llenguatge

UNA KOINÉ PERILLOSA

Juli Capilla

Juli Capilla

“No he cambiado de tierra, / Porque no es posible a quien su lengua une”. Heus ací uns versos eloqüents del poeta Luis Cernuda, expressats amargament en el seu exili a Anglaterra, durant el franquisme. Potser el poeta haguera volgut desvincular-se per complet de la seua pàtria, dissortat país per qui sentia llavors, en aquells moments d’ostracisme castrant, una desafecció manifesta. I, tanmateix, li va ser del tot impossible desmarcar-se’n, pel vincle que hi sentia, per un amor gairebé incondicional teixit a força de paraules, les del seu castellà pulcre i diàfan. Tal era la unió entre esperit i paraula, entre l’home i la parla.

No és l’únic cas d’escriptor ibèric que es va aferrar, la passada centúria, a les paraules de la seua llengua per manifestar una adhesió patriòtica incondicional. Vicent Andrés Estellés, sense anar més lluny, va fer palesa la seua estima per la llengua del seu poble: “Em moriré escrivint els millors versos de l’idioma català en el segle xx”. Celso Emilio Ferreiro ho expressava en el seu gallec ancestral: “Lingoa proletaria do meu pobo / eu fáloa porque sí, porque me gosta / porque me peta e quero e dame a gaña”. I Fernando Pessoa, el més internacional dels poetes portuguesos de tots els temps, va dir, lacònicament, en una ocasió: “A minha pàtria é a lingua portuguesa”.

Però aquesta afecció per la llengua pròpia, aquesta proximitat de caràcter afectiu o sentimental que en fa, de l’idioma nostre, un estendard irrenunciable, sembla que cada vegada és més feble o, si més no, presenta escletxes evidents; al segle xxi, si més no. I no em referisc tant a la indiferència –en el millor dels casos– o a l’hostilitat –en el pitjor– que alguns valencians mostren envers la llengua pròpia, sinó al pragmatisme asèptic que professa i practica alguna gent en la societat actual: n’hi ha qui parla als fills en anglès, sense pertànyer a la corona britànica ni a cap de les nacions de la Commonwealth. No és broma. Ho he comprovat al carrer, a Dénia i a Gandia, per exemple, i us puc assegurar que, per la dicció –i si m’ho permeteu també, per l’aparença– no pareixien britànics.

Em sorprèn aquesta pràctica; minoritària encara, sí, però preocupant –almenys al meu modest parer. No tinc la força moral per a jutjar aquesta gent tan peculiar. I no sóc qui per a dir-li a ningú en quina llengua han de parlar als fills. Però m’espanta aquesta pràctica lingüística que desproveeix la llengua de tot allò que la caracteritza més enllà del codi merament lingüístic i en fa un instrument de comunicació estricta, sense matisos, sense cap tipus d’arrelament amb el medi circumdant, tallant de soca-rel, valga la redundància, qualsevol lligam amb els avantpassats, amb el llegat cultural que tota llengua atresora. O és que no es perd res amb aquest canvi pragmàtic? I què hi guanyem?

L’adaptació a les exigències del mercat n’és el més obvi, dels “avantatges”. Els individus que inhalen l’anglès directament dels seus pares no anglesos parlaran fluidament aquest idioma i, per tant, podran integrar-se més fàcilment en l’esquifit àmbit laboral. Però, realment, és necessària aquesta pràctica? Els qui es crien en la llengua materna dels pares, no podrien ser tan competents en anglès com els que ho fan directament en aquest idioma? Parle únicament d’una competència comunicativa. No crec que calga una immersió tan exigent com artificiosa per ser solvent en anglès. Hi ha mil maneres d’aprendre’l. Ara més que mai. Perquè és omnipresent: a Internet, al cinema, a la publicitat, pertot arreu.

Sincerament, em fa l’efecte que amb aquesta pràctica perdrem més d’un llençol pel camí. Puc entendre la necessitat que hi ha ara d’una koiné que ens permet una comunicació amb les persones de qualsevol part del món. Més encara, és del tot aconsellable i necessària, aquesta adquisició, la de l’anglès. També la d’altres llengües no seria baldera. Ens hem parat a pensar per què no ens interessem tant com amb l’anglès per la resta de llengües del món? Els idiomes enriqueixen. Ens fan més humans, més tolerants, més permeables a la diferència. Clar i ras: no estic en contra de l’anglès, en absolut. Però fer-ne un objectiu primordial, substitutiu i anorreador de la llengua pròpia, em sembla una barbaritat; un empobriment imperdonable.

