confe_web

ÀLBUM DE LES CONFERÈNCIES DE LA SETMANA DE LA CIÈNCIA

I ací us deixem un altre àlbum de fotos, aquest està dedicat a les conferències que cada vesprada han oferit vertaders especialistes en cadascuna de les matèries.

EmilioPradosEnElExilio

ALFONS ROIG I EMILIO PRADOS, EL CAÇADOR DE NÚVOLS (IV)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

El passat juliol, a la Universitat d’Estiu de Gandia, Joan B. Llinares va pronunciar la que seria la seua darrera llisó magistral, on ens va parlar de Jorge Semprún com a filòsof. Un dels grans misteris que han ocupat als filòsofs ha estat la mort, preparar-se per a ella ha estat considerat com un dels exercicis vitals més decisius. Semprún pensava que la felicitat és arribar a la mort amb la convicció que s’ha fet el que calia fer. En este cas Emilio Prados va morir ben infeliç.

D’Emilio Prados Such (Màlaga, 1899- Mèxic 1962) va dir Vicente Aleixandre, amic seu des de la infància, que: “Tenía inmensamente vivo el sentido de la justicia, y más todavía: allí, en su figura infantil, en aquellos ojos humildes y con luz, vi yo por primera vez la vislumbre instantánea del rayo dulce y largo de la misericordia”. Este viu sentit de la justícia i la misericòrdia el portaren a bolcar-se completament en aquelles persones que ell podia ajudar: els xiquets pobres del barri d’El Palo de Màlaga als que ensenyava a llegir, els treballadors en demanda de salari just, el govern legítim, els xiquets òrfens arribats a Mèxic… I sempre pensava que no feia prou.

EmilioPradosEnElExilio(ArchivodelaF.M.Z.)

Prados va nàixer en una família benestant de Màlaga, preocupada per l’educació dels fills, de tal manera que l’enviaren amb quinze anys a l’Institut Escola de Madrid, la institució educativa més progressista en aquell moment. En 1918 s’incorpora al grup universitari de la Residència d’Estudiants, que es converteix en el punt convergent de les idees avantguardistes i intel·lectuals d’Europa. És en la Residència on s’inicia en la poesia de la mà de Juan Ramón Jiménez. Funda en 1926, al costat de Manuel Altolaguirre, la revista Litoral, un dels principals òrgans de difusió de la poesia de la Generació del 27.

“El cazador de nubes”, com l’anomena Federico Garcia Lorca, comença en aquells anys a decantar-se cap a posicions d’esquerra. A partir de 1932 la seua poesia es converteix en social i política, i lluita decididament en favor dels interessos republicans. A l’estiu de 1937, a València, participa en l’organització del II Congrés Internacional d’Escriptors en defensa de la Cultura, com a secretari junt amb Gil-Albert i en la revista Hora de España. En 1939 ix cap a l’exili, tot establint-se en Mèxic després d’anar penosament errant per França amb just el que portava damunt.

Remetem als escrits de José Luis Cano, José Sanchís-Banús i Patricio Hernández sobre Emilio Prados per conéixer a fons la seua personalitat i la seua poesia. En este breu article tan sols volem assenyalar la seua relació amb Roig i, cosa curiosa, els dos estudiosos de Prados deprés de Cano varen fer per conéixer a l’Alfons, el primer a París, el segon a l’ermita de Llutxent.

Segons José Sanchis-Banús, Alfons Roig “descubre a finales de los años 40 la poesia de los desterrados”, coincidint amb el fet vital del seu primer viatge a Roma i “perdre de vista el campanar del poble”. Els primers amb  qui va establir contacte personal van ser Juan Gil-Albert, recentment tornat a València del seu exili, i Vicente Aleixandre amb contactes a València, com ja hem contat en un altre article. Tant Aleixandre com Gil-Albert tenien una gran amistat amb Prados, i, donat l’interés de Roig, segurament li parlaren d’ell i de la seua difícil situació vital a Mèxic. No oblidem tampoc que per a María Zambrano Emilio era “el seu germà” i de segur que havia estat tema de conversa en l’agost del 1955, a Roma, quan Alfons hi va visitar Maria. “No tenía que haber esperado a que le animaran a escribirme. ¿Por qué? ¡Ya ve cuánta alegria! ¡Cuánto bien me ha hecho y me va a seguir haciendo!”, li diu Prados a Roig en la primera carta.

