Sin-título-2

VICENT OLASO. IN MEMORIAM

Santiago LA PARRA LÓPEZ (conseller del CEIC Alfons el Vell)

Santiago LA PARRA LÓPEZ
(conseller del CEIC Alfons el Vell)

 

El pasado sábado, día 29, falleció Vicent Olaso, historiador y poeta, archivero de Oliva, exconseller del CEIC Alfons el Vell (1991-1999) y, por encima de todo, una muy buena persona. Sí, ya sé que en España se entierra muy bien, como decía Alfredo Pérez Rubalcaba, pero es cierto que Vicent era una muy buena persona y, mientras intento sin éxito acostumbrarme a su ausencia, no dejaré de decirlo públicamente sólo porque suene a tópico. Hace unos meses, no sabría precisar cuántos, lo encontré en el Archivo de Gandía (¿dónde, si no?). Fue la última vez que hablé con él y me comentó su enfermedad con la entereza de quien tiene la conciencia tranquila y un aplomo envidiable, a prueba de enfermedad terminal. Hace falta mucha fuerza mental para tanto y la verdad es que aparentemente él se mostraba más tranquilo que yo. Supongo que la procesión iría por dentro, pero eso no hace sino añadir argumentos a mi admiración por el sentido de la responsabilidad y autocontrol (¡ésa es la verdadera educación!) de este hombre bueno.

Debo reconocer con vergüenza que no conozco la faceta de Vicent como poeta, que siempre habrá estado ahí pero se manifestó públicamente en los últimos años con Esclats i neguits (2008), El soroll de la pedra (ganador del XXXI Premi de Poesia “Senyoriu d’Asias March” 2011) o Que tot plegat no semble mentida (2017). Y, efectivamente, tot plegat res no ha semblat mentida en Vicent Olaso, excepte la seua mort. Inevitable, egoísta, ¡puta muerte!

Sí he tenido la suerte de aprender de su obra historiográfica, que ha cultivado hasta el final. Si no estoy mal informado, su último trabajo, titulado “Jueus i conversos a la Gandia medieval. Una introducció”, lo publicó en Afers hace solo unos meses. Medievalista de formación, la aportación de Vicent al conocimiento de nuestro pasado hay que valorarla más por su intensidad que por su extensión, en términos cualitativos y no cuantitativos. Porque se requiere un dominio de la paleografía como el que acreditaba Vicent Olaso para realizar el inventario del fondo histórico, en general, y sobre todo de los pergaminos medievales, en particular, que se conservan en el modélico Archivo Histórico de Gandía.

Este bagaje técnico hay que acertar a adobarlo, a partes iguales, con paciencia franciscana y mentalidad oriental para transcribir El Manual de Consells de Gandia a la fí del segle XV, publicado en 2005. Los autores borgianos le estaremos eternamente agradecidos a Vicent porque, además de otros muchos aspectos fundamentales de unos años mal conocidos, la obra reseña las primeras gestiones de la familia papal en su flamante ducado. Esta publicación se suma a otra suya sobre el tema, titulada “Un passeig bibliogràfic borgià des de la Safor” (Afers, 1994).

Vicent Olaso ha sido, además, un historiador muy valiente, que se ha atrevido con temas tan complicados y arduos como la maraña de “L’endeutament censal a la vila de Gandia durant la Baixa Edat Mitjana”, que publicó en el primer número de aquella escuela de historiadores comarcales que fue la revista Guaita (1987), rebautizada Ullal desde el numero siguiente por razones de copyright. Cualquiera que haya intentado acercarse a la contabilidad municipal durante la época foral apreciará el enorme valor de este trabajo de Vicent sobre los “censales”, que eran una especie de hipotecas pero sin plazo de amortización y que, por tanto, se transmitían por herencia hasta la liquidación del préstamo y cuya titularidad también podía venderse.

En el estudio que lo consagró como historiador de referencia, Vicent arrojó luz sobre la fundación y el funcionamiento del viejo hospital de Sant Marc, cuya titularidad reclamó sin razón, desde Sevilla, la espabilada duquesa de Gandía cuando el inmueble estaba en pleno proceso de restauración tras haber cerrado sus puertas como centro sanitario. Nos lo explicó en  L’Hospital de Sant Marc de Gandia, una institució per a pobres malalts (segles XIII-XX) (1988) y volvió sobre ello, en edición bilingüe castellano-valenciano, en Historia de la fundación “Hospital de San Marcos y San Francisco de Borja” (2010), ambas publicadas por el CEIC Alfons el Vell. El tema socio sanitario lo trató así mismo en su colaboración sobre la sanidad marítima y guarda de la mar para  el libro colectivo Medi ambient i salut en els municipis valencians. Una perspectiva històrica (Sueca, 2002).

Otro asunto polémico que también nos aclaró fue el de la muralla de Gandía en «Per guardar la vila». Muralla i defensa a la costa valenciana (Gandia, segles xiii-xvi), que publicó en 2011, después de  “Les cases de Tamarit d’Oliva: punt i seguit”, que sería su participación en el primer número de Revista de la Safor, aparecida en 2009. Vicent, hombre muy generoso, era fácil de convencer para recabar su colaboración en cualquier proyecto solidario o cultural y, así, en 2008 aportó su grano de arena para divulgar qué es lo que se celebra en el País Valenciano cada 9 de octubre con la edición del fragmento del Llibre dels Fets donde se narra la conquista de Bairén.

