El mérit de les dones
Rosa Mascarell Dauder
Allà on falla la disposició natural, hem de procedir amb l’intel·lecte i la torxa de la raó. Ens diu Moderata Fonte en Il merito delle donne, publicat pòstumament en 1600. Un diàleg que defèn les virtuts de les dones que havien estat atacades per Guillaume de Lorris i Jean de Meung en el bestseller d’aquells temps: Le Roman de la Rose. Escrit durant el segle XIII, aquest llibre es va convertir en un dels llibres més difosos en aquells segles, un llibre en el qual, a banda del seu mèrit literari, es descriu a la dona –sobretot a la segona part– com a cau de tots els vicis possibles. La primera a contestar enfront d’aquest insult generalitzat va ser Christine de Pizan iniciant el que s’anomena Querelle des femmes.
El dilluns dia tres de desembre encetàrem el Cicle Dones Sàvies amb la conferència de la professora Rosa Rius de la Universitat de Barcelona: Imatges i figures de la querella de les dones (segles XV-XVII). En aquesta ocasió es va centrar sobretot en la figura de Moderata Fonte, àlies de Modesta Pozzo de Zorzi, canvi de nom que demostra el seu desig de què la seua obra circulara i no quedara en el fons d’un pou (Pozzo). Rosa Rius en el seu discurs, feia notar la diferència d’aquestes dones, com Pizan, Fonte o Lucrezia Marinella, que prenen la ploma per dir-se, que no volen que els homes parlen per elles per dir el que elles són o volen, sinó que reclamen el dret a prendre la paraula i dir-se des de la mateixa experiència. Com ens recordava Rius citant María Zambrano: ser lliure és exposar-se.
Les imatges i figures que ens evoca el llibre Il merito delle done, El mèrit de les dones, de Moderata Fonte és el d’un jardí tancat situat en la ciutat de Venècia, ornat amb fonts i estàtues femenines coronades de llorer, on set dones discuteixen sobre el seu estat, desitjos, penúries i gojos. Des del començament l’autora vol remarcar que les dones estaven sense homes “que les observessin o els impedissin” i, així, “raonaven entre elles sobre les coses que més de gust els venien”, reconeixent que es sentien més lliures per parlar sense la presència d’homes. Les set dones de diferents edats i situacions, fadrines, casades, viudes… però hi ha una, ens detallava Rius, que és la més admirada per totes, la jove Corinna, verge i culta, allunyada aleshores de la funció reproductora i de la feina domèstica que en aquell temps s’esperava de les dones. Este personatge sembla donar veu a l’autora, o al seu somni, perquè Moderata sí va ser dona casada i mare de tres fills quan escrivia, precisament va morir parint el quart fill.
Rius ens va animar a llegir tant La ciutat de les Dames de Christine de Pizan, com El mèrit de les dones, els dos traduïts al castellà, malgrat que aquest segon sols parcialment, però que tenim al nostre abast en l’original en italià a la xarxa[1]. Llegint-les estem mantenint viu el seu esperit, que encara ens pot ajudar a mirar i entendre el nostre present. A la fi i al cap, un dels propòsits d’aquest cicle és convidar, tant a dones com homes, a aventurar-se en l’ús del pensament crític, recordar aquelles sàvies que ens serveixen de referents en la història i recuperar-les per al bé comú de tota la societat. Una societat no pot créixer de forma sana si no dona veu i escolta a tots els seus membres, valorant la diversitat. A mes a més, tal com va dir en un moment Rosa Rius, cal canviar la vida des del saber i, afegim, si el pensament únic no permet que les coses canvien, aleshores no podem considerar-lo verdatera saviesa.
Un luxe per a Gandia començar aquest cicle amb una dona sàvia contemporània que està darrere de molts projectes de recuperació de les dones en el pensament de tots temps, especialment el Renaixement i el Segle XX. La seua tasca des del Departament de Filosofia i Gènere i en el Seminari Zambrano i la revista Aurora per molts anys, està donant ja fruit en diverses línies d’investigació. Però segurament també en la revitalització que la Filosofia està tenint en Barcelona. Hi ha una extensa bibliografia de llibres dels quals Rius és l’editora o traductora, a banda dels llibres propis i dels múltiples articles que ha escrit. Al final, com molt bé intuïa Moderata Fonte, cal ser font de la qual es puga beure i no se sap mai on pot arribar eixa aigua.
[1] https://www.classicistranieri.com/liberliber/Moderata%20Fonte/il_mer_p.pdf. La ciutat de les Dames va ser traduïda al català per Mercè Otero i Vidal (Barcelona: Edicions de l’Eixample, 1990).
