PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «Calçades, camins i carreres»
Presntació del llibre de Joan Negre, Calçades, camins i carreres, publicat pel CEIC Alfons el Vell.
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE CARLES MIRET
ALFONS ROIG I JOSE BERGAMÍN: “EL MEU MÓN NO ÉS D’ESTE REGNE”. (VI)
Rosa Mascarell Dauder
Com bé diu Maria Teresa León en les seues memòries, «la història de la democràcia està escrita en tinta blanca sobre paper blanc. És molt difícil de seguir.» Este és l’esperit d’estos breus escrits: seguir una línia de la història de la democràcia de la mà dels seus protagonistes. A més de les qüestions artístiques, que per a ell estaven lligades a la formació de l’esperit, a Alfons Roig el movia voler saber i que es fera la llum sobre la història recent, assumir la responsabilitat de la seua generació i deixar als joves el camí net per a fer una vida en llibertat.
Esta darrera entrada sobre Alfons Roig i la generació del 27, voldria dedicar-la no sols a José Bergamín, el que fora president durant la II República de l’Associació d’Escriptors Antifeixistes i del II Congrés d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura del 1937, sinó també a d’altres intel·lectuals del moment. És per això que m’agradaria esmentar-los, si més no, per tal de recordar també a altres republicans exiliats, dels quals no tenim documentació, però que sabem per referències que Roig va conéixer i apreciar. Per exemple José Herera Petere, amic de Bergamín i Zambrano, col·laborador de la revista Cruz y Raya i autor d’En España ya todo está preparado para que se enamoren los sacerdotes. El pintor Luis Fernández, l’escultor Baltasar Lobo o l’escriptora Mercé Comaposada i Guillén, exiliats a Paris, del cercle d’amics de María Zambrano i propers a Picasso.
Tornant a José Bergamín, va tenir les seues filies i fòbies, com a bon polemista. Fernando Delgado, fent memòria de les converses amb Vicente Alixandre, el descriu com un «àcrata impertinent, de catolicisme heterodox i lúcida actitud intel·lectual». Vicente Aleixandre, Aurora de Albornoz i María Zambrano sempre l’ajudaren i el defensaren. Per algú d’ells es conegueren Alfons Roig i José Bergamín el 19 de setembre de 1956, a Paris, i després es trobaren unes quantes vegades en diferents viatges. Al seu diari, Roig el qualifica d'»intel·ligentíssim, fi i brillant».
Per fer una breu semblança de Bergamín, direm que va nàixer a Madrid en 1895 i va morir a Donostia en 1983. Va estudiar dret a la Universitat Central de Madrid, on va freqüentar les tertúlies literàries i va conéixer els escriptors més destacats del moment. Els seus primers articles van aparéixer en la revista Índice, dirigida per Juan Ramón Jiménez, en els anys 1921 i 1922. Va ser en esta revista on, segons ell, va sorgir tota la nòmina d’escriptors de la Generació del 27, nom que detestava, perquè ell preferia denominar-la «Generació de la República». Amb la proclamació d’esta en 1931, assumeix diversos càrrecs polítics. En 1933 funda i dirigeix la revista Cruz y Raya, revista d’orientació catòlica progressista i, segons Maria Teresa León, també és seu el títol de la revista El mono azul, tan important en els anys de la Guerra Civil.
La guerra el va sorprendre a Madrid on presidí l’Aliança d’Escriptors Antifeixistes, des de la seua fundació. Organitzà també el II Congrés celebrat durant juliol a València, que inaugurà amb un discurs en el qual citava a Sant Agustí, a Santa Teresa i destacava la part divina de la persona. A València col·laborà en la revista Hora de España, al costat de María Zambrano, Ramón Gaya, Emilio Prados, Antonio Machado i altres. En 1938 viatja a Paris per treballar a l’ambaixada com agregat cultural i s’hi quedarà fins al final de la guerra. El 6 de maig embarca cap a Mèxic, on romandrà fins a 1946. Durant el seu exili va viure a Mèxic, Veneçuela, Uruguai i França, fundà diverses editorials i escriurà bona part de la seua obra, assaig i poesia principalment.
El 1958 va aconseguir un visat per a viatjar a Espanya i es quedà quatre anys, fins que la seua signatura en una carta oberta al llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, on es demanaven explicacions per tortures infligides a miners a Astúries, el va dur a refugiar-se en l’ambaixada d’Uruguai a Madrid. Aleshores va fugir del país, on ja no va poder tornar fins al 1970. En els darrers anys a Madrid es va convertir en un dissident de la «transició» i va publicar el manifest «Error monarquia: el meu món no és d’este regne», i es va «exiliar» a Euskadi, on morí en 1983.
