VICENT OLASO. IN MEMORIAM

VICENT OLASO. IN MEMORIAM

Santiago LA PARRA LÓPEZ (conseller del CEIC Alfons el Vell)

Santiago LA PARRA LÓPEZ
(conseller del CEIC Alfons el Vell)

 

El pasado sábado, día 29, falleció Vicent Olaso, historiador y poeta, archivero de Oliva, exconseller del CEIC Alfons el Vell (1991-1999) y, por encima de todo, una muy buena persona. Sí, ya sé que en España se entierra muy bien, como decía Alfredo Pérez Rubalcaba, pero es cierto que Vicent era una muy buena persona y, mientras intento sin éxito acostumbrarme a su ausencia, no dejaré de decirlo públicamente sólo porque suene a tópico. Hace unos meses, no sabría precisar cuántos, lo encontré en el Archivo de Gandía (¿dónde, si no?). Fue la última vez que hablé con él y me comentó su enfermedad con la entereza de quien tiene la conciencia tranquila y un aplomo envidiable, a prueba de enfermedad terminal. Hace falta mucha fuerza mental para tanto y la verdad es que aparentemente él se mostraba más tranquilo que yo. Supongo que la procesión iría por dentro, pero eso no hace sino añadir argumentos a mi admiración por el sentido de la responsabilidad y autocontrol (¡ésa es la verdadera educación!) de este hombre bueno.

Debo reconocer con vergüenza que no conozco la faceta de Vicent como poeta, que siempre habrá estado ahí pero se manifestó públicamente en los últimos años con Esclats i neguits (2008), El soroll de la pedra (ganador del XXXI Premi de Poesia “Senyoriu d’Asias March” 2011) o Que tot plegat no semble mentida (2017). Y, efectivamente, tot plegat res no ha semblat mentida en Vicent Olaso, excepte la seua mort. Inevitable, egoísta, ¡puta muerte!

Sí he tenido la suerte de aprender de su obra historiográfica, que ha cultivado hasta el final. Si no estoy mal informado, su último trabajo, titulado “Jueus i conversos a la Gandia medieval. Una introducció”, lo publicó en Afers hace solo unos meses. Medievalista de formación, la aportación de Vicent al conocimiento de nuestro pasado hay que valorarla más por su intensidad que por su extensión, en términos cualitativos y no cuantitativos. Porque se requiere un dominio de la paleografía como el que acreditaba Vicent Olaso para realizar el inventario del fondo histórico, en general, y sobre todo de los pergaminos medievales, en particular, que se conservan en el modélico Archivo Histórico de Gandía.

Este bagaje técnico hay que acertar a adobarlo, a partes iguales, con paciencia franciscana y mentalidad oriental para transcribir El Manual de Consells de Gandia a la fí del segle XV, publicado en 2005. Los autores borgianos le estaremos eternamente agradecidos a Vicent porque, además de otros muchos aspectos fundamentales de unos años mal conocidos, la obra reseña las primeras gestiones de la familia papal en su flamante ducado. Esta publicación se suma a otra suya sobre el tema, titulada “Un passeig bibliogràfic borgià des de la Safor” (Afers, 1994).

Vicent Olaso ha sido, además, un historiador muy valiente, que se ha atrevido con temas tan complicados y arduos como la maraña de “L’endeutament censal a la vila de Gandia durant la Baixa Edat Mitjana”, que publicó en el primer número de aquella escuela de historiadores comarcales que fue la revista Guaita (1987), rebautizada Ullal desde el numero siguiente por razones de copyright. Cualquiera que haya intentado acercarse a la contabilidad municipal durante la época foral apreciará el enorme valor de este trabajo de Vicent sobre los “censales”, que eran una especie de hipotecas pero sin plazo de amortización y que, por tanto, se transmitían por herencia hasta la liquidación del préstamo y cuya titularidad también podía venderse.

En el estudio que lo consagró como historiador de referencia, Vicent arrojó luz sobre la fundación y el funcionamiento del viejo hospital de Sant Marc, cuya titularidad reclamó sin razón, desde Sevilla, la espabilada duquesa de Gandía cuando el inmueble estaba en pleno proceso de restauración tras haber cerrado sus puertas como centro sanitario. Nos lo explicó en  L’Hospital de Sant Marc de Gandia, una institució per a pobres malalts (segles XIII-XX) (1988) y volvió sobre ello, en edición bilingüe castellano-valenciano, en Historia de la fundación “Hospital de San Marcos y San Francisco de Borja” (2010), ambas publicadas por el CEIC Alfons el Vell. El tema socio sanitario lo trató así mismo en su colaboración sobre la sanidad marítima y guarda de la mar para  el libro colectivo Medi ambient i salut en els municipis valencians. Una perspectiva històrica (Sueca, 2002).

