Coronacrisis i cultura: propostes de creadors locals (Sala Coll Alas, Gandia)

Coronacrisis i cultura: propostes de creadors locals (Sala Coll Alas, Gandia)

Emili Morant – CEIC Alfons el Vell – juny 2021

Podeu visitar l’exposició a la sala Coll Alas (Plaça de les Escoles Pies, Gandia) fins el 25 de juliol. I la mostra de propostes de creadors valencians, a la Casa de la Marquesa (Passeig de les Germanies 13, Gandia) fins el 15 d’agost.

I

He defugit, de moment, la lectura de monografies o recopilatoris de textos sobre la pandèmia i les seues múltiples dimensions sociopolítiques, geopolítiques, espirituals. No és que no m’haja vist impactat, més o menys tangencialment, per eixa classe de produccions reflexives: simplement no m’he vist amb cor d’encetar una prospecció calmada dels efectes secundaris intel·lectuals de la crisi sanitària. Però heus ací que estes setmanes, ja cara a l’estiu, han desembarcat a Gandia dues propostes expositives directament inspirades i justificades per la pandèmia i per textos sobre la pandèmia. Les dues responen al títol genèric de Coronacrisis i cultura: la germana major, que ocupa ara la Casa de la Cultura, és una exposició coordinada per la Universitat de València fa aproximadament un any i que ha arribat ara a Gandia; la germana menuda, en la Sala Coll Alas, és una espècie de rèplica local, que respecta el caràcter temàtic i col·lectiu de l’original però protagonitzada en aquest cas per vint-i-cinc creadors de la comarca. És en esta darrera mostra d’autors locals en què centraré els paràgrafs que segueixen: a la seua germana major no li hauran faltat comentaristes més qualificats que jo – i espere que no li’n falten tampoc a la menuda.

Si abans he dit que una barreja de desgana i escepticisme em manté encara apartat de les lectures pandèmiques, he de confessar que la formulació plàstica de les nostres inquietuds recents m’ha resultat d’allò més estimulant. I no perquè em resulte especialment afí l’idioma de la il·lustració, el muntatge fotogràfic o el disseny, ans al contrari: el que he trobat a la sala Coll Alas de Gandia és una espècie d’enciclopèdia visual de la pandèmia, de consulta ràpida però directa i punyent. En ocasions ocorre que el visitant d’una exposició ha de travessar alguna classe de distància respecte de les creacions que s’hi exposen i penetrar, amb més o menys esforç o resistència, en l’estil i temàtica dels artistes o dels fets que n’inspiren l’obra: aquest intent d’aproximació és, sense dubte, la llavor del gaudi estètic – i ocasionalment, d’algunes decepcions. No és el cas de Coronacrisis i cultura: els temes de què s’ocupa aquesta mostra col·lectiva en la Sala Coll Alas ens resulten familiars de manera íntima, ens travessen encara de forma vivencial i estructural. La perícia dels creadors representats, en molts casos dedicats professionalment a les dimensions més funcionals o comercials del disseny, fa transparents (que no simplistes) les seues obres: el treball inicial de decodificació és mínim, l’impuls al record, a l’emoció o la reflexió és immediat. No hauríem de témer mai que els artistes volgueren parlar-nos d’ells mateixos; en el cas que ens ocupa, tanmateix, no ens deixen cap excusa: s’han congregat, esperonats per l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Gandia, per a parlar-nos de tots nosaltres. Acompanyem-los, doncs.

II

Malgrat la circumstància, imperativa però paradoxal, que el trajecte de la visita a l’exposició estiga marcat al terra per raons sanitàries, vaig a intentar suggerir altres periples possibles que recorren les obres de Coronacrisis i cultura. Un d’ells, relativament obvi, és el relatiu a l’edat dels protagonistes, destinataris o referents de cadascuna de les obres. En Natura (Eloi Ángel), l’autor fon el rostre innocent d’un xiquet amb una espècie d’envoltura vegetal, apel·lant irònicament a la radical separació entre els infants i l’entorn natural que es va produir en els episodis més estrictes del confinament. En realitat, l’aïllament de les criatures va arribar bastant més lluny: en Infància (Gemma Moltó) se’ns mostra una espècie d’il·lustració infantil del balancí d’un parc en què se superposen alguns motius comuns de 2020, com els precintes policials i el “Tot anirà bé”. Joventut (Candela Bohigues) és una composició de flors i pedra, d’inspiració japonesa, amb una locució en àudio que l’acompanya via codi QR (per si l’enllaç vos passa desapercebut en la visita, el teniu ací: http://qrco.de/bc8JCx). 

