La segona República arribava a la Gandia aquell 14 d’abril del 1931 a una ciutat que des de principis de segle començà a evolucionar d’una manera quasi imparable. Els seus eixamples cap al sud, amb la plaça del Prado i cap al nord amb l’avinguda d’Alacant i del Grau, ja s’havien convertit en els dos eixos vertebradors de la ciutat. La comunicació cap a l’exterior amb el port i el ferrocarril, havien convertit a Gandia en una ciutat cosmopolita i oberta, on hi proliferaven les botigues al carrer Major i s’obrien sofisticades cafeteries al Passeig de les Germanies. El teatre i el cinema s’havien convertit en els punts de trobada dels veïns de la comarca, i la platja en el lloc d’esplai on passar les vacances de pasqua i d’estiu.
A pesar d’aquesta imatge idíl·lica de la Gandia dels any 20, hi havien grans mancances a la ciutat que calia pal·liar. L’analfabetisme afectava al 47,87% dels gandians en l’any 1930, la sanitat pública era quasi inexistent i els mercats municipals necessitaven reformes urgents per tal de protegir a la població del sol i la pluja. La gran majoria dels carres estaven sense asfaltar en una ciutat en la que cada vegada hi havia més automòbils, i els pous cecs de les cases on anaven a parar les aigües fecals suposaven en un focus perillós d’infeccions.
Entre del 1931 i el 1936 es produeix a Gandia una transformació baix el paradigma del ideals republicans, segons els quals la ciutat havia de promoure la igualtat entre els seus veïns, i vetlar per la seua seguretat i salut. En definitiva, Gandia havia de ser una ciutat més justa.
Les principals reformes urbanístiques aniran encaminades a millorar les infraestructures: l’asfalt de carrers, reformes als mercats, construcció d’una xarxa de clavegueram, millora de la il·luminació dels carrers etc. Però amb això no era suficient. S’havien de construir nous edificis per poder donar els serveis que els ciutadans de Gandia necessitaven, i l’estil d’aquests serà el Racionalisme.
El Racionalisme, igual que passà amb les demés disciplines artístiques d’avantguarda, tindrà com a principal objectiu allunyar-se de qualsevol tendència anterior. Fou un estil internacional que assentà les seues bases després de la Primera Guerra Mundial, i es basà en els avanços de l’anomenada Segona Revolució Industrial, que van possibilitar l’ús de nous materials, com l’acer, l’alumini o el formigó.
La concepció dels nous edificis canvià de manera important degut al nou concepte de façana lliure: els edificis passaren de ser elements rígids amb façanes simètriques, a ser concebudes com a elements dinàmics i modelables, encara que de disposades de manera equilibrada i sempre guardant certa unitat. La utilització del formigó possibilitava l’aprofitament total del solar, proliferant els xamfrans corbs amb grans finestrals i llargues balconades.
Prompte començaren a proliferar a Gandia aquests nous edificis que contrastaven amb l’eclecticisme de les façanes anteriors. El centre de primera ensenyança Joaquin Costa (actual CEIP Francesc de Borja), el Centre d’Higiene Rural o el institut d’Ausiàs March foren alguns dels principals edificis públics construïts en aquest període. L’arquitecte alcoià Vicente Valls Gadea fou el principal artífex dels nous edificis a la ciutat, tant en la seua tasca com arquitecte municipal, com amb la de construccions per a particulars.
Cal destacar que a Gandia tinguérem grans arquitectes que formaven part de l’avantguarda arquitectònica del moment a nivell nacional. Tal és el cas de Rafael Bergamín que projectà el, malauradament desaparegut, xalet dels Monzó. Com també ho fou Fungairiño, autor de l’edifici de la TASA, el qual pot ser siga el que millor condense els principis de l’arquitectura racionalista i d’avantguarda d’aquests anys.
(foto) Detall de l’edifici TASA, Fugairiño, 1934. Fotografia Àlex Oltra
Com hom sap, l’any 1936 començà la cruenta Guerra Civil, que tres anys després acabaria amb tot rastre dels ideals republicans d’igualtat i de justícia, donant pas a una dictadura obsessionada en esborrar les petjades de la modernitat i de l’avantguarda. Conclou així aquest fructífer període constructiu racionalista del que, malgrat la seua fugacitat, encara hi conservem significatius exemples a la ciutat. Edificis que passen desapercebuts als nostres ulls i que de manera silenciosa resisteixen el pas del temps, sense que ens adonem de l’esperit revolucionari baix el qual foren concebuts.
El dia 26 de març a les 19:30 a la Biblioteca Central i per streaming (https://youtu.be/XgPHO7iT5zw), vos convide a fer un recorregut per diferents edificis de l’època racionalista a Gandia, amb la xerrada: «El Racionalisme a Gandia. L’Arquitectura de la Segona República”.
