Algunes reflexions entorn de la finalització de la CV-60 i la seua importància en la consolidació d’un model de desenvolupament sostenible per a les Comarques Centrals Valencianes
CEIC Alfons el Vell, 21 de juliol 2021
El Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell és una institució que, des del seu naixement, ha volgut estar present en tots els debats que han abordat l’articulació cultural, social i econòmica entre els diferents municipis de la Safor, així com entre la nostra comarca i la resta de les Comarques Centrals Valencianes (d’ara en avant, CCV). És per aquest motiu que, a propòsit de la discussió oberta en les darreres setmanes entorn del Projecte Bàsic de la Connexió de la CV-60 amb la N-332 en el seu tram Palma de Gandia – Gandia, volem fer un esforç per exposar i argumentar els motius que han portat al plantejament d’aquesta infraestructura i les problemàtiques que hi suscita.
En primer lloc, cal recordar que la millora de les comunicacions entre els territoris interiors i costaners de les CCV ha sigut una reivindicació històrica davant els diferents governs autonòmics i estatals, els quals havien beneficiat tradicionalment les connexions vinculades directament a les capitals provincials. La gran majoria d’ajuntaments, agents econòmics i associacions i entitats de caire divers de les nostres comarques, entre les quals podem comptar també al CEIC Alfons el Vell, porten anys exigint la construcció d’un gran eix viari que afavorira la consolidació i creixement del nostre teixit industrial i econòmic, al mateix temps que permetera una millor connexió dels nostres pobles. Es reclamava, per tant, la construcció d’un actiu estratègic que, des de la base d’una important realitat econòmica, estiguera alineat amb els principis d’un desenvolupament sostenible, que aportara cohesió social, integració comunitària i el mínim impacte sobre el nostre entorn.
Aquesta reivindicació va tindre una primera resposta, ja fa 26 anys, al segon Pla de Carreteres de la Comunitat Valenciana, el qual contemplava com a una de les propostes estratègiques principals la millora de les connexions entre la Vall d’Albaida i la Safor. Tot i els retards, l’any 2009 el Ministeri de Transports aprovava i aconseguia la declaració d’impacte ambiental favorable per a un projecte que pretenia traure el trànsit, principalment de mercaderies i vehicles pesats, de l’interior dels nostres pobles, a través del projecte de construcció de la Variant de la Safor. Es tractava d’una carretera que, des del final de la circumval·lació de Gandia, proposava un recorregut pràcticament idèntic al que ara debatem per a l’autovia de l’interior, per finalment discórrer paral·lelament a l’AP-7 fins al sud del terme d’Oliva. El tram final de la CV-60, segons el seu projecte inicial de l’any 2013, havia d’enllaçar amb aquesta variant tot just als peus de la muntanya del Rabat, travessant l’horta situada als peus de Potries i La Font i creant, en conjunt, un impacte ambiental i patrimonial molt més gran que el que ara tenim sobre la taula.
L’alliberament de l’AP-7 l’any 2020 ha canviat totalment la situació. Ja no cal crear una circumval·lació a la comarca perquè l’antiga autopista pot acomplir aquesta funció. Continua resultant necessari, no obstant això, millorar les connexions des dels pobles cap a aquesta carretera i, a més, finalitzar el darrer tram de la CV-60 per a donar solució a l’augment del trànsit rodat amb destí al port de Gandia i els polígons industrials de la comarca. I és que, amb el pas dels anys, la Safor s’està convertint en un important node logístic per a la redistribució de mercaderies, amb diversos sectors als nostres pobles que s’han adherit a les variades iniciatives estratègiques per a la modernització de les zones industrials de la nostra comarca.
La proposta de la Generalitat Valenciana, per tant, uneix ambdues voluntats, en finalitzar la connexió de la CV-60 amb l’Accés Sud al Port de Gandia i utilitzar aquesta infraestructura com a col·lector del trànsit rodat que tradicionalment es dirigia cap al sud a través de la N-332. Una solució que, tot i l’evident impacte que té sobre la comarca, redueix de forma dràstica les afeccions que les anteriors propostes de l’administració autonòmica i estatal havien plantejat.