De forma previsible i justa, és l’edat provecta la que més atenció rep dels nostres artistes: Gent gran (Isabel Couchoud) representa de forma amable i optimista tota una constel·lació de persones majors que recuperen, gaudeixen o senzillament travessen els espais públics, carrers i places. Per contraposició, Societat (Ana Santieri) ens mostra una parella de vells, un home i una dona, separats per un vidre: en pandèmia vam equiparar l’aïllament i la protecció, i eixa finestra que permet una mirada trista alhora que denega el tacte suggereix un eix diferent d’exploració de les obres que empraré tot seguit, el que oposa la virtualitat i la corporalitat. Tecnologia (Clàudia Morant) també té per protagonistes una parella de vells, ara no aïllats entre sí sinó de la resta de la gent, excepte per un parell d’interfícies digitals que els resulten artificioses, desconcertants, peatges inevitables per a accedir al que queda de món. L’arc sencer de la vida ha sofert un sotrac irrecuperable: al costat de la desgràcia i el terror d’acomiadar-se del pròxims a través d’una pantalla, alguns han pogut trobar el trist consol de veure créixer els néts emmarcats en el mòbil, sense poder tocar-los.

III

La realitat del virus ens ha obligat a repensar el contacte entre els cossos, hem inventat la “distància social” i encara més: ens hem acostumat irreversiblement a la no-distància, l’abolició de l’espai que suposa la virtualitat obligada. Algunes obres es deixen posicionar en aquesta dimensió corporal, espacial: Alimentació (Tetyana Karaban) identifica mala alimentació i infecció, ens mostra el cos d’una dona que tria menjar saludablement alhora que encapsula i expulsa en una bombolla vírica el fast-food i els excessos calòrics. Valors (Beatriz Barragán) tria un símbol paradoxal, controvertit, per a expressar l’anhel explícit (a què farem una referència final més avall) d’una societat més solidària: les mans que es toquen i s’entrellacen sobre uns virus representats en el fons. Moda (Margarida Riggio) ens mostra la manera més característica en què l’epidèmia ha deixat petjada sobre la presentació dels nostres cossos: ens tapem mitja cara amb mascaretes, que limiten el nostre rang possible de comunicació no verbal però obrin, com una peça de vestir més, possibilitats per a l’autoexpressió, la combinació i el contrast de colors, trames, motius i lemes. Edificis públics (Eva Nieto) és una proposta més conceptual, més abstracta: un joc tipogràfic en blanc i negre al voltant de la paraula “espai” i d’altres idees relacionades. D’entre totes les representacions possibles d’aquesta nova disciplina dels espais i dels cossos a què ha obligat la pandèmia, la més familiar per a mi és la que mostra Educació (José Ramón Borràs): una trama de taules d’estudiar separades i traçades amb una exactitud impossible, distòpica, tremolosa, tensa, en una aula de secundària com les que compartim diàriament l’autor i jo. 

