La Cia. La Sala del Temps, va ocupar ahir dijous 26 l’escenari del Serrano per a gravar l’espectacle Polsim de temps de records, amb textos de Carmelina Sánchez-Cutillas recitats amb música. Volem compartir algunes imatges del Making off perquè albireu la qualitat del muntatge i la cura en tots els detalls que el conformen.

Aprofitem per a publicar un breu recull de textos que s’inclouen en el llibre d’enguany de l’Homenatge a la Paraula per fer-vos goleta. El llibre estarà disponible en les llibreries des d’aquest cap de setmana al preu de 6 €.

També us  recomanem l’audiovisual que ÀPunt ha dedicat a Carmelina per la nominació de l’escriptora de l’any 2020 per l’Acadèmia Valenciana de la llengua:  À Punt – Carmelina, mar i cel (apuntmedia.es)

 

Nafra oberta

No és acaronar la pell de les coses viure, és entrar a la ferida oberta i beure’s la sang i també la pena. No és llepar el tel de la ceba ni albirar el carrer darrere de la cortineta, més bé queixalejar la polpa blanca de cada clofoll —el baf coent penetrant els badius i furgant els ulls— i deixar que brolle galtes avall la veritat nueta. La vida és obrir els ulls ben redons i fer pas pupil·la endins al calidoscopi d’imatges d’una realitat que assetja.

            Així ho deia la poeta quan, amb els peus dins la mar d’Altea, cridava l’amic amat amb «l’artèria oberta; les mans enceses; el cos tens i expectant…» D’ella vaig aprendre, amor meu, que viure no són paraules de cortesia, ni exquisitats espolsades amb sucre de llustre, sinó rebentar-me la geniva inflada i drenar-ne el pus amb l’esperança de poder robar-te un dia un bes amb llavis i llengua
                                                                                                                                                                            Isabel Canet Ferrer

 

Puntes de coixí

Glaçada nit. Els humors de la sang.

Un teixit blanc i un de negre. Un colp sec. Una fredor metàl·lica a l’epiteli.

La sang raja pel nas. Ofec.

Allunyada i sense esforç, percep la maldat.

Hi ha un ordre de misèria humana oculta dins les pròpies frustracions.

El pas del temps perfecciona els aspectes més pèrfids de la personalitat. La mirada,

els delata.

Hi ha coses dignes de raure a l’interior de l’oblit.

Amb glops d’alcohol i una bona dosi de silenci he incinerat els disbarats.

La veritat es fa cristal·lina quan el vent sedassa la paraula.

L’aigua de la mar m’ha envaït cos i ànima.

Amerada d’esperança.
                                                                                           Vicenta Llorca

 

Donya Carmelina

  Li déiem Donya Carmelina ─els joves escriptors dels setanta─ perquè la véiem així, com una senyora.

   A Carmelina Sánchez-Cutillas la vaig llegir i descobrir quan publicà alhora Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, i Matèria de Bretanya. 1976. Eren dues obres diferents en tot. La poesia quedava foixanament trobadoresca, mentre que la prosa enlluernava per la seua naturalesa feliç. Matèria de Bretanya havia guanyat el premi Andròmina dels Octubre; i això la va fer visible i llegible alhora. Per aquesta claredat directa i delicada, el llibre en prosa (més poètic, si cap) passà a ser apreciat per bona part d’aquells i d’aquelles que s’iniciaven en l’aprenentatge escrit del valencià literari. La «matèria» d’Altea agradà, i molt, als pocs o molts que la llegiren.

   Per això, recorde que un dia que ens trobàrem a la Llibreria Tres i Quatre, ella fumant elegantment com el que era, una dona rebel a la seua manera, m’hi vaig apropar a saludar-la. Vam parlar dels seus llibres. Com a resultat de diverses xarrades llibresques posteriors, li vaig acabar dient que si ens donava una prosa per a la revista Cairell li la publicàvem de seguida. Així, tot d’una, arribà a la redacció de la revista A la reverent e honrada Sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat, cara cosina nostra, un text a la manera de sor Isabel de Villena. Una carta tan versemblant que, avalada per l’autora, considerada una especialista, va aconseguir que alguns arribaren a creure que es tractava verament d’un text inèdit de l’autora del Vita Christi.   Ella somreia, i se’n reia, divertida com era.   

Josep Piera

 


 

 

 

 

 

 

CEIC

CEIC