DSC_3524

CIUTAT I XARXES (i II)

Però passem a parlar d’un tercer nivell de xarxes de ciutats, a l’autonòmic (és a dir, de País). Quin paper haurien de jugar les nostres ciutats?. Deixaré de banda el 80% dels nostres 542 municipis que tenen menys de 20.000 habitants (el 71% amb menys de 5.000), incapaços en termes financers i recursos humans de fer front a les seues obligacions (i així ens ha lluït la cosa en el desenvolupament urbanístic). Ens n’hem de fixar en el 12% restant: els 50 entre 20 i 50 mil habitants i, especialment, en les 15 ciutats de més de 50 mil sobre les quals pivota l’estructuració del País. Si, perquè ni Castelló, ni València ni Alacant, miren més enllà del seu propi melic, i des de fa més de 30 anys que ningú dóna resposta als necessaris canvis en l’estructura administrativa i territorial valenciana.

La història ens ha portat a ser un poble insolidari i individualista. No és el moment de raonar-ho, però sense dubte, alguna cosa hi té a veure allò del sentiment de poble incomplet que deia Joan Fuster. Aquest individualisme insolidari també es manifesta als municipis. Raó té Josep V. Boira quan diu que avui és més difícil explicar el beneficis de la comarcalització que no abans. Pel camí de l’ajornament de les solucions anem perdent moltes oportunitats.

Ja seria hora que la Generalitat renunciara al model d’administració centralista i actuara tenint en compte la diversitat del territori valencià i les seues particulars condicions socials, culturals i econòmiques. La solució no és altra que descentralitzar la seua actuació en les possiblement 5 Governacions, les quals acollirien, amb molt de grat, una política territorial adreçada al conjunt de la seua base productiva, social i mediambiental. La divisió provincial és artificial i anacrònica; la seua gestió és ineficaç i molt cara; la seua representativitat té greus dèficits democràtics: i a més, en “sacralitzar” les ratlles en el territori, genera greus fractures, no només físiques i econòmiques, sinó també respecte la percepció del conjunt del territori valencià.

A escala municipal, caldria apostar pel principi de subsidiarietat (amb ens locals multinivell, dedicats a la provisió de serveis públics i de participació i gestió més propers al ciutadà); aprofundir en els processos d’avantatge col·laboratiu (economies d’escala, maximització de les externalitats positives i minimització de les negatives i, planificar a escala escaient, les indivisibilitats) i aplicar el principi de proporcionalitat en el repartiment de funcions (la grandària dels ens administratius ha de ser adequada a les funcions que tenen encomanades).

Són principis comuns arreu d’Europa que ens portaria, per una banda, a una llei de comarcalització (les 15 o 16 comarques de gestió) que aproximara les decisions al ciutadà i gestionara la majoria de les competències dels municipis de menys de 20.000 habitants, per una altra, a un clar reforçament de les instàncies municipals més petites, establint un marc clar de col·laboració/agrupació municipal (espontani i/o incentivat) per a la gestió conjunta de segons quines competències i, en darrer lloc, a l’assignació d’una estratègia territorial de les ciutats de més de 20.000 habitants al si de cada comarca i de cada governació.

Quan parlem de xarxes territorials de ciutats intermèdies el paradigma és les Comarques Centrals Valencianes (CCV) o possible Governació de les Muntanyes, però qui diu les CCV també podria dir el corredor del Vinalopó, l’àrea metropolitana de València amb les Riberes i el Camp de Túria, o escala de comarca funcional, els Ports i el Maestrat, o l’eix Sagunt-Sogorb.

Un informe de l’OCDE ja alertava del perill que tenen les àrees intermèdies – aquelles que es troben entre dues àrees metropolitanes- d’empobrir-se si no tenen la capacitat de desenvolupar una estratègia territorial pròpia basada en la col·laboració de les ciutats i dels agents socials. L’efecte d’absorció d’activitat econòmica i de prestació de serveis per part de les grans ciutats de l’entorn les perjudica. De fet, si mirem el que ha passat en els darreres 25 anys veurem que aquest procés d’empobriment s’hi ha incrementat i s’ha vist agreujat per les polítiques de desindustrialització i les de suport a la construcció, el turisme i el comerç urbà, que són sectors basats en contractes temporals i salaris molt baixos.

En el cas de les CCV, l’àrea (quatre o cinc comarques funcionals) ve definida per una constel·lació de ciutats mitjanes: Xàtiva, Ontinyent, Alcoi, Benidorm, Dénia i Gandia, i altres una mica més petites (la Vila, Xàbia, Oliva, Albaida, Canals, Banyeres, Ibi, Cocentaina….) que encerclen una àrea rural d’alt valor antropològic, paisatgístic i mediambiental que en realitat, justifica i explica la resta del territori.

Comarques valencianes

Comarques valencianes

Econòmicament s’estructura per una densa xarxa de petites i mitjanes empreses: turístiques, comercials, d’indústria agroalimentària i de serveis a la costa; i industrials, de logística i de serveis a l’interior. Totes plegades necessiten, i Ibi i el treball d’AIJU és l’exemple a seguir, una revolució en el sector de serveis a l’empresa que force la col·laboració mútua i la creació de cadenes de valor flexibles i diverses arreu del territori. La col·laboració en xarxa de les ciutats permetria generar sinèrgies que crearen l’ambient d’innovació i les iniciatives necessàries per fer realitat projectes estratègics de desenvolupament que beneficiaren el conjunt de l’àrea. No podem oblidar que aquest territori fa de frontissa entre les dos conurbacions del País, el Camp d’Alacant i l’Horta de València que continuen sense mirar-se una a l’altra, absortes en els seus respectius melics.

Tindran la capacitat les ciutats mitjanes del País de cercar amb èxit un model de col·laboració?. L’empresariat, els sindicats, els centres de formació i els dispositius d’innovació s’organitzaran per aconseguir una política territorial adequada a la seua àrea?. Estarà la Generalitat per la labor d’atendre les demandes dels territori?. Algunes iniciatives positives hi han, però… en fi, els déus proveiran.