Més enllà de la distància segura hi ha la més asèptica virtualitat. Vida online (Maldekap) ens mostra de forma realista i acolorida alguns motius recurrents d’interacció telemàtica durant els períodes més estrictes de confinament: el brindis mòbil en mà (fingiment o succedani de les taules compartides amb amics), les frustracions associades al teletreball i la necessitat d’evasió mental o espiritual davant la impossibilitat legal d’eixir de casa. Cultura (Vir Palmera) ens recorda com els aparells d’entreteniment virtual han ajudat a omplir els nostres dies sense carrers ni companyia: una seqüencia d’oci mediat per la tecnologia (el mòbil, l’ebook, l’ordinador) assenyala la rutina a què ens ancoràvem per a no embogir durant l’aïllament. Trobem també, tanmateix, mostres gràfiques dels aspectes més negatius i frustrants de la imposada asocialitat: Celebracions (Cristina Jordà) superposa la realitat de les celebracions durant la pandèmia, solitàries i tristes, amb l’ombra imaginada que projecten, el record de com han de ser: és la companyia dels pròxims el que valida, ritualment, els nostres aniversaris, com si l’any que hem passat sense els altres no comptara. Dels efectes més greus d’aquesta negació tracta Recialles psicològiques (Vicent Gisbert), un malson en què una dona habita una foscor estreta i duradora, assetjada per versions gegants, podríem dir-ne lovecraftianes, del coronavirus. D’esta atmosfera angoixant participa La por (Boro Mañó), una composició amb un fons de trames laberíntiques en què se’ns mostra l’escena probablement més icònica i inquietant del cinema de Luis Buñuel: el preludi immediat a l’acte de seccionar l’ull d’una dona. El virus ataca els nostres cossos i la nostra resposta defensiva els ha dut al límit: els espais compartits s’han fet més buits i més amples; els inferns individuals més profunds i opressius.

IV

Hi ha un altre subconjunt de títols en Coronacrisis i cultura que remet explícitament als paràmetres generals al voltant dels quals s’articula la nostra societat. Ja he fet referència a alguns (Societat, Valors, Educació, Cultura), però empraré com a pòrtic dels que ens queden Relacions humanes (Ferran Mascarell), una sinopsi gràfica, a la manera de puzzle de colors en què sota el rètol “Junts sumem” encaixen distintes dimensions rellevants de la crisi present: la sanitària (representativa de l’àmbit de la cura), la socioeconòmica (l’àmbit productiu de la societat) i la de l’educació i la cultura. Cadascun d’aquests aspectes és ampliat en altres obres, com ocorre amb Ciència (Luis Muñoz): una composició humorística i ambivalent, en què una placa de Petri acull una variada població de virus organitzada per carrers com si d’una piscina pública es tractara (alguns virus semblen escapar-se d’eixe entorn controlat d’estudi i cultiu, d’ací l’ambivalència, la insinuació al voltant del paper de la ciència en esta crisi). No és aquesta l’única obra en què apreciem una visió crítica de l’avenç científic i tecnològic: Ecologia (Daniel González) ens mostra alhora dues imatges especulars de l’entorn humà, una oposició rotunda entre una utopia equilibrada (en color: fauna, vegetació i edificis harmònicament integrats) i una possibilitat distòpica (en tons de gris: un paisatge postnuclear, plastificat, infectat i moribund).

Fake News (Alberto Nieto) aborda alguns efectes desconcertants causats per l’augment de la informació científica: a la manera de vistosos titulars de periòdic o de rètols publicitaris se’ns condensen alguns dels missatges pertorbadors (i falsos, com deixa clar el títol) sobre el virus i els seus efectes, remeis o intencions ocultes. Per damunt d’estes amenaces (minoritàries, o això vull creure) als fonaments del nostre progrés científic s’ha imposat un sòlid consens en defensa dels serveis de salut: Sanitat (Tonet Durà) personifica, en una composició digital rotunda, vigorosa, no sabria dir si orgullosa i vigilant, eixa centralitat absoluta que el sistema sanitari ha adquirit (si no el tenia ja) en l’organització de les nostres vides.

M’han quedat per al final, per pur atzar, les obres referides a la nostra infraestructura material. Economia (Sergio Terrones) és una reivindicació del consum de proximitat enmig d’un moment d’acceleració sobtada del consum online, o millor dit, de l’aturada i el tancament de les botigues físiques, de carrer, de tota la vida: una estètica de rètol antic, amb referències al mercat per excel·lència de Gandia (el Prado) i a alguns productes nostrats, ens convida a comprar en els comerços locals. En Turisme (Vicent Faus) trobem una representació simple, no sé com de paròdica, dels efectes devastadors de la pandèmia sobre els desplaçaments humans per oci o negoci: la H d’hotel es veu subratllada per quatre virus que substitueixen les estrelles indicadores de la categoria de l’establiment; com si l’establiment i el sector hagueren estat metafòricament infectats o, en una lectura més agosarada, com si el turisme tingués ara el paper de potencial vector d’infecció entre regions i països. Crisi cultural (Germán Gerengo) ens mostra, amb una mascareta penjant d’un peu de micròfon a mode de bandera de rendició, la paràlisi que la contenció del virus ha causat en el terreny dels espectacles en directe, amb públic. Desigualtat (Anna Gisbert) assenyala el mateix problema concret en un escenari distint: la música i l’art com a víctimes d’un greuge comparatiu amb altres àmbits d’activitat humana i econòmica; un músic, empobrit, immòbil, impotent, gris, veu passar dos acolorits turistes. Recuperar o no el moviment i la llibertat, desentumir les relacions de producció en què algú hi està immers és determinant per a evitar el previsible augment de les desigualtats en el context de la post-pandèmia.