Quant al projecte presentat cal destacar que, fins arribar a l’opció definitiva, els equips tècnics que han desenvolupat la proposta han destriat moltes alternatives de forma raonada. La primera selecció ha sigut la del corredor pel qual havia de discórrer l’autovia. Descartada la CV-686 per estar constreta entre els polígons industrials i zones residencials del Real de Gandia, l’únic corredor que segons les persones redactores oferia una alternativa solvent era el que, des de Beniflà, es dirigeix cap a la redona entre Bellreguard i Gandia a través de l’horta.
En aquest sentit, ens sorprén que el projecte ni tan sols plantege, no sabem el perquè, la possibilitat d’aprofitar l’actual CV-680, la variant est de Beniflà, Beniarjó i Almoines, com a recorregut amb un menor impacte sobre l’horta, tot tractant d’establir mesures correctores per a revertir els inconvenients que causaria aquest recorregut sobre les esmentades poblacions. Tot pareix indicar que mantindre una distància prudencial respecte als distints municipis afectats, així com l’existència d’algunes parcel·les, minoritàries, de sòl urbà i industrial al llarg de la CV-680, podrien haver sigut alguns dels factors tinguts en compte a l’hora de destriar aquesta opció i escollir la construcció d’una nova via a menys de cinc-cents metres de la ja existent.
A pesar de les correccions ambientals i patrimonials plantejades, i tot i escollir una opció sense redones en altura per evitar l’impacte paisatgístic, el projecte assumeix l’existència d’efectes negatius insalvables a tots els nivells. Una sèrie d’ombres que, segons l’equip redactor, no trauen força al conjunt del projecte, que compleix tots els objectius inicials i aporta solucions diverses per minimitzar el seu costat més nociu.
Aquesta informació ha sigut la base fonamental a partir de la qual els consellers i les conselleres del CEIC Alfons el Vell hem obert un debat al voltant dels avantatges i desavantatges d’aquesta autovia per a la nostra comarca i per al conjunt de les CCV. En aquest sentit, la institució no vol plantejar la seua opinió en base a la falsa dicotomia entre «a favor» o «en contra», tal com s’ha generalitzat en l’escenari de discussió actual, per la qual cosa evitarem pronunciar-nos dins aquest corrent maniqueu que no aporta res a unes posicions progressivament polaritzades.
Entenem, això sí, que el projecte és fruit d’anys, dècades, de reivindicacions socials i econòmiques a favor d’una millora de les infraestructures de connexió de les CCV, que ens permetrà desenvolupar la nostra economia amb una certa autonomia i descentralització respecte de València i Alacant. Molts pobles de la nostra comarca han impulsat la creació de polígons industrials diversificats i intel·ligents amb els quals es tenia l’esperança de poder desenvolupar uns sectors econòmics complementaris als serveis, el turisme i l’agricultura, que permeteren reduir les taxes d’atur i millorar les condicions de vida de tots i totes. La idea de la CV-60 pretén justament això, una major connectivitat de totes aquestes zones industrials, tant a la Safor com a la resta de territoris adjacents, tot donant solució a la seua unió amb el corredor mediterrani interior, amb el costaner, i amb el port de Gandia com a via d’eixida als mercats mediterranis. No és una carretera feta per a reduir el temps de viatge entre un punt i l’altre, sinó una via que haurà de permetre un augment considerable en el trànsit industrial, una reducció de la sinistralitat i la perillositat de les nostres carreteres intermunicipals, i la consolidació d’un nou model d’indústria en puixança, la logística, que ja dona, ara mateix, treball i seguretat a moltes de les nostres famílies.
De la mateixa manera que a finals del segle XIX la creació del ferrocarril i port Alcoi-Gandia va donar lloc a una etapa d’important creixement econòmic, així com a una millora en les relacions internes dins els nostres propis territoris, la finalització d’aquesta infraestructura busca uns objectius no tan diferents. I, evidentment, en aquell moment, aquella obra també va suposar un important impacte negatiu en els nostres espais naturals, però va crear tot un nou teixit econòmic al voltant de la indústria alimentària i turística que va permetre la millora de les condicions de vida de moltíssima gent. No oblidem tampoc, per posar un exemple, que moltes de les casetes de les nostres platges pertanyien a famílies alcoianes que passaven l’estiu a la costa, un hàbit en el qual el ferrocarril va jugar un paper important.
