DECLARACIÓN SCHUMAN

PARLEM D’EUROPA

Enri Ferrer Olivares Membre de l'Executiva del CEIC

Enri Ferrer Solivares
Conseller del CEIC AV

Entre els extrems de l’espectre polític hi ha una rara unanimitat en menysprear la construcció europea, amb tant de treball encetada després de la II Guerra Mundial. Una unanimitat que tan sols toca els aspectes més cridaners, com la potent burocràcia de Brussel·les o la baixa qualitat democràtica de les institucions europees, com si tot el procés d’unió haguera estat fet sense cap gran projecte directriu. Fer memòria dels inicis del procés pot ajudar a entendre els seus grans èxits i també els seus fracassos.

La unitat d’Europa és un vell somni, però als segles XIX i XX, per Napoleó i Hitler i per la força de les armes, s’intentà una reordenació europea que no era altra cosa que una constel·lació de satèl·lits al voltant de França o Alemanya, respectivament. Al mateix temps, com va recordar Spengler, entre altres, l’Europa de la primera postguerra mundial caminava cap al suïcidi. Una actitud autodestructiva que forma part de la complexa vida política i cultural europea, com un tapís fet i desfet contínuament. Després de 1945, l’Europa destruïda, dividida i moribunda, encara va trobar algunes reserves d’esperança entre alguns pensadors, com E. Mounier o S.de Madariaga, o polítics com R. Schuman, K. Adenauer, A. De Gasperi, P.H. Spaak o el mateix W. Churchill.

dia Europa 2017Precisament va ser Schuman, ministre d’Afers Exteriors del govern francés, l’inspirat autor del discurs del dia 9 de maig de 1950, tot fent present una idea de Jean Monnet, on va aparéixer una primera concreció de l’ideal europeista: la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, és a dir, la pretensió de posar en mans d’una autoritat supranacional les produccions de les regions més problemàtiques entre França i Alemanya. Robert Schuman en coneixia bé el problema, perquè havia nascut alemany a l’Alsàcia annexionada i havia assumit la nacionalitat francesa després del tractat de Versalles, al final de la Gran Guerra. La data del 9 de maig recorda, cada any, aquell primer naixement de la unitat europea, produït sense cap intervenció manu militari, sinó per consens i amb el propòsit d’assegurar una pau definitiva en l’Europa Occidental.

L’exemple de la CECA i del Benelux – la unió duanera dels Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg-, va possibilitat la creació d’altres entitats europees, fins arribar als tractats de Roma (1957) que van posar en marxa la Comunitat Econòmica Europea. El llarg camí recorregut, tot i no haver encara assumit plenament els drets socials dels treballadors, els dels pobles sense Estat o els del immigrants, entre altres mancances, sí que ha significat l’època més pacífica i expansiva de l’Europa contemporània. És per això que cal evocar, cada 9 de maig, els ideals de pau i concòrdia que han fet possible trencar la sinistra dinàmica d’enfrontament entre els europeus, tal com també ens recorda la senyera de les dotze estrelles, amb la seues ressonàncies bíbliques, com a expressió de tot un poble, l’europeu.

 

DSC_3524

CIUTAT I XARXES (i II)

Però passem a parlar d’un tercer nivell de xarxes de ciutats, a l’autonòmic (és a dir, de País). Quin paper haurien de jugar les nostres ciutats?. Deixaré de banda el 80% dels nostres 542 municipis que tenen menys de 20.000 habitants (el 71% amb menys de 5.000), incapaços en termes financers i recursos humans de fer front a les seues obligacions (i així ens ha lluït la cosa en el desenvolupament urbanístic). Ens n’hem de fixar en el 12% restant: els 50 entre 20 i 50 mil habitants i, especialment, en les 15 ciutats de més de 50 mil sobre les quals pivota l’estructuració del País. Si, perquè ni Castelló, ni València ni Alacant, miren més enllà del seu propi melic, i des de fa més de 30 anys que ningú dóna resposta als necessaris canvis en l’estructura administrativa i territorial valenciana.

La història ens ha portat a ser un poble insolidari i individualista. No és el moment de raonar-ho, però sense dubte, alguna cosa hi té a veure allò del sentiment de poble incomplet que deia Joan Fuster. Aquest individualisme insolidari també es manifesta als municipis. Raó té Josep V. Boira quan diu que avui és més difícil explicar el beneficis de la comarcalització que no abans. Pel camí de l’ajornament de les solucions anem perdent moltes oportunitats.

Ja seria hora que la Generalitat renunciara al model d’administració centralista i actuara tenint en compte la diversitat del territori valencià i les seues particulars condicions socials, culturals i econòmiques. La solució no és altra que descentralitzar la seua actuació en les possiblement 5 Governacions, les quals acollirien, amb molt de grat, una política territorial adreçada al conjunt de la seua base productiva, social i mediambiental. La divisió provincial és artificial i anacrònica; la seua gestió és ineficaç i molt cara; la seua representativitat té greus dèficits democràtics: i a més, en “sacralitzar” les ratlles en el territori, genera greus fractures, no només físiques i econòmiques, sinó també respecte la percepció del conjunt del territori valencià.

A escala municipal, caldria apostar pel principi de subsidiarietat (amb ens locals multinivell, dedicats a la provisió de serveis públics i de participació i gestió més propers al ciutadà); aprofundir en els processos d’avantatge col·laboratiu (economies d’escala, maximització de les externalitats positives i minimització de les negatives i, planificar a escala escaient, les indivisibilitats) i aplicar el principi de proporcionalitat en el repartiment de funcions (la grandària dels ens administratius ha de ser adequada a les funcions que tenen encomanades).

