morir a Donostia en 1983. Va estudiar dret a la Universitat Central de Madrid, on va freqüentar les tertúlies literàries i va conéixer els escriptors més destacats del moment. Els seus primers articles van aparéixer en la revista Índice, dirigida per Juan Ramón Jiménez, en els anys 1921 i 1922. Va ser en esta revista on, segons ell, va sorgir tota la nòmina d’escriptors de la Generació del 27, nom que detestava, perquè ell preferia denominar-la “Generació de la República”. Amb la proclamació d’esta en 1931, assumeix diversos càrrecs polítics. En 1933 funda i dirigeix la revista Cruz y Raya, revista d’orientació catòlica progressista i, segons Maria Teresa León, també és seu el títol de la revista El mono azul, tan important en els anys de la Guerra Civil.

La guerra el va sorprendre a Madrid on presidí l’Aliança d’Escriptors Antifeixistes, des de la seua fundació. Organitzà també el II Congrés celebrat durant juliol a València, que inaugurà amb un discurs en el qual citava a Sant Agustí, a Santa Teresa i destacava la part divina de la persona. A València col·laborà en la revista Hora de España, al costat de María Zambrano, Ramón Gaya, Emilio Prados, Antonio Machado i altres. En 1938 viatja a Paris per treballar a l’ambaixada com agregat cultural i s’hi quedarà fins al final de la guerra. El 6 de maig embarca cap a Mèxic, on romandrà fins a 1946. Durant el seu exili va viure a Mèxic, Veneçuela, Uruguai i França, fundà diverses editorials i escriurà bona part de la seua obra, assaig i poesia principalment.

El 1958 va aconseguir un visat per a viatjar a Espanya i es quedà quatre anys, fins que la seua signatura en una carta oberta al llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, on es demanaven explicacions per tortures infligides a miners a Astúries, el va dur a refugiar-se en l’ambaixada d’Uruguai a Madrid. Aleshores va fugir del país, on ja no va poder tornar fins al 1970. En els darrers anys a Madrid es va convertir en un dissident de la “transició” i va publicar el manifest “Error monarquia: el meu món no és d’este regne”, i es va “exiliar” a Euskadi, on morí en 1983.

IMG_4092L’any Roig s’ha acabat, però cal que continuem fent estos exercicis de recuperació de la nostra memòria. No s’hi val a amagar els draps bruts. Tenim documents i testimonis de primera mà que cal airejar, més que res per a evitar la manipulació i el negacionisme. Si no veiem les pedres, tornarem a caure. Saber és dur, però no val a girar el cap. És un exercici de responsabilitat. Per sort tenim veus valentes entre els deixebles de Roig, com la de Ximo Garcia Roca, que en la seua conferència “L’església en temps de la dictadura i el cas d’Alfons Roig”, ens va donar una lliçó memorable recordant al mestre, conferència que es pot llegir a la pàgina web del CEIC Alfons el Vell. Em quede amb la frase que segons Garcia Roca resumeix la convicció de Roig: “quan busques la veritat, trobes el bé; i si busques el bé, allò que apareix és la bellesa.”