V

El que precedeix no ha passat d’una descripció o agrupació dels temes de Coronacrisis i cultura: no em correspon fer-ne una valoració individualitzada, i encara menys una basada en criteris estètics o tècnics que ignore. M’ha interessat la mostra en tant que esforç col·lectiu i de síntesi de les experiències, transformacions i esperances de l’era Covid-19: pràcticament cada vector possible d’anàlisi o interpretació de la crisi sanitària està apuntat en l’exposició, que és completa i exhaustiva. El temps, tanmateix, passa de pressa, i les nostres percepcions sobre estes múltiples crisis i aquest esforç de representació coral poden i han de modificar-se, adaptar-se. Les xifres de vacunació entre la inauguració de l’exposició i la seua cloenda hauran crescut enormement; els traumes patits en sectors com el turisme, l’oci, el comerç o la cultura podrien mitigar-se d’ací poques setmanes en alguna classe de rebot estival. Fins i tot en els casos en què l’objecte d’alguna de les obres exposades ens puga resultar ja obsolet, superat, exagerat o fins i tot nostàlgic, això no deixa de donar testimoni de l’impacte de la pandèmia. Com si el món, a més d’aturar-se o millor, en comptes d’aturar-se, hagués passat a acceptar només una referència de velocitat: la de la llum, la de les telecomunicacions instantànies. Visitar la Coll Alas esdevé així un exercici de reivindicació de l’escala humana del temps; allà, en la forçada calma dels espais expositius, se’ns mostra el món d’ahir mateix, no podem saber si el de demà també. Eixa interrogació sobre si la nostra vida encara és o seguirà sent com ens la mostren les obres és, també, un altre eix possible per a confrontar-les com a espectadors.

Cal reconèixer també que la rotunditat del llenguatge plàstic, que és una de les virtuts que fan atractiu el disseny comercial, pot tendir a missatges simples o extrems: en efecte, algunes de les visions o utòpiques o distòpiques del món postpandèmic que han circulat durant mesos entre nosaltres i que podem trobar en obres de Coronacrisis i cultura són les que menys han resistit el decurs d’uns pocs mesos. No, no hem eixit millors, pitjors tampoc: només amb eixir de veritat ja ens donarem per satisfets. Algunes de les asimetries més rotundes que ens mostren les obres, contrasts vigorosos entre el que érem i el que volíem ser, han estat les primeres en caducar: queden com a testimoni d’una il·lusió o confusió moral col·lectiva. Fa vergonya ja recordar la cerimònia diària d’aplaudiment als balcons: amb la normalitat, hem recuperat les nostres divisions normals, potser més agreujades. També sembla que podem descartar del tot alguns extrems distòpics: només els negacionistes (i no en deuen quedar ja tants) dirien que ha estat pitjor el remei que la malaltia o reduirien la pandèmia a un enfrontament simplista entre societat científico-tècnica i un estat idíl·lic d’integració de la humanitat amb la natura. Salvar les vides de tanta gent com s’ha pogut, persones majors sobretot, ha estat un noble esforç col·lectiu: la part de celebració que traspua en alguna de les imatges de Coronacrisis i cultura és ben adient i merescuda. Visitar l’exposició, com a experiència estètica i cultural i per tant d’intensificació de la vida ha de ser, també, homenatge i tribut als qui ja no podran fer-ho.