Així i tot, el projecte posa sobre la taula diversos aspectes negatius que cal avaluar de forma exhaustiva i metòdica abans de fer cap pas endavant, i que no podem evitar assenyalar en la nostra valoració. En primer lloc, la importància de minimitzar tant com siga possible l’impacte ambiental i patrimonial d’una infraestructura com la que es planteja. Quin és el motiu pel qual no es valora una alternativa com seria l’ampliació de la CV-680 i es prefereix fer un traçat de nova planta paral·lel a aquesta, a menys de cinc-cents metres de distància? No seria aquesta alternativa la millor proposta correctora per evitar segmentar encara més l’horta històrica de la Safor i, al mateix temps, evitar l’impacte sobre la major part del patrimoni històric i natural? En una situació d’emergència climàtica com la que vivim, la reducció de la superfície construïda i la preservació de qualsevol espai verd al nostre territori és sempre una excel·lent notícia, i tot i la necessitat i el valor que entenem que té aquesta infraestructura, tal vegada fora possible fer-la compatible amb un menor impacte del plantejat, tot i que implicara una reducció en la velocitat de circulació.
Com a segon punt a atendre, caldria remarcar la importància d’aconseguir que aquest desenvolupament d’un nou sector econòmic com el de la logística siga al mateix temps un motor de millores en l’àmbit de la sostenibilitat social i ambiental. Operar i transformar des d’una lògica merament desenvolupista, tot apuntant únicament a la qüestió econòmica només agreujaria els desequilibris territorials ja existents a la comarca, per la qual cosa és necessari fer cas a les condicions socials, ecològiques i culturals pròpies de la Safor i les CCV. Resulta, per tant, imprescindible, considerar les particularitats i la història dels municipis afectats, respectar el seu entorn sociocultural, i evitar així la disgregació i desestructuració de les xarxes de convivència dels nostres pobles. Per tant, la proposta i el futur model que impulse aquesta infraestructura no pot tindre únicament en ment els factors socioeconòmics com ara la connectivitat de les comarques d’interior amb les de la costa, sinó també altres aspectes crítics com són la dinàmica dels recursos locals, el benestar humà i l’estabilitat ecològica del nostre territori.
A través d’aquest text el CEIC Alfons el Vell ha intentat mostrar els diferents posicionaments que els consellers i les conselleres de la institució han plantejat durant el debat intern al voltant d’un projecte que, pel seu impacte en la vida cultural, social i econòmica de la nostra comarca, entenem que entra dins el nostre àmbit de discussió. Volem remarcar que no hem rebut durant aquest procés cap tipus de pressió per part de cap administració, ens públic o privat o col·lectiu per posicionar-nos en un o altre sentit, fet pel qual també hem intentat allunyar-nos d’un discurs unívoc dins una problemàtica polièdrica amb punts de vista divergents.
En resum, i després de totes aquestes converses, destaquem d’una banda la importància que pensem que aquesta infraestructura jugarà en la consolidació del teixit industrial i de serveis de les nostres comarques, així com en el desenvolupament d’un nou sector cabdal per a la nostra economia com ho podria ser el de la logística. De la mateixa manera, considerem que aquest eix viari permetrà una millora de les comunicacions entre l’interior i la costa, cohesionant les CCV com una alternativa social, econòmica, territorial i administrativa a les actuals delimitacions provincials. D’altra banda, som tremendament sensibles amb la situació ecològica i climàtica en què vivim, fet pel qual des de la nostra institució seguirem treballant per reivindicar i millorar una xarxa de transports pública i sostenible per a les nostres comarques, així com preguem una reflexió pausada davant els reptes que l’actual situació d’emergència mediambiental ens seguirà plantejant durant les pròximes dècades. És per això que reclamem la màxima atenció a totes les possibles alternatives que permeten aconseguir els objectius favorables que ofereix la finalització de la CV-60, però amb la menor incidència ambiental possible i respectant l’equilibri entre el desenvolupament econòmic sostenible i la millora de les condicions socials, ecològiques i culturals del nostre territori.
La segona República arribava a la Gandia aquell 14 d’abril del 1931 a una ciutat que des de principis de segle començà a evolucionar d’una manera quasi imparable. Els seus eixamples cap al sud, amb la plaça del Prado i cap al nord amb l’avinguda d’Alacant i del Grau, ja s’havien convertit en els dos eixos vertebradors de la ciutat. La comunicació cap a l’exterior amb el port i el ferrocarril, havien convertit a Gandia en una ciutat cosmopolita i oberta, on hi proliferaven les botigues al carrer Major i s’obrien sofisticades cafeteries al Passeig de les Germanies. El teatre i el cinema s’havien convertit en els punts de trobada dels veïns de la comarca, i la platja en el lloc d’esplai on passar les vacances de pasqua i d’estiu.
