Per Alfredo Garcia Femenia
L’espai que hui ocupen les comarques centrals valencianes ha estat, durant vora vuit segles, una entitat política de primer ordre. Des del segle XIII, amb la conquesta cristiana de la taifa de València per part de Jaume I, fins al 1707 amb la publicació dels Decrets de Nova Planta, la societat de l’antiga Governació de Xàtiva, també coneguda com de les Muntanyes, ha emprat l’escriptura per a gestionar el seu dia a dia, a banda de les institucions. Les autoritats municipals, senyorials i eclesiàstiques, però també la Corona, feien ús de l’instrument escrit per a governar la parcel·la de poder que tenien sota el seu control. Governar qualsevol institució implicava tindre un control de l’escriptura, cosa que sabia el Consell municipal, l’Església, els senyors feudals i, fins i tot, els botiguers que regentaven xicotets comerços de les ciutats i viles.
Gràcies al que coneixem com a escriptures exposades, els mecenes de les noves edificacions deixaven constància que ells n’havien sigut els promotors. Però no sols trobem l’escriptura en espais públics sobre pedra. Les crides o pregons solien vindre acompanyats de la fixació, en una plaça o lloc concorregut, de la informació pregonada, per tal de congelar el text en un espai concret i no permetre que les gents oblidaren allò publicat.
En una societat pràcticament analfabeta, sols uns pocs afortunats serien els autors materials de gran part de la documentació produïda. Els notaris i els escrivans eren els homes de ploma per excel·lència. Les seues tasques al capdavant de les principals institucions han permés que s’hi elaboraren els escrits que les regien, però també s’encarregaven d’escriure, en la seua oficina privada, els documents que ens conten la vida dels nostres avantpassats, com les seues transaccions comercials o les seues últimes voluntats.
Malgrat la preeminència d’aquests professionals, observem que molts homes i dones havien aprés a escriure gràcies a què s’havien format a casa amb un mestre particular (reflex de la posició familiar), en un taller amb un patró que s’havia preocupat per la seua educació gràfica o, el que era més habitual, a l’escola. La presència de docents i escoles a les Muntanyes va permetre que molts deixaren de banda l’analfabetisme, però això no implicava que tots hagueren adquirit la mateixa habilitat gràfica. El nombre d’hores dedicades a aquesta pràctica cultural es traduiria en una millor o pitjor qualitat, anant des dels més elementals (sabem que, per exemple, hi havia gent que sols era capaç de llegir la seua pròpia escriptura) fins als més professionals, com els notaris i escrivans. Quasi sempre, l’origen socioprofessional d’aquestes gents es relaciona amb l’habilitat gràfica que havien adquirit: normalment, les classes més baixes, com ara els camperols, no solien escriure molt bé, mentre que altres, com els botiguers, habituats a regir els seus negocis, ens il·lustren amb una escriptura un poc més acurada.
Tota la documentació produïda per la societat de les Muntanyes entre els segles XIII i XVIII, malauradament, no ha arribat als nostres dies. Per poder comprendre-ho, hauríem de conéixer la història dels principals arxius i biblioteques relatius al nostre territori, ja que han sigut els custodis dels escrits elaborats durant les cinc centúries d’època foral. En nombroses ocasions, observem com han patit les inclemències del temps per tindre un forat al sostre, per un incendi, per un terratrèmol o per una inundació. En altres, la documentació es traslladava d’un lloc a un altre, cosa que podria fer que es perdera o es desorganitzara. Pitjor era quan es desencadenava una guerra. A les Muntanyes, quatre són els episodis bèl·lics que més afecten a la nostra documentació: la guerra de Castella, les Germanies, la Guerra del Francés i la Guerra Civil. Els custodis de la memòria sempre estan en el punt de mira en una guerra, sempre. Per això, en nombroses ocasions, tenim buits documentals que es relacionen amb aquests moments tràgics.
En el llibre, hem pogut demostrar com l’escriptura està present en tots els àmbits de la societat de les actuals comarques centrals valencianes al llarg de tota l’època foral. Els diversos canvis socials, polítics, econòmics i culturals esdevinguts entre l’edat mitjana i la moderna permeten canviar (o, millor dit, configurar) una mentalitat on la presència l’escriptura és vital per al seu correcte funcionament, tant per a la gestió administrativa com per a la política i per a les relacions socials.
Amb l’escriptura es permet custodiar millor les seues pràctiques d’ús per part d’una societat, conformant els diversos fons documentals, però també es poden gestionar els comptes de la casa ducal o d’una botiga, comunicar-se amb les persones fora dels murs del convent, deixar constància d’una compravenda per mans d’un notari… Per descomptat, tot aquest patrimoni no està complet; no conservem tot el que es va produir i utilitzar en temps pretèrits. Això no obstant, les escriptures administratives, les inscripcions, les missives, els llibres d’actes municipals o els arxius on es custodia la documentació que ha arribat als nostres dies són diverses cares d’un mateix poliedre: la memòria escrita dels nostres avantpassats.