Són principis comuns arreu d’Europa que ens portaria, per una banda, a una llei de comarcalització (les 15 o 16 comarques de gestió) que aproximara les decisions al ciutadà i gestionara la majoria de les competències dels municipis de menys de 20.000 habitants, per una altra, a un clar reforçament de les instàncies municipals més petites, establint un marc clar de col·laboració/agrupació municipal (espontani i/o incentivat) per a la gestió conjunta de segons quines competències i, en darrer lloc, a l’assignació d’una estratègia territorial de les ciutats de més de 20.000 habitants al si de cada comarca i de cada governació.

Quan parlem de xarxes territorials de ciutats intermèdies el paradigma és les Comarques Centrals Valencianes (CCV) o possible Governació de les Muntanyes, però qui diu les CCV també podria dir el corredor del Vinalopó, l’àrea metropolitana de València amb les Riberes i el Camp de Túria, o escala de comarca funcional, els Ports i el Maestrat, o l’eix Sagunt-Sogorb.

Un informe de l’OCDE ja alertava del perill que tenen les àrees intermèdies – aquelles que es troben entre dues àrees metropolitanes- d’empobrir-se si no tenen la capacitat de desenvolupar una estratègia territorial pròpia basada en la col·laboració de les ciutats i dels agents socials. L’efecte d’absorció d’activitat econòmica i de prestació de serveis per part de les grans ciutats de l’entorn les perjudica. De fet, si mirem el que ha passat en els darreres 25 anys veurem que aquest procés d’empobriment s’hi ha incrementat i s’ha vist agreujat per les polítiques de desindustrialització i les de suport a la construcció, el turisme i el comerç urbà, que són sectors basats en contractes temporals i salaris molt baixos.

En el cas de les CCV, l’àrea (quatre o cinc comarques funcionals) ve definida per una constel·lació de ciutats mitjanes: Xàtiva, Ontinyent, Alcoi, Benidorm, Dénia i Gandia, i altres una mica més petites (la Vila, Xàbia, Oliva, Albaida, Canals, Banyeres, Ibi, Cocentaina….) que encerclen una àrea rural d’alt valor antropològic, paisatgístic i mediambiental que en realitat, justifica i explica la resta del territori.

Comarques valencianes

Comarques valencianes

Econòmicament s’estructura per una densa xarxa de petites i mitjanes empreses: turístiques, comercials, d’indústria agroalimentària i de serveis a la costa; i industrials, de logística i de serveis a l’interior. Totes plegades necessiten, i Ibi i el treball d’AIJU és l’exemple a seguir, una revolució en el sector de serveis a l’empresa que force la col·laboració mútua i la creació de cadenes de valor flexibles i diverses arreu del territori. La col·laboració en xarxa de les ciutats permetria generar sinèrgies que crearen l’ambient d’innovació i les iniciatives necessàries per fer realitat projectes estratègics de desenvolupament que beneficiaren el conjunt de l’àrea. No podem oblidar que aquest territori fa de frontissa entre les dos conurbacions del País, el Camp d’Alacant i l’Horta de València que continuen sense mirar-se una a l’altra, absortes en els seus respectius melics.

Tindran la capacitat les ciutats mitjanes del País de cercar amb èxit un model de col·laboració?. L’empresariat, els sindicats, els centres de formació i els dispositius d’innovació s’organitzaran per aconseguir una política territorial adequada a la seua àrea?. Estarà la Generalitat per la labor d’atendre les demandes dels territori?. Algunes iniciatives positives hi han, però… en fi, els déus proveiran.

Publicat originalment el 27/02/2017 en eldiario.es
Reproduït amb el permís de l’autor

CorredorMediterraneoTarragona_NoticiaAmpliada

CIUTAT I XARXES (I)

 

Nèstor Novell Economista i Director del CEIC 1984-1994

Nèstor Novell
Economista i Director del CEIC 1984-1994

Si baixem d’escala, ens trobem en el nivell dels estats. En els que són centralistes i uniformitzadors com el nostre és sagnant la connivència entre la capital de l’estat i l’estat. Així, Madrid i la seua àrea metropolitana,la 5a d’Europa, s’estén per 330 municipis de la Comunitat de Madrid i de les províncies d’Àvila, Segovia, Guadalajara i Toledo. Madrid és província (però només a efectes electorals), capital de comunitat autònoma, capital de l’àrea metropolitana, i capital de l’estat, cadascuna de les quals li subministra importants rendes de capitalitat i inversions a dojo. Madrid hagués pogut ser un districte federal per no acumular la capitalitat de l’estat i la de la comunitat autònoma, però no ha estat així i entén, en la seua lògica, que això del federalisme va en contra dels seu interessos. Tot i la bona voluntat que li posà Maragall, el federalisme, allò d’un estat fet de nacions, a Castella no s’ho creu ningú i, com a molt, hi ha que arriba a una mena de federalisme jacobí.

Per altra banda, el sistema político-administratiu espanyol està muntat de manera que el mecanismes de coordinació i cooperació multilaterals entre les comunitats autònomes són inexistents, amb les consegüents disfuncions. Una clara negació de la cultura de cooperació combinada amb una pressió constant de l’estat cap a la recentralització.

