El Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell vol manifestar la seua preocupació davant de la Proposta de Modificació de la Colònia Ducal de la mercantil Infilev SL, presentada a l’Ajuntament de Gandia i sotmesa actualment a consulta pública.
La Colònia Ducal, projectada el 1961 pels arquitectes Pau Soler Lluch, Francisco García González i Juan José Estellés Ceba i ubicada a la platja de Gandia, és un dels elements més destacats del nostre patrimoni cultural, raó per la qual ha estat catalogat al registre de la Fundació DOCOMOMO Ibèric, –branca local del DOCOMOMO INTERNACIONAL, sota patronatge dels Col·legis d’Arquitectes de la península Ibèrica, la Fundació Mies Van der Rohe i d’altres institucions prestigioses– com un dels exemples més destacats de l’arquitectura del moviment modern en la nostra terra. Així mateix, la Colònia Ducal ha estat destacada pel seu valor patrimonial en bibliografia diversa d’experts en arquitectura com: Alberto Peñín, Juan Pedro Sebastià, Fernando Mut, Francesc Boscà, Joaquim Egea, Carles Navarro, Carmen Jordá Such, Maite Palomares Figueres, Andrés Martínez Medina, Amando Llopis, etc.
Segons els valors que posen de manifest aquests experts, la Colònia Ducal reuneix les condicions per estar catalogada com a bé cultural i protegida de cara a la seua conservació per a les generacions futures. L’Ajuntament de Gandia disposa al Pla General municipal vigent d’un Catàleg de Proteccions en la Disposició Addicional Primera, on podria incloure’s clarament aquest conjunt i en ell la Fitxa descriptiva i definidora del grau de protecció i les condicions de les intervencions que allí es puguen plantejar. En un pas més també es podria escometre, i sabem que s’ho han plantejat, la declaració com a Bé de Rellevància Local, BRL, atesa la Llei valenciana de protecció del Patrimoni Cultural 4/1998, que comportaria la seua inscripció en l’Inventari General de Proteccions de la Conselleria i la confecció d’una Fitxa més reglada per a descriure el seu valor i regular les actuacions que allí es feren.
Per tant, qualsevol modificació que vulga efectuar-se ara sobre la Colònia Ducal hauria de vindre precedida i recolzada per alguna de les Fitxes esmentades, o, almenys, d’un estudi multidisciplinari d’experts en urbanisme, arquitectura, història de l’art i patrimoni que assenyale els elements, valors i característiques que no poden ser alterats sense perjudicar el seu caràcter cultural i la singularitat, que el converteix en un element de referència en el panorama de l’arquitectura moderna.
Aquest grup d’experts podria també disposar-se per a altres actuacions sobre el nostre patrimoni cultural que, en absència a Gandia d’un Catàleg de Béns i Espais Protegits d’acord amb la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, queda hui indefens davant d’intervencions perjudicials. En massa ocasions hem de lamentar que les modificacions del patrimoni cultural immoble no estan orientades a la preservació del seu caràcter original ni a la millora de les condicions d’habitabilitat i gaudi per part dels seus propietaris i la població en general.
Per aquest motiu i per evitar danys irreparables en uns edificis i espais urbans que representen a la ciutat i que esdevenen una fita i un model a seguir en la urbanització de la costa valenciana, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell vol manifestar-se públicament en contra de la Proposta de Modificació de la Colònia Ducal de Gandia.
Sol·licitem al consistori, ja que no existeix un treball previ, rigorós i avalat per experts en la matèria que guie la dita proposta de modificació, que es cree l’esmentat grup interdisciplinar d’experts per a disposar d’ell abans de continuar la tramitació prevista.
Així mateix, urgim a què s’òbriga un expedient municipal per a la declaració de Bé de Rellevància Local per a la Colònia Ducal, a fi que s’inscriga en l’Inventari General del Patrimoni Valencià de la Conselleria de Cultura, per tal que dispose per sempre i prèviament a qualsevol intervenció de les seues obligades Fitxes normatives.
Finalment, i per a evitar aquest tipus de problemes que ja s’han donat a Gandia amb altres bens culturals anteriorment, exigim que s’emprenga la redacció d’un Catàleg de Béns i Espais Protegits d’acord amb la Llei de Patrimoni Cultural Valencià.