Publicat originalment el 27/02/2017 en eldiario.es
Reproduït amb el permís de l’autor

CorredorMediterraneoTarragona_NoticiaAmpliada

CIUTAT I XARXES (I)

 

Nèstor Novell Economista i Director del CEIC 1984-1994

Nèstor Novell
Economista i Director del CEIC 1984-1994

Si baixem d’escala, ens trobem en el nivell dels estats. En els que són centralistes i uniformitzadors com el nostre és sagnant la connivència entre la capital de l’estat i l’estat. Així, Madrid i la seua àrea metropolitana,la 5a d’Europa, s’estén per 330 municipis de la Comunitat de Madrid i de les províncies d’Àvila, Segovia, Guadalajara i Toledo. Madrid és província (però només a efectes electorals), capital de comunitat autònoma, capital de l’àrea metropolitana, i capital de l’estat, cadascuna de les quals li subministra importants rendes de capitalitat i inversions a dojo. Madrid hagués pogut ser un districte federal per no acumular la capitalitat de l’estat i la de la comunitat autònoma, però no ha estat així i entén, en la seua lògica, que això del federalisme va en contra dels seu interessos. Tot i la bona voluntat que li posà Maragall, el federalisme, allò d’un estat fet de nacions, a Castella no s’ho creu ningú i, com a molt, hi ha que arriba a una mena de federalisme jacobí.

Per altra banda, el sistema político-administratiu espanyol està muntat de manera que el mecanismes de coordinació i cooperació multilaterals entre les comunitats autònomes són inexistents, amb les consegüents disfuncions. Una clara negació de la cultura de cooperació combinada amb una pressió constant de l’estat cap a la recentralització.

En prop de 40 anys de democràcia, Madrid s’ha convertit en la capital política, administrativa, industrial, financera i comercial de l’estat. L’acumulació d’infrastructures és enorme, moltes d’elles comptabilitzades en la balances fiscals regionals com de tots els espanyols: terminals d’aeroport, museus, teatres, auditoris, recintes ferials, carreteres, autovies, trens de rodalies, metro, etc. I entre més, tota la xarxa radial de ferrocarrils –les convencionals i les d’AVE, també les de l’eix Mediterrani (?). Avui Madrid concentra la seu de les grans empreses de producció, les de serveis i les financeres, i pot fer pagar impostos més baixos atesa la bona salut de les seues finances en tindre de l’estat inversions de tota mena. Però a més, concentra el poder polític, el poder mediàtic i el d’allò que es denomina la Brigada Aranzadi –els alts càrrecs dels grans cossos de l’administració: del poder executiu, legislatiu, judicial, militar i eclesiàstic-. Avui Espanya és Madrid i la idea d’Espanya és la mentalitat que destil·la aquesta concentració de poder i d’interessos, centralista, uniformista i castellanista. Les declaracions dels implicats a la Gurtel fan una fotografia impagable d’aquest poder, públic i privat, concentrat a la llotja del Bernabeu, fent negocis confessables i inconfessables.

Què fan la resta de les ciutats de l’estat davant d’una competència tan desigual? No haurien de treballar en xarxa per fer front a aquesta situació.? En el cas del Corredor Mediterrani, per posar l’exemple més recent on se’ns ha quedat cara d’idiota una vegada més, no haurien de plantar cara també les altres ciutats de l’estat?. Barcelona ho fa a mitges, i València?: No juga a la lliga europea, però vol jugar a la lliga de l’estat?. Per poder-ho fer caldria que fos el cap i casal del País, però dubte que arribe a ser-ho de la seua àrea metropolitana. Si la Declaració de València és l’inici d’una nova etapa, benvinguda siga. El cas d’Alacant és pitjor.

corredor_central_i_med_tv3El Corredor Mediterrani, el preferent per a nosaltres perquè ens connecta a Europa, significa el 50% de la població de l’estat, el 51% de les exportacions, el 45% del PIB, el 47% del teixit productiu, el 46% dels llocs de treball, el 63% del trànsit de mercaderies portuàries… Aquestes dades el justificarien des del punt de vista de la racionalitat econòmica i mediambiental, no només des del País Valencià estant, sinó també des del punt de vista estatal. Però la qüestió no és racional, és la manifestació del nacionalisme espanyol: cal dificultar les relacions econòmiques entre Catalunya i València (que vol dir també entre els ports, els aeroports i amb Europa). També passa el mateix amb el corredor de l’Ebre: Si ací tenim el coll de botella de Vandellòs, allà està el de Castejón de l’Ebre: A la pàgina web de Renfe podeu voreu que de València a Saragossa per tren (246 Km) el temps del trajecte és de 5 hores; de València a Bilbao (472 Km, via AVE Madrid) és de 8 hores, i el de Barcelona –Bilbao (467 Km) de 7 hores. Aquesta és la comunicació ferroviària entre les principals ciutats de l’estat després dels milers de milions invertits en l’AVE: allò que no va a Madrid és ignorat, encara que el balafiament de recursos siga enorme.

Cal congratular-se perquè la nova Generalitat i també els empresaris n’han donat un suport decidit a la reclamació. Tot i que, aquests últims, de coneguda actitud reverencial amb el poder (encara recordem la seua posició en la desfeta del sistema financer valencià o en l’aposta per “l’eje de la prosperidad”), no pogueren evitar dir: “Espanya a més de radial també ha de ser perimetral”. No està gens malament el joc d’equilibris!. Pitjor ha estat la premsa regional: “el president de la Generalitat no acudirà a l’aquelarre nacionalista” referint-se a l’acte pel Corredor Meditarrani de l’Institut Villalonga.