En prop de 40 anys de democràcia, Madrid s’ha convertit en la capital política, administrativa, industrial, financera i comercial de l’estat. L’acumulació d’infrastructures és enorme, moltes d’elles comptabilitzades en la balances fiscals regionals com de tots els espanyols: terminals d’aeroport, museus, teatres, auditoris, recintes ferials, carreteres, autovies, trens de rodalies, metro, etc. I entre més, tota la xarxa radial de ferrocarrils –les convencionals i les d’AVE, també les de l’eix Mediterrani (?). Avui Madrid concentra la seu de les grans empreses de producció, les de serveis i les financeres, i pot fer pagar impostos més baixos atesa la bona salut de les seues finances en tindre de l’estat inversions de tota mena. Però a més, concentra el poder polític, el poder mediàtic i el d’allò que es denomina la Brigada Aranzadi –els alts càrrecs dels grans cossos de l’administració: del poder executiu, legislatiu, judicial, militar i eclesiàstic-. Avui Espanya és Madrid i la idea d’Espanya és la mentalitat que destil·la aquesta concentració de poder i d’interessos, centralista, uniformista i castellanista. Les declaracions dels implicats a la Gurtel fan una fotografia impagable d’aquest poder, públic i privat, concentrat a la llotja del Bernabeu, fent negocis confessables i inconfessables.

Què fan la resta de les ciutats de l’estat davant d’una competència tan desigual? No haurien de treballar en xarxa per fer front a aquesta situació.? En el cas del Corredor Mediterrani, per posar l’exemple més recent on se’ns ha quedat cara d’idiota una vegada més, no haurien de plantar cara també les altres ciutats de l’estat?. Barcelona ho fa a mitges, i València?: No juga a la lliga europea, però vol jugar a la lliga de l’estat?. Per poder-ho fer caldria que fos el cap i casal del País, però dubte que arribe a ser-ho de la seua àrea metropolitana. Si la Declaració de València és l’inici d’una nova etapa, benvinguda siga. El cas d’Alacant és pitjor.

corredor_central_i_med_tv3El Corredor Mediterrani, el preferent per a nosaltres perquè ens connecta a Europa, significa el 50% de la població de l’estat, el 51% de les exportacions, el 45% del PIB, el 47% del teixit productiu, el 46% dels llocs de treball, el 63% del trànsit de mercaderies portuàries… Aquestes dades el justificarien des del punt de vista de la racionalitat econòmica i mediambiental, no només des del País Valencià estant, sinó també des del punt de vista estatal. Però la qüestió no és racional, és la manifestació del nacionalisme espanyol: cal dificultar les relacions econòmiques entre Catalunya i València (que vol dir també entre els ports, els aeroports i amb Europa). També passa el mateix amb el corredor de l’Ebre: Si ací tenim el coll de botella de Vandellòs, allà està el de Castejón de l’Ebre: A la pàgina web de Renfe podeu voreu que de València a Saragossa per tren (246 Km) el temps del trajecte és de 5 hores; de València a Bilbao (472 Km, via AVE Madrid) és de 8 hores, i el de Barcelona –Bilbao (467 Km) de 7 hores. Aquesta és la comunicació ferroviària entre les principals ciutats de l’estat després dels milers de milions invertits en l’AVE: allò que no va a Madrid és ignorat, encara que el balafiament de recursos siga enorme.

Cal congratular-se perquè la nova Generalitat i també els empresaris n’han donat un suport decidit a la reclamació. Tot i que, aquests últims, de coneguda actitud reverencial amb el poder (encara recordem la seua posició en la desfeta del sistema financer valencià o en l’aposta per “l’eje de la prosperidad”), no pogueren evitar dir: “Espanya a més de radial també ha de ser perimetral”. No està gens malament el joc d’equilibris!. Pitjor ha estat la premsa regional: “el president de la Generalitat no acudirà a l’aquelarre nacionalista” referint-se a l’acte pel Corredor Meditarrani de l’Institut Villalonga.

L’Espanya radial condemna a València i a Alacant a ser “estacions termini”. La qüestió és si els nostres empresaris estarien per elaborar un nou relat de País, és a dir, si voldrien recuperar les relacions històriques amb el Mediterrani: les Balears, l’Algèria, les Dues Sicílies, amb l’Occitània, clar que amb Barcelona i Saragossa i Europa, i també amb Granada, i amb Lisboa via Ciudad Real. Un relat molt més ric, i més si va acompanyat per la reindustrialització i la millora de la productivitat i dels salaris, que el d’una visió radial que ha transformat l’estructura econòmica de la Península a un cost, material i immaterial, excessiu i massa sovint insuportable.

Publicat originalment el 21/02/2017 en eldiario.es
Reproduït amb el permís de l’autor

llenguatge

UNA KOINÉ PERILLOSA

Juli Capilla

Juli Capilla

“No he cambiado de tierra, / Porque no es posible a quien su lengua une”. Heus ací uns versos eloqüents del poeta Luis Cernuda, expressats amargament en el seu exili a Anglaterra, durant el franquisme. Potser el poeta haguera volgut desvincular-se per complet de la seua pàtria, dissortat país per qui sentia llavors, en aquells moments d’ostracisme castrant, una desafecció manifesta. I, tanmateix, li va ser del tot impossible desmarcar-se’n, pel vincle que hi sentia, per un amor gairebé incondicional teixit a força de paraules, les del seu castellà pulcre i diàfan. Tal era la unió entre esperit i paraula, entre l’home i la parla.

