El CEIC Alfons el Vell publica al seu canal de youtube les imatges inèdites de l’ultima conferència que va realitzar l’escriptor Joan Fuster.
El 23 d’abril de 1992 el CEIC Alfons el Vell inaugurà a la Casa de Cultura de Bellreguard l’exposició “ Josep Pla, escriptor i periodista”, organitzat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya. L’acte s’arrodoní amb la conferencia de Joan Fuster titulada “El Josep Pla que vaig conèixer”.
Ja en l’any 2002, quan es compliren 10 anys de la mort de Fuster, el CEIC recollia en el llibre d’Isidre Crespo i Redondo, “De Fuster a Pla amb camí de tornada”, les apreciacions que feu aquell dia sobre la relació i reflexions en comú amb l’escriptor i periodista català Josep Pla.
En motiu del centenari del naixement de Joan Fuster, el CEIC Alfons el Vell trau a la llum aquest vídeo de gran valor documental que enregistra l´última conferència que l’escriptor de Sueca va realitzar, a l’abast de tot el món al canal de youtube del CEIC Alfons el Vell.
“Els llocs s’omplin de significat quan els compartim”
El divendres 10 de desembre, a les 20h, tindrà lloc, de forma presencial, al Centre Social de l’ermita, a Marxuquera, la presentació del segon número de Marxuquera al peu del Mondúver. Ens fa molta il·lusió compartir aquest esdeveniment com cal, amb totes i tots els veïns així com amb qualsevol persona interessada amb la nostra vall al Centre Social on sempre ha girat la vida de la comunitat local, a l’Ermita.
A pesar de la curta trajectòria de la revista ens hem proposat anar millorant i incorporant novetats d’una manera gradual i tranquil·la, sense presses, però amb la serietat i el saber fer que ha de caracteritzar una publicació com aquesta. Almenys eixa és la nostra intenció, a més a més de mostrar una bona actitud en enfrontar-nos a un repte d’aquesta exigència.
El primer número va significar una aposta per l’originalitat d’una mirada molt innovadora per part de totes les persones, consell de redacció i col·laboradors, que van participar en la posada en marxa. Des de la maquetació, disseny, fotografia i investigació històrica fins a les llegendes i històries locals plasmades a través del còmic i rondalles o entrevistes a personatges vinculats al nostre territori.
Ara bé, el que ens hem proposat amb aquest segon número és tot un salt de qualitat en el projecte que esperem no deixe indiferent a ningú. Amb l’aposta del CEIC Alfons el Vell per la il·lustració a la nostra ciutat i comarca, la revista es beneficiarà a partir d’aquest segon número amb la incorporació d’il·lustracions d’artistes de la nostra comarca. Una aposta que dignifica a la institució, ja que vivim en temps on la imatge té una presència aclaparadora en la nostra societat i no podem mantenir-nos al marge a l’hora d’incorporar el llenguatge visual a través de la fotografia, la il·lustració, la maquetació o el disseny. Però, encara que açò resulte evident per a molts, el que no volem és fer-ho de qualsevol manera. Una obra com aquesta ha de perdurar i ha de comptar amb l’estètica i el contingut adequats perquè servisca de recopilació, investigació i divulgació de la història d’un indret com Marxuquera. En aquesta línia volem comentar la intenció ferma de construir una plataforma digital on aniran incloent-se els diferents números de la publicació així com activitats i propostes que puguen sorgir al voltant de la revista.
Les il·lustracions d’aquest segon número són obra de l’artista plàstic de Gandia Daniel Garcia Moragues que enceta aquesta col·laboració recolzada pel CEIC Alfons el Vell amb la nostra publicació. No podíem somiar amb ningú millor que ell per a ser el primer d’una, esperem, llarga col·laboració.
Pel que fa a les novetats i l’ampliació de les col·laboracions en aquest número, per cert, monogràfic a la font de Lloret, hem convidat al nostre veí i poeta Ramón Calabuig a què ens permetera publicar un poema seu. Ara bé, el que volem subratllar és el detall que ha tingut amb nosaltres en permetre’ns publicar un poema de nova creació. Siga com siga, una col·laboració entranyable que ens alegra de veritat perquè moltes vegades és en detalls com aquests on les obres guanyen en pes específic.
Una altra novetat ha sigut la col·laboració desinteressada per part del professor Jesús Villaplana Ferrer, una persona molt coneguda i respectada en el camp del medi ambient en general i l’ornitologia en particular, a les nostres Comarques Centrals i més enllà. Com ja vam fer en el primer número publicant una rondalla ambientada a Marxuquera, Jesús Villaplana ens ha obsequiat amb un conte magnífic que va publicar a Contes de la Natura (edicions la Xara) i que té lloc al barranc dels Lledoners i la font de Lloret.
