EL MUSEU DE LA PARAULA I LA SAFOR

EL MUSEU DE LA PARAULA I LA SAFOR

Emili Selfa

El Museu Valencià d’Etnologia va crear l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana, Museu de la Paraula, el qual atresora més de 400 entrevistes digitalitzades i enregistrades en format audiovisual i disponibles per a consulta en internet.

http://www.museudelaparaula.es/web/home/info.php

L’any 2013, el Museu de la Paraula va dedicar tota la seua campanya a la nostra comarca, amb el tema “Tradició oral”, que recollia aspectes de la cultura tradicional, contes, contalles, refranys, cançons, cançons de Pasqua, proves d’enginy i fraseologia.  Varen cobrir tots els pobles de la Safor i s’entrevistaren 47 persones de diversa procedència social. El resultat vídeo i transcripció escrita, un tresor, pot ser consultat a la web, on en la cerca podeu posar el poble que us interesse, la temàtica buscada o la persona en concret:

http://www.museudelaparaula.es/web/home/search_faces.php?comarca=es8141&filtro=y

Els protagonistes són persones nascudes abans de la guerra civil espanyola, testimonis privilegiats dels processos de canvi sociocultural ocorreguts al territori valencià durant el darrer segle XX.

El Museu de la Paraula es presenta com un sistema de gestió, anàlisi i recuperació de tots els testimonis que el Museu Valencià d’Etnologia custòdia. La idea de crear l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana naix al Museu Valencià d’Etnologia, de la Diputació de València, a l’any 1999, i la primera entrevista es féu al 2002. La iniciativa està vinculada a diverses institucions valencianes, especialment acadèmiques, amb nombrosos col·laboradors al llarg dels anys. Han espigolat per una part considerable de les comarques valencianes.

Els objectius principals són recuperar, estudiar i conservar part del patrimoni cultural valencià, recollir dades sobre els processos de canvi sociocultural, impulsant els estudis i la investigació des de les fonts orals i agermanar tot tipus d’iniciatives al voltant de la memòria oral.

Cada any el Museu de la Paraula dedica la seua campanya a entrevistar i enregistrar persones d’una comarca amb una temàtica específica. A la web trobareu fins a 22 temàtiques diferents i en creixement.

En el cas de la Safor amb la mirada posada en la “Tradició oral”, vingueren a fer el treball de camp, l’antropòloga i coordinadora del Museu de la Paraula, Raquel Ferrero, i la col·laboradora de la Unitat de Memòria Oral del Museu Valencià d’Etnologia, Helena Paricio, que junt a un càmera recorregueren, poble a poble, tota la nostra comarca. Entrevistaren i enregistraren a persones amb bon bagatge i experiència de la vida, però sobre tot, amb bon cabet per contar coses, les coses que s’han contat tota la vida i que les formes de vida actual han tallat.

Moltes de les històries i contalles recollides són delicioses i dignes de representar les formes de vida pretèrites, a més a més de la importància del document com a mostra fefaent del parlar de la Safor. A la web podreu trobar des dels volantins de l’aventura vital de les persones, com la d’un emigrant a Austràlia o la mestra que amb dinou anys arriba destinada a l’aldea muntada amb burro; a la cura de l’enfit, l’esquellada als nuvis viudos, la llegenda del Caro, la presa de mal d’ull de les criatures, la pelada de la dacsa i el desitjat bes a la xica, … i moltíssimes més.

Per les raons que foren, vaig ser requerit per facilitar els contactes d’alguns dels informants, la qual cosa em va donar l’oportunitat de participar, aprendre i copsar la importància de la tasca encomanada.

Sempre he tingut un interès al voltant de la memòria oral i aquella experiència m’animà a centrar esforços. Així vaig encetar el projecte de recollir en base a  entrevistes el costumari de la mort a La Safor, que la pandèmia actual ha alentit, però no aturat, i que espere concloure. Unes coses porten d’altres i treballar el tema de la mort, m’ha permés facilitar l’aportació de peces a la magnífica exposició “Faltar o morir. Un recorregut sobre l’absència”, que actualment es pot veure al Museu València d’Etnologia a València.

