LA CASA DE LA MARQUESA, 20 ANYS CREANT CULTURA

Gabriel García Frasquet

Durant les darreres dècades Gandia s’ha dotat d’una sèrie d’infraestructures culturals que li permeten una programació contínua, diversa i de qualitat, impulsada tant per l’Ajuntament i altres organismes públics com per les múltiples entitats sorgides al si de la societat. Així tenim la Biblioteca Central, emplaçada al que fou Convent de Sant Roc; el MAGA, instal·lat a l’antic Hospital de Sant Marc; la Sala Coll Alas, a l’edifici de l’Escola Pia, antiga Universitat; el Teatre Serrano, reconstruït salvaguardant-ne la façana modernista, i la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, rehabilitació de la residència d’aquesta família noble. Tots aquests magnífics contenidors culturals s’han bastit sobre una idea de ciutat com a bé patrimonial col·lectiu que no es pot malbaratar, sinó posar en valor per tal de caminar cap a la modernitat sense desdibuixar la personalitat històrica forjada per les generacions anteriors. Un dels exemples més significatius és la denominada popularment Casa de la Marquesa, erigida pels germans Vallier cap a final del segle XIX quan la ciutat s’expandia més enllà de les muralles, que abans la protegien i acabaren empresonant-la.
Ara fa vint anys que aquesta casa-palau té les portes obertes al servici d’una societat plural, dinàmica i de fort caràcter associatiu. En aquest període ha albergat milers d’actes de tot tipus: concerts de música clàssica i contemporània, exposicions, recitals poètics, dramatitzacions, conferències, taules redones, congressos, presentacions, col·loquis o cursos d’extensió universitària, de tal manera que sovint s’han vist ocupats simultàniament tots els seus espais amb una gran afluència de públic, i no tan sols gandià o saforenc perquè la seua trajectòria exemplar l’ha convertida en un atractiu referent per a les comarques limítrofes. Per celebrar-ne l’èxit i, sense complaences, continuar avançant, l’Ajuntament de Gandia i la Fundació Bancaixa han inaugurat una exposició commemorativa que la converteix en protagonista de tal manera que sembla voler establir una mena de diàleg amb l’espectador-usuari que la gaudeix. Els coordinadors del projecte són Lluís Romero i Amanda Cerdà, del Departament de Cultura, i Suso Monrabal, l’entusiasta compilador d’imatges que il·luminen el passat.
El propòsit de la mostra requeria parlar de l’edifici en el context de l’eixample de la ciutat i la seua obertura als nous temps amb l’arribada dels trens i la construcció del port. I així mateix conéixer la nissaga familiar a què pertanyia. I per això s’hi ha comptat amb l’assessorament i els breus textos explicatius d’Albert Peñín, Vicent Pellicer i Néstor Novell. Posteriorment, com a manifestació d’una necessitat peremptòria i d’un desig permanent, se’n dedica un capítol, relatat per Lluís Romero, a la reivindicació d’una casa de cultura per al poble per part de la joventut universitària de la Transició, una exigència que anà amerant sectors més amplis de la població. A més, calia abordar el difícil procés negociador amb la propietària Bancaixa i les hereves del marqués, que en tenien l’usdefruit, perquè l’Ajuntament acabara aconseguint-ne la concessió d’utilització per a cinquanta anys, uns acords exposats per la regidora Àngels Moreno, que els gestionà. També, és clar, s’havia de tractar la subsegüent rehabilitació arquitectònica per adaptar-la a la nova finalitat, acció que detalla el seu arquitecte responsable Pablo Martínez. Fins a cloure el recorregut amb la collita dels fruits saborosos i abundants que ha produït una bella idea convertida en realitat com ho evidencia l’extraordinària activitat que genera, reportada pel seu director, Eudald González.
Però el principal protagonisme no el té l’edifici, sinó les persones. I no tan sols l’aristocràtica família que l’habitava, sinó també les classes subalternes d’una societat en canvi, que, com apunta Josep Enric Gonga, substituïa les corregudes de joies per les carreres ciclistes, ballava al so de les orquestrines o acudia als teatres, encara que fóra al galliner. En conseqüència, el visitant de l’exposició hi trobarà imatges dels marquesos Lluís Vallier Garcia Alesson i la seua esposa Carme Trènor Palavicino, acompanyats per les seues filles al jardí romàntic, que contrasten amb les dels seus humils masovers; i contemplarà Loleta Vallier, regina d’uns jocs florals locals, ricament abillada de fallera, envoltada de la seua cort d’honor i esguardada amb ulls embadalits pel poeta premiat, Lluís Guarner, però també hi veurà l’alegria de parelles anònimes mig festejant per la voreta de la mar, joves nadant al port, viatgers del tren i dones al mercat.