Otro asunto polémico que también nos aclaró fue el de la muralla de Gandía en «Per guardar la vila». Muralla i defensa a la costa valenciana (Gandia, segles xiii-xvi), que publicó en 2011, después de  “Les cases de Tamarit d’Oliva: punt i seguit”, que sería su participación en el primer número de Revista de la Safor, aparecida en 2009. Vicent, hombre muy generoso, era fácil de convencer para recabar su colaboración en cualquier proyecto solidario o cultural y, así, en 2008 aportó su grano de arena para divulgar qué es lo que se celebra en el País Valenciano cada 9 de octubre con la edición del fragmento del Llibre dels Fets donde se narra la conquista de Bairén.

Vicent, muchas gracias por tus estudios y, sobre todo, por tu inmensa lección de bonhomía. Has pasado a vivir en el recuerdo de quienes te queremos y somos muchos. Descansa en paz, amigo.

EN PRIMERA PERSONA: joves saforencs pel món

EN PRIMERA PERSONA: joves saforencs pel món

Enguany és ja el tercer any que el CEIC ALFONS EL VELL organitza “EN PRIMERA PERSONA: joves saforencs pel món”. Amb esta activitat volem donar veu a joves titulats que han eixit a l’estranger per continuar la seua formació o a la recerca de feina. Sovint, els que intenten treballar en altres països han esgotat les perspectives ací, o tot allò que els han oferit ha estat en condicions precàries.
En esta edició comptem amb tres joves que mostren tres situacions distintes, el que va emigrar i ha decidit tornat, el que ha trobat feina amb millors condicions que les que va trobar ací i la jove que ha decidit ampliar els seus coneixements en una universitat portuguesa.

 

Joan Arjona Va estudiar Sociologia i Ciències Polítiques a la Universitat de València i Màster en dinàmiques territorials a la Complutense de Madrid. En 2013 va emigrar a Equador per treballar en intervenció social en barris marginals de Guayaquil. Ha sigut docent i investigador de la Universitat de Cuenca (Equador) de 2014-2017 i gerent de l’àrea social del Ministeri de Desenvolupament urbà i habitatge fins maig de 2018. Joan ens ha relatat la seua experiència en Guayaquil i com va poder comprovar que barris sorgits il·legalment anaven fent front i superant els entrebancs de tota mena, amb la solidaritat i l’esforç veïnal, fins a conformar urbanitzacions consolidades i estables. Per contra, algunes urbanitzacions projectades per l’Estat, alienades i despersonalitzades, esdevenen zones inhòspites envaïdes per la marginació i la violència.
Per acabar Joan va justificar la tornada per raons de tipus familiar i emocional, alhora que ens va animar a visitar Equador, i gaudir dels atractius paisatgístics així com de les qualitats humanes dels habitants.

Paula Soler ha estudiat un grau d’Ingeniara en disseny industrial i de producte a València. Durant la carrera va fer una estança a la Technische Universiteit Delft en Holanda. Paula va explicar en què consisteix la carrera que ha estudiat i ens va mostrar alguns projectes realitzats durant l’aprenentatge. En acabar la carrera va aconseguir treball però amb contractes abusius i precaris, fins que va decidir, fent un esforç personal i econòmic, traslladar-se a Milà per continuar formant-se en allò que li agrada.

Després de dos anys acaba de finalitzar un màster de ‘Disseny de productes i serveis’ al Politecnico di Milano, Italia. També ens va fer un relat d’alguns dels treballs amb els quals ha participat durant el màster i que es dirigeixen al disseny de projectes que acullen tots els factors que intervenen en un servei. En pocs dies signarà un contracte de treball en Milà, per la qual cosa el seu futur immediat és quedar-se en Itàlia.

 

Marta Miñana  ha cursat el Grau i Master d’Arquitectura a la UPV. Després de sis anys de formació vol viure una experència diferent i és per aixó que en aquests propers mesos espera poder obtindre una beca Erasmus per realitzar pràctiques a Oporto.

Marta va exposar el seu treball Fi de Màster, desenvolupat al districte de Beniopa. El projecte pretén donar resposta al conflicte social existent, mitjançant una cooperativa residencial per a persones majors amb l’objectiu de revitalitzar Beniopa.