Tota tria és ideològica, per bé que no tothom tria conscientment. Molta gent es deixa arrossegar per les inèrcies socials, les modes, els prejudicis que imposen els poderosos. Potser estem assistint, sense adonar-nos-en, a un procés lent de colonització cultural que passa per l’adquisició d’uns hàbits quotidians –sobretot d’oci– que afavoreixen la puixança econòmica dels que la promouen, i que implica també l’assumpció com a pròpia de la llengua dels amos.

La diversitat lingüística és una riquesa que no podem balafiar alegrement o inconscient, com si no tinguera importància, com si fóra sobrera, aquesta varietat, com si la llengua fóra únicament un vehicle de comunicació immediata, com si fórem autòmats, els usuaris hipnòtics d’una llengua asèptica: inodora, incolora i insípida.

 

Escultra "25 d'abril" d'Antoni Miró

Escultra “25 d’abril” d’Antoni Miró

segunda-republica-alegoria2

DE COMMEMORACIONS I PROTAGONISTES: UNA REFLEXIÓ AL VOLTANT DEL 14 D’ABRIL

Lluís Sevilla Parra. Historiador

Lluís Sevilla Parra. Historiador

El 14 d’abril de 1931, la proclamació de la II República va donar pas a una època de somnis, d’utopies, però també de compromisos, on les esperances en la transformació de la societat i en la modernització del país estaven presents. Per a moltes persones,  principis com els d’igualtat, llibertat, justícia o solidaritat havien de guiar aquest canvi. Però, el 1939, amb la finalització de la Guerra Civil, es trencava amb l’experiència republicana i s’instaurava la dictadura del general Franco. Els vencedors van fer tots els possibles per tal d’eliminar de l’imaginari col·lectiu qualsevol referència al període republicà, tot posant en funcionament una terrible maquinària repressiva. Durant quasi quaranta anys, només els qui havien donat suport al colp d’Estat contra el legítim govern republicà foren els protagonistes dels homenatges i les commemoracions. Per a la resta, els vençuts, els quedava la repressió, l’estigmatització, el silenci i l’oblit.

Aquest oblit només es pot combatre amb la investigació i la divulgació, des del rigor històric. A hores d’ara, huitanta-sis anys després de la proclamació de la II República, ens debatem entre la nostàlgia i la justícia de reconèixer les lluites i les ànsies de llibertat manifestades per una gran part de la població durant aquest període. Per aquest motiu, no ens hauríem d’oblidar de les persones que amb el seu esforç i, fins i tot, amb la seua vida van contribuir a la defensa dels ideals republicans. En recordar la seua trajectòria vital, estem col·laborant en la recuperació de la memòria democràtica.

En aquest sentit, hem de destacar la publicació de dos articles al darrer número de la Revista de la Safor, dedicats a dos protagonistes d’aquest temps, l’alcalde anarquista Marcel·lí Pérez i el metge Fernando Pérez, els quals van treballar per a millorar les condicions de vida dels seus conciutadans i estaven convençuts que l’educació seria el motor que permetria la transformació de la societat. El seu destí va anar lligat al de la República i, el 19 de desembre de 1939, foren executats a Paterna, junt a altres republicans gandians.

Aquests articles han contribuït a recuperar la memòria col·lectiva dels vençuts, dels que durant la dictadura franquista no formaven part de la història oficial. Aquesta tasca ha de plantejar-se com un reconeixement dels que van lluitar defensant els valors republicans, amb el somni d’aconseguir una societat més justa i participativa. A més, als darrers anys, l’Associació Republicana de la Safor i l’Ajuntament de Gandia han impulsat la celebració d’una sèrie d’activitats que han permés recuperar vivències i protagonistes, tot dignificant la memòria republicana.

En definitiva, com afirmava l’historiador Julián Casanova, l’any 2007, podem indicar que el “futuro de la memoria pasa por transmitir esas experiencias de violencia política y de violación de los derechos humanos a nuestros jóvenes, a quienes no formaron parte de esa historia. Algunos dicen que ya vale, que estamos hartos de memoria, de guerra, de historia, aunque nunca nos hartemos de fútbol o del chismorreo que domina la programación televisiva”.

