SI TOT ÉS EFÍMER…

SI TOT ÉS EFÍMER…

Enric Ferrer Solivares Membre  del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

Fa uns dies va cremar Notre-Dame, a París. L’allau de comentaris, que no han apagat el foc creuat de les possibles negligències, han atiat tota mena d’opinions, amb el corresponent llast ideològic. També s’ha recordat que el patrimoni de l’Església francesa va passar a ser propietat de l’Estat per la llei de separació de 1905 d’ambdues entitats, de tal manera que l’Església ocupa els edificis religiosos sense títol jurídic. La República laica, per la seua banda, es va convertir en la més gran propietària d’edificis religiosos. Que la conservació d’un patrimoni artístic tan gran no ha estat sempre modèlica per part de les instàncies públiques és prou evident, com s’ha denunciat en moltes ocasions.

L’art és efímer, com tota obra humana. El diccionari, amb la seua obsequiosa obvietat, avisa que efímer vol dir de curta durada. El recentment desaparegut Lluís Duch, amb la seua fina antropologia, ens avisava que l’ésser humà és “com algú que només disposa d’una certa quantitat d’espai i de temps, que és efímer, per tant”. El contrast amb la beneiteria del progrés continu és evident. Precisament una de les reflexions més popularitzades sobre el caràcter efímer de les civilitzacions va ser obra d’un il·lustrat del XVIII, coetani de la Revolució Francesa i defensor de la igualtat dels éssers humans. S’hi tracta de Constantin Volney, autor de Les ruïnes ou Méditations sur les révolutions des empires, el qual, en contemplar les restes de ciutats com Palmira, a Síria, pensava que l’igualitarisme humà, confirmat pel temps destructor dels senyors i del poble menut, unit al progrés sens fi, obriria una etapa de felicitat per a tots.

1555354636560k

L’obsessió per Palmira també ha arribat a la nostra àpoca, fins i tot en els bitllets de banc de Síria, el país dirigit per una despòtica dinastia familiar. Així, un bitllet de l’any 1998 va ser dedicat, en el seu anvers,  a la reina Zenòbia dels nabateus, acompanyada d’un dibuix de les ruïnes de Palmira, la seua capital del segle II d.C. El revers presenta una imponent represa d’aigua, amb la cornucòpia de fruites i verdures que se’n beneficiaran. Història i propaganda marxen en feliç connubi com és acostumat en qualsevol règim polític. Les vicissituds posteriors, ja entrat el segle actual, han desfet, a la baixa, les altes fantasies progressistes de Volney. S’ha arribat a destruir en bona part les ja destruïdes ruïnes de Palmira, com si la mort de més de tres-cents mil hòmens i dones no haguera estat suficient per a apaivagar l’odi dels fonamentalistes.

NewSyrian1000front

I no deixem el segle XVIII. Immanuel Kant, el pensador més ajustat a la raó, insubornable en el seu profund humanisme, va nàixer a la prussiana oriental ciutat de Königsberg. L’epitafi de la seua tomba –una frase del final de la seua Crítica de la raó pràctica– diu així: “Dues coses omplin l’esperit d’admiració i respecte, sempre nous i en creixença, cada vegada que la reflexió s’ocupa d’elles: el cel estelat sobre mi i la llei  moral en mi”. La seua tomba continua al mateix cementeri de la ciutat que ara és russa i té el nom de Kalinin, seu d’una important base militar, com una falca entre Polònia i Lituània, és a dir, entre dos països de la Unió Europea. La base va ser un gran projecte estratègic de la Unió Soviètica per al control de la mar Bàltica. Ara, com a territori rus, ha esperonat els dimonis irracionals: esborrar la memòria de Kant, profanar la seua tomba i, en conseqüència, el seu llegat filosòfic i humanista. Tot amb tot, Kant va conéixer els excessos de la Revolució Francesa i l’entronització a Notre-Dame de la deessa Raó en una cerimònia grotesca que no va agradar als revolucionaris més puristes, com el mateix Robespierre, en el context del Terror més extrem. Val a dir també, que el cicle revolucionari va acabar en mans de l’autoritarisme napoleònic. Tota una lliçó pràctica i recurrent en la història contemporània.

