por admin | Nov 13, 2009 | Cicle Guerra Civil a Gandia, Cicles Temàtics, Conferències
Cicle Guerra Civil a Gandia: conferència d’Antonio Calzado
Cicle de conferències
‘Als 70 anys del final de la Guerra Civil’
Cicle de conferències organitzat pel CEIC Alfons el Vell
Conferència « paper de la Gran Bretanya en el final de la guerra. Gandia, març de 1939», a càrrec d’Eladi Mainar.
Gandia, 13 de novembre de 2009. V 
Aquest cicle de conferències, organitzat amb l’únic criteri del rigor científic, pretén ser una humil contribució a la nostra convivència en pau i llibertat, fomentant la recuperació d’aquesta memòria col·lectiva i promovent el debat i la reflexió crítica, la llum enfront de l’obscuritat.
* * * * * * *
La cinquena de les conferències del cicle «Als 70 anys de la Guerra Civil (1939 – 2009)», organitzat pel CEIC Alfons el Vell, ha tingut un notable èxit de públic. El dia13 de novembre, Eladi Mainar, doctor en Història, va dissertar sobre El paper de la Gran Bretanya en el final de la guerra. Gandia, març de 1939. Ha estat presentat pel professor Santiago La Parra, el qual destacà el treball d’investigació i les publicacions del conferenciant, algunes sobre el tema de la seua conferència, alhora que remarcava el paper del port de Gandia en les darreres hores de la guerra i la necessitat de no confondre la història local de caràcter científic amb la història d’exaltació pobletana o localista.
En una primera aproximació, el conferenciant assenyalà dos elements importants sobre el port de Gandia: el fet de ser una concessió britànica, amb el ferrocarril a Alcoi (The Alcoy & Gandia Railway & Harbour, Company Ltd.), i un gran centre d’exportació de cítrics. Uns condicionants que expliquen, tot i ser Gandia una ciutat petita, un protagonisme que va anar més enllà del seu paper de població de reraguarda.
Tot seguit passà a estudiar el paper de la Gran Bretanya en la guerra de 1936: va practicar una neutralitat benèvola amb els insurgents i malèvola amb els republicans. La complexa situació política europea marcada per l’avanç dels totalitarismes –feixisme italià, nazisme alemany i stalinisme soviètic- va portar al govern conservador a distanciar-se de la sort de la República espanyola i aproximar-se als insurgents. La política d’apaivagament davant les exigències d’Alemanya i Itàlia, sempre per por a l’expansió del comunisme i la possible desfeta de la pròpia democràcia burgesa, van arribar a dividir profundament la societat britànica entre els contraris i els simpatitzants amb la causa republicana. D’altra banda els laboristes i sindicalistes, encara que anticomunistes, van possibilitar algunes ajudes a la República. Amb el govern britànic es posicionà França, tot i el seu Front Popular, mitjançant una política de no intervenció, sistemàticament burlada per Alemanya i Itàlia.
En aquest context, els britànics, pels seus interessos al port de Gandia, hi jugaren un paper de certa notorietat durant la guerra i, sobretot, en els seus darrers moments. Com l’exportació de taronja era una important font de divises per a la República, el port va ser objectiu militar i va ser bombardejat molt sovint, principalment per part de l’aviació italiana, establerta a Mallorca. Tot i les protestes britàniques, una gran parts dels molls van quedar inutilitzats ja en 1938, amb la consegüent baixada de les exportacions. Unitats de la Royal Navy patrullaven per la costa per tal d’impedir l’arribada d’armes, encara que hi continuava el comerç de companyies britàniques.
El port arribà a ser un lloc d’intercanvi de presoners (brigadistes, italians) i d’eixida de dirigents i militars republicans. En aquest sentit el coronel Casado, autor del colp d’Estat contra el govern de Negrín, arribà a Gandia el dia 30 de març de 1939 i amb uns 194 refugiats va ser embarcat en el vaixell britànic ‘Galathea’, absent ja la marina republicana, tot i els intents de frustrar-ho per part d’un vaixell de Franco.
