La política tracta del fet d’estar junts,
els uns amb els altres, els diversos
Hannah Arendt
La pregunta que ens féiem, per cert, vigent actualment, era:
Quin model d’integració està construint-se davant la diversitat cultural present als nostres centres d’ensenyament?
Aquest és, sense cap dubte, el principal objectiu de la investigació, amb una segona qüestió derivada d’ell que ens fa pensar si no s’haurà perdut una oportunitat per part de la societat en fer les coses d’una manera, diguem-ne, més equitativa i, perquè no, més justa, socialment parlant.
D’altra banda, el que ens vam proposar va ser buscar els significats que els individus donen a la seua experiència, la resposta educativa a la diversitat cultural, ja que els considerem agents competents que prenen les decisions i amb elles actuen en conseqüència. Aquesta noció competencial implica tant una metodologia d’anàlisi qualitativa a través d’enquestes en profunditat i grups de discussió com una teoria que la reforça basada en la microsociologia, concretament ens basem en el paradigma constructivista. Anàlisi de l’acció molt lligada amb la capacitat dels agents, en el nostre cas el personal docent, així com criteris de proximitat i freqüència implícits en tota situació d’interacció.
Tornant a la qüestió de l’oportunitat perduda, cal considerar els conceptes de multiculturalitat i interculturalitat, sempre que siga aquesta última la meta que la societat es propose. Després, si escau, aprofundirem en aquest aspecte.
Un altre assumpte que trobem en aquest treball és la descripció de les passes que hem seguit en la metodologia i teoria del treball i la mateixa investigació, sense oblidar un aspecte descriptiu pel que fa a la presentació del treball com a model assagístic. El perquè d’una metodologia qualitativa i una teoria microsociològica com a mètode d’observació científic-social. Una línia observable per a entendre com hem actuat en aquesta investigació és el Research map (mapa conceptual d’investigació), del sociòleg, professor de la Universitat de Leicester, Dereck Layder.
Aquest moment, l’any 2004, implica un punt d’inflexió a tot l’Estat espanyol. Punt d’inflexió que marca un abans i un després en canviar d’una societat d’emigració a una societat de rebuda d’immigració i l’àmbit local no és una excepció. Amb aquesta realitat, nosaltres focalitzem l’atenció en el sistema educatiu, en tot el que suposa aquest canvi per als nostres centres en general i, sobretot, per als centres públics en particular. Concretament ens centrem en l’etapa de l’ESO i mòduls de formació, l’etapa on més problemes trobem i més reptes enfronta.
Aquesta constatació de l’escolarització en centres públics podria utilitzar-se com una arma en contra de l’escola concertada o, si més no, com una oportunitat de revisió per a, d’una vegada, tractar la diversitat cultural com una oportunitat. Com a protagonistes de la investigació, ens agrada més la segona part, però no obstant això, no som nosaltres qui hem de dir el que s’ha de fer, sinó apuntar què s’està fent i mostrar-ho com un espill perquè la societat puga mirar-se i actuar com ho considere oportú.
No hem d’oblidar tampoc, que en parlar del començament d’una època, hem de parlar d’innovació i de pioners, del vertigen que suposa, la por al canvi, les incerteses i inseguretats, però també els reptes dels innovadors, la il·lusió o la motivació d’enfrontar-se i crear nous horitzons socials. Aquesta visió és tant per als professors i personal docent com per als alumnes, una primera generació que conviu amb la diversitat cultural en el seu dia a dia.
Dit tot açò, la pregunta que ens féiem respecte del model d’integració que podríem haver començat a implantar i crear, després de vint anys, podem tornar-nos a preguntar si existeix un model clar a la societat dels nostres dies o si hem caigut en la resignació deixant que les coses caminen per si mateixes. Tot plegat, fem el que fem, hem de ser conscients que tindrà uns efectes o altres.
Si anem a la sociologia a buscar respostes a les nostres inquietuds, potser trobem una guia on agafar-nos però mai solucions senzilles i definitives. En tota societat ens trobem allò que s’ha denominat configuracions problemàtiques, qüestions que criden l’atenció o que ens sacsegen la consciència, tot perquè pertorben la vida social, disloquen el funcionament institucional i amenacen invalidar categories senceres de subjectes socials. Exemples del que estem parlant poden ser l’atur massiu, la precarietat laboral, la degradació de les condicions de vida en certs barris o l’àmbit rural, les disfuncionalitats a l’escola, etcètera.
En definitiva, tant el món acadèmic, intel·lectual o científic com la ciutadania en general, no pot viure d’esquena a la realitat, o ens hauríem de plantejar, com a filosofia de vida, que no volem viure d’esquena a la nostra realitat.
Per finalitzar, de la mateixa manera que acabàvem aquesta obra, m’agradaria recordar que la funció o objectiu d’aquestes investigacions i treballs no són altres que els d’ajudar a la ciutadania a entendre allò que ocorre perquè prenguen les seues pròpies decisions, lliurement i amb criteri. Com va dir Zygmunt Bauman: Sí, entenc que és difícil trobar sentit a la vida, però és menys difícil si saps com funciona la realitat que si ets un ignorant. No oblidem que necessitarem molta imaginació i esforç per a construir una societat millor i, per a ser creatius, cal qüestionar-ho tot, fins i tot a nosaltres mateixos.