Una temàtica aquesta de la memòria oral, poc treballada a la nostra comarca i que una institució com el nostre CEIC Alfons el Vell caldria que conreara. La iniciativa del Museu de la Paraula en pot ser un estímul. El fons cultural i de memòria recollit, amb joies de la memòria dels nostres majors, que podeu visualitzar a la web, en pot ser una bona base de partida.

Emili Selfa

DONES SÀVIES III. XELO MAS MOLIÓ ENS PARLA D’ANA CASARES POLO

DONES SÀVIES III. XELO MAS MOLIÓ ENS PARLA D’ANA CASARES POLO

Febrer  18, 2021
“Ana Casares, sense límits”

Organitzen: CEIC Alfons el Vell i l’ IMAB Biblioteca Central
Col·laboren: la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Gandia, el CEFIRE Gandia. I la UPV- Campus Gandia.
Presenta i modera: Rosa Mascarell Dauder

Conferència virtual. Enllaç: https://youtu.be/2Da2o3TAoio

Continuem amb Dones Sàvies afegint nous àmbits professionals i socials on també estan les dones presents, com ara l’esport. És molt ampli el panorama i l’excel·lència. A poc a poc anem portant a Gandia dones de primera plana que ens parlen d’altres que també ho han estat i que mereixen ser referents.

El 18 de febrer comptem amb Xelo Mas Molió, Tècnic Superior en Atletisme i esportista professional, que ens parla d’Ana Casares Polo,  triatleta guanyadora de vàries medalles i referent per a les dones esportistes.

LA CIÈNCIA SÍ QUE ÉS COSA DE DONES

LA CIÈNCIA SÍ QUE ÉS COSA DE DONES

11 de febrer Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta Científica.
Foto portada: Cartell de la «Nit de les investigadores». València, 2017

Carme Espí.
Biòloga i Consellera del CEIC Alfons el Vell.

A les dones se’ns ha prohibit l’accés a l’educació des de temps immemorials, però les dones des de sempre hem practicat la ciència, des que existim. Tanmateix no coneixem molts dels seus noms, ja que abans no eren admeses a les facultats, no les deixaven publicar els seus treballs i no se les contractava per a ensenyar a les Universitats de Ciències. La ciència no era considerada cosa de dones.

Les dones van tenir accés per primera vegada a la universitat d’una manera reglada (i sempre sota la tutela/consentiment dels homes) el 1.910, encara que algunes estudiants havien aconseguit «infiltrar-se» uns anys abans, entre elles Manuela Solís, la primera dona matriculada i llicenciada en medicina a la Universitat de València el 1889.

Us recomanem un llibre de la catedràtica Consuelo Flecha titulat «Las primeras universitarias españolas» on, entre d’altres coses interessants, podem llegir aquesta cita de l’escriptora, editora i feminista espanyola, Concepción Gimeno, que ens dona una idea de la situació en aquell moment :

“ Las ideas que sostenemos acerca de la necesidad de ilustrar a la mujer serán ensalzadas por algunos pero anatematizadas por los más: el hombre español es indolente para el estudio, y se hace la siguiente reflexión: si la mujer estudia, a poco que se ilustre, sabrá más que yo. Todos los hombres que ponen diques y barreras al desarrollo del entendimiento de la mujer, bajo el pretexto de una misión especial, son egoístas disfrazados. El hombre ha sido siempre rémora al completo desarrollo de la inteligencia de la mujer, el hombre, haciendo alarde de un principio de autoridad que él se adjudica, ha dicho a la mujer: : De aquí no pasarás. Hay serios temores acerca del peligro que corre una mujer entregada a las ciencias : la opinión pública, que es el eco de las apreciaciones del hombre, dice que el delicado organismo de la mujer padece, que se debilita su espíritu, que se oscurece su criterio y que se deseca su corazón. La generalidad cree que la savia de la ciencia es para los sentimientos de la mujer un narcótico venenoso. ¡ Qué insensatez ! “

Concepción Gimeno. “ La mujer española “ (1877)

Nit de les Investigadores, 2017.

