Homenatge a Vicente Aleixandre per la publicació del seu poemari La destrucción o el amor, 1934. (Fundación María Zambrano)

ALFONS ROIG I VICENTE ALEIXANDRE (III)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Escriu Vicent Andrés Estellés, en desembre de l’any 1984 per a El País: “Aún recuerdo la impresión primera, material, táctil, de aquel ejemplar de Sombra del paraíso […] fue un libro, publicado en plena posguerra, que me inundó, que me anegó, que me dejó ahíto de luz, de claridad. Es un libro que me ha acompañado durante todo este tiempo: el libro donde hay más belleza reunida de cuantos recuerdo; un libro deslumbrador, oleadas de belleza que determinan por caminos todavía no aclarados algún gesto, alguna influencia no declarada en mis versos.” L’autor d’este llibre tan admirat per Estellés és Vicente Aleixandre, que havia faltat en eixos dies.

Vicente Aleixandre i Merlo va nàixer a Sevilla l’any 1898, però la seua infància va transcórrer entre Màlaga i Madrid. Alfons Roig va entrar en contacte amb ell a través dels lligams familiars que Aleixandre tenia a València. Un nebot seu, Fernando Hípola Aleixandre, era sacerdot i va coincidir amb Roig al Seminari de Montcada. Un altre familiar valencià va ser Joan Baptista Peset i Aleixandre, per a qui Estellés va escriure Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. La condemna a mort del rector Peset per Franco va ser rebutjada fins i tot per l’arquebisbe de València que demà l’indult, però les noves autoritats de la Universitat de València no varen fer res per defendre’l. Potser, este crim també influí en el canvi de perspectiva de Roig: de creure la propaganda contra “los rojos” que utilitzaven els franquistes a acostar-se als vençuts. Malgrat que, en un primer moment, fos un gest de pura misericòrdia cristiana, aviat esdevingué en sincera amistat.

Felicitació nadalenca de Aleixandre a Roig, 1957. (Arxiu Alfons Roig, Biblioteca del MuVIM).

Felicitació nadalenca de Aleixandre a Roig, 1957. (Arxiu Alfons Roig, Biblioteca del MuVIM).

Així com el seu malaurat familiar valencià, Aleixandre també donà el seu suport a la República i va mantenir sempre les seues idees d’esquerres, però no va poder eixir del país, malgrat intentar-ho, i va romandre la resta de la seua vida a Madrid sense deixar de publicar i fent de mestre a sa casa de la jove generació de poetes. En 1949 és nomenat Acadèmic de la Llengua i en 1977 va rebre el Premi Nobel de Literatura, un premi, que ell mateix va oferir a tota la seua generació, la Generació del 27 o de la República.

Aleixandre manté una contínua correspondència amb Alfons Roig i es visiten en Madrid, València i en Miraflores de la Sierra on Aleixandre passa els estius. En les cartes es poden llegir comentaris com este d’Aleixandre a Roig: “…me recuerda nuestras charlas en esta casa, que deseo reanudar en cualquier viaje suyo, muy sabrosamente.” El to és de confiança i estima cordial i intel·lectual, sabem que s’intercanvien llibres i notícies sobre amics comuns com ara l’amic d’infància a Màlaga Emilio Prados, el professor José Luis L. Aranguren, María Zambrano o José Luis Cano.

Compartien també tots dos l’admiració per Picasso, que Aleixandre conegué arran de l’exposició del pintor en Madrid en 1935. Inclús li dedicà uns versos:
Su mano grande
que un momento asió el orbe, abierta tiéndese,
camino vivo para los humanos.

Segur que les converses entre el poeta i el religiós eren tan saboroses com les coques que Roig enviava a Aleixandre, “Las coques que recibí estaban deliciosas y se las agradecí muy de veras.” Les cartes són més aviat concises, esperant el moment de la conversa directa entre els amics, però també les aprofita Aleixandre per a comentar els articles de Roig: “Le animo a no dejar la pluma. Sus dos artículos no se pierden en lo acesorio. Es usted, aunque lo haya descubierto tan tarde, un critico de arte nato.” Venint d’un premi Nobel, esta alabança no és qualsevol cosa.

Imatge del cartell de l'exposició Alfons Roig i la Generació del 27, 28 de setembre 2017, MuVIM.

Imatge del cartell de l’exposició Alfons Roig i la Generació del 27, 28 de setembre 2017, MuVIM.

El 28 de setembre al MuVIM, podrem conéixer més d’eixa relació d’amistat entre Aleixandre i Roig en l’exposició dedicada a Alfons Roig i la Generació del 27.

db94a-miguel

Miguel Hernández, el poeta del triste destino

Agustina Pérez Consellera del CEIC AV

Agustina Pérez
Consellera del CEIC AV

La biografía de un poeta está en su obra, y Miguel Hernández dejó escrito en ella su destino con claridad profética:

                                                       Llegó con tres heridas:
                                                                la del amor,
                                                            la de la muerte,
                                                             la de la vida

Vida dura, pero abrazada con ansia. Amor esquivo, doloroso a veces, pero perseguido con tenacidad. Muerte que lo cercaba con fuerza, que lo perseguía terca. Y a la que burló siempre hasta que fanatismo, crueldad, venganza e intransigencia se aliaron con ella para dejarlo morir.

Su espíritu encarna el ideal republicano de formación liberadora de las personas. Una función que Miguel Hernández ejerce sin descanso, para permitir a un pueblo analfabeto ser capaz de tener conciencia libre para decidir. Una herencia de la España krausista de la Institución Libre de Enseñanza.

A nadie, con un mínimo de sensibilidad, deja indiferente su vida y su obra. En ella se hace carne el ideal de emplear el arte para la transformación del mundo, y no para su mera observación.