Vicent, muchas gracias por tus estudios y, sobre todo, por tu inmensa lección de bonhomía. Has pasado a vivir en el recuerdo de quienes te queremos y somos muchos. Descansa en paz, amigo.

Notre-Dame-incendio-Paris-Francia_EDIIMA20190416_0703_23

SI TOT ÉS EFÍMER…

Enric Ferrer Solivares Membre  del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

Fa uns dies va cremar Notre-Dame, a París. L’allau de comentaris, que no han apagat el foc creuat de les possibles negligències, han atiat tota mena d’opinions, amb el corresponent llast ideològic. També s’ha recordat que el patrimoni de l’Església francesa va passar a ser propietat de l’Estat per la llei de separació de 1905 d’ambdues entitats, de tal manera que l’Església ocupa els edificis religiosos sense títol jurídic. La República laica, per la seua banda, es va convertir en la més gran propietària d’edificis religiosos. Que la conservació d’un patrimoni artístic tan gran no ha estat sempre modèlica per part de les instàncies públiques és prou evident, com s’ha denunciat en moltes ocasions.

L’art és efímer, com tota obra humana. El diccionari, amb la seua obsequiosa obvietat, avisa que efímer vol dir de curta durada. El recentment desaparegut Lluís Duch, amb la seua fina antropologia, ens avisava que l’ésser humà és “com algú que només disposa d’una certa quantitat d’espai i de temps, que és efímer, per tant”. El contrast amb la beneiteria del progrés continu és evident. Precisament una de les reflexions més popularitzades sobre el caràcter efímer de les civilitzacions va ser obra d’un il·lustrat del XVIII, coetani de la Revolució Francesa i defensor de la igualtat dels éssers humans. S’hi tracta de Constantin Volney, autor de Les ruïnes ou Méditations sur les révolutions des empires, el qual, en contemplar les restes de ciutats com Palmira, a Síria, pensava que l’igualitarisme humà, confirmat pel temps destructor dels senyors i del poble menut, unit al progrés sens fi, obriria una etapa de felicitat per a tots.

1555354636560k

L’obsessió per Palmira també ha arribat a la nostra àpoca, fins i tot en els bitllets de banc de Síria, el país dirigit per una despòtica dinastia familiar. Així, un bitllet de l’any 1998 va ser dedicat, en el seu anvers,  a la reina Zenòbia dels nabateus, acompanyada d’un dibuix de les ruïnes de Palmira, la seua capital del segle II d.C. El revers presenta una imponent represa d’aigua, amb la cornucòpia de fruites i verdures que se’n beneficiaran. Història i propaganda marxen en feliç connubi com és acostumat en qualsevol règim polític. Les vicissituds posteriors, ja entrat el segle actual, han desfet, a la baixa, les altes fantasies progressistes de Volney. S’ha arribat a destruir en bona part les ja destruïdes ruïnes de Palmira, com si la mort de més de tres-cents mil hòmens i dones no haguera estat suficient per a apaivagar l’odi dels fonamentalistes.

NewSyrian1000front

I no deixem el segle XVIII. Immanuel Kant, el pensador més ajustat a la raó, insubornable en el seu profund humanisme, va nàixer a la prussiana oriental ciutat de Königsberg. L’epitafi de la seua tomba –una frase del final de la seua Crítica de la raó pràctica– diu així: “Dues coses omplin l’esperit d’admiració i respecte, sempre nous i en creixença, cada vegada que la reflexió s’ocupa d’elles: el cel estelat sobre mi i la llei  moral en mi”. La seua tomba continua al mateix cementeri de la ciutat que ara és russa i té el nom de Kalinin, seu d’una important base militar, com una falca entre Polònia i Lituània, és a dir, entre dos països de la Unió Europea. La base va ser un gran projecte estratègic de la Unió Soviètica per al control de la mar Bàltica. Ara, com a territori rus, ha esperonat els dimonis irracionals: esborrar la memòria de Kant, profanar la seua tomba i, en conseqüència, el seu llegat filosòfic i humanista. Tot amb tot, Kant va conéixer els excessos de la Revolució Francesa i l’entronització a Notre-Dame de la deessa Raó en una cerimònia grotesca que no va agradar als revolucionaris més puristes, com el mateix Robespierre, en el context del Terror més extrem. Val a dir també, que el cicle revolucionari va acabar en mans de l’autoritarisme napoleònic. Tota una lliçó pràctica i recurrent en la història contemporània.

Entre les runes de la catedral de París ha aparegut intacte el gall del penell de l’agulla neogòtica de Viollet-le- Duc, potser per a enfortir el mite de la Gallia eterna, o simplement que el metall temprat pel fred i la calor ha superat l’envestida del foc, dit en clau racionalista. Sembla que, si volem un futur raonable, la disjuntiva és supèrflua.