Amb la celebració del 3 de March, Gandia fa un pas endavant per a aproximar-se a l’espai que li pertoca ocupar com a gran ciutat literària valenciana. La ciutat dels clàssics, la que el duc Alfons el Vell va voler elevar per damunt de totes les que integraven el seu senyoriu. La capital cultural de les comarques centrals que nosaltres volem.
En efecte, el 3 de març esdevé una data de singular importància en la qual recordem el poeta Ausias March en el dia de la seua mort. I el recordem perquè continua sent, cinc-cents seixanta-dos anys després, el millor poeta europeu del segle XV i el més gran poeta valencià de tots els temps. Un autèntic referent dins la literatura que, amb tot, no ha assolit el reconeixement que la seua obra mereix pel fet d’haver-la escrit en una llengua minoritària com és la nostra. Per aquest motiu la celebració esdevé tan necessària, ja que ens ofereix l’ocasió d’esmenar el deute històric que tenim amb un gran autor com ell. Més encara, ens ofereix l’ocasió d’emmirallar-nos en la seua obra per a reforçar la nostra identitat com a valencians i la de la nostra ciutat.
Des de l’associació Saforíssims hem volgut organitzar, per segon any consecutiu i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia, una programació per difondre l’obra d’Ausias March, amb especial interés de fer-la arribar a aquells que encara la desconeixen, és a dir, la gent més jove. La programació s’anirà fent pública en els pròxims mesos, però cal destacar que, de tots els actes previstos, el primer ha estat la col·locació d’una placa commemorativa de pedra al lloc que ocupava l’antic palau de la família March.
La placa, elaborada amb una llosa de Borriol de dos centímetres de gruix, ha estat realitzada per l’artista Hèctor Peiró. Exhibeix tant l’escut heràldic dels March (vuit marcs d’argent sobre camp de gules) com una llegenda incisa amb els versos del poeta:
Amor, amor, un hàbit m’he tallat
de vostre drap, vestint-me l’esperit.
També s’hi ha gravat un motiu consistent en un lliri entre cards, que fa referència al famós senyal d’Ausiàs.
La ubicació del palau dels March ha estat desconeguda fins fa ben poc. La col·locació de la placa en l’emplaçament correcte ha estat possible a un informe elaborat per l’historiador Ferran Garcia-Oliver en el qual es posa de manifest que, malgrat la inexistència de documentació històrica acreditativa, existeixen elements que aporten informació fidedigna.
En els anys 60, durant unes obres efectuades en el número 38 del carrer Major, es van trobar dins d’un pou nombroses peces ceràmiques medievals, algunes d’elles amb l’escut de la família March, que n’acrediten la propietat. Una part d’aquestes ceràmiques van ser rescatades per l’historiador Josep Camarena i actualment deuen ser encara en possessió de la família. L’altra part va quedar en mans del cronista i metge de Beniopa, Javier Cebrian, l’hereu del qual les va vendre fa uns anys a l’ajuntament. Aquesta notícia va ser corroborada personalment de forma oral a Ferran Garcia-Oliver per tots dos i ha estat fonamental per poder elaborar l’informe i establir com a definitiva la ubicació del casal dels March a la illa de cases entre els carrers: Major, Sant Roc i de la Beneficència. Concretament, el pou de la troballa estava al número 38 del carrer Major. Per tant, la placa s’ha incrustat a la façana d’aquest l’edifici, a hores d’ara ocupat per la Cafeteria Moreno.
La placa esdevé una fita, però també un principi. El de la celebració del 3 de March com a festa de la cultura dins del calendari d’efemèrides de la nostra ciutat. Aquesta és la voluntat amb què Saforíssims ha concebut la celebració. La de perdurar per a recordar, cada any, el nostre patrimoni literari clàssic, enlluernador si bé ho mirem, dins del panorama del País Valencià. Gandia és la ciutat per excel·lència dels clàssics de la literatura. Ausias March, Joanot Martorell, Roís de Corella. Un patrimoni que ens engrandeix com a poble, ens enriqueix com a persones, i destaca la ciutat de Gandia entre totes les que componen la nostra geografia de les lletres. Un patrimoni que hem de saber valorar i gestionar de cara al futur en profit de la ciutadania. Una assignatura pendent a hores d’ara i que sols aconseguirem aprovar si ens impliquem totes i tots.
En un temps incert com el que vivim a hores d’ara, enmig d’una pandèmia que ha alterat profundament la nostra forma de relacionar-nos i ha dificultat, i fins i tot ha impedit, la realització de tants actes culturals, la celebració del 3 de March vol ser un incentiu a l’optimisme, una llum enmig d’un camí fosc el trànsit del qual es preveu dur i llarg. El llegat poètic d’Ausiàs March ara més que mai esdevé d’una saviesa corprenedora.
El Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell vol manifestar la seua preocupació davant de la Proposta de Modificació de la Colònia Ducal de la mercantil Infilev SL, presentada a l’Ajuntament de Gandia i sotmesa actualment a consulta pública.
La Colònia Ducal, projectada el 1961 pels arquitectes Pau Soler Lluch, Francisco García González i Juan José Estellés Ceba i ubicada a la platja de Gandia, és un dels elements més destacats del nostre patrimoni cultural, raó per la qual ha estat catalogat al registre de la Fundació DOCOMOMO Ibèric, –branca local del DOCOMOMO INTERNACIONAL, sota patronatge dels Col·legis d’Arquitectes de la península Ibèrica, la Fundació Mies Van der Rohe i d’altres institucions prestigioses– com un dels exemples més destacats de l’arquitectura del moviment modern en la nostra terra. Així mateix, la Colònia Ducal ha estat destacada pel seu valor patrimonial en bibliografia diversa d’experts en arquitectura com: Alberto Peñín, Juan Pedro Sebastià, Fernando Mut, Francesc Boscà, Joaquim Egea, Carles Navarro, Carmen Jordá Such, Maite Palomares Figueres, Andrés Martínez Medina, Amando Llopis, etc.
Segons els valors que posen de manifest aquests experts, la Colònia Ducal reuneix les condicions per estar catalogada com a bé cultural i protegida de cara a la seua conservació per a les generacions futures. L’Ajuntament de Gandia disposa al Pla General municipal vigent d’un Catàleg de Proteccions en la Disposició Addicional Primera, on podria incloure’s clarament aquest conjunt i en ell la Fitxa descriptiva i definidora del grau de protecció i les condicions de les intervencions que allí es puguen plantejar. En un pas més també es podria escometre, i sabem que s’ho han plantejat, la declaració com a Bé de Rellevància Local, BRL, atesa la Llei valenciana de protecció del Patrimoni Cultural 4/1998, que comportaria la seua inscripció en l’Inventari General de Proteccions de la Conselleria i la confecció d’una Fitxa més reglada per a descriure el seu valor i regular les actuacions que allí es feren.
Per tant, qualsevol modificació que vulga efectuar-se ara sobre la Colònia Ducal hauria de vindre precedida i recolzada per alguna de les Fitxes esmentades, o, almenys, d’un estudi multidisciplinari d’experts en urbanisme, arquitectura, història de l’art i patrimoni que assenyale els elements, valors i característiques que no poden ser alterats sense perjudicar el seu caràcter cultural i la singularitat, que el converteix en un element de referència en el panorama de l’arquitectura moderna.
Aquest grup d’experts podria també disposar-se per a altres actuacions sobre el nostre patrimoni cultural que, en absència a Gandia d’un Catàleg de Béns i Espais Protegits d’acord amb la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, queda hui indefens davant d’intervencions perjudicials. En massa ocasions hem de lamentar que les modificacions del patrimoni cultural immoble no estan orientades a la preservació del seu caràcter original ni a la millora de les condicions d’habitabilitat i gaudi per part dels seus propietaris i la població en general.
Per aquest motiu i per evitar danys irreparables en uns edificis i espais urbans que representen a la ciutat i que esdevenen una fita i un model a seguir en la urbanització de la costa valenciana, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell vol manifestar-se públicament en contra de la Proposta de Modificació de la Colònia Ducal de Gandia.
Sol·licitem al consistori, ja que no existeix un treball previ, rigorós i avalat per experts en la matèria que guie la dita proposta de modificació, que es cree l’esmentat grup interdisciplinar d’experts per a disposar d’ell abans de continuar la tramitació prevista.
Així mateix, urgim a què s’òbriga un expedient municipal per a la declaració de Bé de Rellevància Local per a la Colònia Ducal, a fi que s’inscriga en l’Inventari General del Patrimoni Valencià de la Conselleria de Cultura, per tal que dispose per sempre i prèviament a qualsevol intervenció de les seues obligades Fitxes normatives.
Finalment, i per a evitar aquest tipus de problemes que ja s’han donat a Gandia amb altres bens culturals anteriorment, exigim que s’emprenga la redacció d’un Catàleg de Béns i Espais Protegits d’acord amb la Llei de Patrimoni Cultural Valencià.
El dijous 11 d’abril es van presentar en el Teatre Serrano els dos audiovisuals als quals el jurat va concedir les BEQUES PER A L’ELABORACIÓ D’AUDIOVISUALS RELACIONATS AMB EL PATRIMONI DE GANDIA. La convocatòria va estar organitzada pel CEIC, el Campus de Gandia de la UPV i la regidoria de Gestió Responsable del Territori.