La mostra estructura l’espai de forma elegant i didàctica en els apartats susdits i es compon de fotografies esplèndides, plànols urbans, mobles i objectes de la casa senyorial, cartells anunciadors i seqüències cinematogràfiques del batec de la vida quotidiana, filmades quan el cel·luloide encara no incorporava la banda sonora, com la que es fa servir com a pòrtic, en què apareix un personatge que, des de dalt d’un automòbil, es planta, es lleva el barret i dóna alegrement la benvinguda als visitants. Uns fons procedents principalment de la mateixa Casa, de l’Arxiu Municipal i d’importants col·leccions privades com les de Borja-Monrabal, l’Editorial Tívoli o la Fundació Bancaixa.
Tot plegat un regal expositiu coherent, bell i oportú, amorosament concebut, expertament realitzat i oferit a la ciutadania, que és la que realment l’ompli de sentit. Per això l’espectador s’hi reconeix dins el transcurs del temps com a part d’una col·lectivitat que cada dia conforma el fil de la història d’una ciutat oberta a tots, que estima la cultura i la llibertat.

Gabriel Garcia

“Vinticincvacances a Ovidi Montllor”

IMG_20200914_104822Gandia  participa en l’homenatge a Ovidi Montllor acollin  l’exposició itinerant “Vinticincvacances a Ovidi Montllor” que romandrà en la Sala d’Exposicions Coll Alas fins al 18 d’octubre. Ovidi ha estat sempre  un artista fonamental com a cantautor, poeta i actor. I un home compromés en la defensa de la classe obrera i de la llengua i la cultura.  Amb la nostra ciutat va tindre una relació especial, donat que va treballar ocasionalment  en establiments de Gandia i la platja. Nestor Novell relata en el catàleg de l’exposició una anècdota que ho constata.

En  esta mostra itinerant d’art contemporani, 25 creadors plàstics commemoren l’obra i la persona de l’Ovidi. 25 artistes de diferents generacions que comparteixen el respecte i l’admiració pel seu treball, per la seua actitud, pels temes que el van interessar  i  pels poetes i els poemes que li van servir d’inspiració.

Tots són creadors vinculats a l’entorn de l’Ovidi, alguns d’ells pertanyen a la mateixa generació i han estat amics personals. Però en la mostra trobem també artistes joves  a la recerca  d’una veu pròpia o menys joves que ja han assolit un estil personal.

La mostra esdevé una ocasió per a gaudir d’alguns dels artistes referents per a entendre l’art contemporani valencià de les últimes dècades.

Pepe Azorín.  Ha estat reconegut com una  figura clau de l’art contemporani alacantí. Amb un llenguatge expressionista i un domini tècnic virtuós, la seua obra se centra en l’estudi de formes humanes i vegetals, utilitzant representacions volumètriques suggeridores que transcendeix la imatge figurativa.

Joan Castejón. Representant destacat del realisme social que va renovar la plàstica espanyola de postguerra. En la mostra trovem un retrat de l’Ovidi   amb els seus trets característics:  El domini excepcional del dibuix, la representació del cos humà com a referent de la seua producció i la utilització d’elements simbòlics que generen una atmosfera propera al  surrealisme.

Artur Heras.  Va ser un dels introductors del Pop Art i el Nou Realisme a Espanya, que renovaren el llenguatge plàstic a mitjans dels anys 60. Exposa una de les obres de la sèrie “Les emocions” amb la imatge del Che. En l’obra d’Heras abunden les referències a la Història de l’Art i la Història Política i Social recent. Heras defensa el caràcter revelador i comunicatiu de l’emoció i reivindica el valor de la imatge  com a símbol o metàfora. La seua obra ens convida a desxifrar activant la curiositat i la reflexió.

Sento Masià. S’exposa un retrat d’Ovidi. Sento era alcoià i amic d’Ovidi des de la infància. Fundador en 1965 del grup d’experimentació artística Alcoiart, amb Antoni Miró, Alexandre i Vidal Vidal. Va transitar per diferents estils, des de l’expressionisme,  al pop-art passant per èpoques d’abstracció. Però sempre esforçant-se per ser coherent en cada etapa i conseqüent amb el seu compromís social des d’una postura crítica i constructiva.

Antoni Miró.  Amic d’Ovidi i comissari de l’exposició junt amb Carme Jorques. La seua «producció s’identifica plenament amb el moviment artístic Crònica de la realitat, inserit dins dels corrents internacionals de l’art pop i del realisme, prenent com a punt de partida les imatges propagandístiques de la societat industrial i els codis lingüístics utilitzats pels mitjans de comunicació de masses»*.

Aurora Valero. El díptic Inici de càntic pertany a la serie Ágora y Laberintos. L’obra de Valero ha evolucionat des d’una figuració expressionista de pinzellada vigorosa cap a l’expressionisme  abstracte, potent i gestual. De les seues últimes sèries, amb el nom genèric de Mites Mediterranis, forma part aquesta d’Àgora i Laberints. Són obres de grans formats,  que s’articulen en  ritmes i espais, amb estructures compactes i colors transparents en els quals predomina el color blanc.