 

 

portada-web

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. JOSE ABAD-ESTORNELL, un gandià de pel•lícula

1-Personal-IMG_2294Un amic em parlà d’un gandià que vivía a Madrid i que era tot un gran directiu de la Warner Bross, WB, per a Europa. Vaig arribar a ell mitjançant una amiga de la falla Vilanova, a la que pertanyia son pare, i un cosí germà, un altre entranyable amic i metge. Efectivament, la seua trajectòria s’ajusta com anell al dit al perfil que vull presentar en aquesta sèrie del blog del CEIC. Nascut a Gandia (1961), estudià al Col·legi Crist Rei i l’Institut Nou, d’on va partir, com tants altres, a València a estudiar i llicenciarse en filologia anglesa i aprendre un bon anglés. Sense quasi adonar-se s’introdueix en el  món de la programació, a l’antic Canal 9 i d’allí a Madrid amb WB, el gran gegant de la producció i distribució cinematogràfica. Però deixeu-me que ho conte ell mateix:

“En 1989, amb l’anunciada obertura de la Televisió Autonòmica Valenciana vaig ser contractat com a Executiu de Producció i  a partir d’eixe moment, la meua vida professional va començar a prendre un nou rumb. Allí vaig passar a ocupar la Direcció d’adquisició de programes per a Canal 9 i eixe treball em va permetre començar a viatjar i conéixer el món professional de la televisió des de dins en uns quants països del nostre entorn, i també als Estats Units.

En l’estiu de 1995, Amadeu Fabregat, em va encarregar la negociació d’un important acord amb WB per a totes les televisions autonòmiques –la FORTA- i vaig passar quasi tres mesos viatjant a Madrid. L’acord, complicat com quasi tots els acords amb els estudis de cine, va eixir molt bé i finalment es va firmar el 4 d’agost d’eixe mateix any. El dia de la firma, un alt directiu de la companyia americana, em va fer una oferta per a treballar amb ells com a director de vendes per a Espanya i Portugal. La meua primera reacció va ser d’agraïment però res d’entusiasme ja que l’acceptació d’eixa oferta suposaria el meu trasllat a Madrid, acostumat com estava a la llum del mediterrani i la la plàcida vida entre Gandia i València. A la meua família, tampoc els abellia res el canvi però després de molt de pensar, decidim que era un pas molt important en la meua carrera, així que vaig demanar l’excedència en Canal 9 i l’1 de febrer de 1996 vaig començar a treballar per a la Warner. La família es va quedar a Gandia on jo tornava tots els caps de setmana. Deia Tennesse Williams que el temps és la distància més llarga entre dos llocs i vaig tindre l’oportunitat de comprovar-ho durant molts anys en què intentava acurtar el meu temps fora de casa per a acurtar així mateix la distància entre ells.

Sin-título-1

En 1999 vaig ser nomenat director general de Warner Bros. TV per a Espanya i Portugal i vaig compaginar este càrrec amb una altra direcció general, la de Turner Broadcasting System, companyia també del grup i responsable de canals de televisió tan coneguts com “Turner Classic Movies”, “Cartoon Network” o “CNN”. Esta aventura dirigint dos empreses que es complementaven em va permetre conéixer el món de la televisió des de molts punts de vista, no sols el de la distribució sinó també el de la producció de programes i, molt important, el de la publicitat i el màrqueting. Sempre solia dir que treballava a Madrid i vivia a Gandia. Açò no haguera sigut possible sense tindre al meu costat una dona molt més forta que jo que, mentres treballava, portava avant el nostre quarter general a Gandia i ho arreglava per a que tot funcionara com un rellotge. Per fi, fa sis anys, quan els meus fills van decidir també emprendre camins universitaris i professionals fora de Gandia, ella es va traslladar amb mi a Madrid i les nostres visites a Gandia s’han espaiat molt, encara que continuem conservant el nostre pis en el Passeig i el nostre apartament en la platja per a poder passar els nostres estius i escapades algun cap de setmana.

La Direcció General de les dos companyies va durar fins a finals del 2001, quan vaig haver de decidir-me per una de les dos i sense dubtar-ho em vaig quedar en WB. L’any següent es va produir un bot molt qualitatiu en la meua carrera dins de l’empresa a l’anomenar-me Vicepresident Executiu per al Sud d’Europa incorporant a la meua àrea de responsabilitat, a més d’Espanya i Portugal, França, Itàlia, Grècia i Turquia.  A partir d’eixe moment tinc l’orgull de dir que he pogut conéixer bé eixos països a través de les seues televisions i tancar els acords més importants de la meua carrera professional: Mediaset a Itàlia, TF1, Orange o Canal Plus a França, a més de mantindre la meua relació amb TVE, Antena 3, Televisions autonòmiques, Telefónica i Mediaset a Espanya. El món de l’entreteniment audiovisual és com un dòmino:  quan un  programa,  bé siga de ficció, reality, concurs, etc funciona bé en un país, abans que acabe la temporada ja està en les graelles de programació de mig món.

3-Big Band-IMG_2332Durant estos últims catorze anys em sent molt orgullós d’haver creat equips magnífics a Madrid, Roma o Paris, la qual cosa em permet dirigir l’estratègia de la meua companyia amb una visió de futur imprescindible en estos moments on els mercats d’entreteniment audiovisual són cada vegada més canviants, especialment amb l’arribada de grans operadors multinacionals com Netflix, Amazon o HBO, que han transformat els hàbits del consumidor i els grans estudis de Hollywood. Hem hagut d’adaptar els nostres models de producció i distribució de continguts als que les noves tecnologies ens demanden. Crec que he tingut la gran fortuna d’especialitzar-me en  televisió, un mitjà que ha evolucionat constantment i s’ha erosionat molt poc si ho comparem amb altres models d’entreteniment com el de l’exhibició cinematogràfica o el vídeo  tradicional.