S’hi van viure, al port, durant el dia 30 moments de tensió i confusió: soldats republicans que intentaven eixir cap a l’estranger, presoners italians transferits a Mallorca, refugiats acollits per un vaixell francés, intervenció del cònsol britànic, la ciutat ja controlada pels militars i falangistes, etc. Mentre, al port d’Alacant, s’hi concentraven milers de republicans, en un desesperat intent d’escapar de l’arribada de les tropes de Franco. Abans d’acabar el dia 30, el ‘Mar Negro’ va desembarcar soldats al port i acabà qualsevol possibilitat d’eixida cap a l’estranger. El govern britànic deixà d’interessar-se per la guerra perquè ja havia reconegut, amb França, el règim de Franco, i en l’horitzó europeu anava congriant-se una tempesta molt més gran.
Amb un breu col·loqui s’ha posat el punt final a la intervenció del doctor Mainar i també al cicle de conferències que ha comptat amb un públic nombrós i fidel.
Audio de la intervenció d’Eladi Mainar [primera part. ] Audio de la intervenció d’Eladi Mainar [segona part. ]
< anterior posterior >
Fotografies: Estudi Pere Millet. Textos: Enric Ferrer Solivares. Web i audio: Estudi Pau Lagunas. © CEIC Alfons el Vell, Gandia
por admin | Nov 6, 2009 | Cicle Guerra Civil a Gandia, Cicles Temàtics, Conferències
Cicle Guerra Civil a Gandia: conferència d’Antonio Calzado
Cicle de conferències
‘Als 70 anys del final de la Guerra Civil’
Cicle de conferències organitzat pel CEIC Alfons el Vell
Conferència « y convencer. La Iglesia en la Cruzada»,
a càrrec d’Antonio Calzado.
Gandia, 6 de novembre de 2009. IV
Aquest cicle de conferències, organitzat amb l’únic criteri del rigor científic, pretén ser una humil contribució a la nostra convivència en pau i llibertat, fomentant la recuperació d’aquesta memòria col·lectiva i promovent el debat i la reflexió crítica, la llum enfront de l’obscuritat.
* * * * * * *
La quarta de les conferències del cicle «Als 70 anys de la Guerra Civil (1939 – 2009)», organitzat pel CEIC Alfons el Vell, ha tingut un considerable èxit de públic. El dia 6 de novembre, Antonio Calzado Aldaria, doctor en Història i professor associat del departament d’Història Contemporània de la Universitat de València, va dissertar sobre «¡Vencer y convencer! La Iglesia en la Cruzada». Ha estat presentat per Gabriel Garcia Frasquet, director del CEIC, el qual destacà el treball d’investigació i les publicacions del conferenciant, alhora que cridava l’atenció sobre la complexitat del tema (República i Església; Dictadura i nacionalcatolicisme).
En una primera aproximació, el professor Calzado Aldaria, després d’unes precisions conceptuals sobre clericalisme i anticlericalisme, exposà les arrels del problema des de l’oposició d’una part important de l’Església al liberalisme, a partir de 1812 i, sobretot, des de la desamortització, sense oblidar la significació del carlisme. L’aproximació eclesiàstica al liberalisme moderat (Concordat de 1851) i l’etapa de la Restauració monàrquica, des de 1875, van anar configurant un discurs polític que identificava la nació espanyola amb la unitat catòlica. Obrers, científics, intel·lectuals, republicans, etc. van créixer al marge de les orientacions eclesiàstiques. Davant de la “apostasía de las masas” amb les seqüeles de la secularització, la resposta catòlica se centrà en una reconquista espiritual basada en l’educació, els sindicats i patronats catòlics, la reforma dels costums (els perills del cinema, la moda, etc. sobre la dona). La dictadura de Primo de Rivera reforçà el sentit antiliberal. En algunes cartes pastorals molts bisbes presentaven com a ideal l’Estat confessional.
