Per Emili Selfa

Gandia és una ciutat policèntrica, té un centre històric reconegut i potent, també compta amb nuclis poblacionals definits i amb personalitat pròpia, com el Raval-Prado, l’Estació-Corea, Beniopa, Benipeixcar, el Grau, Santa Anna i la Marxuquera. Tots han comptat, des de molt antic, amb un sistema social i col·lectiu de reconeixement personal i familiar en base als sobrenoms o malnoms. Tothom n’era usuari i portador. És la Gandia i els seus pobles del món rural, ja periclitat, on mostrava la seua vitalitat el comerç i l’agricultura, i aquell esplendorós regne de la taronja. Un temps on les ocupacions, les característiques de les persones, els noms familiars, les procedències i gentilicis, o la toponímia proporcionaven un bon cabàs de sobrenoms. Com també en el cas de les costums, el contacte permanent amb els animals i la natura, els establiments comercials i els divertiments: bous, pilota, futbol, haques, … o, la mateixa ironia, ajudaven a nominar a les persones. És el miratge de la imaginació popular. El present treball intenta recollir tot aquest patrimoni social, lingüístic i cultural de Gandia, en gran part encara viu.

Els renoms s’han desenvolupat i s’han mantingut molt bé en ambients rurals. Actualment, a Gandia, han perdut gran part de la seua vigència a causa de la transformació urbana de la ciutat i els seus pobles. Tanmateix, si rasquem un poc en la corfa de la parla popular, els sobrenoms brollen espontàniament. Hem de tenir en compte el passat agrícola i comercial de Gandia i la potent interlocució comarcal, especialment amb els pobles de l’entorn. Tot just, el caràcter de conurbació urbana singularitza la ciutat i la converteix en un dels principals eixos territorials. Els canvis socials, econòmics i les formes de vida amb l’elevat creixement del segle XX, han comportat oblits generals i desaparicions de patrimoni, tant material com lingüístic. L’emigració massiva d’expressió castellana produïda a partir de la segona mitat del segle vint ha transformat d’alguna manera els usos lingüístics ciutadans. Gandia ha multiplicat la seua població i ha passat de ser una comunitat rural a convertir-se en una ciutat intermèdia dels hinterland de ciutats valencianes que lideren un territori comarcal.

El caràcter de capital comarcal de la Safor i la densa demografia dels pobles del voltant l’han convertida en una ciutat policèntrica ―un cas singular― amb un potent centre històric. Durant els darrers cinquanta anys, Gandia ha absorbit els nuclis urbans dels municipis de Beniopa i Benipeixcar i el seu terme encercla el municipi de Benirredrà. Hi compta amb un important poblament històric marítim, el Grau i la platja, separat del centre urbà i dotat d’una personalitat singular. 

Amb el ràpid desenvolupament urbanístic han crescut barris nous sobre els incipients habitatges inicials al Raval, Corea i Santa Anna. Al nucli històric de la partida rural de la Marxuquera, on abans hi havien alqueries per al suport de l’agricultura, ara han crescut les urbanitzacions residencials per a formar un districte diferent. Com que parlem de persones, per una singularització humana, he sectoritzat el treball i escric sobre Gandia i els seus pobles.

Els canvis han afectat els oficis, les formes de viure, els noms de les persones, la llengua d’ús i la procedència dels cognoms. Antigament, tots tenien una família de referència, un arbre genealògic de cognoms familiars recognoscibles, però també amb els seus sobrenoms. Vàrem viure un món agrícola que diferia ben poc del de feia dos-cents anys endarrere. Un ambient que vam veure transformar-se de forma radical en tant sols vint anys. Per aquesta circumstància, el sistema de malnoms, –com ha passat a Beniopa– s’ha anat diluint, com es dissolia aquell mon arcàdic.