L’efecte Matilda ens mostra dones que han hagut de treballar d’amagat, o suportar que s’apropiaren dels seus propis descobriments els seus “companys” de treball. Ara sabem el paper de Rosalind Franklin en la descoberta de l’ADN, malauradament ella no ho va poder celebrar perquè quan es va saber la seua participació en el descobriment, ja havia mort.

Però no vull parlar sols del passat. El 15 de desembre de 2015, l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar l’11 de febrer com a data per a commemorar el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta Científica. I eixa és la direcció que hem de seguir, cal que les recordem, que les anomenem, que les posem en el lloc que els correspon, que donem a conèixer les autores de tants i tants invents que fem servir quotidianament, com per exemple el tippex, el cristall no reflectant, la xeringa, la wifi, el primer telescopi submarí, el llibre electrònic, la calefacció del cotxe … Feu una recerca i us n’adonareu de la quantitat tan gran de descobriments, d’objectes, d’utensilis, etc. que fem servir i que han estat inventats per dones.

Per això cal exposar a la població que el fet que no les coneguem, no vol dir que no hagen existit, sinó que no sabíem que hi eren. I aquest és el moment de destapar la veritat: La ciència sí que és cosa de dones, és cosa de totes les persones.

Elles estan ací des de sempre, cal contar-ho i explicar-ho. Les alumnes han d’elegir els estudis que més els agraden. Als països mediterranis la proporció de dones que estudia ciències és bastant significativa, fins i tot elevada, però no és així pel que respecta al fet d’ocupar llocs de direcció.

Segons ens deia la catedràtica d’Ecologia de la Universitat de València, Rosa Miracle, de qui vaig tindre l’honor de ser alumna, l’educació que han rebut les dones fins ara les fa ser massa modestes, per la qual cosa es pensen que no estan prou ben preparades i prefereixen esforçar-se en la investigació quotidiana i esperar fins que els resultats siguen més consolidats per publicar, mentre que els homes van més accelerats i volen publicar ràpidament per assolir un èxit social.

Per sort açò va canviant i cada vegada sabem més coses de científiques. Ara és tasca nostra donar-les a conèixer a la població més jove, que és el futur.

Dilluns 8 de febrer, la Conselleria d’Educació ens ha enviat als centres educatius un material molt interessant i ben fet: Investigadores intrèpides. Dones que trenquen barreres , editat per ACICOM Associació Ciutadania i Comunicació. Aquest dossier dona a conèixer una gran quantitat de científiques d’ara, d’ací, que estan realitzant grans treballs, que han nascut a València, Xeresa, Almussafes, Alcoi, Alacant, Castelló i que han estudiat a la nostra Universitat. Dones joves que conten el seu entusiasme per la investigació, i que cal que nosaltres mostrem a la joventut per tal que se’n contagien i que també s’apassionen per la ciència.

PRONUNCIAMENT DEL CEIC ALFONS EL VELL SOBRE LA DEFENSA DEL PATRIMONI

PRONUNCIAMENT DEL CEIC ALFONS EL VELL SOBRE LA DEFENSA DEL PATRIMONI

El Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell vol manifestar la seua preocupació davant de la Proposta de Modificació de la Colònia Ducal de la mercantil Infilev SL, presentada a l’Ajuntament de Gandia i sotmesa actualment a consulta pública.