El 13 de gener del 2021 celebrem el Centenari del naixement de Josep Camarena i el CEIC vol
dedicar-li diverses activitats al llarg de l’any que començaran aquest dia assenyalat.
Josep Camarena i Mahiques, nascut el 13 de gener de 1921 a Llocnou de Sant Jeroni, medievalista,
historiador local i mestre. Sempre es guardarà d’ell un bon record com a professor de Geografia i
Història a l’Institut Ausiàs March i director del mateix durant anys. Des de les aules de l’Institut,
Camarena feu una tasca extraordinària en la sensibilització de la joventut cap a la cultura i la
història pròpies de la comarca, va ser dinamitzador cultural en una època difícil. El seu treball com
a ensenyant, en un sentit absolutament modern, ha merescut un reconeixement generalitzat per
unes quantes generacions de saforencs. Camarena explicava una geografia i una història que
partien de la realitat més immediata de l’alumne, dels paisatges dels voltants, de la toponímia i de
l’observació d’allò més quotidià.
Especialment volem retre homenatge des del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el
Vell, perquè el 1993 fou nomenat president honorari. En aquell moment rebé un homenatge a la
Sala de Corones del Palau Ducal de Gandia. Més tard, el 1997, es publicà un volum en col·laboració
entre el CEIC Alfons el Vell i l’Ajuntament de Llocnou de Sant Jeroni, amb un conjunt d’articles fets
pels historiadors més importants de la comarca de la Safor: Miscel·lània Josep Camarena. Dins del
fons bibliogràfic de l’Arxiu Històric de Gandia es troba la Biblioteca Josep Camarena, formada per
una gran quantitat de volums cedits de la biblioteca personal de l’historiador, i també per la seua
bibliografia. A banda, no volem oblidar que el 2017, el CEIC Alfons el Vell va reeditar el llibre escrit
per Ignasi Mora, Josep Camarena i l’ocàs del món rural, disponible en versió digital: http://alfonselvell.com/wp-content/uploads/2016/02/Loca%CC%80s-del-mo%CC%81n-rural-ambcobertes.pdf
A la pàgina i les xarxes de la institució podreu seguir la programació, començant per articles, àudios
o documentals que anirem llançant des del dia 13 de gener. A més a més, volem que una de les
beques d’investigació porte el nom de Josep Camarena, dedicar-li la Revista d’enguany, així com
promocionar el nostre fons bibliogràfic i documental en el que ja té un lloc destacat a l’Espai
Camarena: http://alfonselvell.com/espai-camarena/ , creat al desé aniversari de la seua mort i que
ara volem millorar i ampliar.
És desig del CEIC Alfons el Vell que el seu esperit entusiasta continue influint-nos en la nostra tasca
de recuperació i estima per la nostra història i el nostre territori.
“Quan ens mirem no veiem com som: ens veiem com érem” Mercè Rodoreda.
Anna Igualde. Consellera del CEIC
El proper dimecres 13 de gener a Llocnou de Sant Jeroni, concretament al número 16 del carrer major, farà cent anys del naixement d’un home de muntanya, Josep Camarena.
Durant la seua vida va patir una guerra civil, una postguerra encara més dura, i la gran riuada de 1957 es va emportar la seua tesi doctoral… va pertànyer a una generació òrfena de referents culturals, i malgrat totes eixes circumstàncies injustes que li va tocar viure tan profundament -i va aconseguir superar-, es va convertir en una figura clau per a la cultura de la Safor.
Camarena, president honorari del centre d’estudis i investigacions comarcals Alfons el Vell, ha sigut el professor de tants i tants alumnes, de moltíssims alumnes, als que explicava geografia i història partint de la realitat més immediata i que, a més, els ajudava a comprendre el món seguint les pautes de Joan Reglà. Un llocnouí, en majúscula, que ensenyava i transmetia la seua passió per la història i la natura de la nostra comarca, ajudà a què generacions de saforencs estimaren i conegueren la seua terra.
Per tot aquest amor i coneixença per la Safor que va recopilar i transmetre no podem deixar perdre l’oportunitat, en el centenari del seu naixement, de recordar-lo i de reivindicar-lo amb un seguit d’activitats i actes durant l’any 2021, perquè ell s’ho mereix i el que això va suposar i significar no pot caure en l’oblit.