No és l’únic cas d’escriptor ibèric que es va aferrar, la passada centúria, a les paraules de la seua llengua per manifestar una adhesió patriòtica incondicional. Vicent Andrés Estellés, sense anar més lluny, va fer palesa la seua estima per la llengua del seu poble: “Em moriré escrivint els millors versos de l’idioma català en el segle xx”. Celso Emilio Ferreiro ho expressava en el seu gallec ancestral: “Lingoa proletaria do meu pobo / eu fáloa porque sí, porque me gosta / porque me peta e quero e dame a gaña”. I Fernando Pessoa, el més internacional dels poetes portuguesos de tots els temps, va dir, lacònicament, en una ocasió: “A minha pàtria é a lingua portuguesa”.

Però aquesta afecció per la llengua pròpia, aquesta proximitat de caràcter afectiu o sentimental que en fa, de l’idioma nostre, un estendard irrenunciable, sembla que cada vegada és més feble o, si més no, presenta escletxes evidents; al segle xxi, si més no. I no em referisc tant a la indiferència –en el millor dels casos– o a l’hostilitat –en el pitjor– que alguns valencians mostren envers la llengua pròpia, sinó al pragmatisme asèptic que professa i practica alguna gent en la societat actual: n’hi ha qui parla als fills en anglès, sense pertànyer a la corona britànica ni a cap de les nacions de la Commonwealth. No és broma. Ho he comprovat al carrer, a Dénia i a Gandia, per exemple, i us puc assegurar que, per la dicció –i si m’ho permeteu també, per l’aparença– no pareixien britànics.

Em sorprèn aquesta pràctica; minoritària encara, sí, però preocupant –almenys al meu modest parer. No tinc la força moral per a jutjar aquesta gent tan peculiar. I no sóc qui per a dir-li a ningú en quina llengua han de parlar als fills. Però m’espanta aquesta pràctica lingüística que desproveeix la llengua de tot allò que la caracteritza més enllà del codi merament lingüístic i en fa un instrument de comunicació estricta, sense matisos, sense cap tipus d’arrelament amb el medi circumdant, tallant de soca-rel, valga la redundància, qualsevol lligam amb els avantpassats, amb el llegat cultural que tota llengua atresora. O és que no es perd res amb aquest canvi pragmàtic? I què hi guanyem?

L’adaptació a les exigències del mercat n’és el més obvi, dels “avantatges”. Els individus que inhalen l’anglès directament dels seus pares no anglesos parlaran fluidament aquest idioma i, per tant, podran integrar-se més fàcilment en l’esquifit àmbit laboral. Però, realment, és necessària aquesta pràctica? Els qui es crien en la llengua materna dels pares, no podrien ser tan competents en anglès com els que ho fan directament en aquest idioma? Parle únicament d’una competència comunicativa. No crec que calga una immersió tan exigent com artificiosa per ser solvent en anglès. Hi ha mil maneres d’aprendre’l. Ara més que mai. Perquè és omnipresent: a Internet, al cinema, a la publicitat, pertot arreu.

Sincerament, em fa l’efecte que amb aquesta pràctica perdrem més d’un llençol pel camí. Puc entendre la necessitat que hi ha ara d’una koiné que ens permet una comunicació amb les persones de qualsevol part del món. Més encara, és del tot aconsellable i necessària, aquesta adquisició, la de l’anglès. També la d’altres llengües no seria baldera. Ens hem parat a pensar per què no ens interessem tant com amb l’anglès per la resta de llengües del món? Els idiomes enriqueixen. Ens fan més humans, més tolerants, més permeables a la diferència. Clar i ras: no estic en contra de l’anglès, en absolut. Però fer-ne un objectiu primordial, substitutiu i anorreador de la llengua pròpia, em sembla una barbaritat; un empobriment imperdonable.

Tota tria és ideològica, per bé que no tothom tria conscientment. Molta gent es deixa arrossegar per les inèrcies socials, les modes, els prejudicis que imposen els poderosos. Potser estem assistint, sense adonar-nos-en, a un procés lent de colonització cultural que passa per l’adquisició d’uns hàbits quotidians –sobretot d’oci– que afavoreixen la puixança econòmica dels que la promouen, i que implica també l’assumpció com a pròpia de la llengua dels amos.

La diversitat lingüística és una riquesa que no podem balafiar alegrement o inconscient, com si no tinguera importància, com si fóra sobrera, aquesta varietat, com si la llengua fóra únicament un vehicle de comunicació immediata, com si fórem autòmats, els usuaris hipnòtics d’una llengua asèptica: inodora, incolora i insípida.

 

Escultra "25 d'abril" d'Antoni Miró

Escultra “25 d’abril” d’Antoni Miró

segunda-republica-alegoria2

DE COMMEMORACIONS I PROTAGONISTES: UNA REFLEXIÓ AL VOLTANT DEL 14 D’ABRIL

Lluís Sevilla Parra. Historiador

Lluís Sevilla Parra. Historiador

El 14 d’abril de 1931, la proclamació de la II República va donar pas a una època de somnis, d’utopies, però també de compromisos, on les esperances en la transformació de la societat i en la modernització del país estaven presents. Per a moltes persones,  principis com els d’igualtat, llibertat, justícia o solidaritat havien de guiar aquest canvi. Però, el 1939, amb la finalització de la Guerra Civil, es trencava amb l’experiència republicana i s’instaurava la dictadura del general Franco. Els vencedors van fer tots els possibles per tal d’eliminar de l’imaginari col·lectiu qualsevol referència al període republicà, tot posant en funcionament una terrible maquinària repressiva. Durant quasi quaranta anys, només els qui havien donat suport al colp d’Estat contra el legítim govern republicà foren els protagonistes dels homenatges i les commemoracions. Per a la resta, els vençuts, els quedava la repressió, l’estigmatització, el silenci i l’oblit.