Sus primeros poemas son un contacto con el mundo para entenderlo y entenderse. Y escribe con una voz aún indecisa, fruto de sus lecturas autodidactas.

Pero su “yo” se ahoga en Orihuela. Vuela a la capital, Madrid, y descubre el “nosotros”. Conoce las desigualdades, el clasismo, las desilusiones que lo acercan a una clase oprimida  que se levanta del suelo con el triunfo de la II República. El poeta se implica entonces en las Misiones Pedagógicas y se lanza a los caminos para extender la cultura. El contacto con campesinos de Salamanca y Extremadura lo confirma en la necesidad de que el pueblo acceda al conocimiento y hace cambiar su ideología.

Porque no todos en Madrid lo consideraron su igual, y muchas veces su clasismo los hizo sentirse lejanos del joven de alpargatas y pantalón de rayas.

No aceptaron, en su exquisitez aristocrática, al joven venido de Orihuela. Quizá temieron su mirada limpia y el torrente libre de su poesía porque les recordaba demasiado al pueblo.

Además de Bergamín y Altolaguirre, sólo Aleixandre y Cossío lo ayudaron a sobrevivir, aunque él nunca supo hasta qué extremo lo hicieron los dos últimos.

La ilusión del cambio republicano dura poco, y el viento cruel de un golpe de estado lo lanza, junto a los que defendían la República, a una cruel guerra civil. Y no se esconde, lucha, escribe, alienta a los que defienden la legalidad frente al golpismo.

La  amarga derrota del orden establecido provoca su persecución, encierro y condena a muerte, como la de tantos otros. Sin más culpa que haber luchado para restablecer la República votada por el pueblo, que el golpe de estado franquista quería hacer desaparecer.

No lograron doblegarlo. Incluso encarcelado, lucha.Y lo hace escribiendo. De su calidad humana y poética nos quedan un cuaderno manuscrito, poemas al hijo muerto, cuentos para el nuevo hijo escritos en papel higiénico y una inmensa esperanza, aun en los peores momentos. Cancionero y romancero de ausencias es uno de los libros más emocionantes, humanos y poéticos que conozco.

Escrito con el alma, convirtiendo su agonía en esperanza, con el consuelo de dar aunque no se reciba.

Sin importarle su dolor, con la fuerza de quien está seguro de hacer lo correcto.

El franquismo nunca se atrevió a fusilarlo. Ya había sido suficiente la muerte alevosa de un gran poeta, Federico García Lorca.

Había otro modo de matarlo sin mancharse las manos: dejarlo morir encarcelado, enfermo y solo, torturado por la pena.

El canónigo Luis Almarcha nunca le perdonó que cambiara de ideología y se convirtiera, según sus palabras, en un “degenerado”. Y lo condenó  a una muerte lenta en la cárcel, tras el indulto de Franco. Además se permitió atormentarlo por medio de su vicario –auténtico comisario político- hasta su agonía, exigiéndole el matrimonio canónico con Josefina. Son estremecedores los documentos que lo demuestran.

Conoció trece prisiones en toda la geografía peninsular. Y, a consecuencia de sus penalidades, contrajo una grave enfermedad pulmonar que lo llevó a la muerte, sin atención médica apenas, el 28 de marzo de 1942. Sólo tenía 31 años.

Se prohibió hacerle una máscara funeraria y alguno de sus compañeros de cárcel, de modo clandestino, realizó unos dibujos a lápiz en los que se aprecia su tremendo deterioro físico. Nada quedaba del joven fuerte que dibujó dos años antes su compañero de cárcel, el dramaturgo Buero Vallejo.

Miguel HernandezLa Comisión de Cultura del Congreso aprobó, por unanimidad, en diciembre del año pasado, la propuesta de Compromís de declarar 2017 “Año Miguel Hernández”, con motivo del 75 aniversario de su muerte.

Y el Gobierno valenciano ha escogido el 28 de marzo, día en que murió el poeta, para recordar cada año a las víctimas de la Guerra Civil y el franquismo.

Miguel Hernández fue víctima, como tantos, de un verdadero quebranto de cualquier derecho fundamental, empezando por la dignidad, la libertad y la seguridad, ya que no tuvo ni derecho de defensa.

lectures d'estiu_2

HISTÒRIES, NOVEL·LES, LECTORS I PROTECCIÓ SOLAR

Enri Ferrer Solilivares Membre del CEIC

Enric Ferrer Solivares. Conseller del CEIC AV

El ritual de cada estiu, vora la mar, és llegir un llibre com més gruixut millor. La lectura sembla ser un bon protector contra les malèfiques radiacions solars del present. Potser per això hi ha, entre els lectors o lectores, una clara preferència per les novel·les de temàtica històrica o que s’hi assemblen.

Barrejar història i literatura, segons alguns crítics d’estricta obediència, pot ser tan absurd com abocar gasosa a un vi de bona collita. Amb una bona dosi d’ironia, algun d’aquests crítics, proposa una fórmula de gran eficàcia per a fabricar novel·les acollides a l’ampli mantell de la història. Poseu-hi, diuen, la paraula darrer seguida d’algun fet històric o un personatge o el que siga, i tot seguit ja teniu en marxa tota una proposta narrativa, com, per exemple, El darrer templer, El darrer neandertal o El darrer comte de Daltabaix, etc.

D’altres pensen, amb més bonhomia, que en un tal matrimoni inestable, les fronteres no tenen unes fites definitives i que s’hi poden envair territoris que els guardians acadèmics tenien ben defensats davant de qualsevol incursió enemiga. En aquest sentit, s’hi pot adduir que una novel·la com Eugénie Grandet, de Balzac, a les seues primeres pàgines explica la formació i el triomf de la burgesia benestant des de la revolució de 1789 fins arribar a la restauració monàrquica després de la derrota de Napoleó, possiblement amb més fonament que moltes serioses explicacions, escolars o no, d’aquest període de tan gran transformació social.