Per tot això, vaig impulsar la creació de l’Espai Camarena fa uns cinc anys, en aquell moment el CEIC Alfons el Vell em va encarregar la reedició del llibre: Josep Camarena, l’ocàs del món rural. Viatge a la Safor d’Ignasi Mora. Al mateix temps, recuperàrem gràcies al meu estimat Ignasi Mora els 19 àudios de les converses entre ell i Josep Camarena, que foren el fonament del llibre. Un llibre especial i peculiar perquè naixia de l’oralitat més immediata del professor Camarena i transmetia els seus coneixements sobre els pobles de la Safor.
El llibre és el retrat de la comarca mirant al passat, partint de l’any 1988 (moment en què ix a la llum), i pren com a punt essencial les vivències del professor que la coneixia a la perfecció. Al llibre posa de manifest el final d’una època a la Safor.
Tal com he comentat, aprofitàrem la reedició per a crear l’Espai Camarena al web del CEIC Alfons el Vell, on posàrem a l’abast de qualsevol interessat els 19 àudios de les gravacions on podem escoltar la veu de Camarena i una versió digital del llibre que us podeu descarregar de forma gratuïta.
Reeditant el llibre, en aquell moment, convidàvem a fer una lectura actual, per a fer-nos reflexionar sobre nosaltres mateixos, conèixer el passat, vivint el present, i pensar en el futur. L’EspaiCamarena existeix per donar a conèixer la figura del professor davant la gent més jove que no l’ha pogut conèixer, però sobretot, difondre els seus coneixements.
Ignasi Mora, Anna Igualde i Santiago La Parra.
Pep Camarena era de Llocnou, com jo i la meua família, i per a mi això el fa una persona especial, a Camarena no el vaig poder conèixer per edat, sóc massa jove… només tinc referències d’ell a través dels meus pares. M’haguera agradat tenir-lo de professor i viure de primera mà la història de Gandia a través d’ell. Un historiador que dominava de manera impecable la història medieval i la corona d’Aragó, sobretot el regnat del primer Trastàmara sobre qui va fer la seua tesi doctoral, també m’haguera il·lusionat donar i repassar una comarca plena de personatges medievals que en el seu esplendor deuria de ser impressionant… I m’encanta que l’Espai Camarena fora el meu primer projecte del CEIC Alfons el Vell i realitzar-lo de Pep (Llebrenc com li diguem al poble) va ser per a mi tot un honor i una responsabilitat.
I per acabar, que millor que citar a Santiago La Parra que dins la Miscel·lània Josep Camarena el retrata perfectament “Pepe pot explicar el microclima peculiar de la Safor amb les oportunes implicacions en el nostre paisatge agrari, o l’evolució històrica de la comarca, coneix igualment, on i quan es cullen els espàrrecs més apetitosos, que la vera és la més saborosa de les quatre varietats de roselles que es produeixen ací, que el rabet de gat és un bon desinfectant o que la llengua de llop o de gos serveix per guarir els grans…Pepe ha demostrat sempre amb el seu exemple i dedicació, que no és el mateix impartir classe que ensenyar que mestres vers hi ha molt pocs”.
Es tracta d’una revista que naix a manera d’anuari. Una iniciativa de l’associació de veïnes i veïns de Marxuquera l’objectiu principal de la qual és divulgar i compartir tot el nostre patrimoni cultural: històric, literari, paisatgístic, mediambiental, econòmic… Un projecte que ha vist la llum gràcies a la complicitat de certes persones que formem part del consell de redacció, les quals equilibren bastant bé les inquietuds generacionals de tota la gent que estimem la vall de Marxuquera. Es tracta de Jacobo Romero, graduat en ADE amb formació en marketing digital; Marina Dénia, graduada en comunicació audiovisual i publicitat; Vicent Orengo, metge de família en l’àmbit rural; Anna Faus, mestra i filòloga; Josep Cerdà, infermer; Vicent Alonso, president d’Amics de la Natura; Emilio Pérez, president de l’Associació de veïnes i veïns; i jo, Salvador Ferrer, educador i sociòleg que he dirigit la publicació.