Aquest oblit només es pot combatre amb la investigació i la divulgació, des del rigor històric. A hores d’ara, huitanta-sis anys després de la proclamació de la II República, ens debatem entre la nostàlgia i la justícia de reconèixer les lluites i les ànsies de llibertat manifestades per una gran part de la població durant aquest període. Per aquest motiu, no ens hauríem d’oblidar de les persones que amb el seu esforç i, fins i tot, amb la seua vida van contribuir a la defensa dels ideals republicans. En recordar la seua trajectòria vital, estem col·laborant en la recuperació de la memòria democràtica.

En aquest sentit, hem de destacar la publicació de dos articles al darrer número de la Revista de la Safor, dedicats a dos protagonistes d’aquest temps, l’alcalde anarquista Marcel·lí Pérez i el metge Fernando Pérez, els quals van treballar per a millorar les condicions de vida dels seus conciutadans i estaven convençuts que l’educació seria el motor que permetria la transformació de la societat. El seu destí va anar lligat al de la República i, el 19 de desembre de 1939, foren executats a Paterna, junt a altres republicans gandians.

Aquests articles han contribuït a recuperar la memòria col·lectiva dels vençuts, dels que durant la dictadura franquista no formaven part de la història oficial. Aquesta tasca ha de plantejar-se com un reconeixement dels que van lluitar defensant els valors republicans, amb el somni d’aconseguir una societat més justa i participativa. A més, als darrers anys, l’Associació Republicana de la Safor i l’Ajuntament de Gandia han impulsat la celebració d’una sèrie d’activitats que han permés recuperar vivències i protagonistes, tot dignificant la memòria republicana.

En definitiva, com afirmava l’historiador Julián Casanova, l’any 2007, podem indicar que el “futuro de la memoria pasa por transmitir esas experiencias de violencia política y de violación de los derechos humanos a nuestros jóvenes, a quienes no formaron parte de esa historia. Algunos dicen que ya vale, que estamos hartos de memoria, de guerra, de historia, aunque nunca nos hartemos de fútbol o del chismorreo que domina la programación televisiva”.

Gandia

Gandia


T01

 

 

 

museu-faller-gandia-acull-mostra-llibrest-comunitat-valenciana

CULTURA I FALLES A GANDIA

Jesús Peris Llorca President de l'Associació d'Estudis Fallers

Jesús Peris Llorca
President de l’Associació d’Estudis Fallers

Una de les coses que em cridaren l’atenció quan vaig conéixer les falles de Gandia és la relació fluida i natural entre el món de la cultura i el món de la festa. És cert que vaig tindre dos bons ambaixadors; Pasqual Molina i Vicenta Llorca, però les proves han sigut continuades. És simptomàtic que des de 2006 l’Associació d’Estudis Fallers col·labora amb la Federació de Falles de Gandia en l’organització de la Mostra de Llibrets. I és que no podia ser a un altre lloc. Les falles a Gandia han sigut capdavanteres en entendre les falles en termes de cultura en valencià, i és normal que el seu Museu Faller siga un punt de trobada per a falles de tot el País Valencià cada mes de maig.

 

Però no és només això: és realment extraordinària la vinculació dels escriptors i escriptores gandians i del mateix CEIC Alfons el Vell, amb els llibrets i amb els esdeveniments culturals de les falles. Que els premis Ajuntament de Benirredrà i Iaraní tinguen la importància social i cultural que tenen és un fet gairebé únic: els fallers celebren i s’abracen perquè la falla ha guanyat un premi de poesia o d’article, com em va passar a mi mateix amb els amics de la Falla Beniopa en 2016. Però també és com un somni per als escriptors i escriptores, que senten com tenen una comunitat darrere celebrant amb ells. Enguany, que vaig tindre l’oportunitat d’escriure el pregó que va llegir Victor Cucart, puc dir que va ser una experiència inoblidable sentir el calor de la gent i comprovar com per als gandians i les gandianes no només era important qui llegia el pregó, sinó també qui l’escrivia.

També és molt reconfortant assistir a un acte com l’Homenatge a la Paraula a un Teatre Serrano ple de gom a gom i trobar-se amb el president de la Federació de Falles i amb la Fallera Major, juntament amb molts fallers i falleres. La relació és mútua. La gent de la cultura treballa colze a colze amb les falles i les falles se senten part del món de la cultura.

Per suposat que queda tasca per fer, i cal ser ambiciosos, però crec que cal valorar també el que s’ha fet i la naturalitat amb que es viu. Gandia té motius per a l’orgull. En molts sentits és un exemple del que poden fer les falles per la cultura en valencià, del que poden fer els escriptors i les escriptores per les falles. Junts, en xarxa, fent cultura valenciana i en valencià i fent País.

