Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC
En la història del Pensament política abunden les exhortacions al bon govern, tant des de perspectives autoritàries com de democràtiques. El problema és el divers significat que s’atribueix al sentit d’un bon govern, potser amb l’oblit, més o menys intencionat del que s’entén per auctoritas i per potestas. La primera respon al reconeixement de l’exemplaritat moral que inspira el convenciment personal en els ciutadans per a actuar d’una forma determinada; mentre l’altra es basa en la força coercitiva del poder, que castiga qualsevol actuació contrària a la llei, fruit de la decisió del governant.
Per tal de fer una aproximació al problema, entre molts altres exemples, podem seleccionar els següents per tractar-se d’autors ben allunyats de la nostra realitat actual i així subratllar la seua independència.
Un dels autors més citats és Niccolò Machiavelli (Florència, 1469-1527). Com a diplomàtic va ser enviat, l’any 1502, per a espiar César Borja i conéixer els seus objectius polítics. Al seu llibre De Principatibus, ossia Il Principe (1513, publicat en 1532) va aprofitar la seua relació amb el Borja per a descriure un tipus de política a l’estil d’una partida d’escacs. En aquest sentit el duc, en morir el seu pare, va aproximar-se al seu enemic el cardenal Della Rovere, prompte elegit papa, per tal d’atraure’l al seu objectiu estratègic, però que tot seguit es va convertir novament en el seu enemic, una errada de càlcul que va pagar ben cara i que va meréixer un fred comentari del florentí: Qui creu que en els grans personatges els nous beneficis fan oblidar les velles injúries, s’hi enganya. També més avant, tot evocant el final del Borja, escrivia el següent: Recollides per mi totes les accions del duc, no sabria blasmar-lo. Em sembla, en canvi, proposar-lo per a ser imitat per tots aquells que per fortuna o amb les armes han arribat al poder. Perquè ell com tenia un gran ànim i altes intencions no s’hi podia conduir d’una altra manera; tan sols si oposà a això la brevetat de la vida d’Alexandre i la seua malaltia. Com s’ha dit moltes vegades, Machiavelli aspirava a descriure com són els hòmens, no com haurien de ser.
La bonhomia de Cervantes en l’obreta teatral La elección de los alcaldes de Daganzo, ja a principis del segle XVII, hi presentava un fictici debat electoral, on els candidats exposaven el seu programa amb gran claredat: l’un era un enemic de la cultura i defensor de la religiositat popular sense fonament; un altre de la força bruta; mentre el darrer tan sols desitjava aplicar amb benevolència el trellat o sentit comú, amb els següents versos:
Yo, señores, si acaso fuese alcalde,
mi vara no sería tan delgada (…)
que no me la encorvase el dulce peso
de un bolsón de ducados, ni otras dádivas.
Al mateix segle XVII trobem, als Països Baixos, el cas excepcional del filòsof Baruc Spinoza, de professió polidor de lents, autor d’un pòstum Tractatus politicus, on podem llegir reflexions tan aclaridores com la següent: Un Estat, la salvació del qual depén de la bona fe d’algú i que els seus negocis tan sols són ben administrats si els qui els dirigeixen volen fer-ho amb honradesa no serà de cap manera estable. Ben al contrari, si es vol que es puga mantenir, els seus afers públics s’hauran d’organitzar de tal manera que els encarregats d’administrar-los, tant si es guien per la raó com per la passió, no puguen sentir-se induïts a ser deslleials o a actuar de mala fe. En realitat per a la seguretat de l’Estat no importa el que anima els hòmens a la recta administració de les coses, mentre siguen ben administrades. En efecte, la llibertat d’esperit o fortalesa és una virtut privada, mentre la virtut de l’Estat és la seguretat.
S’hi apunta, abans dels il·lustrats, el control democràtic del poder, la seguretat jurídica i el convenciment que la millora de la política només es pot fer amb mesures polítiques. Una doctrina que encara té una clara vigència en el nostre segle XXI.
Alegoría del Buen Gobierno. sXV.
Pietro i Ambrogio Lorenzetti