L’Espanya radial condemna a València i a Alacant a ser “estacions termini”. La qüestió és si els nostres empresaris estarien per elaborar un nou relat de País, és a dir, si voldrien recuperar les relacions històriques amb el Mediterrani: les Balears, l’Algèria, les Dues Sicílies, amb l’Occitània, clar que amb Barcelona i Saragossa i Europa, i també amb Granada, i amb Lisboa via Ciudad Real. Un relat molt més ric, i més si va acompanyat per la reindustrialització i la millora de la productivitat i dels salaris, que el d’una visió radial que ha transformat l’estructura econòmica de la Península a un cost, material i immaterial, excessiu i massa sovint insuportable.

Publicat originalment el 21/02/2017 en eldiario.es
Reproduït amb el permís de l’autor

segunda-republica-alegoria2

DE COMMEMORACIONS I PROTAGONISTES: UNA REFLEXIÓ AL VOLTANT DEL 14 D’ABRIL

Lluís Sevilla Parra. Historiador

Lluís Sevilla Parra. Historiador

El 14 d’abril de 1931, la proclamació de la II República va donar pas a una època de somnis, d’utopies, però també de compromisos, on les esperances en la transformació de la societat i en la modernització del país estaven presents. Per a moltes persones,  principis com els d’igualtat, llibertat, justícia o solidaritat havien de guiar aquest canvi. Però, el 1939, amb la finalització de la Guerra Civil, es trencava amb l’experiència republicana i s’instaurava la dictadura del general Franco. Els vencedors van fer tots els possibles per tal d’eliminar de l’imaginari col·lectiu qualsevol referència al període republicà, tot posant en funcionament una terrible maquinària repressiva. Durant quasi quaranta anys, només els qui havien donat suport al colp d’Estat contra el legítim govern republicà foren els protagonistes dels homenatges i les commemoracions. Per a la resta, els vençuts, els quedava la repressió, l’estigmatització, el silenci i l’oblit.

Aquest oblit només es pot combatre amb la investigació i la divulgació, des del rigor històric. A hores d’ara, huitanta-sis anys després de la proclamació de la II República, ens debatem entre la nostàlgia i la justícia de reconèixer les lluites i les ànsies de llibertat manifestades per una gran part de la població durant aquest període. Per aquest motiu, no ens hauríem d’oblidar de les persones que amb el seu esforç i, fins i tot, amb la seua vida van contribuir a la defensa dels ideals republicans. En recordar la seua trajectòria vital, estem col·laborant en la recuperació de la memòria democràtica.

En aquest sentit, hem de destacar la publicació de dos articles al darrer número de la Revista de la Safor, dedicats a dos protagonistes d’aquest temps, l’alcalde anarquista Marcel·lí Pérez i el metge Fernando Pérez, els quals van treballar per a millorar les condicions de vida dels seus conciutadans i estaven convençuts que l’educació seria el motor que permetria la transformació de la societat. El seu destí va anar lligat al de la República i, el 19 de desembre de 1939, foren executats a Paterna, junt a altres republicans gandians.

Aquests articles han contribuït a recuperar la memòria col·lectiva dels vençuts, dels que durant la dictadura franquista no formaven part de la història oficial. Aquesta tasca ha de plantejar-se com un reconeixement dels que van lluitar defensant els valors republicans, amb el somni d’aconseguir una societat més justa i participativa. A més, als darrers anys, l’Associació Republicana de la Safor i l’Ajuntament de Gandia han impulsat la celebració d’una sèrie d’activitats que han permés recuperar vivències i protagonistes, tot dignificant la memòria republicana.

En definitiva, com afirmava l’historiador Julián Casanova, l’any 2007, podem indicar que el “futuro de la memoria pasa por transmitir esas experiencias de violencia política y de violación de los derechos humanos a nuestros jóvenes, a quienes no formaron parte de esa historia. Algunos dicen que ya vale, que estamos hartos de memoria, de guerra, de historia, aunque nunca nos hartemos de fútbol o del chismorreo que domina la programación televisiva”.

Gandia

Gandia


T01

 

 

 

AOR_9709 copia

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. LA REVOLUCIÓ DIGITAL COMENÇA PER COM PAGUEM

Santiago Carbó

Santiago Carbó *

Pagar amb una polsera o unes ulleres de sol; comprar apuntant a un escàner amb l’iris o fer del telèfon intel·ligent el canal fonamental del nostre estalvi i inversió. Són exemples que la digitalització financera és part de la nostra realitat i ho serà encara més en el futur. A la nostra percepció actual li falta, potser, comprendre com la intel·ligència artificial acabarà de transformar els nostres usos i costums. Aquesta és la veritable era de la informació, la de les ciutats intel·ligents, la de la programació com a eina de creació, la d’un nou canvi en les relacions laborals. Per fer-se una idea cal pensar que en el que portem de segle s’ha emmagatzemat més informació (mitjançant les tecnologies a l’ús) que a la resta de la història de la humanitat.

Els economistes, sociòlegs i historiadors hem aprés en les últimes dècades que darrere de cada disrupció hi ha un procés d’investigació i adopció de llarg recorregut en que l’eclosió es confon la incepció. La digitalització financera porta temps entre nosaltres però és la democratització de l’accés a la informació (Facebook, Twitter) i el seu ús massiu el que està focalitzant l’atenció actual i condicionant el desenvolupament futur.

En el sistema financer, un fenomen molt conegut és el relacionat amb la fintech (contracció de les paraules angleses finance i technology), que ós un domini d’activitat en el qual les empreses utilitzen les tecnologies de la informació i la comunicació per crear i / o oferir serveis financers de forma més eficaç i menys costosa. Potser l’exemple més clar i quotidià de la fintech i de la digitalització financera està vinculat als mitjans de pagament. La capacitat de realitzar pagaments d’una manera més eficient i segura possible és una dels principals baules que componen la cadena de producció i les relacions de consum i inversió de l’economia moderna.

