CIUTAT I XARXES (I)

CIUTAT I XARXES (I)

 

Nèstor Novell Economista i Director del CEIC 1984-1994

Nèstor Novell
Economista i Director del CEIC 1984-1994

Si baixem d’escala, ens trobem en el nivell dels estats. En els que són centralistes i uniformitzadors com el nostre és sagnant la connivència entre la capital de l’estat i l’estat. Així, Madrid i la seua àrea metropolitana,la 5a d’Europa, s’estén per 330 municipis de la Comunitat de Madrid i de les províncies d’Àvila, Segovia, Guadalajara i Toledo. Madrid és província (però només a efectes electorals), capital de comunitat autònoma, capital de l’àrea metropolitana, i capital de l’estat, cadascuna de les quals li subministra importants rendes de capitalitat i inversions a dojo. Madrid hagués pogut ser un districte federal per no acumular la capitalitat de l’estat i la de la comunitat autònoma, però no ha estat així i entén, en la seua lògica, que això del federalisme va en contra dels seu interessos. Tot i la bona voluntat que li posà Maragall, el federalisme, allò d’un estat fet de nacions, a Castella no s’ho creu ningú i, com a molt, hi ha que arriba a una mena de federalisme jacobí.

Per altra banda, el sistema político-administratiu espanyol està muntat de manera que el mecanismes de coordinació i cooperació multilaterals entre les comunitats autònomes són inexistents, amb les consegüents disfuncions. Una clara negació de la cultura de cooperació combinada amb una pressió constant de l’estat cap a la recentralització.

En prop de 40 anys de democràcia, Madrid s’ha convertit en la capital política, administrativa, industrial, financera i comercial de l’estat. L’acumulació d’infrastructures és enorme, moltes d’elles comptabilitzades en la balances fiscals regionals com de tots els espanyols: terminals d’aeroport, museus, teatres, auditoris, recintes ferials, carreteres, autovies, trens de rodalies, metro, etc. I entre més, tota la xarxa radial de ferrocarrils –les convencionals i les d’AVE, també les de l’eix Mediterrani (?). Avui Madrid concentra la seu de les grans empreses de producció, les de serveis i les financeres, i pot fer pagar impostos més baixos atesa la bona salut de les seues finances en tindre de l’estat inversions de tota mena. Però a més, concentra el poder polític, el poder mediàtic i el d’allò que es denomina la Brigada Aranzadi –els alts càrrecs dels grans cossos de l’administració: del poder executiu, legislatiu, judicial, militar i eclesiàstic-. Avui Espanya és Madrid i la idea d’Espanya és la mentalitat que destil·la aquesta concentració de poder i d’interessos, centralista, uniformista i castellanista. Les declaracions dels implicats a la Gurtel fan una fotografia impagable d’aquest poder, públic i privat, concentrat a la llotja del Bernabeu, fent negocis confessables i inconfessables.

Què fan la resta de les ciutats de l’estat davant d’una competència tan desigual? No haurien de treballar en xarxa per fer front a aquesta situació.? En el cas del Corredor Mediterrani, per posar l’exemple més recent on se’ns ha quedat cara d’idiota una vegada més, no haurien de plantar cara també les altres ciutats de l’estat?. Barcelona ho fa a mitges, i València?: No juga a la lliga europea, però vol jugar a la lliga de l’estat?. Per poder-ho fer caldria que fos el cap i casal del País, però dubte que arribe a ser-ho de la seua àrea metropolitana. Si la Declaració de València és l’inici d’una nova etapa, benvinguda siga. El cas d’Alacant és pitjor.

