ALFONS ROIG I JOSE BERGAMÍN: “EL MEU MÓN NO ÉS D’ESTE REGNE”. (VI)

ALFONS ROIG I JOSE BERGAMÍN: “EL MEU MÓN NO ÉS D’ESTE REGNE”. (VI)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Com bé diu Maria Teresa León en les seues memòries, «la història de la democràcia està escrita en tinta blanca sobre paper blanc. És molt difícil de seguir.» Este és l’esperit d’estos breus escrits: seguir una línia de la història de la democràcia de la mà dels seus protagonistes. A més de les qüestions artístiques, que per a ell estaven lligades a la formació de l’esperit, a Alfons Roig el movia voler saber i que es fera la llum sobre la història recent, assumir la responsabilitat de la seua generació i deixar als joves el camí net per a fer una vida en llibertat.

José Bergamín en la Inauguración del II Congreso Internacional de escritores para la Defensa de la CulturaEsta darrera entrada sobre Alfons Roig i la generació del 27, voldria dedicar-la no sols a José Bergamín, el que fora president durant la II República de l’Associació d’Escriptors Antifeixistes i del II Congrés d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura del 1937, sinó també a d’altres intel·lectuals del moment. És per això que m’agradaria esmentar-los, si més no, per tal de recordar també a altres republicans exiliats, dels quals no tenim documentació, però que sabem per referències que Roig va conéixer i apreciar. Per exemple José Herera Petere, amic de Bergamín i Zambrano, col·laborador de la revista Cruz y Raya i autor d’En España ya todo está preparado para que se enamoren los sacerdotes. El pintor Luis Fernández, l’escultor Baltasar Lobo o l’escriptora Mercé Comaposada i Guillén, exiliats a Paris, del cercle d’amics de María Zambrano i propers a Picasso.

Tornant a José Bergamín, va tenir les seues filies i fòbies, com a bon polemista. Fernando Delgado, fent memòria de les converses amb Vicente Alixandre, el descriu com un «àcrata impertinent, de catolicisme heterodox i lúcida actitud intel·lectual». Vicente Aleixandre, Aurora de Albornoz i María Zambrano sempre l’ajudaren i el defensaren. Per algú d’ells es conegueren Alfons Roig i José Bergamín el 19 de setembre de 1956, a Paris, i després es trobaren unes quantes vegades en diferents viatges. Al seu diari, Roig el qualifica d'»intel·ligentíssim, fi i brillant».

Per fer una breu semblança de Bergamín, direm que va nàixer a Madrid en 1895 i va morir a Donostia en 1983. Va estudiar dret a la Universitat Central de Madrid, on va freqüentar les tertúlies literàries i va conéixer els escriptors més destacats del moment. Els seus primers articles van aparéixer en la revista Índice, dirigida per Juan Ramón Jiménez, en els anys 1921 i 1922. Va ser en esta revista on, segons ell, va sorgir tota la nòmina d’escriptors de la Generació del 27, nom que detestava, perquè ell preferia denominar-la «Generació de la República». Amb la proclamació d’esta en 1931, assumeix diversos càrrecs polítics. En 1933 funda i dirigeix la revista Cruz y Raya, revista d’orientació catòlica progressista i, segons Maria Teresa León, també és seu el títol de la revista El mono azul, tan important en els anys de la Guerra Civil.

La guerra el va sorprendre a Madrid on presidí l’Aliança d’Escriptors Antifeixistes, des de la seua fundació. Organitzà també el II Congrés celebrat durant juliol a València, que inaugurà amb un discurs en el qual citava a Sant Agustí, a Santa Teresa i destacava la part divina de la persona. A València col·laborà en la revista Hora de España, al costat de María Zambrano, Ramón Gaya, Emilio Prados, Antonio Machado i altres. En 1938 viatja a Paris per treballar a l’ambaixada com agregat cultural i s’hi quedarà fins al final de la guerra. El 6 de maig embarca cap a Mèxic, on romandrà fins a 1946. Durant el seu exili va viure a Mèxic, Veneçuela, Uruguai i França, fundà diverses editorials i escriurà bona part de la seua obra, assaig i poesia principalment.

El 1958 va aconseguir un visat per a viatjar a Espanya i es quedà quatre anys, fins que la seua signatura en una carta oberta al llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, on es demanaven explicacions per tortures infligides a miners a Astúries, el va dur a refugiar-se en l’ambaixada d’Uruguai a Madrid. Aleshores va fugir del país, on ja no va poder tornar fins al 1970. En els darrers anys a Madrid es va convertir en un dissident de la «transició» i va publicar el manifest «Error monarquia: el meu món no és d’este regne», i es va «exiliar» a Euskadi, on morí en 1983.

