Gabriel García Frasquet

Durant les darreres dècades Gandia s’ha dotat d’una sèrie d’infraestructures culturals que li permeten una programació contínua, diversa i de qualitat, impulsada tant per l’Ajuntament i altres organismes públics com per les múltiples entitats sorgides al si de la societat. Així tenim la Biblioteca Central, emplaçada al que fou Convent de Sant Roc; el MAGA, instal·lat a l’antic Hospital de Sant Marc; la Sala Coll Alas, a l’edifici de l’Escola Pia, antiga Universitat; el Teatre Serrano, reconstruït salvaguardant-ne la façana modernista, i la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, rehabilitació de la residència d’aquesta família noble. Tots aquests magnífics contenidors culturals s’han bastit sobre una idea de ciutat com a bé patrimonial col·lectiu que no es pot malbaratar, sinó posar en valor per tal de caminar cap a la modernitat sense desdibuixar la personalitat històrica forjada per les generacions anteriors. Un dels exemples més significatius és la denominada popularment Casa de la Marquesa, erigida pels germans Vallier cap a final del segle XIX quan la ciutat s’expandia més enllà de les muralles, que abans la protegien i acabaren empresonant-la.
Ara fa vint anys que aquesta casa-palau té les portes obertes al servici d’una societat plural, dinàmica i de fort caràcter associatiu. En aquest període ha albergat milers d’actes de tot tipus: concerts de música clàssica i contemporània, exposicions, recitals poètics, dramatitzacions, conferències, taules redones, congressos, presentacions, col·loquis o cursos d’extensió universitària, de tal manera que sovint s’han vist ocupats simultàniament tots els seus espais amb una gran afluència de públic, i no tan sols gandià o saforenc perquè la seua trajectòria exemplar l’ha convertida en un atractiu referent per a les comarques limítrofes. Per celebrar-ne l’èxit i, sense complaences, continuar avançant, l’Ajuntament de Gandia i la Fundació Bancaixa han inaugurat una exposició commemorativa que la converteix en protagonista de tal manera que sembla voler establir una mena de diàleg amb l’espectador-usuari que la gaudeix. Els coordinadors del projecte són Lluís Romero i Amanda Cerdà, del Departament de Cultura, i Suso Monrabal, l’entusiasta compilador d’imatges que il·luminen el passat.
El propòsit de la mostra requeria parlar de l’edifici en el context de l’eixample de la ciutat i la seua obertura als nous temps amb l’arribada dels trens i la construcció del port. I així mateix conéixer la nissaga familiar a què pertanyia. I per això s’hi ha comptat amb l’assessorament i els breus textos explicatius d’Albert Peñín, Vicent Pellicer i Néstor Novell. Posteriorment, com a manifestació d’una necessitat peremptòria i d’un desig permanent, se’n dedica un capítol, relatat per Lluís Romero, a la reivindicació d’una casa de cultura per al poble per part de la joventut universitària de la Transició, una exigència que anà amerant sectors més amplis de la població. A més, calia abordar el difícil procés negociador amb la propietària Bancaixa i les hereves del marqués, que en tenien l’usdefruit, perquè l’Ajuntament acabara aconseguint-ne la concessió d’utilització per a cinquanta anys, uns acords exposats per la regidora Àngels Moreno, que els gestionà. També, és clar, s’havia de tractar la subsegüent rehabilitació arquitectònica per adaptar-la a la nova finalitat, acció que detalla el seu arquitecte responsable Pablo Martínez. Fins a cloure el recorregut amb la collita dels fruits saborosos i abundants que ha produït una bella idea convertida en realitat com ho evidencia l’extraordinària activitat que genera, reportada pel seu director, Eudald González.
Però el principal protagonisme no el té l’edifici, sinó les persones. I no tan sols l’aristocràtica família que l’habitava, sinó també les classes subalternes d’una societat en canvi, que, com apunta Josep Enric Gonga, substituïa les corregudes de joies per les carreres ciclistes, ballava al so de les orquestrines o acudia als teatres, encara que fóra al galliner. En conseqüència, el visitant de l’exposició hi trobarà imatges dels marquesos Lluís Vallier Garcia Alesson i la seua esposa Carme Trènor Palavicino, acompanyats per les seues filles al jardí romàntic, que contrasten amb les dels seus humils masovers; i contemplarà Loleta Vallier, regina d’uns jocs florals locals, ricament abillada de fallera, envoltada de la seua cort d’honor i esguardada amb ulls embadalits pel poeta premiat, Lluís Guarner, però també hi veurà l’alegria de parelles anònimes mig festejant per la voreta de la mar, joves nadant al port, viatgers del tren i dones al mercat.

La mostra estructura l’espai de forma elegant i didàctica en els apartats susdits i es compon de fotografies esplèndides, plànols urbans, mobles i objectes de la casa senyorial, cartells anunciadors i seqüències cinematogràfiques del batec de la vida quotidiana, filmades quan el cel·luloide encara no incorporava la banda sonora, com la que es fa servir com a pòrtic, en què apareix un personatge que, des de dalt d’un automòbil, es planta, es lleva el barret i dóna alegrement la benvinguda als visitants. Uns fons procedents principalment de la mateixa Casa, de l’Arxiu Municipal i d’importants col·leccions privades com les de Borja-Monrabal, l’Editorial Tívoli o la Fundació Bancaixa.
Tot plegat un regal expositiu coherent, bell i oportú, amorosament concebut, expertament realitzat i oferit a la ciutadania, que és la que realment l’ompli de sentit. Per això l’espectador s’hi reconeix dins el transcurs del temps com a part d’una col·lectivitat que cada dia conforma el fil de la història d’una ciutat oberta a tots, que estima la cultura i la llibertat.

Gabriel Garcia

CEIC
CEIC