Entre les runes de la catedral de París ha aparegut intacte el gall del penell de l’agulla neogòtica de Viollet-le- Duc, potser per a enfortir el mite de la Gallia eterna, o simplement que el metall temprat pel fred i la calor ha superat l’envestida del foc, dit en clau racionalista. Sembla que, si volem un futur raonable, la disjuntiva és supèrflua.

 

 

CONFERÈNCIA DEL PREMI NOBEL  JEAN PIERRE-SAUVAGE

CONFERÈNCIA DEL PREMI NOBEL JEAN PIERRE-SAUVAGE

Conferència del Premi Nobel Jean Pierre-Sauvage al Campus de Gandia.

Dimecres 13 de març, 12.00h Aula Magna 

image001El Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València acull la conferència del Premi Nobel de Química 2016, Jean – Pierre Sauvage, el dimecres 13 de març a les 12.00h, a l’Aula Magna del Campus.

La conferència, titulada ‘Molecular Machines: from Biology to Chemistry‘, està dirigida a públic no especialitzat, tindrà caràcter divulgatiu i durarà 45 minuts.

Jean – Pierre Sauvage serà investit Doctor Honoris causa per la UPV el dia abans, dimarts 12 de març.

Sauvage, junt al britànic James Fraser Stoddart i l’holandès Bernard Feringa, va guanyar el Nobel pels seus treballs en nanotecnologia, amb els quals van aconseguir controlar el moviment de les molècules.

Els descobriments de Sauvage i el seu equip estan tenint desenvolupaments que podran suposar un gran avanç en la medicina, per exemple, amb la fabricació de molècules artificials que puguen viatjar en la sang, trobar cèl·lules cancerígenes i destruir-les.

El Premi Nobel és un gran convençut que el desenvolupament de la ciència fonamental està en l’origen dels avanços tecnològics que beneficien a la humanitat.

ALFONS ROIG I JOSE BERGAMÍN: “EL MEU MÓN NO ÉS D’ESTE REGNE”. (VI)

ALFONS ROIG I JOSE BERGAMÍN: “EL MEU MÓN NO ÉS D’ESTE REGNE”. (VI)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Com bé diu Maria Teresa León en les seues memòries, «la història de la democràcia està escrita en tinta blanca sobre paper blanc. És molt difícil de seguir.» Este és l’esperit d’estos breus escrits: seguir una línia de la història de la democràcia de la mà dels seus protagonistes. A més de les qüestions artístiques, que per a ell estaven lligades a la formació de l’esperit, a Alfons Roig el movia voler saber i que es fera la llum sobre la història recent, assumir la responsabilitat de la seua generació i deixar als joves el camí net per a fer una vida en llibertat.

José Bergamín en la Inauguración del II Congreso Internacional de escritores para la Defensa de la CulturaEsta darrera entrada sobre Alfons Roig i la generació del 27, voldria dedicar-la no sols a José Bergamín, el que fora president durant la II República de l’Associació d’Escriptors Antifeixistes i del II Congrés d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura del 1937, sinó també a d’altres intel·lectuals del moment. És per això que m’agradaria esmentar-los, si més no, per tal de recordar també a altres republicans exiliats, dels quals no tenim documentació, però que sabem per referències que Roig va conéixer i apreciar. Per exemple José Herera Petere, amic de Bergamín i Zambrano, col·laborador de la revista Cruz y Raya i autor d’En España ya todo está preparado para que se enamoren los sacerdotes. El pintor Luis Fernández, l’escultor Baltasar Lobo o l’escriptora Mercé Comaposada i Guillén, exiliats a Paris, del cercle d’amics de María Zambrano i propers a Picasso.

Tornant a José Bergamín, va tenir les seues filies i fòbies, com a bon polemista. Fernando Delgado, fent memòria de les converses amb Vicente Alixandre, el descriu com un «àcrata impertinent, de catolicisme heterodox i lúcida actitud intel·lectual». Vicente Aleixandre, Aurora de Albornoz i María Zambrano sempre l’ajudaren i el defensaren. Per algú d’ells es conegueren Alfons Roig i José Bergamín el 19 de setembre de 1956, a Paris, i després es trobaren unes quantes vegades en diferents viatges. Al seu diari, Roig el qualifica d'»intel·ligentíssim, fi i brillant».