 

En estos moments seguisc al capdavant de WB Televisió en el Sud d’Europa i preparat per a qualsevol nou repte que calga afrontar”.

José Abad, és un dels nostres. El vam anomenar el 2011 com un dels ambaixadors gandians a Madrid. Benvingut a aquestes pàgines i que tinga èxit amb els, de segur, futurs reptes professionals.

 

Alberto Peñín, conseller del CEIC

Anuncio_PresentacionCD_valenciano

PRESENTACIÓ DEL CD “FRANCISCO DE BORJA Y ARAGÓN”

El Centre d’Estudis i Investigacions Alfons el Vell de Gandía i l’Editorial Anacrusa patrocinen la presentació del CD “Francisco de Borja y Aragón” que tindrà lloc el proper divendres 30 de novembre a la Casa de Cultura Marquès de González de Quirós de Gandía, a les 19:00.

Aquest CD recull la gravació històrica realitzada i produïda per D. Juan Vercher l’any 1972 amb motiu de la commemoració del Centenari de San Francisco de Borja, patró de Gandia.

En aquesta històrica gravació, D. Juan Vercher dirigeix a la Banda Unión Artística Musical San Francisco de Borja i al Orfeó Gandiense, en l’interpretació de dos motets de San Francisco de Borja (Los Ángeles nº 1,2 i Alleluia), el Himno a San Francisco de Borja de D. Juan Vercher i el Himno a Gandía de D. Salvador Gea.

En l’acte comptem amb la presència de D. José Torres Martínez, llicenciat en Geografia i Història, que ens parlarà de la figura de Sant Francesc de Borja i la seva vinculació amb la música, i Dña. Ana Vercher Martínez, fundadora de l’Editorial Anacrusa, que presentarà la biografia de son pare D. Juan Vercher Grau així com el CD Francisco de Borja y Aragón “.

Anuncio_PresentacionCD_valenciano

IMATGE-DE-PORTADA1

Cicle Dones Sàvies, Gandia 2018

Rosa Mascarell Dauder

Aquest estiu es va presentar l’informe anual sobre educació de l’OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic)[1]. Les conclusions no són per a fer palmes, hi ha molts indicadors dolents com ara la baixa mobilitat intergeneracional, el fracàs escolar i el biaix per gènere a l’hora d’elegir carrera, que influeix també en expectatives laborals desfavorables per a les dones. A continuació algunes de les conclusions de l’informe en aquest sentit:

  • Hi ha un fort biaix per gènere a l’hora de triar els camps d’estudi en FormacióProfessional: només 1 de cada 8 graduats en el camp d’Enginyeria, Indústria i Construcció és dona, però la proporció puja a 3 de cada 4 en el camp de Salut i Benestar.
  • Encara que els estudiants de 15 anys tenen un rendiment similar en ciències independentment del gènere, és menys probable que les xiques es visualitzen cursant una carrera de ciències o enginyeries, fins i tot en els països on les xiques tenen rendiment superior al dels xics. Els resultats de l’últim estudi PISA suggereix que les diferències de gènere en les expectatives laborals no es deuen únicament a diferències en aptituds de xics i xiques, sinó que els estereotips i la divisió del treball en la societat tenen un paper fonamental
  • Diversos governs dels països de l’OCDE han posat especial èmfasi a millorar la qualitat de l’educació en ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, la qual cosa reflecteix la importància d’aquestes disciplines per a impulsar el progrés econòmic, recolzar la innovació i asseure les bases d’una vertadera prosperitat. A més, les habilitats i competències científiques avançades tals com el raonament crític, la resolució de problemes i la creativitat, es consideren fonamentals per a tenir èxit en el mercat laboral, independentment de l’ocupació final dels estudiants.

 

El 60% dels estudiants de nivell terciari (estudis universitaris i tècnics superiors) són dones, però les dones joves continuen veient-se com cuidadores (Sanitat i Educació, especialment infantil i primària) i no en ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques que són considerades “disciplines per a impulsar el progrés econòmic, recolzar la innovació i asseure les bases d’una vertadera prosperitat”. Per descomptat que les dones contribuïm en molts aspectes a la prosperitat de la societat, però si el mercat laboral demana “competències científiques avançades tals com el raonament crític, la resolució de problemes i la creativitat”, hem d’estar ahi.

Com canviar les ràtios? Com bé diu l’informe les xiques “no es veuen” en carreres de ciències, tecnologia i raonament crític. Amb aquest cicle Dones Sàvies volem presentar referents de dones en el món de la ciència, la tecnologia i el pensament. Les dones hem estat en tots aquests camps malgrat les dificultats que històricament ens han barrat el camí, bàsicament les prohibicions de dependre i accedir a l’escola i el veto a mostrar i exercir el nostre coneixement a través d’un treball remunerat. Un exemple no massa llunyà: a la política i congressista Clara Campoamor, amb la carrera de Dret acabada, no la deixaven col·legiar-se per ser dona i, com a conseqüència, no podia exercir com advocada.

