96762422_o

EL MAIG DEL 68 SENSE ENYORANCES

Enri Ferrer Solilivares Membre del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

Volíem aprendre francés, després d’haver-ho intentat amb l’escolar Perrier o les estranyes converses de l’Assimil, tan irònicament imitades en La cantant calba de Ionesco. Ens calia la immersió lingüística que només ens podia oferir una estada a França, encara que fóra mitjançant alguna associació d’intercanvi o en algun efímer treball.
El llarg camí en un autobús de 1968, tan freqüentat pel nostres paisans emigrants, ens va deixar al mateix París, el somni tricolor de les nostres desitjades llibertats. I de sobte, al carrer, les Companyies Republicanes de Seguretat, envestint amb contundència aplecs de jóvens, com anyells conduïts a l’escorxador. Tot això –ho sabíem d’alguna manera- també formava part d’allò que ben prompte tindria el rètol de revolució del maig del 68, sobretot quan els treballadors de la indústria hi van confluir.
Els eslògans, amb la típica brevetat francesa, sempre començaven per un voluntariós Il faut… Cal fer un pas avant, cal crear un món nou. Fins i tot encara ens ve a la memòria aquell apocalíptic Il faut détruire la destruction. La utopia a l’abast de la mà. Era potser la moneda menuda dels seriosos capitals intel•lectuals dels Sartre, Lefevbre, Marcuse o Lacan, que omplien llibreries sense compradors, també amb la companyia del Livre Rouge d’un tal Mao, l’omnipotent xinés de la Revolució Cultural, iniciada en 1966, un escarni més de la pobra cultura, indefens parrac que tot ho tapa.
Aquella joventut va trencar molts convencionalismes, però no les estructures fonamentals del poder polític i econòmic. Les divisions franceses en territori alemany, a penes van tornar a creuar la frontera, van deixar quasi tot al seu lloc de sempre. Resseguir la petjada que ha deixat aquella excepcional primavera de 1968 és una agredolça incursió en la memòria personal i col•lectiva, una incursió que també és alliçonadora, com tota experiència important o tota oportunitat perduda o aigualida.
Ha passat mig segle. Sembla que, en cada etapa de la història, cal esperonar la joventut amb algun manifest com el Indignez-vous!, de 2010, també a França, escrit per Stéphane Hessel, fill de l’escriptor alemany Franz Hessel , que va morir en 1941 al camp de concentració francés de Les Milles. Tres anys després el seu fill, des de França, va ser internat en el camp de Buchenwald. No deixa de ser irònic que la indignació d’un sector de la joventut actual és coetània dels moviments neototalitaris, sobretot d’Alemanya i França, com també els casos d’alguns països de l’antic camp soviètic i que ara, aixoplugats en la Unió Europea, tornen a mostrar maneres ben poc democràtiques. Les veus, com la de Hessel, formades en l’infern d’experiències terribles, són un avís d’extrema importància per a fer front a les espentes de la història que no permeten enyorances, sinó una actitud de resistència intel•ligent i una gran dosi de dignitat humana, per tal de no tornar als sagnants êtendards de la tyrannie… tot evocant l’himne dels nostres veïns i amics francesos.

Paris-Mayo-1968

Sants de la Pedra

PLAFONS CERÀMICS EN ELS CARRERS DE GANDIA

Des de la seua aparició en el Neolític, la ceràmica ha acompanyat  l’home en totes les seues manifestacions, des de les imatges de la seua vida espiritual fins a l’ajovar domèstic i els materials de construcció del seu habitatge. Fou també un dels primers materials que l’home va fer servir per a desenvolupar les seues aptituds estètiques.

En el territori valencià sempre ha estat una indústria rellevant. Els ibers que habitaren aquestes terres, edetans i contestants, desenvoluparen una ceràmica de gran qualitat i un estil decoratiu propi i diferenciat. En el s. XV la ceràmica daurada, produïda principalment a Manises, omplia les taules de l’aristocràcia i la reialesa europea fins a anar exhaurint-se la seva esplendor eclipsada per les novetats  estilístiques i tècniques, provinents del Renaixement italià.

27 Benipeixcar, Sagrada Familia,En aquesta època començaran a difondre els retaules devocionals ceràmics situats als carrers i dedicats a algun sant. Aquests panells són una manifestació artística popular situada en espais públics que expressen el gust i l’estil d’una època. Però,  també contenen un important valor documental. Sovint trobem escrits el nom del sant i, de vegades, la data i el nom de la persona o col·lectiu que ho va encarregar. N’hi ha que contenen el relat escrit d’un miracle o una jaculatòria. També ens permeten comprovar els canvis en les devocions populars fins a relegar un sant en benefici d’un altre com una moda dels cultes. I constaten les transformacions i els avanços tècnics que van produint-se. Els panells del s. XVIII exhibeixen un estil popular amb una pinzellada expressiva i fluida i un cromatisme lluminós i ben equilibrat, malgrat disposar solament de cinc colors: groc, taronja, blau, verd i marró púrpura. A poc a poc s’ampliarà la paleta de colors i es popularitzarà l’ús dels fons amb aerografia. Així mateix, sorgiran pintors de ceràmica amb formació acadèmica que mostren un dibuix més rigorós i un tractament del color més elaborat, malgrat perdre’s el sabor popular i la pinzellada espontània.26 Benipeixcar, San Juan de Ribera y San Martín

En els últims temps la pressió urbanística ha modificat irreversiblement el paisatge cultural urbà, amb la desaparició d’una part del patrimoni històricoartístic que ha format part, durant anys, dels carrers de la ciutat. Els plafons ceràmics, que en alguns casos van arribar a ser sufragats pels veïns d’un carrer o els membres d’una confraria, no han pogut salvar-se a aquesta sostracció del patrimoni popular, a pesar que la Llei de protecció del patrimoni cultural valencià  protegeix tots els panells anteriors a 1940. Cal recordar que, al contrari del que sol pensar-se, els panells protegits no pertanyen als propietaris de la façana en la qual estan ubicats, sinó, són de propietat pública.