Tot amb tot, aquestes novel·les tenen els seus encerts i també els seus límits. Que ofereixen una considerable seducció és més que evident: ens instal·len en un passat embellit per personatges heroics, ungits pels més alts ideals, però que amaguen, potser massa sovint, el parany d’injectar, sense cap dolor, alguna dosi d’ideologia ben actual, com la glorificació de la força per damunt de la intel·ligència.

En un altre estrat, les marques històriques poden fer creure que tenim al davant una visió objectiva del passat, mentre ens oblidem que ja hem entrat en el territori de la literatura, de la ficció que crea escenaris, personatges o conflictes, que no tenen altra referència que el mateix artefacte narratiu, fora del qual desapareixen, com les boires del matí davant el sol roent del migdia.

Si hi afegim el tractament del llenguatge, els estralls de l’anacronisme poden ser deleteris. Sorprendre els diàlegs d’aquells senyors medievals servits amb un llenguatge del nostre temps, pot produir un cert somriure, encara més espaterrant si la psicologia dels afers de cor que s’hi manifesta, ens recorda els programes televisius on parlar de la intimitat, real o inventada, pareix ser normal, encara que siga per un modest guany.

Si el ritme de les ones s’acompanya amb el pas de les pàgines del llibre, amb el cel blau per escenari, potser també allò que ara considerem digne de crítica, doblegats encara  pel treball, màgicament l’esplai transformarà l’escàs valor del paper en l’or impagable del descans.

lectures d'estiu_hdr

A.Roig dibuixat per A. Alfaro

ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27 (I)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Hi ha persones que són, o haurien de ser, un referent en la nostra vida, no per imitar-los, cada persona viu en una situació única, però sí per veure si el que van pensar i fer té sentit per a millorar la nostra situació. Alfons Roig és una d’eixes persones. Per ficar-lo breument en context, direm que era un sacerdot nascut l’any 1903 a Bétera, que fou amic d’artistes i intel·lectuals d’ací i de qualsevol lloc, cultura, creença i religió. La seua estima no era indiscriminada, s’acostava als perseguits per causa de la justícia, als nets de cor, als que ploren… sí, tenia Les Benaurances ben assimilades, fins al punt que sa casa, l’ermita de Llutxent, la va batejar un poeta com l’Illa dels Benaurats.

 

També deixava que s’acostaren a ell i a la seua illa els que necessitaven créixer sense prohibicions, lluny de les estretes convencions socials que imposava la dictadura de Franco. Molts joves pogueren llegir a Miguel Hernández per primera vegada gràcies a ell. Esta poesia, com la major part de la poesia de la Generació del 27, estava proscrita. Alfons Roig, a través de la poesia i l’art viu del seu temps, orientà i obrí un nou horitzó a alumnes tant del Seminari de Montcada com de l’Escola de Belles Arts, centres on va ser professor. Però, com es va formar ell mateix?

L’any 1946, Alfons Roig va perdre de vista el campanar del seu poble, va viatjar a Roma per ampliar estudis i va obrir els ulls. Als seus diaris deixà anotat com a Roma miraven mal als espanyols “pels nostres morts”. Allí escoltà un nou relat de la guerra diferent del que s’escoltava a casa; però dins de casa també hi havien veus silenciades que li van confirmar eixa altra versió. Juan Gil-Albert, Vicente Aleixandre dins de casa, María Zambrano, Emilio Prados i José Bergamín en l’exili, li fan veure les coses d’una altra manera. Este encontre entre Alfons Roig i els intel·lectuals de la República és el que volem traure a la llum en una exposició que estic comissariant i que es presentarà a la tardor. En ella col·laboren el MUVIM, el CEIC, l’Ajuntament de Gandia i diferents fundacions i institucions relacionades amb la Generació del 27.

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

En una sèrie de breus articles, anirem dibuixant el perfil d’Alfons Roig en el seu contacte amb eixa generació malaurada, que uns diuen peregrina i altres massacrada. El dibuix anirà sorgint al pas que avança la recerca, ja que queden encara moltes històries en l’ombra necessàries per a reconstruir el nostre propi passat. Com deixà escrit Roig: “A ningú no s’amaga com és de difícil de donar-nos una versió verídica, directa i completa dels esdeveniments, fins i tot estètics, ocorreguts en el temps de la Segona República. Esta República coneguda precisament com La República dels intel·lectuals, els poetes, els artistes i els escriptors. Les raons d’això són obvies. Entre la Segona República i nosaltres hi ha enmig una Guerra Civil i una Derrota. Creiem que només l’acció del temps reeixirà a aclarir les deformacions i els silencis inevitables del que passà aleshores.”

 

DSC_3524

CIUTAT I XARXES (i II)

Però passem a parlar d’un tercer nivell de xarxes de ciutats, a l’autonòmic (és a dir, de País). Quin paper haurien de jugar les nostres ciutats?. Deixaré de banda el 80% dels nostres 542 municipis que tenen menys de 20.000 habitants (el 71% amb menys de 5.000), incapaços en termes financers i recursos humans de fer front a les seues obligacions (i així ens ha lluït la cosa en el desenvolupament urbanístic). Ens n’hem de fixar en el 12% restant: els 50 entre 20 i 50 mil habitants i, especialment, en les 15 ciutats de més de 50 mil sobre les quals pivota l’estructuració del País. Si, perquè ni Castelló, ni València ni Alacant, miren més enllà del seu propi melic, i des de fa més de 30 anys que ningú dóna resposta als necessaris canvis en l’estructura administrativa i territorial valenciana.