En arribar la República (1931), la Constitució consagrà la separació Estat – Església i una legislació que accentuà la secularització de la societat. Encara que s’havia estés entre els catòlics la idea de l’accidentalitat de les formes polítiques, entre els bisbes van aparéixer diferents actituds sobre l’acceptació de la República, ben evidents entre els catalans Vidal i Barraquer i Gomà. L’accidentalisme de la CEDA, els intents d’afavorir un partit catòlic, es van veure superats pel triomf del Front Popular en les eleccions de febrer de 1936, mentre creixia el recolzament a la rebel·lió militar en preparació. El 18 de juliol s’aplegaren forces de procedència diversa i amb visions polítiques ben diferents, com també religioses per part dels militars que hi van participar. El recolzament d’una part important de l’Església, per exemple del clergat tradicionalista de procedència carlina, va anar definint la guerra com una «cruzada» dels defensors de Déu i la Pàtria contra la conjura de jueus, maçons i comunistes, abans de conéixer l’extensió de la repressió religiosa en la zona republicana.
Un segon aspecte, ben explicitat pel conferenciant, va ser el complex aspecte de la legitimació religiosa de la rebel·lió militar, així amb la carta col·lectiva de l’episcopat sobre la guerra, definida com un moviment contra la revolució comunista, una tesi que va assolir un gran èxit internacional. Tot i que no tots els bisbes van signar la carta esmentada, les pressions sobre Roma conduïren al reconeixement pontifici de l’Estat sorgit de l’alçament militar, de tal manera que la religió va ser un important element legitimador del nou règim de Franco. Encara que algun bisbe va clamar contra la violència en la zona de Franco, sacerdots bascs i catòlics republicans van ser afusellats, alhora que s’ignoraven les possibles negociacions de pau.
El professor Calzado Aldaria, tot seguit, exposà la repressió religiosa en la zona republicana (6.832 sacerdots i religiosos assassinats), destrucció d’un ingent patrimoni artístic i històric, etc., a més de les causes de tal violència, remarcà la necessitat de situar-ho tot en el seu context social i històric.
Una breu referència a la situació de Gandia en aquell període i encara ben poc estudiat, la lectura d’uns textos en forma de balanç del tema exposat, i un llarg col·loqui, van completar la quarta de les conferències sobre la Guerra Civil.
Audio de la intervenció d’
Antonio Calzado [primera part. ]
Audio de la intervenció d’
Antonio Calzado [segona part. ]
< anterior posterior >
Fotografies: Estudi Pere Millet. Textos: Enric Ferrer Solivares. Web i audio: Estudi Pau Lagunas. © CEIC Alfons el Vell, Gandia
por admin | Oct 31, 2009 | Cicle Guerra Civil a Gandia, Cicles Temàtics, Conferències
Cicle Guerra Civil a Gandia: conferència de Julio Aróstegui
Cicle de conferències organitzat pel CEIC Alfons el Vell
Conferència « ejércitos para dos Españas»,
a càrrec de Gabriel Cardona.
Gandia, 31 d’octubre de 2009. III
Aquest cicle de conferències, organitzat amb l’únic criteri del rigor científic, pretén ser una humil contribució a la nostra convivència en pau i llibertat, fomentant la recuperació d’aquesta memòria col·lectiva i promovent el debat i la reflexió crítica, la llum enfront de l’obscuritat.
* * * * * * *
La tercera de les conferències del cicle « 70 anys de la Guerra Civil (1939 – 2009)», organitzat pel CEIC Alfons el Vell, ha tingut un considerable èxit de públic. El professor Gabriel Cardona (Universitat de Barcelona) va dissertar sobre « ejércitos para dos Españas», des de la seua personalitat d’historiador i d’antic militar membre fundador de la Unió Militar Democràtica, segons va destacar en la presentació el professor Santiago La Parra.
En la primera part de la conferència explicà la configuració de les forces contendents. En la zona rebel, encara que l’experiència del general Franco era de guerra no moderna (Marroc), es va possibilitar una dictadura militar, amb les següents característiques: unitat territorial; mitjans humans militars (caixes de recluta, tropes italianes i aviació alemanya i el gran contingent del Protectorat marroquí); mitjans materials (sistema italià de bombardeig sobre poblacions importants, armes, indústria metal·lúrgica); propaganda eficaç des de l’Església (sentit de croada) i, sobretot, de l’aparat falangista; alimentació assegurada. Tot amb un balanç de superioritat material i humana.