La sensació de canvi radical, de traspàs del món agrari viscut i el sentiment de perdre un element cultural de referència de Beniopa, especialment l’interès per la llengua, és el que em va portar a fer les primeres compilacions i a interrogar els primers informants en l’àmbit familiar i veïnal. L’any 1982 vaig publicar la primera relació i classificació dels malnoms de Beniopa (Selfa, 1982) que vaig completar, ampliar i publicar uns anys després (Selfa, 2002). Per la seua repercussió i per les meues relacions familiars amb Benipeixcar, em vaig animar a confeccionar la relació de renoms del poble, fins que per les diverses amistats i relació amb el Grau, vaig acabar de recollir, classificar i publicar els malnoms del Grau (Selfa, 2007). A partir d’aquell moment i amb un poc de perspectiva, vaig decidir sistematitzar la tasca amb la creació de fitxes amb cada renom de la ciutat i els seus pobles. És així com he comptat amb informants i col·laboradors, persones majors i no tan majors ―alguns d’ells lamentablement ja han faltat. Amb el pas dels anys, l’oïda, la llibreta i la llapissera, han estat ben atentes a recollir i preguntar a qualsevol veí sobre aquesta forma de transmissió cultural. A tots ells el meu agraïment. Aquella tasca de recollida encara em va permetre publicar el 2019 el conjunt de malnoms de Corea. Vull indicar amb això que ha estat un treball que ve de lluny i que ha comptat amb valuosos informadors.

Un poble, una ciutat, tenen la seua pròpia personalitat, reconeguda i lligada a la trajectòria i vivències dels seus pobladors, especialment dels considerats personatges. Alguns arriben a retindre una aurèola perdurable, fins i tot històrica, pels seus fets i mèrits aconseguits, però la majoria de mortals conviuen amb el seu veïnat, portant sobre els muscles les seues rutinàries experiències de vida. El conjunt de vivències que perdura en el temps són aquelles que corren de boca en boca dins els costums de la transmissió oral. Dic corren, i ben bé sabem que caldria dir corrien, doncs, una de les coses que s’ha cobrat de bestreta el món urbanitzat i veloç és la memòria oral. Insistint, dins de les vivències de la transmissió oral, resten les històries personals, els fets singulars, les anècdotes viscudes i els malnoms identificadors. La ciutat seria un altra sense eixe patrimoni acumulat al llarg de generacions i generacions.

Els sobrenoms permeten identificar als personatges més destacats i fer un recorregut urbà pels carrers i places de la ciutat i els pobles, definit per les cases on vivien o comerciaven les persones portadores. Per tal d’il·lustrar aquest univers de personalitats i vist que es poden sectorialitzar en molts aspectes, com ara, on vivien, quins oficis tenien, la procedència, les característiques personals i tants altres, com trobaran al corpus del llibre, només intentaré destacar alguns exemples que reflectisquen aquesta diversitat de característiques. Així, i només tractant de posar un exemple per acostar-se a allò que representava el Prado de Gandia en la seua època daurada, cal parlar de Sauret de Garnatxa, la Postinera, el tio Palabra, Patilla, Quatrenassos, el tio Petaca o Mitxú, entre molts altres. O parlar dels hostals del Pelante i el de Tereseta.

Qualsevol carrer de la trama antiga o tradicional permet fer eixe recorregut de sobrenoms. Més conegut encara és el recorregut pels establiments urbans, com les botigues, els forns, i les tavernes. Citar només noms comercials lligats a malnoms és fer eixe passeig retrospectiu en el temps. Així ho podem fer amb els forns –els de pa i els de coure, que no podien fabricar pa– o amb les tavernes, antecedents dels bars actuals. Les tavernes eren un element prominent a tots els nuclis de població, antiquíssimes com els forns, no debades es crearen per concessió senyorial com aquells. Venien a ser una mena de botiga on, entre altres coses de primera necessitat, venien vi i podien servir-ne un got o els que fora menester, als nombrosos parroquians que s’acostaven i feien rogle. 

Seguim parlant d’onomàstiques que perfilen un territori. En l’àmbit rústic del terme municipal, podem fer recorreguts semblants; moltes de les grans finques, basses, alqueries, i eres tenen el seu sobrenom lligat en un principi al seu propietari o creador. Les eres ―tan importants per assecar l’arròs i d’altres productes agrícoles― estaven escampades pel terme i especialment al Grau. Un conjunt de topònims que configuren un mapa onomàstic gens menyspreable.