La història ens ha portat a ser un poble insolidari i individualista. No és el moment de raonar-ho, però sense dubte, alguna cosa hi té a veure allò del sentiment de poble incomplet que deia Joan Fuster. Aquest individualisme insolidari també es manifesta als municipis. Raó té Josep V. Boira quan diu que avui és més difícil explicar el beneficis de la comarcalització que no abans. Pel camí de l’ajornament de les solucions anem perdent moltes oportunitats.

Ja seria hora que la Generalitat renunciara al model d’administració centralista i actuara tenint en compte la diversitat del territori valencià i les seues particulars condicions socials, culturals i econòmiques. La solució no és altra que descentralitzar la seua actuació en les possiblement 5 Governacions, les quals acollirien, amb molt de grat, una política territorial adreçada al conjunt de la seua base productiva, social i mediambiental. La divisió provincial és artificial i anacrònica; la seua gestió és ineficaç i molt cara; la seua representativitat té greus dèficits democràtics: i a més, en “sacralitzar” les ratlles en el territori, genera greus fractures, no només físiques i econòmiques, sinó també respecte la percepció del conjunt del territori valencià.

A escala municipal, caldria apostar pel principi de subsidiarietat (amb ens locals multinivell, dedicats a la provisió de serveis públics i de participació i gestió més propers al ciutadà); aprofundir en els processos d’avantatge col·laboratiu (economies d’escala, maximització de les externalitats positives i minimització de les negatives i, planificar a escala escaient, les indivisibilitats) i aplicar el principi de proporcionalitat en el repartiment de funcions (la grandària dels ens administratius ha de ser adequada a les funcions que tenen encomanades).

Són principis comuns arreu d’Europa que ens portaria, per una banda, a una llei de comarcalització (les 15 o 16 comarques de gestió) que aproximara les decisions al ciutadà i gestionara la majoria de les competències dels municipis de menys de 20.000 habitants, per una altra, a un clar reforçament de les instàncies municipals més petites, establint un marc clar de col·laboració/agrupació municipal (espontani i/o incentivat) per a la gestió conjunta de segons quines competències i, en darrer lloc, a l’assignació d’una estratègia territorial de les ciutats de més de 20.000 habitants al si de cada comarca i de cada governació.

Quan parlem de xarxes territorials de ciutats intermèdies el paradigma és les Comarques Centrals Valencianes (CCV) o possible Governació de les Muntanyes, però qui diu les CCV també podria dir el corredor del Vinalopó, l’àrea metropolitana de València amb les Riberes i el Camp de Túria, o escala de comarca funcional, els Ports i el Maestrat, o l’eix Sagunt-Sogorb.

Un informe de l’OCDE ja alertava del perill que tenen les àrees intermèdies – aquelles que es troben entre dues àrees metropolitanes- d’empobrir-se si no tenen la capacitat de desenvolupar una estratègia territorial pròpia basada en la col·laboració de les ciutats i dels agents socials. L’efecte d’absorció d’activitat econòmica i de prestació de serveis per part de les grans ciutats de l’entorn les perjudica. De fet, si mirem el que ha passat en els darreres 25 anys veurem que aquest procés d’empobriment s’hi ha incrementat i s’ha vist agreujat per les polítiques de desindustrialització i les de suport a la construcció, el turisme i el comerç urbà, que són sectors basats en contractes temporals i salaris molt baixos.

En el cas de les CCV, l’àrea (quatre o cinc comarques funcionals) ve definida per una constel·lació de ciutats mitjanes: Xàtiva, Ontinyent, Alcoi, Benidorm, Dénia i Gandia, i altres una mica més petites (la Vila, Xàbia, Oliva, Albaida, Canals, Banyeres, Ibi, Cocentaina….) que encerclen una àrea rural d’alt valor antropològic, paisatgístic i mediambiental que en realitat, justifica i explica la resta del territori.

Comarques valencianes

Comarques valencianes

Econòmicament s’estructura per una densa xarxa de petites i mitjanes empreses: turístiques, comercials, d’indústria agroalimentària i de serveis a la costa; i industrials, de logística i de serveis a l’interior. Totes plegades necessiten, i Ibi i el treball d’AIJU és l’exemple a seguir, una revolució en el sector de serveis a l’empresa que force la col·laboració mútua i la creació de cadenes de valor flexibles i diverses arreu del territori. La col·laboració en xarxa de les ciutats permetria generar sinèrgies que crearen l’ambient d’innovació i les iniciatives necessàries per fer realitat projectes estratègics de desenvolupament que beneficiaren el conjunt de l’àrea. No podem oblidar que aquest territori fa de frontissa entre les dos conurbacions del País, el Camp d’Alacant i l’Horta de València que continuen sense mirar-se una a l’altra, absortes en els seus respectius melics.

Tindran la capacitat les ciutats mitjanes del País de cercar amb èxit un model de col·laboració?. L’empresariat, els sindicats, els centres de formació i els dispositius d’innovació s’organitzaran per aconseguir una política territorial adequada a la seua àrea?. Estarà la Generalitat per la labor d’atendre les demandes dels territori?. Algunes iniciatives positives hi han, però… en fi, els déus proveiran.