Qualsevol disrupció en un sistema de pagaments pot tindre efectes desestabilitzadors molt importants. No totes les transformacions disruptives han d’implicar, necessàriament, un impacte negatiu sobre el sistema però és responsabilitat dels reguladors, els agents supervisors i de la pròpia indústria, que les pertorbacions no tinguen efectes indesitjats sobre l’estabilitat financera i garantir un adequat nivell de competència en el sistema. Enteses de forma positiva, les innovacions en els mitjans de pagament poden portar substancials beneficis econòmics i socials. De fet, aixÌ ha estat al llarg de la història.

Espanya és un cas molt interessant en el context internacional per tal d’avaluar la transformació fintech i, en particular, l’impacte del canvi en els mitjans de pagament. Les compres en línia constitueixen el major avanç en aquests pagaments, passant de 33.661 milions d’euros el 2014 a 38.283 milions d’euros el 2015 i estimant-se que arribaran als 68.272.000 d’euros el 2020. Això suposaria duplicar el mercat de comerç electrònic espanyol en un horitzó de cinc anys.

Les operacions de pagament amb telèfon mòbil i les transferències en línia segueixen una trajectòria més moderada. La situació actual a Espanya pel que fa a l’import de les operacions fintech encara és modesta en relació amb les expectatives per a altres països. S’estima que el 2016 els pagaments fintech van superar els 722.000 milions d’euros als Estats Units, 470.000 milions d’euros a la Xina, 170.000 milions d’euros al Regne Unit o 129.000 milions d’euros a Alemanya.

Comercio-electronico-en-crecimientoI la banca electrònica? El 2015 hi havia ja 15.270.000 d’usuaris de banca electrònica a Espanya i 29,9 milions d’usuaris actius d’Internet amb potencial d’ús de pagaments fintech. Així mateix, en 2015 2,45 milions de pimes (petites i mitjanes empreses) també estaven en disposició de poder realitzar aquests pagaments. Per 2020, podria haver fins a 8 milions més d’usuaris de banca electrònica. Entre els usuaris actuals de pagaments fintech a Espanya, 28.800.000 ho són de comerç en línia (podrien ser 33 milions el 2020) i 7,6 milions de transferències en línia de pagament (que podrien ser 1 milió més cap a 2020). De moment, tan sols 270.000 usen el pagament per mòbil però aquesta xifra podria superar els 3 milions el 2020.

Aquest important canvi comença per com paguem però s’estendrà a tots els àmbits de la nostra vida. Estem preparats?

 

 

* Nota biogràfica

Santiago Carbó Valverde (Gandia 1966) es un rellevant economista. Catedràtic d’Anàlisi Econòmic en la Universidad de Granada i Catedràtic d’Economia de la Bangor University (Regne Unit) a més de la CUNEF, Va deixar Gandia per a estudiar i després exercir la seua professió, tornant de temps en temps per veure la seua família i trobar-se amb els seus amics.

Persona de tarannà molt discret, viu immers al seu paper de teòric, investigador i ara també de divulgador. A Granada va ser Director del Departament i Degà de la Facultat de Ciències Econòmiques, abans de ser Director executiu de Digitalització Financera de la Fundació de Caixes d’Estalvis (FUNCAS) i del BMN. Els seus contactes amb l’exterior el dugueren fins Gales, on es va doctorar el 1993 i és actualment catedràtic.

És consultor del Banc de la Reserva Federal  de Chicago i del Banc Central Europeu, i fora dels circuits de revistes especialitzades, les seus opinions les sentim a sovint -sense reconéixer el seu origen- a la ràdio, al funcasblog, a la premsa i en algunes conferències que imparteix a València, la darrera fa pocs dies, el 18 de Febrer, dins del seminari “La via valenciana”.

Temes com fusió i adquisicions d’empreses, regulació i competència, tractats comercials i noves economies, son especialitats en què és una autoritat reconeguda. Estem ben contents d’apropar-lo a casa mitjançant aquest blog i esperem tindre’l en una conferència a Gandia que organitzarà el CEIC Alfons el Vell a la tardor.  

Alberto Peñin (de la sèrie Més enllà de Sant Joan)

Portada RS8

REVISTA DE LA SAFOR Nº 8

Arriba el número 8 de la Revista de la Safor

Rafael Delgado Artés Director del CEIC

Rafael Delgado Artés
Director del CEIC

En un moment on sembla imposar-se -de nou- la revisió global de realitats que crèiem consolidades i apareixen noves interpretacions sovint negacionistes de la història i del paisatge, ara sota el nom de postrealitat, arriba el número 8 de la Revista de la Safor, l’anuari del CEIC Alfons el Vell, amb la intenció, com sempre, d’aportar llum i contra la foscor, reflexionar críticament sobre la nostra realitat des de diverses perspectives.

Una intenció que es vol materialitzar mitjançant una mirada reivindicativa i suggeridora. Com la del pintor Pelegero Agustí, que reclama l’enfrontament amb el paisatge à plein air, una decisió vital inspiradora, basada en els sentiments i els sentits, més enllà de la tècnica i dels seus avanços, sovint elevats a única realitat possible en un món globalitzat i banalitzant, al servei del poder i el preu de les coses.

Aprofitant l’avinentesa de l’any dedicat a sor Isabel de Villena per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el prestigiós filòleg i crític Albert Hauf aporta la seua visió i per tal de rebatre els arguments sobre la controvertida autoria de la carta introductòria de la Vita Christi. Una aportació acompanyada per una selecció de textos, que ens ajuden a conéixer la interessant figura de l’autora valenciana.

Una nova secció, “Protagonistes d’un temps” recupera aspectes de la nostra història més immediata. En aquest número hi trobem dues figures coetànies, una d’elles, la de Marcel·lí Pérez (a cura d’Antonio Calzado i Bernat Martí) ben coneguda i reivindicada, mentre que per a molts lectors, els apunts de Lluís Sevilla al voltant de Fernando Pérez i també de la seua dona, Gloria Morell, seran una novetat que ajudarà a interpretar la història del segle xx del nostre entorn més immediat.