Dones sàvies i valentes, influencers medievals, pensadores del Renaixement, científiques i pensadores del segle XX i, sobretot, dones que ara mateix, Gandia any 2018, ens comuniquen la seua saviesa. Mireu el programa i veniu a escoltar a aquestes sàvies contemporànies. No heu de desplaçar-se a Sevilla, a Barcelona o a Cambridge, elles venen ací: a la Casa de la Cultura de Gandia del 3 al 14 de desembre.

Dones en vanguardia. Centenari de La Residencia de Señoritas (1915-1936). Algunes convidades Marie Curie, Victoria Kent, Matilde Huici o Maruja Mallo.

Ací podeu accedir a la programació.

Panorama de la educación Indicadores de la OCDE 2018:

                http://www.educacionyfp.gob.es/inee/dam/jcr:2cba4aaa-4892-40d7-ac8b-00efbc95b8a2/Panorama%20de%20la%20Educacion%202018_final.pdf

Sin-título-1

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. LUCIA CASTELLÓ, SOPRANO

Lucia Castelló

Lucia Castelló

Una circumstància inesperada em donà l’oportunitat de poder conéixer personalment a esta gandiana de pro -saforenca més bé-, cantant lírica a nivell internacional, que s’ha obert camí en el complicat món de la música clàssica des de la seua residència a Viena, on viu des de fa més de 15 anys. Va ser amb motiu de l’estrena mundial a València de la cantata “Paisatge matinal”, peça composta per Antón Garcia Abril –allí present- amb textos en valencià de Carles Salvador, per a commemorar el 250 anys de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Una afonia imprevista de la cantant ens va fer pensar als organitzadors en modificar i fins i tot anul•lar l’acte.
Amb una professionalitat exemplar i una voluntat de ferro, Lucía Castelló va pujar a l’escenari tot sabent les seues limitacions, i va poder fer la cantata, que va ser rebuda amb forts aplaudiments pel públic, l’autor i pels propis companys d’escenari: el pianista Alejandro Zabala i el Quarteto Bretón. Malauradament la cantant ja no va poder seguir amb el programa previst, les ”Cançons d’absència”, obra de Vicent Torres, un altre poeta valencià també present, però l’única peça que va poder interpretar va deixar els assistents fortament impressionats. En acabar el concert vam parlar amb ella de Gandia i dels nostres indrets comuns.
Lucia Castelló va nàixer a Gandia i pertany a una ampla família de músics. Sa mare, Asunción Cartagena, pianista i professora de molts gandians, els seus quatre germans i molts cosins han estat tocats per l’art en general i per la música en particular, imbuïts per l’àvia Mª Joaquina, fundadora de la saga. Té també la nostra artista una relació especial amb Xeraco, on son pare va ser interventor de l’Ajuntament. Estudià piano i cant a Gandia, amb Salvador Carbó, José María Pérez Busquier i Ana Luisa Chova. Una vegada finalitzats els estudis musicals al Conservatori de València es traslladà a Viena on va ser alumna de la soprano americana Carol Byers i on començà la seua activitat professional. Encara hui continua vivint a la capital austríaca, casada i amb un fill, però torna a Gandia sovint i estiueja a la platja de Daimús.

La seua veu, segons els crítics, es d’una gran bellesa, neta i potent. Veu lírica, redona, amb ample registre, s’acobla a les intencions del compositor i procura ser fidel a la partitura, cosa que li ha fet ser intèrpret preferida d’autors com l’esmentat Garcia Abril. Amb ell va enregistrar La Luz de tu interior (2015), un CD de 28 cançons del qual es va fer un vídeo promocional justament a Gandia, a la Casa de la Marquesa, el mes de maig de 2017.

Lucia Castalló-1

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Quasi sempre acompanyada per Alejandro Zabala al piano i centrada majoritàriament en música espanyola, Castelló té un repertori que abasta a Guridi, Falla, Turina, Palacios, Rodrigo, Martín i Soler, Monsalvatge o Matilde Salvador. Ha intervingut com a soprano lírica en personatges d’òperes tan coneguts com la Cleopatra de “Julio César” de G.F. Händel, la comtessa de “Les noces de Figaro” de Mozart, Nerone de “La coronació de Popea” de Monteverdi, i un bon grapat d’operetes i leds més.

És, però, el repertori de cançons de poetes de renom, musicats per compositors actuals, el que li ha proporcionat un reconeixement en el món de la lírica i, en conseqüència, a muntar a Viena la direcció artística d’una empresa de música clàssica espanyola (clasicaEs).
Lucía Castelló, a pesar de viure i treballar lluny d’ací, no s’ha desvinculat mai de la seua llengua i cultura, com ho demostren el repertori valencià de poemes i cantates i també la relació habitual i sincerament afectiva amb la seua terra d’origen. De les seues visites professionals aquests darrers anys hi ha testimonis a la premsa, ràdio i televisió locals. És una dels les persones il•lustres que encaixa perfectament en esta sèrie titulada “Més enllà de Sant Joan” protagonitzada per gandians i gandianes que han eixit del nostre cercle i que son un bon eixemple de força i vàlua personal.