Publicat originalment el 27/02/2017 en eldiario.es
Reproduït amb el permís de l’autor

CorredorMediterraneoTarragona_NoticiaAmpliada

CIUTAT I XARXES (I)

 

Nèstor Novell Economista i Director del CEIC 1984-1994

Nèstor Novell
Economista i Director del CEIC 1984-1994

Si baixem d’escala, ens trobem en el nivell dels estats. En els que són centralistes i uniformitzadors com el nostre és sagnant la connivència entre la capital de l’estat i l’estat. Així, Madrid i la seua àrea metropolitana,la 5a d’Europa, s’estén per 330 municipis de la Comunitat de Madrid i de les províncies d’Àvila, Segovia, Guadalajara i Toledo. Madrid és província (però només a efectes electorals), capital de comunitat autònoma, capital de l’àrea metropolitana, i capital de l’estat, cadascuna de les quals li subministra importants rendes de capitalitat i inversions a dojo. Madrid hagués pogut ser un districte federal per no acumular la capitalitat de l’estat i la de la comunitat autònoma, però no ha estat així i entén, en la seua lògica, que això del federalisme va en contra dels seu interessos. Tot i la bona voluntat que li posà Maragall, el federalisme, allò d’un estat fet de nacions, a Castella no s’ho creu ningú i, com a molt, hi ha que arriba a una mena de federalisme jacobí.

Per altra banda, el sistema político-administratiu espanyol està muntat de manera que el mecanismes de coordinació i cooperació multilaterals entre les comunitats autònomes són inexistents, amb les consegüents disfuncions. Una clara negació de la cultura de cooperació combinada amb una pressió constant de l’estat cap a la recentralització.

En prop de 40 anys de democràcia, Madrid s’ha convertit en la capital política, administrativa, industrial, financera i comercial de l’estat. L’acumulació d’infrastructures és enorme, moltes d’elles comptabilitzades en la balances fiscals regionals com de tots els espanyols: terminals d’aeroport, museus, teatres, auditoris, recintes ferials, carreteres, autovies, trens de rodalies, metro, etc. I entre més, tota la xarxa radial de ferrocarrils –les convencionals i les d’AVE, també les de l’eix Mediterrani (?). Avui Madrid concentra la seu de les grans empreses de producció, les de serveis i les financeres, i pot fer pagar impostos més baixos atesa la bona salut de les seues finances en tindre de l’estat inversions de tota mena. Però a més, concentra el poder polític, el poder mediàtic i el d’allò que es denomina la Brigada Aranzadi –els alts càrrecs dels grans cossos de l’administració: del poder executiu, legislatiu, judicial, militar i eclesiàstic-. Avui Espanya és Madrid i la idea d’Espanya és la mentalitat que destil·la aquesta concentració de poder i d’interessos, centralista, uniformista i castellanista. Les declaracions dels implicats a la Gurtel fan una fotografia impagable d’aquest poder, públic i privat, concentrat a la llotja del Bernabeu, fent negocis confessables i inconfessables.

Què fan la resta de les ciutats de l’estat davant d’una competència tan desigual? No haurien de treballar en xarxa per fer front a aquesta situació.? En el cas del Corredor Mediterrani, per posar l’exemple més recent on se’ns ha quedat cara d’idiota una vegada més, no haurien de plantar cara també les altres ciutats de l’estat?. Barcelona ho fa a mitges, i València?: No juga a la lliga europea, però vol jugar a la lliga de l’estat?. Per poder-ho fer caldria que fos el cap i casal del País, però dubte que arribe a ser-ho de la seua àrea metropolitana. Si la Declaració de València és l’inici d’una nova etapa, benvinguda siga. El cas d’Alacant és pitjor.

corredor_central_i_med_tv3El Corredor Mediterrani, el preferent per a nosaltres perquè ens connecta a Europa, significa el 50% de la població de l’estat, el 51% de les exportacions, el 45% del PIB, el 47% del teixit productiu, el 46% dels llocs de treball, el 63% del trànsit de mercaderies portuàries… Aquestes dades el justificarien des del punt de vista de la racionalitat econòmica i mediambiental, no només des del País Valencià estant, sinó també des del punt de vista estatal. Però la qüestió no és racional, és la manifestació del nacionalisme espanyol: cal dificultar les relacions econòmiques entre Catalunya i València (que vol dir també entre els ports, els aeroports i amb Europa). També passa el mateix amb el corredor de l’Ebre: Si ací tenim el coll de botella de Vandellòs, allà està el de Castejón de l’Ebre: A la pàgina web de Renfe podeu voreu que de València a Saragossa per tren (246 Km) el temps del trajecte és de 5 hores; de València a Bilbao (472 Km, via AVE Madrid) és de 8 hores, i el de Barcelona –Bilbao (467 Km) de 7 hores. Aquesta és la comunicació ferroviària entre les principals ciutats de l’estat després dels milers de milions invertits en l’AVE: allò que no va a Madrid és ignorat, encara que el balafiament de recursos siga enorme.

Cal congratular-se perquè la nova Generalitat i també els empresaris n’han donat un suport decidit a la reclamació. Tot i que, aquests últims, de coneguda actitud reverencial amb el poder (encara recordem la seua posició en la desfeta del sistema financer valencià o en l’aposta per “l’eje de la prosperidad”), no pogueren evitar dir: “Espanya a més de radial també ha de ser perimetral”. No està gens malament el joc d’equilibris!. Pitjor ha estat la premsa regional: “el president de la Generalitat no acudirà a l’aquelarre nacionalista” referint-se a l’acte pel Corredor Meditarrani de l’Institut Villalonga.

L’Espanya radial condemna a València i a Alacant a ser “estacions termini”. La qüestió és si els nostres empresaris estarien per elaborar un nou relat de País, és a dir, si voldrien recuperar les relacions històriques amb el Mediterrani: les Balears, l’Algèria, les Dues Sicílies, amb l’Occitània, clar que amb Barcelona i Saragossa i Europa, i també amb Granada, i amb Lisboa via Ciudad Real. Un relat molt més ric, i més si va acompanyat per la reindustrialització i la millora de la productivitat i dels salaris, que el d’una visió radial que ha transformat l’estructura econòmica de la Península a un cost, material i immaterial, excessiu i massa sovint insuportable.