IMG_4092L’any Roig s’ha acabat, però cal que continuem fent estos exercicis de recuperació de la nostra memòria. No s’hi val a amagar els draps bruts. Tenim documents i testimonis de primera mà que cal airejar, més que res per a evitar la manipulació i el negacionisme. Si no veiem les pedres, tornarem a caure. Saber és dur, però no val a girar el cap. És un exercici de responsabilitat. Per sort tenim veus valentes entre els deixebles de Roig, com la de Ximo Garcia Roca, que en la seua conferència «L’església en temps de la dictadura i el cas d’Alfons Roig», ens va donar una lliçó memorable recordant al mestre, conferència que es pot llegir a la pàgina web del CEIC Alfons el Vell. Em quede amb la frase que segons Garcia Roca resumeix la convicció de Roig: «quan busques la veritat, trobes el bé; i si busques el bé, allò que apareix és la bellesa.»

 

 

CONFERÈNCIA DE XIMO GARCIA ROCA

CONFERÈNCIA DE XIMO GARCIA ROCA

El dilluns dia 11 de desembre a la Casa de La Marquesa es va celebrar la conferència de Ximo Garcia Roca, titulada «L’església en temps de la dictadura i el cas d’Alfons Roig», la darrera de les conferències organitzades al voltant de l’Exposició «Alfons Roig i la generació del 27».
Davant d’un nombrós públic, Garcia Roca va destacar la importància de recuperar i posar en valor la figura d’Alfons Roig, de fet, va exposar el difícil, rellevant i silenciós paper jugat per Alfons Roig «en temps de mediocritat i silenci». Com a religiós i docent, va nedar contra corrent en el camp de la religió i l’estètica, apostant sempre per la modernitat, la conciliació i l’apertura. Va ser fidel representant de la «renaixença teològica valenciana» però, sobretot, va ser una persona bondadosa que durant tota la seua vida va tractar de crear ponts, mediant entre pensaments aparentment irreconciliables. Per tot açò, va pagar un important preu personal però al mateix temps deixà una forta empremta en molts dels qui el van conèixer.

01e5650c-0ecd-4598-a7cc-73c19b2b7b94

 

ALFONS ROIG I MARIA ZAMBRANO, ROMA 1955. (V)

ALFONS ROIG I MARIA ZAMBRANO, ROMA 1955. (V)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Roma, 3 d’agost de 1955, Maria Zambrano li escriu a José Luis Cano: Mi buen amigo José Luis Cano: Gracias por haberme enviado la visita del Padre Alfons Roig. Cuando salió ayer de mi casa yo me quedé y [olía] la habitación con el aire de que había estado aquí un Santo. Renuncio a decirle cómo se me revolvieron las entrañas ¡Ay España nuestra! Que Dios se lo pague. Dígaselo Ud a él, pues yo no se lo dije. Soy tímida y torpe.

Corre la veu d’eixa visita entre els amics de Maria. Per exemple Vicente Aleixandre li escriu a Alfons Roig el 8 d’agost: «Sabía que había Vd. visitado a María Zambrano. Las noticias vuelan y se incluso que María quedó encantada y conmovida con usted». Puc donar fe que Maria, més de trenta anys després, continuava emocionada per aquella visita en la qual, segons ella, Alfons Roig es va agenollar per demanar-li perdó en nom de l’església espanyola, una església que oficialment havia fet costat als rebels i al dictador, tot deixant de banda, quan no fent creuada, contra els republicans, els «rojos» com els nomenaven en aquell temps. La història estava repetint-se en aquell moment, l’estiu de 1955, a l’Argentina: avions amb la V de victòria i la creu havien massacrat a la gent congregada en la Plaza de Mayo. Alfons Roig estaria commocionat per aquella església amb la qual ell, religiós i home de pau, no combregava.

Epistolari Maria Zambrano - Alfons Roig

Epistolari Maria Zambrano – Alfons Roig

A l’agost de 1955 començà una bonica amistat entre el sacerdot «dissident» i la que fou la millor filòsofa espanyola del segle XX. Amistat que durà per sempre, malgrat que no arribaren a trobar-se en el moment final quan Maria tornà definitivament a Madrid, després de dubtar molt, tot siga dit. Maria tornà per morir en casa, perquè el seu llegat quedara en el poble on va nàixer en 1904, Vélez-Málaga, i per poder anar publicant mentre li aguantaren les forces. Però el país que va trobar en 1984 distava molt de ser el país que volien construir aquells joves republicans i republicanes, acomboiats amb les missions pedagògiques i la FUE, un país que volien lliure i il·lustrat.

En l’epistolari que ara ha eixit a la llum, es conten eixos dubtes. Alfons i Maria parlen de la situació del país, però també de les seues afinitats artístiques, de religió, de les penes i les alegries, i també de malalties a mesura que van fent-se majors. Una correspondència entranyable que ens fa veure la calor humana de l’Alfons i l’agraïment de Maria per sentir-se escoltada dins del seu país, i també pels torrons i llepolies que l’Alfons envia a les germanes Zambrano pel Nadal.

Es recullen també en l’epistolari cartes creuades entre la colla d’amigues i amics i que fan referència a la relació Roig- Zambrano. Molt bonica la relació amb ells de Paloma Prados, neboda d’Emilio Prados, que atén, tant a Maria com a Alfons, com una fillola sol·lícita i simpàtica.

