PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «NOU VIATGE PEL PAÍS VALENCIÀ»
EL NOSTRE PAISATGE CULTURAL I LA SEUA… DESAPARICIÓ?
Rafael Delgado.
Director CEIC
Entre tots els biomes del planeta, el mediterrani és el que es considera més fet a la mida de l’ésser humà. Consegüentment, poques àrees han estat tan transformades i des de tan antic com l’espai on va nàixer la revolució neolítica, fa uns 10.000 anys, i les successives civilitzacions han passat sense descans, mogudes per la passió de dominar-lo. Un territori periòdicament assolat i colonitzat, on les societats potser han estat massa acostumades als canvis per a fer-ne bona saó. És cert que hi ha una sòlida història de comerç, negociació i diàleg amb el nouvingut, però també de violència i terribles sofriments produïts per aquest fet.
La mediterrània és, per damunt de tot, una terra caracteritzada pels contrastos -també per les paradoxes i les contradiccions-, com el fet de ser un territori tèrmicament amable però pobre hídricament i tampoc gens fàcil orogràficament. Per això no és casual que es parle de distintes mediterrànies dins d’un paisatge fragmentat i extraordinàriament divers des del punt de vista ecològic, conegut com un dels més valuosos del planeta. Paradoxalment, una diversitat produïda per la intensíssima pressió antròpica secular, de qui en la lògica del “qui menja a qui” ha assumit el paper principal, explotant tots els ecosistemes possibles i generant els paisatges agroforestals, reconeguts mundialment per la seua biodiversitat.
El treball secular de la nostra civilització impulsada per les necessitats, és cert, ha propiciat el modelat territorial que hem conegut i l’ha fet arribar fins a nosaltres. En el secà, l’arquitectura dels vessants conforma el major espai construït per la mà humana en el món, cercant i conservant cada gram de terra. Contradictòriament, en les planes l’aigua és el miracle de la vida i ha sigut domesticada des d’antuvi. Els fèrtils sòls i l’organització social hi han permés l’existència dels vergers agrícoles que coneguem com a hortes, entre les que destacava l’Horta de Gandia, elogiada per nombrosos viatgers com la més important del Regne de València: la terra de l’abundància, els aromes i els sentits.
Com a conseqüència de diversos fenòmens resumits en la desagrarització i l’èxode rural, els diversos autors situen el moment de ruptura general de la societat rural i les formes tradicionals d’aprofitament del territori al voltant dels anys 60 del passat segle. S’eixuga un cabal de vida que alguns encara hem arribat a conèixer; un fil infinit de coneixement que ha travessat els segles de boca en boca, de predecessors a successors. La ruralitat es retira i amb ella la presència de les persones en la major part del territori, per primera vegada en molts segles.
I ara, quin sentit tindrà l’espai humà deshumanitzat? Què farem amb aquest paisatge cultural, que és la nostra pròpia identitat? Podríem, com farien els nostres ancestres neolítics, donar les gràcies a la Mare Terra que ens ha acollit un temps al seu si, abans de desaparéixer amb la nostra civilització. D’alguna manera és el que fem quan recordem amb panegírics i anècdotes les nostres vivències en el parèntesi espacial i temporal que hem tingut la sort de gaudir. O també podríem buscar noves formes de gestió d’aquest territori i dels seus recursos, avançant a partir de l’herència cultural rebuda i la humil saó que encara conservem. En serem capaços? Ho hem de fer.
Rafael Delgado Artés. Director del CEIC Alfons el Vell