LA CASA DE LA MARQUESA, 20 ANYS CREANT CULTURA

LA CASA DE LA MARQUESA, 20 ANYS CREANT CULTURA

Gabriel García Frasquet

Durant les darreres dècades Gandia s’ha dotat d’una sèrie d’infraestructures culturals que li permeten una programació contínua, diversa i de qualitat, impulsada tant per l’Ajuntament i altres organismes públics com per les múltiples entitats sorgides al si de la societat. Així tenim la Biblioteca Central, emplaçada al que fou Convent de Sant Roc; el MAGA, instal·lat a l’antic Hospital de Sant Marc; la Sala Coll Alas, a l’edifici de l’Escola Pia, antiga Universitat; el Teatre Serrano, reconstruït salvaguardant-ne la façana modernista, i la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, rehabilitació de la residència d’aquesta família noble. Tots aquests magnífics contenidors culturals s’han bastit sobre una idea de ciutat com a bé patrimonial col·lectiu que no es pot malbaratar, sinó posar en valor per tal de caminar cap a la modernitat sense desdibuixar la personalitat històrica forjada per les generacions anteriors. Un dels exemples més significatius és la denominada popularment Casa de la Marquesa, erigida pels germans Vallier cap a final del segle XIX quan la ciutat s’expandia més enllà de les muralles, que abans la protegien i acabaren empresonant-la.
Ara fa vint anys que aquesta casa-palau té les portes obertes al servici d’una societat plural, dinàmica i de fort caràcter associatiu. En aquest període ha albergat milers d’actes de tot tipus: concerts de música clàssica i contemporània, exposicions, recitals poètics, dramatitzacions, conferències, taules redones, congressos, presentacions, col·loquis o cursos d’extensió universitària, de tal manera que sovint s’han vist ocupats simultàniament tots els seus espais amb una gran afluència de públic, i no tan sols gandià o saforenc perquè la seua trajectòria exemplar l’ha convertida en un atractiu referent per a les comarques limítrofes. Per celebrar-ne l’èxit i, sense complaences, continuar avançant, l’Ajuntament de Gandia i la Fundació Bancaixa han inaugurat una exposició commemorativa que la converteix en protagonista de tal manera que sembla voler establir una mena de diàleg amb l’espectador-usuari que la gaudeix. Els coordinadors del projecte són Lluís Romero i Amanda Cerdà, del Departament de Cultura, i Suso Monrabal, l’entusiasta compilador d’imatges que il·luminen el passat.
El propòsit de la mostra requeria parlar de l’edifici en el context de l’eixample de la ciutat i la seua obertura als nous temps amb l’arribada dels trens i la construcció del port. I així mateix conéixer la nissaga familiar a què pertanyia. I per això s’hi ha comptat amb l’assessorament i els breus textos explicatius d’Albert Peñín, Vicent Pellicer i Néstor Novell. Posteriorment, com a manifestació d’una necessitat peremptòria i d’un desig permanent, se’n dedica un capítol, relatat per Lluís Romero, a la reivindicació d’una casa de cultura per al poble per part de la joventut universitària de la Transició, una exigència que anà amerant sectors més amplis de la població. A més, calia abordar el difícil procés negociador amb la propietària Bancaixa i les hereves del marqués, que en tenien l’usdefruit, perquè l’Ajuntament acabara aconseguint-ne la concessió d’utilització per a cinquanta anys, uns acords exposats per la regidora Àngels Moreno, que els gestionà. També, és clar, s’havia de tractar la subsegüent rehabilitació arquitectònica per adaptar-la a la nova finalitat, acció que detalla el seu arquitecte responsable Pablo Martínez. Fins a cloure el recorregut amb la collita dels fruits saborosos i abundants que ha produït una bella idea convertida en realitat com ho evidencia l’extraordinària activitat que genera, reportada pel seu director, Eudald González.
Però el principal protagonisme no el té l’edifici, sinó les persones. I no tan sols l’aristocràtica família que l’habitava, sinó també les classes subalternes d’una societat en canvi, que, com apunta Josep Enric Gonga, substituïa les corregudes de joies per les carreres ciclistes, ballava al so de les orquestrines o acudia als teatres, encara que fóra al galliner. En conseqüència, el visitant de l’exposició hi trobarà imatges dels marquesos Lluís Vallier Garcia Alesson i la seua esposa Carme Trènor Palavicino, acompanyats per les seues filles al jardí romàntic, que contrasten amb les dels seus humils masovers; i contemplarà Loleta Vallier, regina d’uns jocs florals locals, ricament abillada de fallera, envoltada de la seua cort d’honor i esguardada amb ulls embadalits pel poeta premiat, Lluís Guarner, però també hi veurà l’alegria de parelles anònimes mig festejant per la voreta de la mar, joves nadant al port, viatgers del tren i dones al mercat.