Gandia

Gandia


T01

 

 

 

AOR_9709 copia

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. LA REVOLUCIÓ DIGITAL COMENÇA PER COM PAGUEM

Santiago Carbó

Santiago Carbó *

Pagar amb una polsera o unes ulleres de sol; comprar apuntant a un escàner amb l’iris o fer del telèfon intel·ligent el canal fonamental del nostre estalvi i inversió. Són exemples que la digitalització financera és part de la nostra realitat i ho serà encara més en el futur. A la nostra percepció actual li falta, potser, comprendre com la intel·ligència artificial acabarà de transformar els nostres usos i costums. Aquesta és la veritable era de la informació, la de les ciutats intel·ligents, la de la programació com a eina de creació, la d’un nou canvi en les relacions laborals. Per fer-se una idea cal pensar que en el que portem de segle s’ha emmagatzemat més informació (mitjançant les tecnologies a l’ús) que a la resta de la història de la humanitat.

Els economistes, sociòlegs i historiadors hem aprés en les últimes dècades que darrere de cada disrupció hi ha un procés d’investigació i adopció de llarg recorregut en que l’eclosió es confon la incepció. La digitalització financera porta temps entre nosaltres però és la democratització de l’accés a la informació (Facebook, Twitter) i el seu ús massiu el que està focalitzant l’atenció actual i condicionant el desenvolupament futur.

En el sistema financer, un fenomen molt conegut és el relacionat amb la fintech (contracció de les paraules angleses finance i technology), que ós un domini d’activitat en el qual les empreses utilitzen les tecnologies de la informació i la comunicació per crear i / o oferir serveis financers de forma més eficaç i menys costosa. Potser l’exemple més clar i quotidià de la fintech i de la digitalització financera està vinculat als mitjans de pagament. La capacitat de realitzar pagaments d’una manera més eficient i segura possible és una dels principals baules que componen la cadena de producció i les relacions de consum i inversió de l’economia moderna.

Qualsevol disrupció en un sistema de pagaments pot tindre efectes desestabilitzadors molt importants. No totes les transformacions disruptives han d’implicar, necessàriament, un impacte negatiu sobre el sistema però és responsabilitat dels reguladors, els agents supervisors i de la pròpia indústria, que les pertorbacions no tinguen efectes indesitjats sobre l’estabilitat financera i garantir un adequat nivell de competència en el sistema. Enteses de forma positiva, les innovacions en els mitjans de pagament poden portar substancials beneficis econòmics i socials. De fet, aixÌ ha estat al llarg de la història.

Espanya és un cas molt interessant en el context internacional per tal d’avaluar la transformació fintech i, en particular, l’impacte del canvi en els mitjans de pagament. Les compres en línia constitueixen el major avanç en aquests pagaments, passant de 33.661 milions d’euros el 2014 a 38.283 milions d’euros el 2015 i estimant-se que arribaran als 68.272.000 d’euros el 2020. Això suposaria duplicar el mercat de comerç electrònic espanyol en un horitzó de cinc anys.

Les operacions de pagament amb telèfon mòbil i les transferències en línia segueixen una trajectòria més moderada. La situació actual a Espanya pel que fa a l’import de les operacions fintech encara és modesta en relació amb les expectatives per a altres països. S’estima que el 2016 els pagaments fintech van superar els 722.000 milions d’euros als Estats Units, 470.000 milions d’euros a la Xina, 170.000 milions d’euros al Regne Unit o 129.000 milions d’euros a Alemanya.

Comercio-electronico-en-crecimientoI la banca electrònica? El 2015 hi havia ja 15.270.000 d’usuaris de banca electrònica a Espanya i 29,9 milions d’usuaris actius d’Internet amb potencial d’ús de pagaments fintech. Així mateix, en 2015 2,45 milions de pimes (petites i mitjanes empreses) també estaven en disposició de poder realitzar aquests pagaments. Per 2020, podria haver fins a 8 milions més d’usuaris de banca electrònica. Entre els usuaris actuals de pagaments fintech a Espanya, 28.800.000 ho són de comerç en línia (podrien ser 33 milions el 2020) i 7,6 milions de transferències en línia de pagament (que podrien ser 1 milió més cap a 2020). De moment, tan sols 270.000 usen el pagament per mòbil però aquesta xifra podria superar els 3 milions el 2020.

Aquest important canvi comença per com paguem però s’estendrà a tots els àmbits de la nostra vida. Estem preparats?

 

 

* Nota biogràfica

Santiago Carbó Valverde (Gandia 1966) es un rellevant economista. Catedràtic d’Anàlisi Econòmic en la Universidad de Granada i Catedràtic d’Economia de la Bangor University (Regne Unit) a més de la CUNEF, Va deixar Gandia per a estudiar i després exercir la seua professió, tornant de temps en temps per veure la seua família i trobar-se amb els seus amics.