A pesar d’aquesta imatge idíl·lica de la Gandia dels any 20, hi havien grans mancances a la ciutat que calia pal·liar. L’analfabetisme afectava al 47,87% dels gandians en l’any 1930, la sanitat pública era quasi inexistent i els mercats municipals necessitaven reformes urgents per tal de protegir a la població del sol i la pluja. La gran majoria dels carres estaven sense asfaltar en una ciutat en la que cada vegada hi havia més automòbils, i els pous cecs de les cases on anaven a parar les aigües fecals suposaven en un focus perillós d’infeccions.
Entre del 1931 i el 1936 es produeix a Gandia una transformació baix el paradigma del ideals republicans, segons els quals la ciutat havia de promoure la igualtat entre els seus veïns, i vetlar per la seua seguretat i salut. En definitiva, Gandia havia de ser una ciutat més justa.
Les principals reformes urbanístiques aniran encaminades a millorar les infraestructures: l’asfalt de carrers, reformes als mercats, construcció d’una xarxa de clavegueram, millora de la il·luminació dels carrers etc. Però amb això no era suficient. S’havien de construir nous edificis per poder donar els serveis que els ciutadans de Gandia necessitaven, i l’estil d’aquests serà el Racionalisme.
El Racionalisme, igual que passà amb les demés disciplines artístiques d’avantguarda, tindrà com a principal objectiu allunyar-se de qualsevol tendència anterior. Fou un estil internacional que assentà les seues bases després de la Primera Guerra Mundial, i es basà en els avanços de l’anomenada Segona Revolució Industrial, que van possibilitar l’ús de nous materials, com l’acer, l’alumini o el formigó.
La concepció dels nous edificis canvià de manera important degut al nou concepte de façana lliure: els edificis passaren de ser elements rígids amb façanes simètriques, a ser concebudes com a elements dinàmics i modelables, encara que de disposades de manera equilibrada i sempre guardant certa unitat. La utilització del formigó possibilitava l’aprofitament total del solar, proliferant els xamfrans corbs amb grans finestrals i llargues balconades.
Prompte començaren a proliferar a Gandia aquests nous edificis que contrastaven amb l’eclecticisme de les façanes anteriors. El centre de primera ensenyança Joaquin Costa (actual CEIP Francesc de Borja), el Centre d’Higiene Rural o el institut d’Ausiàs March foren alguns dels principals edificis públics construïts en aquest període. L’arquitecte alcoià Vicente Valls Gadea fou el principal artífex dels nous edificis a la ciutat, tant en la seua tasca com arquitecte municipal, com amb la de construccions per a particulars.
Cal destacar que a Gandia tinguérem grans arquitectes que formaven part de l’avantguarda arquitectònica del moment a nivell nacional. Tal és el cas de Rafael Bergamín que projectà el, malauradament desaparegut, xalet dels Monzó. Com també ho fou Fungairiño, autor de l’edifici de la TASA, el qual pot ser siga el que millor condense els principis de l’arquitectura racionalista i d’avantguarda d’aquests anys.
(foto) Detall de l’edifici TASA, Fugairiño, 1934. Fotografia Àlex Oltra
Com hom sap, l’any 1936 començà la cruenta Guerra Civil, que tres anys després acabaria amb tot rastre dels ideals republicans d’igualtat i de justícia, donant pas a una dictadura obsessionada en esborrar les petjades de la modernitat i de l’avantguarda. Conclou així aquest fructífer període constructiu racionalista del que, malgrat la seua fugacitat, encara hi conservem significatius exemples a la ciutat. Edificis que passen desapercebuts als nostres ulls i que de manera silenciosa resisteixen el pas del temps, sense que ens adonem de l’esperit revolucionari baix el qual foren concebuts.
El dia 26 de març a les 19:30 a la Biblioteca Central i per streaming (https://youtu.be/XgPHO7iT5zw), vos convide a fer un recorregut per diferents edificis de l’època racionalista a Gandia, amb la xerrada: «El Racionalisme a Gandia. L’Arquitectura de la Segona República”.
