Isabel Canet
Quina és la situació actual del patrimoni cultural de Gandia?
Una pregunta tan concreta i directa com aquesta pot resultar incòmoda, i fins difícil de contestar, perquè ningú no disposa d’una resposta que puga aproximar-se a la realitat amb cert grau de rigor.
El patrimoni cultural, si exceptuem els grans monuments, és un autèntic desconegut per a la major part de la ciutadania, fins i tot per a l’administració local, que té gran part de les competències sobre la seua gestió.
Per tant, resulta imprescindible realitzar un diagnòstic global de l’estat de la qüestió. Des de la identificació dels recursos patrimonials existents, materials i immaterials, històrics i artístics, arqueològics i etnològics etc., passant per l’anàlisi del seu estat de conservació i principals deficiències, com també les possibilitats d’interpretació i posada en valor de cara a millorar les possibilitats de gaudi per part de la societat a la qual pertanyen.
Com més es retarde aquest diagnòstic, més dolents seran els resultats que reflectirà perquè en les darreres dècades la situació general no ha deixat d’apitjorar. Pensem, per començar, en la pèrdua constant d’edificis històrics experimentada pel el centre de Gandia. Tot i l’existència d’una normativa que tenia per objectiu la preservació del seu caràcter patrimonial (PERIMMU), els edificis nous han anat substituint aquells que conformaven el teixit històric, i causant un greu deteriorament de la imatge tradicional que ha de tenir un centre històric per a ser considerat com a tal. L’aspecte d’alguns carrers resulta més proper a la del centre comercial d’una ciutat moderna que no a la que ha de tenir el casc històric d’una ciutat d’orígens medievals. Els grans monuments com el Palau Ducal, la Col·legiata, l’Escola Pia, el Convent de Sant Roc etc. van, a poc a poc, convertint-se en illots descontextualitzats dins un teixit urbà en vies de renovació que impedeix fruir d’una contemplació adequada o fer-ne una correcta lectura del seu valor cultural.
Però no podem limitar-nos a parlar de la situació de l’antiga Vila o la Vilanova dins de les muralles. Gandia disposa, dins del seu vast espai urbà, d’altres centres històrics com el Raval o el Grau, i a més, els dos que es van annexionar dels anys seixanta, es a dir: Beniopa i Benipeixcar. Cap d’ells ha rebut, des de la planificació elaborada i aplicada per l’administració, de cap consideració als seus valors culturals ni mesures destinades a la seua necessària preservació. Aquests nuclis històrics han evolucionat seguint normatives urbanístiques que ni tan sols tenien en compte la seua identitat històrica. La imatge que ofereixen avui dia és una barreja de cases i edificis d’allò més diversos on el caràcter tradicional a poc a poc va diluint-se. I poc acabar per perdre’s del tot.
Arribats en aquest punt ens podem formular d’altres preguntes: pot permetre’s Gandia la pèrdua dels seus nuclis històrics i efectuar el seu paper de la capital de la comarca des de la renuncia al seu llegat urbà i cultural? S’ho pot permetre econòmicament, tenint en compte l’important paper que juga el patrimoni en la consolidació del sector turístic? En què i a qui beneficia la negligència amb la qual, durant aquests últims anys, s’ha tractat un element cabdal de la ciutat com és el patrimoni?
És tard, però encara no del tot, per a reflexionar sobre aquestes qüestions i acarar un futur millor per a aquesta ciutat que habitem.
Isabel Canet Ferrer
Beniopa