Persona de tarannà molt discret, viu immers al seu paper de teòric, investigador i ara també de divulgador. A Granada va ser Director del Departament i Degà de la Facultat de Ciències Econòmiques, abans de ser Director executiu de Digitalització Financera de la Fundació de Caixes d’Estalvis (FUNCAS) i del BMN. Els seus contactes amb l’exterior el dugueren fins Gales, on es va doctorar el 1993 i és actualment catedràtic.

És consultor del Banc de la Reserva Federal  de Chicago i del Banc Central Europeu, i fora dels circuits de revistes especialitzades, les seus opinions les sentim a sovint -sense reconéixer el seu origen- a la ràdio, al funcasblog, a la premsa i en algunes conferències que imparteix a València, la darrera fa pocs dies, el 18 de Febrer, dins del seminari “La via valenciana”.

Temes com fusió i adquisicions d’empreses, regulació i competència, tractats comercials i noves economies, son especialitats en què és una autoritat reconeguda. Estem ben contents d’apropar-lo a casa mitjançant aquest blog i esperem tindre’l en una conferència a Gandia que organitzarà el CEIC Alfons el Vell a la tardor.  

Alberto Peñin (de la sèrie Més enllà de Sant Joan)

museu-faller-gandia-acull-mostra-llibrest-comunitat-valenciana

CULTURA I FALLES A GANDIA

Jesús Peris Llorca President de l'Associació d'Estudis Fallers

Jesús Peris Llorca
President de l’Associació d’Estudis Fallers

Una de les coses que em cridaren l’atenció quan vaig conéixer les falles de Gandia és la relació fluida i natural entre el món de la cultura i el món de la festa. És cert que vaig tindre dos bons ambaixadors; Pasqual Molina i Vicenta Llorca, però les proves han sigut continuades. És simptomàtic que des de 2006 l’Associació d’Estudis Fallers col·labora amb la Federació de Falles de Gandia en l’organització de la Mostra de Llibrets. I és que no podia ser a un altre lloc. Les falles a Gandia han sigut capdavanteres en entendre les falles en termes de cultura en valencià, i és normal que el seu Museu Faller siga un punt de trobada per a falles de tot el País Valencià cada mes de maig.

 

Però no és només això: és realment extraordinària la vinculació dels escriptors i escriptores gandians i del mateix CEIC Alfons el Vell, amb els llibrets i amb els esdeveniments culturals de les falles. Que els premis Ajuntament de Benirredrà i Iaraní tinguen la importància social i cultural que tenen és un fet gairebé únic: els fallers celebren i s’abracen perquè la falla ha guanyat un premi de poesia o d’article, com em va passar a mi mateix amb els amics de la Falla Beniopa en 2016. Però també és com un somni per als escriptors i escriptores, que senten com tenen una comunitat darrere celebrant amb ells. Enguany, que vaig tindre l’oportunitat d’escriure el pregó que va llegir Victor Cucart, puc dir que va ser una experiència inoblidable sentir el calor de la gent i comprovar com per als gandians i les gandianes no només era important qui llegia el pregó, sinó també qui l’escrivia.

També és molt reconfortant assistir a un acte com l’Homenatge a la Paraula a un Teatre Serrano ple de gom a gom i trobar-se amb el president de la Federació de Falles i amb la Fallera Major, juntament amb molts fallers i falleres. La relació és mútua. La gent de la cultura treballa colze a colze amb les falles i les falles se senten part del món de la cultura.

Per suposat que queda tasca per fer, i cal ser ambiciosos, però crec que cal valorar també el que s’ha fet i la naturalitat amb que es viu. Gandia té motius per a l’orgull. En molts sentits és un exemple del que poden fer les falles per la cultura en valencià, del que poden fer els escriptors i les escriptores per les falles. Junts, en xarxa, fent cultura valenciana i en valencià i fent País.

Marie Curie

La dona i la ciència, històries per a recordar

Ximo Grau Sala Conseller del CEIC i professor de matemàtiques jubilat

Ximo Grau Sala
Conseller del CEIC i professor de matemàtiques jubilat

Fa uns dies em vaig quedar perplex en veure i confirmar la reiterada afirmació d’un europarlamentari polonés. “Les dones no són igual que els homes. Com hem d’acceptar una cosa tan evident?” I continuava, utilitzant l’exemple del bàsquet per reforçar el seu argumentari: “Es cobra segons la talla. Els més baixos no poden cobrar igual que els més alts“.