La mostra estructura l’espai de forma elegant i didàctica en els apartats susdits i es compon de fotografies esplèndides, plànols urbans, mobles i objectes de la casa senyorial, cartells anunciadors i seqüències cinematogràfiques del batec de la vida quotidiana, filmades quan el cel·luloide encara no incorporava la banda sonora, com la que es fa servir com a pòrtic, en què apareix un personatge que, des de dalt d’un automòbil, es planta, es lleva el barret i dóna alegrement la benvinguda als visitants. Uns fons procedents principalment de la mateixa Casa, de l’Arxiu Municipal i d’importants col·leccions privades com les de Borja-Monrabal, l’Editorial Tívoli o la Fundació Bancaixa.
Tot plegat un regal expositiu coherent, bell i oportú, amorosament concebut, expertament realitzat i oferit a la ciutadania, que és la que realment l’ompli de sentit. Per això l’espectador s’hi reconeix dins el transcurs del temps com a part d’una col·lectivitat que cada dia conforma el fil de la història d’una ciutat oberta a tots, que estima la cultura i la llibertat.

Gabriel Garcia

“Vinticincvacances a Ovidi Montllor”

“Vinticincvacances a Ovidi Montllor”

IMG_20200914_104822Gandia  participa en l’homenatge a Ovidi Montllor acollin  l’exposició itinerant “Vinticincvacances a Ovidi Montllor” que romandrà en la Sala d’Exposicions Coll Alas fins al 18 d’octubre. Ovidi ha estat sempre  un artista fonamental com a cantautor, poeta i actor. I un home compromés en la defensa de la classe obrera i de la llengua i la cultura.  Amb la nostra ciutat va tindre una relació especial, donat que va treballar ocasionalment  en establiments de Gandia i la platja. Nestor Novell relata en el catàleg de l’exposició una anècdota que ho constata.

En  esta mostra itinerant d’art contemporani, 25 creadors plàstics commemoren l’obra i la persona de l’Ovidi. 25 artistes de diferents generacions que comparteixen el respecte i l’admiració pel seu treball, per la seua actitud, pels temes que el van interessar  i  pels poetes i els poemes que li van servir d’inspiració.

Tots són creadors vinculats a l’entorn de l’Ovidi, alguns d’ells pertanyen a la mateixa generació i han estat amics personals. Però en la mostra trobem també artistes joves  a la recerca  d’una veu pròpia o menys joves que ja han assolit un estil personal.

La mostra esdevé una ocasió per a gaudir d’alguns dels artistes referents per a entendre l’art contemporani valencià de les últimes dècades.

Pepe Azorín.  Ha estat reconegut com una  figura clau de l’art contemporani alacantí. Amb un llenguatge expressionista i un domini tècnic virtuós, la seua obra se centra en l’estudi de formes humanes i vegetals, utilitzant representacions volumètriques suggeridores que transcendeix la imatge figurativa.

Joan Castejón. Representant destacat del realisme social que va renovar la plàstica espanyola de postguerra. En la mostra trovem un retrat de l’Ovidi   amb els seus trets característics:  El domini excepcional del dibuix, la representació del cos humà com a referent de la seua producció i la utilització d’elements simbòlics que generen una atmosfera propera al  surrealisme.

Artur Heras.  Va ser un dels introductors del Pop Art i el Nou Realisme a Espanya, que renovaren el llenguatge plàstic a mitjans dels anys 60. Exposa una de les obres de la sèrie “Les emocions” amb la imatge del Che. En l’obra d’Heras abunden les referències a la Història de l’Art i la Història Política i Social recent. Heras defensa el caràcter revelador i comunicatiu de l’emoció i reivindica el valor de la imatge  com a símbol o metàfora. La seua obra ens convida a desxifrar activant la curiositat i la reflexió.