EL MAIG DEL 68 SENSE ENYORANCES

EL MAIG DEL 68 SENSE ENYORANCES

Enri Ferrer Solilivares Membre del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

Volíem aprendre francés, després d’haver-ho intentat amb l’escolar Perrier o les estranyes converses de l’Assimil, tan irònicament imitades en La cantant calba de Ionesco. Ens calia la immersió lingüística que només ens podia oferir una estada a França, encara que fóra mitjançant alguna associació d’intercanvi o en algun efímer treball.
El llarg camí en un autobús de 1968, tan freqüentat pel nostres paisans emigrants, ens va deixar al mateix París, el somni tricolor de les nostres desitjades llibertats. I de sobte, al carrer, les Companyies Republicanes de Seguretat, envestint amb contundència aplecs de jóvens, com anyells conduïts a l’escorxador. Tot això –ho sabíem d’alguna manera- també formava part d’allò que ben prompte tindria el rètol de revolució del maig del 68, sobretot quan els treballadors de la indústria hi van confluir.
Els eslògans, amb la típica brevetat francesa, sempre començaven per un voluntariós Il faut… Cal fer un pas avant, cal crear un món nou. Fins i tot encara ens ve a la memòria aquell apocalíptic Il faut détruire la destruction. La utopia a l’abast de la mà. Era potser la moneda menuda dels seriosos capitals intel•lectuals dels Sartre, Lefevbre, Marcuse o Lacan, que omplien llibreries sense compradors, també amb la companyia del Livre Rouge d’un tal Mao, l’omnipotent xinés de la Revolució Cultural, iniciada en 1966, un escarni més de la pobra cultura, indefens parrac que tot ho tapa.
Aquella joventut va trencar molts convencionalismes, però no les estructures fonamentals del poder polític i econòmic. Les divisions franceses en territori alemany, a penes van tornar a creuar la frontera, van deixar quasi tot al seu lloc de sempre. Resseguir la petjada que ha deixat aquella excepcional primavera de 1968 és una agredolça incursió en la memòria personal i col•lectiva, una incursió que també és alliçonadora, com tota experiència important o tota oportunitat perduda o aigualida.
Ha passat mig segle. Sembla que, en cada etapa de la història, cal esperonar la joventut amb algun manifest com el Indignez-vous!, de 2010, també a França, escrit per Stéphane Hessel, fill de l’escriptor alemany Franz Hessel , que va morir en 1941 al camp de concentració francés de Les Milles. Tres anys després el seu fill, des de França, va ser internat en el camp de Buchenwald. No deixa de ser irònic que la indignació d’un sector de la joventut actual és coetània dels moviments neototalitaris, sobretot d’Alemanya i França, com també els casos d’alguns països de l’antic camp soviètic i que ara, aixoplugats en la Unió Europea, tornen a mostrar maneres ben poc democràtiques. Les veus, com la de Hessel, formades en l’infern d’experiències terribles, són un avís d’extrema importància per a fer front a les espentes de la història que no permeten enyorances, sinó una actitud de resistència intel•ligent i una gran dosi de dignitat humana, per tal de no tornar als sagnants êtendards de la tyrannie… tot evocant l’himne dels nostres veïns i amics francesos.

Paris-Mayo-1968

ALFONS ROIG I MARIA ZAMBRANO, ROMA 1955. (V)

ALFONS ROIG I MARIA ZAMBRANO, ROMA 1955. (V)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Roma, 3 d’agost de 1955, Maria Zambrano li escriu a José Luis Cano: Mi buen amigo José Luis Cano: Gracias por haberme enviado la visita del Padre Alfons Roig. Cuando salió ayer de mi casa yo me quedé y [olía] la habitación con el aire de que había estado aquí un Santo. Renuncio a decirle cómo se me revolvieron las entrañas ¡Ay España nuestra! Que Dios se lo pague. Dígaselo Ud a él, pues yo no se lo dije. Soy tímida y torpe.

Corre la veu d’eixa visita entre els amics de Maria. Per exemple Vicente Aleixandre li escriu a Alfons Roig el 8 d’agost: «Sabía que había Vd. visitado a María Zambrano. Las noticias vuelan y se incluso que María quedó encantada y conmovida con usted». Puc donar fe que Maria, més de trenta anys després, continuava emocionada per aquella visita en la qual, segons ella, Alfons Roig es va agenollar per demanar-li perdó en nom de l’església espanyola, una església que oficialment havia fet costat als rebels i al dictador, tot deixant de banda, quan no fent creuada, contra els republicans, els «rojos» com els nomenaven en aquell temps. La història estava repetint-se en aquell moment, l’estiu de 1955, a l’Argentina: avions amb la V de victòria i la creu havien massacrat a la gent congregada en la Plaza de Mayo. Alfons Roig estaria commocionat per aquella església amb la qual ell, religiós i home de pau, no combregava.