Molts pobles de la Safor han conservat en els seus carrers tot aquest patrimoni, al contrari que ha succeït a Gandia que, fins i tot recentment, ha perdut un nombre considerable de retaules amb total impunitat. Conéixer i apreciar aquestes obres artístiques ajudarà al fet que no desapareguen i es conserven, si és possible, en els emplaçaments originals.

Boro Mañó.
Tècnic en Ceràmica i Llicenciat en BBAA.

 

32 Sants de la Pedra

Bergamin

ALFONS ROIG I JOSE BERGAMÍN: “EL MEU MÓN NO ÉS D’ESTE REGNE”. (VI)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Com bé diu Maria Teresa León en les seues memòries, “la història de la democràcia està escrita en tinta blanca sobre paper blanc. És molt difícil de seguir.” Este és l’esperit d’estos breus escrits: seguir una línia de la història de la democràcia de la mà dels seus protagonistes. A més de les qüestions artístiques, que per a ell estaven lligades a la formació de l’esperit, a Alfons Roig el movia voler saber i que es fera la llum sobre la història recent, assumir la responsabilitat de la seua generació i deixar als joves el camí net per a fer una vida en llibertat.

José Bergamín en la Inauguración del II Congreso Internacional de escritores para la Defensa de la CulturaEsta darrera entrada sobre Alfons Roig i la generació del 27, voldria dedicar-la no sols a José Bergamín, el que fora president durant la II República de l’Associació d’Escriptors Antifeixistes i del II Congrés d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura del 1937, sinó també a d’altres intel·lectuals del moment. És per això que m’agradaria esmentar-los, si més no, per tal de recordar també a altres republicans exiliats, dels quals no tenim documentació, però que sabem per referències que Roig va conéixer i apreciar. Per exemple José Herera Petere, amic de Bergamín i Zambrano, col·laborador de la revista Cruz y Raya i autor d’En España ya todo está preparado para que se enamoren los sacerdotes. El pintor Luis Fernández, l’escultor Baltasar Lobo o l’escriptora Mercé Comaposada i Guillén, exiliats a Paris, del cercle d’amics de María Zambrano i propers a Picasso.

Tornant a José Bergamín, va tenir les seues filies i fòbies, com a bon polemista. Fernando Delgado, fent memòria de les converses amb Vicente Alixandre, el descriu com un “àcrata impertinent, de catolicisme heterodox i lúcida actitud intel·lectual”. Vicente Aleixandre, Aurora de Albornoz i María Zambrano sempre l’ajudaren i el defensaren. Per algú d’ells es conegueren Alfons Roig i José Bergamín el 19 de setembre de 1956, a Paris, i després es trobaren unes quantes vegades en diferents viatges. Al seu diari, Roig el qualifica d'”intel·ligentíssim, fi i brillant”.

Per fer una breu semblança de Bergamín, direm que va nàixer a Madrid en 1895 i va morir a Donostia en 1983. Va estudiar dret a la Universitat Central de Madrid, on va freqüentar les tertúlies literàries i va conéixer els escriptors més destacats del moment. Els seus primers articles van aparéixer en la revista Índice, dirigida per Juan Ramón Jiménez, en els anys 1921 i 1922. Va ser en esta revista on, segons ell, va sorgir tota la nòmina d’escriptors de la Generació del 27, nom que detestava, perquè ell preferia denominar-la “Generació de la República”. Amb la proclamació d’esta en 1931, assumeix diversos càrrecs polítics. En 1933 funda i dirigeix la revista Cruz y Raya, revista d’orientació catòlica progressista i, segons Maria Teresa León, també és seu el títol de la revista El mono azul, tan important en els anys de la Guerra Civil.

La guerra el va sorprendre a Madrid on presidí l’Aliança d’Escriptors Antifeixistes, des de la seua fundació. Organitzà també el II Congrés celebrat durant juliol a València, que inaugurà amb un discurs en el qual citava a Sant Agustí, a Santa Teresa i destacava la part divina de la persona. A València col·laborà en la revista Hora de España, al costat de María Zambrano, Ramón Gaya, Emilio Prados, Antonio Machado i altres. En 1938 viatja a Paris per treballar a l’ambaixada com agregat cultural i s’hi quedarà fins al final de la guerra. El 6 de maig embarca cap a Mèxic, on romandrà fins a 1946. Durant el seu exili va viure a Mèxic, Veneçuela, Uruguai i França, fundà diverses editorials i escriurà bona part de la seua obra, assaig i poesia principalment.

El 1958 va aconseguir un visat per a viatjar a Espanya i es quedà quatre anys, fins que la seua signatura en una carta oberta al llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, on es demanaven explicacions per tortures infligides a miners a Astúries, el va dur a refugiar-se en l’ambaixada d’Uruguai a Madrid. Aleshores va fugir del país, on ja no va poder tornar fins al 1970. En els darrers anys a Madrid es va convertir en un dissident de la “transició” i va publicar el manifest “Error monarquia: el meu món no és d’este regne”, i es va “exiliar” a Euskadi, on morí en 1983.

IMG_4092L’any Roig s’ha acabat, però cal que continuem fent estos exercicis de recuperació de la nostra memòria. No s’hi val a amagar els draps bruts. Tenim documents i testimonis de primera mà que cal airejar, més que res per a evitar la manipulació i el negacionisme. Si no veiem les pedres, tornarem a caure. Saber és dur, però no val a girar el cap. És un exercici de responsabilitat. Per sort tenim veus valentes entre els deixebles de Roig, com la de Ximo Garcia Roca, que en la seua conferència “L’església en temps de la dictadura i el cas d’Alfons Roig”, ens va donar una lliçó memorable recordant al mestre, conferència que es pot llegir a la pàgina web del CEIC Alfons el Vell. Em quede amb la frase que segons Garcia Roca resumeix la convicció de Roig: “quan busques la veritat, trobes el bé; i si busques el bé, allò que apareix és la bellesa.”

 

 

Diaz Cuyas

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. EL MÓN DE PEPE DÍAZ, CRÍTIC D’ART

Poetes en el museu. Entre la literatura i l’art.