Antonio Armero documenta, en els primers processos d’electrificació a la Safor, alguns dels aspectes principals de la nostra història contemporània, allò que s’anomena arqueologia tecnològica o industrial; l’arribada i distribució de l’electricitat a la Safor a partir de la força motriu del riu Serpis i de la iniciativa privada a partir de l’evolució de la molineria. Un procés que immediatament va possibilitar el desenvolupament industrial i grans canvi socials.

La Revista de la Safor sempre ha dedicat especial atenció a la valoració del patrimoni. Aquest número inclou un article sobre patrimoni prehistòric (Carles Miret) i un altre sobre el patrimoni artístic gòtic del Palau Ducal de Gandia (Aurora Rubio i M.A. Zalbidea). En el cas de la cova del Puntal del Gat, se’ns presenta un important jaciment, que cal preservar d’una possible ampliació viària, mentre que al cas de les pintures gòtiques del Palau Ducal de Gandia, la seua importància s’ha d’entendre en el context superior d’un corrent artístic amb una gran importància al nostre país.

El tradicional espai al voltant del medi natural és ocupat per un interesant estudi que palesa la coevolució del paisatge mediterrani amb l’ésser humà fins i tot a les marjals, uns espais controvertits, conflictius i contradictoris que formen part del nostre paisatge cultural i social. Front a les visions, majoritàriament urbanes -i també postrealistes-, que pretenen negar i foragitar-ne l’ésser humà, Jesús E. Alonso reivindica la història humana del medi natural, acceptada pels autors amb major prestigi i tots els organismes internacionals, però discutida a alguns indrets de casa nostra.

L’actualitat més colpidora es manifesta en dos articles que analitzen el nostre sistema territorial i les seues deficiències inadmissibles al nostre territori, tant administratives (Néstor Novell) com d’infraestructures (Néstor Vercher i Enric Sigalat). Que palesen la necessitat de superar l’actual sistema territorial radial i central.

En l’epíleg, una altra nova secció, “Això era i no era…”, vol ser un espai literari breu, per tal que el lector puga finalitzar la lectura delectat amb el regust de textos com el de Ferran Garcia-Oliver.

A la tradicional síntesi de les publicacions d’autors saforencs, s’afegeix la crònica de les activitats i publicacions del CEIC Alfons el Vell des de l’aparició de l’anterior anuari. Una mostra que, tot i la difícil situació, la institució continua funcionant i rendibilitzant els recursos municipals, donant una difícil continuïtat generacional gràcies a les aportacions d’entusiasme i voluntarisme dels seus consellers i conselleres. Hem d’agrair molt especialment al responsable en cap de la redacció, Juli Capilla, el seu entusiasme i rigorosíssima revisió de tots els articles i cal felicitar tot el consell de redacció (Isabel Canet, Anna Igualde, Enric Sigalat i Lluís Sevilla) pel treball fet. El resultat obtingut és ben satisfactori, també visualment, gràcies a la línia de disseny editorial escollida i coordinada pel nostre perenne col·laborador, Lluís Romero.

Cal evitar que la crisi s’emporte també la nostra cultura. Per això, tot i reclamar contínuament un finançament digne i buscar-ne vies alternatives, hem de seguir donant continuïtat al nostre treball i un camí al pensament crític i científic per tal de –parafrasejant el magnífic article d’Enric Ferrer Solivares en aquest blog- animar el debat i guanyar la partida a aqueixa postrealitat recurrent.

 

master Portada RS8

 

 

museu-faller-gandia-acull-mostra-llibrest-comunitat-valenciana

CULTURA I FALLES A GANDIA

Jesús Peris Llorca President de l'Associació d'Estudis Fallers

Jesús Peris Llorca
President de l’Associació d’Estudis Fallers

Una de les coses que em cridaren l’atenció quan vaig conéixer les falles de Gandia és la relació fluida i natural entre el món de la cultura i el món de la festa. És cert que vaig tindre dos bons ambaixadors; Pasqual Molina i Vicenta Llorca, però les proves han sigut continuades. És simptomàtic que des de 2006 l’Associació d’Estudis Fallers col·labora amb la Federació de Falles de Gandia en l’organització de la Mostra de Llibrets. I és que no podia ser a un altre lloc. Les falles a Gandia han sigut capdavanteres en entendre les falles en termes de cultura en valencià, i és normal que el seu Museu Faller siga un punt de trobada per a falles de tot el País Valencià cada mes de maig.

 

Però no és només això: és realment extraordinària la vinculació dels escriptors i escriptores gandians i del mateix CEIC Alfons el Vell, amb els llibrets i amb els esdeveniments culturals de les falles. Que els premis Ajuntament de Benirredrà i Iaraní tinguen la importància social i cultural que tenen és un fet gairebé únic: els fallers celebren i s’abracen perquè la falla ha guanyat un premi de poesia o d’article, com em va passar a mi mateix amb els amics de la Falla Beniopa en 2016. Però també és com un somni per als escriptors i escriptores, que senten com tenen una comunitat darrere celebrant amb ells. Enguany, que vaig tindre l’oportunitat d’escriure el pregó que va llegir Victor Cucart, puc dir que va ser una experiència inoblidable sentir el calor de la gent i comprovar com per als gandians i les gandianes no només era important qui llegia el pregó, sinó també qui l’escrivia.

També és molt reconfortant assistir a un acte com l’Homenatge a la Paraula a un Teatre Serrano ple de gom a gom i trobar-se amb el president de la Federació de Falles i amb la Fallera Major, juntament amb molts fallers i falleres. La relació és mútua. La gent de la cultura treballa colze a colze amb les falles i les falles se senten part del món de la cultura.