Finalment, cal recordar que aquesta temporada es recuperen temps i espais per a participar i compartir. Això vol dir que en aquest curs acadèmic 2021-22 podrem organitzar activitats que ens permeten gaudir i apropar-nos a tot allò que envolta les pràctiques i estratègies culturals a la nostra ciutat i comarca. Una manera sempre propícia d’acomboiar-nos i gaudir de les nombroses activitats culturals que es realitzen, però amb prudència i responsabilitat, ja que amb pesar la pandèmia continua entre nosaltres.
Per cinquè any consecutiu, el CEIC Alfons El Vell amb el Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València (UPV) i la Universitat de València (UV) col·laboren en la Setmana de la Ciència, una iniciativa destinada a fomentar l’interès per la ciència, la tecnologia i la innovació. De dilluns 8 a dijous 11 de novembre a les 19:30h tindran lloc en la Casa de la Cultura de Gandia (2a planta) les ja tradicionals conferències de la Setmana de la Ciència. L’entrada és lliure.
Dilluns 8: 30 anys estudiant la biodiversitat marina, entre Àfrica i l’Antàrtida
A càrrec d’Ana Ramos Martos, de la Universidad de Vigo. Ana Ramos Martos té una extensíssima trajectòria en el terreny de la biologia marina i és l’homenatjada enguany pel Campus UPV Gandia, que li dedicarà un mural obra de l’artista urbà Flug i li posarà el seu nom a un dels seus laboratoris. Més informació ací, en la pàgina de la Setmana de la Ciència del Campus UPV Gandia.
Dimarts 9: Què fa un rar com jo en lloc com aquest? Com ens afecten en el dia a dia les malalties minoritàries
A càrrec de Daniel Pellicer, biotecnòleg especialitzat en biomedicina i divulgador científic. Ací teniu el seu compte de Twitter i el seu canal a Youtube .
Dimecres 10: L’univers fosc: de què està fet el 95% del cosmos?
Dijous 11: De la «grip espanyola» al COVID-19, un segle entre dues pandèmies
A càrrec d’Antoni Arlandis i Francesc Devesa, autors d’un article monogràfic sobre l’impacte local de la pandèmia de 1918 a Oliva en el número 16 de la revista Cabdells (2018) , que aparegué i es presentà just abans de l’esclat de la pandèmia de coronavirus.
El CEIC Alfons el Vell ha presentat un premi de ciència i tecnologia que serà concedit a la trajectòria científica d’una persona jove de la comarca. Serà un reconeixement al l’intens treball que haurà hagut de fer per descobrir i entendre una part dels secrets que amaga la natura. Aquest premi servirà per conéixer la seua recerca i, al mateix temps serà exemple per a tot el jovent de la Safor. En aquest temps en què la pandèmia tant ha colpit la nostra generació, la ciència s’ha col·locat al centre de les nostres vides i tothom s’ha adonat que el foment de la cultura científica és un valor important per comprendre el món i ben fonamental per al progrés de la humanitat.
A l’hora de donar nom al premi calia buscar una persona, la trajectòria vital de la qual recollira els valors que es volen premiar: la constància, la determinació, l’aspiració a la perfecció, la resiliència davant les adversitats i la persistència en la recerca de resultats. I, a més a més, una qualitat important en els temps que corren, la defensa de la igualtat de gènere. Les dones són tan vàlides com els homes, també en el conreu de les ciències naturals. I la vida d’Àngels Malonda ens donà moltes mostres de tot això i més.
Àngels Malonda (1902- 1986) ho tenia tot per seguir una ruta ben planera. Filla d’un industrial il·lustrat i viatjat per Europa, havia gaudit des de menuda d’una llibertat que les dones de la seua època no solien tenir. El pare estava ben convençut del paper fonamental de la dona en la societat, de la necessitat de la seua emancipació i de la importància de l’estudi per aconseguir-ne la independència. La major independència, deia, és l’econòmica, la base de totes les independències. El pare, però, morí als 46 anys, un fet tràgic que marcaria el futur d’Àngels.
S. Montagud. MUVHN (Museu de la Universitat de València d’Història Natural)
Ben interessada per les qüestions científiques, estudià a l’Institut Lluís Vives de València i el curs preparatori de ciències a la Universitat. L’octubre de 1921 marxà a estudiar Farmàcia a la llavors anomenada Universidad Central, l’actual Universidad Complutense de Madrid, lluny de la família de Gandia. Una decisió que la mare va haver d’acceptar a contracor, ja que les últimes voluntats del pare ho ordenaven explícitament.