Publicat originalment el 21/02/2017 en eldiario.es
Reproduït amb el permís de l’autor

segunda-republica-alegoria2

DE COMMEMORACIONS I PROTAGONISTES: UNA REFLEXIÓ AL VOLTANT DEL 14 D’ABRIL

Lluís Sevilla Parra. Historiador

Lluís Sevilla Parra. Historiador

El 14 d’abril de 1931, la proclamació de la II República va donar pas a una època de somnis, d’utopies, però també de compromisos, on les esperances en la transformació de la societat i en la modernització del país estaven presents. Per a moltes persones,  principis com els d’igualtat, llibertat, justícia o solidaritat havien de guiar aquest canvi. Però, el 1939, amb la finalització de la Guerra Civil, es trencava amb l’experiència republicana i s’instaurava la dictadura del general Franco. Els vencedors van fer tots els possibles per tal d’eliminar de l’imaginari col·lectiu qualsevol referència al període republicà, tot posant en funcionament una terrible maquinària repressiva. Durant quasi quaranta anys, només els qui havien donat suport al colp d’Estat contra el legítim govern republicà foren els protagonistes dels homenatges i les commemoracions. Per a la resta, els vençuts, els quedava la repressió, l’estigmatització, el silenci i l’oblit.

Aquest oblit només es pot combatre amb la investigació i la divulgació, des del rigor històric. A hores d’ara, huitanta-sis anys després de la proclamació de la II República, ens debatem entre la nostàlgia i la justícia de reconèixer les lluites i les ànsies de llibertat manifestades per una gran part de la població durant aquest període. Per aquest motiu, no ens hauríem d’oblidar de les persones que amb el seu esforç i, fins i tot, amb la seua vida van contribuir a la defensa dels ideals republicans. En recordar la seua trajectòria vital, estem col·laborant en la recuperació de la memòria democràtica.

En aquest sentit, hem de destacar la publicació de dos articles al darrer número de la Revista de la Safor, dedicats a dos protagonistes d’aquest temps, l’alcalde anarquista Marcel·lí Pérez i el metge Fernando Pérez, els quals van treballar per a millorar les condicions de vida dels seus conciutadans i estaven convençuts que l’educació seria el motor que permetria la transformació de la societat. El seu destí va anar lligat al de la República i, el 19 de desembre de 1939, foren executats a Paterna, junt a altres republicans gandians.

Aquests articles han contribuït a recuperar la memòria col·lectiva dels vençuts, dels que durant la dictadura franquista no formaven part de la història oficial. Aquesta tasca ha de plantejar-se com un reconeixement dels que van lluitar defensant els valors republicans, amb el somni d’aconseguir una societat més justa i participativa. A més, als darrers anys, l’Associació Republicana de la Safor i l’Ajuntament de Gandia han impulsat la celebració d’una sèrie d’activitats que han permés recuperar vivències i protagonistes, tot dignificant la memòria republicana.

En definitiva, com afirmava l’historiador Julián Casanova, l’any 2007, podem indicar que el “futuro de la memoria pasa por transmitir esas experiencias de violencia política y de violación de los derechos humanos a nuestros jóvenes, a quienes no formaron parte de esa historia. Algunos dicen que ya vale, que estamos hartos de memoria, de guerra, de historia, aunque nunca nos hartemos de fútbol o del chismorreo que domina la programación televisiva”.

Gandia

Gandia


T01

 

 

 

AOR_9709 copia

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. LA REVOLUCIÓ DIGITAL COMENÇA PER COM PAGUEM

Santiago Carbó

Santiago Carbó *

Pagar amb una polsera o unes ulleres de sol; comprar apuntant a un escàner amb l’iris o fer del telèfon intel·ligent el canal fonamental del nostre estalvi i inversió. Són exemples que la digitalització financera és part de la nostra realitat i ho serà encara més en el futur. A la nostra percepció actual li falta, potser, comprendre com la intel·ligència artificial acabarà de transformar els nostres usos i costums. Aquesta és la veritable era de la informació, la de les ciutats intel·ligents, la de la programació com a eina de creació, la d’un nou canvi en les relacions laborals. Per fer-se una idea cal pensar que en el que portem de segle s’ha emmagatzemat més informació (mitjançant les tecnologies a l’ús) que a la resta de la història de la humanitat.

Els economistes, sociòlegs i historiadors hem aprés en les últimes dècades que darrere de cada disrupció hi ha un procés d’investigació i adopció de llarg recorregut en que l’eclosió es confon la incepció. La digitalització financera porta temps entre nosaltres però és la democratització de l’accés a la informació (Facebook, Twitter) i el seu ús massiu el que està focalitzant l’atenció actual i condicionant el desenvolupament futur.

En el sistema financer, un fenomen molt conegut és el relacionat amb la fintech (contracció de les paraules angleses finance i technology), que ós un domini d’activitat en el qual les empreses utilitzen les tecnologies de la informació i la comunicació per crear i / o oferir serveis financers de forma més eficaç i menys costosa. Potser l’exemple més clar i quotidià de la fintech i de la digitalització financera està vinculat als mitjans de pagament. La capacitat de realitzar pagaments d’una manera més eficient i segura possible és una dels principals baules que componen la cadena de producció i les relacions de consum i inversió de l’economia moderna.

Qualsevol disrupció en un sistema de pagaments pot tindre efectes desestabilitzadors molt importants. No totes les transformacions disruptives han d’implicar, necessàriament, un impacte negatiu sobre el sistema però és responsabilitat dels reguladors, els agents supervisors i de la pròpia indústria, que les pertorbacions no tinguen efectes indesitjats sobre l’estabilitat financera i garantir un adequat nivell de competència en el sistema. Enteses de forma positiva, les innovacions en els mitjans de pagament poden portar substancials beneficis econòmics i socials. De fet, aixÌ ha estat al llarg de la història.