José Díaz Cuyá

José Díaz Cuyá

José Díaz Cuyás (Gandia, 1962) és un altre dels gandians il·lustres que un dia se’n va anar travessant les revoltes de Sant Joan i a hores d’ara és pràcticament un desconegut  per a nosaltres. La veu de Pepe Díaz és quasi imprescindible en la crítica i el pensament de l’art contemporani. El seu nom, alineat als moviments més renovadors i heterodoxos, apareix sovint en la direcció de revistes especialitzades, en el camp de la investigació i en escrits, conferències, seminaris, debats o fórums de l’efervescent món de l’art contemporani.

Va nàixer a Gandia i estudià primer als Jesuïtes, després al Col·legi Cervantes i més tard, intern, a la Universitat Laboral de Xest. Les vacances sempre el retornaven a la seua ciutat, on  repartia el temps entre la família, la mistela del Telero, el Cineclub Ateneu i el grup ecologista, com ell mateix ens conta. Acabat el batxlllerat es gradua en Història de l’Art a Madrid (1986).

Començà a donar classes d’Estètica i Teoria de l’Art en l’Escola de Belles Arts de Madrid i d’Història de l’Art a Ciudad Real, fins que el 1989 es trasllada al Centro Atlántico de Arte Moderno, CAAM, de Las Palmas per posar en marxa el departament de documentació i exercir de coordinador de l’activitat pública del centre. Doctorat en el 95, es queda a CanJosé Díaz Cuyáàries, d’on era la seua mare, impartint classes, des de 1999, com a professor d’Estètica i Teoria de l’Art de la Universitat de La Laguna. Allí s’ha quedat a viure.

Destaca com a referència del seu tarannà l’assaig «Contra la Historia y el Arte en general: la tarea crítica de Ángel González y Juan José Lahuerta» (2014), dins del projecte “Desacuerdos 08” sobre art, polítiques i esfera pública a l’Estat Espanyol.  En 2003 enceta una línia que situa el cos humà com intermediari necessari per a entendre qualsevol experiència artística. Uns anys abans havia començat a dirigir la Revista de pensament crític contemporani ACTO (2001-2009), amb monogràfics tan cridaners com els dedicats a Duchamp, el sol, la rialla o els fantasmes. És destacable també l’anàlisi de les avantguardes dels anys 60 i 70, amb els corrents d’acció i perfomances.

Revista "ACTO"

Revista “ACTO”

Ha estat comissari d’exposicions, coordinador d’activitats al voltant de l’art experimental i articulista provocador amb textos com “La rarefacta fragancia del arte experimental en España. De la revuelta a la posmodernidad (1962-1982)” (2011) “Yves Klein entre caníbales” en la Revista de Occidente (2012); Fou ponent, també, del curs “El territorio incierto de la teoría del arte en el capitalismo académico” (2010) dirigit per Yaiza Hernández.

En l’actualitat és coordinador del grup d’investigació anomenat “TURICOM, Turismo, Cuerpo y Muerte en la cultura del ocio”, un grup interuniversitari amb seu a la Universitat de La Laguna, i anteriorment ho fou d’un altre grup interuniversitari que treballà sobre “La formación del artista: investigación y capitalismo  académico” entre Madrid-Navarra-La Laguna, financiat pel Museu Reina Sofía. En el primer, format a partir del monogràfic sobre “Art i Turisme” en la Revista de Occidente (2012), ens parla d’una suggeridora connexió entre els dos conceptes, alhora que les seues reflexions del fet artístic, sempre transversals, ens col·loquen davant dels més actuals dilemes de la producció cultural que tant ens afecten a la societat valenciana en general i al CEIC Alfons el Vell en particular.

Tot just fa uns mesos Díaz Cuyás escrivia sobre “Poetas en el museo. Entre la literatura y el arte, la poesía experimental no encuentra su sitio en la historia. Una muestra en el MUSAC (León), lo vuelve a demostrar” (El País, 17/03/2017), un article que torna a posar els ulls en la situació actual de l’art, des de les aportacions artístiques dels 60 a la valoració de la poesia experimental. El crític gandià sempre es mou en un món fronterer, per sobre de les barreres que imposen els coneixements tradicionals, de la crítica i de la història, de l’art i de l’experimentació, plenament conscient de que el seu discurs pot generar desconcert i perplexitat en el lector.

En aquest moment està enllestint un treball per al monogràfic de la revista valenciana Concreta (coordinada per Núria Enguita i Laura Vallés), dedicat a “Art i Turisme”, en el qual insisteix en les relcions entre l’art experimental dels 60 i l’inici del turisme de masses. Esperem poder llegir-lo en octubre.

Molt proper als seus amics, em manifesta –quan li parle d’aquest blog- la il·lussió que li fa connectar amb el seu poble, la seua amistat amb Charo Peiró, cap del Departament de col.leccions del Reina Sofia (Madrid) i el  reconeixement a Vicent Todolí, ambdos saforencs i dedicats a l’art i la cultura actual. Només el seu germà Paco Díaz i els amics de joventut són el lligam que li queda, prim però ben sentit, amb nosaltres. Hauríem de buscar una oportunitat per a conéixer-lo personalment i que ens parlara d’ell i d’aquests temes tan atractius.

Alberto Peñín (de la sèrie Més enllà de Sant Joan, que es publica en aquest blog del CEIC)
A propósito de La destrucción del arte Dario Gamboni en conversación con José Díaz Cuyás

A propósito de La destrucción del arte Dario Gamboni en conversación con José Díaz Cuyás

 

DSC_0433web

LA SETMANA DE LA CIÈNCIA A GANDIA, NOVEMBRE DE 2017

Joaquin Grau Sala, catedràtic de Matemàtiques i conseller del CEIC

Joaquin Grau Sala, catedràtic de Matemàtiques i conseller del CEIC

 

La Setmana de la Ciència a Gandia és un esdeveniment de divulgació científica i de participació ciutadana organitzat conjuntament pel CEIC Alfons el Vell, el Campus de Gandia de la UPV i del Centre internacional de Gandia de la UV, així com d’altres entitats. El seu objectiu és oferir al públic de Gandia i comarca l’oportunitat de conéixer de prop el treball que realitzen els científics i les seves investigacions, motivacions i esforços. La societat en general podrà conéixer els últims avenços de la ciència i de la tecnologia.