A tots nosaltres ens uneixen unes inquietuds envers la recuperació i recerca de tot el patrimoni cultural que compartim que és molt i fins i tot, molt d’ell, desconegut o insuficientment valorat i registrat.
Des del seu naixement, el consell de redacció s’ha proposat comptar amb la col·laboració del CEIC Alfons el Vell perquè partim d’uns referents exigents tant pel que fa al contingut com pel que fa al disseny de la publicació i el CEIC ens marca el camí a seguir des de la humilitat i les ganes d’aprendre, però també amb la il·lusió i motivació per oferir a la nostra comunitat una obra que reflexe la dignitat que es mereix. En moments difícils és la il·lusió acompanyada de l’emoció les que acaben de donar sentit i empenta a allò que fem.
Les coses, però, malgrat semblar senzilles són de tot menys això. Per la nostra part ens proposem créixer des de l’esforç i millorar pas a pas. Aspectes els quals cal reivindicar.
Pel que fa al contingut, hem d’assenyalar tres parts principals amb un tema central que vertebra tots els textos, la importància de l’aigua. En primer lloc cal parlar del magnífic treball d’investigació que ha dut a terme Jacobo Romero sobre un dels indrets més interessants i alhora desconeguts a Marxuquera, la Mina de l’Aigua. Es tracta d’una obra d’enginyeria singular, també anomenada galeria filtrant o galeria de captació. Pous horitzontals per a recollir i canalitzar aigües subterrànies, que trobem a no massa parts del món i a alguns llocs de la península Ibèrica. La manca d’informació sobre aquesta construcció, ni tan sols es troba als arxius municipals de Gandia, fan d’aquest treball d’investigació, si més no, una mostra que despertarà la curiositat dels lectors. Al voltant d’aquest treball la lectora o lector trobarà dos articles d’opinió, escrits per Vicent Alonso i Josep Cerdà.
En segon lloc, a través de la creativitat i els dibuixos de Vicent Orengo trobem una tira còmica original del mateix autor on ens convida a reviure històries de personatges que han viscut a Marxuquera i que hem heretat de la tradició oral. I finalment, en la secció d’entrevistes assistim a una exposició excel·lent de les vivències descrites per Vicent Estornell, encarregat de la mítica finca del Panduro, que ens transporta als anys seixanta i setanta del segle passat. L’entrevista, entre dos llutxentins, és a càrrec de Joan Mahiques.
En aquesta mateixa línia, cal esmentar la gran ajuda d’Anna Faus en l’assessorament lingüístic i el gran treball per part de Marina Dénia en la maquetació i el disseny de l’anuari on aconsegueix crear una obra de gran bellesa estètica que sense cap dubte podem definir de peça de col·lecció.
És per això precisament, pel gran treball que he tingut el privilegi de dirigir, que no vull deixar de remarcar el paper pedagògic d’aquest projecte. Quan parlem de pedagogia parlem de guia o acompanyament, del camí, del procés que implica i de la comunitat on va destinada, a més de la responsabilitat que tenim en mostrar qualsevol cosa que fem pública. Si parem atenció, al capdavall, trobarem sentit al perquè de la cita del codi justinià al principi de la revista, cita que tracta de la posició dels tutors d’un mateix alumne buscant el seu benefici. Aquesta màxima ens val per a la vida:
“Allò que a tots afecta ha d’estar aprovat per tots”.
També, és clar, voldríem remarcar dos aspectes que cal tenir presents. Un d’ells és l’esperit científic que ens ha de guiar, el qual implica no partir de certeses, si més no, de dades, de recerca i de capacitat de rectificació i el segon és l’aspecte més crític, podríem dir més filosòfic, eixe desig o curiositat cap al coneixement, curiositat que cal activar quan ens enfrontem a una obra, siga aquesta un quadre, un article o qualsevol altra manifestació cultural.
Tot plegat, m’agradaria finalitzar aquesta presentació amb unes paraules que apareixen a l’editorial de Marxuquera al peu del Mondúver:
“Les hores de converses i feina per a preparar aquesta empresa s’han omplit de paraules i idees, però també de disseny i bellesa, perquè cal dignificar com es mereix una obra d’aquestes característiques.