La Colònia Ducal, projectada el 1961 pels arquitectes Pau Soler Lluch, Francisco García González i Juan José Estellés Ceba i ubicada a la platja de Gandia, és un dels elements més destacats del nostre patrimoni cultural, raó per la qual ha estat catalogat al registre de la Fundació DOCOMOMO Ibèric, –branca local del DOCOMOMO INTERNACIONAL, sota patronatge dels Col·legis d’Arquitectes de la península Ibèrica, la Fundació Mies Van der Rohe i d’altres institucions prestigioses– com un dels exemples més destacats de l’arquitectura del moviment modern en la nostra terra. Així mateix, la Colònia Ducal ha estat destacada pel seu valor patrimonial en bibliografia diversa d’experts en arquitectura com: Alberto Peñín, Juan Pedro Sebastià, Fernando Mut, Francesc Boscà, Joaquim Egea, Carles Navarro, Carmen Jordá Such, Maite Palomares Figueres, Andrés Martínez Medina, Amando Llopis, etc.

Segons els valors que posen de manifest aquests experts, la Colònia Ducal reuneix les condicions per estar catalogada com a bé cultural i protegida de cara a la seua conservació per a les generacions futures. L’Ajuntament de Gandia disposa al Pla General municipal vigent d’un Catàleg de Proteccions en la Disposició Addicional Primera, on podria incloure’s clarament aquest conjunt i en ell la Fitxa descriptiva i definidora del grau de protecció i les condicions de les intervencions que allí es puguen plantejar. En un pas més també es podria escometre, i sabem que s’ho han plantejat, la declaració com a Bé de Rellevància Local, BRL, atesa la Llei valenciana de protecció del Patrimoni Cultural 4/1998, que comportaria la seua inscripció en l’Inventari General de Proteccions de la Conselleria i la confecció d’una Fitxa més reglada per a descriure el seu valor i regular les actuacions que allí es feren.

Per tant, qualsevol modificació que vulga efectuar-se ara sobre la Colònia Ducal hauria de vindre precedida i recolzada per alguna de les Fitxes esmentades, o, almenys, d’un estudi multidisciplinari d’experts en urbanisme, arquitectura, història de l’art i patrimoni que assenyale els elements, valors i característiques que no poden ser alterats sense perjudicar el seu caràcter cultural i la singularitat, que el converteix en un element de referència en el panorama de l’arquitectura moderna.

Aquest grup d’experts podria també disposar-se per a altres actuacions sobre el nostre patrimoni cultural que, en absència a Gandia d’un Catàleg de Béns i Espais Protegits d’acord amb la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, queda hui indefens davant d’intervencions perjudicials. En massa ocasions hem de lamentar que les modificacions del patrimoni cultural immoble no estan orientades a la preservació del seu caràcter original ni a la millora de les condicions d’habitabilitat i gaudi per part dels seus propietaris i la població en general.

Per aquest motiu i per evitar danys irreparables en uns edificis i espais urbans que representen a la ciutat i que esdevenen una fita i un model a seguir en la urbanització de la costa valenciana, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell vol manifestar-se públicament en contra de la Proposta de Modificació de la Colònia Ducal de Gandia.

Sol·licitem al consistori, ja que no existeix un treball previ, rigorós i avalat per experts en la matèria que guie la dita proposta de modificació, que es cree l’esmentat grup interdisciplinar d’experts per a disposar d’ell abans de continuar la tramitació prevista.

Així mateix, urgim a què s’òbriga un expedient municipal per a la declaració de Bé de Rellevància Local per a la Colònia Ducal, a fi que s’inscriga en l’Inventari General del Patrimoni Valencià de la Conselleria de Cultura, per tal que dispose per sempre i prèviament a qualsevol intervenció de les seues obligades Fitxes normatives.

Finalment, i per a evitar aquest tipus de problemes que ja s’han donat a Gandia amb altres bens culturals anteriorment, exigim que s’emprenga la redacció d’un Catàleg de Béns i Espais Protegits d’acord amb la Llei de Patrimoni Cultural Valencià.