Marie Curie

La dona i la ciència, històries per a recordar

Ximo Grau Sala Conseller del CEIC i professor de matemàtiques jubilat

Ximo Grau Sala
Conseller del CEIC i professor de matemàtiques jubilat

Fa uns dies em vaig quedar perplex en veure i confirmar la reiterada afirmació d’un europarlamentari polonés. “Les dones no són igual que els homes. Com hem d’acceptar una cosa tan evident?” I continuava, utilitzant l’exemple del bàsquet per reforçar el seu argumentari: “Es cobra segons la talla. Els més baixos no poden cobrar igual que els més alts“.

Aquests comentaris no sé si només són masclistes, o són més aviat misògins. Però em recorden el filòsof Aristòtil que, al 300 abans de Crist, en el seu afany de menysprear la dona, considerant-la inferior a l’home, també va arribar a afirmar: “… i a més tenen menys dents que nosaltres els homes“. Em pregunte si Janusz Korwin-Mikke igual que Aristòtil s’han casat amb dones mellades… Si és així, tot té una explicació.

Estava convençut que les espècies “rares” a poc a poc anirien desapareixent i amb el temps s’extingirien. Però ves per on, en ple segle XXI hi ha rebrots i, el que és pitjor encara, hi ha “palmers que s’hi senten identificats“.

Trencant l’ordre cronològic que pensava seguir i, en defensa dels polonesos que no pensen com l’esmentat eurodiputat, a qui li falla la memòria, recordaré que una de les científiques més grans de la història va ser dona i polonesa: la química i física Marie Salomea Sklodowska Curie. Més coneguda pel cognom del seu espòs i el seu primer nom, simplement, Marie Curie. Va dedicar la seva vida sencera a l’estudi de la radioactivitat, i va ser la màxima pionera en aquest àmbit. Va nàixer el 1867 i va morir l’any 1934 i fou la primera persona que aconseguí dos premis Nobel, pels quals, literalment, va donar la seva vida, com moltes dones al llarg de la història, sempre en contra de la repressió i les limitacions per raó del seu sexe.

Molt abans, la primera dona de la Història que és anomenada científica és, sense cap dubte, Hipàtia d’Alexandria (370 d. C.), filòsofa, física i matemàtica que fou un símbol de la defensa de les ciències contra la irracionalitat i l’estupidesa de les envestides religioses radicals. Va morir esquarterada a la plaça, el 416, a mans d’un grup de fanàtics ultraortodoxos cristians, perquè consideraven una heretgia els seus treballs en filosofia, física i astronomia.

Émilie du Châtelet (1706-1749) va ser una matemàtica, física, lingüista, escriptora, traductora i filòsofa. Una dona intel·ligent i culta, màxim exponent de la física newtoniana a França, a qui només en privat li estava permès discutir de temes científics o filosòfics amb els seus col·legues. Havia de disfressar-se d’home perquè la deixaren entrar a l’Acadèmia de Ciències de París, centre de discussions científiques per excel·lència, i també en alguns cafès de la capital francesa que eren lloc habitual de reunió de matemàtics, astrònoms i físics.

Marie-Sophie Germain (1776-1831) fou una matemàtica, física i filòsofa francesa que va fer importants contribucions a la teoria de nombres i a la teoria de l’elasticitat. Malgrat l’oposició dels seus pares i les dificultats presentades per una societat sexista, va adquirir la seua formació amb els llibres de la biblioteca del seu pare i la correspondència mantinguda amb famosos i grans matemàtics com ara Lagrange, Legendre i Gauss. Fou, per tant, autodidacta i també s’havia de disfressar d’home per tal de poder estudiar en institucions matemàtiques (només hi podien entrar homes). Autografiava les seves investigacions i estudis com “M. (monsieur) Leblanc” per tal d’ocultar la seva identitat i per assistir a l’escola de París, Sophie va haver de robar la identitat de l’alumne M. Leblanc.

Aquestes dones són part d’una llista inacabable, on destaca el compromís de la lluita no sols per el saber, sinó també per la llibertat. Tampoc vull deixar de recordar:

Ada Lovelace (1815-1852 ), matemàtica anglesa, filla de Lord Byron, considerada com la primera programadora d’ordinadors perquè col·laborà en el disseny d’una màquina analítica capaç de resoldre equacions diferencials.

Sofia Vasílievna Kovalévskaya  (1850-1891), matemàtica russa i la primera dona professora universitària d’Europa a qui la Universitat de Berlín va negar la possibilitat de llegir els treballs de la seua tesi.

Emmy Noether (1882-1835), alemanya i una de les matemàtiques més grans de la història, especialista en àlgebra.

Mileva Marić, (1875-1948), matemàtica i física sèrbia, esposa d’Einstein, col·laboradora indiscutible en la tasca del seu marit, que va ser qui va assolir tota la notorietat.

Rosalind Elsie Franklin (1920-1958). Biofísica i cristal·lògrafa anglesa que tingué una participació crucial en la comprensió de l’estructura de l’ADN.

Maryam Mirzakhani, (1977) jove matemàtica iraniana, guardonada el 2014 amb la Medalla Fields i que va ser la primera dona que rebé aquest premi, equivalent al Nobel de les matemàtiques.

El meu homenatge a totes les dones, i en particular a aquelles que han dedicat el seu temps, el seu esforç i fins i tot la seua vida a la ciència, a més de lluitar per una societat igualitària.