L’any Roig s’ha acabat, però cal que continuem fent estos exercicis de recuperació de la nostra memòria. No s’hi val a amagar els draps bruts. Tenim documents i testimonis de primera mà que cal airejar, més que res per a evitar la manipulació i el negacionisme. Si no veiem les pedres, tornarem a caure. Saber és dur, però no val a girar el cap. És un exercici de responsabilitat. Per sort tenim veus valentes entre els deixebles de Roig, com la de Ximo Garcia Roca, que en la seua conferència «L’església en temps de la dictadura i el cas d’Alfons Roig», ens va donar una lliçó memorable recordant al mestre, conferència que es pot llegir a la pàgina web del CEIC Alfons el Vell. Em quede amb la frase que segons Garcia Roca resumeix la convicció de Roig: «quan busques la veritat, trobes el bé; i si busques el bé, allò que apareix és la bellesa.»
La dona i la ciència, històries per a recordar
Ximo Grau Sala
Conseller del CEIC i professor de matemàtiques jubilat
Fa uns dies em vaig quedar perplex en veure i confirmar la reiterada afirmació d’un europarlamentari polonés. «Les dones no són igual que els homes. Com hem d’acceptar una cosa tan evident?» I continuava, utilitzant l’exemple del bàsquet per reforçar el seu argumentari: «Es cobra segons la talla. Els més baixos no poden cobrar igual que els més alts«.
Aquests comentaris no sé si només són masclistes, o són més aviat misògins. Però em recorden el filòsof Aristòtil que, al 300 abans de Crist, en el seu afany de menysprear la dona, considerant-la inferior a l’home, també va arribar a afirmar: «… i a més tenen menys dents que nosaltres els homes«. Em pregunte si Janusz Korwin-Mikke igual que Aristòtil s’han casat amb dones mellades… Si és així, tot té una explicació.
Estava convençut que les espècies “rares” a poc a poc anirien desapareixent i amb el temps s’extingirien. Però ves per on, en ple segle XXI hi ha rebrots i, el que és pitjor encara, hi ha «palmers que s’hi senten identificats«.
Trencant l’ordre cronològic que pensava seguir i, en defensa dels polonesos que no pensen com l’esmentat eurodiputat, a qui li falla la memòria, recordaré que una de les científiques més grans de la història va ser dona i polonesa: la química i física Marie Salomea Sklodowska Curie. Més coneguda pel cognom del seu espòs i el seu primer nom, simplement, Marie Curie. Va dedicar la seva vida sencera a l’estudi de la radioactivitat, i va ser la màxima pionera en aquest àmbit. Va nàixer el 1867 i va morir l’any 1934 i fou la primera persona que aconseguí dos premis Nobel, pels quals, literalment, va donar la seva vida, com moltes dones al llarg de la història, sempre en contra de la repressió i les limitacions per raó del seu sexe.
Molt abans, la primera dona de la Història que és anomenada científica és, sense cap dubte, Hipàtia d’Alexandria (370 d. C.), filòsofa, física i matemàtica que fou un símbol de la defensa de les ciències contra la irracionalitat i l’estupidesa de les envestides religioses radicals. Va morir esquarterada a la plaça, el 416, a mans d’un grup de fanàtics ultraortodoxos cristians, perquè consideraven una heretgia els seus treballs en filosofia, física i astronomia.
Émilie du Châtelet (1706-1749) va ser una matemàtica, física, lingüista, escriptora, traductora i filòsofa. Una dona intel·ligent i culta, màxim exponent de la física newtoniana a França, a qui només en privat li estava permès discutir de temes científics o filosòfics amb els seus col·legues. Havia de disfressar-se d’home perquè la deixaren entrar a l’Acadèmia de Ciències de París, centre de discussions científiques per excel·lència, i també en alguns cafès de la capital francesa que eren lloc habitual de reunió de matemàtics, astrònoms i físics.
Marie-Sophie Germain (1776-1831) fou una matemàtica, física i filòsofa francesa que va fer importants contribucions a la teoria de nombres i a la teoria de l’elasticitat. Malgrat l’oposició dels seus pares i les dificultats presentades per una societat sexista, va adquirir la seua formació amb els llibres de la biblioteca del seu pare i la correspondència mantinguda amb famosos i grans matemàtics com ara Lagrange, Legendre i Gauss. Fou, per tant, autodidacta i també s’havia de disfressar d’home per tal de poder estudiar en institucions matemàtiques (només hi podien entrar homes). Autografiava les seves investigacions i estudis com «M. (monsieur) Leblanc» per tal d’ocultar la seva identitat i per assistir a l’escola de París, Sophie va haver de robar la identitat de l’alumne M. Leblanc.