Comptem amb les cartes de Prados a Roig, però les de Roig a Prados són una incògnita que el professor Patricio Hernández està intentant resoldre. Les cartes passaven per José Luis Cano, al que era més fàcil enviar i rebre correu de Méxic, gràcies a la revista Ínsula de la que era cofundador, però potser alguna es va perdre i les de Roig deuen estar en algun arxiu a l’espera  que siguen descobertes i publicades. Són cartes d’una importància decisiva per conèixer la influència de la mística en la darrera poesia d’Emilio Prados. “¡Cuánta fe nueva me ha dado para escribir! ¡Para seguir! Nuestra palabra que duda, siempre es salvada también por la palabra misma. Pero necesita eso, la fe, la caridad y la esperanza al lado. Vd., hoy, me ha hecho nacer nueva criatura.” Paraules de Prados a Roig del 7 d’octubre de 1955 des de Mèxic.

IMG_4092En l’exposició “Alfons Roig i la Generació del 27” que ara es pot veure al MuVIM i que viatjarà a Gandia en novembre, es poden veure les cartes originals d’Emilio Prados al “Padre Roig. Querido amigo”, també la transcripció que en va fer José Sanchis-Banús en la revista Ínsula, en 1977. A més a més, podrem escoltar el 27 d’octubre, a València, al professor Patricio Hernández que aportarà nova llum sobre esta apassionant història entre el poeta filòsof que era Prados, segons ell mateix, i el “sacerdot liberal”, per obert i tolerant, que era Alfons Roig, segons José Sanchis-Banús i molts altres que el conegueren.

1CONFE_CEIC)

1a Conferència del Cicle

El passat 6 d’octubre a les 19:30 a la Casa de la Marquesa de Gandia es va produir la conferència del Dr. Vicent Pons i Grau “Les aportacions de l’enginyeria Forense a la Gerència del Risc”. Davant un nombrós públic, el Dr. Vicent Pons va explicar els principis de l’enginyeria forense i alguns dels avanços produïts als darrers anys, per exemple en el camp de la modelització. La conferència va estar esguitada d’interessants referències a casos mediàtics dels darrers anys, com l’incendi de la Torre Windsor o l’incendi de la Granadella. El ponent va reclamar un major reconeixement per aquesta branca de l’enginyeria, una major inversió en investigació i un tractament més acurat d’aquests temes relacionats amb desastres.

IMG_20171006_195833

A.Roig dibuixat per A. Alfaro

ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27 (I)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Hi ha persones que són, o haurien de ser, un referent en la nostra vida, no per imitar-los, cada persona viu en una situació única, però sí per veure si el que van pensar i fer té sentit per a millorar la nostra situació. Alfons Roig és una d’eixes persones. Per ficar-lo breument en context, direm que era un sacerdot nascut l’any 1903 a Bétera, que fou amic d’artistes i intel·lectuals d’ací i de qualsevol lloc, cultura, creença i religió. La seua estima no era indiscriminada, s’acostava als perseguits per causa de la justícia, als nets de cor, als que ploren… sí, tenia Les Benaurances ben assimilades, fins al punt que sa casa, l’ermita de Llutxent, la va batejar un poeta com l’Illa dels Benaurats.

 

També deixava que s’acostaren a ell i a la seua illa els que necessitaven créixer sense prohibicions, lluny de les estretes convencions socials que imposava la dictadura de Franco. Molts joves pogueren llegir a Miguel Hernández per primera vegada gràcies a ell. Esta poesia, com la major part de la poesia de la Generació del 27, estava proscrita. Alfons Roig, a través de la poesia i l’art viu del seu temps, orientà i obrí un nou horitzó a alumnes tant del Seminari de Montcada com de l’Escola de Belles Arts, centres on va ser professor. Però, com es va formar ell mateix?