Aquests comentaris no sé si només són masclistes, o són més aviat misògins. Però em recorden el filòsof Aristòtil que, al 300 abans de Crist, en el seu afany de menysprear la dona, considerant-la inferior a l’home, també va arribar a afirmar: “… i a més tenen menys dents que nosaltres els homes“. Em pregunte si Janusz Korwin-Mikke igual que Aristòtil s’han casat amb dones mellades… Si és així, tot té una explicació.

Estava convençut que les espècies “rares” a poc a poc anirien desapareixent i amb el temps s’extingirien. Però ves per on, en ple segle XXI hi ha rebrots i, el que és pitjor encara, hi ha “palmers que s’hi senten identificats“.

Trencant l’ordre cronològic que pensava seguir i, en defensa dels polonesos que no pensen com l’esmentat eurodiputat, a qui li falla la memòria, recordaré que una de les científiques més grans de la història va ser dona i polonesa: la química i física Marie Salomea Sklodowska Curie. Més coneguda pel cognom del seu espòs i el seu primer nom, simplement, Marie Curie. Va dedicar la seva vida sencera a l’estudi de la radioactivitat, i va ser la màxima pionera en aquest àmbit. Va nàixer el 1867 i va morir l’any 1934 i fou la primera persona que aconseguí dos premis Nobel, pels quals, literalment, va donar la seva vida, com moltes dones al llarg de la història, sempre en contra de la repressió i les limitacions per raó del seu sexe.

Molt abans, la primera dona de la Història que és anomenada científica és, sense cap dubte, Hipàtia d’Alexandria (370 d. C.), filòsofa, física i matemàtica que fou un símbol de la defensa de les ciències contra la irracionalitat i l’estupidesa de les envestides religioses radicals. Va morir esquarterada a la plaça, el 416, a mans d’un grup de fanàtics ultraortodoxos cristians, perquè consideraven una heretgia els seus treballs en filosofia, física i astronomia.

Émilie du Châtelet (1706-1749) va ser una matemàtica, física, lingüista, escriptora, traductora i filòsofa. Una dona intel·ligent i culta, màxim exponent de la física newtoniana a França, a qui només en privat li estava permès discutir de temes científics o filosòfics amb els seus col·legues. Havia de disfressar-se d’home perquè la deixaren entrar a l’Acadèmia de Ciències de París, centre de discussions científiques per excel·lència, i també en alguns cafès de la capital francesa que eren lloc habitual de reunió de matemàtics, astrònoms i físics.

Marie-Sophie Germain (1776-1831) fou una matemàtica, física i filòsofa francesa que va fer importants contribucions a la teoria de nombres i a la teoria de l’elasticitat. Malgrat l’oposició dels seus pares i les dificultats presentades per una societat sexista, va adquirir la seua formació amb els llibres de la biblioteca del seu pare i la correspondència mantinguda amb famosos i grans matemàtics com ara Lagrange, Legendre i Gauss. Fou, per tant, autodidacta i també s’havia de disfressar d’home per tal de poder estudiar en institucions matemàtiques (només hi podien entrar homes). Autografiava les seves investigacions i estudis com “M. (monsieur) Leblanc” per tal d’ocultar la seva identitat i per assistir a l’escola de París, Sophie va haver de robar la identitat de l’alumne M. Leblanc.

Aquestes dones són part d’una llista inacabable, on destaca el compromís de la lluita no sols per el saber, sinó també per la llibertat. Tampoc vull deixar de recordar:

Ada Lovelace (1815-1852 ), matemàtica anglesa, filla de Lord Byron, considerada com la primera programadora d’ordinadors perquè col·laborà en el disseny d’una màquina analítica capaç de resoldre equacions diferencials.

Sofia Vasílievna Kovalévskaya  (1850-1891), matemàtica russa i la primera dona professora universitària d’Europa a qui la Universitat de Berlín va negar la possibilitat de llegir els treballs de la seua tesi.

Emmy Noether (1882-1835), alemanya i una de les matemàtiques més grans de la història, especialista en àlgebra.

Mileva Marić, (1875-1948), matemàtica i física sèrbia, esposa d’Einstein, col·laboradora indiscutible en la tasca del seu marit, que va ser qui va assolir tota la notorietat.

Rosalind Elsie Franklin (1920-1958). Biofísica i cristal·lògrafa anglesa que tingué una participació crucial en la comprensió de l’estructura de l’ADN.

Maryam Mirzakhani, (1977) jove matemàtica iraniana, guardonada el 2014 amb la Medalla Fields i que va ser la primera dona que rebé aquest premi, equivalent al Nobel de les matemàtiques.

El meu homenatge a totes les dones, i en particular a aquelles que han dedicat el seu temps, el seu esforç i fins i tot la seua vida a la ciència, a més de lluitar per una societat igualitària.