Gandia, 1 de febrer de 2021

CEIC Alfons el Vell

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ ES FAN RESSÒ DE L’HOMENATGE DEL CEIC A JOSEP CAMARENA

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ ES FAN RESSÒ DE L’HOMENATGE DEL CEIC A JOSEP CAMARENA

El 13 de gener del 2021 celebrem el Centenari del naixement de Josep Camarena i el CEIC vol
dedicar-li diverses activitats al llarg de l’any que començaran aquest dia assenyalat.
Josep Camarena i Mahiques, nascut el 13 de gener de 1921 a Llocnou de Sant Jeroni, medievalista,
historiador local i mestre. Sempre es guardarà d’ell un bon record com a professor de Geografia i
Història a l’Institut Ausiàs March i director del mateix durant anys. Des de les aules de l’Institut,
Camarena feu una tasca extraordinària en la sensibilització de la joventut cap a la cultura i la
història pròpies de la comarca, va ser dinamitzador cultural en una època difícil. El seu treball com
a ensenyant, en un sentit absolutament modern, ha merescut un reconeixement generalitzat per
unes quantes generacions de saforencs. Camarena explicava una geografia i una història que
partien de la realitat més immediata de l’alumne, dels paisatges dels voltants, de la toponímia i de
l’observació d’allò més quotidià.

Especialment volem retre homenatge des del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el
Vell, perquè el 1993 fou nomenat president honorari. En aquell moment rebé un homenatge a la
Sala de Corones del Palau Ducal de Gandia. Més tard, el 1997, es publicà un volum en col·laboració
entre el CEIC Alfons el Vell i l’Ajuntament de Llocnou de Sant Jeroni, amb un conjunt d’articles fets
pels historiadors més importants de la comarca de la Safor: Miscel·lània Josep Camarena. Dins del
fons bibliogràfic de l’Arxiu Històric de Gandia es troba la Biblioteca Josep Camarena, formada per
una gran quantitat de volums cedits de la biblioteca personal de l’historiador, i també per la seua
bibliografia. A banda, no volem oblidar que el 2017, el CEIC Alfons el Vell va reeditar el llibre escrit
per Ignasi Mora, Josep Camarena i l’ocàs del món rural, disponible en versió digital:
http://alfonselvell.com/wp-content/uploads/2016/02/Loca%CC%80s-del-mo%CC%81n-rural-ambcobertes.pdf
A la pàgina i les xarxes de la institució podreu seguir la programació, començant per articles, àudios
o documentals que anirem llançant des del dia 13 de gener. A més a més, volem que una de les
beques d’investigació porte el nom de Josep Camarena, dedicar-li la Revista d’enguany, així com
promocionar el nostre fons bibliogràfic i documental en el que ja té un lloc destacat a l’Espai
Camarena: http://alfonselvell.com/espai-camarena/ , creat al desé aniversari de la seua mort i que
ara volem millorar i ampliar.
És desig del CEIC Alfons el Vell que el seu esperit entusiasta continue influint-nos en la nostra tasca
de recuperació i estima per la nostra història i el nostre territori.

MAGAZIN TELESAFOR

LEVANTE

L’any 2021 serà l’any de Josep Camarena.

L’any 2021 serà l’any de Josep Camarena.

“Quan ens mirem no veiem com som: ens veiem com érem” Mercè Rodoreda.

Anna Igualde.
Consellera del CEIC

El proper dimecres 13 de gener a Llocnou de Sant Jeroni, concretament al número 16 del carrer major, farà cent anys del naixement d’un home de muntanya, Josep Camarena.

Durant la seua vida va patir una guerra civil, una postguerra encara més dura,  i la gran riuada de 1957 es va emportar la seua tesi doctoral… va pertànyer a una generació òrfena de referents culturals, i malgrat totes eixes circumstàncies injustes que li va tocar viure tan profundament -i va aconseguir superar-, es va convertir en una figura clau per a la cultura de la Safor.