corredor_central_i_med_tv3El Corredor Mediterrani, el preferent per a nosaltres perquè ens connecta a Europa, significa el 50% de la població de l’estat, el 51% de les exportacions, el 45% del PIB, el 47% del teixit productiu, el 46% dels llocs de treball, el 63% del trànsit de mercaderies portuàries… Aquestes dades el justificarien des del punt de vista de la racionalitat econòmica i mediambiental, no només des del País Valencià estant, sinó també des del punt de vista estatal. Però la qüestió no és racional, és la manifestació del nacionalisme espanyol: cal dificultar les relacions econòmiques entre Catalunya i València (que vol dir també entre els ports, els aeroports i amb Europa). També passa el mateix amb el corredor de l’Ebre: Si ací tenim el coll de botella de Vandellòs, allà està el de Castejón de l’Ebre: A la pàgina web de Renfe podeu voreu que de València a Saragossa per tren (246 Km) el temps del trajecte és de 5 hores; de València a Bilbao (472 Km, via AVE Madrid) és de 8 hores, i el de Barcelona –Bilbao (467 Km) de 7 hores. Aquesta és la comunicació ferroviària entre les principals ciutats de l’estat després dels milers de milions invertits en l’AVE: allò que no va a Madrid és ignorat, encara que el balafiament de recursos siga enorme.

Cal congratular-se perquè la nova Generalitat i també els empresaris n’han donat un suport decidit a la reclamació. Tot i que, aquests últims, de coneguda actitud reverencial amb el poder (encara recordem la seua posició en la desfeta del sistema financer valencià o en l’aposta per “l’eje de la prosperidad”), no pogueren evitar dir: “Espanya a més de radial també ha de ser perimetral”. No està gens malament el joc d’equilibris!. Pitjor ha estat la premsa regional: “el president de la Generalitat no acudirà a l’aquelarre nacionalista” referint-se a l’acte pel Corredor Meditarrani de l’Institut Villalonga.

L’Espanya radial condemna a València i a Alacant a ser “estacions termini”. La qüestió és si els nostres empresaris estarien per elaborar un nou relat de País, és a dir, si voldrien recuperar les relacions històriques amb el Mediterrani: les Balears, l’Algèria, les Dues Sicílies, amb l’Occitània, clar que amb Barcelona i Saragossa i Europa, i també amb Granada, i amb Lisboa via Ciudad Real. Un relat molt més ric, i més si va acompanyat per la reindustrialització i la millora de la productivitat i dels salaris, que el d’una visió radial que ha transformat l’estructura econòmica de la Península a un cost, material i immaterial, excessiu i massa sovint insuportable.

Publicat originalment el 21/02/2017 en eldiario.es
Reproduït amb el permís de l’autor

VI JORNADA SOBRE ESCRIPTORS VALENCIANS

VI JORNADA SOBRE ESCRIPTORS VALENCIANS

L’acadèmia valenciana de la llengua ha organitzat la VI JORNADA SOBRE ESCRIPTORS VALENCIANS, enguany dedicada a l’assaig en homenatge a Joan Fuster, que se celebrarà el pròxim divendres, dia 12 de maig, en la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la universitat de València. vos adjuntem el programa de la jornada i l’enllaç per a formalitzar la inscripció.

Programa Jornada

Programa Jornada

 

REVISTA DE LA SAFOR Nº 8

REVISTA DE LA SAFOR Nº 8

Arriba el número 8 de la Revista de la Safor

Rafael Delgado Artés Director del CEIC

Rafael Delgado Artés
Director del CEIC

En un moment on sembla imposar-se -de nou- la revisió global de realitats que crèiem consolidades i apareixen noves interpretacions sovint negacionistes de la història i del paisatge, ara sota el nom de postrealitat, arriba el número 8 de la Revista de la Safor, l’anuari del CEIC Alfons el Vell, amb la intenció, com sempre, d’aportar llum i contra la foscor, reflexionar críticament sobre la nostra realitat des de diverses perspectives.

Una intenció que es vol materialitzar mitjançant una mirada reivindicativa i suggeridora. Com la del pintor Pelegero Agustí, que reclama l’enfrontament amb el paisatge à plein air, una decisió vital inspiradora, basada en els sentiments i els sentits, més enllà de la tècnica i dels seus avanços, sovint elevats a única realitat possible en un món globalitzat i banalitzant, al servei del poder i el preu de les coses.