El projecte de la setmana de la ciència ha de reunir, al meu entendre, les següents característiques: il·lusió, viabilitat, sostenibilitat, operativitat, informació, recursos, assumpció del projecte, crítica, transparència, nivell, comunicació amb la gent, i efectivitat.

Tractaré d’explicar cadascuna d’aquestes característiques i els suports amb què comptem:

  • Il·lusió: De segur que des de fa temps és una idea que a molts ens ha passat pel cap i no hem trobat mai el moment de substanciar. Va ser en l’estiu de 2016 quan Enric Marco, astrònom i conseller del CEIC Alfons el Vell, i el qui subscriu aquest article, mantinguérem una conversa amb Francesc Colomer, astrònom amic d’Enric i “pare” de la setmana de la ciència de Quart, el qual ens animà a posar em marxa aquest projecte.
  • Viabilitat: Del món de les idees a la plasmació real d’aquestes, és el camí a recórrer. Si sols ens quedem al món de la fantasia, açò no deixarà de ser una simple il·lusió. Aleshores, com podíem fer realitat aquesta fantàstica i sublim idea? En primer lloc calia fer-ne una exposició i aconseguir un convenciment dels entesos en el lloc que consideràvem oportú, el CEIC Alfons el Vell. Sembla que la idea va agradar i ens vam posar en marxa. Dues persones, i tot un organisme autònom amb capacitat per fer possible el projecte? Dels dos organitzadors es passa a un equip on estan Rafa Delgado, l’antic director, i Lluís Miret, l’actual director del CEIC Alfons el Vell, i la inestimable col·laboració de Boro Mañó. Es tracta de fer viable el projecte. Cal pensar en futur, escampar a d’altres institucions el projecte, fer-les-en partícips i millorar-lo si cal amb d’altres aportacions.
  • Sostenibilitat: El Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València, el Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València junt al CEIC Alfons el Vell, tres institucions autònomes i cadascuna d’elles amb recursos suficients, decideixen aportar experiència, professorat i mitjans materials i humans, per aconseguir que la setmana de la ciència a Gandia no sols siga el projecte d’un any, sinó un projecte ferm i sostenible per molts anys.
  • Operativitat: La concreció de les activitats suposa la selecció dels camps científics o tecnològics que s’han de desenvolupar, els ponents, professors, guies, etc. que duran a terme les activitats, i el lloc o llocs on es celebraran. És clar que els destinataris de la setmana de la ciència són xiquets, joves i adults. Aquesta diferenciació, com a conseqüència, ens porta a demanar la col·laboració de mestres i de professorat dels col·legis i instituts, sense els quals resulta impossible motivar i fer arribar la ciència als destinataris. Per tant, des d’ací demanem també la col·laboració dels professionals de l’ensenyament.
  • Informació: Cada institució (UPV del Campus de Gandia, UV Centre Internacional de Gandia, i Alfons el Vell), mitjançant la seua base de dades, farà difusió del programa complet i detallat de la setmana de la ciència.
  • Recursos: L’optimització dels recursos és un concepte que, per les circumstàncies de l’època que vivim en l’actualitat, el tenim, malauradament, prou clar. Des del convenciment que és un bé d’interès públic i sense ànim de lucre, demanen a les institucions públiques i a d’altres entitats, les aportacions que permetran donar la rellevància que correspon a aquestes iniciatives culturals de caràcter científic i tecnològic contingudes en la setmana de la ciència. L’experiència d’altres setmanes de la ciència en ciutats com València, Barcelona, Madrid, etc. permeten la confirmació d’una disposició favorable.
  • Assumpció del projecte: L’assumpció del projecte és inevitable per donar-li una vida saludable i també llarga. És per això que pretenem crear l’associació “Amics de la ciència i la tecnologia a Gandia”. Una iniciativa que s’ha constituït en altres llocs i amb un resultat fantàstic. Perquè un projecte assumit i compartit per molts és garantia de salut i continuïtat.
  • Crítica: “La qualitat d’un producte la verifica el consumidor”, almenys en primera instància. Aquesta premissa ha de presidir les actuacions i activitats de la setmana de la ciència. S’arbitrarà un sistema d’avaluació on cada assistent podrà donar la seua opinió, així com també fer comentaris al respecte, que desprès s’analitzaran i es posaran en valor.
  • Transparència: Tant l’estructura organitzativa com el format i dinàmica del desenvolupament dels actes serà pública. És donarà tota la informació per via digital i serà accessible a tothom.
  • Nivell: Un esdeveniment com la setmana de la ciència, si ha de tindre relleu i atraure un públic divers, siga o no professional o iniciat, ha de comptar amb persones altament qualificades de primera línia d’investigació. Les dues Universitats i els membres del CEIC Alfons el Vell tenen a l’abast personalitats en els diversos camps de la ciència i de la tecnologia. A més, caldrà afegir altres professores i professors d’altres universitats o institucions que amablement es presten a col·laborar-hi.
  • Comunicació amb la gent: En el projecte comptem amb el suport de la premsa, la ràdio i la televisió locals que, amb l’antelació adequada, anunciaran els actes i les activitats a desenvolupar. A més, a posteriori, hi haurà la possibilitat de fer entrevistes als ponents de les xerrades, o de donar informació detallada del dia a dia.
  • Efectivitat: Com tot projecte, aquest també té una finalitat: “pretenem acostar al públic l’extraordinari món de la ciència i la tecnologia i, si de cas, iniciar els joves en les seues possibles vocacions”. Aleshores cal demanar que les temàtiques, els tipus d’activitats, les exposicions, el cine, etc. tracten aspectes de l’actualitat de la investigació o divulgació de la ciència i tecnologia, però en qualsevol cas, cal que sempre facen aportacions novedoses o desconegudes per a la major part del públic receptor. En definitiva, que siguen aportacions “significatives”.

Amb aquesta iniciativa, tractarem de contagiar des dels més joves als més grans, des dels iniciats i amants de la ciència i tecnologia, als que només són curiosos, des dels experts i professionals d’aquests camps als que simplement no han tingut l’oportunitat de conéixer i gaudir d’aquest món apassionant.

L’èxit de la setmana de la ciència serà, si s’acompleixen els objectius previstos, l’èxit de tots els gandians, de tots els saforencs i, en definitiva, l’èxit de tots.