Un dels objectius del CEIC Alfons el Vell des el seus inicis ha estat el programa de beques de diferents tipus per descobrir i recolzar joves valors en la seua labor com a investigadors o creadors. Sovint dirigits a l’edició d’estos treballs en format de llibre. Però fa un grapat d’anys dos consellers, Lluis Romero i Ximo Vidal, van impulsar les ajudes a projectes audiovisuals i, des de aleshores, el CEIC ha contribuït a produir alguns documentals relacionats amb aspectes culturals o amb el patrimoni que, sense el suport d’esta entitat difícilment s’averen dut a cap.
Respecte a la Universitat, té com a funcions la formació de estudiants i, naturalment, fer investigació i divulgació de coneixements. Pel que fa al Campus de Gandia està ben arrelat a la realitat de la comarca i s’ha involucrat de manera activa amb diferents activitat culturals i científiques que es desenvolupen pel nostre territori.
Per totes estes raons, enguany s’han unit els interessos de investigació i divulgació del patrimoni de les tres entitats per promoure estes ajudes dirigides al món estudiantil i amb la finalitat que els curtmetratges realitzats posen en valor el nostre patrimoni.
Els curtmetratges documentals guanyadors són:
Quan la mort ve del cel Realitzat per l’equip format per: Arnau Múria, Maria Llinares, Aitor Noguera i Joan Negre.
Gandia, construint història:L’antic Convent de Sant Roc Realitzat per: Carlos Antonaya Ruiz, Blanca Aranda Revert, Celia Donet Cambra, Eduardo González-Elipe Mateos i Marcos Ruiz Rivera.
Donem les gràcies a tots els participants i l’enhorabona als guanyadors.
Des de la seua aparició en el Neolític, la ceràmica ha acompanyat l’home en totes les seues manifestacions, des de les imatges de la seua vida espiritual fins a l’ajovar domèstic i els materials de construcció del seu habitatge. Fou també un dels primers materials que l’home va fer servir per a desenvolupar les seues aptituds estètiques.
En el territori valencià sempre ha estat una indústria rellevant. Els ibers que habitaren aquestes terres, edetans i contestants, desenvoluparen una ceràmica de gran qualitat i un estil decoratiu propi i diferenciat. En el s. XV la ceràmica daurada, produïda principalment a Manises, omplia les taules de l’aristocràcia i la reialesa europea fins a anar exhaurint-se la seva esplendor eclipsada per les novetats estilístiques i tècniques, provinents del Renaixement italià.
En aquesta època començaran a difondre els retaules devocionals ceràmics situats als carrers i dedicats a algun sant. Aquests panells són una manifestació artística popular situada en espais públics que expressen el gust i l’estil d’una època. Però, també contenen un important valor documental. Sovint trobem escrits el nom del sant i, de vegades, la data i el nom de la persona o col·lectiu que ho va encarregar. N’hi ha que contenen el relat escrit d’un miracle o una jaculatòria. També ens permeten comprovar els canvis en les devocions populars fins a relegar un sant en benefici d’un altre com una moda dels cultes. I constaten les transformacions i els avanços tècnics que van produint-se. Els panells del s. XVIII exhibeixen un estil popular amb una pinzellada expressiva i fluida i un cromatisme lluminós i ben equilibrat, malgrat disposar solament de cinc colors: groc, taronja, blau, verd i marró púrpura. A poc a poc s’ampliarà la paleta de colors i es popularitzarà l’ús dels fons amb aerografia. Així mateix, sorgiran pintors de ceràmica amb formació acadèmica que mostren un dibuix més rigorós i un tractament del color més elaborat, malgrat perdre’s el sabor popular i la pinzellada espontània.
En els últims temps la pressió urbanística ha modificat irreversiblement el paisatge cultural urbà, amb la desaparició d’una part del patrimoni històricoartístic que ha format part, durant anys, dels carrers de la ciutat. Els plafons ceràmics, que en alguns casos van arribar a ser sufragats pels veïns d’un carrer o els membres d’una confraria, no han pogut salvar-se a aquesta sostracció del patrimoni popular, a pesar que la Llei de protecció del patrimoni cultural valencià protegeix tots els panells anteriors a 1940. Cal recordar que, al contrari del que sol pensar-se, els panells protegits no pertanyen als propietaris de la façana en la qual estan ubicats, sinó, són de propietat pública.
Molts pobles de la Safor han conservat en els seus carrers tot aquest patrimoni, al contrari que ha succeït a Gandia que, fins i tot recentment, ha perdut un nombre considerable de retaules amb total impunitat. Conéixer i apreciar aquestes obres artístiques ajudarà al fet que no desapareguen i es conserven, si és possible, en els emplaçaments originals.
Boro Mañó.
Tècnic en Ceràmica i Llicenciat en BBAA.