Amb la celebració del 3 de March, Gandia fa un pas endavant per a aproximar-se a l’espai que li pertoca ocupar com a gran ciutat literària valenciana. La ciutat dels clàssics, la que el duc Alfons el Vell va voler elevar per damunt de totes les que integraven el seu senyoriu. La capital cultural de les comarques centrals que nosaltres volem.
En efecte, el 3 de març esdevé una data de singular importància en la qual recordem el poeta Ausias March en el dia de la seua mort. I el recordem perquè continua sent, cinc-cents seixanta-dos anys després, el millor poeta europeu del segle XV i el més gran poeta valencià de tots els temps. Un autèntic referent dins la literatura que, amb tot, no ha assolit el reconeixement que la seua obra mereix pel fet d’haver-la escrit en una llengua minoritària com és la nostra. Per aquest motiu la celebració esdevé tan necessària, ja que ens ofereix l’ocasió d’esmenar el deute històric que tenim amb un gran autor com ell. Més encara, ens ofereix l’ocasió d’emmirallar-nos en la seua obra per a reforçar la nostra identitat com a valencians i la de la nostra ciutat.
Des de l’associació Saforíssims hem volgut organitzar, per segon any consecutiu i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia, una programació per difondre l’obra d’Ausias March, amb especial interés de fer-la arribar a aquells que encara la desconeixen, és a dir, la gent més jove. La programació s’anirà fent pública en els pròxims mesos, però cal destacar que, de tots els actes previstos, el primer ha estat la col·locació d’una placa commemorativa de pedra al lloc que ocupava l’antic palau de la família March.
La placa, elaborada amb una llosa de Borriol de dos centímetres de gruix, ha estat realitzada per l’artista Hèctor Peiró. Exhibeix tant l’escut heràldic dels March (vuit marcs d’argent sobre camp de gules) com una llegenda incisa amb els versos del poeta:
Amor, amor, un hàbit m’he tallat
de vostre drap, vestint-me l’esperit.
També s’hi ha gravat un motiu consistent en un lliri entre cards, que fa referència al famós senyal d’Ausiàs.
La ubicació del palau dels March ha estat desconeguda fins fa ben poc. La col·locació de la placa en l’emplaçament correcte ha estat possible a un informe elaborat per l’historiador Ferran Garcia-Oliver en el qual es posa de manifest que, malgrat la inexistència de documentació històrica acreditativa, existeixen elements que aporten informació fidedigna.
En els anys 60, durant unes obres efectuades en el número 38 del carrer Major, es van trobar dins d’un pou nombroses peces ceràmiques medievals, algunes d’elles amb l’escut de la família March, que n’acrediten la propietat. Una part d’aquestes ceràmiques van ser rescatades per l’historiador Josep Camarena i actualment deuen ser encara en possessió de la família. L’altra part va quedar en mans del cronista i metge de Beniopa, Javier Cebrian, l’hereu del qual les va vendre fa uns anys a l’ajuntament. Aquesta notícia va ser corroborada personalment de forma oral a Ferran Garcia-Oliver per tots dos i ha estat fonamental per poder elaborar l’informe i establir com a definitiva la ubicació del casal dels March a la illa de cases entre els carrers: Major, Sant Roc i de la Beneficència. Concretament, el pou de la troballa estava al número 38 del carrer Major. Per tant, la placa s’ha incrustat a la façana d’aquest l’edifici, a hores d’ara ocupat per la Cafeteria Moreno.
La placa esdevé una fita, però també un principi. El de la celebració del 3 de March com a festa de la cultura dins del calendari d’efemèrides de la nostra ciutat. Aquesta és la voluntat amb què Saforíssims ha concebut la celebració. La de perdurar per a recordar, cada any, el nostre patrimoni literari clàssic, enlluernador si bé ho mirem, dins del panorama del País Valencià. Gandia és la ciutat per excel·lència dels clàssics de la literatura. Ausias March, Joanot Martorell, Roís de Corella. Un patrimoni que ens engrandeix com a poble, ens enriqueix com a persones, i destaca la ciutat de Gandia entre totes les que componen la nostra geografia de les lletres. Un patrimoni que hem de saber valorar i gestionar de cara al futur en profit de la ciutadania. Una assignatura pendent a hores d’ara i que sols aconseguirem aprovar si ens impliquem totes i tots.