Aprofitant l’avinentesa de l’any dedicat a sor Isabel de Villena per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el prestigiós filòleg i crític Albert Hauf aporta la seua visió i per tal de rebatre els arguments sobre la controvertida autoria de la carta introductòria de la Vita Christi. Una aportació acompanyada per una selecció de textos, que ens ajuden a conéixer la interessant figura de l’autora valenciana.

Una nova secció, “Protagonistes d’un temps” recupera aspectes de la nostra història més immediata. En aquest número hi trobem dues figures coetànies, una d’elles, la de Marcel·lí Pérez (a cura d’Antonio Calzado i Bernat Martí) ben coneguda i reivindicada, mentre que per a molts lectors, els apunts de Lluís Sevilla al voltant de Fernando Pérez i també de la seua dona, Gloria Morell, seran una novetat que ajudarà a interpretar la història del segle xx del nostre entorn més immediat.

Antonio Armero documenta, en els primers processos d’electrificació a la Safor, alguns dels aspectes principals de la nostra història contemporània, allò que s’anomena arqueologia tecnològica o industrial; l’arribada i distribució de l’electricitat a la Safor a partir de la força motriu del riu Serpis i de la iniciativa privada a partir de l’evolució de la molineria. Un procés que immediatament va possibilitar el desenvolupament industrial i grans canvi socials.

La Revista de la Safor sempre ha dedicat especial atenció a la valoració del patrimoni. Aquest número inclou un article sobre patrimoni prehistòric (Carles Miret) i un altre sobre el patrimoni artístic gòtic del Palau Ducal de Gandia (Aurora Rubio i M.A. Zalbidea). En el cas de la cova del Puntal del Gat, se’ns presenta un important jaciment, que cal preservar d’una possible ampliació viària, mentre que al cas de les pintures gòtiques del Palau Ducal de Gandia, la seua importància s’ha d’entendre en el context superior d’un corrent artístic amb una gran importància al nostre país.

El tradicional espai al voltant del medi natural és ocupat per un interesant estudi que palesa la coevolució del paisatge mediterrani amb l’ésser humà fins i tot a les marjals, uns espais controvertits, conflictius i contradictoris que formen part del nostre paisatge cultural i social. Front a les visions, majoritàriament urbanes -i també postrealistes-, que pretenen negar i foragitar-ne l’ésser humà, Jesús E. Alonso reivindica la història humana del medi natural, acceptada pels autors amb major prestigi i tots els organismes internacionals, però discutida a alguns indrets de casa nostra.

L’actualitat més colpidora es manifesta en dos articles que analitzen el nostre sistema territorial i les seues deficiències inadmissibles al nostre territori, tant administratives (Néstor Novell) com d’infraestructures (Néstor Vercher i Enric Sigalat). Que palesen la necessitat de superar l’actual sistema territorial radial i central.

En l’epíleg, una altra nova secció, “Això era i no era…”, vol ser un espai literari breu, per tal que el lector puga finalitzar la lectura delectat amb el regust de textos com el de Ferran Garcia-Oliver.

A la tradicional síntesi de les publicacions d’autors saforencs, s’afegeix la crònica de les activitats i publicacions del CEIC Alfons el Vell des de l’aparició de l’anterior anuari. Una mostra que, tot i la difícil situació, la institució continua funcionant i rendibilitzant els recursos municipals, donant una difícil continuïtat generacional gràcies a les aportacions d’entusiasme i voluntarisme dels seus consellers i conselleres. Hem d’agrair molt especialment al responsable en cap de la redacció, Juli Capilla, el seu entusiasme i rigorosíssima revisió de tots els articles i cal felicitar tot el consell de redacció (Isabel Canet, Anna Igualde, Enric Sigalat i Lluís Sevilla) pel treball fet. El resultat obtingut és ben satisfactori, també visualment, gràcies a la línia de disseny editorial escollida i coordinada pel nostre perenne col·laborador, Lluís Romero.