Per suposat que queda tasca per fer, i cal ser ambiciosos, però crec que cal valorar també el que s’ha fet i la naturalitat amb que es viu. Gandia té motius per a l’orgull. En molts sentits és un exemple del que poden fer les falles per la cultura en valencià, del que poden fer els escriptors i les escriptores per les falles. Junts, en xarxa, fent cultura valenciana i en valencià i fent País.

Marie Curie

La dona i la ciència, històries per a recordar

Ximo Grau Sala Conseller del CEIC i professor de matemàtiques jubilat

Ximo Grau Sala
Conseller del CEIC i professor de matemàtiques jubilat

Fa uns dies em vaig quedar perplex en veure i confirmar la reiterada afirmació d’un europarlamentari polonés. “Les dones no són igual que els homes. Com hem d’acceptar una cosa tan evident?” I continuava, utilitzant l’exemple del bàsquet per reforçar el seu argumentari: “Es cobra segons la talla. Els més baixos no poden cobrar igual que els més alts“.

Aquests comentaris no sé si només són masclistes, o són més aviat misògins. Però em recorden el filòsof Aristòtil que, al 300 abans de Crist, en el seu afany de menysprear la dona, considerant-la inferior a l’home, també va arribar a afirmar: “… i a més tenen menys dents que nosaltres els homes“. Em pregunte si Janusz Korwin-Mikke igual que Aristòtil s’han casat amb dones mellades… Si és així, tot té una explicació.

Estava convençut que les espècies “rares” a poc a poc anirien desapareixent i amb el temps s’extingirien. Però ves per on, en ple segle XXI hi ha rebrots i, el que és pitjor encara, hi ha “palmers que s’hi senten identificats“.

Trencant l’ordre cronològic que pensava seguir i, en defensa dels polonesos que no pensen com l’esmentat eurodiputat, a qui li falla la memòria, recordaré que una de les científiques més grans de la història va ser dona i polonesa: la química i física Marie Salomea Sklodowska Curie. Més coneguda pel cognom del seu espòs i el seu primer nom, simplement, Marie Curie. Va dedicar la seva vida sencera a l’estudi de la radioactivitat, i va ser la màxima pionera en aquest àmbit. Va nàixer el 1867 i va morir l’any 1934 i fou la primera persona que aconseguí dos premis Nobel, pels quals, literalment, va donar la seva vida, com moltes dones al llarg de la història, sempre en contra de la repressió i les limitacions per raó del seu sexe.

Molt abans, la primera dona de la Història que és anomenada científica és, sense cap dubte, Hipàtia d’Alexandria (370 d. C.), filòsofa, física i matemàtica que fou un símbol de la defensa de les ciències contra la irracionalitat i l’estupidesa de les envestides religioses radicals. Va morir esquarterada a la plaça, el 416, a mans d’un grup de fanàtics ultraortodoxos cristians, perquè consideraven una heretgia els seus treballs en filosofia, física i astronomia.

Émilie du Châtelet (1706-1749) va ser una matemàtica, física, lingüista, escriptora, traductora i filòsofa. Una dona intel·ligent i culta, màxim exponent de la física newtoniana a França, a qui només en privat li estava permès discutir de temes científics o filosòfics amb els seus col·legues. Havia de disfressar-se d’home perquè la deixaren entrar a l’Acadèmia de Ciències de París, centre de discussions científiques per excel·lència, i també en alguns cafès de la capital francesa que eren lloc habitual de reunió de matemàtics, astrònoms i físics.

Marie-Sophie Germain (1776-1831) fou una matemàtica, física i filòsofa francesa que va fer importants contribucions a la teoria de nombres i a la teoria de l’elasticitat. Malgrat l’oposició dels seus pares i les dificultats presentades per una societat sexista, va adquirir la seua formació amb els llibres de la biblioteca del seu pare i la correspondència mantinguda amb famosos i grans matemàtics com ara Lagrange, Legendre i Gauss. Fou, per tant, autodidacta i també s’havia de disfressar d’home per tal de poder estudiar en institucions matemàtiques (només hi podien entrar homes). Autografiava les seves investigacions i estudis com “M. (monsieur) Leblanc” per tal d’ocultar la seva identitat i per assistir a l’escola de París, Sophie va haver de robar la identitat de l’alumne M. Leblanc.

Aquestes dones són part d’una llista inacabable, on destaca el compromís de la lluita no sols per el saber, sinó també per la llibertat. Tampoc vull deixar de recordar:

Ada Lovelace (1815-1852 ), matemàtica anglesa, filla de Lord Byron, considerada com la primera programadora d’ordinadors perquè col·laborà en el disseny d’una màquina analítica capaç de resoldre equacions diferencials.

Sofia Vasílievna Kovalévskaya  (1850-1891), matemàtica russa i la primera dona professora universitària d’Europa a qui la Universitat de Berlín va negar la possibilitat de llegir els treballs de la seua tesi.

Emmy Noether (1882-1835), alemanya i una de les matemàtiques més grans de la història, especialista en àlgebra.

Mileva Marić, (1875-1948), matemàtica i física sèrbia, esposa d’Einstein, col·laboradora indiscutible en la tasca del seu marit, que va ser qui va assolir tota la notorietat.

Rosalind Elsie Franklin (1920-1958). Biofísica i cristal·lògrafa anglesa que tingué una participació crucial en la comprensió de l’estructura de l’ADN.

Maryam Mirzakhani, (1977) jove matemàtica iraniana, guardonada el 2014 amb la Medalla Fields i que va ser la primera dona que rebé aquest premi, equivalent al Nobel de les matemàtiques.

El meu homenatge a totes les dones, i en particular a aquelles que han dedicat el seu temps, el seu esforç i fins i tot la seua vida a la ciència, a més de lluitar per una societat igualitària.

