La passió de Marie Curie

Rosa Mascarell Dauder

Quan ens pregunten pel nom d’alguna científica, quasi segur que el primer que ens ve al cap és el de Marie Sklodowska- Curie, abreviant: Marie Curie. Ella va ser la primera professora de la Universitat de la Sorbona en més de sis-cents anys, la primera dona a obtenir un Premi Nobel i el primer científic a rebre’n un segon. Però quina era la seua passió?

En 1931 Marie va estar en Madrid convidada per la ILE (Institución Libre de Enseñanza), i es va allotjar en la Residencia de Señoritas que dirigia María de Maeztu [1], allí contagiaria a les dones la seua passió:

Estic entre els que pensen que la ciència té una gran bellesa. Un científic en el seu laboratori no és sol un tècnic: és també una xiqueta [o un xiquet] enfront dels fenòmens naturals que l’impressionen com un conte de fades. No hem de permetre que es crega que tot el progrés científic es pot reduir a mecanismes, màquines, motors, encara que tota aqueixa maquinària té també la seua pròpia bellesa. No crec que l’esperit d’aventura córrega cap risc de desaparéixer en el nostre món. Si veig al meu voltant una cosa especialment viva, és precisament aqueix esperit d’aventura, que sembla indestructible i està emparentat amb la curiositat.

Marie Curie i Adela Muñoz caracteritzada per a la conferencia en Gandia

Marie Curie i Adela Muñoz caracteritzada per a la conferencia en Gandia

El dijous 13 de desembre vàrem tenir en Gandia a Marie Sklodowska- Curie interpretada per Adela Muñoz Páez. Adela comparteix amb Marie la seua passió per la ciència i per El porvenir de la cultura, que així es titulava la conferència que va donar Marie Curie en Madrid en 1931. Adela és catedràtica de química inorgànica i professora en les facultats de Química i de Física de la Universitat de Sevilla. Una de les seues investigacions, relacionada d’alguna manera amb les de Curie, s’ha centrat en les Fonts de Radació Sincotron un projecte europeu i internacional en el qual participa [2].

La interpretació d’Adela Muñoz va ser un monòleg de Marie adreçat al seu estimat Pierre Curie, mort en 1906 a 47 anys atropellat per un carro en París, deixant-la viuda amb una xiqueta de 9 anys i una altra de 14 mesos. De forma austera, organitzada i treballant moltes hores al laboratori, va continuar amb les seues investigacions sobre la radioactivitat i al mateix temps implicant-se en accions socials. Per exemple, en la Primera Guerra Mundial va fer un curs d’infermeria, es va ensenyar a conduir i va muntar equips de raig X portàtils en furgonetes, les petites curies, amb l’ajuda de la Creu Roja i la Unió de Dones de França. L’Institut del Ràdio, que havia creat amb el seu marit, es va convertir en un centre d’instrucció per a dones que volgueren aprendre l’ús del raig X per localitzar bales i trossos de metralla. Ella personalment es va llançar amb la seua filla major a recórrer els fronts per ajudar als soldats ferits . Centenars de mils de vides se salvaren d’aquesta manera. Podeu saber més de la vida de Marie Curie en els llibres que ha escrit Adela sobre ella, Marie Curie. Una vida por la ciencia, i sobre dones sàvies a la història de la ciència, titulat precisament Sabias, on també li dedica un capítol.

Portada de llibre "Sabias" d'Adela Muñoz

Portada de llibre «Sabias» d’Adela Muñoz

Un dels temes que va eixir en el debat va ser el nomenat “Síndrome de Madame Curie”, un terme que va encunyar la historiadora de la ciència Margaret W. Rossiter i que fica nom a la pressió que senten les dones per arribar al llistó tan alt que va deixar Curie, i per altra banda, al nivell d’exigència que es demana a les dones científiques, un nivell d’exigència que no compleixen tots els homes. A més a més en el món de la ciència es dóna també l’“efecte Matilda”, que igualment ha encunyat Rossiter, segons el qual existeix un biaix en contra del reconeixement dels èxits de dones científiques, el treball de les quals és menystingut o fins i tot atribuït als seus col·legues homes. Una investigació del 2012 trobà que els homes científics estatunidencs rebien més reconeixement i premis que les dones amb èxits similars. També les contribucions científiques de dones no són tan reconegudes, tot produint un gran biaix de gènere en la difusió de la recerca. Un estudi de 2018 demostra la tendència dels homes a citar el treball dels seus companys obviant el de les companyes [3]. Per a Adela Muñoz, l’exemple de Curie deu servir d’inspiració mai d’angoixa, cada científica ho és per motivacions pròpies i l’important és no quedar-se fora d’eixe món fascinant que és la investigació científica.

Ni santa, com la presentà Gregorio Marañón, ni heroína: Marie Sklodowska- Curie va ser una dona apassionada, curiosa, treballadora, ciclista amant de la natura i sabia, amb una gran força de voluntat i amb les seues debilitats com qualsevol persona. Possiblement va haver de ficar-se una mascara en públic per protegir la seua intimitat. Adela Muñoz va saber presentar-nos-la així: una dona admirable, però abans de res una dona amb les seues llums i ombres.

 

Conferència de Adela Muñoz Páez en Gandia

 

[1]. http://www.residencia.csic.es/expomujeres/cronologia.htm

[2]. Podeu saber més d’Adela Muñoz fent una cerca a la xarxa. Especialment  us recomanem els seus articles de divulgació científica a El periódico: https://www.elperiodico.com/es/autor/adela-munoz-paez-55561

i el seu blog: Cartas a Hipatia, http://hypatia.es/

[3]. Per qui vullga llegir l’informe en anglés: Gender homophily in citations https://openaccess.leidenuniv.nl/bitstream/handle/1887/65291/STI2018_paper_245.pdf?sequence=

CEIC
CEIC