Sento Masià. S’exposa un retrat d’Ovidi. Sento era alcoià i amic d’Ovidi des de la infància. Fundador en 1965 del grup d’experimentació artística Alcoiart, amb Antoni Miró, Alexandre i Vidal Vidal. Va transitar per diferents estils, des de l’expressionisme,  al pop-art passant per èpoques d’abstracció. Però sempre esforçant-se per ser coherent en cada etapa i conseqüent amb el seu compromís social des d’una postura crítica i constructiva.

Antoni Miró.  Amic d’Ovidi i comissari de l’exposició junt amb Carme Jorques. La seua «producció s’identifica plenament amb el moviment artístic Crònica de la realitat, inserit dins dels corrents internacionals de l’art pop i del realisme, prenent com a punt de partida les imatges propagandístiques de la societat industrial i els codis lingüístics utilitzats pels mitjans de comunicació de masses»*.

Aurora Valero. El díptic Inici de càntic pertany a la serie Ágora y Laberintos. L’obra de Valero ha evolucionat des d’una figuració expressionista de pinzellada vigorosa cap a l’expressionisme  abstracte, potent i gestual. De les seues últimes sèries, amb el nom genèric de Mites Mediterranis, forma part aquesta d’Àgora i Laberints. Són obres de grans formats,  que s’articulen en  ritmes i espais, amb estructures compactes i colors transparents en els quals predomina el color blanc.

Text i fotos: Boro Mañó
* Extret de la web d’Antoni Miró

IMG_20200914_104801

«Manolo Valdés. Matèria i història» a la Casa de Cultura

«Manolo Valdés. Matèria i història» a la Casa de Cultura

EePdcJjXsAEYkKAFins al pròxim 12 d’octubre romandrà oberta en la Casa de la Marquesa l’exposició ‘Manolo Valdés. Materia e historia’. Es tracta d’una gran mostra que presenta 24 peces de gran format que permeten apreciar els trets més representatius que recorren tres dècades de producció, incloent-hi algunes peces inèdites. Valdes és un artista nascut a València que es va donar a conéixer amb l'»Equipo crónica» un duo artístic que va aconseguir un gran èxit internacional i que es va mantindre fins a la mort de Rafael Solbes en 1981. A partir d’aquest moment Valdes va anar abandonant el Pop de crítica social, i es va decantar cap a l’experimentació amb la textura i els materials, acostant-se tècnicament als pintors informalistes, però sense abandonar la figuració. Actualment és l’artista valencià viu més reconegut internacionalment. L’obra de Valdes té presència en els millors museus i col·leccions del món i l’artista atresora un gran nombre de premis.

 

 

20200724_1
EXPOSICIÓ DE FÉLIX MURCIA

EXPOSICIÓ DE FÉLIX MURCIA

El dijous 19 s’inaugura a la Casa de Cultura de Gandia una exposició sobre Félix Murcia, un dels directors d’Art Cinematogràfic més reconeguts del cinema espanyol. Murcia ha sigut nominat a dotze premis Goya i guardonat en cinc ocasions. I és Premi Nacional de Cinematografia 1999.

 

Us facilitem informació sobre esta interessant mostra
DIPTIC_FRONTAL-web
DIPTIC_INTERIOR-web
FOTOS DE LA 1a CONFERÈNCIA «CIMAL»

FOTOS DE LA 1a CONFERÈNCIA «CIMAL»

El temps va volar aviat…a Gandia, tot parlant del context històric sociopolític i cultural, que va envoltar el naixement, consolidació i tancament de la revista CIMAL i de les persones que van fer possible eixa aventura editorial. Una història compartida, convertida en diàleg entre amics…Romà de la Calle, Jose María Yturralde fundadors junt a Pasqual Lucas de la Revista CIMAL.2e1ae0fc-4daa-4938-9ba2-d209b76a1ca6 41f9d96b-0e00-4edc-9045-a1df5cf80218 346f8c79-a062-497a-944e-4bb9017e3c71 504c1b79-5b8d-4ca4-bd05-74284f48a698