Espanya és un cas molt interessant en el context internacional per tal d’avaluar la transformació fintech i, en particular, l’impacte del canvi en els mitjans de pagament. Les compres en línia constitueixen el major avanç en aquests pagaments, passant de 33.661 milions d’euros el 2014 a 38.283 milions d’euros el 2015 i estimant-se que arribaran als 68.272.000 d’euros el 2020. Això suposaria duplicar el mercat de comerç electrònic espanyol en un horitzó de cinc anys.

Les operacions de pagament amb telèfon mòbil i les transferències en línia segueixen una trajectòria més moderada. La situació actual a Espanya pel que fa a l’import de les operacions fintech encara és modesta en relació amb les expectatives per a altres països. S’estima que el 2016 els pagaments fintech van superar els 722.000 milions d’euros als Estats Units, 470.000 milions d’euros a la Xina, 170.000 milions d’euros al Regne Unit o 129.000 milions d’euros a Alemanya.

Comercio-electronico-en-crecimientoI la banca electrònica? El 2015 hi havia ja 15.270.000 d’usuaris de banca electrònica a Espanya i 29,9 milions d’usuaris actius d’Internet amb potencial d’ús de pagaments fintech. Així mateix, en 2015 2,45 milions de pimes (petites i mitjanes empreses) també estaven en disposició de poder realitzar aquests pagaments. Per 2020, podria haver fins a 8 milions més d’usuaris de banca electrònica. Entre els usuaris actuals de pagaments fintech a Espanya, 28.800.000 ho són de comerç en línia (podrien ser 33 milions el 2020) i 7,6 milions de transferències en línia de pagament (que podrien ser 1 milió més cap a 2020). De moment, tan sols 270.000 usen el pagament per mòbil però aquesta xifra podria superar els 3 milions el 2020.

Aquest important canvi comença per com paguem però s’estendrà a tots els àmbits de la nostra vida. Estem preparats?

 

 

* Nota biogràfica

Santiago Carbó Valverde (Gandia 1966) es un rellevant economista. Catedràtic d’Anàlisi Econòmic en la Universidad de Granada i Catedràtic d’Economia de la Bangor University (Regne Unit) a més de la CUNEF, Va deixar Gandia per a estudiar i després exercir la seua professió, tornant de temps en temps per veure la seua família i trobar-se amb els seus amics.

Persona de tarannà molt discret, viu immers al seu paper de teòric, investigador i ara també de divulgador. A Granada va ser Director del Departament i Degà de la Facultat de Ciències Econòmiques, abans de ser Director executiu de Digitalització Financera de la Fundació de Caixes d’Estalvis (FUNCAS) i del BMN. Els seus contactes amb l’exterior el dugueren fins Gales, on es va doctorar el 1993 i és actualment catedràtic.

És consultor del Banc de la Reserva Federal  de Chicago i del Banc Central Europeu, i fora dels circuits de revistes especialitzades, les seus opinions les sentim a sovint -sense reconéixer el seu origen- a la ràdio, al funcasblog, a la premsa i en algunes conferències que imparteix a València, la darrera fa pocs dies, el 18 de Febrer, dins del seminari “La via valenciana”.

Temes com fusió i adquisicions d’empreses, regulació i competència, tractats comercials i noves economies, son especialitats en què és una autoritat reconeguda. Estem ben contents d’apropar-lo a casa mitjançant aquest blog i esperem tindre’l en una conferència a Gandia que organitzarà el CEIC Alfons el Vell a la tardor.  

Alberto Peñin (de la sèrie Més enllà de Sant Joan)

Portada RS8

REVISTA DE LA SAFOR Nº 8

Arriba el número 8 de la Revista de la Safor

Rafael Delgado Artés Director del CEIC

Rafael Delgado Artés
Director del CEIC

En un moment on sembla imposar-se -de nou- la revisió global de realitats que crèiem consolidades i apareixen noves interpretacions sovint negacionistes de la història i del paisatge, ara sota el nom de postrealitat, arriba el número 8 de la Revista de la Safor, l’anuari del CEIC Alfons el Vell, amb la intenció, com sempre, d’aportar llum i contra la foscor, reflexionar críticament sobre la nostra realitat des de diverses perspectives.

Una intenció que es vol materialitzar mitjançant una mirada reivindicativa i suggeridora. Com la del pintor Pelegero Agustí, que reclama l’enfrontament amb el paisatge à plein air, una decisió vital inspiradora, basada en els sentiments i els sentits, més enllà de la tècnica i dels seus avanços, sovint elevats a única realitat possible en un món globalitzat i banalitzant, al servei del poder i el preu de les coses.

Aprofitant l’avinentesa de l’any dedicat a sor Isabel de Villena per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el prestigiós filòleg i crític Albert Hauf aporta la seua visió i per tal de rebatre els arguments sobre la controvertida autoria de la carta introductòria de la Vita Christi. Una aportació acompanyada per una selecció de textos, que ens ajuden a conéixer la interessant figura de l’autora valenciana.

Una nova secció, “Protagonistes d’un temps” recupera aspectes de la nostra història més immediata. En aquest número hi trobem dues figures coetànies, una d’elles, la de Marcel·lí Pérez (a cura d’Antonio Calzado i Bernat Martí) ben coneguda i reivindicada, mentre que per a molts lectors, els apunts de Lluís Sevilla al voltant de Fernando Pérez i també de la seua dona, Gloria Morell, seran una novetat que ajudarà a interpretar la història del segle xx del nostre entorn més immediat.

Antonio Armero documenta, en els primers processos d’electrificació a la Safor, alguns dels aspectes principals de la nostra història contemporània, allò que s’anomena arqueologia tecnològica o industrial; l’arribada i distribució de l’electricitat a la Safor a partir de la força motriu del riu Serpis i de la iniciativa privada a partir de l’evolució de la molineria. Un procés que immediatament va possibilitar el desenvolupament industrial i grans canvi socials.