Traure esta història a la llum, a més de complir un desig de Zambrano, ha estat una recerca enriquidora. No podem oblidar la història recent. La nostra constitució física no ha canviat des de l’època prehistòrica, no som ni millors ni pitjors, però podem dependre, tant del que és bo com del que és roín, de tot allò que les persones que ens han precedit van fer. La distància en el temps, quan llegim o escoltem història, fa les mateixes funcions que la distància del pati de butaques a l’escenari d’un teatre. Igual que al teatre, la història també ens pot emocionar i, a més a més, fer reflexionar i canviar.

 València 1937, començant per la esquerra: miliciano, Juan Chabàs, Araceli Zambrano, María Zambrano i Manuel Rodriguez Aldave.

València 1937, començant per la esquerra: miliciano, Juan Chabàs, Araceli Zambrano, María Zambrano i Manuel Rodriguez Aldave.

VISITA A L’EXPOSICIÓ I PRESENTACIÓ DE L’EPISTOLARI MARIA ZAMBRANO – ALFONS ROIG

VISITA A L’EXPOSICIÓ I PRESENTACIÓ DE L’EPISTOLARI MARIA ZAMBRANO – ALFONS ROIG

El passat dijous 30 de novembre a les 18:00 h, Rosa Mascarell Dauder, comissària de l’exposició «Alfons Roig i la generació del 27», ens va oferir una visita guiada a l’esmentada exposició situada a la Sala de Dones de l’antic Hospital de Sant Marc. Els assistents van tindre l’oportunitat d’aprofundir en les estretes relacions entre Alfons Roig i autors tan significatius com Vicente Aleixandre, María Zambrano, José Bergamín, Juan Gil-Albert o els hereus de Miguel Hernández.

Posteriorment, a les 19:30, a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós es va presentar l’epistolari «Alfons Roig – María Zambrano», editat per la institució Alfons el Magnànim i del que és autora Rosa Mascarell. L’acte va ser presentat per Teresa Pasqual qui va ressaltar  la qualitat i importància de la correspondència entre tots dos personatges. Unes cartes plenes de cultura, respecte i amistat que mereixien eixir a la llum i què aporten valuosa i inèdita informació sobre aquests dos personatges, el seu temps i la seua relació amb la generació del 27.

Madrid 1989, omençant per l'esquerra: Rosa Mascarell, María Zambrano, José Andérica, Isabel García Lorca i Joaquín Lobato

Madrid 1989, omençant per l’esquerra: Rosa Mascarell, María Zambrano, José Andérica, Isabel García Lorca i Joaquín Lobato

ACTIVITATS PARAL•LELES A L’EXPOSICIÓ ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27

ACTIVITATS PARAL•LELES A L’EXPOSICIÓ ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27

Coincidint amb l’exposició  “ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27” el CEIC Alfons el Vell ha organitzat un cicle d’actes entre els quals s’inclouen conferències, presentació de llibres o la projecció de documentals sobre la figura d’Alfons Roig.

1_2 Vista parcial de l'ermita i la Costa, ca 1960 (Bca. MuVIM. Arxiu A. Roig)27 de novembre, dilluns. 19.30 h.
Saló d’actes de la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós

PROJECCIÓ DEL  DOCUMENTAL «Alfons Roig  en l’Ermita de Llutxent»
Presentació a càrrec de Patricia de Oliveira, directora del documental, i Ana Reig, directora de l’Arxiu Alfons Roig del MuVIM

 

 

 

alfons 330 de novembre, dijous.  

 

18.00 h. Sala de Dones antic hospital de Sant Marc.
VISITA GUIADA a l’exposició “Alfons Roig i la Generació del 27”
A càrrec de la comissària de l’exposició Rosa Mascarell Dauder

 

 

Epistolari19.30 h.  Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, sala b
PRESENTA DE L’EPISTOLARI «Alfons Roig- Maria Zambrano»
Editat per la Institució Alfons el Magnànim, a càrrec de l’autora Rosa Mascarell Dauder.
Presenta l’acte, Teresa Pascual.

 

 

 

 

 

 

 

Joaquín_García_Roca11 de desembre, dilluns. 19.30 h

Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, sala B
CONFERÈNCIA «L’església en temps de la dictadura i el cas d’Alfons Roig»
A càrrec de Ximo Garcia Roca. Presenta l’acte Antonio Santiago

 

 

 

alfons 8

 

23 de desembre, dissabte. 19 h.

CONCERT   Llorenç Barber (percussió) i Montserrat Palacios (veu)
Acte de cloenda de l’exposició «Alfons Roig i la Generació del 27».
Estrena d’una composició musical per a percussió i veu de Llorenç Barber amb motiu de la cloenda de l’exposició dedicada a Alfons Roig.

 

 

 

 

 

Visites guiades per a grup, amb cita prèvia:

Tel. 667697448 | apropatalartgandia@gmail.com