Aquells anys a Madrid s’allotjava a la Residència de Señoritas, centre dirigit per la filòsofa María de Maeztu, que era la contrapartida femenina de la famosa Residència de Estudiantes, i el primer centre oficial destinat a fomentar l’ensenyament universitari per a dones a l’estat. Allí la jove Àngels descobrí la llibertat, la diversitat i el respecte als altres i va poder participar de l’efervescència cultural d’una Espanya que encetava el camí cap a la modernitat europea. Eixides, excursions, xarrades d’intel·lectuals com Victòria Kent, van acabar de formar-la com a dona emprenedora i independent.
Un munt d’expectatives s’obrien per a la jove. Acabat els estudis, la Junta de Ampliación de Estudios, organisme encarregat de la projecció exterior dels estudiants, presidida pel premi Nobel Santiago Ramón y Cajal, li atorgà una beca per ampliar els estudis a Florida. Un camí directe cap al cim de la ciència però que fou estroncat de colp per la negativa de la mare a concedir-li un permís llavors preceptiu. La trista realitat era que, malgrat les aparences de llibertat individual, les dones joves no podien disposar de la seua vida, sinó sempre eren dependents del marit, del pare o en aquest cas de la mare.
La Residencia de Señoritas. Laboratori. Casa Moreno. Archivo de Arte Español (1893-1953), IPCE, Ministerio de Cultura y Deporte.
Així que la jove brillant i preparada per encetar l’aventura americana va haver de refer el seu camí i conformar-se a regentar una farmàcia al carrer Major de Gandia. Les ànsies de córrer món i eixamplar coneixements acabaren finalment. Àngels, però, amb una bondat natural i la seua resiliència s’hi adaptà ràpidament i el camí de la vida tornà a fer-se recte.
Àngels conta a les seues memòries, «Aquello sucedió así», la felicitat d’aquests anys, la vida familiar que començà el 1929 en casar-se amb Antonio Azcón, un farmacèutic aragonés, amb qui tingué dues filles. Després de l’adveniment de la República i de l’aixecament feixista del 18 de juliol del 1936, tot acabà de manera abrupta amb la fi de la guerra. Però les venjances, enveges, i delacions afectaren tots els vençuts, sense excepcions. La guerra continuà d’unes altres formes més perverses per depurar qualsevol ombra de possible oposició al nou règim.
Detinguts i estant a la presó de les Escoles Pies, Antonio serà assassinat i Àngels, condemnada a mort amb proves falses per interessos ben particulars. Un falangista li havia incautat la farmàcia i va fer tot el possible per desfer-se de la legítima propietària.
L’estada a diverses presons de València, la condemna a mort, l’indult i pena de 30 anys i el posterior desterrament a Mallorca no la feren defallir. La companyia i força de les companyes recluses, moltes polititzades, i la determinació de tornar amb les filles l’ajudaren a resistir la injustícia.
Tornà finalment a Gandia els anys 50 i la fermesa i la força moral d’una Àngels més madura no la feren amagar-se a casa en un exili interior com feren tantes i tantes dones en la seua mateixa situació sinó que s’aferrà a una lluita ajornada des de feia ja més d’una dècada: la recuperació de la farmàcia del carrer Major. Fins i tot amb la legislació franquista, l’usurpació de la farmàcia era il·legal però aquell falangista va moure els fils dels contactes polítics i Àngels va perdre el plet.
La Residencia de Señoritas. Biblioteca.
Casa Moreno. Archivo de Arte Español (1893-1953), IPCE, Ministerio de Cultura y Deporte.
Tancada la via judicial només quedava el pacte. Amb gran pesar Àngels va haver de pagar-li una gran quantitat de diners per recuperar un negoci que era seu, perquè l’usurpador deixés la propietat i adquirira una farmàcia a València.
Finalment el camí de la vida, després de tants viaranys dolorosos, s’endreçava de nou. Tornava a dedicar-se a la professió que més li agradava, al seu poble i amb la seua gent.
Recordant l’exemple d’Àngels, la resiliència front a l’adversitat, en aquests temps incerts que ens ha tocat viure, ara és la ciència la que ha donat l’única finestra on albirar el final del túnel de la pandèmia que ens assetja. En els últims mesos la ciència s’ha posicionat al centre de les nostres vides i serà gràcies a ella que la humanitat podrà refer el seu camí. Els investigadors biomèdics i biòlegs, però també els matemàtics i físics han dedicat molts esforços per aconseguir diverses vacunes i per controlar l’extensió de la malaltia.