 

imatge portada1

EmilioPradosEnElExilio

ALFONS ROIG I EMILIO PRADOS, EL CAÇADOR DE NÚVOLS (IV)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

El passat juliol, a la Universitat d’Estiu de Gandia, Joan B. Llinares va pronunciar la que seria la seua darrera llisó magistral, on ens va parlar de Jorge Semprún com a filòsof. Un dels grans misteris que han ocupat als filòsofs ha estat la mort, preparar-se per a ella ha estat considerat com un dels exercicis vitals més decisius. Semprún pensava que la felicitat és arribar a la mort amb la convicció que s’ha fet el que calia fer. En este cas Emilio Prados va morir ben infeliç.

D’Emilio Prados Such (Màlaga, 1899- Mèxic 1962) va dir Vicente Aleixandre, amic seu des de la infància, que: “Tenía inmensamente vivo el sentido de la justicia, y más todavía: allí, en su figura infantil, en aquellos ojos humildes y con luz, vi yo por primera vez la vislumbre instantánea del rayo dulce y largo de la misericordia”. Este viu sentit de la justícia i la misericòrdia el portaren a bolcar-se completament en aquelles persones que ell podia ajudar: els xiquets pobres del barri d’El Palo de Màlaga als que ensenyava a llegir, els treballadors en demanda de salari just, el govern legítim, els xiquets òrfens arribats a Mèxic… I sempre pensava que no feia prou.

EmilioPradosEnElExilio(ArchivodelaF.M.Z.)

Prados va nàixer en una família benestant de Màlaga, preocupada per l’educació dels fills, de tal manera que l’enviaren amb quinze anys a l’Institut Escola de Madrid, la institució educativa més progressista en aquell moment. En 1918 s’incorpora al grup universitari de la Residència d’Estudiants, que es converteix en el punt convergent de les idees avantguardistes i intel·lectuals d’Europa. És en la Residència on s’inicia en la poesia de la mà de Juan Ramón Jiménez. Funda en 1926, al costat de Manuel Altolaguirre, la revista Litoral, un dels principals òrgans de difusió de la poesia de la Generació del 27.

“El cazador de nubes”, com l’anomena Federico Garcia Lorca, comença en aquells anys a decantar-se cap a posicions d’esquerra. A partir de 1932 la seua poesia es converteix en social i política, i lluita decididament en favor dels interessos republicans. A l’estiu de 1937, a València, participa en l’organització del II Congrés Internacional d’Escriptors en defensa de la Cultura, com a secretari junt amb Gil-Albert i en la revista Hora de España. En 1939 ix cap a l’exili, tot establint-se en Mèxic després d’anar penosament errant per França amb just el que portava damunt.

Remetem als escrits de José Luis Cano, José Sanchís-Banús i Patricio Hernández sobre Emilio Prados per conéixer a fons la seua personalitat i la seua poesia. En este breu article tan sols volem assenyalar la seua relació amb Roig i, cosa curiosa, els dos estudiosos de Prados deprés de Cano varen fer per conéixer a l’Alfons, el primer a París, el segon a l’ermita de Llutxent.

Segons José Sanchis-Banús, Alfons Roig “descubre a finales de los años 40 la poesia de los desterrados”, coincidint amb el fet vital del seu primer viatge a Roma i “perdre de vista el campanar del poble”. Els primers amb  qui va establir contacte personal van ser Juan Gil-Albert, recentment tornat a València del seu exili, i Vicente Aleixandre amb contactes a València, com ja hem contat en un altre article. Tant Aleixandre com Gil-Albert tenien una gran amistat amb Prados, i, donat l’interés de Roig, segurament li parlaren d’ell i de la seua difícil situació vital a Mèxic. No oblidem tampoc que per a María Zambrano Emilio era “el seu germà” i de segur que havia estat tema de conversa en l’agost del 1955, a Roma, quan Alfons hi va visitar Maria. “No tenía que haber esperado a que le animaran a escribirme. ¿Por qué? ¡Ya ve cuánta alegria! ¡Cuánto bien me ha hecho y me va a seguir haciendo!”, li diu Prados a Roig en la primera carta.

Comptem amb les cartes de Prados a Roig, però les de Roig a Prados són una incògnita que el professor Patricio Hernández està intentant resoldre. Les cartes passaven per José Luis Cano, al que era més fàcil enviar i rebre correu de Méxic, gràcies a la revista Ínsula de la que era cofundador, però potser alguna es va perdre i les de Roig deuen estar en algun arxiu a l’espera  que siguen descobertes i publicades. Són cartes d’una importància decisiva per conèixer la influència de la mística en la darrera poesia d’Emilio Prados. “¡Cuánta fe nueva me ha dado para escribir! ¡Para seguir! Nuestra palabra que duda, siempre es salvada también por la palabra misma. Pero necesita eso, la fe, la caridad y la esperanza al lado. Vd., hoy, me ha hecho nacer nueva criatura.” Paraules de Prados a Roig del 7 d’octubre de 1955 des de Mèxic.

IMG_4092En l’exposició “Alfons Roig i la Generació del 27” que ara es pot veure al MuVIM i que viatjarà a Gandia en novembre, es poden veure les cartes originals d’Emilio Prados al “Padre Roig. Querido amigo”, també la transcripció que en va fer José Sanchis-Banús en la revista Ínsula, en 1977. A més a més, podrem escoltar el 27 d’octubre, a València, al professor Patricio Hernández que aportarà nova llum sobre esta apassionant història entre el poeta filòsof que era Prados, segons ell mateix, i el “sacerdot liberal”, per obert i tolerant, que era Alfons Roig, segons José Sanchis-Banús i molts altres que el conegueren.

NSm7drz-B-8.movieposter_maxres

Cinc anotacions sobre les ciències

Professor del Departament de sociologia i antropologia social de la Universitat de València. Doctor en filosofia, ciències de l'educació i sociologia.

Francesc J. Hernàndez. Professor del Departament de sociologia i antropologia social de la Universitat de València. Doctor en filosofia, ciències de l’educació i sociologia.