En la línia de la recuperació i la reivindicació del nostre medi ambient, el nostre territori més pròxim i la nostra consciència paisatgística, la nostra intenció és la de donar visibilitat simbòlica al nostre espai natural, amb la intenció inequívoca de dotar de sentit l’espai públic, el nostre teixit social i totes i tots els que hi viuen i ens visiten. D’acord amb això, esperem que puga esdevenir un punt de referència i trobada de la ciutadania i, més enllà de l’èxit que puga obtenir, esdevinga un fòrum de debat i d’encontre. Un gran espai, perquè no, del debat públic que puga generar-se a partir d’aquesta iniciativa.
Per tant, convidem totes i tots els que tinguen qualsevol inquietud per Marxuquera a participar i sumar-se a aquest projecte que comença a caminar ara. Com més portes obrim al món més reconeixement obtindrem”.
En cas d’estar interessats en algun exemplar podeu posar-se en contacte a través d’Instagram o Facebook: @marxuqueraalpeudelmonduver
El tema que hem triat per al calendari del CEIC 20210 ha estat «Ocells de la Safor». Jesús Vilaplana, biòleg de professió i excel·lent fotògraf de la natura, és l’autor de les imatges i els textos que componen les pàgines del calendari. El domini tècnic i la paciència que requereix capturar animals en llibertat, i que a més volen, és tot un repte. Però en les fotografies de Vilaplana també sobreïx una gran sensibilitat per captar el moment de l’anècdota, el batec de la vida atrapat en un instant.
Podeu demanar-lo en l’oficina del CEIC, Biblioteca Central, Plaça Rei En Jaume, 10. I en la UPG, Plaça loreto, 4.
«Els ocells són uns animals que es consideren bons indicadors biològics de l’estat en què es troba el medi ambient. Hi ha espècies que necessiten unes condicions ambientals molt determinades, de manera que, si hi ha pertorbacions de l’entorn, elles responen, també, amb canvis en les seues poblacions, o per substitucions d’unes per altres. Els canvis del clima al llarg de l’any provoquen alteració de les precipitacions, de les temperatures i de la disponibilitat d’aliments, la qual cosa desencadena el fenomen de les migracions. En aquest calendari, s’han volgut reflectir els canvis en els diferents mesos de l’any, amb la imatge d’una espècie d’ocell que els encarna, afegint-hi alguna dada d’interés sobre ella. Totes les espècies que es mostren han estat fotografiades a la Safor i formen part d’un patrimoni natural sovint poc conegut. La seua conservació i millora serà prova que està fent-se una bona gestió ambiental, que repercutirà, sense cap dubte, en una millor qualitat de vida dels saforencs».
Durant les darreres dècades Gandia s’ha dotat d’una sèrie d’infraestructures culturals que li permeten una programació contínua, diversa i de qualitat, impulsada tant per l’Ajuntament i altres organismes públics com per les múltiples entitats sorgides al si de la societat. Així tenim la Biblioteca Central, emplaçada al que fou Convent de Sant Roc; el MAGA, instal·lat a l’antic Hospital de Sant Marc; la Sala Coll Alas, a l’edifici de l’Escola Pia, antiga Universitat; el Teatre Serrano, reconstruït salvaguardant-ne la façana modernista, i la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, rehabilitació de la residència d’aquesta família noble. Tots aquests magnífics contenidors culturals s’han bastit sobre una idea de ciutat com a bé patrimonial col·lectiu que no es pot malbaratar, sinó posar en valor per tal de caminar cap a la modernitat sense desdibuixar la personalitat històrica forjada per les generacions anteriors. Un dels exemples més significatius és la denominada popularment Casa de la Marquesa, erigida pels germans Vallier cap a final del segle XIX quan la ciutat s’expandia més enllà de les muralles, que abans la protegien i acabaren empresonant-la.