 


Sin título-1

 

 

 

 

 

fiocruz_acesso_conhecimento_grande

CIÈNCIA ÉS CULTURA

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

És la ciència una part de la cultura humana? Si fem la pregunta d’aquesta manera segurament la majoria de persones respondran que sí. Nosaltres n’estem convençuts. I no sols això, sinó que pensem que la ciència, aquella part del coneixement humà que pretén entendre les lleis que governen la natura i tracta d’aplicar-les pel benestar de la humanitat, és una de les grans gestes de la nostra espècie en la història.

 

En ple segle XXI, vivim en un món tecnològic que no es podria entendre sense els grans avanços que la ciència i la tecnologia han fet els darrers 100 anys. Mirem on mirem la ciència se’ns hi apareix: en el coneixement que amaga un mòbil, en la presència discreta dels satèl·lits de comunicació, en el GPS que guia un cotxe, en les sofisticades proves mèdiques d’un hospital, en les comunicacions digitals, fins i tot en el menjar de taula…

 

Es podria suposar que la majoria dels usuaris de tecnologia coneixem, encara que siga bàsicament, els principis científics en què es basen. De fet, una part dels nostres impostos s’han invertit en la recerca que ha fet possible la recent revolució tecnològica i a més, a les assignatures científiques de l’ESO i el Batxillerat es donen les eines tècniques bàsiques per comprendre el món actual. Però, els comportaments i les accions que fan els ciutadans denoten que no han assolit aquests coneixements, que els han oblidats o que no els consideren importants en el dia a dia.

 

Cal dir que els ciutadans no podem delegar totalment en el coneixement científic. Al llarg de la vida hem de decidir de manera responsable i racional sobre diversos dilemes que la societat ens planteja i, per això, hem de posseir els criteris suficients per no errar, per tindre una opinió ben fonamentada. Sense educació científica, molts ciutadans sucumbeixen fàcilment a les falses solucions de les pseudociències i als temors de les conspiracions globals. I així observem que quan no ens curem a la primera o ens fan por les medicines ens recomanen l’homeopatia, que només és aigua amb sucre. Quan el diagnòstic és greu i el pronòstic temible, inviten a provar les medicines alternatives, com sucs i plantes, amb nefastos resultats. Però n’hi ha molt més: acupuntura, hipnosi, percepció extrasensorial, chemtrails, etc.

 

La ciència ensenya a pensar racionalment, també en l’àmbit social i cívic. Ensenya a ser crítics, a rebutjar el principi d’autoritat, a creure només les evidències contrastades. El mètode científic és un dels grans invents de la humanitat. I per això que la ciència s’ha de considerar part de la cultura humana. En aquest temps ja no s’hi val a ser de lletres i no voler saber res de ciències, ni al contrari: cada vegada és més important la ciència transversal.

 

És veritat que comprendre els nous avanços científics requereix un esforç de vegades superior al que exigeixen altres branques del saber. Per tal de resoldre aquesta dificultat va nàixer fa segles, de la mà de Galileo Galilei, la divulgació científica, amb la qual els científics expliquen de manera didàctica el seu treball i els seus descobriments. És d’alguna manera un retorn agraït dels científics a la societat per la confiança i la inversió econòmica que s’ha hagut de fer per la seua recerca. I per això actualment, encara que tímidament, la divulgació científica comença a demanar-se en les convocatòries de fons científics.

 

El CEIC Alfons el Vell, ben conscient d’aquest requeriment i amatent a totes les branques del coneixement, ha ofert els darrers quatre anys diversos cicles de conferències de ciència i tecnologia a càrrec de científics de la Safor i, vist l’èxit assolit, es vol eixamplar aquesta vessant a partir d’enguany, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València amb activitats d’alguns dels seus investigadors. En el futur, la nostra voluntat és engrescar també la Universitat de València i els centres d’ensenyament secundari de la comarca.  Si ho aconseguim, no sols explicarem el món amb els ulls de la ciència, sinó que transformarem aquesta acció en una eina de cohesió social i també cultural.

 

Però la visió exposada fins ací, de vegades no està clara a tot arreu. Valga com a exemple el cas que es comentà en la passada reunió científica de la Sociedad Española de Astronomía, celebrada el juliol a Bilbao: un interessant projecte de divulgació de l’astronomia fou rebutjat d’una convocatòria del Ministeri de Cultura per no considera-lo “cultura”.

 

De vegades qui hauria de donar llum, dóna fum. Encara resta molt per avançar i hem de dir-ho ben clar: sí, la ciència és, ha sigut i serà part de la nostra cultura.

 

 

Sin título-1

REFLEXIONS SOBRE EL PATRIMONI DE GANDIA

Isabel Canet

Isabel Canet

Quina és la situació actual del patrimoni cultural de Gandia?

Una pregunta tan concreta i directa com aquesta pot resultar incòmoda, i fins difícil de contestar, perquè ningú no disposa d’una resposta que puga aproximar-se a la realitat amb cert grau de rigor.

El patrimoni cultural, si exceptuem els grans monuments, és un autèntic desconegut per a la major part de la ciutadania, fins i tot per a l’administració local, que té gran part de les competències sobre la seua gestió.

Per tant, resulta imprescindible realitzar un diagnòstic global de l’estat de la qüestió. Des de la identificació dels recursos patrimonials existents, materials i immaterials, històrics i artístics, arqueològics i etnològics etc., passant per l’anàlisi del seu estat de conservació i principals deficiències, com també  les possibilitats d’interpretació i posada en valor de cara a millorar les possibilitats de gaudi per part de la societat a la qual pertanyen.

