fiocruz_acesso_conhecimento_grande

CIÈNCIA ÉS CULTURA

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

És la ciència una part de la cultura humana? Si fem la pregunta d’aquesta manera segurament la majoria de persones respondran que sí. Nosaltres n’estem convençuts. I no sols això, sinó que pensem que la ciència, aquella part del coneixement humà que pretén entendre les lleis que governen la natura i tracta d’aplicar-les pel benestar de la humanitat, és una de les grans gestes de la nostra espècie en la història.

 

En ple segle XXI, vivim en un món tecnològic que no es podria entendre sense els grans avanços que la ciència i la tecnologia han fet els darrers 100 anys. Mirem on mirem la ciència se’ns hi apareix: en el coneixement que amaga un mòbil, en la presència discreta dels satèl·lits de comunicació, en el GPS que guia un cotxe, en les sofisticades proves mèdiques d’un hospital, en les comunicacions digitals, fins i tot en el menjar de taula…

 

Es podria suposar que la majoria dels usuaris de tecnologia coneixem, encara que siga bàsicament, els principis científics en què es basen. De fet, una part dels nostres impostos s’han invertit en la recerca que ha fet possible la recent revolució tecnològica i a més, a les assignatures científiques de l’ESO i el Batxillerat es donen les eines tècniques bàsiques per comprendre el món actual. Però, els comportaments i les accions que fan els ciutadans denoten que no han assolit aquests coneixements, que els han oblidats o que no els consideren importants en el dia a dia.

 

Cal dir que els ciutadans no podem delegar totalment en el coneixement científic. Al llarg de la vida hem de decidir de manera responsable i racional sobre diversos dilemes que la societat ens planteja i, per això, hem de posseir els criteris suficients per no errar, per tindre una opinió ben fonamentada. Sense educació científica, molts ciutadans sucumbeixen fàcilment a les falses solucions de les pseudociències i als temors de les conspiracions globals. I així observem que quan no ens curem a la primera o ens fan por les medicines ens recomanen l’homeopatia, que només és aigua amb sucre. Quan el diagnòstic és greu i el pronòstic temible, inviten a provar les medicines alternatives, com sucs i plantes, amb nefastos resultats. Però n’hi ha molt més: acupuntura, hipnosi, percepció extrasensorial, chemtrails, etc.

 

La ciència ensenya a pensar racionalment, també en l’àmbit social i cívic. Ensenya a ser crítics, a rebutjar el principi d’autoritat, a creure només les evidències contrastades. El mètode científic és un dels grans invents de la humanitat. I per això que la ciència s’ha de considerar part de la cultura humana. En aquest temps ja no s’hi val a ser de lletres i no voler saber res de ciències, ni al contrari: cada vegada és més important la ciència transversal.

 

És veritat que comprendre els nous avanços científics requereix un esforç de vegades superior al que exigeixen altres branques del saber. Per tal de resoldre aquesta dificultat va nàixer fa segles, de la mà de Galileo Galilei, la divulgació científica, amb la qual els científics expliquen de manera didàctica el seu treball i els seus descobriments. És d’alguna manera un retorn agraït dels científics a la societat per la confiança i la inversió econòmica que s’ha hagut de fer per la seua recerca. I per això actualment, encara que tímidament, la divulgació científica comença a demanar-se en les convocatòries de fons científics.

 

El CEIC Alfons el Vell, ben conscient d’aquest requeriment i amatent a totes les branques del coneixement, ha ofert els darrers quatre anys diversos cicles de conferències de ciència i tecnologia a càrrec de científics de la Safor i, vist l’èxit assolit, es vol eixamplar aquesta vessant a partir d’enguany, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València amb activitats d’alguns dels seus investigadors. En el futur, la nostra voluntat és engrescar també la Universitat de València i els centres d’ensenyament secundari de la comarca.  Si ho aconseguim, no sols explicarem el món amb els ulls de la ciència, sinó que transformarem aquesta acció en una eina de cohesió social i també cultural.

 

Però la visió exposada fins ací, de vegades no està clara a tot arreu. Valga com a exemple el cas que es comentà en la passada reunió científica de la Sociedad Española de Astronomía, celebrada el juliol a Bilbao: un interessant projecte de divulgació de l’astronomia fou rebutjat d’una convocatòria del Ministeri de Cultura per no considera-lo “cultura”.

 

De vegades qui hauria de donar llum, dóna fum. Encara resta molt per avançar i hem de dir-ho ben clar: sí, la ciència és, ha sigut i serà part de la nostra cultura.

 

 

Aules ESPG

APRENDRE, ENSENYAR I CONSTRUIR LA SOCIETAT DEL FUTUR


Pep Pastor. Director EPSG

Pep Pastor. Director EPSG

Aprendre és una actitud. Aprendre significa escoltar per a poder entendre el que està passant. S’aprèn del que l’altre és. Aprendre significa humilitat per a reconèixer el nostre desconeixement i millorar-lo. Aprendre significa obrir la nostra ment i fer-la més ampla per a fer buit a allò inesperat, al que mai es pensa, al que ens descol·loca. Aprendre també significa pensar en allò après per a passar-ho pel tamís de la nostra capacitat crítica i posar-ho en el seu lloc. Aprendre és un diàleg amb molts que després es transforma en un diàleg amb un mateix. El que es manté en la intimitat d’un passeig en solitari per a després tornar a l’àgora on posar-ho en comú. Aprendre és una sort meravellosa que tenim i a la qual cal seguir aferrats.

Ensenyar és una vocació. És una vocació que ens capacita per a lliurar-nos amb generositat a un dels millors oficis que existeixen: l’ensenyament. Ensenyar significa recol·lectar els coneixements i sabers amb paciència i tendresa. Cuidar-los com es cuiden les coses que estimem, sense presses i gaudint-los. Escodrinyar-los amb curiositat, alegria i treball. I després transmetre’ls. Transmetre’ls amb generositat, amb paciència i amb valor als nostres estudiants (no oblidem que un professor ha de ser abans de res un infatigable estudiant), fer-los útils, posant de manifest fins i tot la utilitat d’allò inútil. El més difícil d’ensenyar és ensenyar a aprendre.

Un dels més grans béns que té la humanitat és el saber. I transmetre’l ens responsabilitza per a seguir millorant aquest bé. Posem en això tots els nostres sentits, capacitat intel·lectual i de treball per a seguir exercint aquesta vocació, la d’ensenyar.

Investigar és una passió. Eixa passió que et porta el voler saber el perquè de les coses. Una passió que t’enganxa i t’enganxa i a la que li dediquem molt de temps sense adonar-nos-en, abstrets i fent-nos preguntes contínuament. Fer proves i experiments que ens permeten arribar a conclusions. No defallir després de diferents fracassos en la confirmació d’una hipòtesi. Continuar insistint fins a aconseguir allò intuït o descartar-ho.

Investigar no és un acte solitari. És un acte col·lectiu, fins i tot social com la mateixa cultura, que posa al servei del grup la passió i el saber de cada individu per a obtenir-ne el resultat. La recerca és una altra forma d’aprendre i de crear coneixement. Sense la recerca l’ensenyament s’acaba reduint a una repetició superficial d’allò existent.

Les retallades pressupostàries en recerca poden minvar considerablement, entre altres aspectes, la qualitat del cicle de l’ensenyament. No ho podem ni hem de consentir. Hem de lluitar contra això. Amb actitud, vocació i passió el nostre treball com a docents que ens han de permetre bandejar la ignorància consentida i la desídia  permesa i ajudar a construir una societat més culta i més desenvolupada tant en coneixement com en benestar. No ens en queda una altra.

 

Aules ESPG