Alberto Peñín,
conseller del CEIC Alfons el Vell

Lucia Castelló en València

Lucia Castelló en València

guernica-780x515

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. ROSARIO PEIRÓ CARRASCO

Rosario Peiró 1-Rosario_Peiro--a-retallarCarrasco és un altre dels personatges saforencs que ha desenvolupat la seua trajectòria professional fora de la comarca. Actualment treballa al front de les col·leccions del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía  (MNCARS) de Madrid.  Va nàixer a Beniarjó i estudià al Col·legi de les Carmelites i a l’Institut Maria Enriquez de Gandia. Amplià la seua formació a Barcelona, on es graduà en Història i va cursar les especialitats d’arqueologia i d’art contemporani. Va fer pràctiques a la Fundació Tàpies, amb Manuel Borja-Villel de director i, posteriorment, amb una beca, se n’anà a la Universitat de Washington (EUA) per eixamplar coneixements amb un màster de Museologia. A Nova York va cursar durant tres anys estudis de Teoria i Crítica de l’Art mentre treballava al MoMA en la preparació d’una exposició retrospectiva de Jasper Jones.

De tornada a Espanya treballa al MACBA comissariant  i dirigint projectes expositius i també imparteix classes de Teoria de l’Art a la Universitat Pompeu Fabra. L’any 2008 Manuel Borja-Villel és nomenat director del MNCARS i Rosario Peiró s’uneix al seu equip com a directora de l’Àrea de Col·leccions, on encara continua, reconeguda ja pel món artístic internacional.

Solana, Dalí, Gris i Miró a la col·lecció del Reina Sofia.

Solana, Dalí, Gris i Miró a la col·lecció del Reina Sofia.

A banda del seu quefer diari dedicat a la investigació dels fons del museu, al comissariat d’exposicions (la primera sobre La irrupción del siglo XX: utopías y conflictos, 2009, tractava l’inici de la col·lecció del  Museu entre 1900-1945 i de les avantguardes artístiques), i  a editar i dirigir publicacions. Recentment ha dedicat sobretot el seu temps a la joia del museu, el Guernica de Picasso, que el propassat 2017 va fer 80 anys.

Va coordinar la gran exposició monogràfica  Piedad y terror en Picasso: el camino a Guernica, (comissariada per T. J. Clark i A. Wagner), amb més de 150 obres del pintor pertanyents al Reina Sofia i a unes  30 institucions i coleccions privades de tot el món (Musée Picasso, Centre Georges Pompidou, Tate Modern o el MoMA) i una exposició de dibuixos  preparatoris, sense oblidar la del Pavelló d’Espanya en la Fira de París de 1937, obra de l’arquitecte Josep Lluís Sert, l’espai per al qual es va encarregar l’emblemàtic quadre a Picasso. Esta mostra va rebre entre abril i setembre més de 680.000 visitants i tingué una amplíssima repercussió*.

3- Guernica amb gente (tret d'internet-ABC)

Sobre el món del Guernica va muntar també el seminari  Guerra y catástrofe  (1929-1945), i hi posà en funcionament  i dirigí el  Fons Documental Guernica (1937-1949), el qual, des de 2015, ha compilat una exhaustiva documentació històrica, en gran part digitalitzada (més de 2.000 arxius) i que en format de web-arxiu interactiu permet consultar els més interessants documents relatius i visualitzar amb detall la famosa obra. Aquest servei ha convertit el Centre en referència obligada per al coneixement del Guernica per la qual cosa acaba de rebre el Premi Webby, WEBBY 2018 a la millor web cultural del món.  guernica.museoreinasofia.es

A hores d’ara Rosario Peiró es troba preparant una exposició de fotografia dels anys 50-60 per al 12 de juny amb la col·lecció d’Adolfo Autrich i per a després de l’estiu una mostra commemorativa del quaranta aniversari de la Constitució Espanyola amb una gran col·lecció d’obres adquirides en estos anys d’autors poc representats a les sales generals del Museu.

Tot i això encara té ben presents les seues arrels familiars i alguns dels seus professors de l’Institut gandià, com són Mª Carmen Fernández  i Santiago La Parra, que li despertaren el gust per l’art i la història.

És l’objectiu d’aquestes pàgines recuperar i donar a conéixer a una saforenca  que ha fet la seua exitosa trajectòria professional “més enllà de les revoltes de Sant Joan” i de la qual ens sentim ben orgullosos. Estic segur que sentirem parlar prou d’ella en el futur.

Alberto Peñín

* Piedad y terror en Picasso: el camino a Guernica 

Bergamin

ALFONS ROIG I JOSE BERGAMÍN: “EL MEU MÓN NO ÉS D’ESTE REGNE”. (VI)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Com bé diu Maria Teresa León en les seues memòries, “la història de la democràcia està escrita en tinta blanca sobre paper blanc. És molt difícil de seguir.” Este és l’esperit d’estos breus escrits: seguir una línia de la història de la democràcia de la mà dels seus protagonistes. A més de les qüestions artístiques, que per a ell estaven lligades a la formació de l’esperit, a Alfons Roig el movia voler saber i que es fera la llum sobre la història recent, assumir la responsabilitat de la seua generació i deixar als joves el camí net per a fer una vida en llibertat.