En un temps incert com el que vivim a hores d’ara, enmig d’una pandèmia que ha alterat profundament la nostra forma de relacionar-nos i ha dificultat, i fins i tot ha impedit, la realització de tants actes culturals, la celebració del 3 de March vol ser un incentiu a l’optimisme, una llum enmig d’un camí fosc el trànsit del qual es preveu dur i llarg. El llegat poètic d’Ausiàs March ara més que mai esdevé d’una saviesa corprenedora.
El Museu Valencià d’Etnologia va crear l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana, Museu de la Paraula, el qual atresora més de 400 entrevistes digitalitzades i enregistrades en format audiovisual i disponibles per a consulta en internet.
L’any 2013, el Museu de la Paraula va dedicar tota la seua campanya a la nostra comarca, amb el tema “Tradició oral”, que recollia aspectes de la cultura tradicional, contes, contalles, refranys, cançons, cançons de Pasqua, proves d’enginy i fraseologia. Varen cobrir tots els pobles de la Safor i s’entrevistaren 47 persones de diversa procedència social. El resultat vídeo i transcripció escrita, un tresor, pot ser consultat a la web, on en la cerca podeu posar el poble que us interesse, la temàtica buscada o la persona en concret:
Els protagonistes són persones nascudes abans de la guerra civil espanyola, testimonis privilegiats dels processos de canvi sociocultural ocorreguts al territori valencià durant el darrer segle XX.
El Museu de la Paraula es presenta com un sistema de gestió, anàlisi i recuperació de tots els testimonis que el Museu Valencià d’Etnologia custòdia. La idea de crear l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana naix al Museu Valencià d’Etnologia, de la Diputació de València, a l’any 1999, i la primera entrevista es féu al 2002. La iniciativa està vinculada a diverses institucions valencianes, especialment acadèmiques, amb nombrosos col·laboradors al llarg dels anys. Han espigolat per una part considerable de les comarques valencianes.
Els objectius principals són recuperar, estudiar i conservar part del patrimoni cultural valencià, recollir dades sobre els processos de canvi sociocultural, impulsant els estudis i la investigació des de les fonts orals i agermanar tot tipus d’iniciatives al voltant de la memòria oral.
Cada any el Museu de la Paraula dedica la seua campanya a entrevistar i enregistrar persones d’una comarca amb una temàtica específica. A la web trobareu fins a 22 temàtiques diferents i en creixement.
En el cas de la Safor amb la mirada posada en la “Tradició oral”, vingueren a fer el treball de camp, l’antropòloga i coordinadora del Museu de la Paraula, Raquel Ferrero, i la col·laboradora de la Unitat de Memòria Oral del Museu Valencià d’Etnologia, Helena Paricio, que junt a un càmera recorregueren, poble a poble, tota la nostra comarca. Entrevistaren i enregistraren a persones amb bon bagatge i experiència de la vida, però sobre tot, amb bon cabet per contar coses, les coses que s’han contat tota la vida i que les formes de vida actual han tallat.
Moltes de les històries i contalles recollides són delicioses i dignes de representar les formes de vida pretèrites, a més a més de la importància del document com a mostra fefaent del parlar de la Safor. A la web podreu trobar des dels volantins de l’aventura vital de les persones, com la d’un emigrant a Austràlia o la mestra que amb dinou anys arriba destinada a l’aldea muntada amb burro; a la cura de l’enfit, l’esquellada als nuvis viudos, la llegenda del Caro, la presa de mal d’ull de les criatures, la pelada de la dacsa i el desitjat bes a la xica, … i moltíssimes més.
Per les raons que foren, vaig ser requerit per facilitar els contactes d’alguns dels informants, la qual cosa em va donar l’oportunitat de participar, aprendre i copsar la importància de la tasca encomanada.
Sempre he tingut un interès al voltant de la memòria oral i aquella experiència m’animà a centrar esforços. Així vaig encetar el projecte de recollir en base a entrevistes el costumari de la mort a La Safor, que la pandèmia actual ha alentit, però no aturat, i que espere concloure. Unes coses porten d’altres i treballar el tema de la mort, m’ha permés facilitar l’aportació de peces a la magnífica exposició “Faltar o morir. Un recorregut sobre l’absència”, que actualment es pot veure al Museu València d’Etnologia a València.