Per fer una breu semblança de Bergamín, direm que va nàixer a Madrid en 1895 i va morir a Donostia en 1983. Va estudiar dret a la Universitat Central de Madrid, on va freqüentar les tertúlies literàries i va conéixer els escriptors més destacats del moment. Els seus primers articles van aparéixer en la revista Índice, dirigida per Juan Ramón Jiménez, en els anys 1921 i 1922. Va ser en esta revista on, segons ell, va sorgir tota la nòmina d’escriptors de la Generació del 27, nom que detestava, perquè ell preferia denominar-la «Generació de la República». Amb la proclamació d’esta en 1931, assumeix diversos càrrecs polítics. En 1933 funda i dirigeix la revista Cruz y Raya, revista d’orientació catòlica progressista i, segons Maria Teresa León, també és seu el títol de la revista El mono azul, tan important en els anys de la Guerra Civil.

La guerra el va sorprendre a Madrid on presidí l’Aliança d’Escriptors Antifeixistes, des de la seua fundació. Organitzà també el II Congrés celebrat durant juliol a València, que inaugurà amb un discurs en el qual citava a Sant Agustí, a Santa Teresa i destacava la part divina de la persona. A València col·laborà en la revista Hora de España, al costat de María Zambrano, Ramón Gaya, Emilio Prados, Antonio Machado i altres. En 1938 viatja a Paris per treballar a l’ambaixada com agregat cultural i s’hi quedarà fins al final de la guerra. El 6 de maig embarca cap a Mèxic, on romandrà fins a 1946. Durant el seu exili va viure a Mèxic, Veneçuela, Uruguai i França, fundà diverses editorials i escriurà bona part de la seua obra, assaig i poesia principalment.

El 1958 va aconseguir un visat per a viatjar a Espanya i es quedà quatre anys, fins que la seua signatura en una carta oberta al llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, on es demanaven explicacions per tortures infligides a miners a Astúries, el va dur a refugiar-se en l’ambaixada d’Uruguai a Madrid. Aleshores va fugir del país, on ja no va poder tornar fins al 1970. En els darrers anys a Madrid es va convertir en un dissident de la «transició» i va publicar el manifest «Error monarquia: el meu món no és d’este regne», i es va «exiliar» a Euskadi, on morí en 1983.

IMG_4092L’any Roig s’ha acabat, però cal que continuem fent estos exercicis de recuperació de la nostra memòria. No s’hi val a amagar els draps bruts. Tenim documents i testimonis de primera mà que cal airejar, més que res per a evitar la manipulació i el negacionisme. Si no veiem les pedres, tornarem a caure. Saber és dur, però no val a girar el cap. És un exercici de responsabilitat. Per sort tenim veus valentes entre els deixebles de Roig, com la de Ximo Garcia Roca, que en la seua conferència «L’església en temps de la dictadura i el cas d’Alfons Roig», ens va donar una lliçó memorable recordant al mestre, conferència que es pot llegir a la pàgina web del CEIC Alfons el Vell. Em quede amb la frase que segons Garcia Roca resumeix la convicció de Roig: «quan busques la veritat, trobes el bé; i si busques el bé, allò que apareix és la bellesa.»

 

 

ALFONS ROIG I EMILIO PRADOS, EL CAÇADOR DE NÚVOLS (IV)

ALFONS ROIG I EMILIO PRADOS, EL CAÇADOR DE NÚVOLS (IV)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

El passat juliol, a la Universitat d’Estiu de Gandia, Joan B. Llinares va pronunciar la que seria la seua darrera llisó magistral, on ens va parlar de Jorge Semprún com a filòsof. Un dels grans misteris que han ocupat als filòsofs ha estat la mort, preparar-se per a ella ha estat considerat com un dels exercicis vitals més decisius. Semprún pensava que la felicitat és arribar a la mort amb la convicció que s’ha fet el que calia fer. En este cas Emilio Prados va morir ben infeliç.

