96762422_o

EL MAIG DEL 68 SENSE ENYORANCES

Enri Ferrer Solilivares Membre del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

Volíem aprendre francés, després d’haver-ho intentat amb l’escolar Perrier o les estranyes converses de l’Assimil, tan irònicament imitades en La cantant calba de Ionesco. Ens calia la immersió lingüística que només ens podia oferir una estada a França, encara que fóra mitjançant alguna associació d’intercanvi o en algun efímer treball.
El llarg camí en un autobús de 1968, tan freqüentat pel nostres paisans emigrants, ens va deixar al mateix París, el somni tricolor de les nostres desitjades llibertats. I de sobte, al carrer, les Companyies Republicanes de Seguretat, envestint amb contundència aplecs de jóvens, com anyells conduïts a l’escorxador. Tot això –ho sabíem d’alguna manera- també formava part d’allò que ben prompte tindria el rètol de revolució del maig del 68, sobretot quan els treballadors de la indústria hi van confluir.
Els eslògans, amb la típica brevetat francesa, sempre començaven per un voluntariós Il faut… Cal fer un pas avant, cal crear un món nou. Fins i tot encara ens ve a la memòria aquell apocalíptic Il faut détruire la destruction. La utopia a l’abast de la mà. Era potser la moneda menuda dels seriosos capitals intel•lectuals dels Sartre, Lefevbre, Marcuse o Lacan, que omplien llibreries sense compradors, també amb la companyia del Livre Rouge d’un tal Mao, l’omnipotent xinés de la Revolució Cultural, iniciada en 1966, un escarni més de la pobra cultura, indefens parrac que tot ho tapa.
Aquella joventut va trencar molts convencionalismes, però no les estructures fonamentals del poder polític i econòmic. Les divisions franceses en territori alemany, a penes van tornar a creuar la frontera, van deixar quasi tot al seu lloc de sempre. Resseguir la petjada que ha deixat aquella excepcional primavera de 1968 és una agredolça incursió en la memòria personal i col•lectiva, una incursió que també és alliçonadora, com tota experiència important o tota oportunitat perduda o aigualida.
Ha passat mig segle. Sembla que, en cada etapa de la història, cal esperonar la joventut amb algun manifest com el Indignez-vous!, de 2010, també a França, escrit per Stéphane Hessel, fill de l’escriptor alemany Franz Hessel , que va morir en 1941 al camp de concentració francés de Les Milles. Tres anys després el seu fill, des de França, va ser internat en el camp de Buchenwald. No deixa de ser irònic que la indignació d’un sector de la joventut actual és coetània dels moviments neototalitaris, sobretot d’Alemanya i França, com també els casos d’alguns països de l’antic camp soviètic i que ara, aixoplugats en la Unió Europea, tornen a mostrar maneres ben poc democràtiques. Les veus, com la de Hessel, formades en l’infern d’experiències terribles, són un avís d’extrema importància per a fer front a les espentes de la història que no permeten enyorances, sinó una actitud de resistència intel•ligent i una gran dosi de dignitat humana, per tal de no tornar als sagnants êtendards de la tyrannie… tot evocant l’himne dels nostres veïns i amics francesos.

Paris-Mayo-1968

Publicado en CEIC Alfons el Vell, Reflexions a peu d'obra y etiquetado , , .