Una temàtica aquesta de la memòria oral, poc treballada a la nostra comarca i que una institució com el nostre CEIC Alfons el Vell caldria que conreara. La iniciativa del Museu de la Paraula en pot ser un estímul. El fons cultural i de memòria recollit, amb joies de la memòria dels nostres majors, que podeu visualitzar a la web, en pot ser una bona base de partida.
En la història del Pensament política abunden les exhortacions al bon govern, tant des de perspectives autoritàries com de democràtiques. El problema és el divers significat que s’atribueix al sentit d’un bon govern, potser amb l’oblit, més o menys intencionat del que s’entén per auctoritas i per potestas. La primera respon al reconeixement de l’exemplaritat moral que inspira el convenciment personal en els ciutadans per a actuar d’una forma determinada; mentre l’altra es basa en la força coercitiva del poder, que castiga qualsevol actuació contrària a la llei, fruit de la decisió del governant.
Per tal de fer una aproximació al problema, entre molts altres exemples, podem seleccionar els següents per tractar-se d’autors ben allunyats de la nostra realitat actual i així subratllar la seua independència.
Un dels autors més citats és Niccolò Machiavelli (Florència, 1469-1527). Com a diplomàtic va ser enviat, l’any 1502, per a espiar César Borja i conéixer els seus objectius polítics. Al seu llibre De Principatibus, ossia Il Principe (1513, publicat en 1532) va aprofitar la seua relació amb el Borja per a descriure un tipus de política a l’estil d’una partida d’escacs. En aquest sentit el duc, en morir el seu pare, va aproximar-se al seu enemic el cardenal Della Rovere, prompte elegit papa, per tal d’atraure’l al seu objectiu estratègic, però que tot seguit es va convertir novament en el seu enemic, una errada de càlcul que va pagar ben cara i que va meréixer un fred comentari del florentí: Qui creu que en els grans personatges els nous beneficis fanoblidar les velles injúries, s’hi enganya. També més avant, tot evocant el final del Borja, escrivia el següent: Recollides per mi totes les accions del duc, no sabriablasmar-lo. Em sembla, en canvi, proposar-lo per a ser imitat per tots aquells que per fortuna o amb les armes han arribat al poder. Perquè ell com tenia un gran ànim i altes intencions no s’hi podia conduir d’una altra manera; tan sols si oposà a això la brevetat de la vida d’Alexandre i la seua malaltia. Com s’ha dit moltes vegades, Machiavelli aspirava a descriure com són els hòmens, no com haurien de ser.
La bonhomia de Cervantes en l’obreta teatral La elección de los alcaldes de Daganzo, ja a principis del segle XVII, hi presentava un fictici debat electoral, on els candidats exposaven el seu programa amb gran claredat: l’un era un enemic de la cultura i defensor de la religiositat popular sense fonament; un altre de la força bruta; mentre el darrer tan sols desitjava aplicar amb benevolència el trellat o sentit comú, amb els següents versos:
Yo, señores, si acaso fuese alcalde,
mi vara no sería tan delgada (…)
que no me la encorvase el dulce peso
de un bolsón de ducados, ni otras dádivas.
Al mateix segle XVII trobem, als Països Baixos, el cas excepcional del filòsof Baruc Spinoza, de professió polidor de lents, autor d’un pòstum Tractatus politicus, on podem llegir reflexions tan aclaridores com la següent: Un Estat, la salvació del qual depén de la bona fe d’algú i que els seus negocis tan sols són ben administrats si els qui els dirigeixen volen fer-ho amb honradesa no serà de cap manera estable. Ben al contrari, si es vol que es puga mantenir, els seus afers públics s’hauran d’organitzar de tal manera que els encarregats d’administrar-los, tant si es guien per la raó com per la passió, no puguen sentir-se induïts a ser deslleials o a actuar de mala fe. En realitat per a la seguretat de l’Estat no importa el que anima els hòmens a la recta administració de les coses, mentre siguen ben administrades. En efecte, la llibertat d’esperit o fortalesa és una virtut privada, mentre la virtut de l’Estat és la seguretat.
S’hi apunta, abans dels il·lustrats, el control democràtic del poder, la seguretat jurídica i el convenciment que la millora de la política només es pot fer amb mesures polítiques. Una doctrina que encara té una clara vigència en el nostre segle XXI.