Cal evitar que la crisi s’emporte també la nostra cultura. Per això, tot i reclamar contínuament un finançament digne i buscar-ne vies alternatives, hem de seguir donant continuïtat al nostre treball i un camí al pensament crític i científic per tal de –parafrasejant el magnífic article d’Enric Ferrer Solivares en aquest blog- animar el debat i guanyar la partida a aqueixa postrealitat recurrent.

 

master Portada RS8

 

 

POST-TRUTH

POST-TRUTH

Enri Feerer Olivares

Enric Ferrer Solivares

Les modes de més enllà de l’Atlàntic ens arriben amb calculada insistència. Ara mateix ens han regalat amb la novíssima ximpleria de la post-veritat o post-truth, en el seu idioma. Ni els antiquíssims sofistes s’hi van atrevir a tant. Ara bé, no és útil rebaixar a un acudit tal moda ni considerar-la una notòria provocació. Dir, a hores d’ara, que la veritat ja no té cap funció ni en l’acció ni en el pensament humà, és com tornar als estadis més endarrerits de l’evolució. Substituir els referents essencials de la racionalitat per l’opinió personal, sempre subjecta a l’emoció del moment o al propi interès, a qui pot beneficiar?

No cal acudir a cap teoria de la conspiració. Darrere de la post-veritat, com un espantall contra la ingenuïtat dels ocells, no s’hi amaga ningú. Ja no els cal disfressar-se, perquè la seua ideologia, reiterada en els mitjans de comunicació o en els plans d’estudi, entre altres instàncies, ja s’ha convertit paradoxalment en veritat admesa en molts àmbits, sense la necessitat de verificar-la. S’hi tracta de deixar l’individu sense atributs racionals, indefens davant els allaus de la història, adaptat emocionalment a la massa, instat a viure en un permanent actualisme allunyat del passat i del futur, invitat a gaudir d’una llibertat circumscrita al consum i coronat per una buidor de llautó, constituït en un etern adolescent necessitat d’un guia amb autoritat.

Al llarg del segle XX, tant la literatura com alguns corrents artístics, ja ens havien advertit que la cultura, precisament per la seua grandesa, té un component feble, una baula fràgil que pot fer trontollar, sobretot en temps de crisi, l’edifici sencer de la condició humana. La història del segle dels horrors ha vingut a confirmar-ho, sense pal·liatius. Novel·les com Un món feliç o 1984, encara que posteriorment frivolitzades en un Big Brother qualsevol, són, a hores d’ara, profecia acomplerta en alguns dels seus aspectes.

Si la moda, qualsevol moda amb màscara ideològica, té importància, és pel seu valor de símptoma d’unes causes més profundes, com la por davant els canvis esfereïdors del nostre món, a tots els nivells. És per això que tornar als fonaments és ben necessari, com la reflexió i la crítica, un poc a l’estil dels il·lustrats o dels humanistes existencialistes i personalistes, tot passant pel garbell dels mestres de la sospita. Al capdavall, en l’estela de Kant, haurem de tornar a defendre, amb totes les conseqüències, que la persona humana és un fi en ella mateixa i no un mitjà per aconseguir un poder, un guany econòmic o un simple prosèlit. La preterida filosofia encara pot, des de la raó i la consciència recta, animar el debat i fins tot guanyar la partida als neosofistes de torn.

UnMundoFeliz_by_masg72

CIÈNCIA ÉS CULTURA

CIÈNCIA ÉS CULTURA

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell

És la ciència una part de la cultura humana? Si fem la pregunta d’aquesta manera segurament la majoria de persones respondran que sí. Nosaltres n’estem convençuts. I no sols això, sinó que pensem que la ciència, aquella part del coneixement humà que pretén entendre les lleis que governen la natura i tracta d’aplicar-les pel benestar de la humanitat, és una de les grans gestes de la nostra espècie en la història.