Hi ha molts professors, però pocs mestres. Els professors són valuosos pel que diuen; els mestres, pel que no diuen. Al meu treball he hagut d’interpretar o traduir textos, formular conceptes o realitzar anàlisis empíriques. Quan trobe una dificultat, sempre pense en els autèntics mestres: aquella persona que interpretava millor que ningú els textos, com si els espremera fins l’última gota de suc; aquella altra capaç de fer una traducció que palesara el significat del text original de manera cristal·lina; en la persona que encunyava nocions científiques exactíssimes, com si estigueren forjades en ferro, o aquella altra capaç d’extraure tota la màgia a les xifres. Ells han estat els meus mestres. Quan trobe una dificultat, pense en aquests i apel·le al seu exemple. Ells realment no em diuen res. És el que han fet (o millor: van fer al passat) i no el que em puguen dir el que m’ensenya. Açò no és original. El gran director Billy Wilder, que va començar al cinema de la mà d’Ernst Lubitsch, tenia al seu despatx de Hollywood una frase emmarcada, que era la pregunta que es feia quan havia de rodar una seqüència: «How would Lubitsch do it?». Ara és pot veure al Museu del Cinema de Berlín.

Allò que he escrit val per a qualsevol saber, però la ciència és més que un saber. Llançar un penalti a la panenka, interpretar la dansa del vetlatori, fer llata amb palma o preparar un arròs al forn són sabers, però no són ciència. La ciència fa afirmacions universals i necessàries. Està feta de la matèria dels déus, amb la diferència que la ciència existeix i els déus no n’estem segurs.
Les ciències són una disciplina. Així les anomenava, per exemple, el nostre Lluís Vives en la seua obra enciclopèdica Les disciplines. La paraula «disciplina» prové del llatí «discere» i de l’arrel indo-europea «dek-», que vol dir «prendre». La persona que es dedica a la ciència copsa el món (l’a-prén), però també s’agafa a ell mateix, es disciplina a fer un esforç i seguir unes normes. L’esforç del científic no és distint, en el seu autodisciplinament, al de l’atleta: està format per accions individuals, mitjançant les quals ens enfrontem a nosaltres mateixos. Com quan dormim, com quan morim.

cometa_Shoemaker_Levy_9En juliol de 1994, el cometa Shoemaker-Levy 9 va col·lidir amb Júpiter. Hi hagué una explosió. Analitzant l’espectre de la seua llum, els científics pogueren deduir la composició i la presència d’aigua en un planeta que arriba a estar a 788 milions de quilòmetres del sol. Els humans som éssers particulars: podem veure tan lluny i no la misèria o el sofriment de qui està ací, a la vora.

Ningú fa cap descobriment. Se sol dir que l’esforç és individual, però l’arsenal de conceptes, teories, mètodes de recerca, tècniques d’anàlisi o procediments d’exposició, és sempre col·lectiu. Però hi ha una altra raó encara més important per la qual ningú no fa, en sentit estricte, un descobriment: perquè és la realitat la que es desvela ella mateixa. Açò ja ho va expressar fa poc més de 700 anys Ramon Llull. Aquest filòsof va inventar un dispositiu lògic, un protoordinador, format per diverses figures que combinaven lletres; aquestes lletres representaven coses diverses (definicions, qüestions, subjectes, etc.). Parlant de la quarta d’aquestes figures en un dels seus llibres escrigué: «És propi de la quarta figura que l’intel·lecte aplique al seu propòsit aquelles lletres que semblen més aplicables al propòsit» Què significa aquesta frase tan enigmàtica? El que vol dir, clar i ras, és que ell tampoc no sabia ben bé què significava cada combinació de lletres, però que calia buscar-li el significat. Altrament dit, com va escriure Hegel cinc segles després: «Allò que és racional ha de ser real». Els científics, com Llull, fem combinacions, relacions, models, conceptualitzacions, càlculs… per trobar allò racional. Però que siga real és una altra cosa. Sempre és la realitat la que té l’última paraula i es mostra quan vol. No debades, els grecs, per parlar de «veritat», feien servir el mot «aletheia» que vol dir literalment «des-velament».

L'astrònom. Johannes Vermeer, 1668

L’astrònom. Johannes Vermeer, 1668

llipret-porra-4-alta

UN ABANS I UN DESPRÉS DE LA FIRA I FESTES: LA FIRA DEL 1881

Estela Pellicer Historiadora de l'Art

Estela Pellicer
Historiadora de l’Art

Ja s’acosta la Fira! Adults i xiquets esperem el dia de l’arribada del Tio de la Porra  i la seua banda de tambors, que al seu pas per escoles convida la xicalla a gaudir de les festes. Aquest personatge vestit de soldat francès s’ha guanyat l’estima dels gandians, convertint-se en els anys en l’element indispensable. Pot ser que la causa d’aquest protagonisme siga que el Tio de la Porra és l’únic element identitari i de caràcter popular que conservem a la Fira i Festes de Gandia.

En l’actualitat la Fira ha perdut la funció comercial que encara conserven les Fires de Xàtiva o de Cocentaina, entre d’altres fundades entre els segles XIII i XIV. A més, la programació ha anat evolucionant al llarg del temps. En una publicació del 1929 al diari Bayrén, podem veure com eren les festes: comparses de disfresses, dansetes, quadrilles de matachines o bojos, corregudes de joies, i com no, el nostre Tio de la Porra, tot descrit de la següent manera:

“Comenzaban los festejos con lo único que nos queda intacto: la salida de la banda de tambores con el Tío de la Porra al frente. Representa este personaje a un omen de prestar; al Alcalde, pero caricaturizado; y simboliza el acto la invitación que la autoridad hace a los vecinos para que sin recelos ni preocupaciones se asocien al jolglorio que se avecina, para lo cual él comienza dando ejemplo, representando tal parodia. (1)

El caràcter popular de la festa anà perdent-se gradualment, amb la modernitat i el progrés que anaven arribant a Gandia. Des de finals del segle XIX la societat havia canviat i havia aflorat una classe social enriquida gràcies al comerç i a la indústria, que començava a veure en mals ulls aquelles tradicions amb olor a ruralitat i associades a temps passats. Els costums socials s’adaptaven als nous gandians que volien una ciutat més refinada i elegant.