 


Sin título-1

 

 

 

 

 

post-truth-2_399_266

POST-TRUTH

Enri Feerer Olivares

Enric Ferrer Solivares

Les modes de més enllà de l’Atlàntic ens arriben amb calculada insistència. Ara mateix ens han regalat amb la novíssima ximpleria de la post-veritat o post-truth, en el seu idioma. Ni els antiquíssims sofistes s’hi van atrevir a tant. Ara bé, no és útil rebaixar a un acudit tal moda ni considerar-la una notòria provocació. Dir, a hores d’ara, que la veritat ja no té cap funció ni en l’acció ni en el pensament humà, és com tornar als estadis més endarrerits de l’evolució. Substituir els referents essencials de la racionalitat per l’opinió personal, sempre subjecta a l’emoció del moment o al propi interès, a qui pot beneficiar?

No cal acudir a cap teoria de la conspiració. Darrere de la post-veritat, com un espantall contra la ingenuïtat dels ocells, no s’hi amaga ningú. Ja no els cal disfressar-se, perquè la seua ideologia, reiterada en els mitjans de comunicació o en els plans d’estudi, entre altres instàncies, ja s’ha convertit paradoxalment en veritat admesa en molts àmbits, sense la necessitat de verificar-la. S’hi tracta de deixar l’individu sense atributs racionals, indefens davant els allaus de la història, adaptat emocionalment a la massa, instat a viure en un permanent actualisme allunyat del passat i del futur, invitat a gaudir d’una llibertat circumscrita al consum i coronat per una buidor de llautó, constituït en un etern adolescent necessitat d’un guia amb autoritat.

Al llarg del segle XX, tant la literatura com alguns corrents artístics, ja ens havien advertit que la cultura, precisament per la seua grandesa, té un component feble, una baula fràgil que pot fer trontollar, sobretot en temps de crisi, l’edifici sencer de la condició humana. La història del segle dels horrors ha vingut a confirmar-ho, sense pal·liatius. Novel·les com Un món feliç o 1984, encara que posteriorment frivolitzades en un Big Brother qualsevol, són, a hores d’ara, profecia acomplerta en alguns dels seus aspectes.

Si la moda, qualsevol moda amb màscara ideològica, té importància, és pel seu valor de símptoma d’unes causes més profundes, com la por davant els canvis esfereïdors del nostre món, a tots els nivells. És per això que tornar als fonaments és ben necessari, com la reflexió i la crítica, un poc a l’estil dels il·lustrats o dels humanistes existencialistes i personalistes, tot passant pel garbell dels mestres de la sospita. Al capdavall, en l’estela de Kant, haurem de tornar a defendre, amb totes les conseqüències, que la persona humana és un fi en ella mateixa i no un mitjà per aconseguir un poder, un guany econòmic o un simple prosèlit. La preterida filosofia encara pot, des de la raó i la consciència recta, animar el debat i fins tot guanyar la partida als neosofistes de torn.

UnMundoFeliz_by_masg72

fiocruz_acesso_conhecimento_grande

CIÈNCIA ÉS CULTURA

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

És la ciència una part de la cultura humana? Si fem la pregunta d’aquesta manera segurament la majoria de persones respondran que sí. Nosaltres n’estem convençuts. I no sols això, sinó que pensem que la ciència, aquella part del coneixement humà que pretén entendre les lleis que governen la natura i tracta d’aplicar-les pel benestar de la humanitat, és una de les grans gestes de la nostra espècie en la història.

 

En ple segle XXI, vivim en un món tecnològic que no es podria entendre sense els grans avanços que la ciència i la tecnologia han fet els darrers 100 anys. Mirem on mirem la ciència se’ns hi apareix: en el coneixement que amaga un mòbil, en la presència discreta dels satèl·lits de comunicació, en el GPS que guia un cotxe, en les sofisticades proves mèdiques d’un hospital, en les comunicacions digitals, fins i tot en el menjar de taula…

 

Es podria suposar que la majoria dels usuaris de tecnologia coneixem, encara que siga bàsicament, els principis científics en què es basen. De fet, una part dels nostres impostos s’han invertit en la recerca que ha fet possible la recent revolució tecnològica i a més, a les assignatures científiques de l’ESO i el Batxillerat es donen les eines tècniques bàsiques per comprendre el món actual. Però, els comportaments i les accions que fan els ciutadans denoten que no han assolit aquests coneixements, que els han oblidats o que no els consideren importants en el dia a dia.

 

Cal dir que els ciutadans no podem delegar totalment en el coneixement científic. Al llarg de la vida hem de decidir de manera responsable i racional sobre diversos dilemes que la societat ens planteja i, per això, hem de posseir els criteris suficients per no errar, per tindre una opinió ben fonamentada. Sense educació científica, molts ciutadans sucumbeixen fàcilment a les falses solucions de les pseudociències i als temors de les conspiracions globals. I així observem que quan no ens curem a la primera o ens fan por les medicines ens recomanen l’homeopatia, que només és aigua amb sucre. Quan el diagnòstic és greu i el pronòstic temible, inviten a provar les medicines alternatives, com sucs i plantes, amb nefastos resultats. Però n’hi ha molt més: acupuntura, hipnosi, percepció extrasensorial, chemtrails, etc.

 

La ciència ensenya a pensar racionalment, també en l’àmbit social i cívic. Ensenya a ser crítics, a rebutjar el principi d’autoritat, a creure només les evidències contrastades. El mètode científic és un dels grans invents de la humanitat. I per això que la ciència s’ha de considerar part de la cultura humana. En aquest temps ja no s’hi val a ser de lletres i no voler saber res de ciències, ni al contrari: cada vegada és més important la ciència transversal.