D’Emilio Prados Such (Màlaga, 1899- Mèxic 1962) va dir Vicente Aleixandre, amic seu des de la infància, que: «Tenía inmensamente vivo el sentido de la justicia, y más todavía: allí, en su figura infantil, en aquellos ojos humildes y con luz, vi yo por primera vez la vislumbre instantánea del rayo dulce y largo de la misericordia». Este viu sentit de la justícia i la misericòrdia el portaren a bolcar-se completament en aquelles persones que ell podia ajudar: els xiquets pobres del barri d’El Palo de Màlaga als que ensenyava a llegir, els treballadors en demanda de salari just, el govern legítim, els xiquets òrfens arribats a Mèxic… I sempre pensava que no feia prou.

EmilioPradosEnElExilio(ArchivodelaF.M.Z.)

Prados va nàixer en una família benestant de Màlaga, preocupada per l’educació dels fills, de tal manera que l’enviaren amb quinze anys a l’Institut Escola de Madrid, la institució educativa més progressista en aquell moment. En 1918 s’incorpora al grup universitari de la Residència d’Estudiants, que es converteix en el punt convergent de les idees avantguardistes i intel·lectuals d’Europa. És en la Residència on s’inicia en la poesia de la mà de Juan Ramón Jiménez. Funda en 1926, al costat de Manuel Altolaguirre, la revista Litoral, un dels principals òrgans de difusió de la poesia de la Generació del 27.

«El cazador de nubes», com l’anomena Federico Garcia Lorca, comença en aquells anys a decantar-se cap a posicions d’esquerra. A partir de 1932 la seua poesia es converteix en social i política, i lluita decididament en favor dels interessos republicans. A l’estiu de 1937, a València, participa en l’organització del II Congrés Internacional d’Escriptors en defensa de la Cultura, com a secretari junt amb Gil-Albert i en la revista Hora de España. En 1939 ix cap a l’exili, tot establint-se en Mèxic després d’anar penosament errant per França amb just el que portava damunt.

Remetem als escrits de José Luis Cano, José Sanchís-Banús i Patricio Hernández sobre Emilio Prados per conéixer a fons la seua personalitat i la seua poesia. En este breu article tan sols volem assenyalar la seua relació amb Roig i, cosa curiosa, els dos estudiosos de Prados deprés de Cano varen fer per conéixer a l’Alfons, el primer a París, el segon a l’ermita de Llutxent.

Segons José Sanchis-Banús, Alfons Roig «descubre a finales de los años 40 la poesia de los desterrados», coincidint amb el fet vital del seu primer viatge a Roma i «perdre de vista el campanar del poble». Els primers amb  qui va establir contacte personal van ser Juan Gil-Albert, recentment tornat a València del seu exili, i Vicente Aleixandre amb contactes a València, com ja hem contat en un altre article. Tant Aleixandre com Gil-Albert tenien una gran amistat amb Prados, i, donat l’interés de Roig, segurament li parlaren d’ell i de la seua difícil situació vital a Mèxic. No oblidem tampoc que per a María Zambrano Emilio era «el seu germà» i de segur que havia estat tema de conversa en l’agost del 1955, a Roma, quan Alfons hi va visitar Maria. «No tenía que haber esperado a que le animaran a escribirme. ¿Por qué? ¡Ya ve cuánta alegria! ¡Cuánto bien me ha hecho y me va a seguir haciendo!», li diu Prados a Roig en la primera carta.

Comptem amb les cartes de Prados a Roig, però les de Roig a Prados són una incògnita que el professor Patricio Hernández està intentant resoldre. Les cartes passaven per José Luis Cano, al que era més fàcil enviar i rebre correu de Méxic, gràcies a la revista Ínsula de la que era cofundador, però potser alguna es va perdre i les de Roig deuen estar en algun arxiu a l’espera  que siguen descobertes i publicades. Són cartes d’una importància decisiva per conèixer la influència de la mística en la darrera poesia d’Emilio Prados. «¡Cuánta fe nueva me ha dado para escribir! ¡Para seguir! Nuestra palabra que duda, siempre es salvada también por la palabra misma. Pero necesita eso, la fe, la caridad y la esperanza al lado. Vd., hoy, me ha hecho nacer nueva criatura.» Paraules de Prados a Roig del 7 d’octubre de 1955 des de Mèxic.