Els humans es defineixen per les seues característiques físiques i de caràcter, fins i tot pel sentit de l’humor o de la fina ironia, –especialment en els malnoms delocutius– però també per la seua procedència, ocupació, oci i filiació. En la classificació logicosemàntica he incorporat un ample ventall de sobrenoms que mostren aquestes característiques. Fent un tast d’aquest repertori podem destacar els oficis, aficions i devocions. 

Al camp més humà dels oficis, el planter és ben ample, començant pels oficis de carrer, que evoquen oficis desapareguts de tanta presència en la memòria col·lectiva. El cas és que com tothom era batejat nominalment, no se n’escapaven ni els metges, ni els curanders. Igualment mai podien escapolir-se els mestres i el professorat de batxiller. 

D’oficis, n’hi havia molts, però alguns col·lectius només eren propis d’una ciutat com Gandia, com els portuaris, els pellers i el món de la taronja. La colla portuària, que servia un tràfec del port tant important en aquells anys daurats de la taronja, ha deixat noms ben recordats. De la mateixa manera, aquells pelleries desaparegudes que treballaven al carrer del mateix nom, eren conegudes amb els sobrenoms dels seus propietaris.

La taronja tenia el seu univers, molt potent en el seu temps, format per magatzems de preparació de la taronja, traginers, fusters, i sobretot treballadores als magatzems. Eren ben coneguts els comerciants, els traginers, o els caps de quadrilla. Un món i una força de treball de fort impacte a Gandia totalment periclitat.

Tot, però, no era treballar, l’oci i el divertiment tenia el seu espai a la ciutat. Així, entre músics, pilotaris, esportistes, i toreros es completava un món on cadascú tenia el seu malnom. Citar només els músics requeriria una nòmina extensíssima. Els concertistes, les bandes de música, i les orquestres melòdiques i els seus cantants, proporcionaven molts personatges destacats. 

La pilota valenciana ha tingut un gran protagonisme als carrers i als trinquets de Gandia. Els pilotaris són ben recordats. De la mateixa manera, entre les distraccions ancestrals lligades a la cultura agrària, tenia gran predicament el tir de cavalls. Recordar-los és evocar eixa gran afició que hi havia. Ni què parlar dels bous. L’enfervorida devoció al brau era massiva i molt transversal. Gandia ha comptat amb diverses places de bous i fins i tot amb toreros professionals. Però els atrevits toreros aficionats sortien en totes les places majors. Així i tot els aficionats apassionats podien acabar amb el sobrenom del seu ídol taurí.

Evidentment, els esports han proporcionat una font inesgotable de renoms. És natural, l’esport d’exhibició comporta eixa identificació onomàstica per part de l’afició i seguidors. Així, en el futbol, la nòmina resulta inabastable, tot i que al món dels esports no hi és sols el futbol i a Gandia és prou evident. Hi ha hagut molts nadadors, alteres o motoristes. 

Al corpus onomàstic trobem també molt ben retratades les filiacions devocionals, en el camp de les idees i en el transcendent. La política local ha tingut el seu pes social indefugible que ha deixat la seua petjada, generació rere generació, en les diverses etapes històriques de la ciutat i dels seus pobles. 

El món religiós també era ben prominent en una ciutat levítica, com era coneguda Gandia, per tant, que un rector fos batejat amb un malnom era tan natural com que molts veïns portaren noms de referència religiosa. 

Per concloure, només afegiria el component humà que aporta la memòria oral sobre els personatges que han deixat rastre. Cal indicar que aconseguir tot el corpus nominal ha significat acostar-se a la vida de moltes persones, algunes amb una trajectòria novel·lesca i ben recordada, de tal manera que són encara motiu de xerrades a la taula de casa, a la barra del bar o de converses apassionades entre amistats passejant pel parc. Hi destacaria la llarga nòmina de personatges del Grau i convidaria a saber-ne més d’ells, entre d’altres. Tot bocins de vida i de vivències que han perdurat en la memòria de la gent. Rescatar-les i publicar-les, al meu entendre, singularitza i engrandeix el patrimoni immaterial de la Ciutat. 

CEIC
CEIC