 

És veritat que comprendre els nous avanços científics requereix un esforç de vegades superior al que exigeixen altres branques del saber. Per tal de resoldre aquesta dificultat va nàixer fa segles, de la mà de Galileo Galilei, la divulgació científica, amb la qual els científics expliquen de manera didàctica el seu treball i els seus descobriments. És d’alguna manera un retorn agraït dels científics a la societat per la confiança i la inversió econòmica que s’ha hagut de fer per la seua recerca. I per això actualment, encara que tímidament, la divulgació científica comença a demanar-se en les convocatòries de fons científics.

 

El CEIC Alfons el Vell, ben conscient d’aquest requeriment i amatent a totes les branques del coneixement, ha ofert els darrers quatre anys diversos cicles de conferències de ciència i tecnologia a càrrec de científics de la Safor i, vist l’èxit assolit, es vol eixamplar aquesta vessant a partir d’enguany, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València amb activitats d’alguns dels seus investigadors. En el futur, la nostra voluntat és engrescar també la Universitat de València i els centres d’ensenyament secundari de la comarca.  Si ho aconseguim, no sols explicarem el món amb els ulls de la ciència, sinó que transformarem aquesta acció en una eina de cohesió social i també cultural.

 

Però la visió exposada fins ací, de vegades no està clara a tot arreu. Valga com a exemple el cas que es comentà en la passada reunió científica de la Sociedad Española de Astronomía, celebrada el juliol a Bilbao: un interessant projecte de divulgació de l’astronomia fou rebutjat d’una convocatòria del Ministeri de Cultura per no considera-lo “cultura”.

 

De vegades qui hauria de donar llum, dóna fum. Encara resta molt per avançar i hem de dir-ho ben clar: sí, la ciència és, ha sigut i serà part de la nostra cultura.

 

 

Sin título-1

REFLEXIONS SOBRE EL PATRIMONI DE GANDIA

Isabel Canet

Isabel Canet

Quina és la situació actual del patrimoni cultural de Gandia?

Una pregunta tan concreta i directa com aquesta pot resultar incòmoda, i fins difícil de contestar, perquè ningú no disposa d’una resposta que puga aproximar-se a la realitat amb cert grau de rigor.

El patrimoni cultural, si exceptuem els grans monuments, és un autèntic desconegut per a la major part de la ciutadania, fins i tot per a l’administració local, que té gran part de les competències sobre la seua gestió.

Per tant, resulta imprescindible realitzar un diagnòstic global de l’estat de la qüestió. Des de la identificació dels recursos patrimonials existents, materials i immaterials, històrics i artístics, arqueològics i etnològics etc., passant per l’anàlisi del seu estat de conservació i principals deficiències, com també  les possibilitats d’interpretació i posada en valor de cara a millorar les possibilitats de gaudi per part de la societat a la qual pertanyen.

Com més es retarde aquest diagnòstic, més dolents seran els resultats que reflectirà perquè en les darreres dècades la situació general no ha deixat d’apitjorar. Pensem, per començar, en la pèrdua constant d’edificis històrics experimentada pel el centre de Gandia. Tot i l’existència d’una normativa que tenia per objectiu la preservació del seu caràcter patrimonial (PERIMMU), els edificis nous han anat substituint aquells que conformaven el teixit històric, i causant un greu deteriorament de la imatge tradicional que ha de tenir un centre històric per a ser considerat com a tal. L’aspecte d’alguns carrers resulta més proper a la del centre comercial d’una ciutat moderna que no a la que ha de tenir el casc històric d’una ciutat d’orígens medievals. Els grans monuments com el Palau Ducal, la Col·legiata, l’Escola Pia, el Convent de Sant Roc etc. van, a poc a poc, convertint-se en illots descontextualitzats dins un teixit urbà en vies de renovació que impedeix fruir d’una contemplació adequada o fer-ne una correcta lectura del seu valor cultural.

Però no podem limitar-nos a parlar de la situació de l’antiga Vila o la Vilanova dins de les muralles. Gandia disposa, dins del seu vast espai urbà, d’altres centres històrics com el Raval o el Grau, i a més, els dos que es van annexionar dels anys seixanta, es a dir: Beniopa i Benipeixcar. Cap d’ells ha rebut, des de la planificació elaborada i aplicada per l’administració, de cap consideració als seus valors culturals ni mesures destinades a la seua necessària preservació. Aquests nuclis històrics han evolucionat seguint normatives urbanístiques que ni tan sols tenien en compte la seua identitat històrica. La imatge que ofereixen avui dia és una barreja de cases i edificis d’allò més diversos on el caràcter tradicional a poc a poc va diluint-se. I poc acabar per perdre’s del tot.

Arribats en aquest punt ens podem formular d’altres preguntes: pot permetre’s Gandia la pèrdua dels seus nuclis històrics i efectuar el seu paper de la capital de la comarca des de la renuncia al seu llegat urbà i cultural? S’ho pot permetre econòmicament, tenint en compte l’important paper que juga el patrimoni en la consolidació del sector turístic? En què i a qui beneficia la negligència amb la qual, durant aquests últims anys, s’ha tractat un element cabdal de la ciutat com és el patrimoni?

És tard, però encara no del tot, per a reflexionar sobre aquestes qüestions i acarar un futur millor per a aquesta ciutat que habitem.

Isabel Canet Ferrer

 

Beniopa

Beniopa