L’any 1946, Alfons Roig va perdre de vista el campanar del seu poble, va viatjar a Roma per ampliar estudis i va obrir els ulls. Als seus diaris deixà anotat com a Roma miraven mal als espanyols “pels nostres morts”. Allí escoltà un nou relat de la guerra diferent del que s’escoltava a casa; però dins de casa també hi havien veus silenciades que li van confirmar eixa altra versió. Juan Gil-Albert, Vicente Aleixandre dins de casa, María Zambrano, Emilio Prados i José Bergamín en l’exili, li fan veure les coses d’una altra manera. Este encontre entre Alfons Roig i els intel·lectuals de la República és el que volem traure a la llum en una exposició que estic comissariant i que es presentarà a la tardor. En ella col·laboren el MUVIM, el CEIC, l’Ajuntament de Gandia i diferents fundacions i institucions relacionades amb la Generació del 27.

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

En una sèrie de breus articles, anirem dibuixant el perfil d’Alfons Roig en el seu contacte amb eixa generació malaurada, que uns diuen peregrina i altres massacrada. El dibuix anirà sorgint al pas que avança la recerca, ja que queden encara moltes històries en l’ombra necessàries per a reconstruir el nostre propi passat. Com deixà escrit Roig: “A ningú no s’amaga com és de difícil de donar-nos una versió verídica, directa i completa dels esdeveniments, fins i tot estètics, ocorreguts en el temps de la Segona República. Esta República coneguda precisament com La República dels intel·lectuals, els poetes, els artistes i els escriptors. Les raons d’això són obvies. Entre la Segona República i nosaltres hi ha enmig una Guerra Civil i una Derrota. Creiem que només l’acció del temps reeixirà a aclarir les deformacions i els silencis inevitables del que passà aleshores.”

 

fiocruz_acesso_conhecimento_grande

CIÈNCIA ÉS CULTURA

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

És la ciència una part de la cultura humana? Si fem la pregunta d’aquesta manera segurament la majoria de persones respondran que sí. Nosaltres n’estem convençuts. I no sols això, sinó que pensem que la ciència, aquella part del coneixement humà que pretén entendre les lleis que governen la natura i tracta d’aplicar-les pel benestar de la humanitat, és una de les grans gestes de la nostra espècie en la història.

 

En ple segle XXI, vivim en un món tecnològic que no es podria entendre sense els grans avanços que la ciència i la tecnologia han fet els darrers 100 anys. Mirem on mirem la ciència se’ns hi apareix: en el coneixement que amaga un mòbil, en la presència discreta dels satèl·lits de comunicació, en el GPS que guia un cotxe, en les sofisticades proves mèdiques d’un hospital, en les comunicacions digitals, fins i tot en el menjar de taula…

 

Es podria suposar que la majoria dels usuaris de tecnologia coneixem, encara que siga bàsicament, els principis científics en què es basen. De fet, una part dels nostres impostos s’han invertit en la recerca que ha fet possible la recent revolució tecnològica i a més, a les assignatures científiques de l’ESO i el Batxillerat es donen les eines tècniques bàsiques per comprendre el món actual. Però, els comportaments i les accions que fan els ciutadans denoten que no han assolit aquests coneixements, que els han oblidats o que no els consideren importants en el dia a dia.

 

Cal dir que els ciutadans no podem delegar totalment en el coneixement científic. Al llarg de la vida hem de decidir de manera responsable i racional sobre diversos dilemes que la societat ens planteja i, per això, hem de posseir els criteris suficients per no errar, per tindre una opinió ben fonamentada. Sense educació científica, molts ciutadans sucumbeixen fàcilment a les falses solucions de les pseudociències i als temors de les conspiracions globals. I així observem que quan no ens curem a la primera o ens fan por les medicines ens recomanen l’homeopatia, que només és aigua amb sucre. Quan el diagnòstic és greu i el pronòstic temible, inviten a provar les medicines alternatives, com sucs i plantes, amb nefastos resultats. Però n’hi ha molt més: acupuntura, hipnosi, percepció extrasensorial, chemtrails, etc.

 

La ciència ensenya a pensar racionalment, també en l’àmbit social i cívic. Ensenya a ser crítics, a rebutjar el principi d’autoritat, a creure només les evidències contrastades. El mètode científic és un dels grans invents de la humanitat. I per això que la ciència s’ha de considerar part de la cultura humana. En aquest temps ja no s’hi val a ser de lletres i no voler saber res de ciències, ni al contrari: cada vegada és més important la ciència transversal.