Per aquesta i per moltes altres raons el CEIC Alfons el Vell vol fomentar les activitats científiques i en especial l’esperit investigador de la joventut i premiar el seu esforç per augmentar el benestar de la humanitat. El CEIC vol concedir un premi anual dedicat a Àngels Malonda, dona i científica. I res millor que lliurar el premi de ciència i tecnologia a la persona jove científica amb un treball d’investigació brillant justament el dia 11 de febrer del 2022, dia de la dona i la xiqueta en ciència.
Més informació:
Aquello sucedió así, Ángeles Malonda. Col·lecció: Història i Memòria del Franquisme, 45. Publicacions de la Universitat de València. ISBN: 978-84-370-9805-0
La segona República arribava a la Gandia aquell 14 d’abril del 1931 a una ciutat que des de principis de segle començà a evolucionar d’una manera quasi imparable. Els seus eixamples cap al sud, amb la plaça del Prado i cap al nord amb l’avinguda d’Alacant i del Grau, ja s’havien convertit en els dos eixos vertebradors de la ciutat. La comunicació cap a l’exterior amb el port i el ferrocarril, havien convertit a Gandia en una ciutat cosmopolita i oberta, on hi proliferaven les botigues al carrer Major i s’obrien sofisticades cafeteries al Passeig de les Germanies. El teatre i el cinema s’havien convertit en els punts de trobada dels veïns de la comarca, i la platja en el lloc d’esplai on passar les vacances de pasqua i d’estiu.
A pesar d’aquesta imatge idíl·lica de la Gandia dels any 20, hi havien grans mancances a la ciutat que calia pal·liar. L’analfabetisme afectava al 47,87% dels gandians en l’any 1930, la sanitat pública era quasi inexistent i els mercats municipals necessitaven reformes urgents per tal de protegir a la població del sol i la pluja. La gran majoria dels carres estaven sense asfaltar en una ciutat en la que cada vegada hi havia més automòbils, i els pous cecs de les cases on anaven a parar les aigües fecals suposaven en un focus perillós d’infeccions.
Entre del 1931 i el 1936 es produeix a Gandia una transformació baix el paradigma del ideals republicans, segons els quals la ciutat havia de promoure la igualtat entre els seus veïns, i vetlar per la seua seguretat i salut. En definitiva, Gandia havia de ser una ciutat més justa.
Les principals reformes urbanístiques aniran encaminades a millorar les infraestructures: l’asfalt de carrers, reformes als mercats, construcció d’una xarxa de clavegueram, millora de la il·luminació dels carrers etc. Però amb això no era suficient. S’havien de construir nous edificis per poder donar els serveis que els ciutadans de Gandia necessitaven, i l’estil d’aquests serà el Racionalisme.
El Racionalisme, igual que passà amb les demés disciplines artístiques d’avantguarda, tindrà com a principal objectiu allunyar-se de qualsevol tendència anterior. Fou un estil internacional que assentà les seues bases després de la Primera Guerra Mundial, i es basà en els avanços de l’anomenada Segona Revolució Industrial, que van possibilitar l’ús de nous materials, com l’acer, l’alumini o el formigó.
La concepció dels nous edificis canvià de manera important degut al nou concepte de façana lliure: els edificis passaren de ser elements rígids amb façanes simètriques, a ser concebudes com a elements dinàmics i modelables, encara que de disposades de manera equilibrada i sempre guardant certa unitat. La utilització del formigó possibilitava l’aprofitament total del solar, proliferant els xamfrans corbs amb grans finestrals i llargues balconades.
Prompte començaren a proliferar a Gandia aquests nous edificis que contrastaven amb l’eclecticisme de les façanes anteriors. El centre de primera ensenyança Joaquin Costa (actual CEIP Francesc de Borja), el Centre d’Higiene Rural o el institut d’Ausiàs March foren alguns dels principals edificis públics construïts en aquest període. L’arquitecte alcoià Vicente Valls Gadea fou el principal artífex dels nous edificis a la ciutat, tant en la seua tasca com arquitecte municipal, com amb la de construccions per a particulars.
Cal destacar que a Gandia tinguérem grans arquitectes que formaven part de l’avantguarda arquitectònica del moment a nivell nacional. Tal és el cas de Rafael Bergamín que projectà el, malauradament desaparegut, xalet dels Monzó. Com també ho fou Fungairiño, autor de l’edifici de la TASA, el qual pot ser siga el que millor condense els principis de l’arquitectura racionalista i d’avantguarda d’aquests anys.