En el sector republicà, sense unitat territorial, a penes hi havia forces militars professionals; poca tecnologia; els milicians anarquistes, no acostumats a la disciplina, exigien primer de tot fer la revolució social; unitats comunistes disciplinades i amb el propòsit de primer guanyar la guerra; no hi havia “massa de maniobra” (coordinació). L’ajuda exterior (Unió Soviètica) es va plantejar amb un estil de negoci d’armes, sovint material vell o dolent, sense a penes peces de recanvi; armes de diversa procedència, fins de 33 calibres. La cooperació en efectius humans va ser dels brigadistes i soviètics, però sense caixa de reclutes; problemes d’alimentació.
En un segon moment, se centrà en el context internacional.La situació de França (política inestable del Front Popular), Anglaterra (problemes amb l’India; poc interessats amb Europa, on van deixar créixer el nazisme pel seu caràcter anticomunista). El paper de Stalin: més interessat per l’Europa oriental i pactar amb els nazis. En resum, aïllament internacional. Els aliats de la zona de Franco: Alemanya (ferro i wolfram per a la indústria de guerra, gràcies a les mines espanyoles; possibilitat de fer pràctiques de la seua incipient aviació; assajar l’artilleria i els carros de combat; és a dir, alguns dels elements bàsics de la guerra moderna). Itàlia: potenciar l’imperi llatí mussolinià o influència al Mediterrani; encara que des de la desfeta de Guadalajara, per la falta de col·laboració de Franco, van patir un gran desprestigi, sense massa justificació.
En la tercera part explicà l’evolució dels exèrcits enfrontats.L’exèrcit popular va millorar, encara que continuà amb problemes de material i falta de pilots, molts de procedència camperola i obrera, formats deficientment; diferències internes entre els dirigents militars per raons ideològiques i polítiques; marina de guerra amb pocs oficials; milícies entusiastes, però sense planificació seriosa. En la zona de Franco: aviació amb pilots ben preparats de procedència burgesa; artilleria; unitat de comandament (Franco); Estat Major amb alguns experts en estratègia.
Finalment, presentà el problema de la duració de la guerra. Les pretensions de Franco: poder, obediència, guanyar la guerra objectiu prioritari, campanya de propaganda d’exaltació personal, concentració de poder (Estat, govern, exèrcit, FET de las JONS), allunyament d’altres possibles competidors, refusar atacar i eliminar l’oposició política en els territoris ocupats. També el govern de Negrín, al final, intentà allargar la contesa per tal d’enllaçar-la amb la guerra que ja es presentia a Europa.
Un animat col·loqui tancà la conferència del professor Gabriel Cardona, celebrada el dia 30 d’octubre.
Públic assistent a la conferència.
Audio de la intervenció de
Gabriel Cardona [primera part. ]
Audio de la intervenció de
Gabriel Cardona [segona part. ]
< anterior posterior >
Fotografies: Estudi Pere Millet. Textos: Enric Ferrer Solivares. Web i audio: Estudi Pau Lagunas. © CEIC Alfons el Vell, Gandia
por admin | Oct 23, 2009 | Cicle Guerra Civil a Gandia, Conferències
Cicle Guerra Civil a Gandia: conferència de Julio Aróstegui
Cicle de conferències
‘Als 70 anys del final de la Guerra Civil’
Cicle de conferències organitzat pel CEIC Alfons el Vell
Conferència « guerra no ha terminado. Revisionismo histórico o subversión neofranquista», a càrrec d’Alberto Reig Tapia.
Gandia, 23 d’octubre de 2009. II
Aquest cicle de conferències, organitzat amb l’únic criteri del rigor científic, pretén ser una humil contribució a la nostra convivència en pau i llibertat, fomentant la recuperació d’aquesta memòria col·lectiva i promovent el debat i la reflexió crítica, la llum enfront de l’obscuritat.