Ara fa vint anys que aquesta casa-palau té les portes obertes al servici d’una societat plural, dinàmica i de fort caràcter associatiu. En aquest període ha albergat milers d’actes de tot tipus: concerts de música clàssica i contemporània, exposicions, recitals poètics, dramatitzacions, conferències, taules redones, congressos, presentacions, col·loquis o cursos d’extensió universitària, de tal manera que sovint s’han vist ocupats simultàniament tots els seus espais amb una gran afluència de públic, i no tan sols gandià o saforenc perquè la seua trajectòria exemplar l’ha convertida en un atractiu referent per a les comarques limítrofes. Per celebrar-ne l’èxit i, sense complaences, continuar avançant, l’Ajuntament de Gandia i la Fundació Bancaixa han inaugurat una exposició commemorativa que la converteix en protagonista de tal manera que sembla voler establir una mena de diàleg amb l’espectador-usuari que la gaudeix. Els coordinadors del projecte són Lluís Romero i Amanda Cerdà, del Departament de Cultura, i Suso Monrabal, l’entusiasta compilador d’imatges que il·luminen el passat. El propòsit de la mostra requeria parlar de l’edifici en el context de l’eixample de la ciutat i la seua obertura als nous temps amb l’arribada dels trens i la construcció del port. I així mateix conéixer la nissaga familiar a què pertanyia. I per això s’hi ha comptat amb l’assessorament i els breus textos explicatius d’Albert Peñín, Vicent Pellicer i Néstor Novell. Posteriorment, com a manifestació d’una necessitat peremptòria i d’un desig permanent, se’n dedica un capítol, relatat per Lluís Romero, a la reivindicació d’una casa de cultura per al poble per part de la joventut universitària de la Transició, una exigència que anà amerant sectors més amplis de la població. A més, calia abordar el difícil procés negociador amb la propietària Bancaixa i les hereves del marqués, que en tenien l’usdefruit, perquè l’Ajuntament acabara aconseguint-ne la concessió d’utilització per a cinquanta anys, uns acords exposats per la regidora Àngels Moreno, que els gestionà. També, és clar, s’havia de tractar la subsegüent rehabilitació arquitectònica per adaptar-la a la nova finalitat, acció que detalla el seu arquitecte responsable Pablo Martínez. Fins a cloure el recorregut amb la collita dels fruits saborosos i abundants que ha produït una bella idea convertida en realitat com ho evidencia l’extraordinària activitat que genera, reportada pel seu director, Eudald González.
Però el principal protagonisme no el té l’edifici, sinó les persones. I no tan sols l’aristocràtica família que l’habitava, sinó també les classes subalternes d’una societat en canvi, que, com apunta Josep Enric Gonga, substituïa les corregudes de joies per les carreres ciclistes, ballava al so de les orquestrines o acudia als teatres, encara que fóra al galliner. En conseqüència, el visitant de l’exposició hi trobarà imatges dels marquesos Lluís Vallier Garcia Alesson i la seua esposa Carme Trènor Palavicino, acompanyats per les seues filles al jardí romàntic, que contrasten amb les dels seus humils masovers; i contemplarà Loleta Vallier, regina d’uns jocs florals locals, ricament abillada de fallera, envoltada de la seua cort d’honor i esguardada amb ulls embadalits pel poeta premiat, Lluís Guarner, però també hi veurà l’alegria de parelles anònimes mig festejant per la voreta de la mar, joves nadant al port, viatgers del tren i dones al mercat.
La mostra estructura l’espai de forma elegant i didàctica en els apartats susdits i es compon de fotografies esplèndides, plànols urbans, mobles i objectes de la casa senyorial, cartells anunciadors i seqüències cinematogràfiques del batec de la vida quotidiana, filmades quan el cel·luloide encara no incorporava la banda sonora, com la que es fa servir com a pòrtic, en què apareix un personatge que, des de dalt d’un automòbil, es planta, es lleva el barret i dóna alegrement la benvinguda als visitants. Uns fons procedents principalment de la mateixa Casa, de l’Arxiu Municipal i d’importants col·leccions privades com les de Borja-Monrabal, l’Editorial Tívoli o la Fundació Bancaixa.
Tot plegat un regal expositiu coherent, bell i oportú, amorosament concebut, expertament realitzat i oferit a la ciutadania, que és la que realment l’ompli de sentit. Per això l’espectador s’hi reconeix dins el transcurs del temps com a part d’una col·lectivitat que cada dia conforma el fil de la història d’una ciutat oberta a tots, que estima la cultura i la llibertat.