Arribà el 1881 i tots aquells desitjos de modernització de la ciutat i de les costums per fi es feren palpables. Comença l’enderrocament de la muralla medieval seguint el projecte de l’Eixample Sud, aprovat al 1880, que obria la ciutat a nous espais: el futur Passeig de les Germanies o la plaça del Prado. Però amés aquest any la Fira anava a ser diferent: es celebrava l’Exposició Regional Agrícola, Industrial i de Maquinària.

Es preneren moltes mesures perquè l’Exposició tinguera èxit i els visitants no quedaren decebuts: es rebaixaren a la meitat els bitllets de ferrocarril per als participants, es milloraren vies de comunicació com la carretera d’Albaida, i fins i tot es restaurà l’antiga façana del Teatre Principal,  inaugurat vint anys abans al carrer Duc Carles de Borja (actual Centre d’Higiene).

Al programa festiu d’aquest any per a la Fira i Exposició s’inclogueren els espectacles més refinats i cridaners, com actuacions de Sarsuela i funcions teatrals al Teatre Principal, focs d’artifici i traques, corregudes de bous, serenates a la plaça de Jaume I, desfilades de gegants i espectacles amb acròbates. Les antigues comparses de disfresses i les quadrilles de bojos foren substituïdes per una cavalcada amb carros triomfals i disfresses ben elegants, que el cronista de l’època destacava pels seu órden y buen gusto de la colocación de cada uno de los gremios. (2)

porraEs tracta d’un model de Fira nou, on desapareixen tradicions com els quadres de dansetes, les comparses de bojos o l’Ajuntament de farsa. D’ací endavant, la Fira es convertí en una festa que tenia com a model la Fira de Juliol de València. S’aniria perdent el caràcter identitari i el patrimoni immaterial associat, del qual solament hem pogut conservar la figura del Tio de la Porra.

Tot i això, la Fira i Festes és la fita més rellevant que tenim a la ciutat. Quan acaba l’estiu esperem amb ganes les primeres notícies de la programació i comencem a contar les dies que falten per a sentir els tambors del Tio de la Porra anunciant la Festa. Són dies on expressem la nostra necessitat social d’estar al carrer, de passejar, de vetlar als concerts, de retrobar-se amb els amics i de gaudir de la Festa.

(1) BAYREN, Gandia, 11 d’Octubre del 1928, Arxiu Històric de Gandia.
(2) EL LITORAL. Octubre, Gandia, 1881 Arxiu Històric de Gandia
Homenatge a Vicente Aleixandre per la publicació del seu poemari La destrucción o el amor, 1934. (Fundación María Zambrano)

ALFONS ROIG I VICENTE ALEIXANDRE (III)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Escriu Vicent Andrés Estellés, en desembre de l’any 1984 per a El País: “Aún recuerdo la impresión primera, material, táctil, de aquel ejemplar de Sombra del paraíso […] fue un libro, publicado en plena posguerra, que me inundó, que me anegó, que me dejó ahíto de luz, de claridad. Es un libro que me ha acompañado durante todo este tiempo: el libro donde hay más belleza reunida de cuantos recuerdo; un libro deslumbrador, oleadas de belleza que determinan por caminos todavía no aclarados algún gesto, alguna influencia no declarada en mis versos.” L’autor d’este llibre tan admirat per Estellés és Vicente Aleixandre, que havia faltat en eixos dies.

Vicente Aleixandre i Merlo va nàixer a Sevilla l’any 1898, però la seua infància va transcórrer entre Màlaga i Madrid. Alfons Roig va entrar en contacte amb ell a través dels lligams familiars que Aleixandre tenia a València. Un nebot seu, Fernando Hípola Aleixandre, era sacerdot i va coincidir amb Roig al Seminari de Montcada. Un altre familiar valencià va ser Joan Baptista Peset i Aleixandre, per a qui Estellés va escriure Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. La condemna a mort del rector Peset per Franco va ser rebutjada fins i tot per l’arquebisbe de València que demà l’indult, però les noves autoritats de la Universitat de València no varen fer res per defendre’l. Potser, este crim també influí en el canvi de perspectiva de Roig: de creure la propaganda contra “los rojos” que utilitzaven els franquistes a acostar-se als vençuts. Malgrat que, en un primer moment, fos un gest de pura misericòrdia cristiana, aviat esdevingué en sincera amistat.

Felicitació nadalenca de Aleixandre a Roig, 1957. (Arxiu Alfons Roig, Biblioteca del MuVIM).

Felicitació nadalenca de Aleixandre a Roig, 1957. (Arxiu Alfons Roig, Biblioteca del MuVIM).

Així com el seu malaurat familiar valencià, Aleixandre també donà el seu suport a la República i va mantenir sempre les seues idees d’esquerres, però no va poder eixir del país, malgrat intentar-ho, i va romandre la resta de la seua vida a Madrid sense deixar de publicar i fent de mestre a sa casa de la jove generació de poetes. En 1949 és nomenat Acadèmic de la Llengua i en 1977 va rebre el Premi Nobel de Literatura, un premi, que ell mateix va oferir a tota la seua generació, la Generació del 27 o de la República.

Aleixandre manté una contínua correspondència amb Alfons Roig i es visiten en Madrid, València i en Miraflores de la Sierra on Aleixandre passa els estius. En les cartes es poden llegir comentaris com este d’Aleixandre a Roig: “…me recuerda nuestras charlas en esta casa, que deseo reanudar en cualquier viaje suyo, muy sabrosamente.” El to és de confiança i estima cordial i intel·lectual, sabem que s’intercanvien llibres i notícies sobre amics comuns com ara l’amic d’infància a Màlaga Emilio Prados, el professor José Luis L. Aranguren, María Zambrano o José Luis Cano.

Compartien també tots dos l’admiració per Picasso, que Aleixandre conegué arran de l’exposició del pintor en Madrid en 1935. Inclús li dedicà uns versos:
Su mano grande
que un momento asió el orbe, abierta tiéndese,
camino vivo para los humanos.

