fotonoticia_20200429134027_420-(1)

PROJECTES BECATS PEL CEIC ALFONS EL VELL

IMG_2821Alfred Garcia és un dels autors que ha estat becat pel CEIC. És graduat en Història i amb Màster en especialització en paleografia a la Universitat de València-Estudi General. En este text ens hi exposa la temàtica del projecte que va presentar a la convocatòria de beques del CEIC 2019.

 

 

 

Producció documental a la Governació de les Muntanyes en època foral

           La Cultura Escrita ha estat considerada, durant gran part de la seua trajectòria acadèmica, com a ciència auxiliar de la història, una mera eina de treball per a estudiar els fets de temps pretèrits. Afortunadament, en els últims anys ha anant convertint-se en una ciència autònoma per a estudiar les escriptures del passat, la producció documental i bibliogràfica, els nivells d’alfabetització, l’ús que es fa de l’escriptura i la importància d’aquesta al llarg dels segles, etc.

Des de la conquesta cristiana del segle XIII i la consegüent incorporació a l’Occident medieval, la societat del nou regne de València s’ha pogut articular gràcies a l’existència de diverses institucions –la Corona, el Consell municipal, el poder senyorial i eclesiàstic, els centres assistencials, etc.– que empren l’escriptura per a poder governar el seu patrimoni –econòmic i humà– i, d’aquesta manera, gestionar-se. Aquestes tasques produeixen una quantitat ingent de documentació que ens és de gran utilitat per a estudiar com de present està l’escriptura en una societat majoritàriament analfabeta, per a veure si la societat del moment és conscient de la importància d’aquesta eina, com i per què s’utilitza l’escriptura en època foral al nostre territori o quins són els nivells d’alfabetització de la societat valenciana en aquest període històric.

A l’antiga Governació de Xàtiva, també coneguda com a Governació de les Muntanyes –les actuals comarques centrals valencianes–, trobem representats tots els productors de documentació necessaris per a comprendre el paper que juga la Cultura Escrita en la societat, especialment a l’actual comarca de la Safor, la qual prenem com a exemple –sense deixar de fer esment a altres indrets de la regió (Xàtiva, Montesa, Alcoi, Cocentaina, Dénia, Pego, Albaida, Ontinyent, etc.)– en una època iniciada amb l’entrada de les tropes de Jaume I a la vall del Bairén i que finalitza amb la crema de Xàtiva per part de l’exèrcit borbònic.

Gràcies al patronatge del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals CEIC Alfons el Vell de Gandia, podrem aportar un poc de llum a una part marginada de la nostra història, però necessària per a veure com l’escriptura, malgrat estar escassament arrelada, es troba en el dia a dia de la societat valenciana de l’antic règim.

-Alfred Garcia Femenia-

image333

CONFERÈNCIA DEL PREMI NOBEL JEAN PIERRE-SAUVAGE

Conferència del Premi Nobel Jean Pierre-Sauvage al Campus de Gandia.

Dimecres 13 de març, 12.00h Aula Magna 

image001El Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València acull la conferència del Premi Nobel de Química 2016, Jean – Pierre Sauvage, el dimecres 13 de març a les 12.00h, a l’Aula Magna del Campus.

La conferència, titulada ‘Molecular Machines: from Biology to Chemistry‘, està dirigida a públic no especialitzat, tindrà caràcter divulgatiu i durarà 45 minuts.

Jean – Pierre Sauvage serà investit Doctor Honoris causa per la UPV el dia abans, dimarts 12 de març.

Sauvage, junt al britànic James Fraser Stoddart i l’holandès Bernard Feringa, va guanyar el Nobel pels seus treballs en nanotecnologia, amb els quals van aconseguir controlar el moviment de les molècules.

Els descobriments de Sauvage i el seu equip estan tenint desenvolupaments que podran suposar un gran avanç en la medicina, per exemple, amb la fabricació de molècules artificials que puguen viatjar en la sang, trobar cèl·lules cancerígenes i destruir-les.

El Premi Nobel és un gran convençut que el desenvolupament de la ciència fonamental està en l’origen dels avanços tecnològics que beneficien a la humanitat.

Devesa-737x1024 (34)

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: «Malalties i reméis. La salut en la correspondència de Francesc de Borja»

El CEIC Alfons el Vell es complau a convidar-vos a la presentació del llibre

 Malalties i remeis
La salut en la correspondència de Francesc de Borja

 Intervindran:

José Luies Fresquet, historiador de la ciència, Josep Piera, escriptor i Francesc Devesa, autor del llibre

Dijous 25 d’octubre a les 19’30 a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós.

Devesa-737x1024 (1)

confe_web

ÀLBUM DE LES CONFERÈNCIES DE LA SETMANA DE LA CIÈNCIA

I ací us deixem un altre àlbum de fotos, aquest està dedicat a les conferències que cada vesprada han oferit vertaders especialistes en cadascuna de les matèries.

EmilioPradosEnElExilio

ALFONS ROIG I EMILIO PRADOS, EL CAÇADOR DE NÚVOLS (IV)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

El passat juliol, a la Universitat d’Estiu de Gandia, Joan B. Llinares va pronunciar la que seria la seua darrera llisó magistral, on ens va parlar de Jorge Semprún com a filòsof. Un dels grans misteris que han ocupat als filòsofs ha estat la mort, preparar-se per a ella ha estat considerat com un dels exercicis vitals més decisius. Semprún pensava que la felicitat és arribar a la mort amb la convicció que s’ha fet el que calia fer. En este cas Emilio Prados va morir ben infeliç.