 


Sin título-1

 

 

 

 

 

post-truth-2_399_266

POST-TRUTH

Enri Feerer Olivares

Enric Ferrer Solivares

Les modes de més enllà de l’Atlàntic ens arriben amb calculada insistència. Ara mateix ens han regalat amb la novíssima ximpleria de la post-veritat o post-truth, en el seu idioma. Ni els antiquíssims sofistes s’hi van atrevir a tant. Ara bé, no és útil rebaixar a un acudit tal moda ni considerar-la una notòria provocació. Dir, a hores d’ara, que la veritat ja no té cap funció ni en l’acció ni en el pensament humà, és com tornar als estadis més endarrerits de l’evolució. Substituir els referents essencials de la racionalitat per l’opinió personal, sempre subjecta a l’emoció del moment o al propi interès, a qui pot beneficiar?

No cal acudir a cap teoria de la conspiració. Darrere de la post-veritat, com un espantall contra la ingenuïtat dels ocells, no s’hi amaga ningú. Ja no els cal disfressar-se, perquè la seua ideologia, reiterada en els mitjans de comunicació o en els plans d’estudi, entre altres instàncies, ja s’ha convertit paradoxalment en veritat admesa en molts àmbits, sense la necessitat de verificar-la. S’hi tracta de deixar l’individu sense atributs racionals, indefens davant els allaus de la història, adaptat emocionalment a la massa, instat a viure en un permanent actualisme allunyat del passat i del futur, invitat a gaudir d’una llibertat circumscrita al consum i coronat per una buidor de llautó, constituït en un etern adolescent necessitat d’un guia amb autoritat.

Al llarg del segle XX, tant la literatura com alguns corrents artístics, ja ens havien advertit que la cultura, precisament per la seua grandesa, té un component feble, una baula fràgil que pot fer trontollar, sobretot en temps de crisi, l’edifici sencer de la condició humana. La història del segle dels horrors ha vingut a confirmar-ho, sense pal·liatius. Novel·les com Un món feliç o 1984, encara que posteriorment frivolitzades en un Big Brother qualsevol, són, a hores d’ara, profecia acomplerta en alguns dels seus aspectes.

Si la moda, qualsevol moda amb màscara ideològica, té importància, és pel seu valor de símptoma d’unes causes més profundes, com la por davant els canvis esfereïdors del nostre món, a tots els nivells. És per això que tornar als fonaments és ben necessari, com la reflexió i la crítica, un poc a l’estil dels il·lustrats o dels humanistes existencialistes i personalistes, tot passant pel garbell dels mestres de la sospita. Al capdavall, en l’estela de Kant, haurem de tornar a defendre, amb totes les conseqüències, que la persona humana és un fi en ella mateixa i no un mitjà per aconseguir un poder, un guany econòmic o un simple prosèlit. La preterida filosofia encara pot, des de la raó i la consciència recta, animar el debat i fins tot guanyar la partida als neosofistes de torn.

UnMundoFeliz_by_masg72

fiocruz_acesso_conhecimento_grande

CIÈNCIA ÉS CULTURA

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

És la ciència una part de la cultura humana? Si fem la pregunta d’aquesta manera segurament la majoria de persones respondran que sí. Nosaltres n’estem convençuts. I no sols això, sinó que pensem que la ciència, aquella part del coneixement humà que pretén entendre les lleis que governen la natura i tracta d’aplicar-les pel benestar de la humanitat, és una de les grans gestes de la nostra espècie en la història.

 

En ple segle XXI, vivim en un món tecnològic que no es podria entendre sense els grans avanços que la ciència i la tecnologia han fet els darrers 100 anys. Mirem on mirem la ciència se’ns hi apareix: en el coneixement que amaga un mòbil, en la presència discreta dels satèl·lits de comunicació, en el GPS que guia un cotxe, en les sofisticades proves mèdiques d’un hospital, en les comunicacions digitals, fins i tot en el menjar de taula…

 

Es podria suposar que la majoria dels usuaris de tecnologia coneixem, encara que siga bàsicament, els principis científics en què es basen. De fet, una part dels nostres impostos s’han invertit en la recerca que ha fet possible la recent revolució tecnològica i a més, a les assignatures científiques de l’ESO i el Batxillerat es donen les eines tècniques bàsiques per comprendre el món actual. Però, els comportaments i les accions que fan els ciutadans denoten que no han assolit aquests coneixements, que els han oblidats o que no els consideren importants en el dia a dia.