Segur que les converses entre el poeta i el religiós eren tan saboroses com les coques que Roig enviava a Aleixandre, “Las coques que recibí estaban deliciosas y se las agradecí muy de veras.” Les cartes són més aviat concises, esperant el moment de la conversa directa entre els amics, però també les aprofita Aleixandre per a comentar els articles de Roig: “Le animo a no dejar la pluma. Sus dos artículos no se pierden en lo acesorio. Es usted, aunque lo haya descubierto tan tarde, un critico de arte nato.” Venint d’un premi Nobel, esta alabança no és qualsevol cosa.

Imatge del cartell de l'exposició Alfons Roig i la Generació del 27, 28 de setembre 2017, MuVIM.

Imatge del cartell de l’exposició Alfons Roig i la Generació del 27, 28 de setembre 2017, MuVIM.

El 28 de setembre al MuVIM, podrem conéixer més d’eixa relació d’amistat entre Aleixandre i Roig en l’exposició dedicada a Alfons Roig i la Generació del 27.

db94a-miguel

Miguel Hernández, el poeta del triste destino

Agustina Pérez Consellera del CEIC AV

Agustina Pérez
Consellera del CEIC AV

La biografía de un poeta está en su obra, y Miguel Hernández dejó escrito en ella su destino con claridad profética:

                                                       Llegó con tres heridas:
                                                                la del amor,
                                                            la de la muerte,
                                                             la de la vida

Vida dura, pero abrazada con ansia. Amor esquivo, doloroso a veces, pero perseguido con tenacidad. Muerte que lo cercaba con fuerza, que lo perseguía terca. Y a la que burló siempre hasta que fanatismo, crueldad, venganza e intransigencia se aliaron con ella para dejarlo morir.

Su espíritu encarna el ideal republicano de formación liberadora de las personas. Una función que Miguel Hernández ejerce sin descanso, para permitir a un pueblo analfabeto ser capaz de tener conciencia libre para decidir. Una herencia de la España krausista de la Institución Libre de Enseñanza.

A nadie, con un mínimo de sensibilidad, deja indiferente su vida y su obra. En ella se hace carne el ideal de emplear el arte para la transformación del mundo, y no para su mera observación.

Sus primeros poemas son un contacto con el mundo para entenderlo y entenderse. Y escribe con una voz aún indecisa, fruto de sus lecturas autodidactas.

Pero su “yo” se ahoga en Orihuela. Vuela a la capital, Madrid, y descubre el “nosotros”. Conoce las desigualdades, el clasismo, las desilusiones que lo acercan a una clase oprimida  que se levanta del suelo con el triunfo de la II República. El poeta se implica entonces en las Misiones Pedagógicas y se lanza a los caminos para extender la cultura. El contacto con campesinos de Salamanca y Extremadura lo confirma en la necesidad de que el pueblo acceda al conocimiento y hace cambiar su ideología.

Porque no todos en Madrid lo consideraron su igual, y muchas veces su clasismo los hizo sentirse lejanos del joven de alpargatas y pantalón de rayas.

No aceptaron, en su exquisitez aristocrática, al joven venido de Orihuela. Quizá temieron su mirada limpia y el torrente libre de su poesía porque les recordaba demasiado al pueblo.

Además de Bergamín y Altolaguirre, sólo Aleixandre y Cossío lo ayudaron a sobrevivir, aunque él nunca supo hasta qué extremo lo hicieron los dos últimos.

La ilusión del cambio republicano dura poco, y el viento cruel de un golpe de estado lo lanza, junto a los que defendían la República, a una cruel guerra civil. Y no se esconde, lucha, escribe, alienta a los que defienden la legalidad frente al golpismo.

La  amarga derrota del orden establecido provoca su persecución, encierro y condena a muerte, como la de tantos otros. Sin más culpa que haber luchado para restablecer la República votada por el pueblo, que el golpe de estado franquista quería hacer desaparecer.

No lograron doblegarlo. Incluso encarcelado, lucha.Y lo hace escribiendo. De su calidad humana y poética nos quedan un cuaderno manuscrito, poemas al hijo muerto, cuentos para el nuevo hijo escritos en papel higiénico y una inmensa esperanza, aun en los peores momentos. Cancionero y romancero de ausencias es uno de los libros más emocionantes, humanos y poéticos que conozco.

Escrito con el alma, convirtiendo su agonía en esperanza, con el consuelo de dar aunque no se reciba.

Sin importarle su dolor, con la fuerza de quien está seguro de hacer lo correcto.

El franquismo nunca se atrevió a fusilarlo. Ya había sido suficiente la muerte alevosa de un gran poeta, Federico García Lorca.

Había otro modo de matarlo sin mancharse las manos: dejarlo morir encarcelado, enfermo y solo, torturado por la pena.

El canónigo Luis Almarcha nunca le perdonó que cambiara de ideología y se convirtiera, según sus palabras, en un “degenerado”. Y lo condenó  a una muerte lenta en la cárcel, tras el indulto de Franco. Además se permitió atormentarlo por medio de su vicario –auténtico comisario político- hasta su agonía, exigiéndole el matrimonio canónico con Josefina. Son estremecedores los documentos que lo demuestran.

Conoció trece prisiones en toda la geografía peninsular. Y, a consecuencia de sus penalidades, contrajo una grave enfermedad pulmonar que lo llevó a la muerte, sin atención médica apenas, el 28 de marzo de 1942. Sólo tenía 31 años.

Se prohibió hacerle una máscara funeraria y alguno de sus compañeros de cárcel, de modo clandestino, realizó unos dibujos a lápiz en los que se aprecia su tremendo deterioro físico. Nada quedaba del joven fuerte que dibujó dos años antes su compañero de cárcel, el dramaturgo Buero Vallejo.

Miguel HernandezLa Comisión de Cultura del Congreso aprobó, por unanimidad, en diciembre del año pasado, la propuesta de Compromís de declarar 2017 “Año Miguel Hernández”, con motivo del 75 aniversario de su muerte.

Y el Gobierno valenciano ha escogido el 28 de marzo, día en que murió el poeta, para recordar cada año a las víctimas de la Guerra Civil y el franquismo.

Miguel Hernández fue víctima, como tantos, de un verdadero quebranto de cualquier derecho fundamental, empezando por la dignidad, la libertad y la seguridad, ya que no tuvo ni derecho de defensa.