Aquestes dones són part d’una llista inacabable, on destaca el compromís de la lluita no sols per el saber, sinó també per la llibertat. Tampoc vull deixar de recordar:
Ada Lovelace (1815-1852 ), matemàtica anglesa, filla de Lord Byron, considerada com la primera programadora d’ordinadors perquè col·laborà en el disseny d’una màquina analítica capaç de resoldre equacions diferencials.
Sofia Vasílievna Kovalévskaya (1850-1891), matemàtica russa i la primera dona professora universitària d’Europa a qui la Universitat de Berlín va negar la possibilitat de llegir els treballs de la seua tesi.
Emmy Noether (1882-1835), alemanya i una de les matemàtiques més grans de la història, especialista en àlgebra.
Mileva Marić, (1875-1948), matemàtica i física sèrbia, esposa d’Einstein, col·laboradora indiscutible en la tasca del seu marit, que va ser qui va assolir tota la notorietat.
Rosalind Elsie Franklin (1920-1958). Biofísica i cristal·lògrafa anglesa que tingué una participació crucial en la comprensió de l’estructura de l’ADN.
Maryam Mirzakhani, (1977) jove matemàtica iraniana, guardonada el 2014 amb la Medalla Fields i que va ser la primera dona que rebé aquest premi, equivalent al Nobel de les matemàtiques.
El meu homenatge a totes les dones, i en particular a aquelles que han dedicat el seu temps, el seu esforç i fins i tot la seua vida a la ciència, a més de lluitar per una societat igualitària.
El CEIC Alfons el Vell, una institució al servei de la societat
Gabriel García Frasquet
El Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell ha complit 32 anys. Durant aquest període de temps, defugint tots els personalismes, ha anat bastint una empresa col·lectiva on han participat centenars de persones entre historiadors, literats, filòlegs, economistes, geògrafs, biòlegs, artistes…, que han treballat il·lusionadament pel seu compromís amb una societat que volien normal, amb la dignitat i l’autoestima recuperades.
El Centre n’ha estat una plataforma facilitadora, fundada amb una altura de mires digna de lloança per l’Ajuntament de Gandia, tot i que sabia que havia de ser autònom en el seu funcionament i que no es deixaria mediatitzar per cap opció política.
Al llarg de la seua trajectòria la nostra institució ha procurat dirigir els seus esforços cap a la formació, la creació i la producció cultural lligades a la realitat saforenca i valenciana en general perquè els seus efectes tingueren presència, continuïtat i influència en el territori i en la ciutadania com a estructuradors de la identitat individual i col·lectiva.
Així mateix ha combinat dialècticament la cultura del ser, formes de vida, tradicions i manifestacions que caracteritzen el poble, amb la del voler, que el fa avançar amb la reflexió, la investigació, la capacitat d’anàlisi i d’actuació i la creació artística.
Les seues àmplies col·leccions contenen publicacions de referència en diversos àmbits del saber. Celebra anualment espectacles literaris com l’Homenatge a la Paraula. Ha difós els clàssics valencians, fins i tot internacionalment, i al mateix temps ha impulsat les creacions dels moderns. Ha organitzat centenars d’actes culturals, jornades i congressos científics i grans exposicions com les dedicades a Ausiàs March o els Borja. Ha impulsat plataformes reivindicatives de patrimoni natural i historicoartístic.
Ha col·laborat amb les universitats, però també amb els moviments de renovació pedagògica, amb altres centres d’estudis, ajuntaments i associacions culturals.
Ha insistit en el fet que la modernització social, la competitivitat empresarial, les xarxes viàries, la gestió dels recursos hídrics o l’edificabilitat s’han de realitzar amb criteris de sostenibilitat si no volem destruir el futur.
Ha formulat propostes territorials i socioeconòmiques, com la de les Comarques Centrals Valencianes, que han obtingut un ampli ressò i ajuden a repensar el País.
En definitiva el Centre ha afavorit el debat i la reflexió rigorosa des de postures progressistes, però no partidistes, per tal que la lectura crítica de la realitat ajudara a transformar-la.
I la globalitat de la seua intervenció, de vegades amb encerts i d’altres aprenent dels errors, sense complaences ni defallences, s’ha basat sempre en la voluntat ferma de servir la societat.
Esperem, des de la modèstia de les possibilitats amb què treballa la nostra institució, poder seguir generant projectes i investigacions que responguen a les necessitats del present i als reptes del futur.
Gabriel Garcia Frasquet
Exdirector 1995-2012