 

Cal dir que els ciutadans no podem delegar totalment en el coneixement científic. Al llarg de la vida hem de decidir de manera responsable i racional sobre diversos dilemes que la societat ens planteja i, per això, hem de posseir els criteris suficients per no errar, per tindre una opinió ben fonamentada. Sense educació científica, molts ciutadans sucumbeixen fàcilment a les falses solucions de les pseudociències i als temors de les conspiracions globals. I així observem que quan no ens curem a la primera o ens fan por les medicines ens recomanen l’homeopatia, que només és aigua amb sucre. Quan el diagnòstic és greu i el pronòstic temible, inviten a provar les medicines alternatives, com sucs i plantes, amb nefastos resultats. Però n’hi ha molt més: acupuntura, hipnosi, percepció extrasensorial, chemtrails, etc.

 

La ciència ensenya a pensar racionalment, també en l’àmbit social i cívic. Ensenya a ser crítics, a rebutjar el principi d’autoritat, a creure només les evidències contrastades. El mètode científic és un dels grans invents de la humanitat. I per això que la ciència s’ha de considerar part de la cultura humana. En aquest temps ja no s’hi val a ser de lletres i no voler saber res de ciències, ni al contrari: cada vegada és més important la ciència transversal.

 

És veritat que comprendre els nous avanços científics requereix un esforç de vegades superior al que exigeixen altres branques del saber. Per tal de resoldre aquesta dificultat va nàixer fa segles, de la mà de Galileo Galilei, la divulgació científica, amb la qual els científics expliquen de manera didàctica el seu treball i els seus descobriments. És d’alguna manera un retorn agraït dels científics a la societat per la confiança i la inversió econòmica que s’ha hagut de fer per la seua recerca. I per això actualment, encara que tímidament, la divulgació científica comença a demanar-se en les convocatòries de fons científics.

 

El CEIC Alfons el Vell, ben conscient d’aquest requeriment i amatent a totes les branques del coneixement, ha ofert els darrers quatre anys diversos cicles de conferències de ciència i tecnologia a càrrec de científics de la Safor i, vist l’èxit assolit, es vol eixamplar aquesta vessant a partir d’enguany, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València amb activitats d’alguns dels seus investigadors. En el futur, la nostra voluntat és engrescar també la Universitat de València i els centres d’ensenyament secundari de la comarca.  Si ho aconseguim, no sols explicarem el món amb els ulls de la ciència, sinó que transformarem aquesta acció en una eina de cohesió social i també cultural.

 

Però la visió exposada fins ací, de vegades no està clara a tot arreu. Valga com a exemple el cas que es comentà en la passada reunió científica de la Sociedad Española de Astronomía, celebrada el juliol a Bilbao: un interessant projecte de divulgació de l’astronomia fou rebutjat d’una convocatòria del Ministeri de Cultura per no considera-lo “cultura”.

 

De vegades qui hauria de donar llum, dóna fum. Encara resta molt per avançar i hem de dir-ho ben clar: sí, la ciència és, ha sigut i serà part de la nostra cultura.

 

 

alfons

Edició digitalitzada en PDF del llibre ALFONS EL VELL Duc Reial de Gandia

Us presentem la reedició amb format PDF de descarrega lliure del llibre ALFONS EL VELL Duc Reial de Gandia de Jaume Castillo Sainz.

Punjeu sobre la coberta del llibre per accedir a la pàgina de descarrega

 

108104317av30_alfonselvel

També podeu escoltar l’entrevista que va fer Radio Gandia a l’autor, Jaume Castillo, i al director del CEIC, Rafael Delgado, en aquest enllaç:

https://goo.gl/ulLtWF

 

 

 

 

 

Sin título-1

REFLEXIONS SOBRE EL PATRIMONI DE GANDIA

Isabel Canet

Isabel Canet

Quina és la situació actual del patrimoni cultural de Gandia?

Una pregunta tan concreta i directa com aquesta pot resultar incòmoda, i fins difícil de contestar, perquè ningú no disposa d’una resposta que puga aproximar-se a la realitat amb cert grau de rigor.

El patrimoni cultural, si exceptuem els grans monuments, és un autèntic desconegut per a la major part de la ciutadania, fins i tot per a l’administració local, que té gran part de les competències sobre la seua gestió.

Per tant, resulta imprescindible realitzar un diagnòstic global de l’estat de la qüestió. Des de la identificació dels recursos patrimonials existents, materials i immaterials, històrics i artístics, arqueològics i etnològics etc., passant per l’anàlisi del seu estat de conservació i principals deficiències, com també  les possibilitats d’interpretació i posada en valor de cara a millorar les possibilitats de gaudi per part de la societat a la qual pertanyen.