 

En ple segle XXI, vivim en un món tecnològic que no es podria entendre sense els grans avanços que la ciència i la tecnologia han fet els darrers 100 anys. Mirem on mirem la ciència se’ns hi apareix: en el coneixement que amaga un mòbil, en la presència discreta dels satèl·lits de comunicació, en el GPS que guia un cotxe, en les sofisticades proves mèdiques d’un hospital, en les comunicacions digitals, fins i tot en el menjar de taula…

 

Es podria suposar que la majoria dels usuaris de tecnologia coneixem, encara que siga bàsicament, els principis científics en què es basen. De fet, una part dels nostres impostos s’han invertit en la recerca que ha fet possible la recent revolució tecnològica i a més, a les assignatures científiques de l’ESO i el Batxillerat es donen les eines tècniques bàsiques per comprendre el món actual. Però, els comportaments i les accions que fan els ciutadans denoten que no han assolit aquests coneixements, que els han oblidats o que no els consideren importants en el dia a dia.

 

Cal dir que els ciutadans no podem delegar totalment en el coneixement científic. Al llarg de la vida hem de decidir de manera responsable i racional sobre diversos dilemes que la societat ens planteja i, per això, hem de posseir els criteris suficients per no errar, per tindre una opinió ben fonamentada. Sense educació científica, molts ciutadans sucumbeixen fàcilment a les falses solucions de les pseudociències i als temors de les conspiracions globals. I així observem que quan no ens curem a la primera o ens fan por les medicines ens recomanen l’homeopatia, que només és aigua amb sucre. Quan el diagnòstic és greu i el pronòstic temible, inviten a provar les medicines alternatives, com sucs i plantes, amb nefastos resultats. Però n’hi ha molt més: acupuntura, hipnosi, percepció extrasensorial, chemtrails, etc.

 

La ciència ensenya a pensar racionalment, també en l’àmbit social i cívic. Ensenya a ser crítics, a rebutjar el principi d’autoritat, a creure només les evidències contrastades. El mètode científic és un dels grans invents de la humanitat. I per això que la ciència s’ha de considerar part de la cultura humana. En aquest temps ja no s’hi val a ser de lletres i no voler saber res de ciències, ni al contrari: cada vegada és més important la ciència transversal.

 

És veritat que comprendre els nous avanços científics requereix un esforç de vegades superior al que exigeixen altres branques del saber. Per tal de resoldre aquesta dificultat va nàixer fa segles, de la mà de Galileo Galilei, la divulgació científica, amb la qual els científics expliquen de manera didàctica el seu treball i els seus descobriments. És d’alguna manera un retorn agraït dels científics a la societat per la confiança i la inversió econòmica que s’ha hagut de fer per la seua recerca. I per això actualment, encara que tímidament, la divulgació científica comença a demanar-se en les convocatòries de fons científics.

 

El CEIC Alfons el Vell, ben conscient d’aquest requeriment i amatent a totes les branques del coneixement, ha ofert els darrers quatre anys diversos cicles de conferències de ciència i tecnologia a càrrec de científics de la Safor i, vist l’èxit assolit, es vol eixamplar aquesta vessant a partir d’enguany, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València amb activitats d’alguns dels seus investigadors. En el futur, la nostra voluntat és engrescar també la Universitat de València i els centres d’ensenyament secundari de la comarca.  Si ho aconseguim, no sols explicarem el món amb els ulls de la ciència, sinó que transformarem aquesta acció en una eina de cohesió social i també cultural.

 

Però la visió exposada fins ací, de vegades no està clara a tot arreu. Valga com a exemple el cas que es comentà en la passada reunió científica de la Sociedad Española de Astronomía, celebrada el juliol a Bilbao: un interessant projecte de divulgació de l’astronomia fou rebutjat d’una convocatòria del Ministeri de Cultura per no considera-lo “cultura”.

 

De vegades qui hauria de donar llum, dóna fum. Encara resta molt per avançar i hem de dir-ho ben clar: sí, la ciència és, ha sigut i serà part de la nostra cultura.