 

És veritat que comprendre els nous avanços científics requereix un esforç de vegades superior al que exigeixen altres branques del saber. Per tal de resoldre aquesta dificultat va nàixer fa segles, de la mà de Galileo Galilei, la divulgació científica, amb la qual els científics expliquen de manera didàctica el seu treball i els seus descobriments. És d’alguna manera un retorn agraït dels científics a la societat per la confiança i la inversió econòmica que s’ha hagut de fer per la seua recerca. I per això actualment, encara que tímidament, la divulgació científica comença a demanar-se en les convocatòries de fons científics.

 

El CEIC Alfons el Vell, ben conscient d’aquest requeriment i amatent a totes les branques del coneixement, ha ofert els darrers quatre anys diversos cicles de conferències de ciència i tecnologia a càrrec de científics de la Safor i, vist l’èxit assolit, es vol eixamplar aquesta vessant a partir d’enguany, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València amb activitats d’alguns dels seus investigadors. En el futur, la nostra voluntat és engrescar també la Universitat de València i els centres d’ensenyament secundari de la comarca.  Si ho aconseguim, no sols explicarem el món amb els ulls de la ciència, sinó que transformarem aquesta acció en una eina de cohesió social i també cultural.

 

Però la visió exposada fins ací, de vegades no està clara a tot arreu. Valga com a exemple el cas que es comentà en la passada reunió científica de la Sociedad Española de Astronomía, celebrada el juliol a Bilbao: un interessant projecte de divulgació de l’astronomia fou rebutjat d’una convocatòria del Ministeri de Cultura per no considera-lo “cultura”.

 

De vegades qui hauria de donar llum, dóna fum. Encara resta molt per avançar i hem de dir-ho ben clar: sí, la ciència és, ha sigut i serà part de la nostra cultura.

 

 

alfons

Edició digitalitzada en PDF del llibre ALFONS EL VELL Duc Reial de Gandia

Us presentem la reedició amb format PDF de descarrega lliure del llibre ALFONS EL VELL Duc Reial de Gandia de Jaume Castillo Sainz.

Punjeu sobre la coberta del llibre per accedir a la pàgina de descarrega

 

108104317av30_alfonselvel

També podeu escoltar l’entrevista que va fer Radio Gandia a l’autor, Jaume Castillo, i al director del CEIC, Rafael Delgado, en aquest enllaç:

https://goo.gl/ulLtWF

 

 

 

 

 

dsc_0543_b

I JORNADA “EN PRIMERA PERSONA ”

El 28 de desembre de 2016 se celebrà a Gandia la primera Jornada “En primera persona”. Una trobada que aprofitant els retorns nadalencs, pretén acostar les experiències i projectes de joves gandians i gandianes que estan desenvolupant els seus treballs i investigacions a altres llocs del món.

En aquesta primera trobada vam comptar amb David Pistoni, Tonet Durà, Miguel Vicedo i Pablo La Parra, en una taula moderada per la consellera del CEIC Alfons el Vell Anna Igualde. Durant 15 minuts, els quatre convidats van exposar les seues experiències i després es va encetar un debat-col·loqui, en què el públic va participar activament.

En l’exposició de David Pistoni vam poder conéixer com un grup de joves inicien un col·lectiu de treball i recerca per optar a projectes internacionals d’enginyeria amb èxit, fent palés la importància del treball cooperatiu i de creure en el talent del jovent. Tonet Durà ens va mostrar el procés d’edició i el seu treball a la sèrie infantil Gumball, en la que treballa, així com també quines són les possibilitat de l’art actual en l’animació, aplicant les noves tecnologies d’edició digital. Miguel Vicedo va destacar la importància de buscar en els països emergents nous nínxols de treball i també el seu treball en la promoció de nous talents en l’empresa General Electric.

Finalment Pablo La Parra, després de fer paleses les dificultats de les humanitats i de la cultura en l’actualitat davant la caiguda del suport institucional, va explicar el seu treball de recerca “Europa, futur anterior”, que estudia la utilització de les imatges del segle XX en la creació de la consciència col·lectiva futura.