D’Emilio Prados Such (Màlaga, 1899- Mèxic 1962) va dir Vicente Aleixandre, amic seu des de la infància, que: «Tenía inmensamente vivo el sentido de la justicia, y más todavía: allí, en su figura infantil, en aquellos ojos humildes y con luz, vi yo por primera vez la vislumbre instantánea del rayo dulce y largo de la misericordia». Este viu sentit de la justícia i la misericòrdia el portaren a bolcar-se completament en aquelles persones que ell podia ajudar: els xiquets pobres del barri d’El Palo de Màlaga als que ensenyava a llegir, els treballadors en demanda de salari just, el govern legítim, els xiquets òrfens arribats a Mèxic… I sempre pensava que no feia prou.

EmilioPradosEnElExilio(ArchivodelaF.M.Z.)

Prados va nàixer en una família benestant de Màlaga, preocupada per l’educació dels fills, de tal manera que l’enviaren amb quinze anys a l’Institut Escola de Madrid, la institució educativa més progressista en aquell moment. En 1918 s’incorpora al grup universitari de la Residència d’Estudiants, que es converteix en el punt convergent de les idees avantguardistes i intel·lectuals d’Europa. És en la Residència on s’inicia en la poesia de la mà de Juan Ramón Jiménez. Funda en 1926, al costat de Manuel Altolaguirre, la revista Litoral, un dels principals òrgans de difusió de la poesia de la Generació del 27.

«El cazador de nubes», com l’anomena Federico Garcia Lorca, comença en aquells anys a decantar-se cap a posicions d’esquerra. A partir de 1932 la seua poesia es converteix en social i política, i lluita decididament en favor dels interessos republicans. A l’estiu de 1937, a València, participa en l’organització del II Congrés Internacional d’Escriptors en defensa de la Cultura, com a secretari junt amb Gil-Albert i en la revista Hora de España. En 1939 ix cap a l’exili, tot establint-se en Mèxic després d’anar penosament errant per França amb just el que portava damunt.

Remetem als escrits de José Luis Cano, José Sanchís-Banús i Patricio Hernández sobre Emilio Prados per conéixer a fons la seua personalitat i la seua poesia. En este breu article tan sols volem assenyalar la seua relació amb Roig i, cosa curiosa, els dos estudiosos de Prados deprés de Cano varen fer per conéixer a l’Alfons, el primer a París, el segon a l’ermita de Llutxent.

Segons José Sanchis-Banús, Alfons Roig «descubre a finales de los años 40 la poesia de los desterrados», coincidint amb el fet vital del seu primer viatge a Roma i «perdre de vista el campanar del poble». Els primers amb  qui va establir contacte personal van ser Juan Gil-Albert, recentment tornat a València del seu exili, i Vicente Aleixandre amb contactes a València, com ja hem contat en un altre article. Tant Aleixandre com Gil-Albert tenien una gran amistat amb Prados, i, donat l’interés de Roig, segurament li parlaren d’ell i de la seua difícil situació vital a Mèxic. No oblidem tampoc que per a María Zambrano Emilio era «el seu germà» i de segur que havia estat tema de conversa en l’agost del 1955, a Roma, quan Alfons hi va visitar Maria. «No tenía que haber esperado a que le animaran a escribirme. ¿Por qué? ¡Ya ve cuánta alegria! ¡Cuánto bien me ha hecho y me va a seguir haciendo!», li diu Prados a Roig en la primera carta.

Comptem amb les cartes de Prados a Roig, però les de Roig a Prados són una incògnita que el professor Patricio Hernández està intentant resoldre. Les cartes passaven per José Luis Cano, al que era més fàcil enviar i rebre correu de Méxic, gràcies a la revista Ínsula de la que era cofundador, però potser alguna es va perdre i les de Roig deuen estar en algun arxiu a l’espera  que siguen descobertes i publicades. Són cartes d’una importància decisiva per conèixer la influència de la mística en la darrera poesia d’Emilio Prados. «¡Cuánta fe nueva me ha dado para escribir! ¡Para seguir! Nuestra palabra que duda, siempre es salvada también por la palabra misma. Pero necesita eso, la fe, la caridad y la esperanza al lado. Vd., hoy, me ha hecho nacer nueva criatura.» Paraules de Prados a Roig del 7 d’octubre de 1955 des de Mèxic.

IMG_4092En l’exposició «Alfons Roig i la Generació del 27» que ara es pot veure al MuVIM i que viatjarà a Gandia en novembre, es poden veure les cartes originals d’Emilio Prados al «Padre Roig. Querido amigo», també la transcripció que en va fer José Sanchis-Banús en la revista Ínsula, en 1977. A més a més, podrem escoltar el 27 d’octubre, a València, al professor Patricio Hernández que aportarà nova llum sobre esta apassionant història entre el poeta filòsof que era Prados, segons ell mateix, i el «sacerdot liberal», per obert i tolerant, que era Alfons Roig, segons José Sanchis-Banús i molts altres que el conegueren.