Camarena, president honorari del centre d’estudis i investigacions comarcals Alfons el Vell, ha sigut el professor de tants i tants alumnes, de moltíssims alumnes, als que explicava geografia i història partint de la realitat més immediata i que, a més, els ajudava a comprendre el món seguint les pautes de Joan Reglà. Un llocnouí, en majúscula, que ensenyava i transmetia la seua passió per la història i la natura de la nostra comarca, ajudà a què generacions de saforencs estimaren i conegueren la seua terra.

Per tot aquest amor i coneixença per la Safor que va recopilar i transmetre no podem deixar perdre l’oportunitat, en el centenari del seu naixement, de recordar-lo i de reivindicar-lo amb un seguit d’activitats i actes durant l’any 2021, perquè ell s’ho mereix i el que això va suposar i significar no pot caure en l’oblit.

Per tot això, vaig impulsar la creació de l’Espai Camarena fa uns cinc anys, en aquell moment el CEIC Alfons el Vell em va encarregar la reedició del llibre: Josep Camarena, l’ocàs del món rural. Viatge a la Safor d’Ignasi Mora. Al mateix temps, recuperàrem gràcies al meu estimat Ignasi Mora els 19 àudios de les converses entre ell i Josep Camarena, que foren el fonament del llibre. Un llibre especial i peculiar perquè naixia de l’oralitat més immediata del professor Camarena i transmetia els seus coneixements sobre els pobles de la Safor.

El llibre és el retrat de la comarca mirant al passat, partint de l’any 1988 (moment en què ix a la llum), i pren com a punt essencial les vivències del professor que la coneixia a la perfecció. Al llibre posa de manifest el final d’una època a la Safor.

Tal com he comentat, aprofitàrem la reedició per a crear l’Espai Camarena al web del CEIC Alfons el Vell, on posàrem a l’abast de qualsevol interessat els 19 àudios de les gravacions on podem escoltar la veu de Camarena i una versió digital del llibre que us podeu descarregar de forma gratuïta.

Reeditant el llibre, en aquell moment, convidàvem a fer una lectura actual, per a fer-nos reflexionar sobre nosaltres mateixos, conèixer el passat, vivint el present, i pensar en el futur. L’Espai Camarena existeix per donar a conèixer la figura del professor davant la gent més jove que no l’ha pogut conèixer, però sobretot, difondre els seus coneixements.

Ignasi Mora, Anna Igualde i Santiago La Parra.

Pep Camarena era de Llocnou, com jo i la meua família, i per a mi això el fa una persona especial, a Camarena no el vaig poder conèixer per edat, sóc massa jove… només tinc referències d’ell a través dels meus pares. M’haguera agradat tenir-lo de professor i viure de primera mà la història de Gandia a través d’ell. Un historiador que dominava de manera impecable la història medieval i la corona d’Aragó, sobretot el regnat del primer Trastàmara sobre qui va fer la seua tesi doctoral, també m’haguera il·lusionat donar i repassar una comarca plena de personatges medievals que en el seu esplendor deuria de ser impressionant… I m’encanta que  l’Espai Camarena fora el meu primer projecte del CEIC Alfons el Vell i realitzar-lo de Pep (Llebrenc com li diguem al poble) va ser per a mi tot un honor i una responsabilitat.

I per acabar, que millor que citar a Santiago La Parra que dins la Miscel·lània Josep Camarena el retrata perfectament “Pepe pot explicar el microclima peculiar de la Safor amb les oportunes implicacions en el nostre paisatge agrari, o l’evolució històrica de la comarca, coneix igualment, on i quan es cullen els espàrrecs més apetitosos, que la vera és la més saborosa de les quatre varietats de roselles que es produeixen ací, que el rabet de gat és un bon desinfectant o que la llengua de llop o de gos serveix per guarir els grans…Pepe ha demostrat sempre amb el seu exemple i dedicació, que no és el mateix impartir classe que ensenyar que mestres vers hi ha molt pocs”.

Anna Igualde Garcia.