Una Jornada exitosa que ens invita a seguir obrint les portes i les finestres de la nostra casa als joves de la Safor, tant els que hi són com els que han marxat, perquè ells han de ser els protagonistes del millor futur que tots volem.

Doctor Francisco Camarena.

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. UN CIENTÍFIC GANDIÀ A NOVA YORK

Alberto Peñín

Alberto Peñín

M’he compromés amb el director del CEIC Alfons el Vell a acostar-me de tant en tant al bloc de nostra pàgina web amb comentaris d’actualitat referits a temes o persones saforenques  que tinguen una repercussió més enllà de les revoltes de Sant Joan, l’àmbit tradicional on sempre s’ha posat la ratlla local. Es una bona gimnàstica per a conèixer la repercussió de les nostres activitats i per conéixer els nostres veïns que fan treballs punters i investigacions d’interés general.

En aquest primer text vull acostar-me a un físic gandià que porta des de 2010 treballant amb una Universitat americana mitjançant un conveni de col·laboració per investigar sobre l’ús d’ultrasons i imatges en el tractament de malalties del cervell com ara el Parkinson o l’Alzheimer. Es tracta de Francesc Camarena (Gandia, 1974), professor del Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València (UPV), que ha passat uns quants anys viatjant a Nova York amb diverses  estades a la Columbia University i en concret en l’UEIL (Ultrasound and Elasticity Imaging Laboratory), posant en contacte grups d’ambdós països, primer per a quantificar la força de la radiació dels ultrasons sobre el teixit humà amb una tècnica prèvia desenvolupada pel grup americà i després per a conéixer les deformacions que es produeixen al crani quan se li fa arribar ultrasons focalitzats. La hipòtesi de partida es que determinades cèl·lules es comporten diferentment en la transmissió dels ultrasons, segons siguen sanes o malignes, aquestes amb una duresa 10 vegades superior al teixit normal.

Passada aquesta fase -i un cop publicats els resultats, com cal, en una revista de referència-, s’ha passat a avaluar l’absorció del teixit al fetge (any 2012) i, durant la seua estada de tres mesos d’aquest estiu de 2016, a desenvolupar l’operatiu que permeta conéixer les condicions de les diferents estructures del cervell (hipocamp, putamen i caudet), el tipus d’ultrasò i la incidència en cadascuna d’elles, per detectar-hi anomalies. Està en tramitació un altre projecte de col·laboració entre l’UEIL, la UPV i l’Hospital Mútua de Terrassa per a dur endavant aquest operatiu.

Si s’hi dóna el resultat esperat, podríem estar davant un nou sistema de detecció de malalties ultrasònic, ràpid, senzill, precís i  no agressiu, que, com a mínim, millorarà les prestacions de les costoses ressonàncies magnètiques. Els ultrasons aplicats al cervell o als tumors, poden posar, mes endavant, els tractaments a punts concrets, substituint les actuals aplicacions de quimioteràpia tan agressives i poc selectives.

Em sembla apassionant el tema, per ser les malalties del cervell un dels objectius preferents de la investigació mèdica actual, amb una gran falta d’instruments auxiliars per al diagnòstic o, quan es puga, l’avaluació del tractament. I ací treballa sense fer soroll mediàtic el nostre amic gandià, al que vaig poder visitar allà a la Columbia, on, amb la seua família, residí tres mesos aprofitant el mes de vacances –coses de la nostra precarietat de mitjans- abans de tornar a Gandia i a les seues classes. Pot ser que dins de dos o tres anys tinguem resultats de gran ressó. Hui, per al Laboratori de Nova York treballen més de 30 persones, i un grup d’ells, ben capdavanter, ho fa des de Gandia.

El dia 25 de Novembre vam sentir Paco Camarena en una conferencia programada pel CEIC Alfons el Vell i la UPV, dins del Cicle de Ciència i Tecnologia a la Safor de 2016, a la Casa de la Marquesa. Un autèntic luxe. Un exemple per depassar les corbes de Sant Joan i obrir nous horitzons.

Doctor Francisco Camarena.

Doctor Francisco Camarena.