Sin-título-2

2a CONFERÈNCIA “DONES SÀVIES”

Maridas y modernas sin sombrero.
Rosa Mascarell Dauder

L’estigma que caigué damunt de les dones amb obres com Le Roman de la Rose, on les dones no sols són febles, sinó la personificació del vici, continuava sense desmuntar-se completament al principi del segle XX. Fins al 1910 amb la llei Burrell, les dones no poden accedir a estudis superiors, i així i tot encara necessitaven autorització d’un tutor per treballar i estudiar. Si en la conferència inaugural del dia 3 de desembre ens parlà Rius de la Querelle des femmes, en la de Maria Elizalde del dia 4 varen veure com la batalla perdurava en el segle XX amb les dones de la dita Generació del 27. Experta en aquesta generació i en l’exili republicà, Elizalde ens va presentar a les dones sàvies que varen nàixer a la península a les primeries del segle passat, com ara Concha Méndez, Maria Teresa León, Josefina de la Torre, Remedios Varo, Maruja Mallo o Maria Zambrano.

Las Sin Sombrero- Josefina de la Torre- Maria Zambrano- Maria Teresa León

Las Sin Sombrero- Josefina de la Torre- Maria Zambrano- Maria Teresa León

El Lyceum Club Femenino de Madrid va ser fundat per dones de la generació anterior a aquelles: Zenobia Camprubí, esposa de Juan Ramón Jiménez, María Lejárraja, que escrivia les obres que firmaba el su marit Gregorio Martinez Sierra i Carmen Baroja germana de Pio Baroja. El fet que en aqueix temps se les conegués pel marit va fer que el club prengués el malnom de «el club de las maridas», i intel·lectuals com Jacinto Benavente mostraren obertament la seua misògina negant-se a anar a donar conferències «a tontas y a locas». Eixes etiquetes eren les que es penjaven a les dones que tenien ganes de saber i dependre.

El mateix any que s’aprovà l’entrada de la dona a la Universitat, es va fundar també la Residencia de Estudiantes dins del que va ser el projecte més innovador pedagògicament del segle XX a Espanya: la Institució Lliure d’Ensenyança, ILE, fundada per Francisco Giner de los Rios. Paral·lelament, es va crear també la Residencia de Señoritas, on les xiques que des de províncies volien assistir a la Universitat Central, ho podien fer en un ambient que fomentava l’estudi i la camaraderia. Així ho recorda la farmacèutica Àngels Malonda de Gandia en les seues memòries (Aquello sucedió así, 1983). Dirigida per Maria de Maeztu, la Residencia de señoritas va ser una institució de referència que ampliava estudis amb conferències, tertúlies i tallers de tota mena, implicant-se també amb les Missions pedagògiques que portaren llibres, art, teatre o cine a les zones rurals i a les fàbriques.

Moltes de les dones d’aquesta generació s’implicaren també políticament amb la II República, de forma que patiren també el colp d’estat que portà la Guerra Civil i l’exili quan la dictadura acabà amb definitivament amb la democràcia. Alguna d’elles va morir exiliada, com Concha Méndez, i altres tornaren a la seua terra ja per morir, com Maria Teresa León o Maria Zambrano. Elizalde ens va mostrar la trajectòria vital d’elles i ens convidà a seguir investigant a través de la pàgina Las sinsobrero (https://www.lassinsombrero.com/), i el llibre del mateix títol de Tania Batlló.

Ja en el col·loqui, va eixir el tema de la pertinència de recuperar la idea de les Missions pedagògiques hui en dia. Un suggeriment del públic al respecte va ser que es gravaren i penjaren a la xarxa les conferències patrocinades per l’Ajuntament de Gandia, de manera que més persones puguen accedir i poc a poc crear un fons didàctic.

Conferencia de Maria Elizalde en la Casa de Cultura.

Conferencia de Maria Elizalde en la Casa de Cultura.

 

Publicado en CEIC Alfons el Vell, Conferència, Dones Sàvies y etiquetado , .