L’escriptora Isabel de Villena, una influencer medieval
Rosa Mascarell Dauder
Començàvem el cicle Dones Sàvies anomenant a Christine de Pizan i l’hem tancat parlant de la nostra Christine de Pizan: Isabel de Villena. Rosanna Cantavella –professora de Literatura Catalana Medieval a la Universitat de València, membre vitalici de Clare Hall, University of Cambridge, i membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, directora de la revista digital Magnificat Cultura i Literatura Medievals–, ens parlà d’aquesta intel·lectual que defensà la dignitat de les dones en la cultura cristiana.
Isabel de Villena (1430- 1490) era filla d’Enric de Villena i de mare desconeguda. Son pare era nét d’Alfons d’Aragó, dit el Vell, duc de Gandia i aspirant al tron de la Corona d’Aragó en el Compromís de Casp. Aleshores Isabel de Villena, batejada com Elionor, pertanyia a la dinastia reial de la Casa d’Aragó, de fet era la filla de l’últim descendent masculí legítim d’un dels aspirants al tron d’Aragó a la mort de Martí l’Humà, i va ser educada com a tal en la cort de la reina Maria de Castella, malgrat les circumstàncies del seu naixement. A quinze anys ingressà com a clarissa[1] en el convent de la Trinitat de València i als trenta-dos va ser elegida com a la seua abadessa. Aquesta posició li va donar no sols prestigi, per ser el convent més de moda en aquell temps a la ciutat gràcies a l’interés de la reina, sinó també poder per influir en la vida cultural de València. Açò darrer aconseguit per propis mèrits com dona erudita que era, reclamada com arbitr literari en els cercles més cultes de València, promotora de l’ampliació del convent, predicadora des de la Trinitat… fins al punt que fou anomenada “papessa” per la seua notorietat, tant intel·lectual com religiosa, aplaudida per autors com Joan Roís de Corella i el grup de Bernat Fenollar.
Com ens deia Rosanna Cantavella: l’obra que li va donar fama va ser la seua Vita Christi, que es va publicar en unes circumstàncies particularment femenines: aquest llibre d’una dona, que va ser escrit pensant principalment en un públic femení, les monges de la seua congregació, va ser donat a la impremta en 1497 per una altra dona, Aldonça de Montsoriu, abadessa successora de sor Isabel, atenent l’interés d’una altra dona, la reina de Castella Isabel la Catòlica que desitjava llegir-lo, i que, per cert, sembla que nova tenir problemes per llegir-lo en català.
Aquest text, la Vita Christi, rebatia directament els tòpics de la literatura misògina anterior, molt abundant en aquell temps, com varen veure en la primera conferència de Rosa Rius que ens parlà de Christine de Pizan i de Moderata Fonte. En la Corona d’Aragó també teníem eixe tipus de literatura contra la virtut de les dones. Isabel tenia ben prop, a la mateixa ciutat de València, a Jaume Roig que escrigué L’Espill. Tenint aquest llibre en el cap, en la Vita Christi, la vida de Jesús és contada des de la perspectiva de les dones protagonistes en la seua vida, especialment la seua mare Maria i la seua estimada Maria Magdalena. De fet el llibre de la Vita comença quan és concebuda Maria i acaba amb la seua coronació celestial en morir. Els personatges femenins d’aquesta obra són clau per reivindicar el lloc i les virtuts de la dona:
«car sabia mes en los secrets divinals que neguna pura creatura. [. .. ] Totes les sanctes ordinacions e scriptures evangelicals que los apostols han scrit e posat son stades comprovades e corregides ab aquest verissim original [Maria]! Quants secrets ha revelats sa senyoria, en la vida sua, a la Esglesia sancta [ … ]. E los sancts apostols, en aquell temps, hon se vulla que fossen, no feyen cosa deguna sens consell de la Senyora; e com algun gran hom de sciencia o de stat novament se convertia, tantost anava en Hierusalem per veure aquell spill de virtuts» (Isabel de Villena, Vita Christi, CCLXXVIII, 3, 310-311)
Isabel de Villena abadesa de la Trinitat de València
De nou amb paraules de la mateixa Cantavella: La particular importància de Maria en aquesta obra ve marcada no solament per la presentació exemplar de les seues virtuts, sinó també per la perspectiva de la narració: sovint no se’ns conten sols els episodis de la vida de Jesús, sinó que van acompanyats del comentari sobre l’impacte que els fets provoquen en Maria. L’altre gran personatge femení de la Vita Christi de Villena és Maria Magdalena, la qual apareix com l’enamorada de Jesús. Amb el seu passat térbol, el personatge de la Magdalena -cal deixar-ho clar- mai no va ser presentat com a model general de dona per la teologia cristiana, però sí que va ser pres com el més alt símbol de la vida contemplativa -l’ànima devota-, i d’aquesta manera es convertia en exemple per excel·lència per a una comunitat religiosa femenina com aquella a la qual es dirigia Isabel de Villena. D’aquí ve l’èmfasi en el tractament amorós de la seua història («car io t’he esposada i lligada a mi per fe e caritat», diu Jesús en la Vita Christi). Però, bé que no establerta com a patró per al seu sexe, la Magdalena era dona, i la nostra autora, que mai no desaprofita l’oportunitat de defensar la condició femenina, en remarca una característica que Villena considera consubstancial al seu gènere: una enorme capacitat de sentir i entregar amor (vid. CXVII, 49- 50; CXLIII, 101-102).
Recomanem llegir tant la Vita Christi, d’Isabel de Villena com qualsevol dels nombrosos articles que Rosanna Cantavella ha dedicat a la nostra influencer medieval:
Rosanna Cantavella aprofundeix en la figura d’Isabel de Villena (audio)
Isabel de Villena i família: una reconsideració biogràfica: http://estudiosmedievales.revistas.csic.es/index.php/estudiosmedievales/article/view/773
Sobre la prosa d’art en Isabel de Villena: https://www.uv.es/sphv/13/16_cantavella13.pdf
El denominat “estil afectiu” en la Vita Christi d’Isabel de Villena: https://core.ac.uk/download/pdf/71018397.pdf
[1] Una ordre aquesta de les dites clarisses, segona ordre de Sant Francesc, a la que també van ser devotes les duqueses Borja, Maria Enriquez i Lucrècia Borja.