Epistolari Maria Zambrano - Alfons Roig

Epistolari Maria Zambrano – Alfons Roig

A l’agost de 1955 començà una bonica amistat entre el sacerdot «dissident» i la que fou la millor filòsofa espanyola del segle XX. Amistat que durà per sempre, malgrat que no arribaren a trobar-se en el moment final quan Maria tornà definitivament a Madrid, després de dubtar molt, tot siga dit. Maria tornà per morir en casa, perquè el seu llegat quedara en el poble on va nàixer en 1904, Vélez-Málaga, i per poder anar publicant mentre li aguantaren les forces. Però el país que va trobar en 1984 distava molt de ser el país que volien construir aquells joves republicans i republicanes, acomboiats amb les missions pedagògiques i la FUE, un país que volien lliure i il·lustrat.

En l’epistolari que ara ha eixit a la llum, es conten eixos dubtes. Alfons i Maria parlen de la situació del país, però també de les seues afinitats artístiques, de religió, de les penes i les alegries, i també de malalties a mesura que van fent-se majors. Una correspondència entranyable que ens fa veure la calor humana de l’Alfons i l’agraïment de Maria per sentir-se escoltada dins del seu país, i també pels torrons i llepolies que l’Alfons envia a les germanes Zambrano pel Nadal.

Es recullen també en l’epistolari cartes creuades entre la colla d’amigues i amics i que fan referència a la relació Roig- Zambrano. Molt bonica la relació amb ells de Paloma Prados, neboda d’Emilio Prados, que atén, tant a Maria com a Alfons, com una fillola sol·lícita i simpàtica.

Traure esta història a la llum, a més de complir un desig de Zambrano, ha estat una recerca enriquidora. No podem oblidar la història recent. La nostra constitució física no ha canviat des de l’època prehistòrica, no som ni millors ni pitjors, però podem dependre, tant del que és bo com del que és roín, de tot allò que les persones que ens han precedit van fer. La distància en el temps, quan llegim o escoltem història, fa les mateixes funcions que la distància del pati de butaques a l’escenari d’un teatre. Igual que al teatre, la història també ens pot emocionar i, a més a més, fer reflexionar i canviar.

 València 1937, començant per la esquerra: miliciano, Juan Chabàs, Araceli Zambrano, María Zambrano i Manuel Rodriguez Aldave.

València 1937, començant per la esquerra: miliciano, Juan Chabàs, Araceli Zambrano, María Zambrano i Manuel Rodriguez Aldave.

VISITA A L’EXPOSICIÓ I PRESENTACIÓ DE L’EPISTOLARI MARIA ZAMBRANO – ALFONS ROIG

VISITA A L’EXPOSICIÓ I PRESENTACIÓ DE L’EPISTOLARI MARIA ZAMBRANO – ALFONS ROIG

El passat dijous 30 de novembre a les 18:00 h, Rosa Mascarell Dauder, comissària de l’exposició «Alfons Roig i la generació del 27», ens va oferir una visita guiada a l’esmentada exposició situada a la Sala de Dones de l’antic Hospital de Sant Marc. Els assistents van tindre l’oportunitat d’aprofundir en les estretes relacions entre Alfons Roig i autors tan significatius com Vicente Aleixandre, María Zambrano, José Bergamín, Juan Gil-Albert o els hereus de Miguel Hernández.

Posteriorment, a les 19:30, a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós es va presentar l’epistolari «Alfons Roig – María Zambrano», editat per la institució Alfons el Magnànim i del que és autora Rosa Mascarell. L’acte va ser presentat per Teresa Pasqual qui va ressaltar  la qualitat i importància de la correspondència entre tots dos personatges. Unes cartes plenes de cultura, respecte i amistat que mereixien eixir a la llum i què aporten valuosa i inèdita informació sobre aquests dos personatges, el seu temps i la seua relació amb la generació del 27.

Madrid 1989, omençant per l'esquerra: Rosa Mascarell, María Zambrano, José Andérica, Isabel García Lorca i Joaquín Lobato

Madrid 1989, omençant per l’esquerra: Rosa Mascarell, María Zambrano, José Andérica, Isabel García Lorca i Joaquín Lobato