IMG_4092En l’exposició «Alfons Roig i la Generació del 27» que ara es pot veure al MuVIM i que viatjarà a Gandia en novembre, es poden veure les cartes originals d’Emilio Prados al «Padre Roig. Querido amigo», també la transcripció que en va fer José Sanchis-Banús en la revista Ínsula, en 1977. A més a més, podrem escoltar el 27 d’octubre, a València, al professor Patricio Hernández que aportarà nova llum sobre esta apassionant història entre el poeta filòsof que era Prados, segons ell mateix, i el «sacerdot liberal», per obert i tolerant, que era Alfons Roig, segons José Sanchis-Banús i molts altres que el conegueren.

ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27 (I)

ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27 (I)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Hi ha persones que són, o haurien de ser, un referent en la nostra vida, no per imitar-los, cada persona viu en una situació única, però sí per veure si el que van pensar i fer té sentit per a millorar la nostra situació. Alfons Roig és una d’eixes persones. Per ficar-lo breument en context, direm que era un sacerdot nascut l’any 1903 a Bétera, que fou amic d’artistes i intel·lectuals d’ací i de qualsevol lloc, cultura, creença i religió. La seua estima no era indiscriminada, s’acostava als perseguits per causa de la justícia, als nets de cor, als que ploren… sí, tenia Les Benaurances ben assimilades, fins al punt que sa casa, l’ermita de Llutxent, la va batejar un poeta com l’Illa dels Benaurats.

 

També deixava que s’acostaren a ell i a la seua illa els que necessitaven créixer sense prohibicions, lluny de les estretes convencions socials que imposava la dictadura de Franco. Molts joves pogueren llegir a Miguel Hernández per primera vegada gràcies a ell. Esta poesia, com la major part de la poesia de la Generació del 27, estava proscrita. Alfons Roig, a través de la poesia i l’art viu del seu temps, orientà i obrí un nou horitzó a alumnes tant del Seminari de Montcada com de l’Escola de Belles Arts, centres on va ser professor. Però, com es va formar ell mateix?

L’any 1946, Alfons Roig va perdre de vista el campanar del seu poble, va viatjar a Roma per ampliar estudis i va obrir els ulls. Als seus diaris deixà anotat com a Roma miraven mal als espanyols «pels nostres morts». Allí escoltà un nou relat de la guerra diferent del que s’escoltava a casa; però dins de casa també hi havien veus silenciades que li van confirmar eixa altra versió. Juan Gil-Albert, Vicente Aleixandre dins de casa, María Zambrano, Emilio Prados i José Bergamín en l’exili, li fan veure les coses d’una altra manera. Este encontre entre Alfons Roig i els intel·lectuals de la República és el que volem traure a la llum en una exposició que estic comissariant i que es presentarà a la tardor. En ella col·laboren el MUVIM, el CEIC, l’Ajuntament de Gandia i diferents fundacions i institucions relacionades amb la Generació del 27.

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

Alfons Roig en Stuttgart, 1961

En una sèrie de breus articles, anirem dibuixant el perfil d’Alfons Roig en el seu contacte amb eixa generació malaurada, que uns diuen peregrina i altres massacrada. El dibuix anirà sorgint al pas que avança la recerca, ja que queden encara moltes històries en l’ombra necessàries per a reconstruir el nostre propi passat. Com deixà escrit Roig: «A ningú no s’amaga com és de difícil de donar-nos una versió verídica, directa i completa dels esdeveniments, fins i tot estètics, ocorreguts en el temps de la Segona República. Esta República coneguda precisament com La República dels intel·lectuals, els poetes, els artistes i els escriptors. Les raons d’això són obvies. Entre la Segona República i nosaltres hi ha enmig una Guerra Civil i una Derrota. Creiem que només l’acció del temps reeixirà a aclarir les deformacions i els silencis inevitables del que passà aleshores.»