Text i fotos: Boro Mañó
* Extret de la web d’Antoni Miró

IMG_20200914_104801

«Manolo Valdés. Matèria i història» a la Casa de Cultura

EePdcJjXsAEYkKAFins al pròxim 12 d’octubre romandrà oberta en la Casa de la Marquesa l’exposició ‘Manolo Valdés. Materia e historia’. Es tracta d’una gran mostra que presenta 24 peces de gran format que permeten apreciar els trets més representatius que recorren tres dècades de producció, incloent-hi algunes peces inèdites. Valdes és un artista nascut a València que es va donar a conéixer amb l'»Equipo crónica» un duo artístic que va aconseguir un gran èxit internacional i que es va mantindre fins a la mort de Rafael Solbes en 1981. A partir d’aquest moment Valdes va anar abandonant el Pop de crítica social, i es va decantar cap a l’experimentació amb la textura i els materials, acostant-se tècnicament als pintors informalistes, però sense abandonar la figuració. Actualment és l’artista valencià viu més reconegut internacionalment. L’obra de Valdes té presència en els millors museus i col·leccions del món i l’artista atresora un gran nombre de premis.

 

 

20200724_1

EXPOSICIÓ DE FÉLIX MURCIA

El dijous 19 s’inaugura a la Casa de Cultura de Gandia una exposició sobre Félix Murcia, un dels directors d’Art Cinematogràfic més reconeguts del cinema espanyol. Murcia ha sigut nominat a dotze premis Goya i guardonat en cinc ocasions. I és Premi Nacional de Cinematografia 1999.

 

Us facilitem informació sobre esta interessant mostra
DIPTIC_FRONTAL-web
DIPTIC_INTERIOR-web

FOTOS DE LA 1a CONFERÈNCIA «CIMAL»

El temps va volar aviat…a Gandia, tot parlant del context històric sociopolític i cultural, que va envoltar el naixement, consolidació i tancament de la revista CIMAL i de les persones que van fer possible eixa aventura editorial. Una història compartida, convertida en diàleg entre amics…Romà de la Calle, Jose María Yturralde fundadors junt a Pasqual Lucas de la Revista CIMAL.2e1ae0fc-4daa-4938-9ba2-d209b76a1ca6 41f9d96b-0e00-4edc-9045-a1df5cf80218 346f8c79-a062-497a-944e-4bb9017e3c71 504c1b79-5b8d-4ca4-bd05-74284f48a698

ÀLBUM DE FOTOS. INAUGURACIÓ EXPOSICIÓ REVISTA CIMAL

El pasat 17 de maig es va inaugurar en la Casa de Cultura Marqués González de Quirós la mostra Revista Cimal (1979 – 2003). Cultura i utopia a la ciutat de Gandia, organitzada pel CEIC Alfons el Vell i el departament de Cultura de l’Ajuntament de Gandia.

Fotos: Vicente Burguera

INAUGURACIÓ DE L’EXPOSICIÓ «REVISTA CIMAL»

Revista Cimal (1979 – 2003)
Cultura i utopia a la ciutat de Gandia

Aquesta exposició recorre la vida d’una revista gestada i produïda a Gandia, que va portar per títol Cimal, quaderns de cultura artística. La revista va sorgir de la iniciativa conjunta de Pascual Lucas Català (1942 – 1995) i del crític i historiador Vicent Aguilera i Cerni (1920 – 2005). Pascual Lucas, qui va dirigir des de 1975 la galeria que portava el seu nom, va adquirir el compromís de generar cultura de qualitat per a la ciutat en la qual va treballar i va viure. Al costat de Vicente Aguilera va posar en marxa la revista Cimal en 1979, i va estar al capdavant del projecte fins al final dels seus dies. Després de la seua defunció va ser nomenat fill predilecte de la ciutat de Gandia.
La revista va estar en actiu entre 1979 i 2003, es van editar 56 números als quals van acompanyar importants monografies, projectes expositius i edicions gràfiques. Es va convertir en un referent indispensable entre les publicacions nacionals sobre cultura visual contemporània. La revista reflecteix el moment de la transició política a la democràcia, oferint textos de reflexió i informació del panorama espanyol i europeu. Per les seues pàgines van passar els artistes, crítics i historiadors més rellevants d’aquells anys.
Cimal va ser un símptoma de la maduresa cultural de Gandia, i va contribuir a enriquir la vida artística de la Safor. Aquesta mostra ens acosta a una de les plataformes més rellevants de l’esdevindre cultural de l’època, i és l’homenatge a Pascual Lucas, la persona que el va fer possible.

Aquest projecte expositiu ha pogut dur-se a terme gràcies a l’Ajuntament de Gandia i del CEIC Alfons el Vell.

Sin-título-1