* * * * * * *
La segona de les conferències del cicle Als 70 anys de la Guerra Civil (1939-2009), organitzat pel CEIC Alfons el Vell, ha continuat amb un notable èxit de públic. El pofessor Alberto Reig Tapia (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona) va ser l’encarregat d’aquesta nova convocatòria del cicle amb el títol La guerra no ha terminado. ¿Revisionismo histórico o subversión franquista? Després d’una presentació del professor Santiago La Parra, amb algunes interessants observacions sobre l’oportunitat del tema escollit, el conferenciant va reconéixer que la moda del revisionisme del període 1931-1939, encara que no té una base científica, ha assolit un considerable ressò mediàtic, entre altres raons, pel seu oportunisme polític de menysvalorar el paper de l’esquerra durant l’esmentat període i des de les eleccions de 2004.
En una primera aproximació al tema de la conferència, explicà el terme revisionisme, tant des de la semàntica com des de l’aportació de K. Marx, d’acord amb la seua filosofia dialèctica, que busca l’avanç històric a partir de la crítica i superació del present. Així mateix recordà l’ús del terme per designar els desviacionismes de la doctrina ortodoxa marxista.
En aquest sentit, explicà que el revisionisme, d’autors com Pío Moa, respon a l’objectiu de rellegir la història en funció dels interessos polítics de la tendència radical en el si de la dreta espanyola. Una relectura que afecta, principalment, els següents aspectes: la insuficiència de les eleccions municipals d’abril de 1931 per a legitimar la República; la justificació de la guerra civil per l’estat de violència extrema en gran part del període republicà; i l’oportunitat de la dictadura de Franco per tal d’evitar una dictadura comunista. Encara que breument, el professor Reig Tapia criticà cada una d’aquestes asseveracions, tot recordant, per exemple, l’intent d’Alfons XIII de buscar algun recolzament en els militar o en la Guàrdia Civil; les reals dimensions de la Revolució d’Astúries de 1934 i els anys de govern del centre-dreta i l’exercici parlamentari; l’indegut trasllat de l’època de la Guerra Freda a un context com el de 1936, on el que realment preocupava era l’avanç feixista a Europa.
En un segon moment de la conferència, va explicar l’intent del revisionisme neofranquista de construir uns precedents democràtics a la dreta actual més radical, amb el recurs anacrònic a la Restauració canovista, al sentit possessiu o patrimonialista de certes dretes pel fet d’autoproclamar-se les úniques dipositàries d’un projecte global d’Espanya, mentre l’esquerra hi jugaria com a element pertorbador. En aquest sentit recordà la inviabilitat de presentar l’actual monarquia parlamentària com un fruit del franquisme, pel mateix caràcter del sistema i els seus Principios Fundamentales. Tot adobat, val a dir-ho, amb un llenguatge políticament correcte que incideix en identificar les opcions d’esquerra amb revolució i inestabilitat.
En una tercera i última aproximació, se centrà en la reivindicació de la historiografia seriosa i acadèmica, que ha produït una quasi inabastable bibliografia. Hi destacà les aportacions del període 1975 a 2008, tot assenyalant que des de 1998 van anar apareixent les obres dels revisionistes com Pío Moa, César Vidal i altres, amb estranys viratges com el de S. Payne. Sembla, en conclusió, que aquesta moda, amb un gran component mediàtic, va baixant, tot i el suport que determinats estaments, institucions i mitjans de comunicació li han facilitat en forma de recursos i difusió. La confiança en la investigació seriosa, basada en el treball i la crítica permanent, han de ser, junt amb una ferma convicció democràtica, la millor resposta al revisionisme fraudulent que alguns encara pretenen practicar, acabà dient el professor Reig Tapia.
Un col·loqui ben animat va completar les importants aportacions d’aquesta segona conferència del cicle sobre la Guerra Civil.
Membres del CEIC Alfons el Vell amb companyia del conferenciant. D’esquerra a dreta: Rafael Garcia Mahiques, Néstor Novell, Maite Sastre, Lluís Romero, Gabriel Garcia Frasquet, Alberto Reig Tapia, Santiago La Parra i Enric Ferrer Solivares.