José Bergamín en la Inauguración del II Congreso Internacional de escritores para la Defensa de la CulturaEsta darrera entrada sobre Alfons Roig i la generació del 27, voldria dedicar-la no sols a José Bergamín, el que fora president durant la II República de l’Associació d’Escriptors Antifeixistes i del II Congrés d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura del 1937, sinó també a d’altres intel·lectuals del moment. És per això que m’agradaria esmentar-los, si més no, per tal de recordar també a altres republicans exiliats, dels quals no tenim documentació, però que sabem per referències que Roig va conéixer i apreciar. Per exemple José Herera Petere, amic de Bergamín i Zambrano, col·laborador de la revista Cruz y Raya i autor d’En España ya todo está preparado para que se enamoren los sacerdotes. El pintor Luis Fernández, l’escultor Baltasar Lobo o l’escriptora Mercé Comaposada i Guillén, exiliats a Paris, del cercle d’amics de María Zambrano i propers a Picasso.

Tornant a José Bergamín, va tenir les seues filies i fòbies, com a bon polemista. Fernando Delgado, fent memòria de les converses amb Vicente Alixandre, el descriu com un “àcrata impertinent, de catolicisme heterodox i lúcida actitud intel·lectual”. Vicente Aleixandre, Aurora de Albornoz i María Zambrano sempre l’ajudaren i el defensaren. Per algú d’ells es conegueren Alfons Roig i José Bergamín el 19 de setembre de 1956, a Paris, i després es trobaren unes quantes vegades en diferents viatges. Al seu diari, Roig el qualifica d'”intel·ligentíssim, fi i brillant”.

Per fer una breu semblança de Bergamín, direm que va nàixer a Madrid en 1895 i va morir a Donostia en 1983. Va estudiar dret a la Universitat Central de Madrid, on va freqüentar les tertúlies literàries i va conéixer els escriptors més destacats del moment. Els seus primers articles van aparéixer en la revista Índice, dirigida per Juan Ramón Jiménez, en els anys 1921 i 1922. Va ser en esta revista on, segons ell, va sorgir tota la nòmina d’escriptors de la Generació del 27, nom que detestava, perquè ell preferia denominar-la “Generació de la República”. Amb la proclamació d’esta en 1931, assumeix diversos càrrecs polítics. En 1933 funda i dirigeix la revista Cruz y Raya, revista d’orientació catòlica progressista i, segons Maria Teresa León, també és seu el títol de la revista El mono azul, tan important en els anys de la Guerra Civil.

La guerra el va sorprendre a Madrid on presidí l’Aliança d’Escriptors Antifeixistes, des de la seua fundació. Organitzà també el II Congrés celebrat durant juliol a València, que inaugurà amb un discurs en el qual citava a Sant Agustí, a Santa Teresa i destacava la part divina de la persona. A València col·laborà en la revista Hora de España, al costat de María Zambrano, Ramón Gaya, Emilio Prados, Antonio Machado i altres. En 1938 viatja a Paris per treballar a l’ambaixada com agregat cultural i s’hi quedarà fins al final de la guerra. El 6 de maig embarca cap a Mèxic, on romandrà fins a 1946. Durant el seu exili va viure a Mèxic, Veneçuela, Uruguai i França, fundà diverses editorials i escriurà bona part de la seua obra, assaig i poesia principalment.

El 1958 va aconseguir un visat per a viatjar a Espanya i es quedà quatre anys, fins que la seua signatura en una carta oberta al llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, on es demanaven explicacions per tortures infligides a miners a Astúries, el va dur a refugiar-se en l’ambaixada d’Uruguai a Madrid. Aleshores va fugir del país, on ja no va poder tornar fins al 1970. En els darrers anys a Madrid es va convertir en un dissident de la “transició” i va publicar el manifest “Error monarquia: el meu món no és d’este regne”, i es va “exiliar” a Euskadi, on morí en 1983.

IMG_4092L’any Roig s’ha acabat, però cal que continuem fent estos exercicis de recuperació de la nostra memòria. No s’hi val a amagar els draps bruts. Tenim documents i testimonis de primera mà que cal airejar, més que res per a evitar la manipulació i el negacionisme. Si no veiem les pedres, tornarem a caure. Saber és dur, però no val a girar el cap. És un exercici de responsabilitat. Per sort tenim veus valentes entre els deixebles de Roig, com la de Ximo Garcia Roca, que en la seua conferència “L’església en temps de la dictadura i el cas d’Alfons Roig”, ens va donar una lliçó memorable recordant al mestre, conferència que es pot llegir a la pàgina web del CEIC Alfons el Vell. Em quede amb la frase que segons Garcia Roca resumeix la convicció de Roig: “quan busques la veritat, trobes el bé; i si busques el bé, allò que apareix és la bellesa.”

 

 

Diaz Cuyas

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. EL MÓN DE PEPE DÍAZ, CRÍTIC D’ART

Poetes en el museu. Entre la literatura i l’art.