Dins del cicle de Dones Sàvies III, que organitza el Ceic Alfons El Vell i l’ IMAB Biblioteca Central, en col•laboració amb la Generalitat Valenciana, Cefire Gandia, Campus de Gandia – Universitat Politècnica de València i la Regidoria d’ Igualtat de l’ Ajuntament de Gandia, Emilia Bea, profesora de filosofia del dret i filosofia política en la Universitat de València, ens parla del pensament de Simone Weil, ja que ha centrat la seua àrea d’ investigació a la producció filosòfica femenina.MOSTRAR MENOS
La Casa de la Marquesa de Gandia va acollir ahir la constitució formal de la nova Junta general del Centre d’Estudis i investigacions comarcal, Ceic Alfons el Vell, formada per 25 membres, que tenia com a únic ordre del dia l’elecció del Consell executiu i de la nova directora general, Rosa Mascarell Dauder. L’acte va estar presidit pel regidor delegat de Cultura, Nahuel González, qui aquest migdia ha comparegut davant els mitjans de comunicació, acompanyat de la gestora cultural, pintora i assagista gandiana.
La directora ha destacat la vàlua de totes les persones que formen el consells general i executiu, totes i tots referents en el seus àmbits: la literatura, la ciència, l’art, la medicina, la música… “Realment serà un bon equip que treballarà per la cultura de Gandia i farà que la ciutat tinga presència, no només a la comarca, sinó més enllà, fins i tot, si cal, internacionalment”.
Foto: Carola Woodward
Acompanyen Rosa Mascarell en el nou Consell executiu del Ceic:
– Juli Capilla: filòleg, escriptor i editor.
– Mar Beltran, historiadora de l’art i comissària d’exposicions.
– Joan Negre, arqueòleg i director del MAGa.
– Boro Mañó, Llicenciat en BBAA i professor de ceràmica.
– Balbina Sendra, historiadora de l’art i directora del Palau Ducal dels Borja de Gandia.
– Enric Marco, físic i professor de la UV.
– Emili Morant, matemàtic i professor de secundària a l’Ies Maria Enríquez.
Foto: Carola Woodward
Rosa Mascarell Dauder
Gestora cultural, pintora i assagista. Màster en Estètica i teoria de les arts (UAM), Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’educació (UV).
Membre del Patronat la Fundació María Zambrano i de la Fundació Francisco Brines, amb el càrrec de Secretària.
Membre de les associacions AMMU (Associació Matritense de Dones Universitàries), pertanyent a l’organització internacional GWI (Graduate Women International); també a Clàssiques i Modernes.
Va treballar com a secretària personal i documentalista de la filòsofa María Zambrano, realitzant la primera ordenació completa del seu arxiu i biblioteca, a més d’encarregar-se de l’edició dels Benaurats, la preparació dels somnis i el temps i els escrits sobre poesia que es van publicar de manera pòstuma com Alguns llocs de la poesia. Amb l’IAM (Institut Alfons el Magnànim), va publicar en el 2017 com a editora la correspondència entre Alfons Roig i María Zambrano.
Ha viscut en diverses ciutats europees com Estocolm, Athlon i Aquisgrà, a més de Madrid, València, Gandia i Ador. A Aquisgrà es va dedicar a la gestió de projectes internacionals de telecomunicació per a ERICSSON Eurolab Deutchland.
Com a comissària ha portat les exposicions anuals de Trevisan International Art en l’Ateneu de Madrid des de l’any 2013 fins a 2018. En 2017 va ser comissària de l’exposició Alfons Roig i la Generació del 27, produïda pel MuVIM (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat), amb el suport de l’Ajuntament de Gandia i el CEIC Alfons el Vell.
Ha sigut també comissària de la Biennal Lluït_Art per al Col·lectiu Öbertament, dedicada a l’art outsider, a més de Dones Sàvies Gandia, que va per la tercera edició.
Com a pintora, ha rebut diversos premis, ens ells el Premi Ercole D’Este 2009 de la Fira d’Art Internacional de Ferrara. Premi De Marchi 2014 de l’exposició internacional The illusion of reality, Bolonya. Premi Cultura del Grup Radio Gandia en 2017.
A més, dels seus articles per a diversos mitjans i la seua labor dinamitzadora de la cultura en general.