Audio de la intervenció de
Antonio Reig Tapia
[primera part] Audio de la intervenció de
Antonio Reig Tapia
[segona part] Audio de la intervenció de
Antonio Reig Tapia
[tercera part. preguntes del públic] < anterior posterior >
Fotografies: Estudi Pere Millet. Textos: Enric Ferrer Solivares. Web i audio: Estudi Pau Lagunas. © CEIC Alfons el Vell, Gandia
por admin | Oct 16, 2009 | Cicle Guerra Civil a Gandia, Conferències
Cicle Guerra Civil a Gandia: conferència de Julio Aróstegui
Cicle de conferències
‘Als 70 anys del final de la Guerra Civil’
Cicle de conferències organitzat pel CEIC Alfons el Vell
Conferència «¿Por qué el 18 de julio?», a càrrec de Julio Aróstegui.
Gandia, 16 d’octubre de 2009. I
Aquest cicle de conferències, organitzat amb l’únic criteri del rigor científic, pretén ser una humil contribució a la nostra convivència en pau i llibertat, fomentant la recuperació d’aquesta memòria col·lectiva i promovent el debat i la reflexió crítica, la llum enfront de l’obscuritat.
* * * * * * *
Amb la intervenció del professor Julio Aróstegui (Universitat Complutense de Madrid), titulada ¿Por qué el 18 de julio?, s’ha encetat, el dia 16 d’octubre, el cicle de conferències Als 70 anys de la Guerra Civil (1939-2009), organitzat pel CEIC Alfons el Vell.
El Saló d’Actes de la Mancomunitat de Municipis de la Safor, a Gandia, es va omplir d’un públic interessat per la temàtica -un passat que no vol passar després de tres generacions-, i amb una bona presència d’estudiants. El professor Santiago La Parra presentà el conferenciant, el qual se centrà en la pregunta “per què els conflictes dels anys 30 del segle XX van desembocar en una guerra?”
La primera part de la conferència va ser una síntesi sobre l’estat de la qüestió en la historiografia més solvent, amb una anàlisi de les explicacions més rellevants. La descripció del context internacional, marcat per la crisi de les democràcies liberal, i l’ascens del comunisme i dels feixismes. S’hi va ajuntar la crisi econòmica de gran abast des del 1929. Respecte de la situació interior, el professor Aróstegui va incidir en els problemes pendents que la República va intentar resoldre: estructura de l’Estat, reforma agrària, exércit, Església, relacions laborals, etc. Cap de les reformes arribà a bon port, entre altres raons per la mateixa celeritat en l’intent de solució.
La segona part se centrà en la resposta a la pregunta inicial. La intervenció dels militars en la política tenia una llarga tradició des del segle XIX, a més del colp de Primo de Rivera en 1923 i l’intent de Sanjurjo en 1932. Un sector important de l’oficialitat de l’exèrcit va mostrar la seua inquietud ja en el 1934 (revolució d’Astúries) i, sobretot, després del triomf electoral del Front Popular en febrer de 1936. Hi havia en molts militars la convicció que es prepara una revolució comunista. La conspiració, amb el general Mola, el “director”, pretenia un ràpid colp d’Estat i dominar la situació en poques hores. Ni el govern de Madrid va saber reaccionar a temps, ni els sublevats van calcular adequadament la resposta dels sindicats i d’altres forces socials i polítiques a favor de la República. La guerra va començar i, amb les diverses ajudes internacionals i d’altres factors, es va allargar durant tres anys.
L’acte va acabar amb un extens i profitós col·loqui que va donar lloc a obrir més perspectives sobre un tema sempre apassionant per les seues implicacions emotives i la mateixa transcendència històrica. La conferència, en resum, ha estat un excel.lent marc general per a avançar més en les següents intervencions, les quals incidiran en alguns temes més concrets de la guerra.
Aspecte de la sala amb el públic assistent.
Audio de la intervenció de
Julio Aróstegui [primera part]
Audio de la intervenció de
Julio Aróstegui [segona part]
< anterior posterior >
Fotografies: Estudi Pere Millet. Textos: Enric Ferrer Solivares. Web i audio: Estudi Pau Lagunas. © CEIC Alfons el Vell, Gandia