José Díaz Cuyá

José Díaz Cuyá

José Díaz Cuyás (Gandia, 1962) és un altre dels gandians il·lustres que un dia se’n va anar travessant les revoltes de Sant Joan i a hores d’ara és pràcticament un desconegut  per a nosaltres. La veu de Pepe Díaz és quasi imprescindible en la crítica i el pensament de l’art contemporani. El seu nom, alineat als moviments més renovadors i heterodoxos, apareix sovint en la direcció de revistes especialitzades, en el camp de la investigació i en escrits, conferències, seminaris, debats o fórums de l’efervescent món de l’art contemporani.

Va nàixer a Gandia i estudià primer als Jesuïtes, després al Col·legi Cervantes i més tard, intern, a la Universitat Laboral de Xest. Les vacances sempre el retornaven a la seua ciutat, on  repartia el temps entre la família, la mistela del Telero, el Cineclub Ateneu i el grup ecologista, com ell mateix ens conta. Acabat el batxlllerat es gradua en Història de l’Art a Madrid (1986).

Començà a donar classes d’Estètica i Teoria de l’Art en l’Escola de Belles Arts de Madrid i d’Història de l’Art a Ciudad Real, fins que el 1989 es trasllada al Centro Atlántico de Arte Moderno, CAAM, de Las Palmas per posar en marxa el departament de documentació i exercir de coordinador de l’activitat pública del centre. Doctorat en el 95, es queda a CanJosé Díaz Cuyáàries, d’on era la seua mare, impartint classes, des de 1999, com a professor d’Estètica i Teoria de l’Art de la Universitat de La Laguna. Allí s’ha quedat a viure.

Destaca com a referència del seu tarannà l’assaig «Contra la Historia y el Arte en general: la tarea crítica de Ángel González y Juan José Lahuerta» (2014), dins del projecte “Desacuerdos 08” sobre art, polítiques i esfera pública a l’Estat Espanyol.  En 2003 enceta una línia que situa el cos humà com intermediari necessari per a entendre qualsevol experiència artística. Uns anys abans havia començat a dirigir la Revista de pensament crític contemporani ACTO (2001-2009), amb monogràfics tan cridaners com els dedicats a Duchamp, el sol, la rialla o els fantasmes. És destacable també l’anàlisi de les avantguardes dels anys 60 i 70, amb els corrents d’acció i perfomances.

Revista "ACTO"

Revista “ACTO”

Ha estat comissari d’exposicions, coordinador d’activitats al voltant de l’art experimental i articulista provocador amb textos com “La rarefacta fragancia del arte experimental en España. De la revuelta a la posmodernidad (1962-1982)” (2011) “Yves Klein entre caníbales” en la Revista de Occidente (2012); Fou ponent, també, del curs “El territorio incierto de la teoría del arte en el capitalismo académico” (2010) dirigit per Yaiza Hernández.

En l’actualitat és coordinador del grup d’investigació anomenat “TURICOM, Turismo, Cuerpo y Muerte en la cultura del ocio”, un grup interuniversitari amb seu a la Universitat de La Laguna, i anteriorment ho fou d’un altre grup interuniversitari que treballà sobre “La formación del artista: investigación y capitalismo  académico” entre Madrid-Navarra-La Laguna, financiat pel Museu Reina Sofía. En el primer, format a partir del monogràfic sobre “Art i Turisme” en la Revista de Occidente (2012), ens parla d’una suggeridora connexió entre els dos conceptes, alhora que les seues reflexions del fet artístic, sempre transversals, ens col·loquen davant dels més actuals dilemes de la producció cultural que tant ens afecten a la societat valenciana en general i al CEIC Alfons el Vell en particular.

Tot just fa uns mesos Díaz Cuyás escrivia sobre “Poetas en el museo. Entre la literatura y el arte, la poesía experimental no encuentra su sitio en la historia. Una muestra en el MUSAC (León), lo vuelve a demostrar” (El País, 17/03/2017), un article que torna a posar els ulls en la situació actual de l’art, des de les aportacions artístiques dels 60 a la valoració de la poesia experimental. El crític gandià sempre es mou en un món fronterer, per sobre de les barreres que imposen els coneixements tradicionals, de la crítica i de la història, de l’art i de l’experimentació, plenament conscient de que el seu discurs pot generar desconcert i perplexitat en el lector.

En aquest moment està enllestint un treball per al monogràfic de la revista valenciana Concreta (coordinada per Núria Enguita i Laura Vallés), dedicat a “Art i Turisme”, en el qual insisteix en les relcions entre l’art experimental dels 60 i l’inici del turisme de masses. Esperem poder llegir-lo en octubre.

Molt proper als seus amics, em manifesta –quan li parle d’aquest blog- la il·lussió que li fa connectar amb el seu poble, la seua amistat amb Charo Peiró, cap del Departament de col.leccions del Reina Sofia (Madrid) i el  reconeixement a Vicent Todolí, ambdos saforencs i dedicats a l’art i la cultura actual. Només el seu germà Paco Díaz i els amics de joventut són el lligam que li queda, prim però ben sentit, amb nosaltres. Hauríem de buscar una oportunitat per a conéixer-lo personalment i que ens parlara d’ell i d’aquests temes tan atractius.

Alberto Peñín (de la sèrie Més enllà de Sant Joan, que es publica en aquest blog del CEIC)
A propósito de La destrucción del arte Dario Gamboni en conversación con José Díaz Cuyás

A propósito de La destrucción del arte Dario Gamboni en conversación con José Díaz Cuyás