(foto) Detall de l’edifici TASA, Fugairiño, 1934. Fotografia Àlex Oltra
Com hom sap, l’any 1936 començà la cruenta Guerra Civil, que tres anys després acabaria amb tot rastre dels ideals republicans d’igualtat i de justícia, donant pas a una dictadura obsessionada en esborrar les petjades de la modernitat i de l’avantguarda. Conclou així aquest fructífer període constructiu racionalista del que, malgrat la seua fugacitat, encara hi conservem significatius exemples a la ciutat. Edificis que passen desapercebuts als nostres ulls i que de manera silenciosa resisteixen el pas del temps, sense que ens adonem de l’esperit revolucionari baix el qual foren concebuts.
El dia 26 de març a les 19:30 a la Biblioteca Central i per streaming (https://youtu.be/XgPHO7iT5zw), vos convide a fer un recorregut per diferents edificis de l’època racionalista a Gandia, amb la xerrada: «El Racionalisme a Gandia. L’Arquitectura de la Segona República”.
Des del començament d’aquest cicle de conferències, pensàvem que seria encoratjador sentir a una física parlar d’una altra que ho va tenir més difícil per l’espèrit del temps, on les dones no tenien ni tan sols accés als estudis acadèmics superiors. Han passat filòsofes, esportistes, escriptores, científiques… i ara tenim dues dones del món del teatre. Pensàvem que seria motivador per a les dones que comencen la seua carrera professional veure que les coses són ara mateix infinitament més fàcils per a elles, que dedicar-se a la investigació o la creació en qualsevol àmbit professional en igualtat de salaris i condicions és possible. Per desgràcia, els darrers actes vandàlics a Gandia demostren que encara hi ha molt per a fer en el reconeixement de la vàlua de les dones i en el respecte cap a nosaltres, cap a totes les persones.Olimpia és més explícita: «La ignorància, l’oblit o el menyspreu dels drets de la dona són les úniques causes de les desgràcies públiques i de la corrupció dels governs», deia en 1791 en la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana. A més a més, una ciutat també demostra el seu nivell cultural i de civilització quan fa seu allò que els romans deien la res publica, el que és comú.
Olimpia de Gouges (1748- 1793) va ser una lluitadora no a través de les armes sinó de l’escriptura i la paraula. A través de les seues obres de teatre volia crear un espai de reflexió, no sols d’empatia. En les obres d’Olimpia «el text dramàtic funciona com a detonador poètic i el personatge en escena és el vehicle per a generar consciència de canvi social», en diu Diana Raznovich, co-dramaturga en l’obra de Marga Borja Olimpia de Gouges o la pasión de existir. Obra que ens agradaria veure representada en algun teatre de la ciutat i així ho deixem caure, per si algú agafa el testimoni.
Margarita Ramón- Borja Berenguer (cognoms vinculats també a la nostra ciutat i amb molta història al darrere), és poeta, autora i directora escènica de trajectòria internacional. Cofundadora del Teatro de Las Sorámbulas en 1992; del Encuentro de Mujeres de Iberoamérica en las artes escénicas en el FIT de Cádiz en 1996, que va coordinar fins a 2014, coordinadora general de Temporadas Igualdad en las Artes Escénicas, un projecte per a l’aplicació de la Llei d’Igualtat de vocació europea. Ella ens parlarà en extens i intens sobre Olimpia, escoltarem amb atenció la seua presentació, però voldria acabar amb una frase de la nostra dona gran, en d’aquesta setmana de dones grans. Olimpia va morir a la guillotina per demanar una política justa, una revolució inclusiva i l’abolició de tota esclavitud. En la seua obra «L’esclavitud dels negres» ens diu: «En els segles de la ignorància els homes es feren la guerra; en el segle més il·lustrat volen destruir-se. Quina serà aleshores la ciència, el govern, l’època, l’era en què els homes viuran en pau?».
Dins el programa de DONES SÀVIES III, seguint la nostra línia on una dona ens parla d’una altra que ha estat referent seu i ha marcat la seua carrera, aquest dotze de març comptem amb Marga Borja que ens parla d’Olimpia de Gouges. El format és encara de conferència virtual i l’enllaç és: https://youtu.be/Cn9wyrrDU58
Organitzen: CEIC Alfons el Vell i l’ IMAB-Biblioteca Central
Col·laboren: la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Gandia, el CEFIRE-Gandia. I la UPV- Campus Gandia.