Com més es retarde aquest diagnòstic, més dolents seran els resultats que reflectirà perquè en les darreres dècades la situació general no ha deixat d’apitjorar. Pensem, per començar, en la pèrdua constant d’edificis històrics experimentada pel el centre de Gandia. Tot i l’existència d’una normativa que tenia per objectiu la preservació del seu caràcter patrimonial (PERIMMU), els edificis nous han anat substituint aquells que conformaven el teixit històric, i causant un greu deteriorament de la imatge tradicional que ha de tenir un centre històric per a ser considerat com a tal. L’aspecte d’alguns carrers resulta més proper a la del centre comercial d’una ciutat moderna que no a la que ha de tenir el casc històric d’una ciutat d’orígens medievals. Els grans monuments com el Palau Ducal, la Col·legiata, l’Escola Pia, el Convent de Sant Roc etc. van, a poc a poc, convertint-se en illots descontextualitzats dins un teixit urbà en vies de renovació que impedeix fruir d’una contemplació adequada o fer-ne una correcta lectura del seu valor cultural.

Però no podem limitar-nos a parlar de la situació de l’antiga Vila o la Vilanova dins de les muralles. Gandia disposa, dins del seu vast espai urbà, d’altres centres històrics com el Raval o el Grau, i a més, els dos que es van annexionar dels anys seixanta, es a dir: Beniopa i Benipeixcar. Cap d’ells ha rebut, des de la planificació elaborada i aplicada per l’administració, de cap consideració als seus valors culturals ni mesures destinades a la seua necessària preservació. Aquests nuclis històrics han evolucionat seguint normatives urbanístiques que ni tan sols tenien en compte la seua identitat històrica. La imatge que ofereixen avui dia és una barreja de cases i edificis d’allò més diversos on el caràcter tradicional a poc a poc va diluint-se. I poc acabar per perdre’s del tot.

Arribats en aquest punt ens podem formular d’altres preguntes: pot permetre’s Gandia la pèrdua dels seus nuclis històrics i efectuar el seu paper de la capital de la comarca des de la renuncia al seu llegat urbà i cultural? S’ho pot permetre econòmicament, tenint en compte l’important paper que juga el patrimoni en la consolidació del sector turístic? En què i a qui beneficia la negligència amb la qual, durant aquests últims anys, s’ha tractat un element cabdal de la ciutat com és el patrimoni?

És tard, però encara no del tot, per a reflexionar sobre aquestes qüestions i acarar un futur millor per a aquesta ciutat que habitem.

Isabel Canet Ferrer

 

Beniopa

Beniopa

 

 

Doctor Francisco Camarena.

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. UN CIENTÍFIC GANDIÀ A NOVA YORK

Alberto Peñín

Alberto Peñín

M’he compromés amb el director del CEIC Alfons el Vell a acostar-me de tant en tant al bloc de nostra pàgina web amb comentaris d’actualitat referits a temes o persones saforenques  que tinguen una repercussió més enllà de les revoltes de Sant Joan, l’àmbit tradicional on sempre s’ha posat la ratlla local. Es una bona gimnàstica per a conèixer la repercussió de les nostres activitats i per conéixer els nostres veïns que fan treballs punters i investigacions d’interés general.

En aquest primer text vull acostar-me a un físic gandià que porta des de 2010 treballant amb una Universitat americana mitjançant un conveni de col·laboració per investigar sobre l’ús d’ultrasons i imatges en el tractament de malalties del cervell com ara el Parkinson o l’Alzheimer. Es tracta de Francesc Camarena (Gandia, 1974), professor del Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València (UPV), que ha passat uns quants anys viatjant a Nova York amb diverses  estades a la Columbia University i en concret en l’UEIL (Ultrasound and Elasticity Imaging Laboratory), posant en contacte grups d’ambdós països, primer per a quantificar la força de la radiació dels ultrasons sobre el teixit humà amb una tècnica prèvia desenvolupada pel grup americà i després per a conéixer les deformacions que es produeixen al crani quan se li fa arribar ultrasons focalitzats. La hipòtesi de partida es que determinades cèl·lules es comporten diferentment en la transmissió dels ultrasons, segons siguen sanes o malignes, aquestes amb una duresa 10 vegades superior al teixit normal.

Passada aquesta fase -i un cop publicats els resultats, com cal, en una revista de referència-, s’ha passat a avaluar l’absorció del teixit al fetge (any 2012) i, durant la seua estada de tres mesos d’aquest estiu de 2016, a desenvolupar l’operatiu que permeta conéixer les condicions de les diferents estructures del cervell (hipocamp, putamen i caudet), el tipus d’ultrasò i la incidència en cadascuna d’elles, per detectar-hi anomalies. Està en tramitació un altre projecte de col·laboració entre l’UEIL, la UPV i l’Hospital Mútua de Terrassa per a dur endavant aquest operatiu.

Si s’hi dóna el resultat esperat, podríem estar davant un nou sistema de detecció de malalties ultrasònic, ràpid, senzill, precís i  no agressiu, que, com a mínim, millorarà les prestacions de les costoses ressonàncies magnètiques. Els ultrasons aplicats al cervell o als tumors, poden posar, mes endavant, els tractaments a punts concrets, substituint les actuals aplicacions de quimioteràpia tan agressives i poc selectives.

Em sembla apassionant el tema, per ser les malalties del cervell un dels objectius preferents de la investigació mèdica actual, amb una gran falta d’instruments auxiliars per al diagnòstic o, quan es puga, l’avaluació del tractament. I ací treballa sense fer soroll mediàtic el nostre amic gandià, al que vaig poder visitar allà a la Columbia, on, amb la seua família, residí tres mesos aprofitant el mes de vacances –coses de la nostra precarietat de mitjans- abans de tornar a Gandia i a les seues classes. Pot ser que dins de dos o tres anys tinguem resultats de gran ressó. Hui, per al Laboratori de Nova York treballen més de 30 persones, i un grup d’ells, ben capdavanter, ho fa des de Gandia.

El dia 25 de Novembre vam sentir Paco Camarena en una conferencia programada pel CEIC Alfons el Vell i la UPV, dins del Cicle de Ciència i Tecnologia a la Safor de 2016, a la Casa de la Marquesa. Un autèntic luxe. Un exemple per depassar les corbes de Sant Joan i obrir nous horitzons.

Doctor Francisco Camarena.

Doctor Francisco Camarena.