La Revista de la Safor sempre ha dedicat especial atenció a la valoració del patrimoni. Aquest número inclou un article sobre patrimoni prehistòric (Carles Miret) i un altre sobre el patrimoni artístic gòtic del Palau Ducal de Gandia (Aurora Rubio i M.A. Zalbidea). En el cas de la cova del Puntal del Gat, se’ns presenta un important jaciment, que cal preservar d’una possible ampliació viària, mentre que al cas de les pintures gòtiques del Palau Ducal de Gandia, la seua importància s’ha d’entendre en el context superior d’un corrent artístic amb una gran importància al nostre país.

El tradicional espai al voltant del medi natural és ocupat per un interesant estudi que palesa la coevolució del paisatge mediterrani amb l’ésser humà fins i tot a les marjals, uns espais controvertits, conflictius i contradictoris que formen part del nostre paisatge cultural i social. Front a les visions, majoritàriament urbanes -i també postrealistes-, que pretenen negar i foragitar-ne l’ésser humà, Jesús E. Alonso reivindica la història humana del medi natural, acceptada pels autors amb major prestigi i tots els organismes internacionals, però discutida a alguns indrets de casa nostra.

L’actualitat més colpidora es manifesta en dos articles que analitzen el nostre sistema territorial i les seues deficiències inadmissibles al nostre territori, tant administratives (Néstor Novell) com d’infraestructures (Néstor Vercher i Enric Sigalat). Que palesen la necessitat de superar l’actual sistema territorial radial i central.

En l’epíleg, una altra nova secció, “Això era i no era…”, vol ser un espai literari breu, per tal que el lector puga finalitzar la lectura delectat amb el regust de textos com el de Ferran Garcia-Oliver.

A la tradicional síntesi de les publicacions d’autors saforencs, s’afegeix la crònica de les activitats i publicacions del CEIC Alfons el Vell des de l’aparició de l’anterior anuari. Una mostra que, tot i la difícil situació, la institució continua funcionant i rendibilitzant els recursos municipals, donant una difícil continuïtat generacional gràcies a les aportacions d’entusiasme i voluntarisme dels seus consellers i conselleres. Hem d’agrair molt especialment al responsable en cap de la redacció, Juli Capilla, el seu entusiasme i rigorosíssima revisió de tots els articles i cal felicitar tot el consell de redacció (Isabel Canet, Anna Igualde, Enric Sigalat i Lluís Sevilla) pel treball fet. El resultat obtingut és ben satisfactori, també visualment, gràcies a la línia de disseny editorial escollida i coordinada pel nostre perenne col·laborador, Lluís Romero.

Cal evitar que la crisi s’emporte també la nostra cultura. Per això, tot i reclamar contínuament un finançament digne i buscar-ne vies alternatives, hem de seguir donant continuïtat al nostre treball i un camí al pensament crític i científic per tal de –parafrasejant el magnífic article d’Enric Ferrer Solivares en aquest blog- animar el debat i guanyar la partida a aqueixa postrealitat recurrent.

 

master Portada RS8

 

 

museu-faller-gandia-acull-mostra-llibrest-comunitat-valenciana

CULTURA I FALLES A GANDIA

Jesús Peris Llorca President de l'Associació d'Estudis Fallers

Jesús Peris Llorca
President de l’Associació d’Estudis Fallers

Una de les coses que em cridaren l’atenció quan vaig conéixer les falles de Gandia és la relació fluida i natural entre el món de la cultura i el món de la festa. És cert que vaig tindre dos bons ambaixadors; Pasqual Molina i Vicenta Llorca, però les proves han sigut continuades. És simptomàtic que des de 2006 l’Associació d’Estudis Fallers col·labora amb la Federació de Falles de Gandia en l’organització de la Mostra de Llibrets. I és que no podia ser a un altre lloc. Les falles a Gandia han sigut capdavanteres en entendre les falles en termes de cultura en valencià, i és normal que el seu Museu Faller siga un punt de trobada per a falles de tot el País Valencià cada mes de maig.

 

Però no és només això: és realment extraordinària la vinculació dels escriptors i escriptores gandians i del mateix CEIC Alfons el Vell, amb els llibrets i amb els esdeveniments culturals de les falles. Que els premis Ajuntament de Benirredrà i Iaraní tinguen la importància social i cultural que tenen és un fet gairebé únic: els fallers celebren i s’abracen perquè la falla ha guanyat un premi de poesia o d’article, com em va passar a mi mateix amb els amics de la Falla Beniopa en 2016. Però també és com un somni per als escriptors i escriptores, que senten com tenen una comunitat darrere celebrant amb ells. Enguany, que vaig tindre l’oportunitat d’escriure el pregó que va llegir Victor Cucart, puc dir que va ser una experiència inoblidable sentir el calor de la gent i comprovar com per als gandians i les gandianes no només era important qui llegia el pregó, sinó també qui l’escrivia.

També és molt reconfortant assistir a un acte com l’Homenatge a la Paraula a un Teatre Serrano ple de gom a gom i trobar-se amb el president de la Federació de Falles i amb la Fallera Major, juntament amb molts fallers i falleres. La relació és mútua. La gent de la cultura treballa colze a colze amb les falles i les falles se senten part del món de la cultura.

Per suposat que queda tasca per fer, i cal ser ambiciosos, però crec que cal valorar també el que s’ha fet i la naturalitat amb que es viu. Gandia té motius per a l’orgull. En molts sentits és un exemple del que poden fer les falles per la cultura en valencià, del que poden fer els escriptors i les escriptores per les falles. Junts, en xarxa, fent cultura valenciana i en valencià i fent País.