Com més es retarde aquest diagnòstic, més dolents seran els resultats que reflectirà perquè en les darreres dècades la situació general no ha deixat d’apitjorar. Pensem, per començar, en la pèrdua constant d’edificis històrics experimentada pel el centre de Gandia. Tot i l’existència d’una normativa que tenia per objectiu la preservació del seu caràcter patrimonial (PERIMMU), els edificis nous han anat substituint aquells que conformaven el teixit històric, i causant un greu deteriorament de la imatge tradicional que ha de tenir un centre històric per a ser considerat com a tal. L’aspecte d’alguns carrers resulta més proper a la del centre comercial d’una ciutat moderna que no a la que ha de tenir el casc històric d’una ciutat d’orígens medievals. Els grans monuments com el Palau Ducal, la Col·legiata, l’Escola Pia, el Convent de Sant Roc etc. van, a poc a poc, convertint-se en illots descontextualitzats dins un teixit urbà en vies de renovació que impedeix fruir d’una contemplació adequada o fer-ne una correcta lectura del seu valor cultural.

Però no podem limitar-nos a parlar de la situació de l’antiga Vila o la Vilanova dins de les muralles. Gandia disposa, dins del seu vast espai urbà, d’altres centres històrics com el Raval o el Grau, i a més, els dos que es van annexionar dels anys seixanta, es a dir: Beniopa i Benipeixcar. Cap d’ells ha rebut, des de la planificació elaborada i aplicada per l’administració, de cap consideració als seus valors culturals ni mesures destinades a la seua necessària preservació. Aquests nuclis històrics han evolucionat seguint normatives urbanístiques que ni tan sols tenien en compte la seua identitat històrica. La imatge que ofereixen avui dia és una barreja de cases i edificis d’allò més diversos on el caràcter tradicional a poc a poc va diluint-se. I poc acabar per perdre’s del tot.

Arribats en aquest punt ens podem formular d’altres preguntes: pot permetre’s Gandia la pèrdua dels seus nuclis històrics i efectuar el seu paper de la capital de la comarca des de la renuncia al seu llegat urbà i cultural? S’ho pot permetre econòmicament, tenint en compte l’important paper que juga el patrimoni en la consolidació del sector turístic? En què i a qui beneficia la negligència amb la qual, durant aquests últims anys, s’ha tractat un element cabdal de la ciutat com és el patrimoni?

És tard, però encara no del tot, per a reflexionar sobre aquestes qüestions i acarar un futur millor per a aquesta ciutat que habitem.

Isabel Canet Ferrer

 

Beniopa

Beniopa

 

 

Calendari CEIC 17.indd

EL CEIC ALFONS EL VELL DEDICA EL SEU CALENDARI DE 2017 A L’ART PÚBLIC EN GANDIA

El CEIC Alfons el Vell ha dedicat el seu calendari de 2017 a l’art públic gandià. Un patrimoni sovint desconegut pels ciutadans, però que està format per una considerable col·lecció d’obres d’art de grans artistes.

L’art i sobretot els grans contenidors culturals han esdevingut en les darreres dècades alguns dels fenòmens de masses que més han contribuït a revitalitzar la imatge de les ciutats. Moltes d’elles han aconseguit una nova percepció social gràcies a apostes públiques per Centres d’Art.

Al calendari d’enguany s’han seleccionat 14 obres de les quals hi ha una fitxa tècnica descriptiva i interpretativa. El fet de no conéixer i per tant no valorar aquestes obres ha fet sovint que hagen estat maltractades per decisions inapropiades al voltant de la seua ubicació i altres aspectes que han malmès el seu valor social.

En la confecció dels textos i les imatges han participat historiadors de l’art, arquitectes, artistes, llicenciats en belles arts i experts, tots ells membres o col·laboradors del CEIC Alfons el Vell. La introducció ha sigut escrita per l’artista Antoni Durà, molt lligat a la gestió cultural a l’ajuntament de Gandia en els darrers anys.

El CEIC Alfons el Vell amb aquesta modesta publicació intenta difondre una selecció de les peces artístiques que podem trobar a Gandia, amb la intenció de que siguen valorades i tractades correctament pels poders públics i per la població. Volem que els gandians i els visitants puguen accedir-ne perquè les consideren part del seu paisatge viscut, un paisatge urbà propi, identitari i un referent de qualitat per a la ciutat culta que desitgem.

El calendari està disponible en les oficines del CEIC (plaça Jaume I, 10. Biblioteca Municipal)