Enric Marco Soler. Conseller del CEIC Alfons el Vell
És la ciència una part de la cultura humana? Si fem la pregunta d’aquesta manera segurament la majoria de persones respondran que sí. Nosaltres n’estem convençuts. I no sols això, sinó que pensem que la ciència, aquella part del coneixement humà que pretén entendre les lleis que governen la natura i tracta d’aplicar-les pel benestar de la humanitat, és una de les grans gestes de la nostra espècie en la història.
En ple segle XXI, vivim en un món tecnològic que no es podria entendre sense els grans avanços que la ciència i la tecnologia han fet els darrers 100 anys. Mirem on mirem la ciència se’ns hi apareix: en el coneixement que amaga un mòbil, en la presència discreta dels satèl·lits de comunicació, en el GPS que guia un cotxe, en les sofisticades proves mèdiques d’un hospital, en les comunicacions digitals, fins i tot en el menjar de taula…
Es podria suposar que la majoria dels usuaris de tecnologia coneixem, encara que siga bàsicament, els principis científics en què es basen. De fet, una part dels nostres impostos s’han invertit en la recerca que ha fet possible la recent revolució tecnològica i a més, a les assignatures científiques de l’ESO i el Batxillerat es donen les eines tècniques bàsiques per comprendre el món actual. Però, els comportaments i les accions que fan els ciutadans denoten que no han assolit aquests coneixements, que els han oblidats o que no els consideren importants en el dia a dia.
Cal dir que els ciutadans no podem delegar totalment en el coneixement científic. Al llarg de la vida hem de decidir de manera responsable i racional sobre diversos dilemes que la societat ens planteja i, per això, hem de posseir els criteris suficients per no errar, per tindre una opinió ben fonamentada. Sense educació científica, molts ciutadans sucumbeixen fàcilment a les falses solucions de les pseudociències i als temors de les conspiracions globals. I així observem que quan no ens curem a la primera o ens fan por les medicines ens recomanen l’homeopatia, que només és aigua amb sucre. Quan el diagnòstic és greu i el pronòstic temible, inviten a provar les medicines alternatives, com sucs i plantes, amb nefastos resultats. Però n’hi ha molt més: acupuntura, hipnosi, percepció extrasensorial, chemtrails, etc.
La ciència ensenya a pensar racionalment, també en l’àmbit social i cívic. Ensenya a ser crítics, a rebutjar el principi d’autoritat, a creure només les evidències contrastades. El mètode científic és un dels grans invents de la humanitat. I per això que la ciència s’ha de considerar part de la cultura humana. En aquest temps ja no s’hi val a ser de lletres i no voler saber res de ciències, ni al contrari: cada vegada és més important la ciència transversal.
És veritat que comprendre els nous avanços científics requereix un esforç de vegades superior al que exigeixen altres branques del saber. Per tal de resoldre aquesta dificultat va nàixer fa segles, de la mà de Galileo Galilei, la divulgació científica, amb la qual els científics expliquen de manera didàctica el seu treball i els seus descobriments. És d’alguna manera un retorn agraït dels científics a la societat per la confiança i la inversió econòmica que s’ha hagut de fer per la seua recerca. I per això actualment, encara que tímidament, la divulgació científica comença a demanar-se en les convocatòries de fons científics.
El CEIC Alfons el Vell, ben conscient d’aquest requeriment i amatent a totes les branques del coneixement, ha ofert els darrers quatre anys diversos cicles de conferències de ciència i tecnologia a càrrec de científics de la Safor i, vist l’èxit assolit, es vol eixamplar aquesta vessant a partir d’enguany, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València amb activitats d’alguns dels seus investigadors. En el futur, la nostra voluntat és engrescar també la Universitat de València i els centres d’ensenyament secundari de la comarca. Si ho aconseguim, no sols explicarem el món amb els ulls de la ciència, sinó que transformarem aquesta acció en una eina de cohesió social i també cultural.
Però la visió exposada fins ací, de vegades no està clara a tot arreu. Valga com a exemple el cas que es comentà en la passada reunió científica de la Sociedad Española de Astronomía, celebrada el juliol a Bilbao: un interessant projecte de divulgació de l’astronomia fou rebutjat d’una convocatòria del Ministeri de Cultura per no considera-lo “cultura”.
De vegades qui hauria de donar llum, dóna fum. Encara resta molt per avançar i hem de dir-ho ben clar: sí, la ciència és, ha sigut i serà part de la nostra cultura.