Alegoría del Buen Gobierno. sXV. Pietro i Ambrogio Lorenzetti
Fa uns dies va cremar Notre-Dame, a París. L’allau de comentaris, que no han apagat el foc creuat de les possibles negligències, han atiat tota mena d’opinions, amb el corresponent llast ideològic. També s’ha recordat que el patrimoni de l’Església francesa va passar a ser propietat de l’Estat per la llei de separació de 1905 d’ambdues entitats, de tal manera que l’Església ocupa els edificis religiosos sense títol jurídic. La República laica, per la seua banda, es va convertir en la més gran propietària d’edificis religiosos. Que la conservació d’un patrimoni artístic tan gran no ha estat sempre modèlica per part de les instàncies públiques és prou evident, com s’ha denunciat en moltes ocasions.
L’art és efímer, com tota obra humana. El diccionari, amb la seua obsequiosa obvietat, avisa que efímer vol dir de curta durada. El recentment desaparegut Lluís Duch, amb la seua fina antropologia, ens avisava que l’ésser humà és “com algú que només disposa d’una certa quantitat d’espai i de temps, que és efímer, per tant”. El contrast amb la beneiteria del progrés continu és evident. Precisament una de les reflexions més popularitzades sobre el caràcter efímer de les civilitzacions va ser obra d’un il·lustrat del XVIII, coetani de la Revolució Francesa i defensor de la igualtat dels éssers humans. S’hi tracta de Constantin Volney, autor de Les ruïnes ou Méditations sur les révolutions desempires, el qual, en contemplar les restes de ciutats com Palmira, a Síria, pensava que l’igualitarisme humà, confirmat pel temps destructor dels senyors i del poble menut, unit al progrés sens fi, obriria una etapa de felicitat per a tots.
L’obsessió per Palmira també ha arribat a la nostra àpoca, fins i tot en els bitllets de banc de Síria, el país dirigit per una despòtica dinastia familiar. Així, un bitllet de l’any 1998 va ser dedicat, en el seu anvers, a la reina Zenòbia dels nabateus, acompanyada d’un dibuix de les ruïnes de Palmira, la seua capital del segle II d.C. El revers presenta una imponent represa d’aigua, amb la cornucòpia de fruites i verdures que se’n beneficiaran. Història i propaganda marxen en feliç connubi com és acostumat en qualsevol règim polític. Les vicissituds posteriors, ja entrat el segle actual, han desfet, a la baixa, les altes fantasies progressistes de Volney. S’ha arribat a destruir en bona part les ja destruïdes ruïnes de Palmira, com si la mort de més de tres-cents mil hòmens i dones no haguera estat suficient per a apaivagar l’odi dels fonamentalistes.
I no deixem el segle XVIII. Immanuel Kant, el pensador més ajustat a la raó, insubornable en el seu profund humanisme, va nàixer a la prussiana oriental ciutat de Königsberg. L’epitafi de la seua tomba –una frase del final de la seua Crítica de la raó pràctica– diu així: “Dues coses omplin l’esperit d’admiració i respecte, sempre nous i en creixença, cada vegada que la reflexió s’ocupa d’elles: el cel estelat sobre mi i la llei moral en mi”. La seua tomba continua al mateix cementeri de la ciutat que ara és russa i té el nom de Kalinin, seu d’una important base militar, com una falca entre Polònia i Lituània, és a dir, entre dos països de la Unió Europea. La base va ser un gran projecte estratègic de la Unió Soviètica per al control de la mar Bàltica. Ara, com a territori rus, ha esperonat els dimonis irracionals: esborrar la memòria de Kant, profanar la seua tomba i, en conseqüència, el seu llegat filosòfic i humanista. Tot amb tot, Kant va conéixer els excessos de la Revolució Francesa i l’entronització a Notre-Dame de la deessa Raó en una cerimònia grotesca que no va agradar als revolucionaris més puristes, com el mateix Robespierre, en el context del Terror més extrem. Val a dir també, que el cicle revolucionari va acabar en mans de l’autoritarisme napoleònic. Tota una lliçó pràctica i recurrent en la història contemporània.
Entre les runes de la catedral de París ha aparegut intacte el gall del penell de l’agulla neogòtica de Viollet-le- Duc, potser per a enfortir el mite de la Gallia eterna, o simplement que el metall temprat pel fred i la calor ha superat l’envestida del foc, dit en clau racionalista. Sembla que, si volem un futur raonable, la disjuntiva és supèrflua.
